dimecres, 25 d’abril de 2018

TEMPS PASQUAL - QUINT DIUMENGE











EVANGELI
Jesús, el cep veritable
Al·leluia Jo 15,4.5b
Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.
Qui està en mi dóna molt de fruit.

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 15,1-8
Evangeli Jo 15,1-8
Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».
Paraula de Déu





Cinquè diumenge - Temps Pasqual



Ac 9,26-311 Jn 3,18-24 Jn 15,18-24



  1. D’un poble de vinya i blat

      Així ho cantem en aquell deliciós cant adreçat a la noia del poble, Maria. Blat i raïms: dos productes típics del país de Jesús. Per això no ens estranya gens que l’evangelista Joan ens hagi deixat aquesta joia d’al·legoria, en un capítol inclòs en aquelles hores denses i íntimes del cenacle, abans de la mort de Jesús. Ara ja no veiem en les nostres vinyes el vinyater inclinat sobre els ceps (els temps de la tècnica agrícola han facilitat molt la feina del pagès, cosa que ell agraeix). Però no deixa de tenir un cert encant gairebé reverencial veure com el vinyater doblega l’esquena per veure millor com està el cep i com estan les sarments. Un vinyater que, per a Jesús, era ni més ni menys que el Pare.


      2.Gairebé el llenguatge de l’amor


    Fins a nou vegades surt en el text aquesta breu paraula “en” que indica unió, intimitat, comunió de vides: en el cep, en vosaltres, en mi, en el Pare. Jesús ens està descrivint un estat d`ànim molt personal, un desig que vol que es realitzi en nosaltres, les sarments, en ell, el cep, i en el Pare, el vinyater. Comunió de vides total i plena. Transfusió d’esperits, de criteris, de mentalitats, de preceptes, d’amor mutu i personal. És la imatge perfecta de la plenitud, del fruit abundant, de la collita exuberant.

    Joan empra un verb que té per a ell una gran transcendència: “manteniu-vos!” És aquell verb que suggereix la fidelitat, l’amor constant, l’amor que guarda la paraula, l’amor que s’ha ancorat en la confiança en Jesús. Fins i tot quan ens vénen les proves, la poda, la queixalada de la creu i del dolor. I això no és una manera de parlar, sinó una manera d’existir, perquè el dolor sempre hi és present en la condició humana, com va ser-ho en la de Jesús, que es va captenir com un home qualsevol...

    3.“Donar molt de fruit
    Potser aquí rau l’aspecte més compromès i radical de l’al·legoria. Un fruit que ens agafa de ple a nosaltres. Primer UN FRUIT CAP ENDINS: la unió amb Jesús, amb la seva Paraula plena de vida i fecunditat. És la dimensió d’allò que en diem “la vida espiritual”, la pregària, el conreu atent de la nostra interioritat, de les nostres facultats espirituals. L’evangeli de Marc ens ho suggereix quan explica que va escollir els dotze “perquè estiguessin amb ell”, perquè la familiaritat amb ell fos l’ambient imprescindible per assumir els seus criteris, els seus pensaments. No és una dimensió egoista i individualista. És pràcticament una necessitat de supervivència: “sense mi no podeu fer res”, ens recorda l’al·legoria.


    I, després UN FRUIT CAP ENFORA, cap als altres. Donar als nostres germans i germanes aquesta riquesa de vi, de molts graus, d’un vi que té una denominació d’origen, una marca, que podria dir-se “BONA NOTÍCIA”. Perquè és un vi que se serveix a la taula de la fraternitat, de la joia compartida. En el món en què vivim ser feliços tot sols sembla gairebé una ofensa per als altres, per als qui no poden tastar la Taula de Regne. Millor, doncs, compartir el brindis. Per això l’al·legoria acaba amb una afirmació tan concreta i tan actual: “Així sereu deixebles meus.” 



CONTACTE PERSONAL
Segons el relat evangèlic de Joan, Jesús, abans de morir, revela als deixebles son desig més profund: “Esteu en mi”. Coneix sa poruguesa i mediocritat. En moltes ocasions els ha recriminat sa poca fe. Si no estan units a ell no podran subsistir.
Les paraules de Jesús no poden ser més clares i expressives: “Com el sarment no pot donar fruit si no estar unit al cep, tampoc vosaltres, si no esteu en mi”. Si no es mantenen ferms en el que han après i viscut devora ell, la seva vida serà estèril. Si no viuen del seu Esperit, això iniciat per ell s'apagarà.
El llenguatge de Jesús és rotund: “Jo som el cep i vosaltres”. Pels deixebles ha de córrer la saba que prové de Jesús.
No l'han d'oblidar mai. “Qui està en mi i jo en ell, aqueix dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”. Separats de Jesús, els seus deixebles no podem fer res.

Jesús no demana només que estiguin units a ell. També els diu que “les seves paraules estiguin en ells”. Que no les oblidin. Qu visquin del seu Evangeli. Aquesta és la font de la qual beure. “Les paraules que us he dit són esperit i vida”.
L'Esperit del Ressuscitat segueix avui viu i opera en la seva Església de moltes maneres, però sa presència invisible i silenciosa agafa trets visibles i veu concreta gràcies al record guardat en els relats evangèlics pels qui el conegueren de prop i el seguiren. Dins els evangelis agafem contacte amb son missatge, son estil de vida i son projecte del regne de Déu.
Per això, dins els evangelis s'amaga la força més potent que tenen les comunitats cristianes per a regenerar llur vida. L'energia que necessitem per a recobrar la nostra identitat de seguidors de Jesús. L'Evangeli de Jesús és l'instrument pastoral més important per a renovar avui l'Església.
Molts dels cristians bons de les nostres comunitats només conéixen els evangelis “de segona mà”. Tot el que saben de Jesús i del seu missatge prové del que han pogut reconstruir a partir de les paraules de predicadors i catequistes. Viuen llur fe sense tenir un contacte personal amb “les paraules de Jesús”.
No es pot imaginar una “nova evangelització” sense posar a l'abast de les persones un contacte més directe i immediat amb els evangelis. Res té més força evangelitzadora que l'experiència d'escoltar junts l'Evangeli de Jesús des de les preguntes, els problemes, sofriments i esperances del nostre temps.


NO PERDRE LA SABA
Qui està en mi... dóna fruit abundant.
La imatge té força extraordinària. Jesús és el “cep”, els que creiem en ell, els “sarments”. Tota la vitalitat dels cristians neix d'ell: Si la saba de Jesús ressuscitat corre per nostra vida, ens dóna alegria, llum, creativitat, coratge per a viure com vivia ell. Si no flueix dins nosaltres, som sarments secs.
Aqueix és el vertader problema d'una Església que celebra Jesús ressuscitat com a “cep” ple de vida, però que està formada per sarments morts. ¿ Per què distreure'ns en tantes coses, si la vida de Jesús no corre per les nostres comunitats i nostres cors ?
La primera tasca avui i sempre és “estar units al cep”, no viure desconectats de Jesús, no quedar-nos sense saba, no assecar-nos més. ¿ Com es fa això ? L'evangeli ho diu clarament: cal esforçar-nos perquè les “seves paraules” quedin en nosaltres.
La vida cristiana no brolla espontàniament entre nosaltres. L'evangeli no sempre es pot deduir racionalment. Cal meditar hores les paraules de Jesús. Només la familiaritat i afinitat amb els evangelis ens fan aprendre a viure com ell.
Aquest apropament freqüent a les pàgines de l'evangeli ens posa en sintonia amb Jesús, ens contagia son amor al món, ens apassiona amb son projecte, ens infon son Esperit. Sense adonar-nos ens fem cristians.
Aquesta meditació personal de les paraules de Jesús ens canvia més que totes les explicacions, discursos i exhortacions que ens vénen de fora. Les persones canviem des de dins.
Tal volta, sigui aquest el problema més greu de la nostra religió: no canviem, perquè sols el que passa dins el nostre cor canvia la nostra vida; sovint, la saba de Jesús no passa pel nostre cor.
La vida de l'Església es transforma si els creents, matrimonis cristians, preveres, religioses, bisbes, educadors tenim al capçal del llit l'Evangeli de Jesús.







VIDA DE CADA DIA
El que està en mí...dóna molt de fruit.
La vida de cada dia ocupa gran part de la nostra vida. Per alta banda, malgrat pensem que l'important de nostra existència esdevengui en moments excepcionals, el cert és que la persona creix o minva en aqueixa vida en apariència petita de cada dia. Podem “somniar” coses grans, però en realitat som el que som en el viure diari.
Al llibre “Moral de la vida cotidiana” , J. L. Aranguren fa unes reflexions sàvies i agudes.... Segons el pensador, no és fàcil viure amb certa autenticitat dins el nostre petit món de cada dia.
Per començar, volguem no volguem, tots hem d'exercir un “rol”, sovint imposat; cal ajustar-se al “guió” i representar bé el paper. Però, ¿ es tracta només de ser un bon “actor” ? ¿ Com ser el “director” de la pròpia vida ? Hi ha llavors la pressió social; cal estar atents “al que es fa”, “al que es diu”, “al que es porta”. Moltes persones perceben la seva vida com una cosa monótona i rutinària, sense alicients. Pot ser degut a aqueixa sumissió cega al comportament de la majoria. Però, ¿ Com ser lliures davant tanta alimentació col·lectiva ?
Aranguren apunta formes molt freqüents avui de viure la quotidianitat. N'hi ha que viuen cercant en tot moment dominar la situació i treure'n profit sia com sia. Altres, cerquen aparentar, quedar bé, donar bona imatge; no els interessar “ser”, sinó “parèixer”.
Molts viuen pensant d'immediat; esclaus del rellotge, l'agenda i el calendari, només viuen per fer feina i “fer coses”. Així els passa la vida. Però la vida de cada dia pot ser molt més. Aranguren recorda que “hi ha un com fem el que fem i un per què ho fem, és a dir, hi ha un projecte”.
Cadascú de nosaltres està cridat a apropiar-se personalment de la vida i donar-li sentit. El problema rau en com elaborar i viure aquest projecte personal que volem ser.
Per al cristià, la fe en Jesucrist es converteix en la font més decisiva del viure diari. De son missatge i son esperit extreu sentit, orientació, confiança, estímul per a viure i créixer com esser humà.
La cridada de Jesús que escolta dins son interior no és una cridada més, sinó la que dóna sentit últim a sa vida. Qui pren en sèrio l'evangeli i segueix de prop a Crist, creu les seves paraules: “Qui està en mi i jo en ell, aquest dóna fruit abundant”.










CREURE
El qui està en mi...
La fe no és una impressió o emoció del cor. Sense cap dubte, el creient sent sa fe, l'experimenta i la disfruta, però seria un error reduir-la a “sentimentalisme”. La fe no és una cosa que depengui dels sentiments: “Ja no sento res; he perdut la fe”. Ser creent és una actitud responsable i raonable.
La fe tampoc és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu, però la fe no pot ser reduïda “subjectivisme”: “Jo tinc les meves idees i crec el que em sembla”. La realitat de Déu no depèn de mi ni la fe és fabricació meva. Brolla de l'acció de Déu en nosaltres.
La fe tampoc és un costum o tradició rebuts dels pares. Bo és néixer dins una família creent i rebres des de petits una orientació cristiana de la vida, però seria pobre reduir la fe a “costum religiós”: “Dins ma família sempre hem estat molt d'Església”. La fe és decisió personal de cadascú.
Tampoc la fe és una recepta moral. Creure en Déu té exigències, però seria equivocació reduir-ho tot a “moralisme”: “Jo respecto a tots i no faig mal a ningú”. La fe és amor a Déu, compromís per un món més humà, esperança de vida eterna, acció de gràcies, celebració.
La fe tampoc és un “tranquil·litzant”. Creure en Déu és font de pau, consol i serenitat, però la fe no és un agafall pels moments crítics: “Jo estic apurat i recorro a la Mare de Déu”. Creure és el millor estímul per a lluitar, treballar i viure de manera digna i responsable.
La fe cristiana comença a desvetllar-se en nosaltres quan ens trobem amb Jesús. El cristià és una persona que es troba amb Crist i en ell descobreix Déu Amor que cada dia l'atreu més. Ho diu molt bé Joan: “Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor...”
Aquesta fe creix i dóna fruit només quan estem units a Crist dia a dia, és a dir, motivats i sostinguts pel seu Esperit i la seva Paraula: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”.

"Creure és el millor estímul per a lluitar treballar i viure d’una manera digna"

Què és la fe?
La fe no és una impressió o emoció del cor. Sens dubte, el creient sent la seva fe, l’experimenta i la gaudeix. Però, seria un error reduir-la a sentimentalisme.
La fe no és quelcom que depèn dels sentiments. Ser creient és una actitud: Actitud responsable i raonada.
La fe tampoc no és una opinió personal. El creient es compromet personalment a creure en Déu.
Però la fe no pot ser reduïda a subjectivisme.
La realitat de Déu no depèn de mi, ni el cristianisme és fabricació de cadascú.
La fe tampoc no és un costum o tradició rebuda dels pares.
La fe és una decisió personal de cadascú presa lliurament.
La fe tampoc no és una recepta moral. Creure té les seves exigències.
Però seria una equivocació reduir-ho tot a moralisme.
La fe és endemés
-amor explícit a Déu
-compromís per un món més humà
-esperança de vida eterna
-acció de gràcies a Déu
-celebració festiva
-fraternitat compromesa
La fe tampoc no és un tranquil·litzant. Creure en Déu és, sens dubte, font de pau i de serenor, però la fe no és només un agafador pels moments crítics.
Creure és el millor estímul per a
lluitar
treballar
i viure d’una manera digna i responsable.
La fe comença a desfigurar-se quan s’oblida que, abans que res, és una trobada personal amb Jesucrist.
Sant Joan ens ho diu ben clar: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en Ell. Perquè Déu és Amor.” 1 Jn 4,16
Aquesta fe dóna fruits quan vivim, dia a dia, units a Crist, motivats i sostinguts
pel seu Esperit
i per la seva Paraula.
El que romangui en mi i jo en Ell, aquest dóna fruit abundant, perquè sense Mi no podeu fer res.”
És aquesta la nostra convicció més profunda, més pràctica i més operativa?  (LLUNELL)





 


27   ABRIL   :  MARE  DE   DÉU   DE   MONTSERRAT


   




dimecres, 18 d’abril de 2018

QUART DIUMENGE DE PASQUA


EL   BON   PASTOR


















Ac 4,8-12 1Jn 3,1-2 Jn 10,11-18

En llegir l’Evangeli del bon pastor, sempre em ve el cap els meus estius a pagès, quan sortint de ciutat preníem contacte amb allò que havíem llegit als llibres: plantes, bestiar, natura...El masover, en Ramon de la casa de dalt, tenia una trentena de vaques i cada dia de l ’any, sense vacances, havia de munyir-les, alimentar-les i ajudar-les a ben parir, quan tocava. A cadascuna d’elles li deia pel seu nom: la castanya, la virada, la rossa... N’hi havia una que li deia la maduixa. I a mi em sorprenia que a un animal tan gros i tan boví se li pogués donar un nom tan delicat i saborós. Estava clar, en Ramon les coneixia i se les estimava.


Diu la primera carta de Sant Joan que Déu ens reconeix com a fills seus. Reconèixer vol dir anar més enllà de la primera coneixença. Després de tot el que el seu Fill va viure i passar entre nosaltres en aquest món, Déu ens ha conegut més i ens ha estimat més. Gràcies al Fill hem estat reconeguts. Ell, que coneixia i estimava el Fill, precisament gràcies al seu Fill, ara som reconeguts i acollits com a fills seus. Crist ens ha fet fills de Déu.

Però, tot i ser ja fills, encara no s’ha manifestat en nosaltres el que som cridats a ser: semblants a Ell. Ell té molts rostres, molts aspectes: el compassiu, el que interpel·la, l’amic, la veritat, la vida, el camí... Avui les lectures ens proposen considerar quin aspecte de Crist ens sentim cridats a transparentar. A què d’Ell em vull anar semblant.

Tanmateix, com diu el Papa Francesc, en aquesta recerca no són possibles les “selfies”. El desvetllament del rostre de Crist en mi o –dit d’una altra manera- la meva vocació, no és un autoretrat assajat i corregit mil vegades. Els que són al meu voltant, l’església, són els primers en detectar el que hi ha de Crist en mi. Tan sols caldria tenir un punt de confiança per preguntar-li a la persona adequada: quin et sembla que és el meu lloc en l’església? A què et sembla que sóc cridat? I finalment, corroborar-ho en el meu dia, pels efectes de la troballa: la serenitat, la pau, la humilitat...

L’Esperit Sant inspira l’Església per a que se’m reveli el nou nom, el que Déu ens posa quan ens reconeixem i ens sentim reconeguts.

Serà, però, en l’espai personal, íntim, el lloc amagat de la casa, on en el tu a tu amb el Senyor, on d’una manera inaudible, però real, sento el ressò del meu nom nou. Ell és el que descriu la semblança cap a la que em toca moure’m i créixer per a ser en plenitud.
La maduixa, la vaca que en Ramon coneixia prou bé, poc sabria mai que se l’anomenava igual que aquells fruits vermellosos que, de tant en tant, trobava pels marges. Però, ves a saber, si el to de veu d’en Ramon tenia alguna cosa de la dolçor d’aquells fruits que arribaven amb la calor de maig.
David Guindulain, sj.

             EVANGELI


  • Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. 12 El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa. 13 És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles.
  • 14 »Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, 15 tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles. 16 Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
  • 17 »El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. 18 Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare.  
       Paraula   de   Déu








CERCAR DE DEDINS
Escoltaran la meva veu.
No es poden dissenyar programes o tècniques que menin a Déu. No hi ha métodes per a trobar-se amb Ell de forma segura. Cadascú ha de seguir son propi camí, ja que cadascú té sa manera d'obrir-se al misteri de Déu. Tanmateix, no tot ajuda igualment a desvetllar de la fe.
Hi ha persones que mai parlen de Déu amb ningú. És un tema tabú. Déu pertany al món del privat. Però llavors tampoc pensen en ell ni el recorden en la intimitat de la consciència. Aquesta actitud, força freqüent inclús entre els que es diuen creients, porta quasi sempre al debilitament de la fe. Quan una cosa no es recorda mai, arriba a morir per oblit i inanició.
Hi ha, per contra, persones que s'interessen pel religiós. Els agrada plantejar qüestions sobre Déu, la creació, la Bíblia... Fan preguntes, però no esperen respostes. No els interessa. Tot són paraules buides si no hi ha recerca sincera de Déu dins l'nterior. L'important no és parlar de “coses de religió”, sinó fer lloc a Déu dins la vida.
D'altres volen discutir sobre religió. No saben parlar de Déu si no és per defensar la seva posició o atacar l'altre. De fet, moltes discussions sobre temes religiosos no fan sinó afavorir la intolerància i endurir postures. Tanmateix, qui cerca sincerament Déu, escolta l'experiència dels que creuen en ell encara que l'hagin abandonat. Cadascú ha de trobar el seu camí però saber també on els altres troben sentit, alè i esperança per afrontar l'existència.
Tanmateix, el més important per anar a Déu és invocar-lo dins el cor, tot sols, en la intimitat de la consciència. Aquí ens obrim al misteri de Déu o decidim viure tot sols, de forma atea, sense Déu. Es pot objectar: “Però , ¿ com puc invocar Déu si no hi crec ni tinc cap seguretat ?” És possible. Aquesta invocació sincera enmig de tenebres i dubtes és, probablement, el camí més pur i humil per a obrir-nos al Misteri i fer sensible la presència divina en el fons del nostre ser.


DINS EL CADA DIA...
Conec les meves.
La nostra vida es decideix en el quotidià. No són els moments extraordinaris i excepcionals els que marquen la nostra existència. És en la vida ordinària de tots el dies, amb les tasques i obligacions, en contacte amb les mateixes persones, el que ens configura. En el fons, som el que som en la vida de cada dia.
Aqueixa vida sovint no és excitant. Està feta de repetició i rutina. Però és la nostra vida. Som “essers quotidians”. La quotidianitat és un tret essencial de la persona humana. Som al mateix temps responsables i víctimes d'aqueixa vida petita en apariència.
En aqueixa vida normal i ordinària podem créixer com a persones o tirar-nos per la bardissa. En aqueixa vida creix la nostra responsabilitat o augmenta la nostra desídia i abandó; tenim cura de la nostra dignitat o ens perdem en mediocritat; ens inspira i anima l'amor o actuem des del ressentiment i la indiferència; som superficials o arrelem en l'essencial; es dissol la nostra fe o s'enforteix la nostra confiança en Déu.
La vida quotidiana no és una cosa que calgui suportar per a després viure ... És en la normalitat de cada dia on es decideix la nostra qualitat humana i cristiana. Aquí s'enforteix l'autenticitat de les nostres decisions; aquí es purifica el nostre amor a les persones; aquí es configura la nostra manera de pensar i creure. K. Rahner diu que “per a l'home interior i espiritual no hi ha millor mestre que la vida de cada dia”. Segons la teologia del quart evangeli, els seguidors de Jesús no caminen per la vida tots sols i desemparats. Els acompanya i defensa el Bon Pastor. Són com “ovelles que escolten la seva veu i el segueixen”. Ell les coneix una per una i les dóna vida eterna. És Crist qui il·lumina, orienta i anima sa vida dia rera dia fins a la vida eterna. Cal cercar en la vida quotidiana el Ressuscitat, en l'amor, no en lletra morta; en l'autenticitat, no en aparences; en la veritat, no en tòpics; en la creativitat, no en la passivitat i la inèrcia; en la llum, no en la fosca de segones intencions; en el silenci interior, no en l'agitació superficial.




VA AMB NOSALTRES
El símbol de Jesús com a bon pastor provoca, avui en molts cristians, un cert fàstic. No ens agrada esser tractats com a ovelles d'una guarda. No necessitem ningú que ens mani i controli les nostres vides. Volem ser respectats. No necessitem cap pastor.
No passava així entre els primers cristians. La figura de Jesús bon pastor fou prest la imatge més estimada de Jesús. La trobem ja representada a les catacumbes de Roma, carregat damunt les espatlles l'ovella perduda. Ningú pensa en Jesús com a pastor autoritari dedicat a vigilar i controlar els seus, sinó com a pastor bo que té cura d'ells.
El “pastor bo” té cura de les seves ovelles. És un primer tret. Mai les abandona. Viu pendent d'elles. Està sempre atent a les dèbils i enfermes. No és com el pastor mercenari que, quan veu perill, fuig per a salvar la seva vida i abandona la guarda. No li importen les ovelles. Jesús havia deixat un record inesborrable. Els relats evangèlics el mostren ocupat pels malalts, els marginats, els petits, els indefensos i oblidats, els perduts. Sembla que no tenir cura d'ell mateix. Sempre pensa en els altres. Pensa sobre tot amb els més desvalguts.
Però hi ha qualque cosa més. “El pastor bo dóna la vida per ses ovelles”. És el segon tret. Fins a cinc cops repeteix l'evangeli de Joan aquestes paraules. L'amor de Jesús a la gent no té límits. Estima els altres més que ningú. Estima a tots amb amor de bon pastor que no fuig davant el perill sinó que dóna la vida per salvar el ramat. Per això la imatge de Jesús, “bon pastor”, aviat es convertí en un missatge de consol i confiança per als seus seguidors. Els cristians aprengueren a dirigir-se a Jesús amb paraules preses del Salm 22: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res...ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal perquè tu ets vora meu... La teva vara i el teu bastó em donen confiança... Tota la vida m'acompanyen”.
Els cristians vivim sovint una relació massa pobre amb Jesús. Necessitem conéixer una experiència més viva i entranyable. No crèiem que ell tingui cura de nosaltres. Oblidem que podem recórrer a ell quan ens sentim cansats i afeixugats, perduts o desorientats.

Una església composta per cristians que es relacionen amb un Jesús no conegut, confessat de doctrina, un Jesús llunyà la veu del qual no es sent dins les comunitats..., risca d'oblidar el seu Pastor. Però, ¿ qui tindrà cura de l`Església si no és el seu Pastor ?







dimecres, 11 d’abril de 2018

DIUMENGE TERCER DE PASQUA







3º DIUMENGE DE PASQUA


Evangeli Lc 24,35-48
Així ho diuen les Escriptures: el Messies
havia de patir i de ressuscitar el tercer dia
Lectura de l'evangeli segons sant Lluc
En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».
Paraula del Senyor





TESTIMONIS
Lluc descriu la trobada del Ressuscitat amb els deixebles com una experiència fundant. El desig de Jesús és clar. La seva tasca no ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de l'execució, pren contacte amb els seus per dur a terne un moviment de “testimonis” capaços de contagiar a tots els pobles la Bona Nova: “Vosaltres sou els meus testimonis”. Costa convertir en testimonis aquells homes esfondrats pel desconcert i la por. En aquesta escena, els deixebles romanen callats, en silenci complet. El narrador només descriu son món interior: estan plens de por; només senten torbació i incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per ser ver.
Jesús és qui ve a regenerar la seva fe. El més important és que no es sentin tots sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aqauestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: “La Pau sigui amb vosaltres... ¿ Per què surten dubtes dins vosaltres ?”
Quan oblidem la presència viva de Jesús enmig de nosaltres; quan l'ocultem amb els nostres protagonismes; quan la tristesa ens impedeix sentir la seva pau; quan ens contagiem uns a altres pesimisme i incredulitat... pequem contra el Ressuscitat. Llavors, no és possible una Església de testimonis. Per a desvetllar la seva fe, Jesús no demana que mirin la cara sinó les mans i els peus. Que vegin les ferides de crucificat. Que tenguin sempre present son amor entregat fins a la mort. No és un fantasma: “Som jo en persona”. El mateix que han conegut i estimat pels camins de Galilea. Sempre que pretenim fonamentar la fe en el Ressuscitat amb les nostres elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a trobar-nos amb ell, cal recórrer al relat dels evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els malalts i acaronaven els nins, aquests peus cansats de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir llurs ferides i llur passió. És aquest Jesús el que ara viu ressuscitat pel Pare.
Malgrat els vegi carregats de por i dubtes, Jesús confia en els deixebles. Ell mateix els enviarà l'Esperit que els sostindrà. Per això els recomana que allarguin la presència en el món: “Vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. No ensenyar doctrines sublims, sinó contagiar experiència. No predicar grans teories sobre Crist sinó irradiar el seu Esperit. Fer-lo creïble amb la vida, no només amb paraules. Aquest és sempre el vertader problema de l'Església: la manca de testimonis.
José Antonio Pagola




CREURE PER EXPERIÈNCIA
Llavors els obré l'enteniment.
No és fàcil creure en Jesús ressuscitat. En darrer terme és quelcom que només pot ser captat i comprès des de la fe que el mateix Jesús desvetlla en nosaltres. Si no experimentem mai “per dins” la pau i l'alegria que Jesús dòna, difícil és trobar “defora” proves de la resurrecció.
Això és el que ens vol dir Lluc quan descriu la trobada de Jesús ressuscitat amb els deixebles. Entre ells hi ha de tot. Dos conten com l'han reconegut quan sopava amb ells a Emaús. Pere diu que se li ha aparegut. La majoria no han tingut encara cap experiència. No saben que pensar.
Llavors “Jesús es presenta enmig d'ells i els diu: “Pau a vosaltres”. El primer per a desvetllar la nostra fe en Jesús ressuscitat és intuir, avui també, la seva presència enmig nostre, i fer circular dins els nostres grups, comunitats i parròquies la pau, l'alegria i la seguretat que dóna saber-lo viu, acompanyant-nos de prop en els nostres temps gens fàcils per a la fe.
El relat de Lluc és prou realista. La presència de Jesús no transforma de manera màgica els deixebles.. Uns s'espanten i “creuen veure un fantasma”. Dins el seu interior hi ha dubtes de tota mena. N'hi ha que “no s'en poden avenir a creure d'alegria que tenen”. Altres segueixen “esglaiats”.
Així passa també avui. La fe en Crist ressuscitat no neix de manera automàtica i segura entre nosaltres. Es desvetlla dins els nostre cor de manera fràgil i humil. Comença com un desig. No manquen dubtes ni interrogants: ¿ serà pòssible que sigui vera una cosa tant gran ?

Segons el relat, Jesús es queda, menja amb ells, i es dedica a “obrir-lis l'enteniment” perquè puguin comprendre el que ha passat. Vol que siguin “testimonis”, que puguin parlar des de l'experiència, i predicar no de qualsevol manera, sinó “en el seu nom”.
Creure en el Ressuscitat no és qüestió d'un dia. És un procés que, a voltes, pot ser d'anys. L'important és l'actitud interior. Confiar sempre en Jesús. Fer-li lloc dins cada un de nosaltres i dins les comunitats cristianes.




MANQUEN TESTIMONIS
Contaven el que els havia passat pel camí.
Els relats evangèlics ho repeteixen un pic i un altre. Trobar-se amb el ressuscitat és una experiència que no es pot silenciar. Qui ha experimentat Jesús ple de vida, sent necessitat de contar-ho als altres. Contagia el que viu. No es queda callat. Es converteix en testimoni.
Els deixebles d'Emaús “contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa”. Maria de Magdala deixà d'abraçar Jesús, anà on els altres i els digué: “he vist el Senyor”. Els onze escolten invariablement la mateixa cridada: “Vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”; “com el Pare m'envià així us envio jo”; “proclameu la Bona Nova a tota la creació”.
La força decisiva que té el cristianisme per a comunicar la Bona Nova que està en Jesús són els testimonis. Aquests creents que poden parlar en primera persona. Els qui poden dir: “això és el que em fa viure a mi ara”. Pau de Tars ho deia a la seva manera: “ja no visc jo. És Crist qui viu en mi”
El testimoni comunica la pròpia experiència. No creu “teòricament” coses sobre Jesús; creu en Jesús perquè el sent ple de vida. No només afirma que la salvació de l'home està en Crist; ell mateix se sent mantingut, enfortit i salvat per ell. En Jesús viu “quelcom” que és decisiu en sa vida, quelcom inconfundible que no troba a altra banda.
La seva unió amb Jesús ressuscitat no és una il·lusió: és una cosa real que transforma a poc a poc la seva manera de ser. No és un teoria vaga i etèria: és una experiència concreta que motiva i impulsa la seva vida. Quelcom precís, concret i vital.
El testimoni comunica el que viu. Parla del que li ha passat a ell pel camí. Conta el que ha vist quan se li han obert els ulls. Ofereix la seva experiència, no la seva sabiduria. Irradia i contagia vida, no doctrina. No ensenya teologia, “fa deixebles” de Jesús.
El món d'avui no necessita més paraules, teories i discursos. Necessita vida, esperança, sentit, amor. Manquen testimonis més que defensors de la fe. Creents que ensenyin a viure d'una altra manera perquè ells mateixos estan aprenent a viure de Jesús.









Tercer diumenge - Temps Pasqual

Ac 3,13-15.17-19 1 Jn 2,1-5a Lc 24,35-48



Diu Pere a la lectura dels Fets dels Apòstols:

“Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però ... ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.Els qui escolten Pere, si deixen que el Senyor els obri es ulls perquè comprenguin, poden arribar a creure i a fer cas de Jesucrist. Han d'aprendre quecal morir al pecat per  néixer a una nova vida oberta a Déu i als altres des de l’amor incondicional.

Sovint ens porta molt de temps aprendre les lliçons profundes de la vida:

- que en un moment o altre hem de lliurar-nos completament;
- que som responsables del nostre propi destí;

- que l'amor creix fins a la maduresa passant per moltes reconciliacions;
- que mai no hi ha pau duradora sense justícia.

Potser ho sabem amb el cap, però no és sinó després d'una gran crisi, que aquestes paraules tornen a nosaltres, i les nostres ments s’hi obren. Només ara, i havent-ne fet experiència, podem ser-ne testimonis. Els testimonis parteixen de “Jerusalem”, el lloc on van abandonar el Senyor i on han experimentat que es va aixecar de la mort i va tornar a estar entre ells.

De vegades ens trobem amb persones que han estat ferides profundament.Ens sentim impacients amb elles, volem que confiïn en nosaltres immediatament i ens facin cas.Ens cal ser més com Jesús: caminar pas a pas amb elles, convidant-les a tocar i a veure per si mateixes,mostrant-les les nostres pròpies ferides, i donant exemple menjant davant dels seus ulls.

Somiem amb una societat millor, però ens podem desanimar pels propis fracassos o els fracassos de la gent bona.Ens calen testimonisde Jesús per posar-se entre nosaltres i dir: "La pau sigui amb vosaltres".I mostrar-nos les seves pròpies mans i peus ferits,mostrant-nos, des de la seva pròpia experiència, que tot en la Llei de Moisès,els Profetes i els Salms, s'ha de complirperquè les nostres ments puguin obrir-se i veure que està escrit en les lleis de la vida que tots els grans projectes han de moriri només el tercer dia pujar d’entre els morts.
Nosaltres som cridats a ser testimonis del Ressuscitat. Deixem que ens obri els ulls i el cor. Ens cal posar-nos-hi confiadament, però sense demora. L’alegria i les necessitats del món ens hi urgeixen.

Hi ha una faula que explica que tres dimonis venien a la terra per acabar el seu aprenentatge. Estaven parlant amb Satanàs, el cap dels dimonis, sobre els seus plans per temptar i arruïnar la humanitat. El primer va dir: "Jo els diria que no hi ha Déu." Però Satanàs va dir: "Això no n’enganyarà pas gaires, perquè saben que hi ha un Déu". El segon va dir: "Els diré que no hi ha infern". Satanàs va respondre: "No enganyaries a ningú d'aquesta manera, ja saben que hi ha un infern pel pecat". El tercer va dir: "Els diré que no hi ha pressa". "Ves-hi", va dir Satanàs, "i arruïnaràs les persones per milers". El més perillós de tots els deliris és que hi ha molt de temps.



mmm


"L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda"

Què és el fet de riure?
De qui és propi i exclusiu?
Riure és propi dels éssers humans. Cap altra criatura terrenal sap riure.
El riure és la manifestació més expressiva de l’alegria interior i més eloqüent.
És una realitat que li brolla de manera natural a qui viu gaudint de la vida.
Junt amb el discret somriure pot manifestar el goig i la jovialitat de qui viu en pau
-amb ell mateix
.amb els altres
-i amb Déu.
Però el fet de riure ha estat moltes vegades sota sospita.
Sospita de qui?
Sospita per part d’alguns cristians.
En algunes tradicions ascètiques el riure era considerat poc digne de la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb Déu.
Una manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones frívoles que no pas de cristians de fe madura.
Curiosament, i com a contrapès, la Bíblia al·ludeix a l’alegria en tots els seus matisos de goig, pau interior, exultació i festa.
Naturalment hi ha moltes maneres de riure.
Tos coneixem el riure irònic i burleta que posa l’altre en ridícul o l’humilia davant els altres.
El riure sarcàstic que fereix i fa mal.
El riure venjatiu que perjudica i destrueix.
El riure sa és diferent i no té res a veure amb aquestes lamentables caricatures.
El riure sa neix de l’alegria interior.
El riure sa relaxa les tensions.
El riure sa afavoreix la llibertat.
És un riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a viure i afavoreix la salut.
Segons Freud, el bon humor és un element alliberador.
Per què no el practiquem més sovint?                                                         
Hi ha també el riure propi del creient.
Neix com a resposta festiva a l’amor de Déu.
Brolla de la confiança total i expressa
-compassió
-i afecte envers tota criatura.
Aquest riure, fa la vida més saludable, més suportable i més alegre.
És una victòria sobre el mal humor, la impaciència o el desànim.
No riuen els fanàtics.
No riuen els intolerants.
No riuen els amargats.
No riuen els rabiüts i malcarats.
En canvi, sí que riuen – i ben de gust – els que afronten la vida de manera sana i lliure.
Pasqua ha sigut des de sempre un temps de gaudi intens.
Tertulià l’anomenava “laetissimum spatium”: un espai de temps ple d’intensa alegria.
Dues paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva presència gloriosa: goig i pau.
A l’evangeli de Lluc s’arriba a dir que els deixebles “no acabaven de creure de tanta alegria com experimentaven.”
Quina és l’alternativa?
O el cristianisme és massa gran i lluminós per ser cregut
o hem d’escoltar la invitació de Sant Pau que ens diu: “Estiguem sempre alegres en el Senyor. Us ho repeteixo: estigueu alegres. Perquè el Senyor està a prop.” Fil. 4, 4-5
Què tal estem d’alegria nosaltres?
L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda.
Com la vivim la vida cristiana?
-amb alegria contagiosa?
o
-amb cara de pomes agres?