La
historia es una parte fundamental de la vivencia de la Semana Santa.
No se pueden comprender los actos y las celebraciones de estos días
sin conocer sus orígenes. Ya en 1432 aparece documentada la figura
del Coremer, un fraile o cura, buen orador, que acudía a la villa
pagado por el Consell de la Vila (como se llamaba el actual
Ayuntamiento) para predicar la Cuaresma. Esta tradición fue
recientemente recuperada en 2011 Aunque las procesiones de Semana
Santa fuera de las iglesias se iniciaron en muchos países del
Mediterráneo a lo largo de los siglos XIV y XV, parece que en
Manacor y la Part Forana de Mallorca lo hicieron a principios del
siglo XVI.
La
primera referencia documental data del 7 de enero de 1602, cuando el
gremio de paraires solicitó al Consell de la Vila la ayuda económica
para la confección del Sant Crist de la Sang. De esta manera se
tiene constancia de que la primera procesión de Semana Santa por las
calles de Manacor transcurría el Jueves Santo.La procesión del
Viernes Santo se celebraba tradicionalmente en la iglesia y estaba a
cargo de la Comunidad de Beneficiados, parece que desde una fecha
cercana a 1564 cuando el obispo Diego de Arnedo les encomendó la
custodia de la Capella de les Ànimes.
Pero
es en 1610 cuando se instaura la procesión del Viernes Santo por las
calles de Manacor. Hoy en día es la procesión más importante y
multitudinaria del municipio.
El
origen de la procesión de Pascua se encuentra perfectamente
documentado en toda Mallorca. Fue en 1621 cuando tuvo lugar por
primera vez en Mallorca, desde la Catedral hasta el Convent de Sant
Domingo. A raíz de ello todas las parroquias empezaron a celebrarla,
siendo instituida en Manacor en 1653. La procesión se celebraba
después de la misa, desde la Parroquia de Santa María (como era
conocida entonces la actual Nostra Senyora dels Dolors) hasta el
Convent de Sant Vicenç Ferrer. Desde entonces las procesiones del
Jueves Santo, Viernes Santo y Pascua se han mantenido hasta nuestros
días, evolucionando hasta lo que conocemos hoy en día. Ya en el
siglo XVII los penitentes vestían túnica y caperuza, de donde
proviene el apelativo de campinorat que se utiliza en Manacor de
manera exclusiva. En aquellos tiempos aparecieron las primeras
cofradías, como expresión religiosa de los gremios profesionales,
teniendo a su cargo alguna de las capillas de la iglesia.
Quan
ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la
multitud dels deixebles, plens d';alegria, començaren a lloar Déu
amb grans crits per tots els miracles que havien vist, i deien:
Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria
en les altures! Alguns
dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren: Mestre,
renya els teus deixebles.
Ell
respongué: Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres.
El
Diumenge de rams és una festa molt tradicional i popular, moltes
famílies van al temple amb els nens i nenes que porten els palmons i
les palmes.
Aquesta
festa ens recorda l´entrada triomfal de Jesús a Jerusalem amb motiu
de la Pasqua jueva, enmig de l'entusiasme del deixebles i de la gent
del poble que l'aclamen dient :”Beneït el rei que ve en nom del
Senyor. Pau al el cel i glòria a les altures”. Tot és alegria i
goig.
Però
poc després, a l'evangeli de la missa, escoltem el relat de la
passió del Senyor, aquest any segons Sant Lluc, que acaba amb la
crucifixió, el descendiment de la creu i el sepulcre. Tota l´alegria
del començament acaba en dol. ¿Quin pot ser el sentit d'aquest
contrast?
El
regne de Déu que Jesús proclama és diferent del reialmes d'aquest
món, del reis de les nacions que dominen com si en fossin amos, i
els que tenen domini d'elles es fan dir benefactors. El regne de Deu
que Jesús inaugura és predilecció pels pobres i petits, justícia,
solidaritat, comunió, cura de les persones i de la natura, confiança
en el Pare. Per això Jesús no entra a Jerusalem a cavall i amb
carros de combat, sinó muntat en un pollí.
I
aquesta proposta de Jesús és el que el “món” oposat a
Déu no admet: Anàs, Caifàs, Herodes i Pilat s´ajunten per
matar-lo.
Però
nosaltres no podem acabar la Setmana Santa el divendres sant
amb el via crucis i la creu, ni amb el silenci del sepulcre del
dissabte.
La
Setmana Santa acaba a la Pasqua, el Pare dona la raó a Jesús, no a
Anàs, Caifàs, Herodes i Pilat, i ressuscita Jesús. El programa i
l'estil de Jesús és el definitiu, és l´alternativa als reialmes
corruptes d'aquest món i per això el seu Regnat no tindrà fi.
Vivim
la Setmana Santa unint la passió de Jesús amb la passió del
món que avui pateix: immigrants, aturats, gent en guerra, víctimes
de tot tipus de violència, pobres, ancians malalts, presoners. Però
sempre amb l´esperança Pasqual de Jesús ressuscitat, que la
vida triomfa de la mort i el pecat.
Que
els palmons i palmes beneïdes que portem a casa ens recordin que al
final triomfaran sempre la justícia, la alegria i la bondat de Jesús
de Natzaret, el que pujà a Jerusalem muntat sobre un pollí.
Víctor
Codina, sj.
¿
QUÈ FA DÉU A UNA CREU ?
El
crucificaren
Segons
el relat evangèlic, els que passaven davant Jesús
crucificat damunt el pujolet del Gòlgota se'n reien d'ell,
de la seva impotència, i li dèien: “Si
ets Fill de Déu, baixa de la creu”.
Jesús no respon a la provocació. La seva resposta és
el silenci, carregat de misteri. Perquè és Fill de Déu
estarà a la creu fins a la mort. Les preguntes són
inevitables: ¿ Com és possible creure en un Déu
crucificat pels homes ? ¿ Ens adonem del que diem ? ¿ Que
hi fa Déu dalt una creu ? ¿ Com pot subsistir una religió
fonamentada en una cocepció tan absurda de Déu ?
Un
“Déu crucificat” constitueix una revolució i un
escàndol que fa qüestionar totes les idees que els
humans ens fem d'un Déu al qual pensem conéixer. El
Crucificat no té el rostre ni els trets que les
religions donen a l'Esser Suprem.
El
“Déu crucificat” no és un esser omnipotent i majestuós,
immutable i feliç, aliè al sofriment dels humans, sinó
un Déu impotent i humiliat que sofreix amb nosaltres el
dolor, l'angoixa i fins i tot la mateixa mort. Amb la
Creu, o s'acaba la nostre fe en Déu, o ens obrim a una
comprensió nova i sorprenent d'un Déu que, encarnat en
el nostre sofriment, ens estima de manera increïble.
Davant
el Crucificat podem intuir que Déu, en son últim misteri,
és algú que sofreix amb nosaltres. La nostra misèria
l'afecta. El nostre sofriment l'esquitxa. No existeix un Déu
al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies.
Ell està en tots els Calvaris de nostre món.
Aquest
“Déu crucificat” no permet una fe frívola i egoista
en un Déu omnipotent al servei dels nostres capricis i
pretensions. Aquest Déu ens fa mirar el sofriment, l'abandó
i el desempar de tantes víctimes d'injustícies i
desgràcies. Amb aquest Déu ens trobem quan ens apropem
al sofriment de qualsevol crucificat.
Els
cristians fem revolts per no topar-nos amb el “Déu
crucificat”. Hem après, inclús, a alçar la vista cap a
la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que estan
al davant dels ulls. Tanmateix, la manera més autèntica
de celebrar la Passió del Senyor és revifar la nostra
compassió. Sense això, es disol la nostra fe en el “Déu
crucificat” i s'obre la porta a manipulacions de tota
mena. Que la nostra besada al Crucificat ens faci mirar
sempre cap als que, prop o lluny de nosaltres, viuen
sofrint.
..
però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit.
Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar
dret i els digué: "Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que
tiri la primera pedra". Després es tornà a ajupir i continuà
escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un
darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol,
i la dona encara era allà al mig.
5º
diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Aquell
de vosaltres que no tingui cap pecat, que comenci a tirar
pedres.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 8,1-11
En
aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. 2
Però de bon matí es va
presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué
i començà a instruir-los. 3
Llavors els mestres de la
Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa
en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, 4
i li digueren:
--Mestre,
aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. 5
Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I
tu, què hi dius?
6
Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què
acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra
amb el dit. 7 Ells continuaven insistint
en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
--Aquell
de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
8
Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. 9
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre,
començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara
era allà al mig. 10 Jesús es posà
dret i li digué:
--Dona,
on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?
11
Ella va respondre:
--Ningú,
Senyor.
Jesús
digué:
--Jo
tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.
Paraula
de Déu.
REVOLUCIÓ
IGNORADA
Jo
tampoc et condemno.
Presenten
a Jesús una dona agafada en adulteri. Tots saben son
destí: apedregada fins a mort com estableix la llei.
Ningú parla de l'adúlter. Així ha passat sempre en una
societat masclista, condemna la dona i disculpa el baró.
Desafiament a Jesús frontal: “La
llei de Moisès mana apedregar les adúlteres. Tu ¿ què
hi dius ?”
Jesús
no aguanta aqueixa hipocresia social nodrida per la
prepotència dels barons. Aquella sentència a mort no ve
de Déu. Amb senzillesa i gosadia adnirables, fa entrar a
l'hora veritat, justícia i compassió en el judici a
l'adúltera: “el
que no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres”.
Els
acusadors se'n van avergonyits. Saben que són els més
reponsables dels adulteris que es comenten dins aquella
societat. Aleshores, Jesús mira la dona alliberada de
l'execució i, amb tendresa i respecte, li diu: “Jo
tampoc et condemno”. Llavors, l'anima perquè el perdó
sigui punt de partida d'una vida nova: “Au, en
endavant no pequis més”
Així
és Jesús. No es deixa condicionar per cap llei ni poder
opressiu. Lliure i magnànim que no condemna ni odia, no
torna mal per mal. En la defensa i perdó de l'adúltera
hi ha més veritat i justícia que en totes les nostres
reivindicacions i condemnes ressentides.
Els
cristians hem de saber extreure totes les conseqüències que
amaga l'actuació alliberadora de Jesús davant l'opressió
de la dona. Des d'una Església dirigida i inspirada per
barons, no encertem a ser conscients de totes les injustícies
que pateix la dona en tots els àmbits de la vida.
Qualque teòleg parlava de la “revolució ignorada”
pel cristianisme.
Cert
és que, vint segles després, en el països d'arrels
cristianes, vivim dins una societat en la qual sovint la
dona no es pot moure lliurement sense tèmer al baró. La
violació, els maltractes i les humiliacions no són coses
imaginàries, ans el contrari, són de les violències més
arraigades i que més sofriment generen.
El
sofriment de la dona hauria de tenir eco més viu i
concret en les nostres celebracions, tenir-se més en compte
en la nostra conscientització social. Sobre tot, hauriem
d'estar més a prop de la dona oprimida i denunciar
abusos, proporcionar defensa intel·ligent i protecció
eficaç.
El
text es prestaria a una colla de consideracions de tipus moral: la
pena de mort, la màniga ampla de la llei amb el còmplice, el rigor
masclista. Potser aquest vessant moralista va considerar
excessivament laxa o perillosa la postura de Jesús, cosa que
explicaria que aquest text falti en alguns còdexs, tot i que alguns
deixen en blanc l'espai que ocuparia (!).
Però
en el context evangèlic, el fragment aporta una llum nítida sobre
qui és Jesús i quina és la seva forma de dur endavant el Regne del
seu Pare. Segons pròpia confessió, no ha vingut a condemnar el món,
sinó a salvar-lo. (Jn 12,47b. És el pastor que cerca l'ovella
perduda fins donar-hi la vida, és el crucificat company del bon
lladre per dur-lo al Paradís.
La
setmana passada, a la paràbola del fill pròdig, se'ns descobria la
manera de ser del Pare. El fill gran retratava els fariseus.
Certament no retratava Jesús que, en realitat, és el vertader germà
gran que porta el petit al Pare, donant-hi la vida.
Cal
veure l'escena, Jesús ajupit entre aquells prohoms escrivint amb el
dit a terra. Què escrivia? Per la reacció sabem que els acusadors
s'anaven sentint al·ludits des dels més grans en avall.
L'evangelista ja ho ha fet constar: Jesús no necessitava que ningú
li digues què són els homes: ell sabia prou bé què hi ha en el
cor de cadascú (Jn 2,25).
Emociona
el breu diàleg de dignitat i tendresa amb què acaba el relat. Jesús
es posà dret i li digué: -Dona,
on són? Ningú no t'ha condemnat? Respon
ella: -Ningú,
Senyor.
Ell li diu: Jo
tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.
A
la carta als filipencs el mateix Pau és com una glossa o final feliç
de la narració. Ell, el perseguidor i potser l'apedregador de
cristians, és atrapat per Jesús; Saule,
Saule, per què em persegueixes? Aquella
trobada desencadenà un apassionament descrit amb vigoria en la
lectura segona.
En
efecte, Pau perdonat ho dona tot per tal d'adquirir el valor
fonamental, el coneixement de Jesús, el seu Senyor (recordem el
reconeixement de la dona). I afegeix: El meu desig és conèixer
Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la
seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar
finalment a ressuscitar d'entre els morts
Aquesta
és l'experiència pasqual que desgranem dia a dia en el camí de la
quaresma, especialment durant la quinzena de passió. No penséssim
que és impossible. Només cal unir-se a l'expectativa de Pau: corro
amb l'esperança d'apoderar-me de Crist; puc fer-ho, ja que Jesucrist
s'apoderà de mi (Fl
3,12b). Ja
no sóc jo qui visc; és Crist que viu en mi... em va estimar i es va
entregar ell mateix per mi (Ga,
2,20)
Santiago
Thió, sj.
TOTS
NECESSITEM PERDÓ
Com
acostuma, Jesús ha passat la nit tot sol amb son Pare a
la Muntanya de les Oliveres. Comença el nou dia, ple de
l'Esperit de Déu que l'envia a “proclamar l'alliberament
dels captius... i donar llibertat als oprimits”. Aviat es
troba envoltat de la gent que va a l'esplanada del Temple
per a escoltar-lo.
De
cop, un grup d'escribes i fariseus irrom portant “una dona
agafada en adulteri”. No els importa el destí terrible
de la dona. Ningú li demana de noves. Ja està condemnada.
Els acusadors ho tenen clar: “La Llei de Moisès mana
apedregar a les adúlteres. Tu, ¿ què hi dius?”.
La
situació és dramàtica: els fariseus estan tensos, la dona
angoixada, la gent expectant. Davant ell aquella dona
humiliada, condemnada per tots. Aviat serà executada. ¿ És
aquesta la darrera paraula de Déu sobre aquesta filla seva
?
Jesús,
està assegut, mira cap a terra i comença a dibuixar
damunt l'arena. Hi ha poca claror. Els acusadors demanen una
resposta en nom de la Llei. Ells respondrà des de
l'experiència de la misericòrdia de Déu: aquella dona i
els seus acusadors, tots ells, necessiten els perdó de Déu.
Els
acusadors només pensen en el pecat de la dona i en la
condemna de la Llei. Jesús canviarà la perspectiva. Posarà
els acusadors front al seu pecat. Davant Déu, tots
necessiten el seu perdó.
Insisteixen
i no paren, Jesús s'aixeca i els diu: “Aquell que
no tingui cap pecat, que comenci a tirar pedres”
¿ Qui sou vosaltres per a condemnar a mort a aquesta
pobre dona, oblidant vostres propis pecats i vostra necessitat
de perdó i de misericòrdia de Déu ?
Els
acusadors es “retiren un rera l'altre, començant pels més
vells”. Jesús apunta cap a una convivència on la pena
de mort no pugui ser la darrera paraula sobre l'esser humà.
Més endavant dirà solemnement: “Jo no he vingut per a
condemnar el món sinó per a salvar-lo”.
El
diàleg de Jesús amb la dona dóna una nova llum sobre
la seva actuació. Els acusadors s'han retirat, però la dona
no s'ha mogut. Sembla que necessita escoltar una darrera
paraula de Jesús. No se sent alliberada encara. Jesús li
diu: “Jo tampoc et condemno. Au, veste'n , i d'ara
endavant no pequis més”.
Li
ofereix el seu perdó, i, al mateix temps, la convida a no
pecar més. El perdó de Déu no anul·la la
responsabilitat, sinó que exigeix conversió. Jesús sap que
“Déu no vol la mort del pecador sinó que es converteixi
i visqui”.
AMIC
DE LA DONA
Jo
tampoc et condemno.
Sorpren
veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues entranyables
com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de
Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d'una família
de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret... De cap
profeta es diu res semblant.
¿
Què trobaven en ell les dones ? ¿ perquè les atraia
tant..? La resposta que ofereixen els relats evangèlics és
clara. Jesús les mirava amb ulls diferents. Les tracta amb
tendresa poc coneguda, defensa llur dignitat, les acull com
a deixebles. Ningú les havia tractat així.
La
gent les veia com a font d'impuresa ritual. Jesús romp
tabús i prejudicis, s'apropa a elles sense cap temor, les
accepta a taula i es deixa acaronar per una prostituta
agraïda.
Els
homes les consideraven com a ocasió i font de pecat. Des
de petits eren advertits per a no caure en les arts de
seducció. Tanmateix, Jesús apunta a la responsabilitat dels
barons: “Qui mira a una dona desitjant-la, ja ha comès
adulteri dins son cor”.
Entenem
com reacciona quan li presenten una dona agafada en adulteri,
amb l'intenció d'apedregar-la. Ningú parla del baró. Així
passava en aquella societat masclista. Condemnen la dona
perquè ha deshonrat la família i es disculpa fàcilment el
baró.
Jesús
no pot amb la hipocresia social feta damunt el domini
dels barons. Amb senzillesa i coratge, posa veritat,
justícia i compassió: “Aquell que no tingui cap
pecat, que comenci a tirarpedres”. Els acusadors
es retiren avergonyits, començant pels més vells. Saben que
ells són els responsables dels adulteris que es cometen
dins aquella societat.
Jesús
es mira aquella dona humiliada amb tendresa i respecte:
Jo
tampoc et condemno.
Apa, veste'n i no pequis més.
Jesús confia en ella, li desitja el millor i l'encoratja
a no pecar. Cap condemna surt de la seva boca.
¿
Qui introduirà dins l'Església i dins la societat la
veritat, la justícia i la defensa de la dona a l'estil
de Jesús ?
CANVIAR
Jo
tampoc et condemno.
Tots
esperen que s'ajunti al rebuig general cap a aquella dona
agafada en adulteri, humiliada públicament, condemnada per
escribes respectables i sense defensa possible davant la
societat i la religió. Tanmateix Jesús desemmascara la
hipocresia d'aquella societat, defensa la dona de l'acossament
injust dels barons i li ajuda a començar una vida més
digna.
L'actitud
de Jesús davant la dona fou tant “revolucionària”
que, després de vint segles, seguim en bona part sense
voler-la entendre ni assumir-la.
¿Què
podem fer dins les nostres comunitats cristianes ?
-
Primer, actuar amb voluntat de transformar l'Església.
Canviar és possible. Cal somniar una Església diferent,
compromesa a promoure una vida més digna, justa i
igualatària entre barons i mullers.
-
Podem ajudar-nos a prendre consciència de que la nostra
manera d'entendre, viure i imaginar les relacions entre
home i dona no sempre prové de l'evangeli.
-
Costums, esquemes, tradicions... que menen al domini del
baró i la subordinació de la muller no tenen l'origen
en Jesús.
Cal
eliminar ja de l'Església visions negatives de la dona
com a “ocasió
de pecat”, “origen del mal”
o “temptadora
de l'home”.
Desemmascarar teologies, predicacions i actituds que fomenten
la discriminació i desqualificació de la dona. Simplement,
no son “evangeli”.
Trencar
el silenci que hi ha en comunitats cristianes davant la
violència domèstica que damna els cossos i la dignitat
de tantes dones. Els cristians no podem viure d'esquena
davant una realitat tan dolorosa i tan a prop. ¿ Què
cridaria Jesús ?
Cal
reaccionar contra la “ceguesa” generalitzada dels homes,
incapaços de captar el sofriment injust al qual està
sotmesa la dona sols per ser dona. A l'evangeli de Jesús
hi ha un missatge particular, dirigit als barons, que encara
no hem escoltat ni anunciat amb fidelitat.
L'ÚNIC
QUE NO CONDEMNA
Jo
tampoc et condemno.
L'actuació
de Jesús sorprén: radicalment exigent quan anuncia son
missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l'actuació
concreta de les persones. Tal volta, el cas més expressiu
és el seu comportament devant l'adulteri. Jesús parla de
manera radical quan exposa les exigències del matrimoni
indissoluble, que els deixebles opinen que, en tal cas, “val
més no casar-se”.
I, tanmateix, quan tots volen apedregar una dona agafada en
adulteri, és Jesús l'únic que no la condemna.
Així
és Jesús. Si ha existit algú damunt la terra, que no
el condiciona cap llei ni poder, és ell. Algú gran i
magnànim que mai condemna , ni odia ni torna mal per mal.
Algú que mataren perquè els homes no poden suportar
l'escàndol de tanta bondat.
Tanmateix,
qui coneix la fosca que hi ha dins l'esser humà i que
és tan bo de fer condemnar els altres per a assegurar-se
la pròpia tranquil·litat, sap bé que en aqueixa actitud
de comprensió i perdó que Jesús adopta, inclús contra
el que la llei prescriu, hi ha més veritat que en totes
les nostres condemnes estretes i ressentides.
El
creient descobreix, endemés, en aqueixa actitud de Jesús
el vertader rostre de Déu i escolta un missatge de
salvació que es pot resumir així: “Quan ningú et
comprengui, qual els homes et condemnin, quan es trobis
perdut i no sàpigues a qui anar, has de saber que Déu
és el teu amic. Ell està de part teva. Déu comprén la
teva debilitat i fins i tot el teu pecat”.
Aquesta
és la millor nova que podíem escoltar els homes. Davant
incomprensions, enjudiciaments i condemnes fàcils de la
gent, l'esser humà sempre podrà esperar en la
misericòrdia i l'amor insondable de Déu. Allà on s'acaba
la comprensió dels homes, roman ferma la comprensió
infinita de Déu.
Això
vol dir que, dins totes les situacions de la vida, dins
tota confusió, dins tota angoixa, sempre hi ha sortida.
Tot pot convertir-se en gràcia. Ningú pot impedir-nos
viure recolzats en l'amor i la fidelitat de Déu.
A
fora, les coses no canvien. Els problemes i conflictes
estàn aquí amb tota cruesa. Les amenaces no desapareixen.
Cal seguir portant les càrregues de la vida. Però hi ha
quelcom que ho canvia tot: la convicció de que res ni
ningú ens podrà separar de l'amor de Déu.
UNA
PORTA SEMPRE OBERTA...
No
et condemno. Apa, veste'n i no pequis més.
L'home
occidental se n'adona de que ha estat excesivament sotmès,
els darrers segles, a una cultura de signe racionalista.
Sense menysprear l'aportació decisiva de la raó, comença a
sentir fam d'altres aliments necessaris per l'esperit. Així
passa que “símbols” rebutjats com ingenus perquè no
responen als postulats del racionalisme estricte, tornen ser
valorats amb interés.
El
símbol no és una manera més poètica de dir les coses
ja sabudes per la raó. És molt més. El símbol ens
permet anar més enllà de nosaltres mateixos per a
apropar-nos a la veritat de l'esser i obrir nostre esperit
a l'inefable i trascendent. Per això, la pèrdua del
“simbòlic” ha damnat l'experiència religiosa i
cristiana.
L'evangeli
de Joan ens recorda un símbol usat pels les primers
cristians per a designar a Crist i que, en bona part, ha
perdut avui força dins la consciència cristiana: “Jo
som la porta, qui entri per mi se salvarà”. Tanmateix,
el Crist gloriós, representat en el timpà dels pòrtics
de les catedrals, acollia a fidels i pelegrins quan
entraven en el temple. A tots se'ls advertia que no
reparassin en la matèria amb que estés feta la porta,
sinó que elevàssin els seus ulls a Crist, “porta
vertadera” que obre l'accés al Pare.
La
porta és el lloc de pas entre dos àmbits, entre el
conegut i el desconegut, entre el món que habitem i la
vida que anhelem. La porta pot ser travessada o simplement
mirada. Pot estar oberta o tancada. Pot prohibir el pas o
convidar a entrar. Pot tancar el camí o obrir l'accés
a la llum i la llibertat.
El
llibre de l'Apocalipsi recull aquestes paraules de Crist:
“Jo
heobert
davant tu una porta que ningú podrà tancar”.
Ho sap molt bé el creient que es veu envoltat de
tenebres, el que es sent esclavitzat pel pecat, el que es
troba enfonsat en el túnel de la depressió o el que
espera amb incertesa i pena la mort ja pròxima.... quan
no troba altra sortida a les angoixes i anhels acudeix a
ell cercant salvació.
Crist
és la
“porta vertadera”
de l'existència. La porta sempre oberta que dóna accés
a la gràcia, al perdó, a la llum, a l'amor del Pare.
Benaurats els que la troben. Més encara els que entren per
ella. El relat de la dona adúltera commou. Aquesta dona
humiliada, condemnada per tots, avergonyida d'ella mateixa,
sense horitzó de futur, es troba amb Crist. Les seves
paraules la fan passar de la condemna al perdó, del pecat
a la innocència, de la desesperació a l'esperança.
“Jo no et condemno. Apa, veste'n i en endavant no pequis
més”.
DISCRIMINACIÓ
DE LA DONA
Jo
tampoc et condemno.
Els feministes més radicals plantegen el problema de la dona en termes
de lluita i combat. Se comprèn que despertin en moltes
dones el ressentiment, la ira o l'agressivitat.
El
problema està a veure si el camí violent i la mutua
agressió entre sexes porta al canvi desitjat o provoca un
enverinament més gros i una reacció defensiva de part del
baró. Abans d'enfrontar els sexes en una batalla en la
qual perdran els més dèbils, és necessari promoure junts
una “revolució de les consciències”.
En
el fons del problema rau el que la feminista R.
Ruether
anomena “distorsió
fonamental”
de les relacions entre els dos sexes, i que es deu
primordialment a la conducta injusta i discriminaròria del
baró. Una distorsió que ens deshumanitza a tots.
El
baró també s'empobreix quan està privat de la deguda
aportació de la dona. La revalorització del femení i
la igual dignitat de la dona és tasca de tots, dones i
homes, ja que és enriquidora per a tota la humanitat.
En
aquesta tasca comuna, cal eliminar de la consciència social
aqueixa doble moral per la qual els mateixos
comportamens són jutjats amb divers criteri, segons siguin
dones o barons. No és suficient la millora de l'ordenament
jurídic i la legislació penal. És necessària una
re-educació social.
¿
Per què l'infidelitat de l'espòs ha de ser “una
aventura” i la de l'esposa adulteri de dona indigna ?
¿ Per què la conversació entre veïnades és un
“xafardeig” de xerradores i la dels barons dins el
“cafè” una divertida conversa ? ¿ Per què és
provocativa la dona que mostra els seus “encants”
i no el baró que té cura de l'aspecte físic ?
A banda, cal reaccionar amb força contra la manipulació
vergonyosa de la dona com element decoratiu i reclam
publicitari. És indigna aqueixa imatge de dona buida,
entretinguda en cosmètics, son “gel” o els
perfums, acaronant cotxes o electro-domèstics,
bona de seduir amb regals, joies o pedres precioses, “idiotitzada” per qualsevol venedor de detergents
que netegen més blanc.
L'actitud de Jesús defensant la dona adúltera del setge
dels barons, disposats a apedregar-la, ens interpel·la a
tots els que, tal volta, ens sentim sense pecat, però no
fem res per canviar una situació injusta i
discriminatòria.
