dimecres, 31 d’octubre de 2018

DIUMENGE XXXI DURANT L'ANY



31º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
..No ets lluny del Regne de Déu.
+ Lectura del sant Evangeli segonsSant Marc 12, 28b-34

El primer manament
28Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta:
--Quin és el primer de tots els manaments?
2Jesús va respondre:
--El primer és:Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. 30 Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces.31El segon és aquest:Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.
32 Llavors el mestre de la Llei li digué:
--És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i queno n'hi ha d'altre fora d'ell , 33 i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateixval més que tots els holocaustos i sacrificis.
34 Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué:
--No ets pas lluny del Regne de Déu.
I ningú no s'atreví a fer-li cap més pregunta.
Paraula de Déu.



ATEISME SUPERFICIAL
Molts han passat d'una fe lleugera i superficial en Déu a un ateisme igualment frívol i irresponsable. N'hi ha que ha eliminat de llurs vides tota pràctica religiosa i han liquidat qualsevol relació amb una comunitat creient. Però, ¿ és suficient això per a resoldre amb seriesa la postura personal amb el kisteri últim de la vida ?
N'hi ha que diuen que no creuen en l'Església ni en “els invents dels capellans”, però creuen en Déu. Tanmateix, ¿ què vol dir creure en un Déu al qual mai recorden, amb qui mai dialoguen, al qual no escolten, del qual no esperen res amb goig ?
Altres proclamen que ja és temps d'aprendre a viure sense Déu, afrontar la vida amb dignitat i personalitat. Però, quan es mira de prop llur vida, no és fàcil veure com els ha ajudat l'abandó de Déu per a viure una vida més digna i responsable.
Molts s'han fabricat sa pròpia religió i s'han construit sa pròpia moral a mida. Mai han cercat sinó situar-se amb comoditat dins la vida, evitant tota pregunta que qüestionara l'existència.
N'hi ha que no sabrien dir si creuen o no en Déu. En realitat no entenen perquè serveix això de creure. Viuen absorts en treballar i fruir i distrets pels problemes de cada dia, els programes del televisor i revistes de cap de setmana, i Déu no té lloc dins llurs vides.
Aqueix ateisme frívol està en les persones que gosen dir-ho en veu alta, però també en el cor de molts que es tenen per creients i no tenen a Déu per únic Senyor de llur vida.
Facem una prova. ¿ Què sentim dins el més pregon de nostra consciència quan escoltem a poc a poc, repetit i amb sinceritat aquestes paraules: “Escolta... El Senyor nostre Déu és l'únic Senyor: Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l' ànima, amb tota la teva ment, amb totes les teves forces” ? ¿ Quin espai pren Déu dins mon cor, esperit, ment, tot mon esser ?








JESÚS SEMPRE MATISA
Una pregunta ben curiosa
Aquesta vegada començarem pel final. Marc acaba dient: “Ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.” Potser per no ser corregit; potser perquè Jesús va llegir els seus pensaments i va intuir que el volien “provar”, cosa que l’Evangeli diu més d’una vegada. O simplement, perquè només et pots acostar al Mestre amb el cor i els ulls clars, delerós de saber de debò la veritat. Per altra banda, no deixa de ser curiós que li preguntessin quin és el primer manament de la Llei, aquella pregària (“Shemà, Israel, escolta Israel!”) que tot bon jueu deia si més no una vegada cada dia de la seva vida conscient i religiosa. Era tan elemental com preguntar-li a un nen de 8 anys la “taula del 2”. Però, ja ho sabem, són coses dels prejudicis que aquella gent del Temple tenia contra Jesús.
Una resposta inesperada
Jesús sempre sorprèn, sempre diu més del que li preguntem, perquè la seva visió del món de la fe i de la religió no es queda en el Temple sinó que s’estén pels carrers, per les cases, per la vida de la convivència. I per això la seva resposta va més enllà. Aquest “més enllà” és el que dona autenticitat a la nostra pregària, als nostres esquemes, potser massa religiosos. Perquè per a ell l’amor a Déu es tradueix en l’amor als altres. Com que només tenim un sol cor que estima, aquest amor ha d’arribar a Déu i al proïsme. No es pot quedar en les parets del nostre racó de pregar, ni en els sentiments eteris que poden acompanyar una fe vaporosa, sinó una fe encarnada en la vida quotidiana. Per a Jesús, tan “absolut” és Déu, el Pare, com la imatge de Déu, el germà, la germana. Això ho té clar des del moment en què es va encarnar i identificar amb la condició humana.
El mestre de la Llei capgirat
Segur que havia de ser el contacte, l’empatia que Jesús provocava amb la seva veritat als ulls i a les paraules. Si no, no s’explica que el Mestre de la Llei fes un tomb tan copernicà a les seves pràctiques religioses, al seu tarannà i a les seves tradicions ancestrals. I arribés a dir el que va dir ! Per això, ara el qui es meravella és Jesús. I li diu: “No estàs lluny del Regne!” Tant de bo t’atrapi l Esperit de l’Evangeli. Deixa les teves seguretats i rutines, i deixa’t atrapar pel risc i una nova vida...
Alguna vegada ens ha d’atrapar aquest vertigen de l’Evangeli. Alguna vegada hem de fer un “Ah, ara ho veig!” Aquesta petita il·luminació té un poder de síntesi i un atractiu que ens dóna força per tirar endavant. És aleshores quan ens ha arribat la bona notícia de l’Evangeli. Seria força interessant veure com va tornar a casa seva o al Temple aquell mestre de la Llei...




ALLÒ DECISIU
Estimaràs...
A Jesús li feren moltes preguntes. La gent el veia com un mestre que ensenyava a viure de manera sàvia. Però la pregunta que aquest cop li fa un “lletrat” no és una més. El que planteja aquell home preocupa a molts: ¿quin manament és el primer de tots?, ¿que és el primer que cal fer dins la vida per a encertar ?
Jesús li respon amb unes paraules que, tant el lletrat com ell mateix han pronunciat aquest matí quan recitaven l'oració: “Shemà”: “Déu és l'únic Senyor: estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, la teva ànima, la teva ment, el teu esser”. A Jesús li ajudaven a viure tot lo dia estimant a Déu amb tot el cor i totes les seves forces. És el primer i decisiu.
Tot seguit, Jesús afegeix una cosa que ningú li ha demanat: “El segon manament és semblant: Estimaràs el proisme com a tu mateix”. Aquesta és la síntesi de la vida. D'aquests dos manaments depèn tot: la religió, la moral, l'encert en l'existència.
L'amor no està en el mateix nivell que altres deures. No és una “norma” més, perduda entre altres normes més o manco importants. “Estimar” és la única forma sana de viure davant Déu i davant les persones. Si en la política o la religió, en la vida social o individual, hi ha qualque cosa que no surt de l'amor o va contra ell, no serveix per a construir una vida més humana. Sense amor no hi ha progrés.
Es pot llevar “Déu” de la política i dir que és suficient pensar en “el proisme”. Es pot llevar el “proisme” de la religió i dir que l'important és servir a “Déu”. Per a Jesús “Déu” i “proisme” són inseparables: No és possible estimar a Déu i desentendre's del germà.
El risc de distorsionar la vida des d'una religió “egoista” és sempre gros. Per això és tan necessari recordar aquests missatge essencial de Jesús. No hi ha àmbit sagrat en el qual podem veure'ns amb Déu i ignorar els altres. No és possible adorar Déu en el fons de l'ànima i viure oblidant els que sofreixen. L'amor a Déu, Pare de tots, que exclou el proisme és una mentida. El que va contra l'amor, va contra Déu.




ALLÒ IMPORTANT
Un escriba s'atansa a Jesús. No vol posar paranys. Tampoc vol discutir. La seva vida està fonamentada en lleis i normes que li mostren com comportar-se a tot moment. Tanmateix, dins son cor hi ha una pregunta: “¿ Quin és el primer manament ? ¿Què és el més important per encertar en la vida?
Jesús entén molt bé el que aquell home sent. Quan dins la religió s'acumulen normes i preceptes, costums i ritus, fàcilment es viu dispers, sense saber exactament què és fonamental per a orientar la vida de manera sana. Així passava dins sectors del judaisme.
Jesús no cita els manaments de Moisès. Senzillament, li recorda la pregària que aqueix mateix matí han dit ambdós quan sortia el sol, segons costum dels jueus: “Escolta, Israel, el Senyor nostre Déu és l'únic senyor: estimarà el Senyor el teu Déu amb tot el cor”.
L'escriba pensa en un Déu que té poder de manar. Jesús el posa davant un Déu la veu del qual cal escoltar. L'important no és conéixer preceptes i complir-los. Decisiu és aturar-nos a escoltar aquest Déu que ens parla sense dir paraules humanes.
Quan escoltem al Déu vertader es desvetlla en nosaltres una atracció vers l'amor. No és una ordre. És el que brolla dins nosaltres quan ens obrim al Misteri últim de la vida: “Estimaràs”... En aquesta experiència, no hi ha intermediaris religiosos, no hi ha teòlegs ni moralistes. No necessitem que ningú ens parli de fora. Sabem que l'important és estimar.
Aquest amor a Déu no és un sentiment ni una emoció. Estimar al que és font i origen de la vida és viure estimant la vida, la creació, les coses i, sobre tot, les persones. Jesús parla d'estimar “amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot l'esser”. Fora mediocritats ni càlculs interessats. De manera generosa i confiada.
Jesús afegeix, encara, una cosa que l'escriba no ha preguntat. Aquest amor a Déu és inseparable de l'amor al proisme. Només es pot estimar a Déu estimant al germà. Al contrari, l'amor a Déu és una mentida. ¿Com podem estimar El Pare sense estimar els seus fills i filles?
No sempre pensem els cristians en aquesta síntesi de Jesús. Sovint, confonem l'amor a Déu amb les pràctiques religioses i el fervor, ignorem l'amor pràctic i solidari cap als que viuen exclosos per la societat i oblidats per la religió. Però, ¿què hi ha de veritat en nostre amor a Déu si vivim d'esquena als que sofreixen?
José Antonio Pagola







dimarts, 30 d’octubre de 2018

FESTA DE TOTS SANTS



"Vet aquí una simple qüestió de generositat, d’honradesa i de bon cor"

Tots-Sants.
Antigament, i aleshores com avui, els elefants sagrats dels poderosos per tot arreu eren ben vistos per la seva brillantor i la seva excel·lència.
Però va venir un home anomenat Jesús i digué:
Benaurats els qui viuen amb un cor de pobre per a poder ser lliures i així lluitar contra la pobresa que fa patir.”
Antigament, i aleshores com avui, s’imposen els astuts, els murris i els bergants.
Però va venir Jesús i digué:
Benaurats els senzills perquè sabran qui són i veuran clar el camí que han de recórrer.”
Antigament, i aleshores com a vull, les llàgrimes no es cotitzaven pas a la borsa ni als mercats, i la gresca i la barrila i un ventre tip eren més importants que la veritat.
Però va venir Jesús i digué:
Benaurats els qui no es planyen ells mateixos ni s’espanten de l’esforç perquè aconseguiran la fortalesa d’ànima per a poder auxiliar els qui sofreixen i ploren.”
Antigament, i aleshores com avui, la paraula justícia feia bonic en tots els discursos i programes dels polítics però era tabú en el carrer i en els consells d’administració.
Però va venir Jesús i digué:
Benaurats els qui tenen fam i set de justícia perquè aquests trencaran les cadenes que esclavitzen.”
Antigament, i aleshores com avui, el cor era encomiat i ponderat entre els infants com el més bell tresor que hi ha en el món però, quan es feien grans hom els deia que era rigorosament obligat avergonyir-se’n.
Però vingué Jesús i digué:
Benaurats els que tenen cor i el tenen vulnerable al sofriment dels altres, perquè s’arriscaran a treure creus d’aquest món.”
Antigament, i aleshores com avui, el prestigi d’un home es mesurava per la quantitat de fusells i canons que estaven disposats a defensar-lo.
Però va venir Jesús i digué:
Benaurats els qui fan possible la pau: aquests experimentaran que Déu els tracta com a fills.”
Antigament, i aleshores com avui, molts consideraven que dóna categoria jugar amb els sentiments dels altres.
Però va venir Jesús i digué:
Benaurats els qui tenen un sol cor, net com l’aigua d’un rierol muntanyenc, perquè un dia sentiran que hi brolla una font de joia inexhaurible.”
Antigament, i aleshores com avui, alguns consideraven que només calia protegir els que ja són feliços i que els desgraciats s’aguantin.
Però va venir Jesús i va dir:
Benaurats els qui s’ho juguen tot perquè els miseriosos puguin somriure d’alegria.”
Antigament, i un dia que fou avui, Jesús digué:
Porto una bona notícia per als qui sou víctimes de la pobresa, de la fam i del dolor, perquè jo mateix suscitaré una multitud d’homes i dones senzills, nets de cor, misericordiosos, pacificadors i famolencs de justícia que lluitaran per a posar remei als vostres mals.”
Molts, els orgullosos i panxa contents se’n van riure.
D’altres, s’ho van creure i en van tenir gran alegria, i es feren cristians.
Qui són aquests?
Els sants que avui celebrem i festegem.
Tots hi som cridats.
Vet aquí una simple qüestió de generositat, d’honradesa i de bon cor.







(POWER-POINT)


CELEBRACIONS PER “TOTS-SANTS”

Dimecres 31 octubre
FARTÀRITX 19 h                                          CRIST REI 19 h                                                     S. JOSEP 17 h
CONVENT 19 h                                                                                                                           SANT PAU 19'30h

Dijous, 1 novembre
PARRÒQUIA “ELS DOLORS                                                 CRIST REI
8 h, 9h (Serralt), 12 h                                                              19 h
CEMENTIRI 16 h
(Benedictines) 17 h
20 h

Divendres, 2 novembre
PARRÒQUIA “ELS DOLORS”         CRIST REI              SANT PAU
Funeral 20 h                                     Funeral 19 h            Funeral 19'30



EVANGELI
Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 5, 1-12a

SERMÓ DE LA MUNTANYA (5-7)
Les Benaurances
5
1En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles.
2 Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:
3 --Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
4 »Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
5 »Feliços els humils: ells posseiran la terra!
6 »Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
7 »Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!
8 »Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
9 »Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
10 »Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
11 »Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! 12 Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.
Paraula de Déu.


LA FELICITAT NO ES COMPRA
Ningú sap donar una resposta clara quan li demanen per la felicitat. ¿ Què és la felicitat ? ¿ En què consisteix realment ? ¿ Com assolir-la ? ¿ Per quins camins ?
Cert, no és fàcil esser feliç. No s'assoleix la felicitat de qualsevol manera. No és suficient trobar el que es cerca. No és suficient satisfer els desitjos. Quan s'assoleix el que es volia, es cerca de bell nou esser feliç.
La felicitat no es pot tampoc comprar. No es pot adquirir en cap magatzem, com tampoc l'alegria, l'amistat o la tendresa. Amb diners només podem comprar aparences de felicitat.
Per això, hi ha tantes persones tristes pels carrers. La felicitat està substituida pel plaer, la comoditat i el benestar. Però ningú sap com tornar a l'home d'avui el goig, la llibertat, l'experiència de plenitud.
Nosaltres tenim les nostres “benaurances”. I sonen així: Feliços els qui tenen bon “compte corrent”, els qui poder adquirir el darrer “model”, els qui “triumfen” costi el que costi, els qui, els qui són “aplaudits”, els qui disfruten de la vida sense escrúpols, els qui es desentenen dels problemes...
Jesús ha posat nostra “felicitat” cap per avall. Ha donat un capgirell total a la nostra manera d'entendre la vida i ens ha descobert que anem “en direcció contrària”.
Hi ha un altre camí vertader per a esser feliç, un camí que ens sembla fals i increïble. La vertadera felicitat és una cosa que es troba de pas, fruit d'un seguiment senzill i fidel a Jesús.
¿ En què creure ? ¿ En les benaurances de Jesús o en els reclams de felicitat de la nostra societat?
Cal elegir entre aquests dos camins. Bé, provar d'assegurar nostra petita felicitat i sofrir el manco possible, sense estimar, sense tenir pietat de ningú, sense compartir... O bé, estimar... cercar la justícia, estar prop dels que sofreixen... acceptar el sofriment necessari i creure en una felicitat més profunda.
Quan descobreix que és més felic quan s'estima i sofreix que quan no s'estima i no es sofreix, llavors es torna una persona creient.
És una equivocació pensar que el cristià és cridat a viure i fotre's més que els altres, més infeliç...Ser cristià és cercar la felicitat vertadera pel camí mostrat per Jesús. Una felicitat que comença aquí i s'assoleix en plenitud en l'encontre final amb Déu.



dimecres, 24 d’octubre de 2018

DIUMENGE XXXº DURANT L'ANY

DIUMENGE XXXº

(Power-Point)

JERICÓ













EVANGELI
Mestre, fes que hi vegi.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10, 46b-52

Guarició del cec Bartimeu
46 Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. 47 Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
--Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!
48 Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:
--Fill de David, tingues pietat de mi!
49 Jesús s'aturà i digué:
--Crideu-lo.
Ells van cridar el cec dient-li:
--Coratge! Aixeca't, que et crida.
50 Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. 51 Jesús li preguntà:
--Què vols que faci per tu?
El cec respongué:
--Rabuni, fes que hi vegi.
52 Jesús li digué:
--Vés, la teva fe t'ha salvat.
A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.

Paraula de Déu.





A la frontissa de l’Evangeli segons Sant Marc, quan Jesús és a punt d’entrar a Jerusalem, cimal del seu mestratge, ens arriba una lliçó de qui menys l’esperàvem.
Un home cec, al marge del camí, fora de la ciutat. No es pot guanyar la vida, no pot justificar la seva existència amb les pròpies forces. La seva debilitat, -agreujada per les circumstàncies- li ho impedeix. És improductiu. Depèn de la benvolença del qui entra o surt de Jericó. Ell sap què és viure el dia a dia, sense amples horitzons de futur. Però no hi ha opció. Què importa l’escàndol que pugui produir en els altres la seva inutilitat! Ni que sigui al marge de la vida, la prioritat és sobreviure.
I tanmateix, el seu nom és Bartimeu, que significa “fill de dignitat”. La dignitat que és tirada per terra i no sembla que ningú vulgui o pugui aixecar. Ni la fe dels seus avantpassats té resposta a la pregunta més radical: ¿de què serveix un home cec, improductiu, al marge del camí, demanant caritat? No fa més que molestar: que calli!
L’home a la vora del camí, tot i no veure res, té l’oïda fina i sent que Jesús passa per allà.
De sobte, una nova esperança envaeix el seu ésser. Ja n’ha sentit a parlar i el seu cor li diu que aquest fill de David portarà la salvació als que –com ell- són als marges.
Ha après a projectar la veu per a fer-se notar i el crida amb veu forta.
-Fill de David, Jesús, tingues compassió de mi!  
I més fort encara!
    -Fill de David, tingues compassió de mi!
Bartimeu és el primer en reconèixer públicament Jesús com a messies i mestre. Dels seus llavis sortiran les paraules que, al llarg dels segles, tants creients han fet seves: Kyirie, eleison! Aquell cec captaire assegut a la vora del camí ens ensenya a pregar.
Jesús li diu que l'hi portin i allà comença tot. D’una revolada, llença el mantell, la carcassa de l’antiga llei, que l’oprimia i l’apartava de la misericòrdia del Sant. D’una salt, atret pel Senyor, es posa en la seva presència invisible per escoltar de Jesús una pregunta tan necessària com òbvia:
-què vols que et faci?
I Bartimeu, de nou, posa paraules al desig més pregon dels que cerquen viure en plenitud:
-El meu mestre, que hi vegi!
I a nosaltres, deixebles, que ho escoltem, també se’ns pot revelar la dignitat del nom que Déu ens dona. De la seva veu surt la nostra veritat, la de cadascú. Pel baptisme participem del sacerdoci de Crist i de la seva reialesa. Som consagrats a Déu, i ningú ni res ens ho podrà prendre.
Si ens sentim apartats, al costat del camí o incapaços de veure-hi clar, recordem que la dignitat no la podem posseir aferrissadament, sinó que l’estem captant a cada instant de l´Únic que ens la pot donar. I en demanar-la ens hi va l’ésser que ens fa assolir la plena visió, la llibertat i la dignitat.
David Guindulain, sj.




CURAR-NOS DE LA CEGUETAT
Mestre, fes que hi vegi.
¿ Què podem fer quan la fe s'apaga dins nostre cor ? ¿ És possible reaccionar ? ¿ Podem sortir de la indiferència ? Marc narra la curació del cec Bar-Timeu per a encoratjar els lectors a viure un procés que pot canviar llurs vides.
Podem reconéixer-nos en la figura de Bartimeu. Vivim a voltes “cecs”, sense ulls per a mirar la vida com la mirava Jesús. “Asseguts”, instal·lats en una religió convencional, sense força per a seguir ses petjades. Desencaminats, “a la vora del camí” que porta Jesús, sense tenir-lo com a guia de les nostres coomunitats cristianes.
¿ Què podem fer ? Malgrat sa ceguetat, Bartimeu “sent” que, per sa vida, passa Jesús. No pot perdre l'ocasió i comença a cridar : “tingues pietat de mi”. Això sempre és primer: obrir-se a qualsevol crida o experiència que ens convida a guarir nostra vida.
El cec no sap recitar pregàries fetes per altres. Només sap cridar i demanar compassió perquè es troba malament. Aquest crit humil i sincer, repetit des del fons del cor, pot ser per a nosaltres l'inici d'una nova vida. Jesús no passarà de llis.
El cec segueix per terra, lluny de Jesús, però escolta atentament el que diuen els enviats: “¡Coratge! Aixeca't. Et crida”. Primer, es deixar animar, obri un escletxa a l'esperança. Després, escolta la cridada a aixecar-se i reaccionar. Ja no es sent tot sol: Jesús el crida. Això ho canvia tot.
Bartimeu dona tres passes per a canviar sa vida. “Tira el mantell” perquè fa nosa per a trobar-se amb Jesús. Després, encara es mou a les fosques, “es posa dret d'una revolada”, decidit. Així “se'n va cap “ a Jesús. Molts necessitem fer això: alliber-nos de lligams que ofeguen nostra fe; prendre, una decisió i no esperar a posar-nos davant Jesús amb confiança senzilla i nova.
Quan Jesús li demana què vol, el cec no dubta. Sap bé el que necessita: “Mestre, fes que hi vegi”. Això és l'important. Quan comença a veure les coses de manera nova, sa vida es transforma. Quan una comunitat reb la llum de Jesús, es converteix.
José Antonio Pagola





UN CRIT AMOÏNÓS
Tothom el renyava per fer-lo callar.
Jesús surt de Jericó camí de Jerusalem, acompanyat dels deixebles i altra gent. De cop, es senten uns crits. És un captaire cec que, des de la vora dle camí, s'atansa a Jesús: “Fill de David, compadiu-vos de mi”.
La ceguedat el priva de fruir de la vida com els altres. No podrà mai peregrinar a Jerusalem. Endemés, li tancarien les portes del temple: els cecs no podien entrar al recinte sagrat. Exclòs de la vida, marginat per la gent, “abandonat” pels representants de Déu, només pot demanar pietat a Jesús.
Els deixebles i seguidors de Jesús s'enutgen. Aquells crits rompen la marxa tranquil·la cap a Jerusalem. No poden escoltar amb pau les paraules de Jesús. Aquell pobre molesta. Cal que calli. Per això, “molts el renyaven per fer-lo callar”.
La reacció de Jesús és molt diferent. No pot seguir el camí i ignorar el sofriment d'aquell home. “S'atura”, atura tot el grup i els diu que cridin al cec. Els seus seguidors no poden anar darrera ell i no escoltar les cridades dels que sofreixen.
La raó és senzilla. Ho diu Jesús de mil maneres en paràboles, exhortacions i dites: el centre de la mirada i del cor de Déu són els que sofreixen. Per això, ell els acull i s'aboca cap a ells de manera diferent. La seva vida és, primer de tot, per als maltractats per la vida o per les injustícies: els condemnats a viure sense esperança. Enutgen els crits i sorolls dels que viuen malament. Ens pot irritar trobar-nos continuament en les pàgines de l'Evangeli la crida persistent de Jesús. Però no ens està permès “titllar” son missatge. No hi ha cristianisme de Jesús sense escoltar els que sofreixen.
Estan al nostre camí. Els podem trobar en qualsevol moment . De prop o més lluny. Demanen ajuda i compassió. La única postura cristiana és la de Jesús davant el cec: “¿ Què vols que et faci ?”
José Antonio Pagola