5º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Curà molts malalts de diverses malalties
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1, 29-39
|
Guarició de la sogra de Simó i d'altres malalts 29 Sortint de la sinagoga arribaren, acompanyats de Jaume i Joan, a casa de Simó i Andreu. 30 La sogra de Simó era al llit amb febre, i ho digueren a Jesús. 31 Llavors ell s'hi acostà i, agafant-la per la mà, la va fer aixecar. La febre va deixar-la, i ella es posà a servir-los. 32 Al vespre, quan el sol s'havia post, li anaven portant tots els malalts i els endimoniats. 33 Tota la població s'havia aplegat davant la porta. 34 Ell va curar molts malalts que patien diverses malalties; també va treure molts dimonis i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. Jesús predica per tot Galilea 35 De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'anà en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. 36 Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo. 37 Quan el van trobar li digueren: --Tothom et busca. 38 Ell els diu: --Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut. 39 I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis. Paraula de Déu.  |
A la sinagoga de Cafar-naüm Jesús ha alliberat al matí a un home posseït per un esperit maligne. Ara se'ns diu que surt de la «sinagoga» i marxa a «la casa» de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que passa en aquesta casa té una ensenyança per a les comunitats cristianes.
Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on se viu la vida quotidiana al costat dels éssers més estimats. En aquesta casa es gestarà la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes hem de saber que no són lloc religiós on se viu de la Llei, sinó llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.
En entrar a casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a acollir-los ja que está postrada al llit amb febre. Jesús no necessita més. Trencarà el dissabte per segon cop el mateix día. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall los gestos de Jesús amb la dona malalta.
«Es va acostar». És el primer que fa sempre: acostar-se als que pateixen, mirar de prop son rostre compartir el seu sofriment.
«La va agafar de la mà»: toca la malalta no tem les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la seva força curadora.
«La va aixecar», la posà de peu, li tornà la dignitat.
Així està sempre Jesús enmig dels seus: com una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús sols sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a «servir» a tots. El que ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint-se i cuidant-se uns a altres.
Però seria un error pensar que la comunitat cristiana és una família que només pensa en els seus propis membres i viu d'esquena al patiment dels altres. El relat diu que, aqueix mateix dia, «a sol post», quan ha acabat el dissabte, li porten a Jesús tots els malalts i posseïts per algun mal.
Els seguidors de Jesús hem de gravar bé aquesta escena. En venir la fosca, tota la població, amb els seus malalts, «s'amuntega a la porta». Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta de la casa on és Jesús. La Església només atreu de veres quan la gent que pateix pot descobrir a Jesús curant la vida i alleujant el sofriment. A la porta de nostres comunitats hi ha molta gent que pateix. No l'oblidem.
RETIRAR-SE A PREGAR
I allí es posà a pregar
Enmig de la intensa activitat de profeta itinerant, Jesús sempre cuidà la seva comunicació amb Déu en el silenci i soledat. Els evangelis han conservat el record de un costum seu que causà profunda impressió: Jesús solia retirar-se a la nit a pregar.
L'episodi que narra Marc ens ajuda a conèixer el que significava l'oració per a Jesús. El dia abans havia esta una jornada dura. Jesús «havia curat molts malalts». L'èxit havia estat gros. Cafar-Naüm estava commocionat: «Tota la població s'havia aplegat» en torn a Jesús. Tothom parlava d'ell.
Aquella mateixa nit, de “matinada”, entre las tres i les sis del matí, Jesús s'aixeca i, sense avisar als seus deixebles, es retira al descampat. «Allí es posà a pregar». Necessita estar a soles amb el seu Pare. No vol deixar-se atordir per l'èxit. Sols cerca la voluntat del Pare: conèixer bé el camí que ha de recórrer.
Sorpresos per la seva absència, Simó i els seus companys van a cercar-lo. No dubten a interrompre el seu diàleg amb Déu. Només volen retenir-lo: «Tothom us cerca». Però Jesús no se deixa programar des de fora. Sols pensa en el projecte del seu Pare. Res ni ningú l'apartarà del seu camí.
No té cap interés en quedar-se a gaudir del seu èxit a Cafarnaüm. No cedirà davant l'entusiasme popular. Hi ha llogarets que encara no han escoltat la Bona Nova de Déu:«Anem a altres llocs...a predicar-hi també allí».
Un dels trets més positius en el cristianisme contemporani és veure com es despert la necessitat de cuidar més la comunicació amb Déu, el silenci i la meditació. Els cristians més lúcids i responsables volen menar la Església de avui a viure de manera més contemplativa.
És urgent. Els cristians ja no sabem estar a soles amb el Pare. Els teòlegs, predicadors i catequistes parlem molt de Déu, però parlem poc amb ell. El costum de Jesús s'ha oblidat fa molt de temps. A les parròquies se fan reunions de treball, però no sabem retirar-nos per a descansar en la presència de Déu i omplir-nos de la seva pau.
Cada cop som menys per a fer més coses. Nostre risc és caure en l'activisme, el desgast i el buit interior. Tanmateix, el nostre problema no és tenir molts problemes, sinó tenir la força espiritual necessària per a enfrontar-nos a ells.
UN COR QUE HI VEU
Curà molts malalts de diverses malalties.
Els evangelis relaten amb cert detall episodis i actuacions concretes de Jesús. Però, sovint, ofereixen «resums» o «sumaris» on es descriu el perfil del seu estil de viure: el que més gravat va romandre en el record dels seus seguidors.
En la comunitat on es va escriure l'evangeli de Marc se recordaven sobre tot aquests trets: Jesús era un home molt atent al dolor de la gent. Incapaç de passar de llarg si veia a algú patint. No era només predicar. Ho deixava tot, inclús l'oració, per a respondre a les necessitats i malalties de les persones. Per això el cercaven tant els malalts i desvalguts.
He llegit amb alegria l'escrit del Papa a tota la Església ja que ha sabut exposar de manera precisa el que ell anomena el «programa del cristià», que es desprèn del «programa de Jesús». Segons la seva esplèndida expressió, el cristià ha de ser, com Jesús, «un cor que hi veu. Aquest cor veu on se necessita amor i actua en conseqüència».
El Papa mira el món amb realisme. Reconeix que són molt grans els progressos en el camp de la ciència i la tècnica. Però, malgrat tot, «vemos cada día lo mucho que se sufre en el mundo a causa de tantas formas de miseria material y espiritual».
Qui viu amb un cor que hi veu, sap «captar les necessitats dels altres en el més pregon del seu ésser per a fer-les seves». No basta que hi hagi «organitzacions encarregades» de prestar ajuda. Si aprenc a mirar l'altre com mirava Jesús, descobriré que «puc oferir-li la mirada d'amor que necessita».
El Papa no pensa en «sentiments piadosos». Important és «no desentendre's» del que pateix. La caritat cristiana «es ante todo y simplemente la respuesta a una necesidad inmediata en una determinada situación: los hambrientos han de ser saciados, los desnudos vestidos, los enfermos atendidos, los prisioneros visitados».
És necessària una atenció professional ben organitzada. El Papa la considera requisit fonamental, però «los seres humanos necesitan siempre algo más que una atención técnicamente correcta. Necesitan humanidad. Necesitan atención cordial».
MÀ
ESTESA
… agafant-la per la mà, la va fer aixecar.
L'exegesi moderna ha pres consciència de que tota l'actuació de Jesús està sostinguda per la «gestualitat». No basta, per això, analitzar les seves paraules. Cal, a més, estudiar el profund contingut dels seus gestos.
Les mans són de gran importància en el gest humà. Poden construir o destruir, curar o ferir, acaronar o copejar, acollir o rebutjar. Les mans poden reflectir l'ésser de la persona. De aquí que els exegetes estudien amb atenció les mans de Jesús en les quals insisteixen els evangelistes.
Jesús toca als deixebles caiguts per terra per tornar-los la confiança: «Aixequeu-vos, no tingueu por » (Mt 17, 6-7). Quan Pere comença a enfonsar-se, li dóna la mà, l'agafa i li diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?» (Mt 14, 31). Jesús és, sovint, mà que aixeca, infon força i posa en peu a la persona.
Els evangelistes destaquen, sobre tot, els gestos de Jesús amb els malalts. Són significatius els matisos expressats pels diferents verbs. A voltes, Jesús agafa al malalt per a arrencar-lo del mal. Altres vegades, imposa les seves mans en un gest de benedicció que transmet la seva força curadora. Sovint, estén la seva mà per a tocar-lo en un gest de proximitat, suport i compassió. Jesús és mà propera que acull els impurs, els envolta amb la seva benedicció i els protegeix de l'exclusió.
Des d'aquestes claus hem de llegir el relat de Cafar-naüm (Mc 1, 31). Jesús entra a l'habitació d'una dona malalta, s'acosta a ella, l'agafa per la mà i l'aixeca en un gest de proximitat i de suport i li transmet nova força. Jesucrist és per als cristians «la mà que Déu tendeix» a l'ésser humà necessitat de força, suport, companyia i protecció. És l'experiència del creient en la seva vida.
RELIGIÓ TERAPÈUTICA
Ell va curar molts malalts...
La teologia volt recuperar una dimensió del cristianisme essencial que, s'havia perdut en part al llarg delos segles. A diferència d'altres religions, «el cristianisme és una religió terapèutica» (E. Biser).
En l'origen de la tradició cristiana res apareix amb tanta claredat com la figura de Jesús curant malalts. És el signe que ell mateix presenta com garantia de sa missió: “ Els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, ..., els pobres reben l'anunci de la bona nova» Per altra banda, res indica millor el sentit de la fe cristiana que aqueixes paraules tants cops repetides per Jesús: «La teva fe t'ha curat.» No és estrany que Crist hagi estat invocat en la Església antiga amb aquesta bella pregària: «Ajuda'ns, oh Cristo, Tú ets nostre únic Metge.»
És fàcil resumir després allò succeït. Per una banda, el cristianisme es justificà davant objeccions i atacs, utilitzant la teologia per a exposar el contingut de la fe de manera doctrinal; i així “crear veritats revelades”. Per altra, la curació passà a mans d'una medicina cada cop més capacitada per a curar l'organisme humà.
No es tracta ara de que la fe recuperi el terreny cedit a la medicina científica recorrent a l'oració o altres pràctiques per a curar malalties. La religió no és un remei terapèutic més. La perspectiva ha de ser una altra. La medicina moderna ha convertit el malalt en un «cas clínic» per a poder aplicar amb eficàcia la tècnica i instrumental científic. Però l'ésser humà és molt més que un «cas clínic».
Assegurada la curació de moltes malalties greus, el mal es cola per la porta del darrere i torna entrar en el ser humà sota forma de sens sentit, depressió, soledat o buit interior. No basta curar algunes malalties per a viure de manera sana.
Alguns teòlegs apunten dos fets que poden obrir un horitzó nou per a la fe en els pròxims anys.
- Per una banda, se desmorona una religió sustentada per l'angoixa i la por a Déu; és un dels signes més esperançadors que se produeix en la consciència humana (E. Biser).
- Per altra banda, s'obre així el camí a una forma renovada de creure i «experimentar Déu com a força sanadora i auxiliadora» (J. Gnilka).
Tal volta, en pròxims segles sols creuran els que experimentin que Déu els fa bé, els que comprovin que la fe és el millor estímul i la major força per a viure amb sentit i esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada