ESGLESIA MANACOR - QUARESMA

AMIC ET AMAT

Plaers, sofrences i tristeses

Jesús Renau

Digues, foll, qui sap més
d'amor, aquell que en té plaer
o aquell que en té sofrences
i tristeses?
Respongué, i va dir que
l’un sense les altres no pot tenir
coneixement d’amor.
(Ramon Llull. Llibre d'amic i amat, vers 179.)

Meditació

Fins a la porta del quiròfan us han deixat que l’acompanyéssiu. Tenia els ulls oberts i somreia. Com l’estimàveu! Era tan vostre! Havíeu patit tant des del dia que li van detectar el mal!

Anaven sortint amb els paquets i les abraçades eren tan efusives! La vostra filla no arribava. Feia un any i mig que marxà. El cor s’estava alarmant. Per fi, i tan tranquil·la, entra la darrera, tot parlant amb una senyora gran... Quin canvi... De l’enyorança, la paciència, el temor... a ara: quina joia, quin plaer!!

La vida és un conjunt de vivències de tota mena. I, sens dubte, les més valuoses són les que tenen relació amb el que en diem amor. Plaer, comprensió, unió, silenci, enyorança, dolor, interrogants, construcció, “desconstrucció”, distància, proximitat, goig, absència... Hi ha de tot. No s’ha donat mai un amor per sempre plaent, bell, sense alteracions. Al contrari, moltes vegades és en la prova dolorosa quan ens adonem de l’amor que tenim.

De camí cap a Jerusalem, Jesús és ben conscient del que l’espera. No ignora pas el que s’està tramant contra Ell. I sap molt bé amb quin odi s’està teixint la trama. Recorda els dies de Galilea, la gentada, els ulls que s’obrien, aquelles mirades d’agraïment. Per amor accepta el que està a punt d’arribar i el seu patiment serà durant segles el consol de patiments que trobaran en Ell el reflex d’un amor incondicional.

No t’ha passat, o potser et passa, que les tristeses i desenganys són la buidor que l’estimació pot omplir amb força renovada?

Aquella llarga visita, el somriure sincer i amable, els detalls amagats i tantes situacions en què has deixat que sigui el cor el determinant... que potser no han produït més amor? Aquestes són també accions i situacions per a un temps com el que estem vivint.

TERCER   DIUMENGE   DE  QUARESMA

A PLER AMB DÉU

L'escena ens corpren. Jesús, cansat del camí s'asseu just devora el pou de Jacob. Aviat arriba la dona a treure aigua. És d'un poble mig pagà, menyspreuat pels jueus. Amb completa espontaneïtat, Jesús comença el diàleg. No sap mirar ningú amb menyspreu, sinó amb tendresa: “Dona, dona'm beure”.

La dona no s'en pot avenir. ¿Com gosa tenir contacte amb una samaritana? ¿com es rebaixa a parlar amb una dona desconeguda?. Les paraules de Jesús la sorprendran encara més: “Si coneguessis el do de Déu i qui et demana de beure, tu li demanaries, i ell et donaria aigua de la vida”.

Les persones que, aquests darrers anys, s'han allunyat de Déu no són poques, i no se n'adonen del que passa dins el seu interior. Avui Déu els resulta “un estrany”. Tot el que té relació amb ell les sembla buit i sense sentit: un món infantil i llunyà.

Els entenc. Conec el que poden sentir. També jo m'he anat allunyant d'aquell “Déu de la meva infantesa” que em causava pors, neguit i malestar. Probablement, sense Jesús mai m'hagués trobat amb un Déu que avui és per a mi un Misteri de bondat: una presència amistosa i acollidora en qui puc confiar sempre.

Mai m'ha dit res verificar la meva fe amb proves científiques: penso que és un error tractar el misteri de Déu com si fos un objecte de laboratori. Tampoc els dogmes religiosos m'han ajudat a trobar-me amb Déu. Senzillament m'he deixat conduir per una confiança en Jesús que ha crescut amb el anys.

No sabria ben bé dir com es sosté la meva fe avui enmig d'una crisi religiosa que em sacseja a mi com a tots. Només diria que Jesús m'ha duit a viure la fe en Déu de manera senzilla des del fons del meu ser. Si jo escolto, Déu no calla. Si jo obro, ell no tanca. Si jo em confio, ell m'acolleix. Si me dono, ell em soten. Si m'enfonso, ell m'aixeca.

Crec que l'experiència primera i més important és trobar-nos a pler amb Déu perquè el percebem com una “presència salvadora”. Quan una persona sap' el que és viure a pler amb Déu perquè, malgrat la mediocritat, errors i egoïsmes nostres, ell ens acolleix tal com som, i ens empeny a fer front a la vida amb pau, difícilment abandonarà la fe. Moltes persones estan avui abandonant Déu abans d'haver-lo conegut. Si conegueren l'experiència de Déu que Jesús contagia, el cercarien.

José Antonio Pagola