divendres, 31 de maig de 2019

L'ASCENSIÓ


Arribem a la seva vellesa sense cap guia ni preparació”.

L’Ascensió



Qui pot escapar del progressiu envelliment? Ningú. Tots en anem fent vells. Però no tothom envelleix de la mateixa manera. Hi ha moltes formes de viure l’última etapa de la vida. Gairebé sempre s’envelleix com es viu de forma crispada o pacient, en actitud pessimista o bé esperançada, amb un esperit trist o confiat.
Què és el més lamentable? Que la societat només ens prepara per a la primera part de la vida. Se’ns ensenya a treballar i a competir, a lluitar, a tirar endavant, però no a viure amb encert aquesta fase en la que culmina la nostra vida. La majoria de persones van arribant a la seva vellesa, a la seva ancianitat sense cap guia ni preparació.
En general, l’ancianitat provoca molts temors, moltes pors, moltes temences. No és només la progressiva decadència física i psíquica el que fa por. La verdadera crisi cal detectar-la a nivells més profunds. Desapareixen a poc a poc el vigor, la seguretat. I comença una altra etapa molt més desvalguda, molt més incerta. La persona no pot recolzar-se en les seves forces com en altres temps, s’ha de refiar dels altres, i depèn dels altres.
Però, endemés, el vell comença a pressentir la seva mort de forma més conscient i personal. És en la seva pròpia carn on experimenta que la seva vida s’acaba. Ja no hi ha temps per a fer grans projectes. Ara arriba la fi.  Per això, no és suficient aprendre a viure amb les limitacions pròpies de la vellesa. Ni és suficient trobar els millors remeis per a fer-la més o menys suportable o, fins i tot, agradable.
Arriba l’hora de la veritat. El moment de fer un balanç serè de la vida i acomiadar-se d’aquest món en pau. La vellesa no és gens fàcil. Però pot ser la gran oportunitat de coronar la vida positivament. El verdader creient la viu com un temps de gràcia. Perquè també en aquesta vellesa hi ha Déu com Amic i Salvador. Al final del final només Déu pot consolar i salvar. Tal vegada sigui aquest el pas decisiu que l’ancià creient ha de donar en el secret del seu cor.
La meva vida s’acaba. Només en Déu puc posar la meva confiança. Ell ha de ser ara més que mai el meu Salvador. Blai Pascal, en la seva meditació sobre el misteri de Jesús, diu: “Arribarà un moment en el que els metges ja no podran curar-te. Però jo, Jesús, et salvaré per la vida eterna.”
Avui, festa de l’Ascensió de Jesús a la vida de Déu Pare, pot ser bo recordar-ho. I acceptar-ho. I començar a preparar-nos-hi, perquè com diu el poeta Pablo Neruda: “Pasan los días, pasan las semanas, los meses y los años y llega la muerte al calendario.” Per a tots hi haurà un últim dia!

dimecres, 29 de maig de 2019

LA VELLESA





CAP AL TARD DE LA VIDA
Mentre els beneïa s'allunyà d'ells.
Ningú pot escapar-se d'envellir, però no tothom envelleix de la mateixa manera. Hi ha moltes formes de viure la darrera etapa de la vida. Quasi sempre s'envelleix com es viu: de forma crispada o pacient, en actitud pessimista o esperançada, amb esperit trist o confiat.
Lamentable és que la societat només sol preparar per a la primera part de la vida. Se'ns ensenya a treballar i competir, a lluitar i anar endavant, però no a viure amb encert aquesta fase que atèny la nostra vida. La majoria de persones arriben a vells sense guia ni preparació.
La vellesa provoca temor. No és només la deterioració física i psíquica el que fa por. La vertadera crisi es detecta en nivells més profunds. Despareixen a poc a poc el vigor i la seguretat. I comença una etapa més desvalguda i incerta. La persona no es pot recolzar en les pròpies forces com abans. Depèn d'altres. Però, endemés, el vell comença a presentir sa pròpia mort de forma conscient i personal. Dins la pròpia carn experimenta que la vida s'acaba. Ja no hi ha temps per fer grans projectes. Va arribant el final.
Per això, no basta aprendre a viure amb les limitacions pròpies de la vellesa, ni és suficient trobar remeis per fer-la més o manco soportable, i si vols, agradable. A l'hora de la veritat, és el moment de fer balanç de la vida i “acomiadar-se” d'aquest món amb pau.
La vellesa no és fàcil, però pot ser la gran oportunitat d'atènyer la vida positivament. El vertader creient la viu com a “temps de gràcia”. També en aquesta vellesa hi és Déu com a Amic i Salvador. És la gran oportunitat d'acabar la vida i recolzar nostre esser dèbil i cansat en Ell. Al final, solament Déu pot consolar i salvar.
Potser sigui aquest el pas decisiu que el vell creient ha de donar en el secret de son cor: “La meva vida acaba. Sols en Déu puc posar confiança. Ell ha de ser ara més que mai mon Salvador”. És el moment de resar aquests salms que cap creient pot ignorar: “No et recordis dels pecats i faltes que he comès de jove” (Salm 25) “Jo per ta gran bondat entro a casa teva” (Salm 5) “ Quan em desvetlli et contemplaré fins a saciar-me'n(Salm 17 ).
L. Alonso Schókjel en el llibre Esperança. Meditacions bíbliques per a la Tercera Edat , diu que “com hi ha una crida per a viure, hi ha una crida per morir. Morir pot ser també una vocació”. Hi ha un moment en el qual tots hem d'escoltar aquesta crida final: “Entra en el goig del teu Senyor” (Mt 25, 21). Avui, festa de l'Ascensió de Jesús a la vida del Pare, pot ser bo recordar-ho.





BENEDICCIÓ






LA BENEDICCIÓ DE JESÚS
Són els darrers moments de Jesús amb els seus. Tot seguit els deixarà per a entrar en el misteri del Pare. Ja no els podrà acompanyar pels camins del món com ha fet per Galilea. La seva presència no la podrà substituir ningú.
Jesús sols pensa en que l'anunci del perdó i la misericòrdia de Déu arribi a tots els pobles. Que tots escoltin la seva crida a la conversió. Ningú s'ha de sentir perdut. Ningú ha de viure sense esperança. Tots han de saber que Déu comprèn i estima els seus fills i filles sense fi. ¿ Qui podrà anunciar aquesta Bona Nova ?
Segons el relat de Lluc, Jesús no pensa en sacerdots ni bisbes. Tampoc pensa en doctors o teòlegs. Vol deixar a la terra “testimonis”. Això és el primer: “vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. Seràn els testimonis de Jesús els que comunicaran la seva experiència d'un Déu bo i contagiaran son estil de vida treballant per un món més humà.
Però Jesús els coneix bé. Són dèbils i covards. ¿ On trobaran l'audàcia per a ser testimonis d'algú que ha estat crucificat pel representant de l'Imperi i els dirigents del Temple? Jesús els tranquil·litza: “Jo vos enviaré el que el Pare ha promès”. No els mancarà la “força de dalt”. L'Esperit de Déu els defensarà.
Per a expressar el desig de Jesús, l'evangelista Lluc descriu la partida d'aquest món de manera sorprenent: Jesús torna al Pare elevant les mans i beneint els deixebles. Son darrer gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i sobre el món davalla la seva benedicció.
Els cristians hem oblidat que som portadors de la benedicció de Jesús. La nostra primera tasca és ser testimonis de la Bondat de Déu. Matenir viva l'esperança. No rendir-nos davant el mal. Aquest món que sembla un “infern maleït” no està perdut. Déu el mira amb tendresa i compassió.
També avui és possible cercar el bé, fer el bé, difondre el bé. És possible treballar per un món més humà i un estil de vida més sà. Podem ser més solidaris i manco egoistes, Més austers i manco esclaus dels diners. La mateixa crisi econòmica ens pot empènyer a cercar una societat no tan corrupta.
En l'Església de Jesús hem oblidat que el primer és promoure un “pastoral de la bondat”. Ens hem de sentir testimonis i profetes d'aquest Jesús que passà sa vida sembrant gests i paraules de bondat. Així desvetllà en les gents de Galilea l'esperança en un Déu Salvador. Jesús és una benedicció i la gent ho ha de conéixer.


EL DARRER GEST
Elevant les mans, els beneí.
Jesús era realista. Sabia que no podia transformar d'un dia per altre aquella societat on la gent sofria. No tenia poder polític ni religiós per a provocar un canvi revolucionari. Només tenia sa paraula, els seus gestos i la seva fe gran en el Déu dels que sofreixen.
Per això fa gestos de bondat. Acarona els nins del carrer perquè no es sentin orfes. Toca el leprosos perquè no es vegin exclosos dels llogarets. Acull amistosament a taula pecadors i indesitjables perquè no es sentin desplaçats.
No són gests convencionals. Brollen des de sa voluntat de fer un món més amable i solidari en el qual les persones s'ajudin i es cuidin mutuament. No importa que siguin gests petits. Déu té en compte fins i tot el tassó d'aigua que donem al qui té set.
A Jesús li agrada sobre tot beneir. Beneeix els petits i beneeix sonr tot els malalts i desgraciats. Son gest està carregat de fe i amor. Desitja encoltar els que sofreixen amb la compassió, la protecció i la benedicció de Déu.
No estranya que, en narrar el comiat de Jesús, Lluc ho descriu elevant ses mans i beneint els deixebles. És son darrer gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i els seus seguidors queden envoltats en la seva benedicció.

Ho hem oblidat fa temps, però l'Església ha de ser enmig del món una font de benedicció. En un món on és freqüent maleir, condemnar, fer mal i denigrar, és més necessària que mai la presència dels seguidors de Jesús que sàpiguen beneir, cercar el bé, fer el bé, estirar cap al bé. 
Una Església fidel a Jesús està cridada a sorprendre a la societat amb gests públics de bondat, rompre motlles i esquemes, allunyar-se d'estratègies, estils d'actuació i llenguatges agressius que res tenen a veure amb Jesús, el profeta que beneia a les gents amb gests i paraules de bondat. 



dimarts, 28 de maig de 2019

DIUMENGE DE L'ASCENSIÓ


Els digué: Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.


7º Diumenge de Pasqua. - L'Ascensió del Senyor (C)
EVANGELI
Mentre els beneïa, era emportat amunt cap al cel.
+ Conclusió del sant evangeli segons sant Lluc 24,46-53
46 Els digué:
--Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis. 49 I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.
Ascensió de Jesús
50 Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. 51 I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. 52 Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. 53 I contínuament eren al temple beneint Déu.
Paraula de Déu.

PREGUNTES.
- Què vol dir ascenció...???

- Què diuen els evangelis

- Que pot significar per a nosaltres ??

CREIXEMENT I CREATIVITAT
Els evangelis donen claus per a entendre com començaren les primeres comunitats cristianes sense la presència de Jesús al davant. Tal volta, no fou tot tan senzill com imaginem. ¿ Com entengueren i visqueren la relació amb ell, quan haguè desaparegut de la terra.
Mateu no diu ni paraula de l'ascensió al cel. Acaba el seu evangeli amb una escena de comiat a una muntanya de Galilea en la qual Jesús els fa una promesa solemne: “Sabeu que jo estic amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món”. Els deixebles no han de notar l'absència. Jesús estarà sempre amb ells. Però ¿ com ?
Lluc ofereix una visió diferent. En l'escena final del seu evangeli, Jesús “mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou portat amunt cap al cel”. Els deixebles han d'acceptar la separació: Jesús viu ja en el misteri de Déu. Però puja al Pare “beneint” als seus. Els seus seguidors comencen llur camí protegits per aquella benedicció amb la qual Jesús guaria els malalts, perdonava els pecadors i acaronava els petits.
L'evangelista Joan posa en boca de Jesús unes paraules que proposen una altra clau. En acomiadar-se dels seus, Jesús els diu: “Jo me'n vaig al Pare i vosaltres esteu trists... Tanmateix, us convé que jo me'n vagi perquè rebreu l'Esperit Sant”. La tristesa dels deixebles és explicable. Desitgen la seguretat que els dóna tenir a Jesús vora ells. És la temptació de viure de manera infantil baix la protecció del Mestre.
La resposta de Jesús és de sàvia pedagogia. La seva absència farà créixer la maduresa dels seus seguidors. Els deixa l'impronta de l'Esperit. Ell serà qui, en l'absència, promourà el creixement responsable dels seus. És bo recordar-ho en uns temps en els quals sembla haver-hi por a la creativitat, temptació a l'immobilisme o enyorança per un cristianisme d'altre temps i cultura.

Els cristians hem caigut sovint en la temptació de viure el seguiment de Jesús de manera infantil. La festa de l'Ascensió del Senyor del Senyor ens recorda que, acabada la presència històrica de Jesús, vivim “el temps de l'Esperit”, temps de creativitat i creixement responsable. L'Esperit no dóna als seguidors de Jesús “receptes eternes”. Ens dóna llum i alè per anar cercant camins sempre nous per a reproduir avui la seva actuació. Així ens mena cap a la veritat completa de Jesús.



L'ART DE BENEIR
Mentre els beneia s'allunyava d'ells.
Segons el relat de Lluc, Jesús torna a son Pare “beneint” els seus deixebles. És son darrer gest. Jesús deixa la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús anant al temple plens d'alegria. I allí “beneïen” a Déu.
La benedicció és una pràctica arrelada en quasi totes les cultures com el desig més gran que podem desvetllar en nosaltres. El judaïsme, l'islam i el cristianisme sempre han donat importància a la benedicció. I, malgrat en nostre temps resti com un ritual quasi en desús, molts subratllen son contingut i la necessitat de recobrar-la.
Beneir és, abans que res, desitjar el bé a les persones que trobem pel camí. Voler bé de manera incondicional i sens reserva. Voler la salut, el benestar, l'alegria..., tot el que pot ajudar a viure amb dignitat. Quan més desitgem i afirmem el bé per a tots, més possible és llur manifestació.
Beneir és aprendre a viure des d'una actitud bàsica d'amor a la vida i a les persones. El que beneeix elimina de son cor altres actituds poc sanes com agressivitat, por, hostilitat o indiferència. No és possible beneir i, al mateix temps, viure condemnant, rebutjant, odiant
Beneir és desitjar a algú el bé des del més pregon de nostre ser, malgrat no som mai nosaltres la font de la benedicció, sinó testimonis i portadors. Qui beneix evoca, desitja i denana la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això, sols es pot beneir en actitud gojosa i agraïda a Déu.
La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la dóna i practica. Qui beneeix a altres es beneeix a ell mateix. La benedicció ressona dins son interior com una pregària silenciosa que transforma son cor, i el fa més bo i noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre maleeixi a algú en el fons del ser.
La festa de l'Ascensió és una invitació a ser portadors i testimonis de la benedicció de Crist a la humanitat.
José Antonio Pagola





L’ASCENSIÓ DEL SENYOR PREPARADA PER “QUARANTA DIES D’EXERCICIS”
    Les contemplacions de l’Ascensió de Lluc, tant a l’evangeli, com en els Fets dels Apòstols, em fan pensar en una mena d’Exercicis Espirituals que el Ressuscitat proposa i “acompanya” als seus íntims.
    El Ressuscitat els ajudarà a fer el pas del “coneixement extern” al “coneixement intern” del Senyor, el pas de comprendre’l com a “Jesús històric” a reconèixer-lo com el “Crist de la fe”.
    Lluc ens fa contemplar el procés interior dels deixebles (per exemple a Emmaús, a l’aparició al cenacle, etc). Serà un procés lent, ple de consolacions i desolacions, de llum i foscor, de fe i dubte, de “veure” i “no veure”. El pas d’entendre de manera molt superficial, a la “il·luminació” mística.
1. Prou que coneixien a Jesús “per fora”
    I Déu-n’hi do com el coneixien i estimaven! Amb ell varen fer moltes vegades l’experiència de la solidaritat: no podran oblidar mai quan els pocs pans arribaren a tots, i ells descobriren que era possible una humanitat de germans... sense pobres i rics...!
    Feren l’experiència de trencar situacions endimoniades, de “desdimoniar” persones “posseïdes” de mals esperits, d’humanitzar els infrahumans, els trencats per dintre...
    Experimentaren que era possible incloure els exclosos de la societat: l’estranger, com el Centurió o la Cananea; el leprós de qui tothom fuig (“que no ens contamini!”); els publicans i pecadors, amb els quals seu a taula...; els “últims” que per a Ell són els primers!
    Amb Jesús sentiren que Déu no era “enemic” a qui calia “apaivagar”..., i que tampoc no ho eren els proïsmes.
    Amb Jesús “tocaren” Déu, el sentiren al costat, el respiraren, l’experimentaren. Els envaí la pau i reconciliació, i perceberen que al seu entorn s’anava creant una nova humanitat. Realment era un gran profeta, el fill de l’Home, el Messies.
2. Però la seva fou una comprensió poc “cristiana”
    Per això a la primera de canvi, fiquen escandalosament la pota! Quan Pere, en nom de tots i amb una excel·lent bona voluntat, el confessa Messies, de seguida es veu que estan pensant en un Messies poderós: “lluny de tu la creu i el fracàs!”. El Messies no pot ser un Crucificat, un perdedor.
    Una comprensió a l’alçada de la de Satanàs a les Temptacions del Desert: “El Messies arriba des de la riquesa, poder, prestigi”.
    Una incomprensió que fins i tot ens fa riure per la seva ingenuïtat: com quan els dos Zebedeus pretenen la dreta i l’esquerra del Rei Messies, i els altres deu companys s’omplen de gelosia, perquè aquests dos companys s’han avançat en cercar influències, de manera un xic corrupte.
    Estan pensant en un Déu i un  Messies infantil que els tregui les castanyes del foc...! En comptes de deixar que el Mestre vagi fent d’ells homes lliures, solidaris, capaços d’encaixar la complexa condició humana.
3. I  tot desembocà en un estrepitós i inesperat fracàs: una creu, un cadàver
    Quina llàstima, comentaven entre ells els d’Emaús, de tot allò, res de res! Per això s’esborren de la “comunitat” que havia creat Jesús. No val la pena mesurar-se amb el Regne, amb les coses grans, més val tornar al realisme de “la caseta i l’hortet”, lluny d’utopies.
    Calia que perdessin aquella fe falsa: la del Déu-totpoderós-soluciona-problemes [que ha creat tant d’ateisme].
    Ara, en aquests “Quaranta dies d’Exercicis” han de recuperar la “humanitat” de Jesús, tan “normaleta”. I justament, encaixant la “humanitat” del Senyor, fins a assumir tota la seva feblesa (la kènosi), faran la descoberta de la “divinitat” de Jesús. Serà el pas del “coneixement extern” del Senyor, al “coneixement intern”
3. Lenta recuperació de Jesús (40 dies). Vers el “coneixement intern”
    La lectura d’avui dels Fets dels Apòstols és d’un detallisme magnífic, que val la pena de llegir a poc a poc. Testimonia que costa molt veure la divinitat del Ressuscitat rere la feblesa de la humanitat: és un llarg procés acompanyat per Jesús que dura 40 dies. I fins al darrer dia no comprendran. Just quan ja no estigui amb ells, arrabassat per un núvol, aleshores l’adoraran, com contempla poèticament el relat.
    Ara saben dir: Ah! aquell home-home, era Déu! Per tant Déu és feble, contingent, es cansa, té una mare, plora, sua sang, mor amb un crit a la creu. És un més dels humans que tenen fam, neixen en una cova, són immigrants a Egipte, desplaçats, són a la masmorra del palau dels Pilats de torn.
    Quaranta dies en que Jesús, el catequista, els fa comprendre que “el crucificat és el ressuscitat” i que per tant, “el ressuscitat és el crucificat”.
4. La fe que els és donada en els Quaranta dies
    Concretem només tres punts.   
    És la descoberta d’un altre Déu, un Déu feble, solidari dels nostres fracassos, un Déu crucificat, un Salvador crucificat
    No s’ha de mirar enlaire per a trobar Déu, sinó a la terra. Aquesta és la darrera reflexió que els és feta per àngels, al final del relat, quan el Senyor ja no hi és.
    Un cop que han copsat això, Jesús ja pot desaparèixer, com a Emaús. No el necessiten a fora, el tenen al cor. Aviat l’Esperit Sant els acabarà de donar “coneixement intern” que els faci ser nous “crist”, cristians. I repetiran el que feia Jesús en favor de tothom.




LA BENEDICCIÓ DE JESÚS
Són els darrers moments de Jesús amb els seus. Tot seguit els deixarà per a entrar en el misteri del Pare. Ja no els podrà acompanyar pels camins del món com ha fet per Galilea. La seva presència no la podrà substituir ningú.
Jesús sols pensa en que l'anunci del perdó i la misericòrdia de Déu arribi a tots els pobles. Que tots escoltin la seva crida a la conversió. Ningú s'ha de sentir perdut. Ningú ha de viure sense esperança. Tots han de saber que Déu comprèn i estima els seus fills i filles sense fi. ¿ Qui podrà anunciar aquesta Bona Nova ?
Segons el relat de Lluc, Jesús no pensa en sacerdots ni bisbes. Tampoc pensa en doctors o teòlegs. Vol deixar a la terra “testimonis”. Això és el primer: “vosaltres sou testimonis d'aquestes coses”. Seràn els testimonis de Jesús els que comunicaran la seva experiència d'un Déu bo i contagiaran son estil de vida treballant per un món més humà.
Però Jesús els coneix bé. Són dèbils i covards. ¿ On trobaran l'audàcia per a ser testimonis d'algú que ha estat crucificat pel representant de l'Imperi i els dirigents del Temple? Jesús els tranquil·litza: “Jo vos enviaré el que el Pare ha promès”. No els mancarà la “força de dalt”. L'Esperit de Déu els defensarà.
Per a expressar el desig de Jesús, l'evangelista Lluc descriu la partida d'aquest món de manera sorprenent: Jesús torna al Pare elevant les mans i beneint els deixebles. Son darrer gest. Jesús entra en el misteri insondable de Déu i sobre el món davalla la seva benedicció.
Els cristians hem oblidat que som portadors de la benedicció de Jesús. La nostra primera tasca és ser testimonis de la Bondat de Déu. Matenir viva l'esperança. No rendir-nos davant el mal. Aquest món que sembla un “infern maleït” no està perdut. Déu el mira amb tendresa i compassió.
També avui és possible cercar el bé, fer el bé, difondre el bé. És possible treballar per un món més humà i un estil de vida més sà. Podem ser més solidaris i manco egoistes, Més austers i manco esclaus dels diners. La mateixa crisi econòmica ens pot empènyer a cercar una societat no tan corrupta.
En l'Església de Jesús hem oblidat que el primer és promoure un “pastoral de la bondat”. Ens hem de sentir testimonis i profetes d'aquest Jesús que passà sa vida sembrant gests i paraules de bondat. Així desvetllà en les gents de Galilea l'esperança en un Déu Salvador. Jesús és una benedicció i la gent ho ha de conéixer.






dilluns, 27 de maig de 2019

BENEIR





L'ART DE BENEIR
Mentre els beneia s'allunyava d'ells.
Segons el relat de Lluc, Jesús torna a son Pare “beneint” els seus deixebles. És son darrer gest. Jesús deixa la seva benedicció. Els deixebles responen al gest de Jesús anant al temple plens d'alegria. I allí “beneïen” a Déu.
La benedicció és una pràctica arrelada en quasi totes les cultures com el desig més gran que podem desvetllar en nosaltres. El judaïsme, l'islam i el cristianisme sempre han donat importància a la benedicció. I, malgrat en nostre temps resti com un ritual quasi en desús, molts subratllen son contingut i la necessitat de recobrar-la.
Beneir és, abans que res, desitjar el bé a les persones que trobem pel camí. Voler bé de manera incondicional i sens reserva. Voler la salut, el benestar, l'alegria..., tot el que pot ajudar a viure amb dignitat. Quan més desitgem i afirmem el bé per a tots, més possible és llur manifestació.
Beneir és aprendre a viure des d'una actitud bàsica d'amor a la vida i a les persones. El que beneeix elimina de son cor altres actituds poc sanes com agressivitat, por, hostilitat o indiferència. No és possible beneir i, al mateix temps, viure condemnant, rebutjant, odiant
Beneir és desitjar a algú el bé des del més pregon de nostre ser, malgrat no som mai nosaltres la font de la benedicció, sinó testimonis i portadors. Qui beneix evoca, desitja i denana la presència bondadosa del Creador, font de tot bé. Per això, sols es pot beneir en actitud gojosa i agraïda a Déu.
La benedicció fa bé a qui la rep i a qui la dóna i practica. Qui beneeix a altres es beneeix a ell mateix. La benedicció ressona dins son interior com una pregària silenciosa que transforma son cor, i el fa més bo i noble. Ningú pot sentir-se bé amb ell mateix mentre maleeixi a algú en el fons del ser.

La festa de l'Ascensió és una invitació a ser portadors i testimonis de la benedicció de Crist a la humanitat.



divendres, 24 de maig de 2019

LA CULTURA


El cristià està cridat a guarir aquesta cultura”



Entre els fets innegables d’avui hi ha aquest: el pluralisme cultural. És una de les dades més característiques de la societat moderna. Aquell món monolític de fa uns anys s’ha fraccionat en mil trossos. Avui conviuen entre nosaltres tota mena de posicionament, d’idees i de valors i contravalors.
Aquest pluralisme no és només una dada. És un dels pocs dogmes de la nostra cultura. Avui, tot pot ser discutit. Tot, menys el dret de cada persona a pensar com li sembli i a ser respectada en el que pensa. De fet, no són pas pocs els que estan caient en un relativisme total.
Tot és el mateix.
Ja no existeix ni veritat ni mentida, ni bellesa ni lletjor, res no és bo ni dolent. Es viu d’impressions i cadascú pensa el que vol i fa el que més li ve de gust. En aquest clima de relativisme s’està arribant a situacions realment decadents. Es defensen les creences més rares sense un mínim d’esforç racional. Es pretén resoldre, amb quatre tòpics, les qüestions més vitals de la persona humana. La barbàrie s’està apoderant de la cultura.
La pregunta a fer és inevitable: es pot qualificar de progrés tot això?
¿És bo per a l’home i per a la humanitat omplir el cap de qualsevol idea o el cor de qualsevol creença, renunciant a una recerca honesta de més veritat, més bondat i sentit de l’existència?
El cristià està cridat avui a viure la seva fe en actitud de recerca responsable i compartida. Hem de seguir buscant la veritat última de l’home, que està molt lluny de quedar explicada satisfactòriament a partir de teories científiques, sistemes psicològics o visions ideològiques.
El cristià està cridat a viure sanant, guarint aquesta cultura.
Per què? No és el mateix guanyar diners sense cap escrúpol, que viure honestament un servei públic. Ni és el mateix, cridar a favor del terrorisme, que defensar els drets de cada persona. Ni és el mateix avortar, que afavorir la vida. Ni és el mateix que fer l’amor de qualsevol manera, que estimar l’altre de debò. No és el mateix ignorar els necessitats, que treballar pels seus drets.
El primer és dolent i perjudica les persones. El segon, està carregat de promeses d’esperança. També enmig de l’actual pluralisme segueixen ressonant les paraules de Jesús: “El que m’estima guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà.”
Som fidels, nosaltres, a les paraules de Jesús?
Ho som o no ho som?


dimecres, 22 de maig de 2019

VENIU ESPERIT SANT





VENIU ESPERIT SANT
L'Esperit Sant que enviarà el Pare en nom meu.
L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre”. Aquesta és la promesa de Jesús. De l'Esperit no cal parlar-ne molt. Millor és desitjar-lo, esperar-lo en pregària, invocar-lo i deixar-nos penetrar, reanimar i menar per Ell.
Veniu Esperit Sant. Sense Tu, la nostra lluita per la vida acaba sembrant mort, nostros esforços per trobar la felicitat acaben en egoisme amarg i insatisfet.
Veniu Esperit Sant. Sense Tu, nostre “progrés” no ens mena a una vida més digna, noble i gojosa. Sense Tu. No hi haurà un “poble unit” sinó un poble vençut per divisions, ruptures i enfrontaments. Sense Tu, dividirem i separarem: Nort i Sud, occident i orient, primer món i tercer món, esquerres i dretes, creients i ateus, homes i dones. Recorde'ns que venim tots d'un mateix Pare i tots estem cridats a la comunió gojosa i feliç en Ell.
Renova nostre amor al món i a les coses. Ensenya'ns a cuidar aquesta terra que ens has regalat com a casa comú entranyable on pot créixer la família humana. Sense Tu, ens la disputem agressivament, cerquem cadascú nostra “propietat privada” i la fem cada cop més inhòspita o inhabitable.
Veniu Esperit Sant. Ensenya'ns a entendre'ns encara que parlem llenguatges diferents. Si la teva llei interior d'Amor no ens habita, seguirem l'escalada de violència absurda i sense sortida.
Veniu Esperit Sant i ensenya'ns a pregar. Sense la teva calor i força, nostra litúrgia és rutina, nostre culte ritu legalista, nostra pregària xerradissa.
Veniu Esperit Sant i ensenya'ns a creure. Sense ton alè, nostra fe és ideologia de dretes o d'esquerres, nostra religió “un trist seguro de vida eterna” Recorda'ns tot el que ens ha dit Jesús. Conduï-nos a l'evangeli.
Veniu a mantenir dins l'Església l'esforç de conversió. Sense ton impuls, tota renovació acaba en anarquia, involució, cansamenrt o desil·lusió
Veniu a alegrar nostre món tan ombriu. Ajuda'ns a imaginar-lo millor i més humà. Obre'ns a jun futur més fratern, net i dolidari. Entra fins al fons de nostres ànimes. Mira el buit de l'home si Tu manques per dintre. Mira el poder del pecat quan Tu no envies ton alè.
Veniu Senyor i dador de vida. Poseu en els homes goig, força i consol, en les grans i petites decisions, en les pors, lluites, esperances i temors.
Veniu Esperit Sant i ensenyeu-nos a creure en Vós com a tendresa i proximitat personal de Déu, com a força i com a gràcia que pot conquistar nostre interior i donar vida a nostra vida.