3º
DIUMENGE DE PASQUA
Evangeli
Lc 24,35-48
Així
ho diuen les Escriptures: el Messies
havia
de patir i de ressuscitar el tercer dia
Lectura
de l'evangeli segons sant Lluc
En
aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí,
i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven
d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La
pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un
esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us vénen
al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, sóc jo mateix.
Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu
que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els
peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven
de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li
donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells.
Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit
que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de
la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors
els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les
Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El
Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer
dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per
Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou
testimonis».
Paraula
del Senyor
TESTIMONIS
Lluc
descriu la trobada del Ressuscitat amb els
deixebles com una experiència fundant. El desig de
Jesús és clar. La seva tasca no ha acabat a
la creu. Ressuscitat per Déu després de l'execució,
pren contacte amb els seus per dur a terne un
moviment de “testimonis” capaços de contagiar a
tots els pobles la Bona Nova: “Vosaltres sou els
meus testimonis”. Costa convertir en testimonis aquells
homes esfondrats pel desconcert i la por. En aquesta
escena, els deixebles romanen callats, en silenci
complet. El narrador només descriu son món interior:
estan plens de por; només senten torbació i
incredulitat; tot allò els sembla massa bonic per
ser ver.
Jesús
és qui ve a regenerar la seva fe. El més
important és que no es sentin tots sols. L'han de
sentir ple de vida enmig d'ells. Aqauestes són les
primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: “La
Pau sigui amb vosaltres... ¿ Per què surten dubtes
dins vosaltres ?”
Quan
oblidem la presència viva de Jesús enmig de
nosaltres; quan l'ocultem amb els nostres protagonismes;
quan la tristesa ens impedeix sentir la seva pau;
quan ens contagiem uns a altres pesimisme i
incredulitat... pequem contra el Ressuscitat. Llavors, no
és possible una Església de testimonis. Per a
desvetllar la seva fe, Jesús no demana que mirin la
cara sinó les mans i els peus. Que vegin les
ferides de crucificat. Que tenguin sempre present son
amor entregat fins a la mort. No és un fantasma:
“Som jo en persona”. El mateix que han conegut
i estimat pels camins de Galilea. Sempre que pretenim
fonamentar la fe en el Ressuscitat amb les nostres
elucubracions, el convertim en un fantasma. Per a
trobar-nos amb ell, cal recórrer al relat dels
evangelis: descobrir aqueixes mans que beneïen els
malalts i acaronaven els nins, aquests peus cansats
de caminar a l'encontre dels més oblidats; descobrir
llurs ferides i llur passió. És aquest Jesús el
que ara viu ressuscitat pel Pare.
Malgrat
els vegi carregats de por i dubtes, Jesús confia
en els deixebles. Ell mateix els enviarà l'Esperit
que els sostindrà. Per això els recomana que
allarguin la presència en el món: “Vosaltres sou
testimonis d'aquestes coses”. No ensenyar doctrines
sublims, sinó contagiar experiència. No predicar grans
teories sobre Crist sinó irradiar el seu Esperit.
Fer-lo creïble amb la vida, no només amb paraules.
Aquest és sempre el vertader problema de l'Església:
la manca de testimonis.
José
Antonio Pagola
CREURE
PER EXPERIÈNCIA
Llavors
els obré l'enteniment.
No
és fàcil creure en Jesús ressuscitat. En darrer
terme és quelcom que només pot ser captat i
comprès des de la fe que el mateix Jesús
desvetlla en nosaltres. Si no experimentem mai “per
dins” la pau i l'alegria que Jesús dòna, difícil
és trobar “defora” proves de la resurrecció.
Això
és el que ens vol dir Lluc quan descriu la
trobada de Jesús ressuscitat amb els deixebles. Entre
ells hi ha de tot. Dos conten com l'han reconegut
quan sopava amb ells a Emaús. Pere diu que se
li ha aparegut. La majoria no han tingut encara
cap experiència. No saben que pensar.
Llavors
“Jesús es presenta enmig d'ells i els diu: “Pau
a vosaltres”. El primer per a desvetllar la nostra
fe en Jesús ressuscitat és intuir, avui també,
la seva presència enmig nostre, i fer circular
dins els nostres grups, comunitats i parròquies la
pau, l'alegria i la seguretat que dóna saber-lo viu,
acompanyant-nos de prop en els nostres temps gens
fàcils per a la fe.
El
relat de Lluc és prou realista. La presència de
Jesús no transforma de manera màgica els
deixebles.. Uns s'espanten i “creuen veure un
fantasma”. Dins el seu interior hi ha dubtes de
tota mena. N'hi ha que “no s'en poden avenir a
creure d'alegria que tenen”. Altres segueixen
“esglaiats”.
Així
passa també avui. La fe en Crist ressuscitat no
neix de manera automàtica i segura entre nosaltres.
Es desvetlla dins els nostre cor de manera
fràgil i humil. Comença com un desig. No manquen
dubtes ni interrogants: ¿ serà pòssible que sigui
vera una cosa tant gran ?
Segons
el relat, Jesús es queda, menja amb ells, i es
dedica a “obrir-lis l'enteniment” perquè puguin
comprendre el que ha passat. Vol que siguin
“testimonis”, que puguin parlar des de l'experiència,
i predicar no de qualsevol manera, sinó “en el
seu nom”.
Creure
en el Ressuscitat no és qüestió d'un dia. És un
procés que, a voltes, pot ser d'anys. L'important
és l'actitud interior. Confiar sempre en Jesús.
Fer-li lloc dins cada un de nosaltres i dins les
comunitats cristianes.
MANQUEN
TESTIMONIS
Contaven
el que els havia passat pel camí.
Els
relats evangèlics ho repeteixen un pic i un altre.
Trobar-se amb el ressuscitat és una experiència que
no es pot silenciar. Qui ha experimentat Jesús ple
de vida, sent necessitat de contar-ho als altres.
Contagia el que viu. No es queda callat. Es
converteix en testimoni.
Els
deixebles d'Emaús “contaven
el que els havia passat pel camí, i com havien
reconegut Jesús quan partia el pa”. Maria
de Magdala deixà d'abraçar Jesús, anà on els
altres i els digué: “he
vist el Senyor”. Els
onze escolten invariablement la mateixa cridada:
“Vosaltres
sou testimonis d'aquestes coses”;
“com el Pare m'envià així us envio jo”;
“proclameu la Bona Nova a tota la creació”.
La
força decisiva que té el cristianisme per a
comunicar la Bona Nova que està en Jesús són els
testimonis. Aquests creents que poden parlar en
primera persona. Els qui poden dir: “això és el
que em fa viure a mi ara”. Pau de Tars ho
deia a la seva manera: “ja
no visc jo. És Crist qui viu en mi”
El
testimoni comunica la pròpia experiència. No creu
“teòricament” coses sobre Jesús; creu en Jesús
perquè el sent ple de vida. No només afirma que
la salvació de l'home està en Crist; ell mateix se
sent mantingut, enfortit i salvat per ell. En Jesús
viu “quelcom” que és decisiu en sa vida, quelcom
inconfundible que no troba a altra banda.
La
seva unió amb Jesús ressuscitat no és una il·lusió:
és una cosa real que transforma a poc a poc la
seva manera de ser. No és un teoria vaga i
etèria: és una experiència concreta que motiva i
impulsa la seva vida. Quelcom precís, concret i
vital.
El
testimoni comunica el que viu. Parla del que li
ha passat a ell pel camí. Conta el que ha
vist quan se li han obert els ulls. Ofereix la
seva experiència, no la seva sabiduria. Irradia i
contagia vida, no doctrina. No ensenya teologia, “fa
deixebles” de Jesús.
El
món d'avui no necessita més paraules, teories i
discursos. Necessita vida, esperança, sentit, amor.
Manquen testimonis més que defensors de la fe.
Creents que ensenyin a viure d'una altra manera
perquè ells mateixos estan aprenent a viure de
Jesús.
Tercer diumenge - Temps Pasqual
Ac 3,13-15.17-19 1 Jn 2,1-5a Lc 24,35-48
Diu
Pere a la lectura dels Fets dels Apòstols:
“Ja sé, germans, que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu, però ... ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”.Els qui escolten Pere, si deixen que el Senyor els obri es ulls perquè comprenguin, poden arribar a creure i a fer cas de Jesucrist. Han d'aprendre quecal morir al pecat per néixer a una nova vida oberta a Déu i als altres des de l’amor incondicional.
Sovint ens porta molt de temps aprendre les lliçons profundes de la vida:
- que en un moment o altre hem de lliurar-nos completament;
- que som responsables del nostre propi destí;
- que l'amor creix fins a la maduresa passant per moltes reconciliacions;
- que mai no hi ha pau duradora sense justícia.
Potser ho sabem amb el cap, però no és sinó després d'una gran crisi, que aquestes paraules tornen a nosaltres, i les nostres ments s’hi obren. Només ara, i havent-ne fet experiència, podem ser-ne testimonis. Els testimonis parteixen de “Jerusalem”, el lloc on van abandonar el Senyor i on han experimentat que es va aixecar de la mort i va tornar a estar entre ells.
De vegades ens trobem amb persones que han estat ferides profundament.Ens sentim impacients amb elles, volem que confiïn en nosaltres immediatament i ens facin cas.Ens cal ser més com Jesús: caminar pas a pas amb elles, convidant-les a tocar i a veure per si mateixes,mostrant-les les nostres pròpies ferides, i donant exemple menjant davant dels seus ulls.
Somiem amb una societat millor, però ens podem desanimar pels propis fracassos o els fracassos de la gent bona.Ens calen testimonisde Jesús per posar-se entre nosaltres i dir: "La pau sigui amb vosaltres".I mostrar-nos les seves pròpies mans i peus ferits,mostrant-nos, des de la seva pròpia experiència, que tot en la Llei de Moisès,els Profetes i els Salms, s'ha de complirperquè les nostres ments puguin obrir-se i veure que està escrit en les lleis de la vida que tots els grans projectes han de moriri només el tercer dia pujar d’entre els morts.
Nosaltres
som cridats a ser testimonis del Ressuscitat. Deixem que ens obri els
ulls i el cor. Ens cal posar-nos-hi confiadament, però sense demora.
L’alegria i les necessitats del món ens hi urgeixen.
Hi ha una faula que explica que tres dimonis venien a la terra per acabar el seu aprenentatge. Estaven parlant amb Satanàs, el cap dels dimonis, sobre els seus plans per temptar i arruïnar la humanitat. El primer va dir: "Jo els diria que no hi ha Déu." Però Satanàs va dir: "Això no n’enganyarà pas gaires, perquè saben que hi ha un Déu". El segon va dir: "Els diré que no hi ha infern". Satanàs va respondre: "No enganyaries a ningú d'aquesta manera, ja saben que hi ha un infern pel pecat". El tercer va dir: "Els diré que no hi ha pressa". "Ves-hi", va dir Satanàs, "i arruïnaràs les persones per milers". El més perillós de tots els deliris és que hi ha molt de temps.
"L’alegria és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda"
Què és el fet de riure?
De
qui és propi i exclusiu?
Riure
és propi dels éssers humans. Cap altra criatura terrenal sap riure.
El
riure és la manifestació més expressiva de l’alegria interior i
més eloqüent.
És
una realitat que li brolla de manera natural a qui viu gaudint de la
vida.
Junt
amb el discret somriure pot manifestar el goig i la jovialitat de qui
viu en pau
-amb
ell mateix
.amb
els altres
-i
amb Déu.
Però
el fet de riure ha estat moltes vegades sota sospita.
Sospita
de qui?
Sospita
per part d’alguns cristians.
En
algunes tradicions ascètiques el riure era considerat poc digne de
la serietat i gravetat que ha de caracteritzar a qui es relaciona amb
Déu.
Una
manifestació excessivament mundana, més pròpia de persones
frívoles que no pas de cristians de fe madura.
Curiosament,
i com a contrapès, la Bíblia al·ludeix a l’alegria en tots els
seus matisos de goig, pau interior, exultació i festa.
Naturalment
hi ha moltes maneres de riure.
Tos
coneixem el riure irònic i burleta que posa l’altre en ridícul o
l’humilia davant els altres.
El
riure sarcàstic que fereix i fa mal.
El
riure venjatiu que perjudica i destrueix.
El
riure sa és diferent i no té res a veure amb aquestes lamentables
caricatures.
El
riure sa neix de l’alegria interior.
El
riure sa relaxa les tensions.
El
riure sa afavoreix la llibertat.
És
un riure benvolent que apropa les persones, crea confiança i ajuda a
viure i afavoreix la salut.
Segons
Freud, el bon humor és un element alliberador.
Per
què no el practiquem més sovint?
Hi
ha també el riure propi del creient.
Neix
com a resposta festiva a l’amor de Déu.
Brolla
de la confiança total i expressa
-compassió
-i
afecte envers tota criatura.
Aquest
riure, fa la vida més saludable, més suportable i més alegre.
És
una victòria sobre el mal humor, la impaciència o el desànim.
No
riuen els fanàtics.
No
riuen els intolerants.
No
riuen els amargats.
No
riuen els rabiüts i malcarats.
En
canvi, sí que riuen – i ben de gust – els que afronten la vida
de manera sana i lliure.
Pasqua
ha sigut des de sempre un temps de gaudi intens.
Tertulià
l’anomenava “laetissimum spatium”: un espai de temps ple
d’intensa alegria.
Dues
paraules resumeixen el clima que el Ressuscitat crea amb la seva
presència gloriosa: goig i pau.
A
l’evangeli de Lluc s’arriba a dir que els deixebles “no
acabaven de creure de tanta alegria com experimentaven.”
Quina
és l’alternativa?
O
el cristianisme és massa gran i lluminós per ser cregut
o
hem d’escoltar la invitació de Sant Pau que ens diu: “Estiguem
sempre alegres en el Senyor. Us ho repeteixo: estigueu alegres.
Perquè el Senyor està a prop.” Fil. 4, 4-5
Què
tal estem d’alegria nosaltres?
L’alegria
és el millor termòmetre de la vida cristiana ben viscuda.
Com
la vivim la vida cristiana?
-amb
alegria contagiosa?
o
-amb
cara de pomes agres?
