LA PASSIÓ
PRESENTACIÓ PROGRAMA SETMANA SANTA 2019
PROGRAMA SETMANA SANTA
PRESENTACIÓ PROGRAMA SETMANA SANTA 2019
PROGRAMA SETMANA SANTA
HISTORIA
PROCESIONES
La
historia es una parte fundamental de la vivencia de la Semana Santa.
No se pueden comprender los actos y las celebraciones de estos días
sin conocer sus orígenes. Ya en 1432 aparece documentada la figura
del Coremer, un fraile o cura, buen orador, que acudía a la villa
pagado por el Consell de la Vila (como se llamaba el actual
Ayuntamiento) para predicar la Cuaresma. Esta tradición fue
recientemente recuperada en 2011 Aunque las procesiones de Semana
Santa fuera de las iglesias se iniciaron en muchos países del
Mediterráneo a lo largo de los siglos XIV y XV, parece que en
Manacor y la Part Forana de Mallorca lo hicieron a principios del
siglo XVI.
La
primera referencia documental data del 7 de enero de 1602, cuando el
gremio de paraires solicitó al Consell de la Vila la ayuda económica
para la confección del Sant Crist de la Sang. De esta manera se
tiene constancia de que la primera procesión de Semana Santa por las
calles de Manacor transcurría el Jueves Santo.La procesión del
Viernes Santo se celebraba tradicionalmente en la iglesia y estaba a
cargo de la Comunidad de Beneficiados, parece que desde una fecha
cercana a 1564 cuando el obispo Diego de Arnedo les encomendó la
custodia de la Capella de les Ànimes.
Pero
es en 1610 cuando se instaura la procesión del Viernes Santo por las
calles de Manacor. Hoy en día es la procesión más importante y
multitudinaria del municipio.
El
origen de la procesión de Pascua se encuentra perfectamente
documentado en toda Mallorca. Fue en 1621 cuando tuvo lugar por
primera vez en Mallorca, desde la Catedral hasta el Convent de Sant
Domingo. A raíz de ello todas las parroquias empezaron a celebrarla,
siendo instituida en Manacor en 1653. La procesión se celebraba
después de la misa, desde la Parroquia de Santa María (como era
conocida entonces la actual Nostra Senyora dels Dolors) hasta el
Convent de Sant Vicenç Ferrer. Desde entonces las procesiones del
Jueves Santo, Viernes Santo y Pascua se han mantenido hasta nuestros
días, evolucionando hasta lo que conocemos hoy en día. Ya en el
siglo XVII los penitentes vestían túnica y caperuza, de donde
proviene el apelativo de campinorat que se utiliza en Manacor de
manera exclusiva. En aquellos tiempos aparecieron las primeras
cofradías, como expresión religiosa de los gremios profesionales,
teniendo a su cargo alguna de las capillas de la iglesia.
DIUMENGE DE RAMS
(Power-Point)
Quan
ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la
multitud dels deixebles, plens d';alegria, començaren a lloar Déu
amb grans crits per tots els miracles que havien vist, i deien:
Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria
en les altures!
Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren: Mestre, renya els teus deixebles.
Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren: Mestre, renya els teus deixebles.
Ell
respongué: Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres.
El
Diumenge de rams és una festa molt tradicional i popular, moltes
famílies van al temple amb els nens i nenes que porten els palmons i
les palmes.
Aquesta
festa ens recorda l´entrada triomfal de Jesús a Jerusalem amb motiu
de la Pasqua jueva, enmig de l'entusiasme del deixebles i de la gent
del poble que l'aclamen dient :”Beneït el rei que ve en nom del
Senyor. Pau al el cel i glòria a les altures”. Tot és alegria i
goig.
Però
poc després, a l'evangeli de la missa, escoltem el relat de la
passió del Senyor, aquest any segons Sant Lluc, que acaba amb la
crucifixió, el descendiment de la creu i el sepulcre. Tota l´alegria
del començament acaba en dol. ¿Quin pot ser el sentit d'aquest
contrast?
El
regne de Déu que Jesús proclama és diferent del reialmes d'aquest
món, del reis de les nacions que dominen com si en fossin amos, i
els que tenen domini d'elles es fan dir benefactors. El regne de Deu
que Jesús inaugura és predilecció pels pobres i petits, justícia,
solidaritat, comunió, cura de les persones i de la natura, confiança
en el Pare. Per això Jesús no entra a Jerusalem a cavall i amb
carros de combat, sinó muntat en un pollí.
I
aquesta proposta de Jesús és el que el “món” oposat a
Déu no admet: Anàs, Caifàs, Herodes i Pilat s´ajunten per
matar-lo.
Però
nosaltres no podem acabar la Setmana Santa el divendres sant
amb el via crucis i la creu, ni amb el silenci del sepulcre del
dissabte.
La
Setmana Santa acaba a la Pasqua, el Pare dona la raó a Jesús, no a
Anàs, Caifàs, Herodes i Pilat, i ressuscita Jesús. El programa i
l'estil de Jesús és el definitiu, és l´alternativa als reialmes
corruptes d'aquest món i per això el seu Regnat no tindrà fi.
Vivim
la Setmana Santa unint la passió de Jesús amb la passió del
món que avui pateix: immigrants, aturats, gent en guerra, víctimes
de tot tipus de violència, pobres, ancians malalts, presoners. Però
sempre amb l´esperança Pasqual de Jesús ressuscitat, que la
vida triomfa de la mort i el pecat.
Que
els palmons i palmes beneïdes que portem a casa ens recordin que al
final triomfaran sempre la justícia, la alegria i la bondat de Jesús
de Natzaret, el que pujà a Jerusalem muntat sobre un pollí.
Víctor
Codina, sj.
¿
QUÈ FA DÉU A UNA CREU ?
El
crucificaren
Segons
el relat evangèlic, els que passaven davant Jesús
crucificat damunt el pujolet del Gòlgota se'n reien d'ell,
de la seva impotència, i li dèien: “Si
ets Fill de Déu, baixa de la creu”.
Jesús no respon a la provocació. La seva resposta és
el silenci, carregat de misteri. Perquè és Fill de Déu
estarà a la creu fins a la mort. Les preguntes són
inevitables: ¿ Com és possible creure en un Déu
crucificat pels homes ? ¿ Ens adonem del que diem ? ¿ Que
hi fa Déu dalt una creu ? ¿ Com pot subsistir una religió
fonamentada en una cocepció tan absurda de Déu ?
Un
“Déu crucificat” constitueix una revolució i un
escàndol que fa qüestionar totes les idees que els
humans ens fem d'un Déu al qual pensem conéixer. El
Crucificat no té el rostre ni els trets que les
religions donen a l'Esser Suprem.
El
“Déu crucificat” no és un esser omnipotent i majestuós,
immutable i feliç, aliè al sofriment dels humans, sinó
un Déu impotent i humiliat que sofreix amb nosaltres el
dolor, l'angoixa i fins i tot la mateixa mort. Amb la
Creu, o s'acaba la nostre fe en Déu, o ens obrim a una
comprensió nova i sorprenent d'un Déu que, encarnat en
el nostre sofriment, ens estima de manera increïble.
Davant
el Crucificat podem intuir que Déu, en son últim misteri,
és algú que sofreix amb nosaltres. La nostra misèria
l'afecta. El nostre sofriment l'esquitxa. No existeix un Déu
al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies.
Ell està en tots els Calvaris de nostre món.
Aquest
“Déu crucificat” no permet una fe frívola i egoista
en un Déu omnipotent al servei dels nostres capricis i
pretensions. Aquest Déu ens fa mirar el sofriment, l'abandó
i el desempar de tantes víctimes d'injustícies i
desgràcies. Amb aquest Déu ens trobem quan ens apropem
al sofriment de qualsevol crucificat.
Els
cristians fem revolts per no topar-nos amb el “Déu
crucificat”. Hem après, inclús, a alçar la vista cap a
la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que estan
al davant dels ulls. Tanmateix, la manera més autèntica
de celebrar la Passió del Senyor és revifar la nostra
compassió. Sense això, es disol la nostra fe en el “Déu
crucificat” i s'obre la porta a manipulacions de tota
mena. Que la nostra besada al Crucificat ens faci mirar
sempre cap als que, prop o lluny de nosaltres, viuen
sofrint.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada