DIUMENGE VUITADA PASQUA

 

FULL DOMINICAL 24.04.22

2º diumenge de Pasqua (C)

EVANGELI

Als vuit dies, Jesús va arribar, es posà al mig

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20,19-31

Jesús s'apareix als deixebles 19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. 20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor.21 Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. 22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: --Rebeu l'Esperit Sant.23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. 24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles.25 Ells li van dir: --Hem vist el Senyor. Però ell els contestà: --Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas! 26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: --Pau a vosaltres. 27 Després diu a Tomàs: --Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient. 28 Tomàs li va respondre: --Senyor meu i Déu meu! 29 Jesús li diu: --Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! 30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. Paraula de Déu

NO SIGUIS INCRÈDUL SINÓ CREIENT

No siguis incrèdul, sinó creient.

La figura de Tomàs com a deixeble que es resisteix a creure ha estat molt popular entre els cristians. El relat evangèlic, però, diu molt més d'aquest deixeble escèptic. Jesús ressuscitat s'hi dirigeix amb unes paraules que tenen molt de crida urgent, però també d'invitació amorosa:

«No siguis incrèdul, sinó creient».

Tomàs, que fa una setmana que es resisteix a creure, respon a Jesús amb la confessió de fe més solemne que podem llegir als evangelis:

«Senyor meu i Déu meu».

¿Què ha experimentat aquest deixeble en Jesús ressuscitat? ¿Què ha transformat l'home fins aleshores dubitatiu i vacil·lant? ¿Quin recorregut interior l'ha dut de l'escepticisme fins a la confiança? Sorprenent és que Tomàs renuncia a verificar la veritat de la resurrecció tocant les ferides de Jesús. El que obre a la fe és Jesús mateix amb la seva invitació.

Aquests anys hem canviat molt per dins. Ens hem fet més escèptics, però també més fràgils. Ens hem fet més crítics, però també més insegurs. Cadascú hem de decidir com volem viure i com volem morir. Cadascú hem de respondre a aquesta crida que, tard o d'hora, de manera inesperada o com a fruit d'un procés interior, ens pot arribar de Jesús:

«No siguis incrèdul, sinó creient».

Potser necessitem despertar més el nostre desig de veritat. Desenvolupar aquesta sensibilitat interior que tots tenim per percebre, més enllà del visible i tangible, la presència del Misteri que sosté les nostres vides. Ja no és possible viure com a persones que ho saben tot. No és veritat. Tots, creients i no creients, ateus i agnòstics, caminem per la vida envoltats de tenebres. Com diu Pau de Tars, a Déu el cerquem «a palpentes».

¿Per què no enfrontar-nos al misteri de la vida i de la mort confiant en l'Amor com a última Realitat de tot? Aquesta és la invitació decisiva de Jesús. Més d'un creient sent avui que la seva fe s'ha convertit en una cosa cada cop més irreal i menys fonamentada. No ho sé. Potser, ara que ja no podem donar suport a la nostra fe en falses seguretats, estem aprenent a buscar Déu amb un cor més humil i sincer.

No hem d'oblidar que una persona que cerca i desitja sincerament creure, per a Déu ja és creient. Moltes vegades, no és possible fer gaire més. I Déu, el que comprèn la nostra impotència i debilitat, té els seus camins per trobar-se amb cadascú i oferir-li la seva salvació.

DEL DUBTE A LA FE

L'home modern ha après a dubtar. És propi del esperit del nostre temps qüestionar-ho tot per progressar en coneixement científic. En aquest clima la fe queda sovint desacreditada. L'ésser humà va caminant per la vida ple d'incerteses i dubtes.

Per això, tots sintonitzem amb la reacció de Tomàs, quan els altres deixebles li comuniquen que, estant ell absent, han tingut una experiència sorprenent: “Hem vist el Senyor”. Tomàs podria ser un home dels nostres dies. La seva resposta és clara: "Si no ho veig...m'no ho crec".

La seva actitud és entenedora. Tomàs no diu que els seus companys estan mentint o que estan enganyats. Només afirma que el seu testimoni no en té prou per adherir-se a la seva fe. Ell necessita viure la seva experiència. I Jesús no els ho retraurà en cap moment.

Tomàs ha pogut expressar els seus dubtes dins de grup de deixebles. Pel que sembla, no s'han escandalitzat. No ho han fet fora del grup. Tampoc ells no han cregut les dones quan els han anunciat que han vist Jesús ressuscitat. L'episodi de Tomàs deixa entreveure el llarg camí que van haver de recórrer al petit grup de deixebles fins a arribar a la fe en Crist ressuscitat.
Les comunitats cristianes haurien de ser avui dia un espai de diàleg on poguéssim compartir honestament els dubtes, els interrogants i cerques dels creients d'avui. No tots vivim dins nostre la mateixa experiència. Per créixer a la fe necessitem l'estímul i el diàleg amb altres que comparteixen la nostra mateixa inquietud.

Però res no pot reemplaçar l'experiència d'un contacte personal amb Crist al fons de la pròpia consciència. Segons el relat evangèlic, als vuit dies es torna a presentar Jesús. No critica a Tomàs els seus dubtes. La seva resistència a creure revela la seva honestedat. Jesús li mostra les ferides.

No són “proves” de la resurrecció, sinó “signes” del seu amor i entrega fins a la mort. Per això, us convida a aprofundir en els vostres dubtes amb confiança:

"No siguis incrèdul, sinó creient"..

Tomàs renuncia a verificar res. Ja no sent necessitat de proves. Només sap que Jesús l'estima i el convida a confiar: "Senyor meu i Déu meu".

Un dia els cristians descobrirem que molts dels nostres dubtes, viscuts de manera sana, sense perdre el contacte amb Jesús i la comunitat, ens poden rescatar d'una fe superficial que s'acontenta de repetir fórmules, per estimular-nos a créixer en amor i en confiança en Jesús, aquest Misteri de Déu encarnat que constitueix el nucli de la nostra fe.

OBRIR LES PORTES

… per por dels jueus, tenien tancades les portes 

L'evangeli de Joan descriu amb traços foscos la situació de la comunitat cristiana quan al seu centre hi falta Crist ressuscitat. Sense la seva presència, l'Església es converteix en un grup d'homes i dones que viuen «en una casa amb les portes tancades, per por dels jueus».
Amb les «portes tancades» no es pot escoltar el que passa a fora. No és possible captar l'acció del Esperit en el món. No s'obren espais de trobada i diàleg amb ningú. S'apaga la confiança en l'ésser humà i creixen els recels i els prejudicis. Però una Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar avui l'etern diàleg de Déu amb l'ésser humà.

La “por” pot paralitzar l'evangelització i bloquejar les nostres millors energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por no és possible estimar el món. Però, si no l'estimem, no el mirem com el mira Déu. Si no el mirem amb els ulls de Déu, ¿ com comunicarem la Bona Nova?

Si vivim amb les portes tancades, qui deixarà la cleda per cercar les ovelles perdudes? Qui gosarà tocar un leprós? Qui s'asseurà a taula amb pecadors o prostitutes? Qui s'acostarà als oblidats de la religió? Els qui vulguin cercar el Déu de Jesús, trobaran les portes tancades.

La nostra primera tasca és deixar entrar el ressuscitat a través de tantes barreres que aixequem per defensar-nos de la por. Que Jesús ocupi el centre de les nostres esglésies, grups i comunitats. Que només ell sigui font de vida, de joia i de pau. Que ningú no ocupi el seu lloc. Que ningú no s'apropiï del seu missatge. Que ningú imposi un estil diferent del seu.

Ja no tenim el poder d'altres temps. Sentim l'hostilitat i el rebuig al nostre entorn. Som fràgils. Necessitem més que mai obrir-nos a l'alè del ressuscitat i acollir el seu Esperit Sant.

ALEGRIA I PAU

Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor

No els era fàcil als deixebles i deixebles expressar allò que estaven vivint. Se'ls veu acudir a tota mena de recursos narratius. El nucli, però, sempre és el mateix: Jesús viu i torna a estar amb ells. Això és el que és decisiu. Recuperen Jesús ple de vida.

Els deixebles es troben amb qui els havia cridat i que havien deixat sol. Les dones abracen el que havia defensat la seva dignitat i les havia acollit com a amigues. Pere plora en veure'l: ja no sap si l'estima més que els altres, només sap que l'estima. Maria de Magdala obre el seu cor a qui l'havia seduïda per sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten novament a prop, com en aquells inoblidables àpats al seu costat.

Ja no serà com a Galilea. Hauran d'aprendre a viure de la fe. Hauran d'omplir-se del seu Esperit. Hauran de recordar les paraules i actualitzar els gestos. Però, Jesús, el Senyor, és amb ells ple de vida per sempre.

Tots experimenten el mateix: una pau profunda i una alegria incontenible. Les fonts evangèliques, tan sòbries sempre per parlar de sentiments, ho subratllen una vegada i una altra: el ressuscitat desperta alegria i pau. És tan central aquesta experiència que es pot dir, que d'aquesta pau i alegria va néixer la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.

¿On és aquesta alegria en una Església, a voltes tan cansada, tan seriosa, tan poc donada al somriure, amb tan poc humor i humilitat per reconèixer, sense problemes, els seus errors i limitacions? ¿On és aquesta pau en una Església tan plena de pors, tan obsessionada pels propis problemes, cercant gairebé sempre la pròpia defensa abans que la felicitat de la gent?

¿Fins quan podrem continuar defensant les nostres doctrines de manera tan monòtona i avorrida, si alhora no experimentem l'alegria de «viure en Crist»? ¿A qui atraurà la nostra fe si ja no podem ni aparentar que en vivim?

I, si no vivim del Ressuscitat, ¿qui omplirà el nostre cor, on s'alimentarà la nostra alegria? I, si falta l'alegria que brolla d'ell, ¿qui comunicarà alguna cosa «nova i bona» als qui dubten, qui ensenyarà a creure de manera més viva, qui contagiarà esperança als qui pateixen?

EL REGAL DE L'ALEGRIA

S'alegraren de veure el Senyor

Tots hem conegut alguna vegada moments de goig intens i clar. Potser només ha estat una experiència breu i fràgil, però suficient per viure una sensació de plenitud i compliment. Ningú no ens ho ha de dir des de fora. Cada un sabem que en el fons del nostre ésser està latent la necessitat de l'alegria. La seva presència no és una cosa secundària i de poca importància. La necessitem per viure. L'alegria il·lumina el nostre misteri interior i ens torna la vida. La tristesa ho apaga tot. Amb la joia tot recobra un color nou; la vida té sentit; tot es pot viure altrament.

No és fàcil dir en què consisteix l'alegria, però certament cal cercar-la per dins. La sentim dins nostre, no en allò extern de la nostra persona. Pot il·luminar el nostre rostre i fer brillar la nostra mirada, però neix en allò més íntim del nostre ésser. Ningú no pot posar alegria en nosaltres si nosaltres no la deixem néixer en el nostre cor.

No està al nostre abast, no la podem «fabricar» quan volem, no la recuperem a base d'esforç, és una mena de «regal» misteriós. Però, som responsables de la nostra alegria, doncs nosaltres mateixos la podem impedir o ofegar. Des d'una perspectiva cristiana, l'arrel darrera del goig és Déu. La joia no és simplement un estat d'ànim. És la presència viva de Crist en nosaltres, l'experiència de la proximitat i l'amistat de Déu, el primer fruit de l'Esperit en el nostre cor. El relat evangèlic diu que

«els deixebles es van omplir de joia en veure el Senyor».

És fàcil fer malbé aquesta alegria interior. Només cal tancar-se en un mateix, endurir el cor, no ser fidel a la pròpia consciència, alimentar nostàlgies i desitjos impossibles, pretendre acaparar-ho tot. Per contra, la millor manera d'alimentar la joia és viure estimant. Qui no coneix l'amor cau fàcilment a la tristesa. Per això, el cim de l'alegria arriba quan dues persones es miren des d'un amor recíproc desinteressat. És fàcil que aleshores presentin l'alegria que neix d'aquest Déu que només és Amor.

FE I PROGRÉS

Feliços els qui creuran sense haver vist!

El progrés modern es fonamenta bàsicament en el càlcul i l'eficàcia. Per progressar científicament cal el càlcul rigorós i precís. D'altra banda cal assegurar i verificar l'eficiència. ¿Es resol així el problema de la vida? ¿assoleix l'ésser humà l'anhel de veritat, sentit i plenitud?

Enmig del progrés, la persona ha de ser intel·ligent. Ha de saber llegir dins de la realitat (intel·ligència ve d'intus-legere), penetrar en el sentit de l'existència, trobar el camí encertat per respondre als seus anhels més profunds. La fe no va contra la intel·ligència, sinó que l'estimula.

La fe va més enllà del progrés tècnic. El creient va al fons d'aquesta realitat que la tècnica treballa en els aspectes més externs, escolta el misteri últim de l'existència, es deixa interrogar per la vida. La fe no neix com a conclusió d'una investigació científica, sinó com a gràcia a què s'obre qui està atent a la vida i viu en actitud acollidora. La fe té poc a veure amb la rigidesa de la ciència. És més aviat l'acolliment confiat del Misteri més enllà de la ciència..

El relat de la trobada de Tomàs amb Crist ressuscitat és il·luminador. Tomàs adopta en principi una actitud científica: demana proves rigoroses i verificació eficient. Aquest no és el camí de la fe. Quan es troba amb Crist canvia de postura. No fica els dits ni la mà a les nafres. Reconeix els límits, es deixa interrogar pel Misteri, l'acull i acaba en actitud d'adoració. Es fa creient. El cristià valora el progrés modern que tant pot humanitzar la vida, però no es tanca al misteri de Déu en qui hi ha la salvació definitiva de l'ésser humà.

NO SIGUIS INCRÈDUL

No siguis incrèdul, sinó creient.

Els positivismes de tots els temps han defensat que: «No hi ha més realitat ni hi ha més veritat que la que jo puc veure i tocar». Naturalment, les preguntes que a un li broten no són poques: ¿Qui em garanteix a mi que no hi ha cap realitat més enllà del que jo puc comprovar?, ¿qui m'assegura que la meva raó és la mesura de tot?, ¿no puc sospitar que la profunditat i la grandesa de lexistència és més del que jo puc abarcar?

Parlava d'aquestes coses amb un catedràtic, de gran prestigi al seu propi camp. Jo havia intervingut el dia anterior en unes Jornades de la Universitat Balear amb una ponència poc habitual en aquests fòrums: «Com va néixer la fe en la resurrecció de Jesús?» El professor es declarava agnòstic, però estava interessat per l'origen de la fe cristiana. Conversàrem llargament sobre Crist: ¿Està actualment viu?, ¿és un difunt més?, ¿com creure-hi si no podem veure'l?, ¿qui pot garantir que ens aporta alguna cosa positiva?, té sentit entossudir-nos a mantenir viva aquesta relíquia del passat? En moltes coses sintonitzàvem: tots dos volíem conèixer la veritat; tots dos sabíem que no podíem fonamentar les nostres respectives postures en proves científiques: jo accepto una Causa i un Origen misteriós que anomeno «Déu»; ell admetia una misteriosa absència de tota causa i origen.

En un moment determinat ens preguntem per què ell tendia a negar Déu i per què jo m'inclinava a creure en Ell. El catedràtic, bon coneixedor de l'evangeli, em va dir: «La meva postura és la de Tomàs: jo necessito veure amb els meus propis ulls i tocar amb les meves pròpies mans.» Li vaig fer veure que el relat evangèlic està redactat amb molt de compte; Tomàs no arriba a ficar els dits ni la mà a les nafres, sinó que confessa Jesús com a «Senyor i Déu» després d'haver escoltat des del fons del seu ésser aquesta crida: «No siguis incrèdul, sinó creient. » Aleshores aquell home em va fer aquesta confessió sincera i sorprenent: «Si és així, no m'assemblo a Tomàs, doncs jo, en la meva lluita interior, m'he sorprès a mi mateix en alguna ocasió fent-li a Déu aquesta estranya petició: “Conserva'm a la incredulitat”.»

Tots dos vam quedar en silenci. Estàvem parlant de quelcom que ens superava a tots dos. ¿Qui pot conèixer els subterfugis i resistències dels humans davant de la visita de Déu? El Misteri darrer de la vida ens desborda a creients i agnòstics. El cor humà és petit i feble. Potser la seva grandesa és escoltar aquesta crida misteriosa:

«No siguis incrèdul, sinó creient. »

DÓNA'NS LA PAU

Pau a vosaltres.

Enmig d'aquest poble, enfrontat per tants conflictes i esquinçat per tanta violència, escolto en silenci, Senyor, les primeres paraules que pronuncien els vostres llavis de ressuscitat, després que els homes us han crucificat: «Pau a vosaltres.»

I entenc amb una llum nova que la pau no és un desig banal, propi de gent ingènua que no té els peus a terra, sinó el destí últim de l'home, la cosa profundament desitges per a tots els pobles i, també, per a el nostre.

Escoltant les teves paraules, veig amb més claredat que els que pequen de falta de realisme són els qui, en nom d'alguna causa, promouen l'odi i la violència perquè no creuen ni en l'home ni en les seves possibilitats.

Aquest és, Senyor, el nostre gran pecat. No gosem experimentar els camins de la no-violència. No ens refiem del diàleg. No creiem que al mal només se'l venç amb el bé, a la injúria amb el perdó, a la violència amb la pau.

I aquí seguim, dividits i enfrontats. Uns celebren l'Aberri Eguna, altres no. Uns ho celebren amb una consigna i altres amb una altra. Fàcilment ens sentim no sols adversaris, sinó també enemics. Però tu ens recordes que tots som germans i no estem fets per viure permanentment en la violència i el rebuig mutu sinó en el diàleg i la pau.

Aquesta salutació pasqual, «Pau a vosaltres», que repeteixes una vegada i una altra als homes, ens crida a tots a la conversió, ja que tots hem obstaculitzat la pau quan hem aprofundit la divisió entre nosaltres, quan hem creat un clima de mútua intolerància , hem encoratjat d'alguna manera l'odi o hem estat indiferents, sense reaccionar davant d'atemptats violents i injustícies de tota mena.

Senyor, neteja el nostre cor, ja que al seu interior es genera, en definitiva, la violència, l'odi i la venjança. Saneja la nostra ment que tendeix a absolutitzar sempre el mateix per imposar-ho amb força als altres. Transforma els nostres sentiments i sembra en nosaltres la concòrdia, la tendresa i la compassió davant de tot ésser humà. Ensenya'ns a buscar la pau per camins de justícia, diàleg i veritat.

Però, per més que nosaltres treballem en favor de la pau, mai no podrem presentar-nos davant teu amb una pau construïda, aconseguida. Pobre pau la que sigui només una pau feta per nosaltres. Per això, escolta tu el desig d'aquest poble, ja cansat de tanta violència, que demana i necessita pau. Vós que lleveu el pecat del món, doneu-nos la pau.

EXPERIMENTAR LA PAU

La pau a vosaltres.

Els relats cristians tenen especial interés en senyalar que l'encontre amb el Ressuscitat és sempre una experiencia pacificadora.Aquesta és la seva salutació i el seu regal:

“La pau a vosaltres”.

L'home contemporani parla molt d'evitar les guerres i els conflictes armats entre els pobles. Podem llegir tota mena de llibres, articles i reflexions sobre la necessitat d'aturar la carrera d'armaments i suprimir la fabricació d'armes nuclears abans que la humanitat sigui destruïda. Però es parla poc de la necessitat de pau interior. Eixa pau personal sense la qual la vida de tot home o dona pot quedar destruïda.

Aquesta pau no prové només de circumstàncies externes ni consisteix a no tenir problemes o conflictes importants. És més aviat una plenitud de vida que s'experimenta joiosament en allò més profund del cor com a conquesta i com a do.

Aquesta pau neix d'una confiança creixent en el Déu que ens salva, i es va difonent en tot el nostre ésser, alliberant-nos de pors difuses o concretes, d'angoixes immediates o antigues, de culpabilitats recents o passades. Aquesta pau exigeix enfrontar-nos amb la nostra pròpia veritat i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Les coses, les persones, el tràfec de cada dia, els problemes tiren de nosaltres, ens dispersen, ens disgreguen i ens distancien de nosaltres mateixos. Necessitem posar cada cosa al seu veritable lloc, donar una unitat més profunda a la nostra vida, acceptar humilment allò que som, arrelar la nostra existència en Déu.

No necessito aleshores agafar-me nerviosament a mi i les meves coses ja que sóc sostingut pel Creador mateix de la vida. No necessito carregar amb el pes de les meves equivocacions i els meus pecats ja que sóc acollit i perdonat per qui és l'Amor.

Puc ser pacient amb mi mateix i acceptar humilment la meva fragilitat i la meva petitesa. Puc autoestimar-me sense enfonsar-me en l'amargor i la desesperança, malgrat totes les meves limitacions.

Qui no està en pau amb ell mateix no pot ser pacificador sinó que viu abocant a la societat la seva amargor interior, la seva desintegració, el seu fracàs personal. Qui coneix aquesta pau interior i la sap guardar i fer créixer al cor, es converteix en “constructor de pau” en la convivència diària. Celebrar la resurrecció del Senyor és acollir la pau i difondre-la al món.

SENSE HAVER VIST

Feliços els qui creuran sense haver vist!

Les experiències de Pasqua acabaren un dia. Cap de nosaltres s'ha tornat trobar amb Jesús,ressuscitat. Pel que sembla, ja no tenim experiències semblants. Però, si les experiències que s'amaguen darrere aquests relats ja no són accessibles a nosaltres, i si no poden ser reviscudes en la nostra pròpia experiència, ¿ no romandran els relats meravellosos en alguna cosa morta que ni la millor de les exegesi aconseguirà tornar a la vida?

Sens dubte, hi ha hagut en la història homes que han viscut experiències extraordinàries. No es pot llegir sense emoció el fragment que van trobar en una peça de roba de Blas Pascal. Amb tota exactitud ens indica el gran científic i pensador francès el moment precís que va viure una experiència estremidora que va deixar empremta inesborrable a la seva ànima. No sembla que tingui paraules per descriure-la: «Seguretat plena, seguretat plena... Alegria, alegria, alegria, llàgrimes d'alegria... Jesucrist. Jo m'he separat d'Ell; he fugit d'Ell; li he negat i crucificat. Que no m'aparti d'Ell mai. Ell és únicament als camins que se'ns ensenyen a l'Evangeli».

No es tracta de viure experiències tan profundes i singulars com la viscuda per Pascal. Encara menys, pretendre trobar-nos amb Jesús ressuscitat de manera idèntica a com es van trobar amb ell els primers deixebles sobre el testimoni únic dels quals descansen totes les nostres experiències de fe. Però, ¿hem de renunciar a tota experiència personal de trobada amb què és Viu? Obsessionats només per la raó, no ens estem convertint en éssers insensibles, incapaços d'escapar-nos d'una xarxa de raonaments i raciocinis que ens impedeixen captar trucades importants de la vida?

¿No tenim ja ningú aquestes experiències de trobada reconciliadora amb Crist on un troba aquesta pau que recompon a un l'ànima, reorganitza de nou la vida i l'introdueix en una existència més clara i transparent?

¿No hem tingut mai la «certesa creient» que el que va morir a la creu viu i és proper a nosaltres? No hem experimentat mai que Crist ressuscita avui a les mateixes arrels de la nostra pròpia vida? ¿No hem experimentat mai que alguna cosa es commovia interiorment en nosaltres davant de Crist, que es despertava en nosaltres l'alegria, la seducció i la tendresa i que alguna cosa es posava en nosaltres en seguiment d'aquest Jesús viu?

L'home crític, atent a la veu de la raó i sord a qualsevol altra crida, objectarà que tot això és especulació irreal a què no respon cap realitat objectiva. Però el creient comprovarà humilment la veritat de les paraules de Jesús: «Feliços els qui creuen sense haver vist».

RESSUSCITAR ALLÒ MORT

Va alenar damunt d'ells.

La mort no només és el final biològic de l'home. Abans que arribi el terme dels nostres dies, la mort pot envair diverses zones de la nostra vida. És fàcil constatar com, per diversos factors i circumstàncies, se'ns van morint de vegades, la confiança en les persones, la fe en el mateix valor de la vida, la capacitat per a tot allò que exigeixi esforç generós, el valor per córrer riscos. Potser, gairebé inconscientment, s'apodera de nosaltres la passivitat, la inèrcia i la inhibició. De mica en mica anem caient en l'escepticisme, el desencant i la mandra total.

Potser ja no esperem gaire cosa de la vida. No creiem ja gaire ni en nosaltres mateixos ni en els altres. El pessimisme, l'amargor i el mal humor s'apropien cada cop més fàcilment de nosaltres. Potser descobrim que en el fons del nostre ésser la vida se'ns encongeix i se'ns va empetitint. Potser el pecat s'ha anat convertint en costum que som incapaços d'arrencar, i ja fa temps que ens ha mort la fe en la nostra pròpia conversió. Potser sabem, encara que no ho vulguem confessar obertament, que la nostra fe és massa convencional i buida, costum religiós sense vida, inèrcia tradicional, formalisme extern sense cap compromís, «lletra morta» sense esperit vivificador.

La trobada amb Jesús Ressuscitat fou pels primers creients una crida a «ressuscitar» sa fe i reanimar la vida. El relat evangèlic ens descriu amb tons boirosos la situació de la primera comunitat sense Jesús. Són un grup humà replegat sobre si mateix, sense horitzons, «amb les portes tancades», sense objectius ni cap missió, sense llum, plens de por i a la defensiva.

És la trobada amb Jesús Ressuscitat la que transforma aquests homes, els reanima, els omple d'alegria i pau veritable, els allibera de la por i la covardia, els obre horitzons nous i els impulsa a una missió.

¿No han de ser les nostres comunitats cristianes un lloc on ens puguem trobar amb aquest Jesús Ressuscitat i rebre el seu impuls ressuscitador? ¿No necessitem escoltar amb més fidelitat la seva paraula i alimentar-nos amb més fe a la seva Eucaristia, per sentir sobre nosaltres el seu alè recreador?