31º
diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
No
ets pas lluny del Regne de Déu.
+
Lectura del sant Evangeli segons San Marc 12, 28b-34
El
primer manament
(Mt
22,34-40;
Lc
10,25-28)
28
Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la
discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va
acostar i li va fer aquesta pregunta:
--Quin
és el primer de tots els manaments?
29 Jesús
va respondre:
--El
primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el
Senyor és l'únic. 30
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb
tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. 31
El segon és aquest: Estima els altres com a tu
mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.
32
Llavors el mestre de la Llei li digué:
--És
veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i
que no n'hi ha d'altre fora d'ell , 33
i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot
l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a
si mateix val més que tots els holocausts i sacrificis.
34 Jesús,
veient que havia parlat assenyadament, li digué:
--No
ets pas lluny del Regne de Déu.
I
ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Paraula
de Déu.
ATEISME
SUPERFICIAL
Són
bastants els que, durant aquests anys, han anat passant d'una fe
lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i
irresponsable. N'hi ha que han eliminat de les seves vides tota
pràctica religiosa i han liquidat qualsevol relació amb una
comunitat creient. Però, ¿n'hi ha prou amb això per a resoldre amb
serietat la postura personal davant el misteri últim de la vida?
N'hi
ha que diuen que no creuen en la Església ni en «els
invents dels capellans», però creuen en Déu. No
obstant això, què vol dir creure en un Déu a qui mai es recorda,
amb qui mai es dialoga, a qui no s'escolta, de qui no s'espera res
amb goig?
Altres
proclamen que ja és hora d'aprendre a viure sense Déu,
enfrontant-se a la vida amb més dignitat i personalitat. Però, quan
s'observa de prop la seva vida, no és fàcil veure com els ha ajudat
concretament l'abandonament de Déu a viure una vida més digna i
responsable.
Bastants
s'han fabricat la seva pròpia religió i s'han construït la seva
pròpia moral pròpia a la seva mida. Mai han buscat una altra cosa
que situar-se amb certa comoditat a la vida, evitant tot interrogant
que qüestionés seriosament la seva existència.
Alguns
no sabrien dir si creuen en Déu o no. En realitat no entenen per què
pugui servir tal cosa. Ells viuen tan ocupats en treballar i gaudir i
tan distrets pels problemes de cada dia, els programes de la
televisió i les revistes de cap de setmana, que Déu no té lloc en
les seves vides.
Però,
ens equivocaríem els creients si penséssim que aquest ateisme
frívol es troba solament en aquestes persones que gosen dir en veu
alta que no creuen en Déu. Aquest ateisme pot estar també en els
cors dels que ens diem creients... de vegades nosaltres mateixos
sabem que Déu no és l'únic Senyor de nostra vida ni tan sols el
més important.
Fem
només una prova. Què sentim en el més íntim de la nostra
consciència quan escoltem poc a poc, repetides vegades i amb
sinceritat aquestes paraules: «Escolta
... El Senyor
nostre Déu és l'únic Senyor: Estima els el Senyor el teu Déu amb
tot el cor, amb tota l'ànima , amb tot el pensament, amb totes les
teves forces. »? Quin espai ocupa Déu en el
meu cor, en la meva ànima, al meu cap, en tot el meu ser?
EL
DECISIU
Estimaràs...
A
Jesús li van fer moltes preguntes. La gent el veia com un mestre que
ensenyava a viure de manera sàvia. Però la pregunta que aquesta
vegada li fa un «lletrat»
no és una més. El que li planteja aquell home preocupava a molts:
¿quin manament és el primer de tots ?, què és el primer que cal
fer a la vida per encertar?
Jesús
li respon amb unes paraules que, tant el lletrat com ell mateix, han
pronunciat aquest mateix matí a l'recitar l'oració «Shemà»:
«Déu
és l'únic Senyor: estimaràs el Senyor el teu Déuamb tot el cor,
amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb tot el pensament”
שמע":
מע":ש
"אלוהים
הוא האדון היחיד:
אתה
תאהב את ה 'אלוהיך
בכל ליבך,
בכל
נפשך,
בכל
מחשבתך,
בכל
מחשבתך".
A
Jesús li ajudaven a viure al llarg del dia estimant Déu amb tot el
seu cor i totes les seves forces. Això és el primer i decisiu.
שמע"
A
continuació, Jesús afegeix alguna cosa que ningú li ha preguntat:
“El
segon manament és
semblant:
Estima els altres com a tu mateix».
Aquesta
és la síntesi de la vida. D'aquests dos mandats depèn tot: la
religió, la moral, l'encert en l'existència.
L'amor
no està en el mateix pla que altres deures. No és una
«norma» més, perduda entre altres normes més o
menys importants. «Estimar»
és l'única manera sana de viure davant Déu i davant les persones.
Si en la política o en la religió, en la vida social o en el
comportament individual, hi ha una cosa que no es dedueix de l'amor o
va contra ell, no serveix per a construir una vida humana. Sense amor
no hi ha progrés.
Es
pot buidar de «Déu» la
política i dir que només cal pensar en el «proïsme».
Es pot buidar del «proïsme»
la religió i dir que el decisiu és servir
«Déu». Per a Jesús «Déu»
i «proïsme» són
inseparables. No és possible estimar Déu i desentendre's del
germà.
El risc de distorsionar la vida des d'una religió
«egoista» és sempre
gran. Per això és tan necessari recordar aquest missatge essencial
de Jesús. No hi ha un àmbit sagrat en el qual ens puguem veure a
soles amb Déu, ignorant als altres. No és possible adorar Déu en
el fons de l'ànima i viure oblidat dels que pateixen. L'amor a Déu,
Pare de tots, que exclou el proïsme es redueix a mentida. El que va
contra l'amor, va contra Déu.
Bo
descobrir que el Déu anunciat per Crist ens revela a un Déu que no
cerca ser servit pels homes, sinó servir-los (Marc
10, 44), un Déu que estima bons i dolents, i fa sortir el
sol per a tots (Mateu 5, 45). Un Déu així
és capaç d'atreure i enamorar. Davant d'aquest Déu ressonen de
manera molt diferent les paraules de Jesús: «Estima
els el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot
el pensament, amb tot el pensament» (Marc
12, 30).
L'IMPORTANT
Un
doctor de la llei s'acosta a Jesús. No ve a parar un parany. Tampoc
a discutir amb ell. La seva vida està fonamentada en lleis i normes
que li indiquen com comportar-se en cada moment. No obstant això, en
el seu cor s'ha despertat una pregunta: "Què
manament és el primer de tots?" Què és el més
important per encertar en la vida?
Jesús
entén molt bé el que sent aquell home. Quan en la religió
s'acumulen normes i preceptes, costums i ritus, és fàcil viure
dispersos, sense saber exactament què és fonamental per a orientar
la vida de manera sana. Això passava en certs sectors del judaisme.
Jesús
no li cita els manaments de Moisès. Senzillament, li recorda
l'oració que aquell mateix matí s'han pronunciat els dos en sortir
el sol, seguint el costum jueu: "Escolta,
Israel,
el Senyor nostre Déu és l'únic Senyor: estimaràs el Senyor el teu
Déu amb tot el cor".
El
mestre de la llei pensa en un Déu que té poder de manar. Jesús li
col·loca davant un Déu la veu del qual hem d'escoltar. L'important
no és conèixer preceptes i complir-los. El decisiu és aturar-nos a
escoltar aquest Déu que ens parla sense pronunciar paraules humanes.
Quan
escoltem el veritable Déu, es desperta en nosaltres una atracció
cap a l'amor. No és una ordre. És el que brolla en nosaltres en
obrir-nos a el Misteri últim de la vida: "Estima".
En aquesta experiència, no hi ha intermediaris religiosos, no hi ha
teòlegs ni moralistes. No necessitem que ningú ens ho digui des de
fora. Sabem que l'important és estimar.
Aquest
amor a Déu no és un sentiment ni una emoció. Estimar el que és la
font i l'origen de la vida és viure estimant la vida, la creació,
les coses i, sobretot, a les persones. Jesús parla d'estimar "amb
tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot l'ésser".
Sense mediocritat ni càlculs interessats. De manera generosa i
confiada.
Jesús
afegeix, encara, una cosa que l'escriba no s'ha preguntat. Aquest
amor a Déu és inseparable de l'amor al proïsme. Només es pot
estimar Déu estimant el germà. Altrament, l'amor a Déu és
mentida. Com anem a estimar el Pare sense estimar els seus fills i
filles?
No
sempre tenim cura els cristians d'aquesta síntesi de Jesús. Sovint,
tendim a confondre l'amor a Déu amb les pràctiques religioses i el
fervor, ignorant l'amor pràctic i solidari als que viuen exclosos
per la societat i oblidats per la religió. Però, què hi ha de
veritat en el nostre amor a Déu si vivim d'esquena als que pateixen.
OBLIDAR
L'ESSENCIAL
Estima
els altres com a tu mateix.
S'ha
dit que l'home contemporani ha perdut la confiança en l'amor. No vol
«sentimentalismes»
ni compassions barates. Cal ser eficaços i productius. La cultura
moderna ha optat per la racionalitat econòmica i el rendiment
material, i té por del cor.
Per
això, en la societat actual es tem a les persones malaltes, febles o
necessitades. Se les tanca en les institucions o se les encomana a
la Administració, però ningú les vol a prop.
El
ric té por del pobre. Els que tenim feina no volem trobem amb els
que estan a l'atur. Ens molesten tots aquells que se'ns acosten
demanant ajuda en nom de la justícia o de l'amor.
S'aixequen
entre nosaltres tota mena de barreres. No volem a prop als gitanos.
Mirem amb recel els africans perquè la seva presència sembla
perillosa. Cada grup i cada persona es tanquen en si mateixos per
defensar-se millor.
Volem
construir una societat progressista basant tot en la rendibilitat, el
creixement econòmic, la competitivitat. Recentment, una immobiliària
publicava el següent anunci: «La
nostra
filosofia reposa sobre quatre principis: rendibilitat immediata,
seguretat d'emplaçament, avantatges fiscals i constitució d'un
patrimoni generador de plus vàlua».
Naturalment,
en aquesta filosofia ja no té cabuda «l'amor al proïsme». Els
mateixos que es diuen creients, potser, parlen encara de caritat
cristiana però acaben més d'una vegada instal·lant-se en el que
Karl
Rahner
deia «un
egoisme que sap comportar-se decentment».
Però l'important no són les paraules, sinó els fets. Si volem ser
fidels al principal mandat del Evangeli, els cristians hem d'anar
descobrint constantment les noves exigències i tasques de l'amor al
proïsme en la societat moderna.
Estimar
vol dir avui afirmar els drets dels aturats abans que el nostre propi
profit. Renunciar a petites i mesquines avantatges per contribuir a
una millora social dels marginats. Arriscar la nostra economia per
solidaritzar-nos amb causes que afavoreixen els menys privilegiats.
Donar amb generositat part del nostre temps lliure al servei dels
més oblidats. Defensar i promoure la no-violència com el camí més
humà per resoldre els conflictes.
Per
molt que la cultura actual ho oblidi, en el més profund de l'ésser
humà hi ha una necessitat d'estimar el necessitat, i d'estimar-lo de
manera desinteressada i gratuïta. Per això és bo que se segueixin
escoltant les paraules de Jesús:
«Estima
els el Senyor el teu Déu amb tot el cor ... Estima els altres com a
tu mateix»...
אהב את ה 'אלוהיך
בכל ליבך ...
אהב
אחרים כמוך."
CIÈNCIA
I AMOR
«Estima
els el Senyor el teu Déu amb tot el cor »...
Fa
anys va tenir ampli ressò entre els teòlegs un estudi de Bernard
Lonergan titulat Mètode en teologia. El propòsit del teòleg era
trobar un camí que, responent a l'anhel més genuí de l'esperit
humà, permeti arribar a un coneixement més profund de la realitat
total.
És
sabut que el mètode científic es fonamenta bàsicament en
l'observació i l'experimentació. El seu èxit extraordinari es deu
al fet que s'observen cada vegada més dades, es duen a terme nous
experiments i es poden formular així noves teories. El resultat és
una explosió tal de coneixements que comença a ser difícil
emmagatzemar-los i utilitzar-los de forma correcta.
Aquest mètode, observa Lonergan, no condueix més enllà d'aquest
món. La ciència en si mateixa no porta fins a Déu ni pot fer-ho.
El mètode científic té els seus límits. Ajuda a conèixer millor
com funcionen les coses, però no pot avançar en el coneixement del misteri últim que sosté i dóna sentit a tota aquesta realitat
coneguda científicament.
B.
Lonergan
proposa seguir uns preceptes transcendentals que, en la seva
formulació més simple, sonen així: «Sé
atent, sigues intel·ligent, sigues raonable, sigues responsable,
enamora't».
El bon científic està atent a les dades, els comprèn de forma
intel·ligent i les utilitza de manera raonable. Però no n'hi ha
prou. Per abastar tota la realitat, és necessari a més «ser
responsable»
i cercar el bé de l'home (conversió
ètica)
i cal «mirar
amb amor»
el misteri últim de la realitat (conversió
religiosa).
Déu
sempre se'ns ofereix com a misteri (quasi
Ignotus),
i la ciència ho sap doncs Déu «escapa»
constantment als seus mètodes. El camí del científic (com el de
tot ésser humà) cap a Déu no és l'experimentació raonada, sinó
l'amor. El misteri de Déu pot ser estimat encara que no sigui
pensat. De l'amor prové la saviesa que permet obrir-se cap al
misteri que envolta la vida humana i que envolta el món.
També
el científic ha d'escoltar el gran precepte: «Estima
els el Senyor el teu Déu amb
tot
el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb tot el
pensament»
(Mc
12, 29-30).
Aquest amor no va contra la ciència i pot desencadenar en el
científic una manera de pensar, sentir, decidir i actuar que li
permet viure relligat a el Misteri últim de Déu de manera honesta i
responsable.
CAPAÇ
D'ENAMORAR
Estima
el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor...
Sempre
ha insistit la teologia en què no hem de pretendre tancar a Déu en
els nostres conceptes i imatges. Déu ho transcendeix tot ( Deus
semper maior
). Els noms que li atribuïm només serveixen per orientar el nostre
cor cap a aquest misteri insondable que està en el més íntim de la
realitat.
Però
la veritat és que tota religió elabora la seva imatge de Déu a
partir de la cultura en què neix i es desenvolupa. Així ha succeït
també en el cristianisme que, durant dos mil·lennis, ha enfonsat
les seves arrels en una societat patriarcal i monàrquica, fortament
jerarquitzada. No és estrany en aquesta cultura invocar a un Déu
Sobirà, Jutge, Senyor i Rei.
És
evident que aquest Déu ha deixat d'atreure els cors. Ja ni atemoreix
ni fascina. La indiferència sembla créixer sempre més. Algunes
vegades em pregunto quIna ressonància pot tenir en la consciència
de molts aquest «Déu totpoderós i
etern» que es repeteix en les oracions litúrgiques.
Però, què és el que està avui en crisi -es pregunten molts
teòlegs-, la fe en el misteri insondable de Déu o aquests models
culturals envellits?
¿És
un despropòsit pensar que el cristianisme desenvoluparà en els
propers segles models més idonis per expressar la fe en un Déu
Amor? Per què no es va a descobrir en el Déu cristià a un Déu
amic de la vida, Pare i Mare de tots, un Déu amant, enamorat de cada
ésser, servidor humil de les seves criatures? Per què no es va a
creure en un Déu que estima el cos, impulsa la vida, allibera de
pors, desperta la responsabilitat i vol ja des d'ara la pau i la
felicitat per a tothom? Per què no creure en un Déu gran que no cap
en cap religió ni església, el Déu que pateix on pateixen les
seves criatures, el Déu que acompanya a tots dia a dia i que, lluny
de provocar l'angoixa davant la mort, estarà abraçant a cada
persona mentre agonitza rescatant per a la vida eterna?
Potser
llavors descobriran molts que aquest Déu està ja anunciat per Crist
que ens revela a un Déu que no busca ser servit pels homes, sinó
servir-los (Marc
10, 44),
un Déu que estima bons i dolents, i fa sortir el sol per a tots
(Mateu
5, 45).
Un Déu així és capaç d'atreure i enamorar. Davant d'aquest Déu
ressonen de manera molt diferent les paraules de Jesús: «Estima
els el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot
el pensament, amb
tot
el pensament»
(Marc
12, 30).
OBLIDAR
L'ESSENCIAL
Estima
els altres com a tu mateix.
S'ha
dit que l'home contemporani ha perdut la confiança en l'amor. No vol
"sentimentalismes"
ni compassions barates. Cal ser eficaços i
productius. La cultura moderna ha optat per la racionalitat econòmica
i el rendiment material, i té por del cor.
Per
això, en la societat actual es tem a les persones malaltes, febles o
necessitades. Se les tanca en les institucions o se'ls encomana a
l'Administració, però ningú les vol a prop.
El ric té por del
pobre. Els que tenim feina no volem trobar-nos amb els qui estan a
l'atur. Ens molesten aquells que s'acosten demanant ajuda en nom de
la justícia o de l'amor.
S'aixequen
entre nosaltres tota mena de barreres. No volem a prop als gitanos.
Mirem amb recel els africans perquè la seva presència sembla
perillosa. Cada grup i cada persona es tanquen en si mateix per
defensar-se millor.
Volem
construir una societat progressista basant tot en la rendibilitat, el
creixement econòmic, la competitivitat. Recentment, una immobiliària
publicava el següent anunci: "La
nostra filosofia reposa sobre quatre
principis: rendibilitat immediata, seguretat d'emplaçament,
fiscalitat avantatjosa i constitució d'un patrimoni generador de
plus vàlua".
Naturalment,
en aquesta filosofia ja no hi cap "l'amor aL proïsme". Els
mateixos que es diuen creients, potser, parlen encara de caritat
cristiana, però acaben instal·lant-se. Karl Rahner en deia "un
egoisme vividor que sap comportar-se decentment".
Després
de vint segles, el risc dels cristians és pensar que n'hi ha prou
amb complir allò que sempre s'ha predicat: no fer mal a ningú,
col·laborar en les col·lectes que es fan al temple i donar algun
donatiu o almoina, si no trobem res millor per sortir del pas.
I,
no obstant això, la gran tasca del cristianisme és introduir
l'amor real
en aquesta cultura que només genera
"egoisme sensat ben organitzat".
Produir esquerdes i obertures que permetin albirar el gran buit d'una
societat que ha exclòs l'amor. Cridar un cop i un altre que sense
amor mai es construirà un món millor.
Però
l'important no són les paraules, sinó els fets. Si volem ser fidels
al principal mandat del Evangeli, els cristians hem de descobrir
constantment les noves exigències i tasques de l'amor al proïsme en
la societat moderna.
Estimar
vol dir avui afirmar els drets dels aturats abans que el nostre propi
profit. Renunciar a petites i mesquines avantatges per contribuir a
una millora social dels marginats. Arriscar la nostra economia per
solidaritzar-nos amb causes que afavoreixen els menys privilegiats.
Donar amb generositat part del nostre temps lliure al servei dels més
oblidats. Defensar i promoure la no-violència com el camí més humà
per resoldre els conflictes.
Per
molt que la cultura actual ho oblidi, en el més profund de l'ésser
humà hi ha una necessitat d'estimar el necessitat, i d'estimar-lo de
manera desinteressada i gratuïta. Per això és bo seguir escoltant
les paraules de Jesús:
"Estima els el Senyor el teu Déu amb tot el cor ...
Estima
els altres com a tu mateix".
L'AMOR S'APRÈN
Estima
els altres com a tu mateix...
Gairebé
ningú no pensa que l'amor és una cosa que cal anar aprenent a poc a
poc al llarg de la vida. La majoria dóna per fet que l'ésser humà
sap estimar espontàniament.
Per això, es poden detectar tants
errors i tanta ambigüitat en aquest món misteriós i atractiu de
l'amor.
Hi
ha qui pensa que el problema de l'amor consisteix fonamentalment a
ser estimat i no a estimar. Per això es passen la vida esforçant-se
per aconseguir que se'ls estimi.
Per
a aquestes persones el més important és ser atractiu, resultar
agradable, tenir una conversa interessant, fer-se estimar. En
general, acaben sent força desgraciats.
Altres estan convençuts
que estimar és una cosa senzilla i que el més difícil és trobar
persones agradables i apropiades a les quals se'ls pugui voler.
Aquests només s'acosten a qui cau simpàtic. Quan no troben la
resposta desitjada, el seu «amor»
s'esvaeix.
Hi
ha qui confon l'amor amb el desig. Tot ho redueixen a trobar algú
que satisfaci el desig de companyia, afecte o plaer. Quan diuen
“t'estimo”,
en realitat estan dient “et
desitjo”,
“em
ve de gust”.
Quan
Jesús parla de l'amor a Déu i al proïsme com allò més important
i decisiu de la vida, està pensant en una altra cosa.
Per
a Jesús, l'amor és la força que mou i fa créixer la vida, ja que
ens pot alliberar de la soledat i la separació per fer-nos entrar a
la comunió amb Déu i amb els altres.
Però, concretament,
aquest
“estimar el proïsme com un mateix”
requereix un veritable aprenentatge, sempre possible per a qui té
Jesús com a Mestre.
La
primera tasca és aprendre a escoltar l'altre. Tractar de comprendre
el que passa a la seva intimitat. Sense aquesta escolta sincera dels
seus patiments, necessitats i aspiracions no és possible el
veritable amor.
El
segon és aprendre a donar. No hi ha amor allà on no hi ha entrega
generosa, donació desinteressada, regal. L'amor és tot el contrari
a acaparar, apropiar-se de l'altre, utilitzar-lo,
aprofitar-se'n.
Finalment, estimar exigeix aprendre a perdonar.
Acceptar l'altre amb les seves debilitats i mediocritat. No retireu
ràpidament l'amistat o l'amor. Oferir una vegada i una altra la
possibilitat del retrobament. Tornar bé per malament.
L'ATEISME
DEL CARBONER
Déu
és l'únic Senyor.
Són
bastants els que, durant aquests anys, han anat passant d'una fe
lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i
irresponsable. Es podria dir que viuen un «ateisme
de carboner».
N'hi
ha que han eliminat de les seves vides tota pràctica religiosa i han
liquidat qualsevol relació amb una comunitat creient. Però, ¿n'hi
ha prou amb això per a resoldre amb serietat la postura personal
davant el misteri últim de la vida?
N'hi
ha que diuen que no creuen en la Església ni en «els
invents dels capellans», però creuen en Déu.
No obstant això, què vol dir creure en un Déu a qui mai se li
recorda, amb qui mai es dialoga, a qui no se l'escolta, de qui no
s'espera res amb goig?
Altres
proclamen que ja és hora d'aprendre a viure sense Déu,
enfrontant-se a la vida amb més dignitat i personalitat. Però, quan
s'observa de prop la seva vida, no és fàcil veure com els ha ajudat
l'abandonament de Déu a viure una vida més digna i responsable.
Bastants
s'han fabricat la seva pròpia religió i s'han construït la seva
pròpia moral. Mai han cercat una altra cosa que situar-se amb certa
comoditat en la vida, evitant tot interrogant que qüestionés
seriosament la seva existència o els obligués a plantejar-se una
conversió.
Alguns
no sabrien dir si creuen en Déu o no. En realitat no entenen per què
pugui servir. Ells viuen tan ocupats en treballar i gaudir i tan
distrets pels problemes de cada dia, els programes de la tele i les
revistes de cap de setmana, que Déu no té lloc en les seves vides.
Però,
ens equivocaríem els creients si penséssim que aquest ateisme
frívol es troba solament en aquestes persones que gosen dir en veu
alta que no creuen en Déu. Aquest ateisme està també al cor dels
que ens diem creients, però sabem que Déu no és l'únic Senyor de
la nostra vida ni tan sols el més important.
Fem
només una prova. Què sentim en el més íntim de la nostra
consciència quan escoltem poc a poc, repetides vegades i amb
sinceritat aquestes paraules: «Escolta
... El Senyor
nostre Déu és l'únic Senyor: estimaràs el Senyor el teu Déu amb
tot el cor, amb tota l'ànima , amb tot el pensament, amb tot el
pensament. »?
Quin
espai ocupa Déu en el meu cor, en la meva ànima, al meu cap, en tot
el meu ser?
EL
PRIMER DE TOT
No
hi ha manament major.
Poques
experiències cristianes més joioses que la de trobar-nos de sobte
amb una paraula de Jesús que il·lumina el més profund del nostre
ésser amb una llum nova i intensa.
Així és la resposta a
aquell doctor de la llei que li pregunta: «Quin manament és el
primer de tots?».
Jesús
no dubta. El primer de tot és estimar. No hi ha res més gran que
estimar Déu amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a
nosaltres mateixos. L'última paraula la té sempre l'amor.
Està
clar. L'amor és el que veritablement justifica la nostra existència.
La saba de la vida. El secret últim de la nostra felicitat. La clau
de la nostra vida personal i social
I no es tracta només de
paraules. Homes de gran intel·ligència, amb una capacitat de
treball sorprenent, d'una eficàcia sorprenent en diversos camps de
la vida, acaben sent éssers mediocres, vacus i freds quan es tanquen
a la fraternitat i es van incapacitant per l'amor, la tendresa i la
generositat .
La
seva vida tan prometedora des de diverses perspectives acaba en un
fracàs pel que fa a l'essencial. I encara que pretengui omplir el
seu buit en una relació amorosa egoista amb l'altre sexe, «només
serà un funcionari de l'sexe, un buròcrata que comptabilitza plaers
davant la manca del goig suprem: l'amor creador»
(Roger
Garaudy).
Per
contra, homes i dones de possibilitats aparentment molt limitades,
poc dotats per a grans èxits, acaben amb freqüència irradiant una
vida autèntica al seu voltant, senzillament perquè s'arrisquen dia
a dia a renunciar als seus interessos egoistes i són capaços de
viure amb atenta generositat cap als altres.
El
primer de tot és estimar. No hi ha res més gran que estimar Déu
amb tot el cor i estimar els altres com ens estimem a nosaltres
mateixos. L'última paraula la té sempre l'amor.
¿Qui
ens podrà alliberar d'aquesta increïble mandra per estimar
desinteressadament i d'aquest egoisme que resideix en el fons del
nostre ser com un càncer invisible però eficaç?
Certament,
l'amor no s'improvisa ni s'inventa ni es fabrica de qualsevol manera.
L'amor s'acull, s'aprèn i s'encomana.
Una
major atenció a l'amor de Déu revelat en Jesús, una escolta més
profunda i un silenci més prolongat davant Déu, una obertura més
gran al seu Esperit, poden fer sorgir poc a poc del nostre ésser
possibilitats d'amor que avui ni sospitem.