8º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,39-45
No
judicar els altres
(Mt
7,1-5)
39
Els digué encara una paràbola:
--¿És
que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? 40
El deixeble no és més que el mestre; però tot
deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. 41B
Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no
t'adones de la biga que hi ha en el teu? 42
Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la
brossa de l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita,
treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a
treure la brossa de l'ull del teu germà.
L'arbre
i els seus fruits
(Mt
7,17-20;
12,33-35)
43
»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap
arbre dolent que doni fruits bons. 44
Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues
dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. 45
L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la
bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal.
Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca.
avors
hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.
Paraula
de Déu.
ATURAR-NOS
Els
nostres pobles i ciutats ofereixen avui un clima poc propici a qui
vulgui cercar una mica de silenci i pau per trobar-se amb ell mateix
i amb Déu. No És fàcil alliberar-nos del soroll permanent i del
setge constant de tota mena de trucades i missatges. D'altra banda,
les preocupacions, problemes i presses de cada dia ens porten d'una
banda a l'altra, gairebé sense permetre'ns ser amos de nosaltres
mateixos.
Ni
tan sols a la pròpia llar, envaïda per la televisió i escenari de
múltiples tensions, és fàcil trobar l'assossec i el recolliment
indispensables per trobar-nos amb nosaltres mateixos o per descansar
joiosament davant Déu.
Doncs
bé, precisament en aquests moments en què necessitem més que mai
llocs de silenci, recolliment i pregària, els creients mantenim
sovint tancats els nostres temples i esglésies durant bona part del
dia.
Se'ns
ha oblidat què és aturar-nos, interrompre per uns minuts les
nostres presses, alliberar-nos per uns moments de les nostres
tensions i deixar-nos penetrar pel silenci i la calma d'un recinte
sagrat. Molts homes i dones se sorprendrien en descobrir que, sovint,
cal parar-se i estar en silenci un cert temps, per treure l'esperit i
recuperar la lucidesa i la pau.
Quan
necessitem els homes i dones de avui trobar aquest silenci que ens
ajudi a entrar en contacte amb nosaltres mateixos per recuperar la
nostra llibertat i tornar a rescatar tota la nostra energia interior.
Acostumats
al soroll i a l'agitació, no sospitem el benestar del silenci i la
solitud. Àvids de notícies, imatges i impressions, se'ns ha oblidat
que només alimenta i enriqueix de veritat allò que som capaços
d'escoltar al més profund del nostre ésser.
Sense
aquest silenci interior, no es pot escoltar Déu, reconèixer la seva
presència a la nostra vida i créixer des de dins com a éssers
humans i com a creients. Segons Jesús, la persona “treu el bé de
la bondat que atresora al seu cor”. El bé no brolla de nosaltres
espontàniament. Hem de cultivar-ho i fer-ho créixer al fons del
cor. Moltes persones començarien a transformar la seva vida si
l'encertessin a aturar-se per escoltar tot allò bo que Déu suscita
en el silenci del seu cor.
MENTIDA
¿És
que un cec pot guiar un altre cec?
La
veracitat ha estat sempre una preocupació important a l'educació.
Ho hem conegut de nens. Els nostres pares i educadors podien
«entendre»
totes les nostres entremaliadures, però ens demanaven ser sincers.
Ens volien fer veure que «dir
la veritat»
és molt important.
Tenien
raó. La veritat és un dels pilars sobre els quals s'assenta la
consciència moral i la convivència. Sense veritat, no és possible
viure amb dignitat. Sense veritat, no és possible una convivència
justa. L'ésser humà se sent traït en una de les exigències
fonamentals.
Es
condemnen atropellaments i abusos, però no sempre es denuncia amb la
mateixa energia la mentida amb què s'intenta emmascarar-los. I,
tanmateix, les injustícies s'alimenten sempre a si mateixes amb la
mentida. Falsejant la realitat és possible fer guerres
injustes.
Passa moltes vegades. Els grups de poder engeguen
múltiples mecanismes per influir en l'opinió pública i portar la
societat cap a una determinada posició. Però, sovint, ho fan
ocultant la veritat i desfigurant les dades,i la gent viu amb una
visió falsejada de la realitat.
Les
conseqüències són greus. Quan s'amaga la veritat, hi ha el risc
que desapareguin els contorns del bé i del mal. Ja no es pot
distingir amb el que és «just»
del
que és «injust».
La mentida no deixa veure les injustícies. Som com a «cecs»
que
intenten guiar altres «cecs».
Quan
sento la informació que se'ns proporciona sobre la guerres i altres,
em vénen al cap aquestes precises paraules de Jesús: «Qui
obra mal detesta la llum i no s'acosta a la llum,
per
que no delati les seves accions» (Jn
3, 20).
Davant
de tants falsejaments interessats, sempre hi ha persones que tenen la
mirada neta i veuen la realitat tal com és. Són els que estan
atents al patiment dels innocents. Ells posen veritat al mig de tanta
mentida. Posen llum al mig de tant enfosquiment
DES
DEDINS
Del
bon tresor del seu cor, en treu la bondat,
«Al
vostre interior hi ha el germen del que és autèntic.»
Així es podria fer una de les línies de força del missatge de
Jesús. Enmig de la societat jueva, supeditada a les lleis del pur i impur, sacre i profà, Jesús introdueix un principi
revolucionari per a aquelles ments:
«Res
que
entri de fora fa impur l'home; el que surt de dins és el que el fa
impur.»
El
pensament de Jesús és clar: l´home autèntic es construeix des de
dins. És la consciència la que ha d'orientar i dirigir la vida de
la persona. El que és decisiu és el «cor»,
aquest lloc secret i íntim de la nostra llibertat on no ens podem
enganyar a nosaltres mateixos.
Segons
aquest «despertador
de consciències»
que és Jesús, s'hi juga el millor i el pitjor de la nostra
existència.
Les
conseqüències són palpables. Les lleis mai no han de reemplaçar
la veu de la consciència. Jesús no ve a abolir la Llei, però sí a
superar-la i desbordar-la des del «cor».
No es tracta de viure cínicament al marge de la llei, però sí
d'humanitzar les lleis vivint de l'esperit cap al que apunten quan
són rectes. Viure honestament l'amor a Déu i al germà pot portar a
una «il·legalitat»
més humana que la que propugnen certes lleis.
El
mateix passa amb els ritus. Jesús sent un sant horror cap al que és
fals, teatral o postís. Una de les frases bíbliques més esmentades
per Jesús és aquesta del profeta Isaïes:
«Aquest
poble m'honora amb els llavis, però el seu cor està molt lluny de mi. El
culte que em donen és buit.»
Allò
que Déu vol és amor i no sacrificis. Passa el mateix amb els
costums, tradicions, modes i pràctiques socials o religioses.
L'important, segons Jesús, és la neteja del cor, la neteja
interior.
El
missatge de Jesús avui té potser més actualitat que mai en una
societat on es viu una vida programada des de fora i on els individus
són víctimes de tota mena de modes i consignes. És necessari
«interioritzar
la vida»
per fer-nos més humans. Podem adornar l'home amb cultura i
informació; podem fer créixer el poder amb ciència i tècnica. Si
el seu interior no és més net i el seu cor no és capaç
d'estimar-ne més, el seu futur no serà més humà. «El
que
és
bo, de la bondat que atresora al seu cor treu el bé, i el que és
dolent, de la maldat treu el mal.»
LA
IMPORTÀNCIA DE LES PERSONES
Cada
arbre es coneix pel seu fruit:
El
clima de violència no és fruit de la casualitat ni del resultat de
forces impersonals i anònimes. Darrere del terrorisme hi ha persones
concretes que mouen els fils des de la clandestinitat. A cada moment
històric hi ha persones que decideixen les estratègies a seguir. Si
passen els anys i no avancem cap a la pau és en definitiva per la
nostra poca traça, la nostra passivitat o la nostra falta d'audàcia
per abordar els conflictes.
No
em sembla superflu en aquest context recordar l'advertiment
evangèlic:
«No
hi ha arbre sa que doni fruit danyat, ni arbre danyat que doni fruit
sa. »
És
així. En una societat malmesa per una violència ja vella,
necessitem homes i dones de consciència lúcida i sana, que ens
ajudin a avançar amb realisme cap a la pau. No són suficients les
estratègies. És important el tarannà i l'actitud de les persones.
Qui
té el cor ple de fanatisme i ressentiment, no pot sembrar pau al seu
voltant; la persona que alimenta en el seu interior odi i ànim de
venjança, pot aportar poc per construir una societat més
reconciliada. Només qui viu en pau amb ell mateix i amb els altres,
pot obrir camins de pacificació; només qui alimenta una actitud
interior de respecte i tolerància, pot afavorir un clima de diàleg
i cerca de mutu enteniment.
El
mateix passa amb la veritat. Qui cerca cegament els seus interessos,
sense escoltar la veritat de la seva consciència, no aportarà llum
ni objectivitat als conflictes; el qui no cerca la veritat en el seu
propi cor, fàcilment cau en visions apassionades. Per contra, l'home
de cor sincer aporta i exigeix veritat als enfrontaments; demana que
la veritat sigui cercada i respectada per tothom com a camí
ineludible cap a la pau.
D'altra
banda, només els homes lliures podran alliberar la nostra societat
de la violència. Persones amb llibertat per autocriticar-se i per
criticar el propi grup. Són elles les que poden obrir camins nous,
sense tancar-se en posicions inexorables, defensades de manera cega i
apassionada, que fan impossible qualsevol pas cap a la pau.
Necessitem
homes i dones amb llibertat i coratge per treure aquest poble d'una
violència estancada i absurda. Persones que, per sobre d'enganyosos
maximalismes, busquin el bé real i possible d'aquest poble, i siguin
capaços de trobar camins de diàleg honest, intentant ara mateix
nivells mínims d'acord i entesa.
Amb
el cor ple d'odi, mútues condemnes, intolerància i dogmatisme, es
poden fer moltes coses. Tot menys aportar veritable pau a la nostra
convivència.
ARBRES
SANS
No
hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents...
L'advertència
de Jesús és fàcil d'entendre. «No
hi ha arbre sa que doni fruit danyat, ni
arbre
danyat que doni fruit sa. Cada arbre es coneix pel seu fruit. No es
cullen figues a les bardisses, ni es veremen raïms als arços.»
En
una societat danyada per tantes injustícies i abusos, on creixen les
«esbarzeres»
dels interessos i les mútues rivalitats, i on brollen tants
(espines)
odis, discòrdia i agressivitat, són necessàries persones sanes que
donin una altra classe de fruits • Què podem fer cadascú per
curar una mica la convivència social tan malmesa entre nosaltres?
Potser
hem de començar per no fer ningú la vida més difícil del que ja
és. Esforçar-nos per viure de tal manera que, almenys amb
nosaltres, la vida sigui més humana i suportable. No enverinar
l'ambient amb el nostre pessimisme, la nostra amargor i agressivitat.
Crear al nostre entorn unes relacions diferents fetes de confiança,
bondat i cordialitat.
Són
necessàries també persones que sàpiguen acollir. Quan escoltem i
acollim algú, ho estem alliberant de la solitud i estem infonent
noves forces per viure. Per molt difícil i dolorosa que sigui la
situació en què es troba, si la persona descobreix que no està
sola i té algú a qui acudir, hi naixerà de nou l'esperança. Quina
gran tasca pot ser avui oferir refugi, acolliment i respir a tantes
persones maltractades per la vida.
Hem
de desenvolupar també molt més la capacitat de comprensió. Que les
persones sàpiguen que facin el que facin i per molt greus que siguin
els seus errors, en mi trobaran sempre algú que les comprendrà.
Potser hem de començar per no menysprear ningú ni tan sols
interiorment. No condemnar ni jutjar precipitadament i sense cap
compassió. La majoria dels nostres judicis i condemnes de les
persones només mostren la nostra poca qualitat humana.
És
també important donar força interior al que pateix. El nostre
problema no és tenir problemes, sinó no tenir força per
enfrontar-nos-hi. Amb nosaltres hi ha persones que pateixen
inseguretat, solitud, fracàs, malaltia, incomprensió... No
necessiten només receptes per resoldre la seva crisi. Necessiten
algú que comparteixi el seu patiment i posi a les seves vides la
força interior que les sostingui.
El
perdó pot ser una altra font d'esperança a la nostra societat. Les
persones que no guarden rancúnia ni alimenten de manera insana l'odi
o la venjança, sinó que saben perdonar des de dins, sembren
esperança al món. Amb aquestes persones sempre creixerà la vida.
No
es tracta de tancar els ulls al mal i a la injustícia del ésser
humà. Es tracta senzillament d'escoltar la consigna de sant Pau:
«No et deixis vèncer pel mal; abans bé,
venç el
mal
amb el bé.» La
manera més sana de lluitar contra el mal en una societat tan malmesa
en alguns valors humans és fer el bé «sense
tornar a ningú mal per mal...; en tant que sigui possible, i quant
de vosaltres depengui, en pau amb tots els homes»
(Rm 12, 17-18).
LA
CEGUERA DE LA CIÈNCIA
¿És
que un cec pot guiar un altre cec?
Molts
de nosaltres hem estat educats en un clima d'optimisme i de fe cega
en l'eficàcia de la ciència. Al llarg dels anys, ha anat penetrant
en nosaltres la convicció que la ciència ens anirà rescatant a poc
a poc de la ignorància, i la tecnologia ens anirà alliberant de les
necessitats i misèries que ens impedeixen assolir avui la felicitat.
La
ciència seria la gran esperança per a l'home. Per contra, la
religió no és sinó una nosa per al progrés humà, un obstacle per
al desenvolupament de la humanitat.
Sens
dubte, la religió hauria complert un paper important i útil a
l'època precientífica, quan aquell home primitiu i ignorant
necessitava sentir-se protegit pels déus davant de les forces
desconegudes del cosmos.
Però,
a mesura que la ciència ens vagi alliberant de la ignorància i de
la misèria, la religió anirà desapareixent en quedar privada de
veritable utilitat. Així senten...
Tanmateix,
ja no es respira avui als ambients científics l'optimisme de
començaments de segle. Cada cop es veu amb més claredat que el
progrés científic no s'ha de confondre amb el desenvolupament i el
creixement de l'home. La ciència ens pot oferir solucions tècniques
per als diversos problemes, però no podem esperar-ne la solució de
l'home com a problema.
La
raó és força clara. La ciència és cega. Manca de direcció. El
progrés científic depèn de l'orientació que imprimeixi el mateix
home que la guia.
De
fet, el progrés ha desenvolupat el produccionisme, el consumisme
artificial, la desigualtat cada vegada més gran entre els
privilegiats i els marginats.
¿No
necessita aqueix progrés científic una direcció des de la fe en un
Déu salvador de l'home? ¿No demana aquest desenvolupament una
orientació moral i religiosa que l'encarrili cap a la construcció
d'una humanitat més justa, més fraterna i més lliure?
Segons
l'exemple gràfic de Jesús, quan un cec guia un altre cec, corren el
risc de caure tots dos al forat. Nosaltres ja hem caigut en l'espiral
del creixement pel creixement, el desenvolupament pel
desenvolupament, sense saber exactament cap a on anem.
Potser
la fe, lluny de desaparèixer, es faci més necessària que mai per
guiar una humanitat necessitada de llum i sentit.
ABANS
DE CAURE EN CLOT
¿No
cauran tots dos al clot?
Segons
el Banc Mundial,
es pot preveure que a finals de segle 600 milions de persones viuran
encara a la «pobresa
absoluta».
Això significa que una minoria es beneficiarà dels progressos de
la tècnica i la informàtica, mentre la majoria de la humanitat
seguirà enfonsada a la misèria sense poder resoldre els problemes
més elementals d'alimentació i subsistència.
La
situació pot ser insostenible. «Envoltada
per tot arreu per la massa de famolencs i desheretats, la minoria
haurà de tancar-se a les seves fortaleses per estar a l'abric de les
temptatives terroristes dels desesperats. La seguretat vindrà a ser
la seva obsessió»
(Cosmao).
Hi
ha un perill en aquesta carrera del progrés tecnològic, si els béns
i el benestar produïts queden reservats a uns quants, per desgràcia
de molts. La història s'anirà deshumanitzant. La violència, els
enfrontaments i la guerra es faran inevitables.
¿Qui
pot dirigir la història de la humanitat cap a una solució? Dos
sistemes econòmics dominen el panorama internacional: el capitalista
en les diverses modalitats i graus de lliure mercat, i el sistema
socialista en les diferents concrecions de planificació estatal.
Durant
anys hem assistit a la confrontació de tots dos. Els dos sistemes
han mostrat els límits,llacunes greus i la necessitat de ser
profundament corregits.
La
situació ha canviat. Els observadors més lúcids ens diuen que «les
contradiccions
nord-sud substitueixen progressivament les contradiccions est-oest».
Avui dia el veritable problema és la relació entre els pobles rics
i els pobles pobres.
Ni
els capitalistes ni els socialistes pretenen dirigir la història de
la humanitat, oblidant els pobles pobres. Serien guies cecs que
pretendrien guiar altres cecs per caure tots al forat.
Cal
una conversió a escala internacional. Una nova orientació de la
vida internacional al servei dels pobles més desheretats.
Però
la reestructuració no es farà sense una transformació de les
estructures mentals i sense una conversió dels nostres cors. Els
canvis profunds de la humanitat es donen a partir de minories
convençudes que a van imposant la seva visió i la seva actitud al
conjunt de la societat. ¿No tenim aquí una gran missió els
cristians estesos per tants pobles del primer i del tercer món? ¿No
estem cridats a crear una atmosfera nova a occident, limitant la
nostra carrera cap al benestar, resistint-nos a l'ideal de tenir
sempre més, promovent una sensibilitat més gran cap al tercer món.
