2º
Diumenge de Quaresma (B)
EVANGELI
Aquest
és el meu Fill, el meu estimat.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9, 2-10
Transfiguració
de Jesús
2
Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i
Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es
transfigurà davant d'ells; 3els seus
vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del
món no hauria pogut blanquejar-los així. 4
Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven
amb Jesús. 5 Pere digué a Jesús:
--Rabí,
és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu,
una per a Moisès i una altra per a Elies.
6
No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. 7
Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol
va sortir una veu:
--Aquest
és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.
8
Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú
més, sinó Jesús tot sol amb ells.
9
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no
expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de
l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. 10
Ells retingueren aquestes paraules, però discutien entre ells
què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».
Paraula
de Déu
ALLIBERAR
LA FORÇA DEL EVANGELI
El
relat de la "Transfiguració
de Jesús" va ser des del
començament molt popular entre els seus seguidors. No és un episodi
més. L'escena, recreada amb diversos recursos de caràcter simbòlic,
és grandiosa. Els evangelistes presenten a Jesús amb el rostre
resplendent mentre conversa amb Moisès i Elies.
Els
tres deixebles que l'han acompanyat fins al cim de la muntanya
queden esglaiats. No saben què pensar de tot allò. El misteri que
envolta a Jesús és massa gran. Marc diu que estaven espantats.
L'escena
culmina de forma estranya:
«Es formà un núvol que els va cobrir
i del núvol estant
sortí una veu: “Aquest
és el meu Fill estimat.
Escolteu-lo”».
El moviment de Jesús neix escoltant la seva crida. La seva Paraula,
recollida més tard en quatre petits escrits, engendrà nous
seguidors. La Església viu escoltant el seu Evangeli.
Aquest
missatge de Jesús, troba avui molts obstacles per a arribar fins als
homes i dones del nostre temps. En abandonar la pràctica religiosa,
molts han deixat d'escoltar-lo per a sempre. Ja no sentiran parlar de
Jesús si no és de forma casual o distreta.
Tampoc
els que s'acosten a les comunitats cristianes poden apreciar
fàcilment la Paraula de Jesús. El seu missatge se perd entre altres
pràctiques, costums i doctrines. És difícil captar la seva
importància decisiva. La força alliberadora del seu Evangeli queda
a voltes bloquejada per llenguatges i comentaris aliens al seu
esperit.
Tanmateix,
avui també, l'únic decisiu que pot oferir la Església a la
societat moderna és la Bona Nova proclamada per Jesús, i el seu
projecte més humanitzador del regne de Déu. No podem retenir la força
humanitzadora de la seva Paraula.
Hem
de fer que corri neta, viva i abundant per nostres comunitats. Que
arribi a les llars, que la puguin conèixer els que cerquen un sentit
nou a les seves vides, que la puguin escoltar els que viuen sense
esperança.
Hem
d'aprendre a llegir junts l' Evangeli. Familiaritzar-nos amb els
relats evangèlics. Posar-nos en contacte directe i immediat con la
Bona Nova de Jesús. En això hem de gastar les energies. D'aquí
començarà la renovació que necessita avui la Església.
Quan
la institució eclesiàstica va perdent el poder d'atracció que ha
tingut durant segles, hem de descobrir l'atracció que té Jesús, el
Fill estimat de Déu, pels que cerquen veritat i vida. Dins pocs
anys, ens adonarem que tot ens empeny a posar amb més fidelitat la
Bona Nova en el centre del cristianisme.
NO
CONFONDRE NINGÚ AMB JESÚS
Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Segons
l'evangelista, Jesús pren amb ell Pere, Jaume i Joan, els porta a
part a una muntanya, i allà “es
transfigura davant ells». Són els tres deixebles
que, pel que sembla, ofereixen major resistència a Jesús quan els
parla del seu destí dolorós de crucifixió.
Pere
ha intentat fins i tot treure-li del cap aqueixes idees absurdes. Els
germans Jaume i Joan li demanen els primers llocs en el regne del
Messies. Davant ells precisament se transfigurarà Jesús. Ho
necessiten més que ningú.
L'escena,
recreada amb diversos recursos simbòlics, és grandiosa. Jesús
se'ls presenta «revestit»
de la glòria del mateix Déu. Al mateix temps, Elies i Moisès, que
segons la tradició, han estat arrabassats a la mort i viuen al
costat de Déu, apareixen conversant amb ell. Tot convida a intuir la
condició divina de Jesús, crucificat pels seus adversaris, però
ressuscitat per Déu.
Pere
reacciona amb tota espontaneïtat: «Senyor,
¡què bé s'està aquí! Si vols, faré tres cabanes: una per a tu,
una altra per a En Moisès i una altra per En Elies».
No
ha entès res. Per una banda, posa a Jesús en el mateix pla i al
mateix nivell que Elies i Moisès: a cada un la seva cabana. Per
altra banda, es segueix resistint a la duresa del camí de Jesús;
el vol retenir en la glòria del Tabor, lluny de la passió i la creu
del Calvari.
Déu
mateix el corregirà de manera solemne: «Aquest
és eo meu Fill estimat».
No cal confondre'l amb ningú. «Escolteu-lo
a ell»,
fins i tot quan vos parla d'un camí de creu, que acaba en
resurrecció..
Sols
Jesús irradia llum. Tots els altres, profetes i mestres, teòlegs i
jerarques, doctors i predicadors, tenim el rostre apagat. No hem de
confondre a ningú amb amb Jesús. Sols ell és el Fill estimat. Sa
Paraula és l'única que hem de escoltar. Les altres ens han de
portar a ell.
I
hem d'escoltar-la també avui, quan ens parla de «carregar la creu»
d'aquests temps. L'èxit ens fa mal als cristians. Ens ha portat fins
i tot a pensar que era possible una Església fidel a Jesús i al seu
projecte del regne, sense conflictes, sense rebuig i sense creu. Avui
se'ns ofereixen més possibilitats de viure com a cristians
«crucificats».
En farà bé. Ens ajudarà a recuperar nostra identitat cristiana.
ESCOLTAR
Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Cada
vegada tenim manco temps per a escoltar. No sabem acostar-nos amb
calma i sense prejudicis al cor de l'altre. No encertem a escoltar el
missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en nostres
propis problemes, passem pel costat les persones, gairebé sense
aturar-nos a escoltar realment a ningú. Estem oblidant l'art
d'escoltar.
Per
això, tampoc resulta tan estrany que als cristians se'ns hagi
oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús.
Més encara. Sols des d'aquesta escolta neix la vertadera fe
cristiana.
Segons
l'evangelista Marc, quan a la «muntanya
de la transfiguració»
els deixebles s'esglaien en sentir-se envoltats per les ombres d'un
núvol, sols escolten aquestes paraules: «Aquest
és el meu Fill estimat, escolteu-lo a ell».
L'experiència
d'escoltar a Jesús fins el fons pot ser dolorosa, però apassionant.
No és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i
tòpics piadosos. El misteri se'ns escapa. Sense adonar-nos,ens
arrenca de seguretats que ens són estimades, per atreure'ns a una
vida més autèntica.
Ens
trobem amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què
viure i per què morir. Des de dins sentim que té raó. En sa vida i
missatge hi ha veritat.
Si
perseverem en una escolta pacient i sincera, nostra vida comença a
il·luminar-se amb una llum nova. Ho veiem tot amb més claredat.
.
Descobrim quina és la manera més humana d'enfrontar-nos als
problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans
errors que podem cometre els humans, i de les grans infidelitats dels
cristians.
Hem
de cuidar més en nostres comunitats cristianes l'escolta fidel a
Jesús. Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens
pot alliberar de desànims i covardies quasi inevitables, pot
infondre nou vigor a nostra fe.
NOVA
IDENTITAT
Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Per
a ser cristià, l'important no és quines coses creu una persona sinó
quina relació viu amb Jesús. Les creences no canvien nostra vida.
Es pot creure que Déu existeix, que Jesús ha ressuscitat i més
coses, però no ser un bon cristià. És l'adhesió a Jesús i el
contacte amb ell el que ens pot transformar.
En
les fonts cristianes se pot llegir una escena que, tradicionalment,
s'ha dit la «transfiguració»
de Jesús. No és possible reconstruir l'experiència històrica que
originà el relat. Només sabem que era un text molt estimat entre
els primers cristians ja que, entre altres coses, els animava a
creure sols en Jesús.
L'escena
es situa poèticament a una «muntanya
alta». Jesús
està acompanyat de dos personatges llegendaris en la història
jueva: Moisès, representant de la Llei, i Elies, el profeta més
estimat a Galilea. Només Jesús apareix amb el rostre transfigurat.
Des de l'interior d'un núvol s'escolta una veu: «Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo a ell».
L'important
no és creure en Moisès ni en Elies, sinó escoltar a Jesús i
sentir la seva veu, la del Fill estimat. Decisiu no és creure en la
tradició ni en les institucions sinó centrar nostra vida en Jesús.
Viure una relació conscient i cada cop més vital i profunda amb
Jesucrist. Sols aleshores se pot escoltar la seva veu enmig de la
vida, en la tradició cristiana i en la Església.
Sols
aquesta comunió creixent amb Jesús transforma nostra identitat I
nostres criteris, canvia nostra manera de veure la vida, ens allibera
de les imposicions de la cultura, fa créixer nostra responsabilitat.
Des
de Jesús podem viure de manera diferent. Ja les persones no són
simplement atractives o desagradables, interessants o sense interés.
Els problemes no són assumpte de cadascú. El món no és un camp de
batalla on cadascun es defensa com pot. Ens comença a fer mal el
sofriment dels més indefensos. Podem viure cada dia fent un món un
poc més humà. Ens podem semblar a Jesús.
POR
Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Probablement
és la por el que més paralitza els cristians en el seguiment fidel
a Jesucrist. En la Església actual hi ha pecat i debilitat però hi
ha, sobre tot, por a córrer riscos; hem començat el tercer mil·lenni
sense audàcia per a renovar creatius la vivència de la fe
cristiana. No és difícil senyalar algunes pors.
Hi
ha por a allò nou com si «conservar
el passat» garantís
la fidelitat al Evangeli. És cert que el concili Vaticà II va
afirmar de manera rotunda que en la Església ha de haver-hi «una
constant reforma»
ja que «com
a
institució humana la necessita permanentment».
Tanmateix, és cert també que el que mou ara a la Església és més
un instint de conservació.
Hi
ha por a assumir les tensions i conflictes que porta cercar la
fidelitat al Evangeli. Callem quan tindríem que parlar; ens inhibim
quan tindríem que intervenir. Es prohibeix el debat de qüestions
importants per evitar plantejaments que poden inquietar; es promou
l'adhesió que no porta problemes a la jerarquia.
Hi
ha por a la investigació teològica. Por a revisar ritus litúrgics
que no afavoreixen la celebració viva de la fe. Por a parlar dels
«drets
humans»
dins la Església. Por a reconèixer un lloc a la dona més d'acord
con l' esperit de Crist.
Hi
ha por a posar la misericòrdia part damunt tot, oblidant que la
Església no ha rebut el
«ministeri del judici i condemna»,
sinó el «servei
de la reconciliació»
(2
Cor 5, 18).
Por a acollir els pecadors com feia Jesús. Difícilment se dirà de
la Església que és «amiga
de pecadors»,
com es deia del Mestre.
Segons
el relat evangèlic, els deixebles prosternats i «plens
de por»
van sentir una veu: «Aquest
és el meu Fill estimat...escolteu-lo».
Dóna por escoltar a Jesús. És el mateix Jesús qui s'acosta,els
toca i diu: «Aixequeu-vos,
no tingueu
por». Sols el contacte viu amb Crist ens podria alliberar de la por.
ON
RECOLZAR-NOS
Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
El
teòleg alemany H.
Zahrnt
estudia
en un llibre (La
recerca de Déu. Diàleg teològic entre fe i indiferència)
tres
moments culturals en la història de Occident. A finals de la
civilització antiga, la societat estava angoixada per la fatalitat
de la mort: «qui
em podrà alliberar del meu destí mortal?»
En acabar la Edat Mitjana, la gent vivia turmentada, sobre tot, pel
pecat i la condemnació eterna: «¿aconseguiré
la salvació?»
Avui, quan ha acabat el segon mil·lenni, l'home modern sembla torbat,
sobre tot, pel buit i sense-sentit de l'existència: «quin
sentit puc donar a la meva vida?»
Certament,
també avui preocupen la culpa i la mort, però no constitueixen el
primer problema de la persona mentre recorre la vida. Ja no inquieten
com en el passat el perdó del pecat o la salvació eterna. El que
l'home de avui anhela és viure de manera plena i feliç. Però, ¿què
ha de fer la humanitat per a orientar-se cap a la felicitat
vertadera?, ¿en què es pot recolzar?
De
la vida se pot dir el mateix que d'una casa: els fonaments són més
importants que l'edifici. No basta construir
«l'edifici de l'existència» assegurar l'aliment, la
salut, el desenvolupament o el benestar. Per molt que cuidem tot això,
la nostra existència no tindrà estabilitat si està construïda
sobre sorra.
La
vida necessita d'un «fonament sòlid»
per a tenir consistència, però l'ésser humà no es pot sustentar a
ell mateix. Necessita confiar en «qualque cosa» que no és ell
mateix. Aqueix «fonament segur»
no el se pot donar la persona ella mateixa. L'ha de cercar per a
recolzar-se en ell.
En
aquesta societat pluralista se'ns fan crides a sustentar nostres
vides en els més variats fonaments: benestar, prestigi social,
qualitat de vida, progrés, plaer. Cada home i cada dona ha de
decidir sobre què fonamenta la seva existència amb tot el risc i la
incertesa que això suposa. Des de l'evangeli se'ns fa una crida
clara a construir nostra vida en recolzant-nos en Jesucrist com
vertader salvador. Així diu la veu que ressona a l'alt del Tabor:
«Aquest
és el
meu
Fill estimat, escolteu-lo»
I, quan els deixebles es prosternen per terra esglaiats, el mateix
Jesús els reconforta: «No
tingueu por»
No
hem de tenir por. Propi de la fe cristiana consisteix en fonamentar
l'existència en Jesucrist. Ell és el salvador no sols de la mort,
també de la vida. Ell és el salvador no sols del pecat, també de
l'absurd d'una vida viscuda sense cap sentid profund. Ell és el
camí, la veritat i la vida. El que l'ha trobat, ho sap.
NI
DE GENOLLS NI DE PEU
Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo.
Segons
experts en fenomenologia religiosa, el que millor caracteritza la
religiositat d'una época és la forma de pregar. També en nostres
dies, si es vol conèixer la religió de l'home de avui, l'important
no és examinar els dogmes que confessa, sinó observar com prega.
Per
això, la dada més significativa de la cultura religiosa actual és,
potser, la profunda crisi de l'oració. Se fa cada cop més difícil
trobar persones que saben pregar des del fons del seu cor. L'home
modern es queda sense capacitat per comunicar-se amb Déu. Cada cop
són més els que no encerten a invocar-lo.
El
fet no és casual. Des de fa temps, la crítica a la religió ha
difós una sospita radical davant tot el que sigui comunicació amb
un Déu personal. Per L.
Feuerbach, resar
només és parlar amb un mateix, ja que Déu no és sinó una
projecció creada per l'home. Segons S.
Freud, l'oració
és un desig infantil, una espècie de necessitat ancestral, buida
avui de sentit; l'home adult no necessita d'aquests jocs religiosos
per a organitzar-se la seva vida.
A
poc a poc, alguns han anat pensant que ja no és possible resar.
L'oració els sona a cosa falsa. Una espècie de superstició que cal
abandonar. Una concessió al sentimentalisme, però no una actitud
digna d'aqueix «homo excelsior» del que parlava E
Nietzsche.
El fet és que bastant gent ni sap, ni pot, ni vol comunicar-se amb
Déu
Sens
dubte, encara és prest per a veure com serà un home abandonat a ell
mateix i tancat a tota comunicació amb Déu. En l'obra, «I
nuovi pagani»,
S.
Natoli
sosté
que l'home de avui no sap
«posar-se de genolls» davant
Déu, però tampoc encerta a «estar
de peus»
amb dignitat. Són molts els que viuen, més tost, replegats sobre
ells mateixos o, fins i tot, abatuts pel pes de la vida.
En
aquest context resulta encara més significativa l'escena evangèlica del Tabor. Segons el relat, un «núvol
lluminós»
cobreix amb la seva
«ombra»
als deixebles. De cop, se sent una veu: «Aquest
és el meu Fill estimat... Escolteu-lo.»
En sentir tals paraules, els deixebles cauen per terra, espantats.
Llavors, Jesús s'acosta, els toca i els diu: «Aixequeu-vos,
no tingueu por.»
L'home
de avui, com el de sempre, viu entre llums i ombres. En el cor de no
pocs la fe es barreja amb la incredulitat. Bastants no gosen invocar Déu. Potser no existeixi. Potser tot és un engany. Des de
l'evangeli, ens arriba una crida: «No
tingueu por »
Hi ha també una pregària que avui brolla del cor inquiet de l'home
modern: «Crec,
ajuda a la meva poca fe.»
EL
GUST DE CREURE
¡Què
n'estem de bé aquí dalt!
Fins
fa poc, la por ha estat un dels factors que més han motivat i
sostingut la religiositat de força persones. Més d'un acceptava la
doctrina de la Església només per por a condemnar-se eternament.
Avui,
tanmateix, en el context sociològic actual, s'ha fet cada cop més
difícil creure sols per por, per obediència a la Església o per
seguir la tradició. Per sentir-se creient i viure la fe amb
vertadera convicció és necessari tenir l'experiència de que la fe
fa bé. Per contra, prest o tard, un prescindeix de tot aqueix món i
l'abandona.
I
és normal que sigui així. Per a una persona sols és vital allò
que la fa viure. El mateix passa amb la fe. És cosa vital quan el
creient pot experimentar que aqueixa fe el fa viure de manera més
intensa, encertada i joiosa.
En
realitat, ens fem creients en la mesura en que experimentem de manera
cada cop més clara que l'adhesió a Crist ens fa viure amb una
confiança més plena, ens dóna llum i força per a enfrontar-nos a
nostre viure diari, fa créixer nostra capacitat d'estimar, alimenta
nostra esperança.
Aquesta
experiència personal no pot ser comunicada a altres amb raonaments i
demostracions, ni serà fàcilment admesa pels que no l'han viscuda.
Però és la que sosté secretament la fe del creient fins i tot
quan, en els moments de foscor, ha de caminar “sin
otra luz y guía sino la que en el corazón
ardía”
(San
Juan de la Cruz).
En
el relat de la Transfiguració se'ns recorda la reacció espontània
de Pere que, en experimentar a Crist de manera nova, exclama:
“¡Què n'estem de
bé
aquí dalt!”.
No és estrany que, més tard, la primera carta de Pere convidi als
lectors a créixer en la fe si “
ja heu tastat que n'és, de bo, el Senyor.
”
(1
Pe 2,3).
En
un estudi “Theologie affective”, Ch.
A. Bernard
ha
cridat l'atenció sobre la poca consideració que la teologia recent
ha prestat a l' “afecte”
i al “gust
de
creure
en Déu”,
ignorant així una tradició que arriba fins a Sant Bonaventura.
Tanmateix,
no hem d'oblidar que cadascun se convenç de allò que experimenta com
a bo i vertader, i s'inclina a viure d'acord amb allò que el fa
sentir-se a gust en la vida.
Tal
vez, una de les tasques més urgents de la Església sigui avui
despertar “el gust de creure”.
Tindríem que cuidar de manera més càlida les celebracions
litúrgiques, aprendre a assaborir millor la Paraula de Déu, gustar
amb més profunditat la Eucaristia, nodrir nostra pau interior en el
silenci i la comunicació amorosa amb Déu
DAVANT
EL TELEVISOR
Escolteu-lo.
Seria
una postura tossuda no valorar les fantàstiques possibilitats
d'informació, comunicació i gaudi que la Televisió porta. Però
seria una ingenuïtat ignorar els riscs i ambigüitats que la petita
pantalla amaga.
Per
això són d'agrair estudios com «El
simi informatitzat»
de
R.
Gubern
que
no són baraters i ens ajuden a ser lúcids en la societat
post-industrial.
Segons
les estadístiques, els espanyols dediquen una mitjana de tres hores
i mitja a veure televisió, és a dir, més d'un dia cada setmana.
Naturalment,
aquest impacte televisiu tan intens produeix efectes profunds en la
estructuració de la vida social i en el mateix mode de ser de les
persones. Només apuntaré els més destacats pel investigador
català.
La
televisió és, abans que res, “una
gran fàbrica de consens social»
que tendeix a homogeneïtzar les ideologies, els
gusts, las modes, els centres d'interés. Per a molts, la vertadera
«escola» en que aprenen a viure.
Per
altra banda, el televisor ha ocupat un lloc central i estratègic en
moltes llars, impedint sovint una vertadera comunicació i diàleg en
la família. Les persones estan físicament juntes però
incomunicades entre elles, en silenci davant el televisor o parlant
del que surt a la pantalla per molt alié que sigui a la vida
personal o familiar.
Encara
que la televisió és un gran mitjà d'información, no hem de
oblidar que ens ofereix una visió de la realitat seleccionada i
manufacturada per experts, fragmentada en imatges, barrejada
amb el tele-film d'aventures o la publicitat d'un detergent.
Aleshores
el real tendeix a convenir-se en
«espectacle», la imatge suplanta la reflexió, la
vida se banalitza. És significatiu aqueix costum que se introdueix
d'acabar els tele-diaris amb una notícia divertida o una broma del
presentador que posa així un final feliç i intranscendent a
l'espectacle.
Tanmateix,
R.
Gubern
no
subratlla, al meu entendre, de manera suficient, aqueixa força que
posseeix la televisió d'allunyar a la persona de la reflexió, la
lectura reposada o la meditació, buidant la seva vida de silenci i
interioritat.
L'home
“televisiu”, agafat totes les nits al “mando a distància”,és
un home a qui se li farà difícil entrar en el seu interior i
trobar-se amb ell mateix. No encertarà a escoltar-se a ell mateix ni
a escoltar a Déu.
També
avui es pot viure amb profunditat i llibertat interior. Però és
necessari escoltar altres crides que no ens arriben del televisor. El
creient no ha d'oblidar la invitació:«Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo ».
L'ART
D'ESCOLTAR
Escolteu-lo...
Els
homes ja no tenim temps per a escoltar. Ens resulta difícil
acostar-nos en silenci, amb calma i sense prejudicis al cor de
l'altre per a escoltar el missatge que tot home ens pot comunicar.
Tancats
en nostres propis problemes, passem al costat de les persones, sense
ni tan sols aturar-nos a escoltar realment a ningú. Es diria que a
l'home contemporani se li ha oblidat l'art d'escoltar.
En
aquest context, tampoc resulta tan estrany que als cristians se'ns
hagi oblidat que ser creient és viure escoltant Jesús. I tanmateix,
només des d'aquesta escolta cobra el seu vertader sentit i
originalitat la vida cristiana. Més encara. Sols des de l'escolta
neix la vertadera fe.
Un
metge psiquiatra deia: «Quan un malalt
comença a escoltar-me o a escoltar
de veritat a altres... llavors, està ja curat».
Una cosa semblant es pot dir del creient. Si comença a escoltar de
veres a Déu, està salvat.
L'experiència
d'escoltar a Jesús pot ser desconcertant. No és el que nosaltres
esperàvem o havíem imaginat. Fins i tot, pot passar que, en un
primer moment, decep nostres pretensions o expectatives.
La
seva persona se'ns escapa. No encaixa en nostres esquemes normals.
Sentim que ens arrenca de nostres falses seguretats i intuïm que ens
mena cap a la veritat última de la vida. Una veritat que no volem
acceptar.
Però
si l'escolta és sincera i pacient, hi ha una cosa que sens va
imposant. Trobar-se amb Jesús és descobrir a algú que diu la
veritat. Algú que sap per què viure i per què morir. Més encara.
Algú que és la Veritat
Aleshores
comença a il·luminar-se nostra vida amb una llum nova. Comencem a
descobrir amb ell i des de ell quina és la manera més humana de
enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens
adonem de on estan les grans equivocacions i errors de nostre viure
diari.
Però
ja no estem sols. Algú proper i únic ens allibera del desànim, el
desgast, la desconfiança o la fugida. Algú ens convida a cercar la
felicitat de manera nova, confiant il·limitadament en el Pare,
malgrat el nostre pecat.
¿Com
respondre avui a la invitació dirigida als deixebles a la muntanya
de la transfiguració?«Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo».
Potser
hem començar per elevar des del fons de nostre cor la súplica que
repeteixen els monjos del mont Athos: «Oh
Déu, doneu-me un cor que sàpiga escoltar».
FIDELITAT
A DÉU I A LA TERRA
Els
dugué dalt d'una muntanya alta.
S'ha
dit que la major tragèdia de la humanitat és que
«els que preguen no fan
la revolució, i els que fan la revolució no preguen».
Cert
és que n'hi ha que cerquen a Déu sense preocupar-se de cercar un
món millor i més humà, Hi ha qui pretén construir una terra nova
sense Déu.
Uns
cerquen a Déu sense el món. Altres cerquen el món sense Déu. Uns
creuen poder ser fidels a Déu sense preocupar-se de la terra.
Altres creuen ser fidels a la terra sense obrir-se a Déu.
Si
una cosa és pot veure amb claredat en Crist és que tal dissociació
és impossible. Jesús mai parla de Déu sense el món, i mai parla
del món sense Déu. Jesús parla del «regne
de Déu en el món».
En
les cartes escrites per Dietrich
Bonhoeffer
des
de la presó descobrim la postura vertadera del creient:
«Solament pot creure en el regne de Déu qui estima a la terra i a
Déu en un mateix alè».
L'escena
de
“la transfiguració» És
molt significativa, i ens revela una cosa constant en l'evangeli.
«Crist
no mena l'home a la fuita religiosa del món, sinó que el retorna a
la terra com el seu fill fidel».
(J.
Moltmann).
Jesús
condueix als seus deixebles a una «muntanya alta», lloc per
excel·lència de encontre amb Déu segons la mentalitat semita. Allà
viuran una experiència religiosa que els submergirà en el misteri
de Jesús.
La
reacció de Pere és explicable: «¡Què
n'estem de bé aquí dalt! Farem tres
cabanes..». Pere vol aturar el temps. Instal·lar-se
còmodament en l'experiència del religiós. Fugir de la terra.
Jesús,
tanmateix, els baixarà de nou de la muntanya al quefer diari de la
vida. I els deixebles tindran que comprendre que l'obertura al Déu
transcendent no pot ser mai fugida del món.
Qui
s'obre intensament a Déu, estima intensament la terra. Qui se troba
amb el Déu de Jesucrist, sent amb més força la injustícia, el
desemparament i la auto-destrucció dels homes.
El
eslogan
de
Taizé, que atrau joves, apunta a quelcom que necessitem descobrir
avui tots: Lluita
i contemplació.
La fidelitat a la terra no dispensa de l'oració. La fidelitat a Déu
no dispensa de la lluita per una terra més feliç.
¿A
QUI ESCOLTAR?
Els
cristians han sentir parlar des de nins d'una escena evangèlica dita
tradicionalment «la transfiguració de
Jesús». Ja no és possible saber amb seguretat com
es va originar el relat. Quedà recollit en la tradició cristiana
sobre tot per dos motius: els ajudava a recordar la «realitat
oculta» amagada en Jesús i els convidava a «escoltar-lo»
sols a ell.
En
el cim d'una «muntanya
alta»
els deixebles més propers veuen Jesús amb el rostre
«transfigurat».
L'acompanyen dos personatges llegendaris de la història de Israel:
Moisès, el gran legislador del poble, i Elies, el profeta de foc,
que va defensar Déu amb zel ardent.
L'escena
és suggerent. Els dos personatges, representants de la Llei i els
Profetes, tenen el rostre apagat: només Jesús irradia llum. Per
altra banda, no proclamen cap missatge, vénen a «conversar» amb
Jesús: només aquest te la última paraula. Només ell es la clau
per a leer qualsevol altre missatge.
Pere
no sembla haver-ho estès. Proposa fer «tres
cabanes», una per cadascun. Posa
el tres en el mateix pla. La Llei i els Profetes segueixen en el lloc
de sempre. No ha captat la novetat de Jesús. La veu sortida del
núvol aclara les coses: «Aquest
és el meu Fill estimat. Escolteu-lo».
No cal escoltar Moisès ni Elies sinó a Jesús, «Fill
estimat». Només les seves paraules i
la seva vida ens descobreixen la veritat de Déu.
Viure
escoltant a Jesús és una experiència única. Per fi, escoltes a
algú que diu la veritat. Algú que sap per què i per a què cal
viure. Algú que ofereix les claus per a construir un món més just
i més digne de l'ésser humà.
Entre
els seguidors de Jesús no se viu de qualsevol creença, norma o
ritus. Una comunitat es fa cristiana quan posa en el seu centre
l'evangeli i només l'evangeli. Aquí se juga nostra identitat. No és
fàcil imaginar un fet col·lectiu més humanitzador que un grup de
creients escoltant junts el «relat de
Jesús». Cada diumenge podran escoltar sa crida a mirar
la vida amb ulls diferents i a viure-la amb més sentit i
responsabilitat, construint un món més habitable.
José
Antonio Pagola
