"Sense confiança caminem sols"
Què
s’hi amaga darrere el mot confiança?
La
confiança és una paraula humil, senzilla, planera, natural però,
al mateix temps, és una de les més essencials per poder viure.
Sense
confiança
-no
hi ha amor
-no
hi ha cap mena de fe
-no
hi ha vida
Sense
confiança
-caminem
sols
-caminem
aïllats en una espècie de túnel construït amb els nostres
problemes, les nostres preocupacions, les nostres inquietuds, les
nostres angoixes i sofrences, i absurds.
A
vegades, s’oblida que Pasqua és, abans que res, la gran festa de
la Confiança.
Perquè
ara sabem en mans de qui estem.
La
nostra vida, creada per Déu amb amor infinit, no es perd en la mort.
Tots
estem englobats en el misteri de la Resurrecció de Jesucrist.
No
hi ha ningú en el món que no estigui inclòs en aquest destí últim
i gloriós de vida plena, de vida eterna.
En
el fons del fons, totes les nostres pors, angoixes i temences brollen
de l’espant que ens causa la certesa evident de la mort.
Tenim
por:
-por
al dolor, a tota mena de dolor
-por
a la decadència de la vellesa
-por
a les possibles desgràcies
-por
a les incerteses
-por
a la solitud
-por
a les malalties.
Ens
aferrissem a tot el que ens pugui donar seguretat, consistència,
benestar, felicitat, ni que sigui precària i trontollant.
Projectem
sobre els altres la nostra congènita angoixa tractant de
sobresortir, de dominar i lluitem per tenir quelcom, per ser algLa
festa de Pasqua ens convida a substituir l’angoixa provocada per la
mort per la gloriosa certesa de la Resurrecció.
Si
Crist ha ressuscitat, la mort no té l’última paraula.
Podem
viure amb confiança.
Podem
esperar més enllà de la mort.
Podem
avançar sense caure ni enfonsar-nos en la tristor de la vellesa, de
la senectut, del pessimisme
-sense
caure en el consumisme
en
la droga
en
l’erotisme
en
tantes i tantes formes d’oblit i d’evasió.
Viure
des d’aquesta confiança radical no és deixar de ser lúcid.
Sentim
en la nostra pròpia carn la fragilitat, la sofrença i la malaltia.
La
mort sembla amenaçar-nos per tots cantons.
Segueixen
ben vives les guerres, la fam, la tortura, la crueltat.
La
confiança en la victòria final i definitiva no ens torna
insensibles. Ben al contrari: ens fa patir i compartir amb més
profunditat les desgràcies i sofrences de la gent.
Portem
en el nostre cor de creient l’alegria i el gaudi de la Resurrecció.
I,
precisament per això podem plantar cara a tanta insensatesa i
frivolitat que arrenquen a les persones
-la
dignitat
-el
sentit positiu del viure i del morir
-el
goig sublim de l’esperança i de la vida
-el
gaudi de la convivència
i
la gran tasca de la solidaritat.
Perquè
som creients esdevenim millors persones i més bons ciutadans.
Segon diumenge
Temps Pasqual
Ac 4,32-35 1 Jn 5,1-6 Jn 20,19-31
Ens
trobem en aquest diumenge, anomenat de la misericòrdia. Benvingut
recordatori de allò que és central en el missatge i la vida de
Jesús. El nucli de la Bona Notícia és que Déu és Pare. I Pare
boig d’estima i misericòrdia pels seus fills!
Possiblement, avui ens reunim amb sentiments diferents. D’una banda, la sorpresa i el desconcert de descobrir Jesús ressuscitat, havent estat crucificat. D’una altra, la joia i l’entusiasme de saber que no només no l’hem perdut, sinó que el tenim (i el tindrem!!) sempre al costat. Encara, potser, un sentiment de desbordament en constatar que tot això ens supera... i no sabem gaire què fer-ne, ni com introduir-ho a la nostra realitat vital immediata. I encara un altre sentiment, en veure que “tot segueix igual”, i és molt feixuc, tot...
Escoltem l’Evangeli. Ha d’ajudar-nos a situar-nos i a viure les nostres vides.
I
en l’Evangeli d’aquest diumenge podem reconèixer tres
personatges. Tres personatges que aprenen. Que milloren. Que deixen
entrar en ells la novetat i la sorpresa desbordant del Déu Pare que
ressuscita Jesús.
1.- La Comunitat.
Inicialment, una comunitat tancada amb pany i clau. Dominada per la por. O pel desànim, que ve a ser molt semblant. Tancada sobre ella mateixa. Tan tancada, que potser ha oblidat el mateix Jesús i la Bona Notícia. No pot sortir d’on és, ni pot sortir d’ella mateixa. Centrada en ella mateixa i el seu dolor.
Vet aquí que quan Jesús entra al mig i recupera la seva centralitat, la comunitat canvia. S’omple d’alegria. Jesús li recorda que la comunitat té sentit per testimoniar. Per sortir i arriscar i comunicar vida. És una comunitat amb una missió.
Sens dubte, també avui hem de recuperar la centralitat de Jesús en les nostres comunitats i en les nostres vides personals. Jesús al cor de la comunitat. Des-centrats de nosaltres mateixos i centrats en Jesús.
És Ell mateix qui ens dóna la missió. La missió de reconciliar. De posar pau i ser pacificadors. És Ell mateix qui ens envia i ens fa sortir més enllà de les portes tancades amb pany i clau. És Ell mateix qui ens mostra les ferides. I, tanmateix, és Ell qui ens acompanya i no ens deixa ja mai.
Podem pensar que la primera comunitat descobreix que la realitat és la que és. I segueix essent la mateixa. Però la manera de situar-se en ella és el que canvia. El que fa radicalment diferent tot és mirar-la amb Jesús, o sense. Amb esperança o sense. La comunitat –i els cristians de 2018- hem de fer, també, aquest aprenentatge. Hem de fer aquesta experiència. Tornar a la centralitat de Jesús. Fer-li espai. Jesús s’hi fa present. Sentir-nos enviats. I sortir, amb Ell. A comunicar pau i reconciliar. A refer lligams afeblits i trencats. Convivència i comprensió. A comunicar goig de viure i alegria. Pau a vosaltres, per transmetre-la.
2.- Tomàs.
Tomàs va una mica a la seva. A cops prescindeix de la comunitat.Necessita evidències. Seguretats. Vol que les coses li encaixin en el seu cap. En la seva visió. Potser vol creure “a la seva manera”. I, quan no quadren, se sent perdut. Per això necessita demostracions. Necessita palpar i tocar.
I Jesús també s’hi fa present. Des de la manera de ser i sentir de Tomàs. Jesús s’hi acosta, i Tomàs el reconeix Senyor. El seu Senyor per damunt de tot. Per damunt les seves idees preconcebudes i els seus dubtes i inseguretats.
Dins el nostre cor creient, també hi ha espai pel dubte. Realitats que contradiuen la fe. Dins la nostra fe, també tenim pors i espais buits. I Jesús ve a omplir-los. Com Tomàs, també avui, nosaltres, cridats a deixar-lo entrar amb la seva contra-evidència atrevida i agosarada.
3.- Aquells que creuran sense haver vist.
Potser tenim tendència a trobar-nos fàcilment identificats en aquesta categoria de gent. I, ben cert, que hi som en ells. Com a mínim, cridats a ser-ho. Cadascú haurem vist... el que haurem vist. Potser més aviat poc, o no. Ens ha arribat la Notícia i n’hem fet vivència. Alguna cosa sí que hem vist.
Però cridats a veure fins i tot allò que a primera vista no es veu. A traspassar les primeres impressions. A penetrar una realitat, altament indefinida. O francament adversa. I, entrant en ella, veure-la habitada. Veure-la carregada d’una gran promesa. Veure allò que no veuen els nostres ulls, i només es veu amb el cor i els ulls de la fe. És la Pasqua. Vida que sorgeix d’allà on, veure–veure, només veiem foscor i boira. Ara el Pare ens la ha omplert de colors i de llum. Vida a desdir, Ressuscitada, del Crucificat.
Josep
Miquel Esteban, sj.
Al·leluia
Jo 20,19-31
Diu
el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut?
Feliços
els qui creuran sense haver vist.
Evangeli
Jo 20,19-31
Vuit
dies més tard, Jesús entrà
Lectura
de l'evangeli segons sant Joan
El
vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les
portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i
els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el
costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà
a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us
envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué:
«Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats,
els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran
sense perdó».
Quan
vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb
els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els
contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li
fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no
m'ho creuré pas».
Vuit
dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també
hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i
els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el
dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el
costat». No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li
respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè
m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
Jesús
va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no
trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat
escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,
i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.
Paraula
del Senyor
¿
AGNOSTICS ?
¡
Senyor meu i Déu meu ¡
Per
a conéixer l'actitud del home del nostre temps
davant Déu, ens ajuda molt Christian
Chabanis.
Les seves entrevistes famoses són documents
imprescindibles per a saber què pensen avui els
científics i pensadors reconeguts sobre Déu.
Chabanis
confessa
que, als inicis de les entrevistes als ateus més
prestigiosos dels nostres dies, pensava trobar-se amb
un ateisme rigorós i fonamentat. En la realitat, es
trobà que, darrera les professions greus de lucidesa
i honestedat intel·lectuals, s'hi amagava sovint “una
absoluta absència de recerca de veritat”.
No
sorprèn la constatació de l'escriptor francès, ja
que cosa semblant passa entre nosaltres. Molts dels
que renuncien a creure en Déu, no han fet cap
esforç per cercar-lo. Penso, sobre tot, en molts que
es confessen agnòstics, a voltes en fan ostentació,
i en realitat estan lluny d'una vertadera postura
agnóstica.
Agnòstic
és la persona que es planteja el problema de Déu
i, mancat de raons per a creure-hi, no emet
judici. L'agnosticisme és una recerca que acaba en
frustració. Només després d'haver cercat, l'agnòstic
adopta sa postura: “No sé si Déu existeix. Jo no
trobo raons ni per creure en ell ni per no
creure”.
La
postura més corrent és desentendre's senzillament de
la qüestió de Déu. Molts que es diuen agnòstics
són, en realitat, persones que no cerquen. Xavier
Zubiri diria que són vides “sense voluntat de
veritat real”. Els resulta indiferent que Déu
existesqui o no. Els s'hi és igual que la vida
acabi aquí o no. Els basta “deixar-se viure”,
abandonar-se “al que sigui”, sense aprofundir en el
misteri del món i de la vida.
Però,
¿ és aqueixa la postura més humana front a la
realitat ? ¿ Es pot presentar com a progressista una
vida en la qual manca la voluntat per cercar la
veritat última de la nostra vida ? ¿ Es pot afirmar
que aqueixa és l'actitud legítima de tot ? ¿ Es
pot dir que aqueixa és la única actitud legítima
d'honestedat intel·lectual ? ¿ Com podem saber que no
és possible
creure si mai hem cercat a Déu ?
Mantenir-se
en aqueixa “postura neutral”, sense decidir-se a
favor o en contra de la fe, ja és agafar
decisió. La pitjor, perquè significa renunciar a cercar
una aproximació al misteri últim de la realitat.
La
postura de Tomàs no és d'un agnòstic indiferent,
sinó del qui cerca recolzar la fe en la pròpia
experiència. Per això, quan es troba amb Crist, s'obre
confiadament: “Senyor meu i Déu meu”.
Molt
vàlides són les paraules de Karl
Rahner:
“Més fàcil és deixar-se caure en la pròpia
timba que en l'abisme insondable del misteri de
Déu, però no significa més coratge ni més
veritat. La veritat resplendeix si se l'estima,
accepta i viu com veritat que allibera”.
José
Antonio Pagola
"Feliços
els que creuen sense haver vist a Jesús!"
En
una carta escrita pocs mesos abans de ser executat pel nazis, el
cèlebre teòleg D. Bonhoeffer comentava a un amic la trobada que
havia tingut en certa ocasió amb un jove pastor protestant.
Ambdós
es plantejaven què volien fer amb la seva vida.
El
pastor deia amb convicció: “Jo voldria se sant”
Dietrich
Bonhoeffer li va respondre: “Jo voldria aprendre a creure”
Penso
que aquestes paraules, aquest desig del teòleg alemany poden ser una
bona definició d’un cristià responsable: una home o una dona que
desitgen aprendre a creure, dia rere dia, fins al final de la seva
existència.
És
tal la confusió actual que són molts, moltíssims els que ni tan
sols saben per on i com es camina cap a Déu.
Pensen
que l’única manera de consolidar llur fe seria poder comptar amb
proves verificables que els portaria a comprovar científicament Déu.
Altrament
els sembla que la fe és un salt en el buit propi d’homes i dones
que no se sap per quina estranya ingenuïtat accepten l’invisible
com quelcom ben real.
No
entenen el grup d’apòstols que creuen a partir de llur experiència
de trobar-se amb Crist.
S’identifiquen
més amb el deixeble Tomàs que demana comprovar amb les seves
pròpies mans i dits la veritat del Ressuscitat.
Una
de les aportacions més importants per l’home d’aquest tercer
mil·lenni és l’esforç que s’està fent avui per precisar i
diferenciar millor l’àmbit propi dels diversos coneixements: el
científic, el filosòfic, el religiós, el poètic o el místic.
Tots
han de ser respectats com diferents maneres d’apropar-nos a la
realitat amb el seu propi contingut, mètodes i límits.
Tots
ens poden servir pel creixement integral de la persona.
Els
cristians no creiem per raons. Però tenim raons per creure.
No
creiem perquè hem assolit comprovar científicament una dada a la
que anomenem Déu.
Creiem
perquè coneixem l’experiència de saber-nos absolutament
fonamentats, estimats i perdonats per aquest Misteri d’amor
insondable que no cap ni pot ser inclòs sota cap nom terrenal.
La
fe de Tomàs es desvetlla quan se sent reclamat, urgit, interpel·lat
pel Misteri de Jesús Ressuscitat.
Aquest
reclam, aquesta urgència, aquesta interpel·lació avui se’ns
adreça a nosaltres.
Com
hi pensem respondre?
Feliços
els que creuen sense haver vist a Jesús!
On
es troba avui la Presència de Jesús? Està allà on els que el
busquen hi troben llagues de dolor i de mort.
Si
en lloc d’això hi troben poder, pompa i boato, mai no podran dir
com l’apòstol Tomàs: “Senyor meu i Déu meu!”
La
fe ens obre a la realitat dels que pateixen. És el necessari compàs
d’espera fins a la Benaurança.
El
poder, la pompa i la fatxenderia en són la negació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada