dijous, 16 de juny del 2022
PAGOLA CORPUS
PAGOLA POWER POINT
El Santíssim Cos i Sang de Crist (C)
SEGONA LECTURA
Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor ...
Lectura de la primera carta del apòstol sant Pau als Corintis 11,23-26
23 La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, 24 digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» 25 I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» 26 Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.
Paraula de Déu
EVANGELI
en van menjar i quedaren saciats.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,11b-17
|
... la gent ho va saber i el seguiren. Jesús els acollí, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. 12 El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li: --Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat. 13 Però Jesús els digué: --Doneu-los menjar vosaltres mateixos. Ells respongueren: --Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada. 14 Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: --Feu-los seure en grups de cinquanta. 15 Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. 16 Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. 17 Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat. Paraula de Déu  |
FER MEMÒRIA DE JESÚS
Tots en van menjar
.En narrar el darrer Sopar de Jesús amb els seus deixebles, les primeres generacions cristianes recordaven el desig expressat de manera solemne pel seu Mestre: «Feu això en memòria meva». Així ho recullen l'evangelista Lluc i Pau, l'evangelitzador dels gentils.
Des de l'origen, el Sopar del Senyor ha estat celebrat pels cristians per fer memòria de Jesús, actualitzar la seva presència viva enmig nostre i alimentar la nostra fe en ell, en el seu missatge i en la seva vida lliurada per nosaltres fins a la mort. Recordem quatre moments significatius a l'estructura actual de la missa. Els hem de viure des de dins i en comunitat.
L´escolta de l´Evangeli.
Fem memòria de Jesús quan escoltem als evangelis el relat de la seva vida i el seu missatge. Els evangelis han estat escrits, precisament, per guardar el record de Jesús alimentant així la fe i el seguiment dels seus deixebles. Del relat evangèlic no n'aprenem doctrina sinó, sobretot, la manera de ser i actuar de Jesús, que ha d'inspirar i modelar la nostra vida. Per això, ho hem d'escoltar en actitud de deixebles que volen aprendre a pensar, sentir, estimar i viure com ell.
La memòria del Sopar.
Fem memòria de l'acció salvadora de Jesús escoltant les paraules amb fe: «Això és el meu cos. Vegeu-me en aquests trossos de pa lliurant-me per vosaltres fins a la mort… Aquest és el calze de la meva sang. L'he vessada pel perdó dels vostres pecats. Així em recordareu sempre. Us he estimat fins a l'extrem». En aquest moment confessem la nostra fe en Jesucrist fent una síntesi del misteri de la nostra salvació: «Anunciem la teva mort, proclamem la teva resurrecció. Vine, Senyor Jesús». Ens sentim salvats per Crist, nostre Senyor.
La pregària de Jesús
Abans de combregar, pronunciem la pregària que ens va ensenyar Jesús. Primer, ens identifiquem amb els tres grans desitjos que portava al cor: el respecte absolut a Déu, la vinguda del seu regne de justícia i el compliment de la seva voluntat de Pare. Després, amb les seves quatre peticions al Pare: pa per a tothom, perdó i misericòrdia, superació de la temptació i alliberament de tot mal.
La comunió amb Jesús.
Ens apropem com a pobres, amb la mà estesa; prenem el Pa de la vida; combreguem fent un acte de fe; acollim en silenci Jesús al nostre cor i en la nostra vida: «Senyor, vull combregar amb tu, seguir els teus passos, viure animat amb el teu esperit i col·laborar en el teu projecte de fer un món més humà»
ENMIG DE LA CRISI
La
crisi econòmica serà llarga i dura. No ens hem d'enganyar. No
podrem mirar cap a un altre costat.
Al nostre entorn més o menys proper ens trobem amb famílies obligades a viure de la caritat, persones amenaçades de desnonament, veïns colpejats per l'atur, malalts sense saber com resoldre els seus problemes de salut o medicació.
Ningú sap gaire bé com anirà reaccionant la societat. Sens dubte, anirà creixent la impotència, la ràbia i la desmoralització de molts. És previsible que augmentin els conflictes i la delinqüència. És fàcil que creixi l'egoisme i l'obsessió per la seguretat pròpia.
Però també és possible que vagi creixent la solidaritat. La crisi ens pot fer més humans. Ens pot ensenyar a compartir més allò que tenim i no necessitem. Es poden estrènyer els llaços i la mútua ajuda dins de les famílies. Pot créixer la nostra sensibilitat cap als més necessitats. Serem més pobres però podem ser més humans.
Enmig de la crisi, les nostres comunitats cristianes també poden créixer en amor fratern. És el moment de descobrir que no és possible seguir Jesús i col·laborar en el projecte humanitzador del Pare sense treballar per una societat més justa i menys corrupta, més solidària i menys egoista, més responsable i menys frívola i consumista.
És també el moment de recuperar la força humanitzadora que es clou en l'eucaristia quan és viscuda com experiència d'amor compartit. La trobada dels cristians cada diumenge al voltant de Jesús, ha de convertir-se en un lloc de conscienciació i impuls de solidaritat pràctica.
La crisi pot sacsejar la nostra rutina i mediocritat. No podem combregar amb Crist en la intimitat del nostre cor sense combregar amb els germans que pateixen. No podem compartir el pa eucarístic ignorant la gana de milions d'éssers humans privats de pa i de justícia. És una burla donar-nos la pau els uns als altres oblidant els que van quedant exclosos socialment.
La celebració de l'eucaristia ens ha d'obrir els ulls per descobrir qui hem de defensar, donar suport i ajudar en aquests moments. Ens ha de despertar de la “il·lusió d'innocència” que ens permet viure tranquils, per moure'ns i lluitar només quan veiem en perill els nostres interessos. Visqui cada diumenge amb fe, ens pot fer més humans i millors seguidors de Jesús. Ens pot ajudar a viure la crisi amb lucidesa cristiana, sense perdre ni la dignitat ni l'esperança.
CADA DIUMENGE
Tots en van menjar i quedaren saciats
Per celebrar la eucaristía dominical no basta seguir les normes prescrites o pronunciar les paraules obligades. No n'hi ha prou en cantar, senyar-se o donar la pau en el moment adequat.
És bo de fer assistir a missa i no celebrar res en el cor; sentir les lectures corresponents i no escoltar la veu de Déu; combregar pietosament sense combregar amb Crist; donar-nos la pau sense reconciliar-nos amb ningú. ¿Com viure la missa del diumenge com una experiència que renovi i enforteixi la nostra fe?
Per començar, cal escoltar des de dins amb atenció i joia la Paraula de Déu i, en concret, l'evangeli de Jesús. Durant la setmana hem vist la televisió, hem escoltat la ràdio i hem llegit la premsa. Vivim atordits per missatges, veus, sorolls, notícies, informació i publicitat. Necessitem escoltar una altra veu diferent que ens guareixi per dins.
Un alè escoltar les paraules directes i senzilles de Jesús. Porten veritat a la nostra vida. Ens alliberen d'enganys, pors i egoismes que fan mal. Ensenyen a viure amb senzillesa i dignitat, amb sentit i esperança. Una sort fer el recorregut de la vida guiats cada diumenge per la llum del evangeli.
La pregària eucarística constitueix el moment central. No distreure'ns. «Aixequem el cor» per donar gràcies a Déu. És bo, just i necessari agrair a Déu per la vida, per la creació, pel regal que és Jesucrist. La vida no és només feina, esforç i agitació. És celebració, acció de gràcies i lloança a Déu. És un respir reunir-nos cada diumenge per sentir la vida com a regal i donar gràcies al Creador.
La comunió amb Crist és decisiva. És el moment d'acollir Jesús en la nostra vida per experimentar-lo en nosaltres, per identificar-nos amb ell i per deixar-nos treballar, consolar i enfortir pel seu Esperit.
Tot això no ho vivim tancats en el nostre petit món. Cantem junts el Parenostre ens sentim germans de tots. Demanem que a ningú li falti el pa ni el perdó. Ens donem la pau i la cerquem per a tothom.
COMIAT INOBLIDABLE
En van menjar tots.
Celebrar l'eucaristia és reviure el darrer sopar que Jesús va celebrar amb els seus deixebles abans de l'execució. Cap explicació teològica, cap ordenació litúrgica, cap devoció interessada no ens ha d'allunyar de la intenció original de Jesús... .¿Com va dissenyar ell aquell sopar? ¿Què volia
deixar gravat per sempre en els deixebles? ¿Per què havien de continuar revivint aquell comiat inoblidable?
Primer de tot, Jesús volia contagiar-los la seva esperança indestructible en el regne de Déu. La seva mort era imminent; aquell sopar era l'últim. Però un dia s'asseuria a taula amb una copa a les mans per beure junts un «vi nou». Res ni ningú no podrà impedir aquest banquet final del Pare amb els seus fills i filles. Celebrar l'eucaristia és revifar l'esperança: gaudir des d'ara amb aquesta festa que ens espera amb Jesús, al costat del Pare.
Jesús volia, preparar-los per aquell cop dur de la seva execució. No s'han d'enfonsar en la tristesa. La mort no trencarà l'amistat que els uneix. La comunió no quedarà trencada. Celebrant aquell sopar podran alimentar-se del record, presència i esperit. Celebrar l'eucaristia és alimentar la nostra adhesió a Jesús, viure en contacte amb ell, continuar units.
Jesús va voler que els seus mai no oblidessin el que havia estat la seva vida: un lliurament total al projecte de Déu. Li ho va dir mentre els distribuïa un tros de pa a cadascú: «Això és el meu cos; recordeu-me així: lliurant-me per vosaltres fins al final per fer-vos arribar la benedicció de Déu». Celebrar l'eucaristia és combregar amb Jesús per viure cada dia de manera més lliurada, treballant per un món més humà.
Jesús volia que els seus se sentissin comunitat. Als deixebles els va haver de sorprendre allò que Jesús va fer al final del sopar. En comptes de beure cadascun de la seva copa, com era costum, Jesús els va convidar a tots a beure'n una: la seva! Tots compartirien la «copa de salvació» beneïda per ell. En ella veia Jesús alguna cosa nova: «Aquesta és la nova aliança en la meva sang».
Celebrar l'eucaristia és alimentar el vincle que ens uneix entre nosaltres i amb Jesús.
PRIMERA COMUNIÓ
En van menjar tots...
Un gest repetit una vegada i una altra pot fàcilment desgastar-se. La pràctica rutinària ens mena a oblidar el seu veritable sentit ia desvirtuar-ne el contingut. Així ens pot passar amb aquest gest profund i entranyable que consisteix a apropar-nos a rebre Crist en la comunió. ¿Com combregar de manera nova?
Primer: despertar la nostra alegria. Ens sentim «feliços» de saber-nos cridats a la taula del Senyor. No combreguem de genolls en actitud penitencial, sinó drets, sabent que Crist ressuscitat ens ha tornat la dignitat de fills de Déu. Per això, és bo que ens apropem cantant.
Reconeixem la nostra mediocritat repetint les paraules del centurió: «Jo no sóc digne que entris a casa meva...» Per això, combreguem estenent la nostra mà com a pobres captaires que necessiten rebre el pa de la vida.
Combreguem fent un acte de fe. Qui dóna la comunió presenta el pa consagrat dient: «El cos de Crist». El qui combrega respon: «Amén».אָמֵן Aquesta paraula hebrea significa: «Jo crec».
El creient combrega dient interiorment: «Jo crec en la presència de Crist en aquest humil gest. Crec que el Ressuscitat alimenta la meva vida en aquesta comunió».
Combregar és molt més que introduir el pa consagrat a la nostra boca. Combreguem acollint Crist en la nostra vida. Per això és tan important retirar-nos en silenci per obrir el nostre cor al Ressuscitat: «Jo t'acullo, neteja el meu cor, transforma la meva vida. Vull viure de la teva veritat i del teu esperit. Vull ser com eres tu, viure i estimar com vivies i estimaves tu». En aquest silenci profund anem combregant amb Crist.
Fa algun temps, jo parlava de tot això amb un cristià practicant entrat ja en anys. Al cap de poques setmanes, em va trucar per dir-me més o menys aquestes paraules: «Després de tants anys de combregar tots els diumenges, tinc la impressió d'estar fent ara la “primera comunió”». Potser tots necessitem aprendre a combregar de manera nova i més viva. La nostra fe creixeria.
COMPTE AMB LA EUCARISTIA
En menjaren tots
Els cristians sovint repetim que l'eucaristia és el centre vital
de l'Església i l'experiència nuclear de la vida cristiana. I és realment així. Ho va recordar amb força especial el Concili Vaticà II: “No es construeix cap comunitat cristiana si no té com a arrel i polleguera la celebració de l'eucaristia.” Tanmateix, al llarg dels segles, s'ha fet de tot amb el Sopar del Senyor.
La missa ha servit de marc per celebrar homenatges i escoltar grans concerts; s'han organitzat “misses de campanya” per animar el combat als exèrcits; s'han fet funerals per defensar una ideologia determinada. És evident que en tot això no es busca precisament celebrar “el memorial del Senyor”, sinó quelcom molt més ambigu i confús.
Sense arribar a aquests abusos, l'eucaristia queda buida també del seu contingut essencial quan es converteix en pràctica rutinària sense cap repercussió en les nostres vides. Aquestes misses no construeixen comunitat ni alimenten la vida cristiana. Al contrari, com diu J. von Allmen: "El Sopar fa emmalaltir l'Església quan no és el lloc d'un amor confessat i compartit".
És contradicció combregar amb Crist tots els diumenges en la més recollida intimitat, i no preocupar-nos durant la setmana de combregar amb els germans; compartir el pa eucarístic, i ignorar la gana de milions d'éssers humans privats de pa, justícia i pau; celebrar el “sagrament del amor”, i no revisar els nostres egoismes individuals i col·lectius o la nostra apatia davant de situacions d'injustícia i oblit dels més desvalguts; escoltar la Paraula de Déu a les Escriptures, i no sentir els crits dels seus fills més necessitats; donar-nos cada diumenge l'abraçada de pau, i no treballar per fer-la realitat entre nosaltres. Viscuda així, l'eucaristia no provoca conversió ni posa en seguiment de Crist. Al contrari, es pot convertir en “coartada religiosa” que, en oferir la satisfacció del deure religiós, reforça el que J. B. Metz diu el “status quo” dels nostres cors aburgesats”. S'exhorta als cristians que no deixin de participar en l'eucaristia dominical. En la festa del Corpus vull fer sentir un crit: Compte amb l'eucaristia viscuda de manera rutinària.
CADA MOMENT
En menjaren tots
Són moltes les persones que «assisteixen» a missa sense saber exactament com viure cada moment de la celebració. Tanmateix, només aquesta participació personal pot fer de cada eucaristia una experiència viva capaç d'alimentar la vida del creient.
El cant d'entrada i la salutació del sacerdot ens ajuden a entrar en el clima de la celebració. Queda enrere una setmana de feines i preocupacions.
Ara em trobo amb altres creients com jo. Junts viurem aquesta experiència que ens desitja el que presideix. Vull acollir la «gràcia» de Crist, recordar «l'amor» del Pare i sentir-me units els altres per la «comunió» de l'Esperit Sant.
Ritu penitencial. Moments breus per recordar que també al llarg d'aquesta setmana he estat egoista i mediocre. «Senyor, tingueu pietat». M'apropo a Tu cercant gràcia i perdó.
Litúrgia de la Paraula.- moment per escoltar la Paraula de Déu. Cada dia veig la televisió, escolto la ràdio, llegeixo els diaris i parlo amb la gent. Però necessito escoltar una cosa diferent. ¿Què em vol dir Déu? Lectura de l´evangeli. Vull estar atent a les paraules de Jesús. Em poden ajudar a viure la setmana que ve de forma més humana i esperançada.
Després d'escoltar la Paraula de Déu.- el Credo. Gest important de la comunitat creient. Tots els diumenges, drets, confessem la nostra fe. També jo. No em puc aturar en cada frase, però vull sentir-me creient, malgrat dubtes i debilitatS.
«Crec, Senyor, però ajuda la meva poca fe.»
Després de l'ofertori, comença la Pregària eucarística, el moment central de la missa. El sacerdot ens convida a «aixecar el cor» per donar gràcies a Déu. Vull fer-ho de debò. És bo, és just i necessari donar-te gràcies sempre i arreu a Tu, Pare Sant i Bé. De vegades no encerto a creure, però no vull que se'm passi la vida sense donar-te gràcies per la creació, per la meva vida, per Jesucrist el nostre Salvador. És el més gran que puc fer aquest diumenge.
S'acosta el moment de la comunió. Vull preparar-me bé. Cantaré el Pare nostre sentint-lo a Déu com a Pare i sentint-me més germà de tots. Després faré el gest de la pau. Vull viure donant la meva mà a tothom, buscant sempre la unió i la pau. Només llavors m'acostaré a combregar. Sé que no sóc digne, però el Senyor m'entén. Necessito sentir-me reconfortat i enfortit interiorment. Necessito sentir Crist a prop, dins meu. Vull acollir-ho a la meva vida.
AMB AFECTE I HUMOR
En menjaren tots
Uns suggeriments, pensats amb afecte i una mica d'humor per ser seguits per aquells a qui la missa "no els diu res". En sentir, diumenge al matí, la crida de les campanes que conviden els creients a la pregària i l'acció de gràcies a Déu, no les deixis ressonar al teu interior. Bastant ocupat estàs a organitzar-te bé el diumenge. Mai no arribis a l'església amb prou temps per estar uns minuts en silenci i preparar-te per viure la celebració. És millor entrar a darrera hora de manera atropellada. Així se't farà tot més curt.
Col·loca't el més enrere possible. És més difícil seguir de prop el que es fa a l'altar, però es domina més bé la situació i s'està més tranquil. A més a més, pots sortir dels primers. Si és possible, no obris la boca en tota la celebració ni per cantar ni per unir-te a la pregària. Això és per a persones més "pietoses". A tu et va més una posició seriosa i digna.
Si
t'animes a cantar algun cant, no se t'acudeixi fixar-te en la lletra
per veure què estàs dient. L'important és que la cançó surti bé
i “soni” de manera agradable. Ja hi haurà temps per comunicar-te
amb Déu. En asseure't per sentir la Paraula de Déu, no escoltis el
missatge de les lectures bíbliques. És un bon moment per posar-te
còmode i descansar. Pots observar quines persones han acudit a
missa. Les paraules del lector us serviran de "música de
fons".
L'homilia pot ser un moment més interessant o un
veritable exercici de “paciència”, tot cal dir-ho. En qualsevol
cas, ja et saps més o menys què dirà el sacerdot. Pots, fins i
tot, comentar-ho a la sortida. Però no se t'acudeixi escoltar cap
interpel·lació o crida per tu.
Aprofita els moments de silenci per recordar el que has de fer en sortir de missa. No entris dins teu per donar gràcies a Déu o demanar-li perdó. A tu no te'n van aquestes coses. En combregar, mostra la teva habilitat en fer-ho de manera ràpida i àgil. Així podràs passar revista als que vénen després de tu. En arribar al teu lloc, no et recullis interiorment per comunicar-te amb Crist. Això es feia abans del Concili. Sobretot, sigues ràpid al final perquè ja saps com s'amuntega després la gent. No et cal quedar-te a rebre la benedicció de Déu. Ell t'estima i et beneeix, fins i tot quan ja ets fora del temple.
Però això sí. Quan el sacerdot digui a la missa: "Alcem el cor", tu no obris la boca. No diguis "Ho tenim aixecat cap al Senyor";.no ho diguis perquè no és veritat. Encara no has “aixecat el teu cor” cap al Senyor; i, si no ho fas, difícilment et podrà dir alguna cosa la Missa
dimecres, 8 de juny del 2022
DIUMENGE TRINITAT
https://drive.google.com/file/d/FULL DOMINICAL 12.06.22-sTSgdq-3oIkG4eXo2LlgWk-q2fbO/view?usp=sharing Trinitat (C)
EVANGELI
Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi."
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 16,12-15
Jesús va dir 12 »Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. 13 Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. 14 Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. 15 Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi."
Paraula de Déu
OBRIR-NOS
AL
MISTERI DE DÉU
Tot el que té el Pare és meu.
Al llarg dels segles, els teòlegs han fet un gran esforç per acostar-se al misteri de Déu formulant amb diferents construccions conceptuals les relacions que vinculen i diferencien les persones divines al si de la Trinitat. Esforç legítim, nascut de l'amor i el desig de Déu.
Jesús, tanmateix, no segueix aquest camí. Des de la pròpia experiència de Déu, convida els seus seguidors a relacionar-se de manera confiada amb Déu Pare, a seguir fidelment els seus passos de Fill de Déu encarnat, ia deixar-nos guiar i encoratjar per l'Esperit Sant. Ens ensenya així a obrir-nos al misteri sant de Déu.
Primer de tot, Jesús convida els seus seguidors a viure com a fills i filles d'un Déu proper, bo i entranyable, al qual tots podem invocar com a Pare estimat. El que caracteritza aquest Pare no és el seu poder i la seva força, sinó la seva bondat i compassió infinita. Ningú no està sol. Tots tenim un Déu Pare que ens comprèn, ens vol i ens perdona com ningú.
Jesús ens descobreix que aquest Pare té un projecte nascut del seu cor: construir amb tots els fills i filles un món més humà i fratern, més just i solidari. Jesús l'anomena "regne de Déu" i convida tothom a entrar en aquest projecte del Pare buscant una vida més justa i digna per a tots començant pels seus fills més pobres, indefensos i necessitats.
Alhora, Jesús convida els seus seguidors a que confiïn també en ell: "No es torbi el vostre cor. Creieu en Déu; creieu també en mi". Ell és el Fill de Déu, imatge viva del seu Pare. Les paraules i els gestos ens descobreixen com ens vol el Pare de tots. Per això, convida tothom a seguir-lo. Ell ens ensenyarà a viure amb confiança i docilitat al servei del projecte del Pare.
Amb el grup de seguidors, Jesús vol formar una família nova on tothom cerca "complir la voluntat del Pare". Aquesta és l'herència que vol deixar a la terra: un moviment de germans i germanes al servei dels més petits i desvalguts. Aquesta família serà símbol i germen del nou món volgut pel Pare.
Per això necessiten acollir el Esperit que encoratja el Pare i el seu Fill Jesús: "Vosaltres rebreu la força del 'Esperit Sant que vindrà sobre vosaltres i així sereu els meus testimonis". Aquest Esperit és l'amor de Déu, l'alè que comparteixen el Pare i el Fill Jesús, la força, l'impuls i l'energia vital que farà dels seguidors de Jesús els seus testimonis i col·laboradors al servei del gran projecte de la Trinitat santa.
MISTERI DE BONDAT
Al llarg dels segles, els teòlegs s'han esforçat per investigar el misteri de Déu aprofundint conceptual en la seva naturalesa i exposant-ne les conclusions amb diferents llenguatges. Però, sovint, les nostres paraules amaguen el seu misteri més que revelar-ho. Jesús no parla gaire de Déu. Ens ofereix senzillament la vostra experiència.
A Déu Jesús l'anomena “Pare” i ho experimenta com un misteri de bondat. Ho viu com una Presència bona que beneeix la vida i atrau els seus fills i filles a lluitar contra allò que fa mal a l'ésser humà. Per a ell, aquest misteri últim de la realitat que els creients anomenem “Déu” és una Presència propera i amistosa que s'està obrint camí en el món per construir, amb nosaltres i amb nosaltres, una vida més humana.
Jesús no separa mai aquest Pare del seu projecte de transformar el món. No hi pot pensar com algú tancat en el seu misteri insondable, d'esquena al patiment dels fills i filles. Per això, demana als seus seguidors obrir-se al misteri d'aquest Déu, creure en la Bona Notícia del seu projecte, unir-nos-hi per treballar per un món més just i feliç per a tots, i cercar sempre que la seva justícia, la seva veritat i la seva pau regnen cada vegada més entre nosaltres.
D'altra banda, Jesús s'experimenta a si mateix com a “Fill” d'aquest Déu, nascut per impulsar a la terra el projecte humanitzador del Pare i per portar-lo a la seva plenitud definitiva fins i tot sobre la mort. Per això, cerca en tot moment allò que vol el Pare. La seva fidelitat a ell el condueix a cercar sempre el bé dels seus fills i filles. La seva passió per Déu es tradueix en compassió per tots els qui pateixen.
Per això, l'existència sencera de Jesús, el Fill de Déu, consisteix a curar la vida i alleujar el patiment, defensar les víctimes i reclamar-hi justícia, sembrar gestos de bondat, i oferir a tots la misericòrdia i el perdó gratuït de Déu: la salvació que ve del Pare.
Finalment, Jesús actua sempre impulsat per el Esperit de Déu. És l'amor del Pare qui l'envia a anunciar als pobres la Bona Nova del seu projecte salvador. És l'alè de Déu qui el mou a guarir la vida. És la seva força salvadora la que es manifesta en tota la trajectòria profètica. Aquest Esperit no s'apagarà el món quan Jesús s'absenti. Ell mateix ho promet així als seus deixebles. La força del Esperit els farà testimonis de Jesús, Fill de Déu, i col·laboradors del projecte salvador del Pare. Així vivim els cristians pràcticament el misteri de la Trinitat.
Tot el que té el Pare és meu.
Els teòlegs han escrit estudis profunds sobre la vida insondable de les persones divines al si de la Trinitat. Per contra, Jesús no s'ocupa d'oferir aquest tipus de doctrina sobre Déu. Per ell, Déu és una experiència: se sent Fill estimat d'un Pare bo que s'està introduint al món per humanitzar la vida amb el seu Esperit.
Per a Jesús, Déu no és un Pare sense més ni més. descobreix en aquest Pare uns trets que no recorden els teòlegs. En el seu cor ocupen un lloc privilegiat els més petits i indefensos, els oblidats per la societat i les religions: els que res de bo poden esperar ja de la vida.
Aquest Pare no és propietat dels bons. «Fa sortir el sol sobre bons i dolents». A tots beneeix, a tots estima. Per a tots cerca una vida més digna i feliç. Per això té cura de dels que viuen «perduts». A ningú oblida, a ningú abandona. Ningú va per la vida sense sa protecció.
Tampoc Jesús és el Fill de Déu sense més ni més. És Fill estimat d'aquest Pare, però alhora el nostre amic i germà. És el gran regal de Déu a la humanitat. Seguint els seus passos, gosem viure amb confiança plena en Déu. Imitant la seva vida, aprenem a ser compassius com el Pare del cel. Units a ell, treballem per construir aquest món més just i humà que vol Déu.
Finalment, des de Jesús experimentem que el Esperit Sant no és irreal i il·lusori. És senzillament l'amor de Déu que està en nosaltres i entre nosaltres encoratjant sempre la nostra vida, atraient-nos sempre cap al bé. Aquest Esperit ens convida a viure com Jesús que, «ungit» per la seva força, va passar tota la seva vida fent el bé i lluitant contra el mal.
És bo culminar les nostres pregàries dient «Glòria al Pare, al Fill i a el Esperit Sant» per adorar amb fe el misteri de Déu. I és bo senyar-nos en el nom de la Trinitat per comprometre'ns a viure en el nom del Pare, seguint fidelment Jesús, el seu Fill, i deixant-nos guiar pel seu Esperit.
Miniatura
de Déu
Tot
el que té el Pare és meu.
Al llarg de vint segles de cristianisme, grans teòlegs han escrit estudis profunds sobre la Trinitat, mirant de pensar conceptual el misteri de Déu. Tanmateix, ells mateixos diuen que, per saber de Déu, el que és important no és «discórrer» gaire, sinó «saber» alguna cosa de l'amor.
La raó és senzilla. La teologia cristiana ve a dir, en definitiva, que Déu és Amor. No és una realitat freda i impersonal, un ésser trist, solitari i narcisista. No ho hem d'imaginar com a poder impenetrable, tancat en si mateix. En el seu ésser més íntim, Déu és amor, vida compartida, amistat joiosa, diàleg, entrega mútua, abraçada, comunió de persones.
El més gran és que nosaltres estem fets a imatge d'aquest Déu. L'ésser humà és una mena de «miniatura» de Déu. És fàcil intuir-ho. Sempre que sentim necessitat d'estimar i ser estimats, sempre que sabem acollir i busquem ser acollits, quan gaudim compartint una amistat que ens fa créixer, quan sabem donar i rebre vida estem assaborint l'«amor trinitari» de Déu. Aquest amor que brolla en nosaltres en prové.
Per això, el camí per aproximar-nos al misteri de Déu no són els llibres que en parlen, sinó les experiències amoroses que se'ns regalen a la vida. Quan dos joves es besen, quan dos enamorats es lliuren mútuament, quan dos esposos fan brollar del seu amor una nova vida, estan vivint experiències que, fins i tot quan són maldestres i imperfectes, apunten cap a Déu.
Qui no sap res de donar i rebre amor, qui no sap compartir ni dialogar, qui només se sent a si mateix, qui es tanca a tota amistat, qui busca el seu propi interès, qui només sap guanyar diners, competir i triomfar, ¿què pot saber de Déu?
L'amor trinitari de Déu no és un amor excloent, un amor egoista entre tres. És amor que es difon i regala a totes les criatures. Per això, qui viu l'amor des de Déu, aprèn a estimar els qui no li poden correspondre, sap donar gairebé sense rebre, pot fins i tot «enamorar-se» dels més pobres i petits, pot lliurar la seva vida a construir un món més amable i digne de Déu.
¿COM
VIURE LA TRINITAT ?
Tot
el que té el Pare és meu.
El
Pare és el misteri insondable d'amor que dóna origen a tot allò
que viu. Ell és la font oculta que no té origen i de la qual neix
tot allò bo, allò bell i misericordiós. En ell comença tot allò
que és vida i amor. El Pare no sap sinó donar-se i donar
gratuïtament i sense condicions. Ell és així. Ell està
conduint-ho tot a la victòria definitiva de la vida
Creure en un Déu Pare és saber-se acollit. Déu m'accepta com sóc. Només vol la meva vida i la meva felicitat eterna. Puc viure amb confiança i sense por. No coneixeré l'experiència més terrible i insuportable per a un ésser humà: sentir-se rebutjat per tothom, no ésser acceptat per ningú. Déu és el meu Pare. Mai no seré un estrany per a Déu, sinó un fill.
El Fill existeix rebent totalment del Pare. Ell és així. Pura acollida, resposta perfecta al Pare, reflex fidel del seu amor. Per això no s'apropia de res. Rep la vida com a regal i la difon sobre nosaltres i tota la creació. El Fill és el nostre germà gran, el que ens revela el rostre veritable del Pare i ens ensenya el camí cap a ell.
Creure en un Déu Fill és saber-se acompanyat. No estem sols davant de Déu, perduts i desorientats, sense saber com situar-nos davant del misteri. El Fill de Déu fet home ens ensenya a acollir i difondre l´amor del Pare. Arrelats no coneixerem l'experiència destructora de la soledat. Qui no sap rebre amor, no sap què és viure. Qui no sap donar amor, es mor.
L'Esperit Sant és comunió del Pare i el Fill, abraçada recíproca, amor compartit, compenetració mútua. Ell és així. Desbordament de l'amor, força creadora i renovadora, energia amorosa que ho tranforma tot.
Creure en Déu Esperit Sant és saber-se habitat per l'amor. No estem buits i sense nucli interior, indefensos davant del nostre propi egoisme. Ens habita el dinamisme de l´amor. El Esperit ens manté en comunió amb el Pare i el Fill. Ell ens consola, ens renova i manté viu en nosaltres el desig de Déu regnant en un món més humà i fratern.
El Esperit de la veritat us guiarà fins a la veritat plena. La paraula “Déu” prové del sànscrit “Dyau”, i significa “dia”. En grec es converteix en Theos, que ve a ser lallum, el brillant. En l'origen del terme “Déu” subjau, per tant, la idea de la llum que dóna vida i permet veure. Déu és el que fonamenta la vida i dóna el sentit darrer a tot.
El cristianisme introdueix un llenguatge insòlit i revolucionari en parlar d´un Déu Trinitat. A la base d'aquesta nova terminologia hi ha una nova concepció: “Déu és amor”
Aquesta divinitat que sustenta la vida i que dóna sentit a la realitat és amor i només amor. En confessar un Déu trinitari estem tocant el cor mateix de la fe cristiana. Tota la resta és conseqüència. Quan aquesta fe s'oblida o es deforma en un Déu-Amor, s'està buidant la religió cristiana de la seva essència.
L'amor no és una activitat més de Déu, sinó que tota sa activitat consisteix en estimar. Si crea, crea per amor; si salva, salva per amor; si jutja, jutja amb amor. Tot el seu ésser i actuar és amor. Déu no té amor, sinó que és Amor. En el nostre llenguatge, sempre limitat, hem de dir que “Déu ni sap ni vol ni pot fer altra cosa sinó estimar” (Torres Queiruga). De Déu només ens arriba amor. Podem dubtar de tot, però mai això: cap a mi Déu només pot sentir amor.
Tanmateix, els cristians ens resistim a creure-ho i, sobretot, a treure'n les conseqüències. Confessem que Déu és amor, però després projectem sobre Ell els nostres fantasmes; deformem i retallem el seu amor amb la nostra visió egoista de tot; ho enfosquem amb les nostres pors. No gosem creure que Déu és amor sense restriccions, amor incondicional i indestructible. Ens resulta com a “increïble”, una cosa massa bonica per ser certa.
Segons no pocs teòlegs (H.U. von Balthasar, Només l'amor és digne de fe), una de les tasques més urgents del cristianisme actual és afirmar sense cap límit ni temor l'amor de Déu amb les seves “ires, venjances i càstigs”. No hem de consentir que se segueixi alimentant la idea d´un Déu menys humà que qualsevol de nosaltres.
La confessió en un Déu trinitària ens ha de portar a creure de manera pràctica en un Déu-Amor. Hem estat creats per amor, estem pastats d'amor, destinats a estimar-nos i estimar profundament la vida. No hi ha res més important i decisiu. La nostra tasca essencial és “estar en l'amor” (Jn 15,10).
VULL CREURE
Us conduirà fins a la veritat plena.
Vivim temps de confusió religiosa. El cristianisme els resulta força complicat i recarregat. Intenten viure la fe amb honradesa, però ho fan de manera dispersa i fragmentària. En la seva consciència tot està força barrejat: Crist, els sagraments, Déu, la resurrecció, el Papa, la Verge.
Tanmateix, no tot és igual ni té la mateixa importància. A moltes persones els faria bé captar on és l'essencial de la fe per viure-la de manera unificada i senzilla. Una religió complicada i confusa no pot despertar goig al creient. Heus aquí alguns suggeriments per viure la fe en Déu Trinitat de forma cordial i càlida..
«Crec en Déu Pare, creador del cel i de la terra. »
No estic sol ni visc oblidat. Déu és el meu Pare, Ell és el meu origen i el meu destí. Ell em va crear només per amor; ell m'espera amb el cor del Pare. No només a mi, sinó a tots els homes i les dones que són els meus germans. El seu nom és avui oblidat, negat i fins i tot menyspreat. Jo mateix ho oblido amb freqüència. Però Ell és la meva única esperança, tan bé com tinc. Encara que dubti de moltes coses, no vull perdre la meva fe en aquest Déu Pare, doncs intueixo que hauria perdut allò essencial.
«Crec en Jesucrist, el seu únic Fill. »
Sé que Jesús va ser un home extraordinari, però s'hi inclou una mica més. No és només un model per imitar o un mestre a seguir. És el Fill de Déu enviat pel Pare. Hi descobreixo el rostre de Déu i també el seu cor. Sé quantes coses s'escriuen i avui es diuen de Jesús. Per mi, mai no serà un home més. En les paraules escolto la veu de Déu, en els seus gestos intueixo el seu amor. En ell sento Déu proper, humà, amic. Encara que oblidi altres coses, no vull oblidar Jesucrist. Qui podria ocupar el seu buit i oferir-me la llum i l'esperança que en rebo?
«Crec en l'Esperit Sant, Senyor i donador de vida.”
Crec en la seva presència viva en mi en tots els homes i les dones. Sé que és donador de vida perquè posa al meu amor, llum, fortalesa i creativitat. Però el seu regal més gran és saber que aquest misteri de Déu que, de vegades, em sembla tan llunyà i insondable, és al fons del meu ésser. Conec la meva superficialitat, però no vull viure només des de fora, ignorant el millor que hi ha dins meu.
Avui és la festa de la Trinitat. No sé exactament el que es amaga darrere d'aquestes paraules. Tampoc no penso gaire en aquestes coses. Però malgrat la meva mediocritat i la meva poca fe, vull viure i morir «en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant». Voldria recordar-ho cada vegada que em senyo.
DÉU,
MISTERI DEL MÓN
Us conduirà fins a la veritat plena.
Una tasca urgent de les Esglésies és, sens dubte, avui ajudar a la humanitat a recuperar el sentit de l'adoració, l'admiració i la lloança. Una humanitat que no venera la vida ni sap agrair al Creador el regal de la Terra, corre el risc de lliscar progressivament cap a la autodestrucció. Ho advertia ja fa uns quants anys, Teilhard de Chardin amb aquestes paraules: “Aviat la humanitat haurà d'escollir entre el suïcidi o l'adoració.”
Assistim als tensos debats i discusions que se produeixen en “La Cumbre de Río” sobre el Medio Ambiente y el Desarrollo. Agafats entre la por a la destrucció i els interessos econòmics de cada nació, els homes s'enfronten entre ells, incapaços de canviar i orientar la seva vida de manera diferent sobre la Terra.
La humanitat pren consciència que tot no pot ser dominar i usar la Terra; que cal cuidar-la, respectar-la i compartir-la de manera més humana. Però ¿qui serà capaç d'alliberar els homes de l'apropiació abusiva, de l'explotació utilitària, de la insolidaritat egoista dels poderosos? El desastre només pot ser evitat canviant el rumb, però ¿on trobar el fonament d'una decisió ètica que urgeixi tots els homes a substituir l'egoisme individual i col·lectiu per una actitud nova de fraternitat entre tots els pobles i de comunió amb el món ?
L'home modern ha expulsat Déu del món. S'ha fet de la Terra una estada més segura i confortable, però ha oblidat el Creador, ha menyspreat l'origen “amorós” d'on prové la vida. S'ha cregut amo absolut del món, però el món se li escapa de les mans cap a la destrucció.
Hem exclòs Déu com a “Misteri del món” (E. Jüngel), i el món es va tancant cada cop més sobre uns homes replegats sobre els seus propis interessos. Hem fet del món “una immensa fàbrica” de produir i consumir objectes, però aquest món ja no ens remet a una cosa més profunda i sagrada. Hem prescindit del Creador i hem desencadenat una agressió a la creació que ja no sabem com aturar.
Probablement, mai no ha estat tan necessari el retorn a Déu, font misteriosa de la vida, amor original d'on brolla l'apassionant aventura del món, fonament últim de la dignitat inalienable de l'ésser humà. La festa de la Trinitat és una invitació a adorar Déu com a “Misteri del món”. Una fe viva en aquest Déu ajudaria els homes a recuperar una visió més unitària de la humanitat i del món, urgiria a una fraternitat real entre tots els pobles, despertaria el respecte a la creació sencera i suscitaria en els homes l'amor a tot allò viu.
Us conduirà cap a la veritat sencera....
Cada cop li resulta més difícil a l'home contemporani caminar amb orgull i seguretat cap a un progrés sempre més gran.
El creixement de la violència a tot el planeta, la possibilitat cada vegada més real d'un enfrontament “total”, accidents com el de la central de Txernòbil, l'oscur futur laboral de les noves generacions, una demografia “sense nens”...
són les dades que estan obligant l'home occidental a preguntar-se quin futur ens espera si ja no som capaços d'assegurar ni tan sols la nostra supervivència. Després d'uns anys d'eufòria atea, són molts els que comencen a preguntar-se novament si el món és la veritat absoluta i l'únic que ens espera als éssers humans.
El teòleg alemany H. Zahrnt es fa ressò de molts sectors europeus quan escriu: “Ha arribat el moment que acaba el sarcasme sobre Déu i l'orgull comença a esfondrar-se. En lloc de portar el món sobre l'esquena com l'Atlas, l'home comença a preguntar-se quina força el podrà ajudar a suportar la seva càrrega”.
Max Horheimer, filòsof representatiu de l'Escola de Frankfurt, s'expressava en uns termes que potser cobren actualitat: “Sóc cada vegada més de l'opinió que no hauria de parlar d'anhel sinó de por que Déu no existeixi”. L'home occidental ha decidit viure sense Déu, però sembla arribat el moment de preguntar-se si, després de la seva expulsió, pot continuar caminant durant molt de temps sense perdre el rostre humà.
A la llarga, molts saben avui dia que no és fàcil evitar aquest malestar que descriu A. Saint-Exupery en una de les seves obres: “No hi ha sinó un únic problema, un de sol al món. Aportar als homes un significat espiritual, una inquietud espiritual… No es pot continuar vivint de frigorífics, de política, de balanços i de paraules creuades. No es pot fer”.
Déu continua amagat a l'ombra, però, ¿no l'està il·luminant avui amb una llum nova? Déu segueix silenciós, però ¿no comencen a escoltar-se a la nostra societat noves trucades que ens conviden a tornar el cor cap a Ell? ¿No arriba l'hora de repetir amb veritat aquella pregària de S. Agustí? “Ens vas fer, Senyor, per a Tu i el nostre cor està inquiet fins que descansi a Tu”.
I us comunicarà tot el que senti dir...
Són molts que anomenant-se cristians, tenen una idea absolutament trista i avorrida de Déu. Per ells, Déu seria un ésser nebulós, gris, «sense rostre». Una mica impersonal, fred i indiferent. I si se'ls diu que Déu és Trinitat, això, lluny de donar un color nou a la seva fe, ho complica tot encara més, situant Déu en el terreny del que és enrevessat, embolicat i inintel·ligible... No poden sospitar tot allò que la teologia cristiana ha volgut suggerir sobre Déu, en balbucir des de Jesús una imatge trinitària de la divinitat. Segons la fe cristiana, Déu no és un ser solitari, condemnat a estar tancat en ell mateix, sense ningú amb qui comunicar-se.
Un ésser inert, que se pertany sols a ell mateix, satisfent-se i avorrint-se per tota l'eternitat.
Déu és comunió inter-personal, comunicació joiosa de vida. Dinamisme d'amor que circula entre un Pare i un Fill que s'entreguen sense esgotar-se, en plenitud d'infinita tendresa. Però aquest amor no és la relació que hi ha entre dos que s'espremen i absorbeixen estèrilment l'un a l'altre, perdent la vida i el goig en una possessió exclusiva i un egoisme compartit. És un amor que requereix la presència del Tercer. Amor fecund que té el seu fruit joiós a l'Esperit en qui el Pare i el Fill es troben, es reconeixen i gaudeixen l'un per a l'altre.
Potser més d'un cristià s'escandalitzi davant la descripció de la vida trinitària que fa el Mestre Eckart: «Parlant en hipèrbole, quan el Pare riu al Fill, i el Fill respon rient al Pare, aquest riure causa plaer, aquest plaer causa goig, aquest goig engendra amor, i aquest amor dóna origen a les persones de la Trinitat, una de les quals és el Esperit Sant».
I tanmateix, aquest llenguatge «hiperbòlic» apunta, sens dubte, a la realitat més profunda de Déu, únic que és capaç de gaudir i riure en plenitud, ja que el riure i el goig veritable brollen de la plenitud de l'amor i de la comunicació.
.Aquest Déu no és algú llunyà de nosaltres. És a les arrels mateixes de la vida i del nostre ésser. «En ell vivim, ens movem i existim» (Fets 17, 28). Al cor mateix de la creació sencera hi ha l'amor, el goig, el somriure acollidor de Déu. Enmig del nostre viure diari, de vegades tan apagat i avorrit, d'altres tan agitat i inquiet, hem d'aprendre a escoltar amb més fe el batec profund de la vida i del nostre cor. Potser descobrim que en el més profund de les tristeses hi pot haver un goig serè, en el més profund de les nostres pors una pau desconeguda, al més ocult de la nostra soledat, l'acollida d'Algú que ens acompanya amb somriure silenciós.
DÉU NO ÉS SOLEDAT
Tot
el que té el Pare…
Creure en Déu no és simplement imaginar una Potència admirable i llunyana de què depèn tot. Ni elaborar intel·lectualment un gran ídol que expliqui allò que ens sembla inexplicable.
Per al cristià, creure en Déu és aprendre amb Jesús i des de Jesús a viure davant de la Realitat última que ens sosté, ens acull i ens espera. Descobrir amb goig que no estem sols. Que hi ha Algú que ens defensa d'anar-nos perdent sense remei. Algú que ens possibilita arribar a ser aquest precisament que aspirem a poder ser des del més profund del nostre ésser i en l'afany del qual fracassem constantment.
Però, ¿quina és la cara d'aquest Déu, origen i destí darrer de tot el nostre ésser? Com donar contingut viu a aquest nom de «Déu» que hem escoltat des de la nostra infància? Els cristians creiem que tots els camins que recorren els homes en la cerca de Déu passen per un: Jesucrist. I és des de Jesucrist des d'on descobrim que Déu és trinitat.
Déu, en la realitat més profunda, és una vida de comunitat. La comunió de tres persones que comparteixen la vida en plenitud. Déu no és un ésser solitari, buit, fred, impenetrable, impersonal. Déu és vida compartida, amor comunitari, comunió de persones. Déu, en allò més íntim del seu ésser, és obertura, diàleg, entrega mútua, donació recíproca, amor a un altre. Déu és pluralisme a la unitat.
Creure a la Trinitat és creure que l'origen, el model i el destí últim de tota vida és l'amor compartit en comunitat. Fets a imatge i semblança de Déu, no descansarem fins que puguem gaudir aquest amor compartit i trobar-nos tots en aquesta societat on cadascú pugui trobar sa personalitat i felicitat plena precisament en el lliurament i la solidaritat total amb l'altre.
Per això, celebrar la Trinitat no és pretendre penetrar en la immensitat de Déu i encara menys resoldre-la amb el «triangle» diví. Celebrem la Trinitat quan descobrim amb goig que la font de la nostra vida és un Déu Comunitat i quan, per tant, ens sentim cridats des del més radical del nostre ésser a cercar la nostra veritable felicitat en el compartir i en la solidaritat.
Celebrem la Trinitat sempre que els homes ens esforcem, molt o poc, per construir una societat on les persones anem aprenent a conviure, compartir i dialogar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)