dimecres, 27 de març de 2019

QUART QUARESMA




Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el  besà. El fill li digué: "Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu".

Però el pare digué als seus criats: "De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat".I es posaren a celebrar-ho.



4º diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Aquest germà teu que ja donàvem per mort, ha tornat viu.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 15,1-3. 11-32
1 Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. 2 Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:
--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
3 Jesús els va proposar aquesta paràbola:
Paràbola del fill pròdig
--Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué al pare:
»--Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.
»Ell els va repartir els béns. 13 Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. 16 Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. 17 Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! 18 Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. 19 Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." 20 I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué:
»--Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
22 »Però el pare digué als seus criats:
»--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
»I es posaren a celebrar-ho.
25 »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26 i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27 Ell li digué:
»--El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
28 »El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava.
29 Però ell li respongué:
»--Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30 En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
31 »El pare li contestà:
»--Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
Paraula de Déu.




AMB ELS BRAÇOS OBERTS
Per a molts, Déu és qualsevol manco algú capaç de posar alegria en la vida. Pensar en ell porta mals records: dins son interior es desvetlla la idea d'un esser amenaçador i exigent, que fa la vida més fastijosa, incòmoda i perillosa.
A poc a poc han prescindit d'ell. La fe ha quedada “reprimida” dins son interior. Avui no saben si creuen o no creuen. Han romàs sense camins vers Déu. Alguns recorden encara “la paràbola del fill prodig”, però mai l'han sentida dins son cor.
El vertader protagonista d'aquesta paràbola és el pare. Per dos cops repeteix el mateix crit d'alegria: “Aquest fill meu que donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l'hem retrobat”. Aquest crit revela el que hi ha dins son cor de pare.
Aquest pare no té cura del seu honor, de llurs interessos, ni del tracte que li donen els fills. No fa servir un llenguatge moral. Només pensa en la vida del seu fill: que no quedi fet malbé, que no estigui mort, que no visqui perdut sense conéixer l'alegria de la vida.
El relat descriu amb detall l'encontre sorprenent del pare amb el fill que abandonà la casa. Encara era lluny i “el pare el veié” venir mort de fam i humiliat, i “es commogué”. Aquesta mirada bona, plena de bondat i compassió és la que ens salva. Sols Déu ens mira així.
De seguida “corregué”. No és el fill que torna a casa. És el pare que surt corrensos i cerca l'abraç amb més ardor que el mateix fill. “Se li tirà al coll i el besà”. Així està sempre Déu. Corrensos amb els braços oberts cap als que tornen a ell.
El fill comença sa confessió: l'ha preparada llargament dins son interior. El pare l'interrompeix per estalviar més humiliacions. No l'imposa cap càstig, no li exigeix. cap ritus d'expiació; no li posa cap condició per a acollir-lo. Sols Déu acull i protegeix així als pecadors.
El pare només pensa en la dignitat del seu fill. Cal anar de pressa. Mana treure el millor vestit, l'anell de fill i les sandàlies per a entrar a casa. Així serà rebut en un banquet que celebra en son honor. El fill ha de conéixer vora el seu pare la vida digna i feliç que no ha tingut lluny d'ell.
El que escolta aquesta paràbola des de fora, no entèn res. Seguirà caminant per la vida sense Déu. El que l'escolta dins son cor, tal volta plorarà d'alegria i agraïment. Sentirà per primera vegada que el misteri últim de la vida és Algú que ens acull i ens perdona perquè sols vol la nostra alegria.
José Antonio Pagola


Sentit de la Quaresma: un retrobament
Sovint diem que la Quaresma és un temps penitencial, de renúncies… I és veritat que és un temps on practicar especialment el domini de si (dejuni), el despreniment generós i fratern (almoina) i cuidar més la pregària. Això està bé, però en realitat són mitjans per quelcom més fonamental. La Quaresma en realitat és un temps de trobada. De retorn. De retrobada.
La llunyania
D'això ens parla l’evangeli d'avui: el jove de episodi se n'ha anat molt, molt lluny. S'ha deixat portar per l'afany desmesurat de llibertat, de buscar la pròpia satisfacció més primària. I seguint aquest afany per ‘buscar-se’ sense tenir en compte els altres, en realitat, es perd. Acaba en la posició més baixa i humiliant: convivint amb els porcs, que eren els animals més innobles i desagradables que podien considerar els jueus.
Ens podem preguntar nosaltres si en alguna ocasió, potser no tan espectacular com en el relat, hem 'marxat de casa’, ens hem allunyat dels altres, de Déu el Pare, de Jesús…
Una icona del Pare
Bé, de totes maneres l'important del relat d'avui és la trobada amb el pare. Ens podem fixar en alguns detalls d'aquest retrobament, que és una icona del retrobament que Déu el Pare vol tenir amb cadascú de nosaltres, per perduts que ens sentim.
Un Pare ple de desigs
En primer lloc, el pare veu el fill quan aquest estava encara lluny. Això vol dir que l'estava esperant cada dia, com impacient, com delerós de veure l'estimada silueta del seu fill. Així fa el Pare amb nosaltres: ens espera cada dia, cada dia, desitjant com ningú pot imaginar retrobar-se amb nosaltres, veure'ns encara que sigui lluny però en camí cap a Ell.
Potser aquesta icona del Pare delerós per nosaltres ens motivi voler tornar a Ell…
Però la icona continua desplegant-se.
Un Pare que corre cap a nosaltres
Fixem-nos com el pare ‘corregué a tirar-se-li al coll i el besà’. És bonic imaginar aquesta escena, la d'un home ja gran, que porta molt temps esperant aquest moment, i ell -un home afamat i de grans propietats- no dubta a perdre la seva ‘dignitat’ anant corrents a donar la benvinguda al seu fill a qui tots miraran amb menyspreu i sospites menys ell… Un ancià que corrents per un polsós camí, cridant, plorant d’alegria, que omple de petons al seu fill perdut, però estimat… aquesta és la icona preciosa que Jesús ens ofereix del Pare.
Ens podem preguntar si potser per a nosaltres en realitat Déu és algú llunyà, distant, impassible, implacable, jutge que fa por… si és així, l’evangeli d’avui ens convida que deixem que aquesta icona de l’ancià corredor emocionat i joiós entri en el nostre cor.
Un Pare que retorna la dignitat del perdut
I finalment podem veure com el pare retorna la dignitat de fill a aquell perdut...i això molesta al fill gran. A vegades la nostra societat, i determinats corrents de pensament, que ens poden arribar a influenciar, veuen el diferent, ‘perdut’ entre cometes, també amb menyspreu. Podem pensar  quants menyspreus o sospites tenim amb determinats col·lectius de persones, sigui pel seu aspecte, per les seves conviccions, pel seu origen, per la seva manera d’estimar, per la seva condició econòmica, per la seva religió, fins i tot pel seu passat… Caiem nosaltres, potser,en la temptació del germà gran i complidor, però incapaç d’acollir de la manera que fa el Pare?
Deixem-nos també trobar pel Pare per tal que ens recordi que “aquest, aquesta, aquests, són germans teus, són també fills meus, ben estimats”.
Com seria, de diferent, el món si tinguéssim una mirada fraterna!
Que el Senyor ens ajudi, doncs, a ser una mica més com el Pare, a aprendre d’Ell, dels sentiments del seu cor, de la seva mirada, dels seus criteris, dels seus desvetllaments per cadascú de nosaltres.
I que ens ajudi també a mirar els altres, els diferents, també com a germans. Com seria de diferent el món si tinguéssim aquetsa mirada fraterna envers els altres!
Que el Senyor ens hi ajudi.




L'ALTRE FILL
S'indignà i no volia entrar.
Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del “pare bo”, dita “paràbola del fill pròdig”. Precisament aquest “fill petit” ha atret sempre l'atenció de comentaristes i predicadors. El seu retorn a casa i l'acollida increïble del pare han commogut a totes les generacions cristianes.
Tanmateix, la paràbola parla també del “fill major”, un home que roman a la vora de son pare, sense imitar la vida del seu germà, lluny de la llar. Quan l'informen de la festa organitzada per son pare per a acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li dóna alegria, com a son pare, sinò ràbia: “s'indignà i no volia entrar” a la festa. Mai se n'anat de casa, però ara es tanca com un estrany entre els seus.
El pare surt a convidar-lo amb eel mateix afecte amb que ha acollit el seu germà. No crida ni dóna ordres. Amb amor humil “el vol persuadir” perquè entri a la festa d'acollida. És llavors quan el fill explota i mostra tot el ressentiment. Ha passat tota la vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com ell. Ara només sap exigir drets i denigrar el seu germà.
Aquesta és la tragèdia del fill major. Mai ha marxat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap acomplir manaments però no sap estimar. No entén l'amor del pare cap al fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res amb el seu germà. Jesús acaba la paràbola sense satisfer la nostra curiositat: ¿entrà a la festa o romangué defora?
Per la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem avesat a parlar de creients i no creients, de practicants i allunyats, de matrimonis beneïts per l'Església i parelles en situació irregular... Mentre classifiquem els seus fills, Déu segueix esperant-nos a tots, ja que no és propietat dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.
El “fill major” ens interpel·la als que creiem viure devora ell. ¿ Què fem els que no hem abandonat l'Església ? Assegurem nostra supervivència o som testimonis del gran amor de Déu a tots els seus fills i filles ? Fem comunitats obertes i comprenssives... ? Aixequem barreres o estenem ponts ? Amistat o recel ?


COM IMAGINA JESÚS A DÉU
Un pare tenia dos fills...
Jesús no volia que la gent de Galilea pensés en Déu com un rei, un senyor o un jutge. Ell l'experimentava com un pare increïblement bo. En la paràbola del pare bo els feu veure com imaginava ell a Déu.
Déu és com un pare que no pensa en la pròpia heretat. Respecta les decisions dels seus fills. No s'ofen quan un d'ells el dóna per “mort” i li demana la part que li toca.
El veu partir de casa amb tristesa, però mai l'oblida. Aquell fill sempre hi podrà tornar sense por. Quan un dia ell ve famolenc i humiliat, el pare es commou, perd el control i va a l'encontre corrensos.
S'oblida de la dignitat de “senyor” de família, l'abraça, l'acarona i besa efusivament com una mare. Atura la confessió per a estalviar-li humiliacions. Ja ha sofert massa. No necessita explicacions per a acollir-lo com a fill.
No imposa cap càstig. No exigeix ritual de purificació. No té necessitat de  manifestar-li el perdó. No cal. Mai ha deixat d'estimar-lo. Sempre ha volgut la seva felicitat.
Ell mateix té cura de que es trobi bé. Li regala l'anell de la casa i el vestit més bo. Dòna una festa a tot el poble. Banquet, música i ball. El fill ha de conéixer vora el pare la festa bona de la vida, no la diversió que cercava amb prostitutes paganes,
Així sentia Jesús a Déu i així ho repetiria avui també als que s'han oblidat, allunyats, “perduts” enmig de la vida.
Qualsevol teologia, predicació o catequesi que oblida aquesta paràbola central de Jesús i impedeix experimentar a Déu com a Pare respectuós i bo, que acull els seus fills perduts i ofereix perdó gratuit i incondicional, no prové de Jesús ni transmet la seva Bona Nova de Déu.


LA TRAGÈDIA D'UN PARE BO
Ha mort el teu germà.
Exégetes contemporanis han obert una nova via de lectura de la paràbola dita tradicionalment del “fill pròdig”, per a descobrir en ella la tragèdia d'un pare que, malgrat son amor “increïble als seus fills, no assoleix construir una família unida. Aqueixa seria, segons Jesús, la tragèdia de Déu.
L'actuació del fill petit és “imperdonable”. Dóna per mort son pare i demana la part de l'heretat. Així, trenca la solidaritat de la llar, tira per terra l'honor de la família i posa en perill el futur forçant la repartició de les terres. Els oients degueren romandre escandalitzats al veure que el pare, respetant la desraó del seu fill, arrisca el propi honor i autoritat. ¿Quin pare és aquest ?
Quan el jove, destrossat per la fam i la humiliació, torna a casa, el pare sorpren a tots: “Commogut” corre a l'encontre i el besa efusivament davant tothom. S'oblida de la pròpia dignitat, ofereix el perdó abans de que es declari culpable, el restableix en l'honor de fill, el protegeix de la desaprobació dels veïnats i organitza una festa per a tothom. A la fi, podran viure en família de manera digna i feliç.
Malhauradament, manca el fill major, un home de vida correcta i ordenada, però dur de cor i ressentit. Quan arriba a casa, humilia en públic son pare, vol destruir el seu germà i s'exclou de la festa. En tot cas, festejaria qualque cosa “amb els seus amics”, no amb son pare i el seu germà.
El pare també va a l'encontre i li revela el desig més profund del seu cor de pare: veure els seus fills, asseguts a la mateixa taula, compartint amistosament un banquet festiu, part damunt d'enfrontaments, odis i condemnes.
Pobles en guerres, terorismes cecs, polítiques insolidàries, religions de cor dur, països enfonsats en la fam... Mai compartirem la terra de manera digna i feliç si no ens mirem amb l'amor compassiu de Déu. Aquesta mirada nova és el més important que podem introduir avui en el món.
José Antonio Pagola



TORNARÉ
Aniré a trobar el meu pare.
La majoria d'europeus creuen que Déu existeix, segons les estadístiques. Tanmateix, els mateixos sondejos asseguren que molts ja no tene cap relació amb ell. És com si Déu no existís per a ells. Llur fe està morta; no coneixen la calor, l'estímul i la confiança que genera una fe viva.
Aquesta situació se sembla a la del fill petit de la paràbola de Jesús, que marxa de casa per a organitzar-se la vida lluny de son pare. Aquest fill sap que son pare existeix, però per a ell és com si hagués mort. Per això demana la part que li toca de l'heretat i l'oblida. La paràbola descriu el procés d'aquest fill quan no es donen les expectatives  de major benestar.
Un moment determinat aquest home recapacita i fa una espècie de balanç. La seva vida és un fracàs. Cada dia augmenta la humiliació i indignitat. És honest i cerca respondre a la pregunta que li cou. ¿què estic fent de la meva vida ?
No s'atura aquí. Reflexiona i cerca orientar la vida de manera diferent. De fet, agafa una decisió difícil, però que ho pot canviar tot: “Aniré a trobar el meu pare”. Efectivament, cerca de nou son pare, es troba amb ell i reconeix el seu pecat: “Pare he pecat contra el cel i contra tu”.
És un error viure com si Déu no existís per a nosaltres. Prescindir d'ell no mena a una vida més humana, més sàvia, més noble o gratificant. Cadascú ha de decidir. Podem viure fins al final en la indiferència, però podem també reflexionar, fer balanç i reaccionar.
No val discutir sobre Déu, la religió, l'Església o els capellans. La paraula decisiva que ens obri el camí cap a Déu és aquesta: “Pare, perdoneu-me”. Quan algú ho diu de veres des del fons del cor, és la senyal més segura de que la relació amb Déu ha canviat radicalment. Qui demana perdó a Déu no sols creu que Déu existeix, comença a comunicar-se amb ell. Això ho canvia tot.





EL PERDÓ DE DÉU
El donàvem per perdut i l'hem retrobat.
L'home modern ha perdut la consciència de pecat. Ha perdut també l'experiència de sentir-se perdonat per Déu, i el que no coneix el perdó de Déu es veu privat de la força per  a reconciliar-se amb el seu passat i començar etapa nova dins la vida. Molts obstacles impedeixen a la persona obrir-se al perdó de Déu. Uns no. senten necessitat del perdó perquè viuen de manera irresponsable o amb el cor endurit. Si han comès errors no necessiten Déu per resoldre el problema.
Altres es senten indignes de ser perdonats. “És molt greu el que he fet; ningú em podrà perdonar”. Pensen que el seu pecat és més poderós que l'amor infinit de Déu. Oprimits pel pes de la culpa, es tanquen a tota esperança. Altres no es perdonen a ells mateixos. Viuen obsessionats per records oscurs i remordiments inútils. Mai podran sentir-se purificats.
Rebre el perdó de Déu és un acte de fe que s'ha de cuidar bé. No és una reflexió intel·lectual. No és tampoc “sentir” el perdó uns moments per tornar a submergir-se en la vida. Acollir el perdó de Déu demana temps i recolliment per a tastar la seva misericòrdia, interioritzar dins nosaltres la seva bondat i experimentar agraïts la seva acció renovadora.
El perdó de Déu no és que Déu “oblida” nostre pecat o “no el té en compte”. Déu no és com nosaltres. Per a Déu perdonar és “llevar el pecat”, fer-lo desaparéixer, tornar la innocència. El perdó de Déu és perdó total i absolut, gràcia que regenera, nou començament, seguretat i pau íntima.
Commou escoltar l'experiència de F Mauriac quan va descobrir al Déu del perdó: “Davant el barem de pecats, davant les tarifes fixades amb minuciossitat farisàica, ressonaven dins mi cinc paraules que, a l'Evangeli, basten per a borrar totes les misèries i totes les vergonyes d'una pobre vida: fill, els teus pecats queden perdonats”.


La inoblidable paràbola del “Pare bondadós” ens descriu de manera admirable i commovedora el perdó de Déu. No ho oblidem. En front de les condemnes dels altres, en front del remordiment i els retrets de nosaltres mateixos, en Déu trobem sempre la mateixa actitud de comprensió i de perdó sense límits.








dimecres, 20 de març de 2019

TERCER QUARESMA




I els digué aquesta paràbola:Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà.
Llavors digué al qui li menava la vinya: Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?

Ell li respongué: Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar.


3º diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Si no us convertiu, tots acabareu malament.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 13,1-9
  • Necessitat de convertir-se
1 Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. 2 Jesús els respongué:
--¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? 3 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. 4 I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? 5 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.
Paràbola de la figuera estèril
6 I els digué aquesta paràbola:
--Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. 7 Llavors digué al qui li menava la vinya:
»--Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?
8 »Ell li respongué:
»--Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar.
Paraula de Déu.




ABANS QUE ES FACI TARD
Ja fa temps que Jesús s'ha presentat al seu poble de Natzaret com a profeta, enviat per l'Esperit de Déu per a anunciar la Bona Nova. Repeteix sense cansar-se el missatge: Déu és a prop, obrint-se camí per a fer un món més humà per a tots.
Però és realista. Jesús sap que Déu no pot canviar el món sense que nosaltres canviem. Per això s'esforça en despertar dins la gent la conversió: “Convertiu-vos i creis en aquesta Bona Nova”. Aquest deler de Déu en fer un món més humà serà possible si responem i acollim el seu projecte.
El temps passa i Jesús veu que la gent no reacciona a la crida, com desitjaria. Molts són els que vénen a escoltar-lo, però no s'obrin al “Regne de Déu”. Jesús insisteix. És urgent canviar abans que sigui tard.
Un dia conta una paràbola curta. L'amo d'un camp té plantada una figuera enmig de la vinya. Cada any vé a cercar fruit d'ella, i no en troba. La decisió sembla sensata: la figuera no dóna fruit i ocupa inútilment un terreny, raonable és tallar-la
Però l'encarregat de la vinya reacciona de manera inesperada. ¿Per qué no deixar-la encara? Ell coneix la figuera, l'ha vist créixer, l'ha cuidada, esperant que doni fruit.
El relat queda interromput. La paràbola queda oberta. L'amo i l'encarregat desapareixen de l'escena. És la figuera la que decidirà sa sort. Mentre, rebrà més cures que mai d'aquest vinyater que fa pensar en Jesús: “ell ha vingut a cercar i salvar el que estava perdut”
Avui a l'Església necessitem promoure el “aggiornamento” i no petites reformes, tenir cura de l'adaptació als nostres temps. Necessitem una conversió a nivell més profund, un “cor nou”, una resposta responsable i decidida a la crida de Jesús per entrar en la dinàmica del regne de Déu.
Cal reaccionar abans que es faci tard. Jesús està viu enmig de nosaltres. Com l'encarregat de la vinya, ell té cura de les nostres comunitats cristianes, cada cop més fràgils i vulnerables. Ell ens nodreix amb l'Evangeli, ens sosté amb son Esperit.
Cal mirar el futur amb esperança, mentre creem aquest nou clima de conversió i renovació que necessitem i que els decrets del Concili Vaticà II no han pogut consolidar fins ara en l'Església.

L’EVANGELI D’AVUI: DOS TITULARS DE PORTADA DE DIARI
(L’un li donen a Jesús; l’altra el recorda Jesús mateix).
1. Primer titular: El sanguinari Pilat.
-- “Jesús és assabentat que el sanguinari Pilat ha fet assassinar uns galileus mentre oferien el seu sacrifici a l’altar del Temple, barrejant llur sang amb la dels holocaustos”.
Pilat fou un sanguinari que governava amb crueltat. La seva inhumanitat li va fer perdre el càrrec, Roma el va cessar. En els dies de Jesús encara no havien pres cos els grups violents zelotes, però ja hi havia brots aïllats de resistència armada, era com una mena de violència subterrània. Doncs bé, en una de les batudes policials uns galileus deurien ser enxampats mentre oferien el seu sacrifici en el Temple: “la seva sang quedà barrejada amb la de les víctimes dels sacrificis que oferien”. Dramàtic...! Una escena sovintejada en els dies de Jesús.
2. Segon titular: La terrible desgràcia de la torre de Siloè. 
-- “Jesús recorda l’accident de la torre de Siloè del Temple de Jerusalem, que en desplomar-se va causar 18 morts”
Una de tantes tragèdies, desgràcies naturals de cada dia. Hores i dies rescatant cadàvers sota els blocs de pedra, angúnies per trobar familiar ferits però vius, plors i laments que omplen de dol tantes famílies...!
Dues pàgines dels nostres diaris de cada dia, i de les converses del poble en els dies de Jesús. Són la trobada brutal amb el misteri del dolor provocat per la injustícia (Pilat), o per la natura (Siloè).
3. Jesús no fa un “titular” sinó “un article d’opinió”, interpreta la notícia
Diu: “¿us penseu que els passen totes aquestes desgràcies perquè eren més pecadors que els altres, o que vosaltres mateixos?”.
  • Abans que res vol deixar clar que la causa de les desgràcies no és la fatalitat (com tantes vegades es pensa!), ni el fàtum dels grecs que porta a sofrir (“hem nascut per sofrir”).
  • Ni tampoc la causa de les desgràcies és atzar (“es barregen les copes del dolor i l’alegria”).
  • Ni molt menys les desgràcies són causades pel pecat d’altres (“qui ha pecat perquè aquest neixi cec”, li pregunten a Jesús a l’evangeli de Jn): compte a no culpabilitzar-se per les desgràcies familiars, personals.
  • Tampoc el nostre “bon Déu” és el déu mecanicista del “qui la fa la paga”. Ni és el Déu dels amics de Job: “si et passen aquestes desgràcies és que hauràs fet alguna cosa mal feta”.
Cal anar molt en compte amb el perillós “Déu premia els bons i castiga els dolents” que tantes vegades se’ns ha dit.
El comentari de Jesús a les dues notícies que recull l’evangeli d’avui és el del dimecres de cendra: “convertiu-vos i creieu en l’evangeli”. Jesús aprofita la notícia per cridar a la conversió, per cridar-nos a portar una vida evangèlic amb ell.
4. Jesús: assumeix / surt a l’encontre del problema del mal
Jesús fa una crida davant el problema del mal, del dolor, realitats tan presents a les nostres vides i històries.
Tota la seva vida serà “guarir”, lluitar contra el mal i els “endimoniats” (en el llenguatge d’aquell temps) en la natura i en el cor de la persona (recordem l’escena de la tempesta apaivaga en el llac, la de tants endimoniats a qui Jesús retorna el gust de viure en pau, etc). Tota la vida de Jesús és beneir el qui pateix, no des de cels empiris, sinó posant-se molt al costat del qui pateix: això és l’encarnació, el Déu-amb-nosaltres (Emmanuel). “Passà pel món fent el bé”, i això ens va fer descobrir en ell al mateix Déu.
I al costat de tot això, Jesús és capaç d’aprofundir un punt més, de mostrar la fecunditat del dolor: “si el gra de blat no mor...”.
* * * * * * *
Davant les dues notícies que comenta l’evangeli d’avui, davant de dues situacions límits, Jesús ens crida a prendre la vida seriosament: “Convertiu-vos i creieu en la bona nova”. Ens convé recordar-ho en iniciar la tercera setmana de Quaresma.




¿ON ESTEM NOSALTRES?
Si no us convertiu, tots acabareu malament.
Uns desconeguts assabenten Jesús de la matança d'uns galileus en el recinte del temple. L'autor, una altre cop, Ponç Pilat. El que horroritza és que la sang d'aquells homes ha estat mesclada amb la sang dels animals oferts a Déu.
No sabem perquè van a Jesús. ¿ Desitgen solidaritat amb les víctimes ? ¿ Volen que els expliqui quin horrible pecat han pogut comentre per a meréixer una mort ignominiosa ? I si han pecat, ¿per què Déu permet aquella mort sacrílega dins el seu Temple ?
Jesús respon recordant un altre esdeveniment dramàtic passat a Jerusalem: la mort de divuit persones esclafades per una torre de la muralla que tombà devora la piscina de Siloé. Idò, d'ambdós fets Jesús afirma el mateix: les víctimes no eren més pecadores que els altres. I acaba amb l'advertència: “si no us convertiu, tots acabareu malament”
La resposta de Jesús fa pensar. Abans de res, rebutja la creença tradicional de que les desgràcies són un càstig diví. Jesús no pensa en un Déu “justicier” que castiga fills i filles repartint malalties, accidents o desgràcies, com a resposta als pecats.
Després, canvia la perspectiva del plantejament. No fa elucubracions teòriques sobre l'origen últim de les desgràcies, parlant de la culpa de les víctimes o de la voluntat de Déu. Posa la mirada damunt els presents i els enfronta amb ells mateixos: han d'escoltar en aquests fets la crida de Déu a la conversió i al canvi de vida.
Quan sentim parlar de desgràcies, com terratrémols, inundacions... La qüestió no és demanar-nos on està Déu, sinó on estem nosaltres. La pregunta que ens pot menar a una conversió no és “¿per què permet Déu aquesta horrible desgràcia”, sinó “¿com consentim nosaltres que tants essers humans visquin en la misèria, indefensos davant les forces de la natura?”.
Al Déu crucificat no el trobarem demanant comptes a una divinitat llunyana, sinó identificant-nos amb les víctimes. No el descobrirem protestant de la indiferència o negant l"existència, sinó col·laborant per mitigar el dolor dels que sofreixen allà on la desgràcia. Llavors, tal volta, intuïrem entre llums i ombres que Déu està en les víctimes, defensant llur dignitat eterna, i en els qui lluiten contra el mal, animant llur combat.





VIDA ESTÉRIL
¿Per què la tinc, sinó fa més que ocupar-me la terra?
Un risc que ens amenaça a tots: acabar vivint una vida estèril. Sense adonar-nos, anem reduint la vida al que ens sembla important: guanyar diners, estar informats, comprar coses i saber divertir-nos. Passats uns anys, podem trobar-nos vivint sense horitzó ni projectes.
És el més fàcil. A poc a poc, substituïm els valors que podrien animar la vida per petits interessos que ens ajuden a “anar tirant”. Tal volta, no és molt, però ens basta “sobreviure” sense més aspiracions. Important és “sentir-se bé” i “mantenir-se jove”.
No ens trobem tan malament en aqueixa cultura que els experts diuen “cultura de la intranscendència”. Confonem el valuós amb l'útil, el bo amb el que agrada, la felicitat amb el benestar. Ja sabem que això no és tot, però ens convencem que ens basta.
Tanmateix, no és fàcil viure així, i repetir-nos un cop i un altre, nodrint-nos sempre del mateix, sense creativitat ni cap compromís, amb aqueixa sensació estranya d'estancament, incapaços d'adonar-nos del sofriment propi i de l'altre de forma constructiva.
La raó última de la insatisfacció és profunda. Viure de manera estèril significa no entrar en el procés creador de Déu, romandre com a espectadors passius, no entendre res del misteri de la vida, negar dins nosaltres el que ens fa més semblants al Creador: l'amor compassiu i l'entrega generosa.
Jesús compara la vida estéril d'una persona amb una “figuera que no dóna fruit”. ¿ Per què la tinc si no fa més que ocupar-me la terra ? La pregunta de Jesús és inquietant. ¿ Quin sentit té viure ocupant un lloc en el conjunt de la creació si la nostra vida no contribueix a construir un món millor ? ¿ Què significa passar per aquesta vida sense fer-la un mica més humana ?
Criar un fill, construir una família, cuidar els pares grans, cultivar l'amistat, acompanyar de prop una persona necessitada... no és “desaprofitar la vida”, sinó viure-la des de l'arrel més plena.




CAPTIUS D'UNA RELIGIÓ BURGUESA
A veure si fa fruit.
Fa uns anys J.B. Metz publicà un llibre: (Més enllà de la religió burguesa) que impactà els catòlics alemanys. Segons ell, a l'Europa actual, no és la religió la que transforma la societat burguesa. Aquesta rebaixa i desvirtua el millor de la religió.
Tenia raó. Cada dia interoritzem actituds burgueses, com la seguretat, el benestar, l'autonomia, el rendiment o l'èxit, que enfosquen i disolen actituds genuïnament cristianes com la conversió a Déu, la compassió, la defensa dels pobres, l'amor desinteressat o la disposició al sofriment.
És bo de fer viure una religió que no canvia els cors, un culte sense conversió, una pràctica religiosa que ens tranquil·litza i confirma nostre petit benestar, mentre seguim fent el sord a les crides de Déu.
¿Com és nostre cristianisme ? ¿ Ens convertim o només creiem en la conversió ? ¿Ens compadim dels que sofreixen o només creiem en la compassió ? ¿ Estimem de manera desinteressada o només vivim un amor privat i excloent, que renuncia a la justícia universal i ens aliena dins el nostre petit món ?
¿Com pot veure Déu un “cristianisme estèril”? La paràbola de Jesús ens parla d'un amo que cerca inútilment els fruits d'una figuera que no fa figues. La figuera és estèril. No fa sinó “ocupar la terra”. L'amo, tanmateix, no la talla ni destrueix. Al contrari, la cuida encara millor, i segueix esperant que doni fruits. Així és la paciència de Déu. Després de vint segles d'història, segueix esperant un cristianisme més vigorós i fecund.
Tres actituds ens poden ajudar a alliberar-nos del “captiveri d'una religió burguesa”. Primer, una mirada neta per a veure la realitat sense prejudicis ni interessos; les injustícies es nodreixen d'elles mateixes per la mentida. Després, una empatia compassiva que ens meni a defensar les víctimes i solidaritzar-nos sempre amb el sofriment. Després, senzillesa de vida per a crear un estil de vida alternatiu als còdis vigents en la societat burguesa.




¿QUI DECIDEIX MA VIDA?
A veure si fa fruit.
Pregunta complexa i objecte de discussions en el camp de la sicologia. “La vida fabricada des de fora” (Watson o Skiner): L'entorn social repercuteix molt en cada un de nosaltres.
La vida de molts ve decidida des del mercat. La societat de consum es preocupa de saber, no qui som, sinó què consumim i de quins diners disposem. Tot està organitzat per a fer de cada un de nosaltres un bon consumidor.
La publicitat em dicta quines coses m'han d'interessar i vers on tinc que caminar. La moda decideix com he de vestir i quin aspecte he de presentar. La cultura m'indica com he de pensar i què he de sentir. Endemés, el meu treball i el meu rol social em fan viure en funció d'uns determinats interessos.
Per això, aquell que vol esser ell mateix s'ha de demanar qualque vegada: “Qui decideix ma vida? ¿ A qui o a què don poder per a programar la meva existència diària?” En el fons d'aquests interrogants s'amaga una altra qüestió més radical: “Què vull ser jo? ¿ Què cerco?”
Són preguntes importants en les quals ens ho juguem tot. Tanmateix, aparèixen poques vegades en la vida de les persones. Normalment, estem “ocupats” amb preguntes més pràctiques i interessants i cerquem a cada moment el que serà més útil o agradable.
El risc d'empobrir la nostra vida és molt gros. O ens deixem manejar des de fora com a “titelles”, o ens guiem per un “m'agrada” postmodern. ¿No funcionen molts així ?
Des d'una perspectiva creient, la vida és un do i una tasca. El gran regal que hem rebut tots i la gran tasca que tenim al davant.
Zubiri deia: com si Déu, Creador i Pare, ens digués a cada un “Fill meu, tu estàs sostingut per la meva gràcia i la meva benedicció. Tens tot el necessari per a viure la teva aventura personal i ser tu mateix. ¿Per què no vius com a fill ?”
        La paràbola narrada per Jesús, de l'home que planta una figuera i ve an¡y darrera any a cercar fruits, és imatge de la “paciència” de Déu que segueix esperant veure més fruit en nostra vida.




EL SI CONFIAT A DÉU
Si no us convertiu...
¿ És possible realment viure una relació viva i concreta amb aquest Déu en el nostre temps o és una “utopia” més, quelcom del que parlem pensant que les nostres vides seguiran com sempre ?
Cert, Déu no es pot apropar a nosaltres com Algú viu i concret mentre nosaltres no vulguem obrir-nos sincerament a Ell.
I acollir a Déu vol dir deixar que Déu diga qualque cosa a la nostra vida. Deixar a Déu esser Déu dins el nostre viure de cada dia.
Aquesta actitud no és quelcom senzill. Confiar-se a Déu és quelcom radical, absolut, incondicional, que no pot brollar de qualsevol manera dins nosaltres a partir de raons, arguments i proves. Quan l'home es confia a Déu està arriscant molt més que totes aquestes raons i proves que semblen donar suport.
Aquest SI confiat a Déu descansa en últim terme en una decisió vital que té lloc en nosaltres a un nivell més profund que totes les proves racionals o coaccions de caràcter intel·lectual.
És una decisió de confiança radical en la vida i en Aquell que la fonamenta i la sosté. Malgrat tota la incertesa i inseguretat que ens envolta, malgrat el nostre defalliment i fragilitat, neix dins nosaltres una radical confiança en el sentit últim del món i de la vida i en el misteri sant d'Aquell que ho anima tot.
Passa que en les coses més insignificants i trivials, les persones podem tenir una gran seguretat. És fàcil estar segur de que dos i dos son quatre. Però quan més profund és el misteri en el qual volen aprofundir, tan més hem d'obrir-nos a ell, preparar-nos interiorment, acollir amb tota nostra persona, escoltar tota cridada per humil que ens sembli.
Creure en Déu exigeix una conversió, una actitud oberta i confiada al misteri. L'advertència de Jesús és clara: “Si no us convertiu, tots acabareu igual”
No és indiferent dir si o dir no a Déu. Cada un de nosaltres elegim el sentit últim que volem donar a l'existència. I val també aquí allò de que qui no elegeix ja ha elegit. Ha elegit no elegir. Probablement l'elecció més desacertada i covarda.
La fe del creient es recolza en una confiança total en Déu. La pregària última és la del salmista: “En Tu, Senyor, he confiat, no seré defraudat per a sempre”.





NO BASTA CRITICAR
Si no us convertiu, tota acabareu malament.
No basta criticar. No basta indignar-se i deplorar els mals, atribuint sempre i exclusivament la responsabilitat als altres.
Ningú pot posar-se a “zona neutral” d'innocència. De moltes maneres, tots som culpables. És necessari que tots sapiguem reconéixer la nostra pròpia responsabilitat en els conflictes i injustícies que atanyen a la nostra societat.
Sens dubte, la critica és necessària si volem construir una convivència més humana. Però la critica es converteix en engany quan esdevé un tranquil·litzant còmode que ens impedeix descobrir la nostra pròpia implicació en les injustícies i nostra despreocupació pels problemes dels altres.
Jesús ens convida a no denunciar culpabilitats alienes. Una actitud de conversió exigeig endemés la valentia de reconéixer amb sinceritat el pecat propi i comprometre's en la renovació de la pròpia vida.
Ens hem de convèncer de que necessitem reconstruir entre tots una civilització que es recolzi en nous fonaments. És urgent un canvi de direcció.
Cal abandonar presuposts que hem considerat vàlids i intangibles i donar a la nostra convivència una nova orientació.
Cal aprendre a viure una vida diferent, no segons les regles que imposa una societat egoista, sinó d'acord amb valors nous i escoltant les aspiracions més profundes de l'esser humà.
Des del “impasse” al qual ha arribat la nostra societat del benestar, cal escoltar el crit d'alerta de Jesús: “Si no us convertiu, tots acabareu malament”.
Ens salvarem si som més solidaris que poderosos. Creixerem, no essent cada cop més grans sinó estant cada vegada més a prop dels petits. Serem feliços, no tenint més, sinó compartim cada vegada millor.
No ens salvarem si cridem cadascú les pròpies reivindicacions i oblidem les necessitats dels altres.
No serem més assenyats si no aprenem a viure més en desacord amb el sistema de vida utilitària, hedonista i insolidària que ens hem organitzat.
Ens salvarem si no sentim el soroll dels “slogans” i gosem escoltar amb més fidelitat el remor de l'evangeli de Jesús.





CERCAR CULPABLES
¿Penseu que eren més culpables ?
Els anàlisis que expliquen l'origen de la injustícia i l'opressió en nostra societat no ens donen resposta al problema del mal en l'home. Els diversos estudis de caràcter sociològic i sicològic que cerquen descobrir les causes històriques dels mals concrets que esclavitzen l'home modern són absolutament necessaris per a donar solucions eficaces a la nostra societat actual. Però, no arriben a explicar l'enigme d'un home que no assoleix la convivència gojosa i alliberadora que ceca.
Moltes preguntes no troben resposta fàcil. ¿ Per què els homes, en la mesura que tenen força, tendeixen a oprimir els altres ? ¿ Per què els que posseixen no cerquen compartir amb els necessitats ? ¿Per què l'home en privilegi i poder no cerca la igualtat fonamental de tots ?
Escoltar de Jesùs la invitació a descobrir amb lucidesa, darrera els esdeveniments i actuacions humanes, la força del pecat com una realitat que ens deshumanitza individualment i col·lectiva, sembla una ingenuïtat.
El pecat, no tret genèric de nostra condició humana, sinó egoisme concret creix en el cor de cada home i entra en les institucions injustes i en els  mecanismes i estructures d'opressió que, sovint, encarrilen l'activitat econòmica i política.
Sens dubte, la humanització de nostra convivència exigeix unes conquestes d'ordre polític i socio-econòmic: una distribució més equitativa del producte, una participació més grossa dels ciutadans en la gestió pública, un control més eficaç del servei públic...
Però, seria equivocat pensar que el futur més humà de nostra societat es construirà només posant en marxa uns determinats projectes polítics.
Naixerà un “home nou” entre nosaltres, si tots i cada un som conscients del nostre propi pecat i ens comprometem en un esforç de renovació personal.
Ha crescut de manera notable la nostra capacitat crítica davant les estructures, la institució i la culpabilitat dels altres. Però, podem romandre cecs davant la nostra culpabilitat.
Quan cerquem el culpable el trobem sempre en els altres. Però, sabem tots que la nostra societat no canviarà pel fet d'acusar cadascú el seu veïnat.
L'enemic d'una societat més justa no és només l'altre, sinó també jo mateix, per egoisme, irresponsabiluitat, absentisme còmode, despreocupació pels problemes dels altres.