3º diumenge de Pasqua (C)
EVANGELI
Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 21,1-19
Jesús s'apareix a un grup de deixebles
1 Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:
2Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.3 Simó Pere els diu:
--Me'n vaig a pescar.
Els altres li diuen:
--Nosaltres també venim amb tu.
Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4 Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5 Llavors Jesús els digué:
--Nois, no teniu res per a menjar?
Li respongueren:
--No.
6 Ell els digué:
--Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.
Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7 Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:
--És el Senyor.
Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua.8 Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9 Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. 10 Jesús els diu:
--Porteu peixos dels que acabeu de pescar.
11 Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12 Jesús els digué:
--Veniu a menjar.
Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.
14 Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.
Jesús i Pere 15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: --Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests? Ell li respongué: --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: --Pastura els meus anyells. 16 Per segona vegada li pregunta: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Ell li respon: --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: --Pastura les meves ovelles. 17 Li pregunta Jesús per tercera vegada: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: --Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo. Li diu Jesús: --Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. 19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: --Segueix-me Paraula de Déu |
SENSE JESÚS NO ÉS POSSIBLE
Aquella nit no van pescar res.
La trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles al costat del llac de Galilea està descrita amb clara intenció catequètica. Al relat subjau el simbolisme central de la pesca al mig de mar. El seu missatge no pot ser més actual per als cristians: només la presència de Jesús ressuscitat pot donar eficàcia a la feina evangelitzadora dels seus deixebles.
El relat ens descriu, en primer lloc, la feina que els deixebles duen a terme en la foscor de la nit. Tot comença amb una decisió de Simó Pere: «me'n vaig a pescar». Els altres deixebles s'hi adhereixen: «...nosaltres anem amb tu». Estan junts, però falta Jesús. Surten a pescar, però no s'embarquen escoltant la cridada, sinó seguint la iniciativa de Simó Pere.
El narrador deixa clar que aquesta feina es fa de nit i resulta infructuosa: «aquella nit no van agafar res». La nit significa en el llenguatge de l'evangelista l'absència de Jesús que és la Llum. Sense la presència de Jesús ressuscitat, sense el seu alè i la seva paraula orientadora, no hi ha evangelització fecunda.
A la matinada, es fa present Jesús. Des de la riba, es comunica per la Paraula. Els deixebles no saben què és Jesús. Només ho reconeixeran quan, seguint dòcilment les seves indicacions, tenen una pescada sorprenent. Allò només es pot deure a Jesús, el Profeta que un dia els va cridar a ser
“pescadors d'homes”.
La
situació de moltes comunitats cristianes és crítica. Les forces
disminueixen. Els cristians més compromesos es multipliquen per
abastar tota mena de tasques: sempre els mateixos i els mateixos per
a tot. ¿Hem de continuar intensificant els nostres esforços i
cercar el rendiment a qualsevol preu, o aturar-nos a cuidar millor la
presència viva del Ressuscitat en la nostra feina?
Per difondre la Bona Nova de Jesús i col·laborar eficaçment en son projecte, l'important no és “fer moltes coses”, sinó cuidar millor la qualitat humana i evangèlica del que fem. El que és decisiu no és l'activisme sinó el testimoni de vida que puguem irradiar els cristians.
No podem romandre a l'epidermis de la fe. Cal cuidar allò essencial. Omplim les nostres comunitats de paraules, textos i escrits, però el que és decisiu és que, entre nosaltres, s'escolti Jesús. Fem moltes reunions, però la més important és la que ens congrega cada diumenge per celebrar el Sopar del Senyor. Només s'hi alimenta la nostra força evangelitzadora.
DE MATINADA
A l'epíleg de l'evangeli de Joan es recull un relat de la trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles a la vora del llac Galilea. Quan es redacta, els cristians viven moments difícils de prova i persecució: alguns reneguen de la fe. El narrador vol revifar la fe dels seus lectors. A la nit i els deixebles surten a pescar. No hi ha els Dotze. El grup s'ha trencat en ser crucificat el seu Mestre. Estan de nou amb les barques i les xarxes que havien deixat per seguir Jesús. Tot s'ha acabat. De nou estan tots sols.
La pesca, un fracàs. El narrador ho subratlla: "Van sortir, es van embarcar i aquella nit no van agafar res". Tornen amb les xarxes buides. ¿No és aquesta l'experiència de no poques comunitats cristianes que veuen com es debiliten les forces i la capacitat evangelitzadora?
Sovint, els nostres esforços enmig d'una societat indiferent amb, no assoleixen resultats. També nosaltres constatem que les nostres xarxes són buides. És fàcil la temptació del desànim i la desesperança. ¿Com sostenir i revifar la nostra fe?
En aquest context de fracàs, el relat diu que "Quan va despuntar el dia Jesús es presentà vora el llac". Però, els deixebles no el reconeixen des de la barca. Potser és la distància, potser la boira de la matinada, i, sobretot, el seu cor entristit el que els impedeix veure'l. Jesús està parlant amb ells, però “no sabien que era Jesús”.
¿No és aquest un dels efectes més perniciosos de la crisi religiosa que estem patint? Preocupats per sobreviure, constatant cada cop més la nostra debilitat, no ens resulta fàcil reconèixer entre nosaltres la presència de Jesús ressuscitat, que ens parla des de l'Evangeli i ens alimenta en la celebració del sopar eucarístic.
És el deixeble més estimat per Jesús el primer que el reconeix: “És el Senyor!”. No estan sols. Tot pot començar de bell nou. Tot pot ser diferent. Amb humilitat però amb fe, Pere reconeixerà el seu pecat i confessarà el seu amor sincer a Jesús: "Senyor, tu saps que t'estimo". Els altres deixebles no poden sentir res més.
Als nostres grups i comunitats cristianes necessitem testimonis de Jesús. Creients que, amb la seva vida i la seva paraula, ens ajudin a descobrir en aquests moments la presència viva de Jesús enmig de la nostra experiència de fracàs i fragilitat. Els cristians sortirem d'aquesta crisi fent créixer la nostra confiança en Jesús. Avui no som capaços de sospitar la seva força per treure'ns del desànim i la desesperança.
NO SERVEIX QUALSEVOL
¿M'estimes?
Després
de dinar amb els seus a la vora del llac, Jesús inicia una conversa
amb Pere. El diàleg ha estat treballat acuradament, ja que té com a
objectiu recordar a la comunitat cristiana: entre
els seguidors de Jesús està capacitat per ser guia i pastor qui
s'hi distingeix pel seu amor.
No hi ha hagut ocasió que Pere no hagi manifestat la seva
adhesió absoluta a Jesús per sobre dels altres. Tot i això, en el
moment de la veritat és el primer a negar-ho. ¿Què hi ha
d'autèntic en la seva adhesió? ¿Pot ser guia i pastor dels
seguidors de Jesús? Abans de confiar-li el seu ramat, Jesús li fa
la pregunta fonamental:
¿M'estimes més que aquests?
No li pregunta: ¿Et sents amb forces? ¿Coneixes bé la meva doctrina? ¿Et veus capacitat per governar els meus? No. És l'amor a Jesús el que capacita per animar, orientar i alimentar els seus seguidors com ho feia ell.
Pere li respon amb humilitat i sense comparar-se amb ningú: Tu saps que t'estimo. Però Jesús li repeteix dues vegades més la seva pregunta de manera cada cop més incisiva: ¿M'estimes? ¿M'estimes de veres? La inseguretat de Pere va creixent. Cada cop gosa menys a proclamar-ne l'adhesió. Al final s'omple de tristesa. Ja no sap què respondre: Tu ho saps tot.
A mesura que Pere pren consciència de la importància de l'amor, Jesús li confia el seu ramat perquè tingui cura, alimenti i comuniqui vida als seus seguidors, començant pels més petits i necessitats: els anyells.
Sovint es relaciona a jerarques i pastors només amb la capacitat de governar amb autoritat o de predicar amb garantia la veritat. Hi ha, però, adhesions a Crist, fermes, segures i absolutes que, buides d'amor, no capaciten per cuidar i guiar els seguidors de Jesús.
Res és més decisiu per a la conversió de la Església que la conversió dels bisbes i pastors i dirigents religiosos a l'amor a Jesús. Són els primers que hem d'escoltar pregunta:
¿M'estimes més que aquests? Estimes els meus anyells i les meves ovelles?
¿M'ESTIMES?
¿M'estimes...?
Aquesta pregunta que el ressuscitat dirigeix a Pere ens recorda als qui ens diem creients que la vitalitat de la fe no és assumpte de comprensió intel·lectual sinó d'amor a Jesucrist.
És l'amor allò que permet a Pere entrar en una relació viva amb Crist ressuscitat i allò que ens pot introduir també a nosaltres en el misteri cristià. Qui no estima, amb prou feines pot «entendre» alguna cosa sobre la fe cristiana.
Cal no oblidar que l'amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a l'altra persona en una actitud de confiança i entrega que va més enllà de raons, proves i demostracions. D'alguna manera, estimar sempre és «aventurar-se» a l'altre.
Així passa també en la fe cristiana. Jo tinc raons que em conviden a creure en Jesucrist. Però si l'estimo, no és en darrer terme per les dades que em faciliten els investigadors ni per les explicacions que m'ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desperta una confiança radical en la seva persona. Hi ha més.,, Quan volem realment una persona concreta, hi pensem, la cerquem, l'escoltem, ens sentim a prop. D'alguna manera, tota nostra vida roman tocada i transformada per aquesta persona, per la seva vida i pel seu misteri.
La fe cristiana és una “experiència d'amor”. Creure en Jesucrist és més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure. Un teòleg com K. Rahner afirma que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».
Aquest amor a Jesucrist no reprimeix ni destrueix el nostre amor a les persones. Al contrari, és justament el que li pot donar la veritable profunditat, alliberant-lo de la mediocritat i la mentida. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil descobrir que això que anomenem tantes vegades «amor» no és sinó l'«egoisme assenyat i calculador» de qui sap comportar-se hàbilment sense arriscar-se mai a estimar amb desinterès ningú.
L'experiència de l'amor a Crist ens podria donar forces per alliberar la nostra existència de tanta sensatesa freda i calculadora, per estimar fins i tot sense esperar sempre algun guany, a petits i mesquins avantatges a favor d'un altre.
Potser alguna cosa realment nova es produiria en les nostres vides si fóssim capaços d'escoltar amb sinceritat la pregunta del ressuscitat:
«Tu, m'estimes?»
VIURE ENAMORAT
Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?
B. Lonergan ha estat el darrer teòleg que ha recordat de manera penetrant que
«creure és estar enamorat de Déu».
¿Què pot pensar avui algú que escolti aquesta afirmació? En general, els teòlegs no parlen d'aquestes coses, ni els predicadors no s'aturen en sentimentalismes d'aquest gènere. I, tanmateix, ¿què més pot ser confiar-se a un Déu que és només Amor?
Res no ens apropa més al nucli de la fe cristiana que l'experiència de l'enamorament. La idea no és la «genialitat» d'un teòleg piadós, sinó la tradició de la teologia mística que arrenca del quart evangeli:
«Com
que el Pare m'ha estimat, així us he estimat jo: romaneu en el meu
amor».
L'enamorament
és probablement l'experiència cimera de l'existència humana. No hi
ha res més joiós. Res no omple tant el cor. Res no allibera amb més
força de la solitud i de l'egoisme. Res no il·lumina i potencia amb
més plenitud la vida. Els místics ho saben. Per això, quan parlen
de la fe i entrega a Déu, s'expressen com els enamorats.
Se senten tan atrets per Ell que Déu comença a ser el centre de la vida. El mateix que l'enamorat arriba a viure d'alguna manera en la persona estimada, així els passa a ells. No sabrien viure sense Déu. Ell omple la seva vida de joia i de llum. Sense Ell els envairia la tristesa i la pena. Res ni ningú no podria omplir el buit del seu cor.
Es podria pensar que això és per a persones dotades per viure el misteri de Déu. En realitat, aquests creients enamorats de Déu ens diuen cap on apunta la veritable fe. Ser creient no és viure sotmès a Déu i als seus mandats. Primer de tot, és viure «enamorat» de Déu.
Per l'enamorat no és pes recordar la persona estimada, sintonitzar amb ella, correspondre als seus desitjos. Pel creient enamorat de Déu no és cap càrrega estar en silenci davant ell, acollir-lo en oració, escoltar sa voluntat, viure del seu Esperit. Encara que l'oblidem un cop i un altre, la religió no és obligació, és enamorament.
En aquest context, l'escena evangèlica del quart evangeli cobra una profunditat especial. La pregunta de Jesús a Pere és decisiva: «Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?» La resposta de Pere és commovedora: «Senyor, vos ho sabeu tot, sabeu bé que us estimo».
EXPERIÈNCIA DE DÉU
Vós sabeu que us estim.
Se cita avui sovint un text de Karl Rahner, considerat per ell mateix com el seu testament: «L'home religiós de demà serà un místic, una persona que hagi experimentat alguna cosa, o no podrà ser religiós, ja que la religiositat del demà ja no serà compartida en base a una convicció pública unànime i òbvia. » La idea del gran teòleg alemany és clara. En el futur, la religiositat no es podrà sustentar en l'ambient sociocultural com en temps passats. Serà religiosa la persona que conegui alguna experiència de Déu. Sense aquesta experiència no hi haurà fe religiosa.
En realitat, parlar d'“experiència de Déu” és idolatria. Déu no pot ésser objecte directe de cap coneixement o experiència. Déu no és una cosa o ens que pugui ser captat per nosaltres. Un «ésser diví» construït per nosaltres seria un ídol, encara que fos només de la nostra ment.
L'experiència de Déu no és tampoc una experiència del nostre “jo profund”. Es viu des del profund, però transcendeix el nostre “jo” i no es redueix a “psicologisme”. Ens obrim a Déu quan no ens parem en nosaltres mateixos. «Abstreure's» en un mateix no seria experiència de Déu, sinó un espantós narcisisme en què sempre pot caure una falsa religiositat.
L'experiència de Déu comença quan la persona percep la dimensió profunda i infinit que hi ha en tot. No esgoto el fons de la realitat. Jo no sóc, no puc ser ni existir des de mi mateix. Reconèixer els propis límits és fer-me conscient que hi ha «una mica més» més enllà de tot, el que se m'escapa, però que funda i sostén la realitat: una «Presència fundant».
Aquesta experiència de Déu no és patrimoni de cap religió o Església. Tot ésser humà la pot intuir si viu fins al fons les experiències humanes bàsiques del plaer, la bellesa, l'amor, la bondat, l'angoixa o el dolor. En tot podem percebre que no vivim fundats en nosaltres mateixos, sinó que vivim, ens movem i existim en Déu. La fe cristiana no fa sinó aprofundir des de Crist en aquesta experiència i donar-li un contingut més concret. Allò que fonamenta i sosté tota la realitat és l'amor infinit i insondable de Déu. Podem viure amb confiança. Estem sostinguts des de les nostres arrels per l'Amor. Qui s'obre a Déu es reconeix salvat.
Precisament per això, el relat evangèlic de Joan posa en boca de Jesús la pregunta a què hem de respondre cadascú des de la pròpia experiència: «Simó, fill de Joan, m'estimes?»
La resposta del creient és humil però sincera:
«Senyor tu ho saps tot, tu saps que t'estimo.»
¿ON ESTÀ DÉU ?
Simó, fill de Joan, ¿m'estimes ?
La crisi religiosa en deixa molts sense les seguretats sobre les quals es recolzava en altres temps la seva vida cristiana. Bastants tenen, fins i tot, la impressió que Déu ha desaparegut. D'aquella fe que veia Déu a tot arreu, s'està passant a “¿on és Déu?» De la religiositat que confessava «tot parla de Déu», s'arriba al silenci total.
Tot sembla conduir a l'«eclipsi de Déu». Es van esborrant a poc a poc les petjades de sa presència. Cada cop sembla més difícil escoltar la seva veu. La pregunta religiosa més radical dels nostres temps ha vingut a ser aquesta: ¿On és Déu? ¿On el podem trobar?
Déu continua estant present a la vida dels homes i dones d'aquest final de segle. Són moltes les coses que l'amaguen, però res tant com la nostra pròpia ceguesa. Molts sorolls apaguen la seva veu, però no tant com la nostra sordesa. Per això, per trobar-se amb ell, no n'hi ha prou de preguntar «on és Déu?» Cal també preguntar-se: «on som nosaltres?»
Déu no és trobat de qualsevol forma. La seva presència no aflora a qualsevol consciència. ¿ Com el podrà percebre qui viu fora de si, separat de la seva arrel, bolcat sobre les seves possessions, dispers en les seves tasques? La paràbola de Jesús segueix complint-se també avui: els convidats no escolten la invitació perquè estan «ocupats en les seves terres i negocis». La trobada amb Déu és possible quan la persona passa de la superficialitat a l'atenció interior, de la dispersió al centre del seu ésser, i sobretot de l'egoisme a l'amor. Qui viu sempre bolcat cap a l'exterior no pot percebre la presència de Déu. La primera cosa és recuperar el desig d'interpretar i viure la pròpia vida des de dins.
«No vulguis anar fora de tu, és a l'home interior on habita la veritat» (sant Agustí).
Tampoc es pot escoltar Déu quan es viu de manera dispersa i fragmentada, segons una agenda i no un projecte de vida. Cal arribar al centre de la persona. El gran teòleg suís, H. von Balthasar, diu que
«l'home és un ésser amb un misteri al seu cor, que és més gran que ell mateix». Aquí ressona de manera callada però permanent la veu de Déu. Però, sobretot, no pot pressentir Déu a la seva vida qui viu manipulant els altres, organitzant-ho tot en funció del seu benestar, dominat només pel seu propi interès. La raó és clara. Ho van veure des del principi els primers creients:
«Qui no estima, no coneix Déu, perquè Déu és Amor» (1 Joan 4, 7).
Qui viu de manera egoista i interessada, ¿ què pot entendre d'amor i gratuïtat?, ¿ com pressentirà el misteri últim de l'existència? Potser tots hem d'escoltar en el fons del cor la mateixa pregunta que va sentir Pere de llavis de Jesús:
«Simó, fill de Joan, m'estimes?»
¿ M'ESTIMES ?
¿M'estimes...?
La pregunta que el ressuscitat dirigeix a Pere ens recorda a tots els qui ens diem creients que la vitalitat de la fe no és un assumpte de comprensió intel·lectual sinó d'amor a Jesucrist.
És l'amor allò que permet a Pere entrar en una relació viva amb Crist ressuscitat i allò que ens pot introduir també a nosaltres en el misteri cristià. Qui no estima, amb prou feines pot «entendre» alguna cosa sobre la fe cristiana.Cal no oblidar que l'amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a una altra persona en una actitud de confiança i entrega que va sempre més enllà de raons, proves i demostracions. Estimar sempre és «aventurar-se» en l'altre.
Així passa en la fe cristiana. Jo tinc raons que em conviden a creure en Jesucrist. Però si l'estimo, no és per les dades que em faciliten els investigadors ni per les explicacions que m'ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desperta una confiança radical en la seva persona.
Però hi ha una mica més. Quan volem realment una persona concreta, hi pensem, la busquem, l'escoltem, ens sentim a prop. D'alguna manera, tota la nostra vida queda tocada i transformada per aquesta persona, per la vida i el misteri.
La fe cristiana és una experiència d'amor. Per això, creure en Jesucrist és molt més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en el centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure.
Un teòleg tan poc sospitós de frivolitats com K. Rahner no dubta a afirmar que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».
Aquest amor a Jesucrist no reprimeix ni destrueix el nostre amor a les persones. Al contrari, és justament el que li pot donar la veritable hondura, alliberant-lo de la mediocritat i la mentida. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil descobrir que això que anomenem tantes vegades «amor» no és sinó l'«egoisme assenyat i calculador» de qui sap comportar-se hàbilment sense arriscar-se mai a estimar amb desinterès ningú.
L'experiència de l'amor a Crist ens podria donar forces per alliberar la nostra existència de tanta sensatesa freda i calculadora, per estimar fins i tot sense esperar sempre algun guany, per renunciar almenys alguna vegada a petits i mesquins avantatges a favor d'un altre. Potser alguna cosa realment nova es produiria a les nostres vides si fóssim capaços d'escoltar amb sinceritat la pregunta del ressuscitat:
«Tu, m'estimes?»
EL GEST FINAL
Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac
Durant
molts anys, Sartre ha estat a Europa el predicador més escoltat de
l'existencialisme ateu. El missatge del seu ateisme va calar
profundament a les generacions de la postguerra: Déu no existeix.
L'home està sol, llançat a aquest món absurd, presoner de la seva
pròpia llibertat, abocat al “res”
final. Segons Sartre, “és
absurd que hàgim nascut i és absurd que
morim”.
L'home no és sinó “una
passió inútil”
i la mort, un fet brutal i absurd que ens converteix en “despullament
dels supervivents”.
Aquest és el resultat de la seva devastadora anàlisi.
Tot i
això, al final de la seva vida i després d'un intens contacte amb
el seu amic jueu, Benny Levy, creient en Déu, escrivia així al Nou
Observateur de París (març
de 1980):
“Jo
em sento, no
com
una pols apareguda al món, sinó com un ésser esperat, provocat,
prefigurat, com un ésser que no sembla poder venir sinó d'un
Creador i aquesta idea d'una mà creadora que m'hagués creat em
reenvia cap a Déu”. Naturalment,
els seus amics més propers van protestar vivament. Simone de
Beauvoir va parlar d'un Sartre malalt i acabat, fatigat,
influenciable i sense lucidesa. El fet, però, és de gran
importància. El representant màxim d'un ateisme desesperançat
sembla haver preferit, al final, obrir-se al misteri i no quedar
tancat a l'absurd.
Arriba a les meves mans un article del escriptor francès Jean Gitton a Le Figaro on comenta així el gest de Sartre: “Com hem d'interpretar les paraules de l'última hora, del darrer moment, quan alliberat del seu “personatge”, reduït a la seva sola persona, un és, per fi, ell mateix?... Jo m'inclino davant de l'últim gest de J.P. Sartre. Veig en aquest gest el rastre d'una valentia sobirana, que ens permet desmentir-nos per acabar-nos eternament”.
He recordat l'autor de “El ser o el no-res”, en tornar a llegir el meravellós relat de Sant Joan. Els homes ens sentim, sovint, pescadors que es fatiguen treballant “de nit” i sense pescar “res”. És fàcil sentir llavors la temptació que la vida és “una passió inútil”. Se'ns oblida que cadascú som “un ésser esperat” per Crist ressuscitat a la riba de la vida eterna.
És bo, abans de tancar els ulls i acomiadar-nos d'aquest món, sapiguem tots desmentir-nos dels nostres errors i equivocacions, per obrir-nos humilment al misteri sant d'un Déu que ens espera, encara que amb nosaltres hi hagi els qui ens titllin de feblesa. covardia o ceguesa.
ALGÚ ENS ESPERA
Veniu a menjar?
El veritable i decisiu problema que té plantejat la humanitat és “el problema del futur”. ¿Què serà de tots i cadascun de nosaltres? ¿Què serà de mi mateix, de la meva família, els meus projectes, les meves aspiracions? ¿Què serà dels meus fills, del meu poble, de la humanitat sencera? ¿En què acabaran les nostres lluites, treballs i esforços?
Molts són els que sentint-se «homes de ment moderna» rebutgen l'esperança cristiana com pura mitologia sense cap valor. Utopies fantàstiques pròpies d'una època encara no il·luminades per la raó. Els pensadors marxistes pretenen ensenyar-nos avui a viure amb un altre realisme, sense posar la nostra mirada en il·lusions buides i enganyoses. Hem d'acceptar amb resignació la nostra mort individual. Important és que la societat continua i és en el progrés i desenvolupament d'aquesta societat sempre millor on hem de posar la nostra esperança. Així escriu el marxista txec V. Gardaysky: «La meva sort és per a mi, la fi de les esperances, malgrat això constitueix una esperança pura obrar per a la societat». La mort és la derrota personal de cada individu, però gràcies a l'aportació de cadascun de nosaltres, la societat progressa i camina amb esperança cap al futur.
Potser avui són força els que, sense ser marxistes, tenen una concepció de la mort molt semblant a la d'aquest pensador. Però, ¿s'ha resolt així el problema del nostre futur? Aquesta és tota l'esperança que podem tenir? ¿Què dir, doncs, de tots els que han patit en el passat i han mort sense veure complertes les seves esperances? ¿Què dir de nosaltres mateixos que no trigarem a formar part d'aquell nombre de persones que no han vist satisfetes les seves ànsies infinites de felicitat? ¿Cal abandonar a la desesperació i l'absurd tots els febles, els vençuts, els tarats, els vells, i tots aquells que no poden contribuir al progrés de la societat, perquè no pertanyen a l'elit dels que empenyen la història cap a un futur feliç?
A més, ¿podem tenir la seguretat que la societat està progressant cap a aquest món feliç que l'home cerca com la seva veritable pàtria? Aquest món cada cop més dominat per l'home, ¿no és un món cada cop més ple d'amenaces? ¿No es perfila cada cop amb més claredat la possibilitat d'un final catastròfic més que no pas d'una consumació feliç?
Els
cristians creiem que quan s'esvaeix l'esperança a la Resurrecció i
la salvació de Déu, el món no s'enriqueix sinó que es buida de
sentit i queda privat d'horitzó. Nosaltres creiem que només Crist
ressuscitat, en qui Déu ens ha obert una esperança definitiva de
futur, ens pot protegir de la desesperació, del buit, del sense
sentit i de la tristesa, de la frustració final.
Per això,
mentre ens afanyem «al mig
del mar» de la vida, tenim posada la nostra
mirada en aquest Ressuscitat que ens espera «a
la riba» i ens convidarà a saciar a la fi
tota la nostra gana de felicitat:
«Veniu a menjar».
L'ALTRA RIBA
Jesús se presentà vora el llac,
Ningú no ha confessat amb tanta fermesa i rotunditat el seu perfecte agnosticisme com el professor E. Tierno Galván. La seva actitud pot resultar molt escandalosa a més d'un creient poc acostumat a escoltar de prop la confessió d'un ateu. I, tanmateix, molts «cristians», fins i tot sense gosar confessar-ho explícitament, se sentin identificats amb les seves paraules «Jo visc perfectament a la finitud i no necessito més».
¿Per què cal plantejar tantes qüestions sobre Déu i l'altra vida? El que és important és aprendre a acceptar amb realisme aquesta vida sense «trobar a faltar Déu» ni somiar amb la vida del més enllà.
Parlar de «resurrecció» és infantilisme propi de qui encara viu en un estadi precientífic. El més assenyat és despreocupar-se de l'altra vida. Només existeix allò que tenim davant els nostres ulls. No n'hi ha més. Hem d'aprendre a viure ia morir sense refugiar-nos en il·lusions de pervivència i resurrecció. La postura de Tierno Galván, ¿no és massa segura i satisfeta per oferir-nos la veritable clau de la sort misteriosa que ens està reservada als homes? ¿ És aquesta la postura «més sensata», o la resignació de qui es rendeix davant del que és inevitable, mentre al seu interior tot és protesta?
Sens dubte, aquest món finit té un sentit vàlid i veritable. Té sentit l´amor d´uns esposos, el naixement d´uns fills, el treball per una humanitat nova, la lluita per uns temps millors. Però la veritat de les coses finites només es veu des del final. I si un dia tot morirà, sorgeixen en nosaltres preguntes que ens impedeixen viure i morir amb seguretat i satisfacció.
¿Per què la vida, la força i la salut han de caminar inevitablement cap al final? ¿Per què l'assassí ha de triomfar sobre la víctima? ¿Com es pot fer veritable justícia als qui al llarg de la història han mort per defensar-la? ¿Quin sentit té la vida infrahumana dels menys privilegiats de la nostra societat?
Els cristians creiem que la vida de l'home, sense l'horitzó de Crist ressuscitat, és
«treballar de nit sense aconseguir pescar res definitiu».
Però la nit té una matinada. Al mig del mar ens esforcem per entreveure la riba on Algú ens espera. A les palpentes, però amb fe, confiem el futur últim de la nostra història al Déu que ha ressuscitat Jesucrist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada