5º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Curà molts malalts de diverses malalties
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1, 29-39
|
Guarició de la sogra de Simó i d'altres malalts 29 Sortint de la sinagoga arribaren, acompanyats de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. 30 La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. 31 Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los. 32 Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. 33 Tota la població s'havia aplegat davant la porta. 34 Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. Jesús predica per tot Galilea 35 De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. 36 Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. 37 Quan el van trobar li digueren: --Tothom et busca. 38 Ell els diu: --Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut. 39 I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis. Paraula de Déu. |
ALLEUGERIR
Va curar molts malalts
La malaltia és una de les experiències més dures per l'ésser humà. No sols pateix el malalt que sent la seva vida amenaçada i sofreix sense saber per què, per a què i fins quan. Sofreix la família, els sers estimats i els que l'atenen.
Poc serveixen les paraules i explicacions. ¿Què fer quan ja la ciència no pot aturar l'inevitable? ¿Com afrontar humanament el deteriorament? ¿Com estar al costat del familiar o l'amic greument malalt?
Primer és acostar-se. A qui sofreix no se li pot ajudar des de lluny. Cal estar a prop. Sense presses, amb discreció i respecte. Ajudar-li a lluitar contra el dolor. Donar força per què col·labori amb qui tractin de curar-lo.
Això exigeix acompanyar-lo en les diverses etapes de la malaltia i els estats d'ànim. Oferir-li el que necessita en cada moment. No incomodar-se davant la seva irritabilitat. Tenir paciència. Romandre al seu costat.
És important escoltar. Que el malalt pugui explicar i compartir el que porta dins. Les esperances frustrades, les seves queixes i pors, la seva angoixa davant el futur. És un respir per al malalt poder esplaiar-se amb algú de confiança. No sempre és fàcil escoltar. Requereix posar-se en el lloc del que sofreix i estar atent al que ens diu amb les seves paraules i els seus silencis, gestos i mirades.
La vertadera escolta exigeix acollir i comprendre les reaccions del malalt. La incomprensió fereix profundament a qui pateix i es queixa. «Anim», resignació»... són paraules inútils quan hi ha dolor. No serveixen de res consells, raons o explicacions doctes. Només la comprensió de qui acompanya amb afecte i respecte alleugereix.
La persona pot adoptar davant la malaltia actituds sanes i positives o pot deixar-se destruir per sentiments estèrils i negatius. Moltes vegades necessitarà ajuda per a mantenir una actitud positiva, per a confiar i col·laborar amb els que l'atenen, per a no tancar-se només en els seus problemes, par a tenir paciència amb ell mateix o per a ser agraït.
El malalt pot necessitar també reconciliar-se amb ell mateix, curar les ferides del passat, donar un sentit més profund al seu dolor, purificar la relació amb Déu. El creient pot ajudar-li a resar, a viure amb pau interior, a creure en el perdó i confiar en el seu amor salvador.
L'evangelista Marc ens diu que la gent portava els seus malalts i endimoniats fins a Jesús. Ell sabia acollir-los amb afecte, despertar sa confiança en Déu, perdonar el seu pecat, alleujar el seu dolor i sanar la malaltia. La seva actuació davant el patiment humà sempre serà per als cristians l'exemple a seguir en el tracte als malalts.
UNA SALUT MÉS HUMANA
Va curar molts malalts.
Des de que la O. M. S. la va definir en 1946 com “un estat de perfecte benestar físic, mental i social, i no sols absència de malaltia”, el concepte de salut ha estat debatut i enriquit des de múltiples perspectives.
Hem de recordar que la salut és més que l'absència de malaltia. No basta eliminar en un individu els trastorns físics o els desequilibris psíquics per què es pugui dir que és sa. La salut és tot “un mode de viure orientat al creixement integral, lliure i responsable de la persona”.
Des d'aquesta perspectiva, podem afirmar que algú està sa en la mesura en que és capaç d'orientar les energies físiques, la força mental i son potencial psicològic i espiritual al creixement positiu de la persona.
Per això, els experts parlen de postures sanes enmig de la malaltia i de postures malaltisses en l'absència de la mateixa. Si una persona viu sense objectiu ni cap projecte vital, sense donar sentit a la vida, replegat estéril sobre son propi jo, encara que no se li pugui detectar cap malaltia médica, el seu mode de viure no és humanament sa.
Per contra, quan un home atrapat per la malaltia incurable sap assumir positivament son deteriorament i, des de el seu estat medicament precari, és capaç de seguir obert als valors autènticament humans, d' ell se pot dir que viu sa malaltia de manera sana.
Per això, cuidar la salut no és sols velar pel bon funcionament del cos o cuidar el desenvolupament harmoniós del propi organisme, sinó viure desplegant responsables totes les virtualitats positives del ser humà.
Alguns necessitaran, pot ser, viure de manera més sòbria i moderada, seguint un ritme més saludable de treball i descans, cuidant millor el cos o fent l'exercici físic adequat.
Altres poden necessitar comprometre's en un treball personal que els ajudi a passar del ressentiment a l'amor, de l'aïllament a la comunicació, de l'avorriment a la creativitat, del propi rebuig a la sana autoestima.
Altres necessitaran cuidar millor el seu esperit; recuperar aqueixa relació sana amb Déu que, potser, ha quedat atrofiada i reprimida en son interior; alliberar-se de ferides i culpabilitats malsanes del passat; donar un sentit més profund a la seva vida.
El cristià, com qualsevol altre home o dona, ha d'escoltar avui una crida a cuidar la salut de manera integral i plena, però ha de saber que en sa fe cristiana pot trobar forces, estímuls i orientacions que li ajudaran a desplegar allò que el farà créixer com a persona de manera sana.
El relat evangèlic recorda el caràcter sanador de Jesús que “Va curar molts malalts que patien diverses malalties; i va treure molts dimonis ”.
Va curar molts malalts..
L'evangelista Marc té particular interés en senyalar que existeix una espècie d'incompatibilitat entre Jesús i la malaltia. On Jesús apareix, la malaltia es retira i el malalt recobra salut i vida.
La malaltia és també avui una situació perturbadora per l'home. Res ens revela millor nostra impotència, que sentir-nos malalts i experimentar que no podem alliberar-nos de nostra precarietat.
No és fàcil dir què és emmalaltir. La ciència mèdica se nega cada cop més a establir fronteres precises entre el malalt i el sa. Han caigut els esquemes simples d'altres temps. Avui se'ns parla de fases alternes, descompensacions, bloqueigs i regressions de l'energia vital.
Per això, tampoc la curació és un procés senzill. No es tracta solament de recompondre el funcionament biológico del organismo. Curar significa liberar a la persona de tot allò que bloqueja sa salut, estimular en ella les energies que l'ajuden a créixer, tornar-la a la vida.
Aquí es tanca, sens dubte, un dels problemes més greus de la medicina moderna. La intervenció técnica i farmacològica és necessària. Pot fer prodigis. Però resulta parcial i limitada si se redueix a resoldre un problema purament fisiològic.
Per a curar a homes i dones malalts avui de tants de mals, no basta una medicina técnica que afronta la malaltia però no s'acosta a curar integralment a la persona malalta.
¿No és un error greu sotmetre el malalt a les tècniques més sofisticades i aïllar-lo al mateix temps d'aquelles persones amigues que podrien ajudar-li a refer-se des de les arrels?
Al costat de la cura tècnica, molts malalts necessiten a prop algú que els ajudi a recuperar de nou el gust per la vida, alliberant-se de tensions i fixacions que la bloquegen i aprendre a relacionar-se de manera més sana amb ells mateixos i els altres.
Tal volta sigui el major repte a que s'enfronten avui els professionals de la salut: ¿Com “humanitzar» el servei tècnic al malalt, convertint “la medicina d'òrgans» en “medicina de tota la persona”?
No és només un problema de tècnica sanitària sinó de persones. No oblidem que realment cura aquell que viu de manera sana; desperta gust per la vida aquell que se sent viu per dins. La salud es contagia.
CANSAMENT
se n'anà en un lloc solitari.
Jesús no s'ha deixat destruir per l'activisme. No s'ha «buidat» en l'activitat esgotadora de cada jornada. Envoltat de gent que s'amunteguen sobre ell, fins i tot quan es fa fosc, sap trobar temps per revifar l'esperit.
Segons la informació de Marc, Jesús tenia per costum: s'aixecava de bon matí, es retirava a un lloc solitari i, allà, s'entregava a la pregària.
Quan, de bon matí, els deixebles el criden, Jesús s'aixeca amb noves forces, disposat a continuar son servei generós i incondicional a les gents de Galilea.
El cansament és cosa a tenir en compte per tot home o dona que s'esforça per complir la tasca de cada dia amb entrega i responsabilitat.
Un dia, les forces es desgasten i l'aclaparament s'apodera de nosaltres. Queden lluny l'eufòria i vitalitat d'altre temps. Ara només sentim la falta d'alè, la impotència, el fàstic.
Les arrels del cansament poden ser molt diverses. Les ocupacions ens dispersen, l'activitat constant ens desgasta, la mediocritat mateixa de nostra vida i treball ens avorreix.
Perdem energies en les mil contrarietats i frecs de cada día i no sabem com ni on reparar nostres forces. Ens buidem pot ser generosos durant el dia, però no cuidem l'aliment de nostre esperit.
¿Què fer quan l'alegria interior se'ns escapa i sentim l'ànima cansada i sense alè ?
Potser, el primer sigui acceptar amb paciència el cansament com «company de nostre camí». Però, al mateix temps, recordar que la soledat i el silenci poden sanar de nou nostres arrels.
Hi ha una oració callada, humil i confiada que pot tornar-nos l'alè i la vida en les hores baixes del cansament i aclaparament.
Tots necessitem, de qualque manera, saber retirar-nos a «un lloc solitari» per arrelar de bell nou nostra vida en l'essencial.
Necessitem més silenci i soledat per a reconèixer amb pau «les petites coses» que hem fet més grans indegudament fins a aclaparar-nos, i per a recordar les coses realment grans i importants que hem descuidat dia rere dia.
Aqueixa oració no és fuita covarda dels problemes. És renaixement, retrobament i renovació de l' esperit. És sentir-se viu de bell nou i disposat per al servei.
PASSIÓ PER LA VIDA
Va curar molts malalts de diverses malalties.
On està Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l'evangelista Marc, i se troba amb aquest Jesús que cura els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors.
On està Jesús hi ha amor a la vida, interés per l'home, passió per l'alliberació de tot mal. No tindríem que oblidar mai que la imatge primera que ens ofereixen els relats evangèlics és la d'un Jesús curador. Un home que difon vida i restaura el que està malalt.
Per això trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als quals falta vida. «Els que estan a les fosques», com diria B. Brecht.
Certament, els miracles de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. Sa presència salvadora no ha resolt els problemes. Cal seguir lluitant contra el mal.
Però ens han descobert quelcom decisiu i esperançador. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels homes.
Inquieta veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la naturalesa destruïda per la pol·lució industrial, la mort en les carreteres, la mort per la violència, la mort dels intoxicats per un oli criminal, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes.
És descoratjador observar amb quina indiferència escoltem xifres esfereïdores que ens parlen de la misèria del tercer món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d'estructures injustes que enfonsen als dèbils en la marginació.
Arreu criden reivindicacions insolidàries. Cada un reivindica per a ell. Els dolors i sofriments aliens preocupen poc. Cada un pareix interessar-se només pel seu problema, el seu conveni, benestar o seguretat personal.
L'apatia s'apodera de molts. Correm el risc de fer-nos cada vegada més incapaços d'estimar la vida i vibrar amb qui no pot viure feliç.
Els creients no hem d'oblidar que l'amor cristià és sempre interés per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L'amor cristià és l'actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament nostra vida que ha estat capaç de sofrir nostra mort.
