dilluns, 31 de maig del 2021
divendres, 28 de maig del 2021
CREDO ESSENCIAL
L'ESSENCIAL DEL CREDO
… en el nom del Pare i del Fill i de l' Esperit Sant...
Durant segles, els teòlegs han elaborat estudis profunds sobre la Trinitat. Tanmateix, molts cristians no assoleixen captar el que hi pot haver-hi en llur vida d'aqueixes admirables doctrines. Sembla, avui que necessitem sentir parlar de Déu amb paraules humils i senzilles que ens toquin el cor, cofús i desanimat i reconfortin nostra fe vacil·lant. Necessitem, potser, recuperar l'essencial del nostre “credo” per aprendre a viure'l amb nova alegria..
«Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra».
No estem sols davant nostres problemes i conflictes. Déu és nostre “Pare” estimat. Així ho diem nosaltres. Ell és l'origen i la meta de nostra vida. Ens ha creat a tots sols per amor i ens espera a tots amb cor de Pare al final de nostra peregrinació per aquest món.
El seu nom és avui oblidat i negat per molts. Els nostres fills se van allunyant d'ell, i els creients no sabem contagiar nostra fe, però Déu ens mira a tots amb amor. ara que visquem plens de dubtes, no hem de perdre la fe en un Déu Creador i Pare, ja que hauríem perdut la nostra darrera esperança.
«Crec en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre».
És el gran regal que Déu ha fet al món. Ell ens ha contat com és el Pare. Per a nosaltres, Jesús mai serà un home més. Mirant-lo a ell, veiem el Pare: en els seus gestos captem la seva tendresa i comprensió. En ell podem sentir a Déu humà, proper, amic.
Aquest Jesús, el Fill estimat de Déu, ens ha animat a construir una vida més fraterna i feliç per a tots. És el que més vol el Pare. Ens ha indicat, endemés, el camí a seguir: « Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. ». Si oblidem a Jesús, ¿qui ocupará el seu buit?, ¿qui ens podrà oferir la seva llum i esperança ?
«Crec en l'Esperit Sant, Senyor i donador de vida ».
Aquest misteri de Déu no és llunyà. Està present en el fons de cada un de nosaltres. El podem captar com Esperit que anima nostres vides, com Amor que mena cap als que sofreixen. Aquest Esperit és el millor que hi ha dins nosaltres.
TENDRESA DE DÉU
TENDRESA
.... en el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant.
El misteri de Déu supera el que la ment humana pot captar. Però Déu ha creat nostre cor amb un desig infinit de cercar-lo de tal manera que no trobarà descans més que en Ell. Nostre cor, amb un desig insaciable d'estimar i ser estimat, ens obre una escletxa per a intuir el misteri inefable de Déu.
En el deliciós relat de «El Petit Príncep», A. de Saint Exupéry fa aquesta admirable afirmació:«Sols amb el cor es pot veure bé; l'essencial és invisible als ulls». És una forma bella d'exposar la intuïció dels teòlegs medievals:«Ubi amor, ibi est oculus»: «on regna l'amor, allà hi ha ulls que saben veure». Sant Agustí ho havia dit d'un mode más directe: «Si veus l'amor, veus la Trinitat».
Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en el seu misteri més íntim, és amor compartit. Déu no és una idea fosca i abstracta; no és una energia oculta, una força perillosa; no és un ésser solitari i sense rostre, apagat i indiferent; no és una substància freda i impenetrable. Déu és Tendresa desbordant d'amor.
Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa. La tendresa inscrita en l'ésser humà té el seu origen i su meta en la Tendresa que constitueix el misteri de Déu. Per això, la tendresa no és un sentiment més; és signe de maduresa i vitalitat interior; brolla en un cor lliure, capaç d'oferir i de rebre amor, un cor «semblant» al de Déu.
La tendresa es la «empremta» més clara de Déu en la creació; el millor que ha desenvolupat la història humana; el que mesura el grau de humanitat d'una persona. Aquesta tendresa s'oposa a dues actituds molt difoses en nostra cultura: la «duresa de cor» entesa com barrera, com mur, com apatia i indiferència davant l'altre; el «replegament sobre un mateix», l'egocentrisme, l'absència de solicitud i cura de l'altre.
El món se troba davant una greu alternativa entre una «cultura de la tendresa» i, per tant, del amor i de la vida, o una «cultura del egoisme», i per tant, de la indiferència, la violència i la mort. Els que creuen en la Trinitat saben què han de promoure.
FESTA DE DÉU
LA FESTA DE DÉU
En el nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant.
¿Com es comunicava Jesús amb Déu?, ¿quins sentiments despertava en el seu cor?, ¿com l'experimentava dia a dia? Una acurada investigació mena a una doble conclusió: Jesús el sentia a Déu com a Pare, i ho vivia tot impulsat pel seu Esperit.
Jesús se sentia «fill estimat» de Déu. Sempre que se comunica amb ell, li diu Pare. No li surt altra paraula. Per ell, Déu no és el «Sant» del que parlen tots, sinó el «Compassiu». No habita en el Temple acollint només els de cor net i mans innocents. Jesús el veu omplint tota la creació del seu amor compassiu. Cada matí frueix perquè Déu fa sortir el sol sobre bons i dolents.
Aquest Pare té un gran projecte en el seu cor: fer de la terra una casa habitable. Jesús no dubta. Déu no descansarà fins veure els seus fills i filles gaudint junts d'una festa final. Ningú ho podrà impedir: ni la crueldat de la mort ni la injustícia dels homes. Com ningú pot impedir que arribi la primavera i ho ompli tot de vida.
Jesús viu ple de Déu, i mogut per son Esperit, només es dedica a una cosa: fer un món més humà per a tots. Tots han de conèixer la Bona Nova, sobre tot els que manco s'ho esperen: els pecadors i els menyspreats. Déu no dóna a ningú per perdut. A tots busca, a tots crida. No viu controlant els seus fills, sinó obrint a cada un camins cap a una vida més humana. Qui escolta fins al fons del seu cor, l'escolta a ell.
Aquest Esperit l'empeny a Jesús cap als que més sofreixen. És normal, ja que veu gravats en el cor de Déu els noms dels més tot sols i desgraciats. Els que per a nosaltres no són ningú, aquests són precisament els predilectes de Déu. Jesús sabia que a aquest Déu no l'entenen els grans sinó els petits. El seu amor el descobreixen els que el cerquen perquè no tenen ningú que eixugui les seves llàgrimes.
La millor manera de creure en el Déu trinitari no és tractar d'entendre les explicacions dels teòlegs, sinó seguir les passes de Jesús que va viure com a Fill estimat d'un Déu Pare i que, mogut per l'Esperit, es dedicà a fer un món més amable per a tots. És bo recordar-ho avui que celebrem la festa de Déu.
TENDRESA
.... en el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant.
El misteri de Déu supera el que la ment humana pot captar. Però Déu ha creat nostre cor amb un desig infinit de cercar-lo de tal manera que no trobarà descans més que en Ell. Nostre cor, amb un desig insaciable d'estimar i ser estimat, ens obre una escletxa per a intuir el misteri inefable de Déu.
En el deliciós relat de «El Petit Príncep», A. de Saint Exupéry fa aquesta admirable afirmació:«Sols amb el cor es pot veure bé; l'essencial és invisible als ulls». És una forma bella d'exposar la intuïció dels teòlegs medievals:«Ubi amor, ibi est oculus»: «on regna l'amor, allà hi ha ulls que saben veure». Sant Agustí ho havia dit d'un mode más directe: «Si veus l'amor, veus la Trinitat».
Quan el cristianisme parla de la Trinitat vol dir que Déu, en el seu misteri més íntim, és amor compartit. Déu no és una idea fosca i abstracta; no és una energia oculta, una força perillosa; no és un ésser solitari i sense rostre, apagat i indiferent; no és una substància freda i impenetrable. Déu és Tendresa desbordant d'amor.
Aquest Déu trinitari és font i cim de tota tendresa. La tendresa inscrita en l'ésser humà té el seu origen i su meta en la Tendresa que constitueix el misteri de Déu. Per això, la tendresa no és un sentiment més; és signe de maduresa i vitalitat interior; brolla en un cor lliure, capaç d'oferir i de rebre amor, un cor «semblant» al de Déu.
La tendresa es la «empremta» més clara de Déu en la creació; el millor que ha desenvolupat la història humana; el que mesura el grau de humanitat d'una persona. Aquesta tendresa s'oposa a dues actituds molt difoses en nostra cultura: la «duresa de cor» entesa com barrera, com mur, com apatia i indiferència davant l'altre; el «replegament sobre un mateix», l'egocentrisme, l'absència de solicitud i cura de l'altre.
El món se troba davant una greu alternativa entre una «cultura de la tendresa» i, per tant, del amor i de la vida, o una «cultura del egoisme», i per tant, de la indiferència, la violència i la mort. Els que creuen en la Trinitat saben què han de promoure.
MISTERI
En el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant.
Ho sàpiga o no, l'ésser humà sempre està remès a un Misteri sagrat que el constitueix i orienta des del fons de la seva existència. Aquest Misteri és el més originari i fonamental de nostre ésser, però, per això mateix, el més ocult i desapercebut. Ens parla amb més claredat quan guardem silenci, i se'ns fa més present quan, des de l'experiència de nostres límits, captem la seva absència. A aquest Misteri els creients anomenem Déu.
És possible que algú no se n'adoni de la seva presència, però ell constitueix el més íntim en nosaltres i, a la vegada, el més transcendent. L'home o la don que acull la seva existència amb amor i responsabilitat absoluta, el que cerca i espera amb confiança la plenitud de la vida, se troba amb Déu, sigui el que sigui el nom que li doni. En realitat, el seu vertader nom sols és pronunciat amb veritat quan emmudim davant son Misteri.
És difícil captar, sota el tràfec de la vida diària, les experiències més profundes de nostra existència, però tots sabem que ningú és amo de la pròpia vida: tots venim del desconegut i ens encaminem vers el desconegut. Vulguem no vulguem, hem de prendre postura davant el Misteri que ens envolta. Podem tancar els ulls a l'essencial de l'existència i tancar-nos en nostra pròpia finitud o podem obrir-nos confiadament al Misteri que intuïm en el fons de tot. A això últim els creients diem creure en Déu.
Qui s'obre així a Déu pot experimentar, en la seva història més íntima, que aquest Misteri silenciós i llunyà és, al mateix temps, amor proper. Aquest amor de Déu és la salvació de l'ésser humà i el vertader sentit de tot quant existeix. A aquest amor de Déu intuït de qualque manera en el més pregon de l'existència els cristians en diem gràcia.
Aquesta gràcia és oferida a tots com a llum i com a promesa de vida eterna. Actúa en cada home i en cada dona des del fons del ser, fins i tot abans de que s'assumeixi una religió o s'entri en una església. Tota persona pot acollir aquest amor salvador de Déu sempre que visqui responsable l'amor, escolti fidelment la veu de la seva consciència i confií en el Misteri de Déu malgrat les tenebres i foscors. Aquesta confiança fonamental en Déu podem compartir-la els que mai pronunciaran el nom de la Trinitat i els que, sota aquest, nom adorem i agraïm el seu Amor etern.
¿BUIT MENTAL O ENCONTRE AMB DÉU ?
… en el nom del Pare, i del Fill, i del Esperit Sant...
Creix el nombre de persones, creients o no, que cerquen en la meditació una teràpia eficaç contra el el «stress» o el desequilibri interior provocats pel ritme agitat de la vida moderna. Llegint els anuncis dels periòdics comprovem l'oferta dels diferents centres, gurus o ioguis.
Per altra banda, el contacte cada vegada més freqüent amb les religions oriental i els seus mètodes de meditació mena a molts cristians a incorporar tècniques com el zen o el ioga, desconegudes entre nosaltres fins fa pocs anys.
Tot això pot ser positiu i enriquidor per als cristians de Occident si sabem revifar l'originalitat de la meditació cristiana sense desfigurar-la ni substituir-la amb elements estranys. D'aquí la necessitat de alguns criteris clars.
Abans que res, cal recordar que la meditació cristiana és diàleg personal, íntim i profund entre l'home i Déu. Una meditació que desemboca només en un estat de quietud o en «una immersió en l'abisme indeterminat de la divinitat» no és encara encontre joiós amb el Déu trinitari. La meditació cristiana és lloança i invocació confiada al Pare, escolta fidel del Fill, transformació joiosa en el Esperit Sant.
Per altra banda, les diverses tècniques poden ser una preparació òptima per a la contemplació cristiana, conduint a la persona de l'agitació i dispersió al recolliment i silenci interior, necessaris per l'encontre personal amb Déu. Però les tècniques no «produeixen» automàticament la «experiència de Déu», que sempre és un esdeveniment de gràcia. Per això, no confondre mai les sensacions de quietud i distensió que generen certs exercicis síquico-físics qmb la comunicació espiritual amb Déu.
Així mateix, el «buit mental» que s'assoleix a través de certes tècniques no té en ell mateix valor religiós cristià si no mena a la persona a «omplir-se» de la riquesa del Déu trinitari, misteri d'amor insondable, que suscita en l'orant adoració, acció de gràcies i invocació confiada.
Per últim, no hem d'oblidar que la meditació cristiana condueix a la purificació de la persona, alliberant-la d'aqueix egoisme desordenat que porta a acaparar les coses i les persones per a sotmetre'ls al propi jo com a últim destí.. Una «experiencia de Déu» que no transforma moralment a la persona, és un engany. El Déu cristià sempre remet l'orant a la pràctica de l'amor al proïsme.
La festa de la Trinitat és una invitació a l'acollida joiosa del misteri gratuït de Déu. Sant Ciril de Jerusalem deia que «la Trinitat es revela a qui ja acull com a gràcia i no a qui la manipula com una pressa de l'enteniment».
RECUPERAR UN SÍMBOL
En el nom del Pare i del Fill i del Esperit Sant.
Els gestos simbòlics poden ajudar-nos a viure l'existència amb més profunditat, però, repetits de manera distreta, poden convertir-se en quelcom mecànic i rutinari, buit de tot significat vital.
Així passa sovint amb aqueixa creu que els cristians hem après des de nins a traçar sobre nosaltres mateixos i que resumeix tota nostra fe sobre el misteri de Déu i sobre el esperit que ha d'animar nostra vida sencera.
Aqueixa creu és "la senyal del cristià" que il·lumina nostre caminar diari. Ella ens recorda a un Déu proper, entregat per nosaltres. Aqueixa creu ens dóna esperança. Ens ensenya el camí. Ens assegura la victòria final en Crist ressuscitat.
Però aquest gest té un significat més profund. En fer la creu amb nostra mà, des del front fins al pit i des de l'espatlla esquerra fins a l'espatlla dreta, consagrem nostre front, boca i pit i expressem així el desig d'acollir el misteri de Déu Trinitat en nosaltres i la trajectòria que volem donar a nostra vida.
Això és el que volem: que els pensaments que elabora nostra ment, les paraules que pronuncia nostra boca, els sentiments i desitjos que neixen de nostre pit, siguin els d'un home o dona que viu: "en el nom del Pare, del Fill i del Esperit Sant".
El gest ens anima així a superar la dispersió de nostra vida unificant totes les nostres activitats per a viure des d'una confiança total en el Pare, seguint fidelment el Fill encarnar en Jesús, deixant-nos impulsar per l'acció del Esperit en nosaltres.
Al mateix temps, aquest gest realitzat conscientment enmig d'una societat que va buidant la vida de la seva grandesa i misteri, ens convida a viure adorant el misteri trinitari de Déu, origen, fonament i meta última de tota la creació, i donant gràcies per aquest do misteriós de la vida.
El creient viu envoltat per aquest símbol tan expressiu. Ho fem en començar la Eucaristia i en rebre la benedicció final, en començar i acabar una pregària, en beneir la taula, en començar el dia i en anar a jeure. Si ho féssim de manera conscient, podria ser un missatge d'alegria i salvació enmig de nostra vida.
En aquesta festa de la Trinitat hem de recordar que el misteri de la Trinitat no és un assumpte per a reflexió exclusiva dels teòlegs o la experiència dels místics. També un creient humil, allunyat fins i tot de la pràctica religiosa, pot elevar el seu cor vers Déu i fer el senyal de la creu a poc a poc en el nom de la Trinitat, agraint penedit el seu perdó i lloant joiós el seu amor insondable.
LA TRINITAT
La Santíssima Trinitat (B)
EVANGELI
Batejats en el nom del Pare i del Fill i del sperit Sant.
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 28, 16-20
Jesús ressuscitat envia els seus deixebles
16 Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.17 En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. 18 Jesús s'acostà i els va dir:
--He rebut plena autoritat al cel i a la terra.19Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant 20 i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.
Paraula de Déu.
EL MILLOR AMIC
En el nucli de la fe cristiana en un Déu trinitari hi ha una afirmació essencial. Déu no és un ésser tenebrós i impenetrable, tancat egoísta en si mateix. Déu és Amor i sols Amor. Els cristians creiem que en el Misteri últim de la realitat, donant sentit i consistència a tot, no hi ha sinó Amor. Jesús no ha escrit cap tractat sobre Déu. En cap moment el trobem exposant als camperols de Galilea cap doctrina sobre ell. Per a Jesús, Déu no és un concepte, una bella teoria, una definició sublim. Déu és el millor Amic del ésser humà.
Els investigadors no dubten d'una dada que recullen els evangelis. La gent que sentia a Jesús parlar de Déu i el veia actuar en el seu nom, experimentava a Déu com a Bona Nova. El que Jesús diu de Déu els resulta quelcom nou i bo. L'experiència que comunica i contagia els sembla la millor notícia que poden escoltar de Déu ¿Per què?
Potser el primer que capten és que Déu és de tots , no sols dels que se senten dignes per a presentar-se davant ell en el Temple. Ell no està lligat a cap lloc sagrat. No pertany a una religió. No és propietat dels piadosos que peregrinen a Jerusalem. Segons Jesús, “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Déu no exclou no discrimina ningú. Jesús convida a tots a confiar en ell:
"Quan pregueu,..Vosaltres, pregueu així : ¡Pare!".
Amb Jesús descobreixen que Déu no és només dels que s'acosten a ell carregats de mèrits. Abans que a ells, escolta als que li demanen compassió perquè se senten pecadors sense remei. Segons Jesús, Déu cerca sempre els que viuen perduts. Per això se sent tan amic de pecadors. Per això els diu que ell "ha vingut a cercar i salvar el que estava perdut".
Se n'adonen també de que Déu no és sols dels savis i entesos. Jesús dóna gràcies al Pare perquè li plau revelar als petits coses que les resten amagades als il·lustrats . Déu té menys problemes per entendre's amb el poble senzill que amb els doctes que creuen saber-ho tot.
Però va ser la vida de Jesús, dedicat en nom de Déu a alleujar el sofriment dels malalts, alliberar els posseïts per esperits malignes, rescatar els leprosos de lla marginació, oferir el perdó a pecadors i prostitutes..., el que va convèncer que,... que Jesús exerimentava a Déu com el millor Amic del ésser humà, que sols cerca nostre bé i s'oposa al que ens fa mal, Els seguidors de Jesús mai dubtaren que el Déu encarnat i revelat en Jesús és Amor i sols Amor vers tot..
L'ESSENCIAL DEL CREDO
… en el nom del Pare i del Fill i de l' Esperit Sant...
Durant segles, els teòlegs han elaborat estudis profunds sobre la Trinitat. Tanmateix, molts cristians no assoleixen captar el que hi pot haver-hi en llur vida d'aqueixes admirables doctrines. Sembla, avui que necessitem sentir parlar de Déu amb paraules humils i senzilles que ens toquin el cor, cofós i desanimat i reconfortin nostra fe vacil·lant. Necessitem, potser, recuperar l'essencial del nostre “credo” per aprendre a viure'l amb nova alegria..
«Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra».
No estem sols davant nostres problemes i conflictes. Déu és nostre “Pare” estimat. Així ho diem nosaltres. Ell és l'origen i la meta de nostra vida. Ens ha creat a tots sols per amor i ens espera a tots amb cor de Pare al final de nostra peregrinació per aquest món.
El seu nom és avui oblidat i negat per molts. Els nostres fills se van allunyant d'ell, i els creients no sabem contagiar nostra fe, però Déu ens mira a tots amb amor. ara que visquem plens de dubtes, no hem de perdre la fe en un Déu Creador i Pare, ja que hauríem perdut la nostra darrera esperança.
«Crec en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre».
És el gran regal que Déu ha fet al món. Ell ens ha contat com és el Pare. Per a nosaltres, Jesús mai serà un home més. Mirant-lo a ell, veiem el Pare: en els seus gestos captem la seva tendresa i comprensió. En ell podem sentir a Déu humà, proper, amic.
Aquest Jesús, el Fill estimat de Déu, ens ha animat a construir una vida més fraterna i feliç per a tots. És el que més vol el Pare. Ens ha indicat, endemés, el camí a seguir: « Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare. ». Si oblidem a Jesús, ¿qui ocupará el seu buit?, ¿qui ens podrà oferir la seva llum i esperança ?
«Crec en l'Esperit Sant, Senyor i donador de vida ».
Aquest misteri de Déu no és llunyà. Està present en el fons de cada un de nosaltres. El podem captar com Esperit que anima nostres vides, com Amor que mena cap als que sofreixen. Aquest Esperit és el millor que hi ha dins nosaltres.
SOLS AMOR
… en el nom del Pare i del Fill i de l 'Esperit Sant.
¿És necessari creure en la Trinitat, ¿se pot ?, ¿serveix per res. ?, ¿no és una construcció intel·lectual innecessària?, ¿canvia en res nostra fe en Déu i nostra vida cristiana si no creiem en el Déu trinitari ? Fa dos segles Kant escrivia aquestes paraules: «Des del punt de vista pràctic, la doctrina de la Trinitat és perfectament inútil».
Res més lluny de la realitat. La fe en la Trinitat canvia no solament nostra manera de mirar Déu sinó també nostra manera d'entendre la vida. Confessar la Trinitat de Déu és creure que Déu és un misteri de comunió i amor. Déu no és un ésser fred, tancat i impenetrable, immòbil i indiferent. Déu és un focus d'amor insondable. La intimitat misteriosa és sols amor i comunicació.
Conseqüència: en el pregon de la de la realitat, donant sentit i existència a tot, no hi ha sinó Amor. Tot existent ve del Amor.
El Pare és Amor originari, la font de tot amor. Ell comença l'amor: «Sols ell comença a estimar sense motius, és més, és ell qui des de sempre ha començat a estimar » (E. Jüngel). El Pare estima des de sempre i per a sempre, sense ser obligat ni motivat des de fora. És el «etern Amant». És i seguirà estimant sempre. Mai retirarà el seu amor i fidelitat.De ell sols brolla amor.
Consecuencia: creat a la seva imatge, estem fets per a estimar. Només estimant encertarem a viure plenament.
El ser del Fill consisteix en rebre l'amor del Pare. Ell és el «Estimat eternament» abans de la creació del món. El Fill és el Amor que acull, la resposta eterna a l'amor del Pare. El misteri de Déu consisteix doncs en donar i rebre amor. En Déu, deixar-se estimar no és menys que estimar ¡Rebre és també diví.
Conseqüència: creats a imatge de Déu, estem fets no sols per estimar sinó per ser estimat.
El Esperit Sant és la comunió del Pare i del Fill. Ell és el Amor etern entre el Pare amant i el Fill amat, el que revela que l'amor diví no és tancament o possessió gelosa del Pare ni acaparament egoista del Fill. L'amor vertader és sempre obertura, do, comunicació, vers les criatures. «...perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» (Rom 5, 5).
Conseqüència: creats a imatge d'aquest Déu, estem fets per estimar-nos
mútuament sense acaparar i sense tancar-nos en amors ficticis i egoistes.
MINIATURA DE DÉU
Durant segles de cristianisme, teòlegs han escrit estudis profunds sobre la Trinitat, tractant de pensar conceptual el misteri de Déu. Tanmateix, diuen que, per saber de Déu, l'important no és «discórrer» molt, sinó «saber» del amor.
La raó és senzilla. La teologia cristiana diu, en definitiva, que Déu és Amor. No és una realitat freda i impersonal, un ésser trist, solitari i narcisista. No imaginar-lo com a poder impenetrable, tancat en ell mateix. En so En son ésser més íntim, Déu és amor, vida compartida, amistat joiosa, diàleg , entrega mútua,, abraçada, comunió de persones.
Cosa gran és que nosaltres estem fets a imatge d'aquest Déu. L'ésser humà és una espècie de «miniatura» de Déu. És fàcil intuir-lo. Sempre que sentim necessitat d'estimar i ser estimats, sempre que sabem acollir i busquem ser acollits, quan gaudim i compartim una amistat que ens fa créixer, quan sabem donar i rebre vida, assaborim el «amor trinitari» de Déu. Aquest amor que brolla en nosaltres prové de el.
Per això, el millor camí per a apropar-nos al misteri de Déu no són els llibres que parlen de ell, sinó les experiències amoroses que se'ns regalen en la vida. Quan dos joves se besen, quan dos enamorats s'entreguen mútuament, quan dos esposos fan brollar del seu amor una nova vida, estant vivint experiències que, fins i tot quan són maldestres i imperfectes, apunten vers Déu.
Qui no sap res de donar i rebre amor, qui no sap compartir ni dialogar, qui només s'escolta a ell, qui es tanca a tota amistat, qui cerca el seu propi interés, qui només sap guanyar diners, competir i triomfar, ¿què pot saber de Déu?
L'amor trinitari de Déu no és un amor excloent, un «amor egoista» entre tres.És amor que es difon i regala a totes les criatures. Per això, qui viu des de Déu,aprèn a estimar als que no el poden correspondre, sap donar sense rebre, potser fins i tot “enamorar-se” dels més pobres i petits, pot entregar la seva vida a construir un món més amable i digne de Déu.
LA FESTA DE DÉU
dijous, 27 de maig del 2021
dilluns, 24 de maig del 2021
FESTA DEL SANT CRIST
DEL SERMÓ DEL 2021
Manacor, ni els ciris vermells que també cremen davant la imatge senyalant la presència del santíssim sagrament. Durant aquesta pandèmia, no hagués fet falta fer estadístiques per saber com pujava o baixava la incidència a Manacor. Quan la malaltia era més present, augmentaven les visites de persones no habituals i de generacions més joves.
El St. Crist segueix essent un instrument de pastoral importantíssim, dins el nostre poble de Manacor. No podem deixar de tenir-lo en compte així. No el podem folkloritzar ni instrumentalitzar.
El St. Crist ha estat una figura central en la vida dels darrers 300 anys del nostre poble. Això ha duit a generar gran quantitat de patrimoni material (gonelles, corones, cenyidors, canelobres, sepulcre ....) i patrimoni immaterial (ball dels cossiers, processó del divendres sant ....). Tot això és important i s’ha de mantenir i potenciar perquè dona relleu i presència a la Sagrada Figura. La dona a conèixer i la fa present. Endemés ajuda a que el nostre poble descristianitzat no la vegi com una cosa estranya, sinó com una cosa seva i part de les seves arrels. Però l’Església hem de vetlar perquè aquest aspecte no sigui el que tengui la iniciativa i sigui un complement, important, sí, de la funció per la que va venir: ser un instrument per acostar Déu al poble, a la gent.
Per la mentalitat actual, fins i tot per la mentalitat d’un cristià format, la veneració d’una imatge no pot ser element central de la seva vivència. Per alguns, fins i tot pot ser signe d’ignorància, superstició o d’idolatria. Però no podem oblidar que Jesús mai va estar tancat als manco formats en la fe, tot lo contrari, va renyar moltes vegades als seus perquè allunyaven els petits i no sabien veure que havien de ser instruments precisament per lo contrari: per acostar-lo als petits.
Els que acompanyaven Jesús a Jericó impedien que Zaqueu, baix d’estatura, s’acostàs a Jesús. Els apòstols feien callar el cec de Jericó que cridava auxili a Jesús des de la vorera del camí. Jesús va estar content quan aquella dona que patia pèrdues de sang va tocar la borla del seu mantell i rebé la curació.
Pensem que la majoria de la nostra gent jove té una formació cristiana pràcticament nul.la. No diré que sigui un fenomen massiu. Però és freqüent, pràcticament diari, que persones joves entrin anònimament i, amb total llibertat, a la seva manera, encomanin coses de la seva vida a Déu. Hem de pensar que molta gent no sap cap oració. De vegades, encendre un ciri, o tocar la sagrada figura, és la única manera que tenen de dirigir-se a Déu.
El St. Crist, amb l’Església oberta com espai de silenci i recolliment, és un servei, potser el que a més gent arriba, que la comunitat cristiana més formada hem de oferir i cuidar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)