DIUMENGE XXVI DURANT L'ANY

Jesús, conta-contes

Jesús tenia la gran habilitat d'explicar breus i senzilles narracions, que podrien semblar, en aparença, ingènues, però que portaven una forta càrrega interpel·lant. Jesús fa bona pedagogia. Jesús era un gran mestre amb senzilla pedagogia. I de les breus i senzilles narracions treia lliçó per als mateixos oients, inclús per als que es creien savis, però no ho volien entendre. Avui tenim un exemple d'això. En aquest cas, eren els grans sacerdots i notables del poble. Però també sabia treure lliçó per als oients de qualsevol nivell d'intel·ligència.
No i...Sí! Sí i...No!

Novament, com diumenge passat, es tracta, del propietari d'una vinya. I aquells, als que crida a treballar, són els seus propis fills. L'un es mostra "espontàniament rebel" i l'altre "aparentment dòcil". Però les importants no són les primeres reaccions: no ho són ni la rebel·lia ni la docilitat inicials. A nosaltres, com a les personalitats que escoltaven Jesús, ens interessa, sobretot, si podem estar inclosos en el comportament del que diu, d'entrada, que anirà a la vinya, però, a l'hora de la veritat, no hi va.

Pocs, segurament ningú, dels que estem aquí no ens inclinem a dir "no" al Senyor. Més aviat en els moments de pregària, de reflexió, de lectura de la seva paraula o en els recessos espirituals, acostumem a manifestar, de vegades amb una ingènua eufòria, la nostra conformitat a fer el que ell ens diu, o, si més no, no ens atrevim a oposar-nos. Però, després, davant la dificultat, fàcilment ens tornem enrere, o ho anem deixant per a més endavant, fins que ens n’ oblidem.

Els “altres” al davant

Jesús ens posa, en fort contrast, amb l'actitud dels "oficialment" pecadors (publicans i prostitutes) que, sense haver tingut tanta facilitat per escoltar, conèixer i meditar la paraula de Déu, així que han tingut, d’una manera o altra, l’oportunitat d’escoltar-la, han estat decidits a seguir-la.

Tots sabem d'històries de persones que, havent portat una mala vida, en un moment donat, s'han convertit i han canviat espectacularment de rumb. I coneixem molta altra gent del nostre entorn que, sense tenir massa formació, ni sense sovintejar les pràctiques o celebracions de fe, i fins i tot, sense ser creients, són fidels, perquè romanen atents i oberts als dictàmens de la seva recta consciència. Ells no en són conscients, però és veritablement és Déu qui els parla a través de la consciència.

Molt sovint són ells els que ens poden estimular, quan potser nosaltres, no som prou decidits i som incapaços d'estimular ningú. I tot per la nostra “mandrosa” passivitat, o per la nostra “satisfeta” mediocritat.

Tant de bo la comunió amb el Senyor ens infongui, com ens hi ha exhortat sant Pau, els seus mateixos sentiments i actituds, perquè la nostra resposta a la seva paraula i als reptes del nostre entorn, avui molt remogut al nostre país, sigui més decidida, constant i estimuladora, tot i les dificultats.
Francesc Xicoy, sj.

DAVANT NOSALTRES

Un dia Jesús digué aqueixes fortes paraules contra els dirigents religiosos del seu poble: “Us dic en tota veritat que els publicans i les prostitutes us passaran al davant cap al regne de Déu”. Vaig comprovar fa uns anys que l'afirmació de Jesús no és una exageració.

Un grup de prostitutes de diferents països, acompanyades per unes Germanes Oblates, reflexionaren sobre Jesús amb l'ajuda del llibre “Jesús, Aproximació històrica”. Encara me conmou la força i l'atractiu que té Jesús per aquestes dones d'ànima senzilla i cor bondadós. Rescat alguns testimonis:

“Me sentía sucia, vacía y poca cosa, todo el mundo me usaba. Ahora me siento con ganas de seguir viviendo porque Dios sabe mucho de mi sufrimiento... Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. ¡Este Jesús me entiende!...”

“Ahora, cuando llego a casa después del trabajo, me lavo con agua muy caliente para arrancar de mi piel la suciedad y después le rezo a este Jesús porque él sí me entiende y sabe mucho de mi sufrimiento... Jesús, quiero cambiar de vida, guíame porque tú solo conoces mi futuro...”

“Yo pido a Jesús todo el día que me aparte de este modo de vida. Siempre que me ocurre algo, yo le llamo y él me ayuda. El está cerca de mí, es maravilloso... Él me lleva en sus manos, él me carga, siento la presencia de él...”

“En la madrugada es cuando más hablo con él. Él me escucha mejor porque en este horario la gente duerme. Él está aquí, no duerme. Él siempre está aquí. A puerta cerrada, me arrodillo y le pido que merezca su ayuda, que me perdone, que yo lucharé por él...”

“Un día yo estaba apoyada en la plaza y dije: Oh, Dios mío, ¿será que yo solo sirvo para esto? ¿Solo para la prostitución?... Entonces es el momento en que más sentí a Dios cargándome, ¿entendiste?, transformándome. Fue en aquel momento. Tanto que yo no me olvido. ¿Entendiste?...”

“Yo ahora hablo con Jesús y le digo: aquí estoy, acompáñame. Tú viste lo que le sucedió a mi compañera (se refiere a una compañera asesinada en un hotel). Te ruego por ella y pido que nada malo suceda a mis compañeras, Yo no hablo, pero pido por ellas pues ellas son personas como yo...”

“Estoy furiosa, triste, dolida, rechazada, nadie me quiere, no sé a quien culpar, o sería mejor odiar a la gente y a mí, o al mundo. Fíjate, desde que era niña yo creí en Ti y has permitido que esto me pasara... Te doy otra oportunidad para protegerme ahora. Bien, yo te perdono, pero por favor no me dejes de nuevo...”

José Antonio Pagola

EL PERILL DE LA RELIGIÓ

Jesús passa uns dies a Jerusalem anant pels voltants del temple. No hi ha pels carrers l'acollida amistosa que hi havia pels llogarets de Galilea. Els dirigents religiosos que el topen pel camí cerquen desautoritzar-lo davant la gent senzilla de la ciudat. No s'aturaran fins enviar-lo a la creu.

Jesús no perd la pau. Amb paciència segueix cridant a la conversió. Els conta una anècdota senzilla que li ve al cap quan els veu: la conversa d'un pare que demana a dos fills que vagin a treballar a la vinya de la família.

El primer rebutja el pare amb negativa terminant: “No vull”. Cap explicació li dóna. Simplement no li ve en ganes. Tanmateix, més tard reflexiona, se n'adona del rebuig a son pare i, penedit, se'n va a la vinya.

El segon l'atén  de manera amable i a la petició respon: “Hi vaig tot d'una”. Sembla ben disposat als seus desitjos, però aviat s'oblida del que ha dit. No pensa pus en son pare. Tot es queda en bones paraules. No se'n va a la vinya.

Per si no han entès el missatge, Jesús es dirigeix “als grans sacerdots i als ancians del poble”, i de manera directa i provocativa els aplica la paràbola: “En tota veritat els publicans i les prostitutes us passaran davant en el regne de Déu”. Vol que sàpiguen i reconeguin la seva resistència a entrar en el projecte del Pare.

Ells són els “professionals” de la religió: els que han dit un gran “si” al Déu del temple, els especialistes del culte, els guardians de la Llei. No senten necessitat de convertir-se. Per això, quan ha vingut el profeta Joan a preparar els camins a Déu, li han dit “no”; quan ha arribat Jesús convidant-los a entrar al regne, segueixen dient “no”.

Per contra, els publicans i ,les prostitutes són els “professionals del pecat”: els que han dit un gran “no” al Déu de la religió, els que s'han col·locat fora de la llei i del culte sant. Tanmateix, el seu cor ha quedat obert a la conversió. Quan ha vingut Joan han cregut en ell; en arribar Jesús l'han acollit.

La religió no sempre mena a fer la voluntat del Pare. Ens podem sentir segurs en el compliment dels nostres deures religiosos i avesar-nos a pensar que nosaltres no necessitem convertir-nos ni canviar. Els que ho han de fer són els allunyats de la religió. Per això és tan perillós substituir l'escolta de l'Evangeli per la pietat religiosa. Jesús ho va dir: “No tothom que digui “Senyor”, “Senyor” entrarà en el regne de Déu, sinó el que faci la voluntat del meu Pare del cel”.

VAN AL DAVANT

Les prostitutes prenen la davantera.

La paràbola és tan simple que no sembla digna d'un gran profeta com Jesús. Tanmateix, no va dirigida al grup de nens que córren pel voltant seu, sinó als “grans sacerdots i ancians del poble” que l'empaiten quan s'apropa pel temple.

Segons el relat, un pare demana a dos fills que vagin a fer feina a la vinya. El primer li respon de manera brusca: “No vull”, però no oblida la crida de son pare i acaba treballant a la vinya. El segon reacciona amb disponabilitat admirable: “Clar que hi vaig, senyor”; però tot queda en paraules. Ningú el veurà treballar a la vinya.

El missatge de la paràbola és clar. També els dirigents religiosos que escolten Jesús estan d'acord. Davant Déu, l'important no és “parlar” sinó “fer”. Per a complir la voluntat del Pare del cel, el decisiu no són les paraules, promeses i resos, sinó els fets i la vida de cada dia.

Sorprèn l 'aplicació de Jesús. Les seves paraules són molt fortes. Només les recolleix l'evangelista Mateu, però sens dubte provénen de Jesús. Només ell tenia aquesta llibertat en front dels dirigents religiosos: “Us dic en tota veritat que els publicans i les prostitutes us passen al davant porten cap al regne de Déu”.

Jesús parla des de la pròpia experiència. Els dirigents religiosos han dit “si” a Déu. Són els primers en parlar d'ell, de la seva llei i del seu temple. Però, quan Jesús els crida a “cercar el regne de Déu i sa justícia”, es tanquen al seu missatge i no entren per aquest camí. Diuen “no” a Déu amb la seva resistència a Jesús.

Els cobradors i prostitutes han dit “no” a Déu. Viuen fora de la Llei, estan exclosos del Temple. Tanmateix, quan Jesús els ofereix l'amistat de Déu, escolten la seva crida i fan passes cap a la conversió. Per a Jesús no hi ha dubte: el cobrador Zaqueu, la prostituta que ha regat amb llàgrimes sos peus i tants d'altres... van per davant en “el camí del regne de Déu”.

En aquest camí van al davant, no els que fan solemnes professions de fe, sinó els que s'obrin a Jesús en passes concretes de conversió al projecte de Déu.

Por delante de nosotros

Un día, Jesús pronunció estas duras palabras contra los dirigentes religiosos de su pueblo: "Os aseguro que los publicanos y las prostitutas entrarán antes que vosotros en el reino de Dios". Hace unos años pude comprobar que la afirmación de Jesús no es una exageración.

Un grupo de prostitutas de diferentes países, acompañadas por algunas Hermanas Oblatas, reflexionaron sobre Jesús con la ayuda de mi libro Jesús. Aproximación histórica. Todavía me conmueve la fuerza y el atractivo que tiene Jesús para estas mujeres de alma sencilla y corazón bueno. Rescato algunos de sus testimonios.

"Me sentía sucia, vacía y poca cosa, todo el mundo me usaba. Ahora me siento con ganas de seguir viviendo, porque Dios sabe mucho de mi sufrimiento […] Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. Dios está dentro de mí. ¡Este Jesús me entiende…!".

"Ahora, cuando llego a casa después del trabajo, me lavo con agua muy caliente para arrancar de mi piel la suciedad y después le rezo a este Jesús porque él sí me entiende y sabe mucho de mi sufrimiento […] Jesús, quiero cambiar de vida, guíame, porque tú solo conoces mi futuro".

"Yo pido a Jesús todo el día que me aparte de este modo de vida. Siempre que me ocurre algo yo le llamo y él me ayuda. Él está cerca de mí, es maravilloso […] Él me lleva en sus manos, él carga conmigo, siento su presencia".

"En la madrugada es cuando más hablo con él. Él me escucha mejor, porque en este horario la gente duerme. Él está aquí, no duerme. Él siempre está aquí. A puerta cerrada me arrodillo y le pido que merezca su ayuda, que me perdone, que yo lucharé por él".

"Un día, yo estaba sentada en la plaza y dije: “Oh, Dios mío, ¿será que yo solo sirvo para esto? ¿Solo para la prostitución?” […] Entonces es el momento en que más sentí a Dios cargando conmigo, ¿entendiste?, transformándome. Fue en aquel momento. Tanto que yo no me olvido. ¿Entendiste?".

"Yo ahora hablo con Jesús y le digo: aquí estoy, acompáñame. Tú viste lo que le sucedió a mi compañera [se refiere a una compañera asesinada en un hotel]. Te ruego por ella y pido que nada malo les suceda a mis compañeras. Yo no hablo, pero pido por ellas, pues ellas son personas como yo".

"Estoy furiosa, triste, dolida, rechazada, nadie me quiere, no sé a quién culpar, o sería mejor odiar a la gente y a mí, o al mundo. Fíjate, desde que era niña yo creí en ti y has permitido que esto me pasara. Te doy otra oportunidad para protegerme ahora. Bien, yo te perdono, pero, por favor, no me dejes de nuevo".

¿Qué misterio se encierra en Jesús para tener ese poder en el corazón de las personas? Cómo cambiaría la vida de muchos si le conocieran mejor.

26 Tiempo ordinario - A
(Mateo 21,28-32)

01 de octubre 2017

DIUMENGE XXV DURANT L'ANY

DIUMENGE XXV

1.-És possible que tot escoltant aquesta paràbola molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de la primera hora. Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just.

Però la paràbola és un gènere literari que hem de saber interpretar. Busca transmetre un ensenyament central, que és l’únic que cal retenir. La resta, són elements literaris escollits per cridar l’atenció, per tal que el missatge central quedi més ben gravat. I no tenen cap altra funció.

Evidentment, l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica. Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora, i l’empresa faria fallida. No va, per aquí el missatge de la paràbola.

Jesús, aquí, ens parla de la salvació. Vol que entenguem una cosa fonamenta que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós.

Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Cap ni una.

Se’ns vol fer veure, sobretot, que Déu no es mou per criteris d’estricta justícia, sinó que es mou per amor, per pura bondat. Tots rebem molt més del que mereixem. En som conscients?.

2-Ens diu la paràbola que cinc vegades, des de la primera hora del matí fins que es va pondre el sol, aquell propietari va sortir a buscar gent per treballar a la seva vinya.

És a dir, Déu crida constantment els homes i dones a col·laborar amb ell, per fer que el món sigui millor, més d’acord amb el seu projecte.

Uns se senten cridats a fer-ho des de petits, perquè els pares són creients i a través d’ells senten la crida de Déu molt aviat. D’altres se senten cridats més endavant, quan són joves: potser pel testimoni d’un educador o d’un company que els ha fet impacte.

I també n’hi ha que no se senten cridats fins que ja han recorregut una bona parta de la seva vida: tal vegada una experiència que han viscut els ha sacsejat fortament i els ha fet obrir els ulls.

Cada persona té una història personal única, diferent de la dels altres. Cada vida és un misteri que sols Déu coneix. I, precisament perquè ens estima, intervé en el moment oportú per cridar-nos a col·laborar amb ell.

El perquè crida uns a la primera hora, des de petits, i altres quan ja són persones fetes, no el sabem: és un misteri que a nosaltres se’ns escapa.

És allò que ens ha dit la primera lectura: «Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra».Són incomprensibles per a nosaltres.

Però encara que això és veritat, d’una cosa sí que en podem estar ben segurs: que Déu sempre busca el nostre bé perquè ens estima. Per això, a tots ens dóna la mateixa paga: la salvació. Una paga d’un valor immens que cap de nosaltres pot merèixer. Li ho sabem agrair?
3- I per acabar, no oblidem allò que dèiem: que el Senyor convida a tothom, també a nosaltres, a treballar a la seva vinya: és la condició per a rebre el “jornal”, el regal de Déu.

Però fixem-nos que treballar a la vinya del Senyor no és fer qualsevol feina, sinó fer un esforç sincer perquè al nostre entorn les coses vagin millor, més d’acord amb el projecte de Déu, d’un Déu que és Amor.

Voldrà dir, per exemple, ser factors d’unió, sabent comprendre i respectar tothom. Voldrà dir donar la mà a aquell que es troba sol i necessitat o indefens. O també, treballar en la vinya del Senyor voldrà dir sembrar esperança al nostre entorn.

En un món com el nostre fan falta persones que creguin fermament que el Bé és més fort que el Mal, que l’amor és la força més poderosa que existeix. Fan falta persones que s’ho creguin i que visquin d’acord.

Continuem ara la nostra eucaristia, que és una trobada amb el Senyor que potser
Ens pregunta, com en la paràbola:“Què feu tot el dia desvagats?”.
Donem-li la nostra resposta. I no oblidem que estar “desvagats” no significa no fer res, sinó deixar de fer coses que facin créixer el regne de Déu, és a dir, la bondat, la pau, la comprensió, la unió, l’esperança.

Quins fruits està donant la meva vida?

Reflexionem-hi.

NO DESVIRTUAR LA BONDAT DE DÉU

Durant la seva trajectòria profètica, Jesús insisteix un cop i un altre en comunicar la seva experiència de Déu com “un misteri de bondat insondable” que trenca tots els nostres càlculs. El seu missatge és tan revolucionari que, després de vint segles, encara hi ha cristians que no gosem agafar-lo seriosament.

Per contagiar a tothom l'experiència d'aquest Déu Bo, Jesús compara la seva actuació a la conducta sorprenent de l'amo d'una vinya. Fins a cinc vegades surt ell mateix en persona a cercar i contractar jornalers per a la seva vinya. No l'importa que el treball reti. El que vol és que cap jornaler es quedi un dia més sense feina.

Per això mateix, al final de la jornada, no els paga ajustant-se al treball fet per cada grup. Encara que la feina hagi estat molt desigual, a tots els dóna “un denari”, senzillament, el que necessitava cada dia una família camperola de Galilea per viure.

Quan el portaveu del primer grup protesta perquè ha tractat els darrers igual que a ells, que han treballat més que ningú, l'amo de la vinya li respon amb aquestes paraules admirables: “¿ Tens enveja perquè jo som generós ? ¿Vols impedir-me amb els teus càlculs mesquins ser bo amb els que necessiten el pa per a sopar ?

¿ Què suggereix Jesús ? ¿ És que Déu no actua amb els criteris de justícia i igualtat que nosaltres tenim ? ¿ Serà vere que Déu, més que mesurar els mèrits de les persones com faríem nosaltres, cerca sempre respondre des de la seva Bondat insondable a la nostra necessitat de salvació ?

Sento una gran pena quan me veig persones bones que s'imaginen a Déu dedicat a anotar curosament els pecats i els mèrits dels humans, per a retribuir un dia exactament a cadascú segons el seu merescut. ¿ És possible imaginar un ser més inhumà com aquest entregat a això des de tota l'eternitat?

Creure en un Déu, Amic incondicional, pot ser l'experiència més alliberadora que es pot imaginar, la força més vigorosa per a viure i per a morir. Al contrari, viure davant un Déu justicier i amenaçador pot convertir-se en la neurosi més perillosa i destructora de la persona.

Cal aprendre a no confondre Déu amb els nostres esquemes estrets i mesquins. No hem de desvirtuar la seva Bondat insondable mesclant trets autèntics que provénen de Jesús amb trets d'un Déu justicier agafats de l'Antic Testament. Davant el Déu Bo revelat en Jesús, l'únic que hi cab és la confiança.

José Antonio Pagola

MIRADA MALALTISSA

Jesús havia parlat als seus deixebles amb claretat: “Cercau el regne de Déu i la seva justícia”. Per a ell això és l'essencial. Tanmateix, no el veien cercar aquesta justícia complint les lleis i tradicions d'Israel com els altres mestres. Inclús en una ocasió els havia fet aqueixa advertència: “Si la vostra justícia no és més gran que la dels escribes i fariseus, no entrareu en el regne de Déu”. ¿ Com entenia Jesús la justícia de Déu ?

La paràbola que contà els deixà desconcertats. L'amo d'una vinya surt repetidament cap a la plaça del poble a contractar treballadors. No vol veure ningú sense feina. Els primers treballen durant dotze hores. Els darrers en arribar tan sols seixanta minuts.

Tanmateix, al final de la jornada, l'amo ordena que tots rebin un denari: Cap família es quedarà sense dopar aquell vespre. La decisió sorprèn a tots. ¿Com qualificar l'actuació d'aquest amo que ofereix una recompensa igual per una feina desigual? ¿ No és raonable la protesta dels qui han treballat durant tot el dia ?

Aquests treballadors reben el denari estipulat, però quan veuen el tracte generós que reben els darrers, es senten amb dret a exigir més. No accepten la igualtat. Aqueixa és la queixa: “els has tractat igual que a nosaltres”. L'amo de la vinya respon amb aquestes paraules al portaveu del grup: “¿ És que tens enveja perquè jo som generós ?”. Aquesta frase recull l'ensenyança principal de la paràbola.

Segons Jesús, hi ha una mirada dolenta, malaltissa i nociva, que ens impedeix captar la bondat de Déu i alegrar-nos amb la seva misericòrdia infinita cap a tothom. Ens resistim a creure que la justícia de Déu consisteix precisament en tractar-nos amb un amor que està part damunt de tots els nostres càlculs.

Aquesta és la Gran Nova revelada per Jesús, el que mai haurìem sospitat i el que tant necessitem sentir. Que ningú es presenti davant Déu amb mèrits o drets adquirits. Tots som acollits i salvats, no pels nostres esforços sinó per la seva misericòrdia insondable.

A Jesús li preocupava que els seus deixebles visquessin amb mirada no capaç de creure en aquesta Bondat. Els havia parlat així: “Si el teu ull no és bo, tota la teva persona estarà a les fosques. I si la llum que hi ha en tu és foscor, ¡ quina obscuritat no hi haurà ! “. Els cristians ho hem oblidat. ¡ Quina llum entraria dins l'Església si gosessim creure en la Bondat de Déu sense retallar-la amb la nostra mirada malaltissa ! ¡ Quina alegria inundaria els cors creients ! ¡ Amb quina força seguiríem Jesús !

BONDAT ESCANDALOSA

....perquè som bo

Probablement era la tardor i en els poblets de Galilea es vivia intensament la verema. Jesús veia a les places els qui no tenien terres pròpies i esperaven ser contractats per a guanyar-se el pa de cada dia. ¿Com ajudar a aqueixa gent a albirar la bondat misteriosa de Déu cap a tothom?

Jesús els contà una paràbola sorprenent. Els parlà d'un amo que contractà tot els jornalers que va poder. Ell mateix anà a la plaça del poble un pic i un altre, a hores diferents. Al cap de la jornada, malgrat haver estat el treball absolutament desigual, a tots els donà un denari: el que una família necessitava per a viure.

El primer grup protesta. No es queixen de rebre més o manco diners. El que els ofèn és que l'amo “ha tractat els darrers igual que a nosaltrres”. La resposta de l'amo al que fa de portaveu és admirable: “¿Tens enveja perquè jo som generós?”.
La paràbola és tan revolucionària que, segurament, després de vint segles, no gosem encara agafar-la seriosament. ¿ Serà vere que Déu és bo inclús amb aquells i aquelles que amb prou feines poden presentar-se davant ell amb mèrits i obres ? ¿ Serà vere que dins el seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en la feina més o manco meritòria dels qui han treballat a la teva vinya ?

Tots els nostres esquemes trontollen quan apareix l'amor lliure i insondable de Déu. Per això és escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels “piadosos” carregats de mèrits, i s'acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa de part de Déu: pecadors que no guarden l'Aliança o prostitutes que no poden accedir al temple:

Nosaltres seguim moltes vegades amb els nostres càlculs, i no deixem a Déu ser bo amb tots. No tolerem la seva bondat infinita cap a tothom. Hi ha persones que no ho mereixen. Ens sembla que Déu tindria que donar a cada un el seu merescut, i només el que es mereix. Sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu de Pare, Déu sap entendre's bé amb aqueixes persones que nosaltres rebutgem.

No desvirtuar la bondad de Dios

A lo largo de su trayectoria profética, Jesús insistió una y otra vez en comunicar su experiencia de Dios como "un misterio de bondad insondable" que rompe todos nuestros cálculos. Su mensaje es tan revolucionario que, después de veinte siglos, hay todavía cristianos que no se atreven a tomarlo en serio.

Para contagiar a todos su experiencia de ese Dios bueno, Jesús compara su actuación con la conducta sorprendente del señor de una viña. Hasta cinco veces sale él mismo en persona a contratar jornaleros para su viña. No parece preocuparle mucho su rendimiento en el trabajo. Lo que quiere es que ningún jornalero se quede un día más sin trabajo.

Por eso mismo, al final de la jornada, no les paga ajustándose al trabajo realizado por cada grupo. Aunque su trabajo ha sido muy desigual, a todos les da "un denario": sencillamente, lo que necesitaba cada día una familia campesina de Galilea para poder sobrevivir.

Cuando el portavoz del primer grupo protesta porque ha tratado a los últimos igual que a ellos, que han trabajado más que nadie, el señor de la viña le responde con estas palabras admirables: "¿Vas a tener envidia porque yo soy bueno?". ¿Me vas a impedir con tus cálculos mezquinos ser bueno con quienes necesitan su pan para cenar?

¿Qué está sugiriendo Jesús? ¿Es que Dios no actúa con los criterios de justicia e igualdad que nosotros manejamos? ¿Será verdad que Dios, más que estar midiendo los méritos de las personas, como haríamos nosotros, busca siempre responder desde su bondad insondable a nuestra necesidad radical de salvación?

Confieso que siento una pena inmensa cuando me encuentro con personas buenas que se imaginan a Dios dedicado a anotar cuidadosamente los pecados y los méritos de los humanos, para retribuir un día exactamente a cada uno según su merecido. ¿Es posible imaginar un ser más inhumano que alguien entregado a esto desde toda la eternidad?

Creer en un Dios Amigo incondicional puede ser la experiencia más liberadora que se pueda imaginar, la fuerza más vigorosa para vivir y para morir. Por el contrario, vivir ante un Dios justiciero y amenazador puede convertirse en la neurosis más peligrosa y destructora de la persona.

Hemos de aprender a no confundir a Dios con nuestros esquemas estrechos y mezquinos. No hemos de desvirtuar su bondad insondable mezclando los rasgos auténticos que provienen de Jesús con trazos de un Dios justiciero tomados de aquí y de allá. Ante el Dios bueno revelado en Jesús, lo único que cabe es la confianza.