QUEDA’T
AMB NOSALTRES, QUE ES FA TARD I EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR.”(Lluc
24, 29)
Aquestes
paraules, que són una pregària, expressen també un sentiment molt
profund quan aquella persona que estimem fa el gest de marxar. “Si
us plau, queda't amb nosaltres... mare, pare, amic. Queda’t, no
marxis, no ens deixis, que et necessitem a prop, al nostre costat,
fent camí. Mentre hi ets ens sentim acompanyats i estimats... Si
marxes, què farem sense tu?”
Però
és que es fa tard, el temps passa. El dia, el mes, l’any, la
vida... ja declinen. Tot passa, sembla ahir, i ves per on, ha passat
el temps, ningú el para, estem tan bé, hem estat tan bé amb tu.
Encara no, no marxis!
És
aquesta la pregària –el sentiment– d’aquells dos deixebles
que, anant tristos de camí, foren trobats per Jesús. I també la de
tants d’altres homes i dones que, després de la trobada, temem que
marxi aquell que es va fer trobadís en el nostre camí.
No
va marxar. Ell no volia marxar. Volia sopar amb ells. Tenia moltes
ganes de sopar amb ells i mostrar qui era, abans de marxar. Ho va
mostrar en la forma de partir el pa. Era Ell. Ara sí, podia marxar,
perquè de fet no marxava: en el pa es quedava. D’una presència
física passava a la presència de la fe, dels ulls al cor, i del cor
a aixecar-se i tornar al camí. La seva presència nova era d’una
joia incalculable. Sí, Ell vivia. Sí, Ell viu.
Mirem
de no marxar de ningú sense haver partit el nostre pa amb ell...
Almenys intentem-ho. Que dur que és un cop de porta!
Ell,
el Senyor, si en el camí de la nostra vida ha encès el cor sense
donar-se a conèixer, quan fa el gest del comiat i sobretot si es fa
tard, no el deixem marxar. Resta poc temps. Anem a sopar: el pa i el
retorn a la vida, plens de fe, joia i força. Sabem que va amb
nosaltres.
La
mirada Una
de les expressions humanes més significatives és la de la mirada. A
través d’ella podem intuir amb certa facilitat l’actitud o la
intencionalitat de la persona que ens mira. Quantes coses es poden
manifestar i quantes intencions es poden deduir d’una mirada! De
vegades més que amb les paraules o amb el to de veu. Mirar amb bons
ulls o amb mals ulls pot expressar o provocar estats d’ànim o
reaccions ben diverses. Diuen popularment que els ulls són el mirall
de l’ànima.
Del que es tracta, com en tantes altres
expressions humanes, és de tenir sempre la mirada adequada. Com ha
de ser la nostra mirada? Hi ha una petició repetida en els salms
molt significativa: “Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra
mirada!” En ella reconeixem que la seva mirada és lluminosa i
descobreix les coses i les persones tal com són i fa veure tot allò
que pot passar fàcilment inadvertit. Nosaltres hauríem de tenir,
almenys una mica d’aquesta llum en la nostra mirada.La
mirada interior Avui
Jesús ens acaba de dir que no ens deixa desemparats, sinó que, per
mitjà del seu Esperit resta amb nosaltres, està en nosaltres,
dintre de nosaltres. Ens n’adonem? Cal que ens mirem a la llum de
la seva mirada i descobrim, enmig de les nostres limitacions i
febleses, la presència de l’Esperit de Jesús. Aquest Esperit que
ens inspira tantes coses bones, tants bons sentiments envers tantes
persones, tants bons pensaments i desigs que ens porten a actuar amb
generositat. I és, deixant-nos portar per aquest Esperit, com podrem
anar vencent les nostres febleses. I amb la claror de la seva mirada,
més fàcilment descobrirem també la seva presència en els altres,
enmig de febleses inherents a la condició humana.Estimats És
llastimós que tinguem més facilitat per descobrir les febleses, les
pròpies i sobretot les alienes, abans que els dons meravellosos de
l’Esperit que hi ha en nosaltres i en els altres. Això ens fa,
sovint, valorar-nos poc, estimar-nos poc i valorar poc i estimar poc
els altres. Perquè, en definitiva, la llum de la mirada de Déu no
és altra cosa que l’amor, el manament de Jesús. I ens exposem a
deixar-nos perdre, deixar de viure la cosa més gran que hi pot
haver. Diu Jesús: aquell que accepta i guarda el meus manaments, el
meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em revelaré a
ell.
Ben diferent seria la convivència en moltes famílies,
en molts pobles i en molts estats, si els homes i les dones sabessin
deixar-se il·luminar per la claror de la mirada de Déu i
descobrissin el molt de bo que hi ha en tots per la presència de
l’Esperit de Jesús, tot fent de les diferències ideològiques,
racials, culturals, i religioses, no un motiu d’enfrontament, sinó
una font d’enriquiment mutu.
Aquests dies els cristians ens
hem de preparar per revifar, d’una manera més intensa, aquesta
presència de l’Esperit en celebrar d’aquí a dues setmanes la
festa de la Pentecosta.
I ara l’Esperit davallarà sobre el
pa i el vi de l’Eucaristia per fer-se presència de Jesús, que per
la comunió amb Ell ens podrem deixar il·luminar més intensament
amb la llum de la seva mirada.
Francesc
Xicoy, sj.
L'ESPERIT
DE LA VERITAT
Jesús
s'acomiada dels deixebles. Els veu trists i abatuts.
¿Qui omplirà el buit? Fins ara ha estat ell qui
tenia cura d'ells, els ha defensat dels escribes i
fariseus, ha sostingut la seva fe dèbil i
vacil·lant, els ha mostrat la veritat de Déu i els
ha iniciat en son projecte humanitzador.
Jesús
parla amb passió de l'Esperit. No els vol deixar
orfes. Ell mateix demanarà al Pare que no els
abandoni, que els doni “un altre defensor” perquè
“estigui sempre amb ells”. Jesús el nomena
“l'Esperit de la veritat” ¿ Què hi ha davall
aqueixes paraules de Jesús ?
Aquest
“Esperit de la veritat” no s'ha de confondre amb una
doctrina. Aqueixa veritat no es troba dins els llibres
dels teòlegs ni dins els documents de la Jerarquia. És
quelcom més profund. Jesús diu que “viu amb nosaltres
i està amb nosaltres”. És alè, força, llum,
amor... que ens arriba des del misteri últim de Déu.
Cal acollir amb cor senzill i confiat.
Aquest
“Esperit de la veritat” no ens fa “propietaris”
de la veritat. No ve perquè imposem als altres la
nostra fe ni per a controlar l'ortodoxia. Ve per no
deixar-nos orfes de Jesús, i ens convida a obrir-nos
a la seva veritat, escoltant, acollint i vivint el
seu Evangeli.
Aquest
“Esperit de la veritat” no ens fa “guardians”
de la veritat, sinó testimonis. No és disputar,
combatre ni derrotar adversaris, sinó viure la veritat
de l'Evangeli i “estimar a Jesús guardant els seus
manaments”.
Aquest
“Esperit de la veritat” està dins cada un de
nosaltres, defensant-nos de tot el que ens pugui
apartar de Jesús. Ens convida a obrir-nos amb
senzillesa al misteri d'un Déu, Amic de la vida.
Qui cerca aquest Déu amb honradesa i veritat no està
lluny d'ell. Jesús digué una vegada: “Tot el que
és de la veritat, escolta la meva veu”. És
cert.
Aquest
“Esperit de la veritat” ens convida a viure en
la veritat de Jesús enmig d'una societat on la
mentida es diu estratègia; l'explotació, negoci; la
irresponsabilitat, tolerància; la injustícia, ordre
establert; l'arbitrarietat, llibertat; la falta de
respecte, sinceritat...
¿
Quin sentit pot tenir l'Església de Jesús si deixam
que es perdi dins les nostres comunitats l'Esperit de
la veritat ? ¿ Qui podrà salvar-la de l'auto-engany,
les desviacions i la mediocritat generalitzada ? ¿ Qui
anunciarà la Bona Nova de Jesús dins una societat
mancada d'alè i esperança ?
Avui
es parla molt del procés. Una paraula que pot significar moltes
coses. El procés personal de Tomàs va culminar amb aquestes
paraules: Senyor
meu i Déu meu! No
les va pronunciar com a resultat d’un càlcul mental ni d’una
conclusió lògica, ni menys encara mogut pel testimoni dels
seus companys.
El
fet decisiu va ser que Jesús va entrar en els seus dubtes i els va
desfer amb la seva presència. Ah! En aquell moment el cor es va
eixamplar i des del més profund van brollar –autèntics, humils i
directes– uns mots que han transcendit els segles.
Quan
ens preguntem què passa que la fe cristiana a les nostres societats
occidentals –i en concret a casa nostra, almenys estadísticament–
està en descens, moltes vegades ens quedem sense paraules.
La
nostra lògica és en gran part la que ha fet avançar la tècnica,
el progrés científics, els càlculs econòmics. Els mercats, els
laboratoris, l’exactitud de les xifres, el que mostren la
informàtica i la robòtica i un molt llarg etcètera han anat
configurant una manera de pensar que en general no facilita la fe.
Els testimonis de donació generosa, de notables sacrificis pels
altres, no són patrimoni dels creients, encara que tenim nombrosos
exemples de creients que donen un testimoni admirable. Ni raonaments,
ni testimonis generosos... Doncs, què?
La
fe no és el resultat dels raciocinis ni dels testimonis. Evidentment
que aquestes realitats poden ajudar, però no són decisives. La fe
va més enllà de la lògica dels sistemes econòmics, va més enllà
del previsible i del que deia Sant Tomàs: “Jo si no ho veig, no ho
toco, no em resulta efectiu... no m’ho crec; no m’ho puc creure.”
La
fe és la conseqüència d’una trobada amb Jesús, encara que la
resta de situacions i arguments poden ajudar i enfortir-la. Sense
aquesta trobada serà una manera de sentir i de viure respectable,
sens dubte, però inintel·ligible per a unes majories d’homes i
dones que responen a una manera de pensar i de viure amarada de
tecnicismes i pèrdues o guanys econòmics.
Qui
diu sincerament “Senyor meu i Déu meu” és aquell/a que ha
trobat o s’ha deixat trobar per Jesús. Ell viu entre nosaltres, a
prop nostre. És la Pasqua, el pas de Déu en les nostres vides.
En
desenvolupar el cinquè principi del “Decàleg Verd”, la Campanya
arriba al seu equador i compleix gairebé un any de crida pública a
la reflexió sobre els nostres estils de vida, la manera de viure-la
pel que fa als qui ens envolten, especialment les persones més
vulnerables, pobres i excloses, i la contribució que fem a cura de
la Casa comuna. Com assenyalen els responsables de la Campanya,
“abans de seguir endavant amb els cinc punts que ens queden, volem
detenir-nos en la necessitat d'una conversió personal, comunitària
i eclesial, si pretenem posar en pràctica un nou estil de vida més
atent a les necessitats de les altres persones i del planeta”. Per
a això, “proposem un estil que està en l'arrel del missatge i la
vida de Jesús per acostar el Regne i respondre al somni de Déu
sobre la humanitat i la terra sencera”
.
Una
de les claus d'aquesta crida a la conversió que es llança des de la
Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS LA POBRESA està a l’encíclica
Laudato si’, un dels textos inspiradors d'aquesta iniciativa i a la
qual el Papa Francesc convida a una conversió ecològica. “Vull
proposar als cristians algunes línies d'espiritualitat ecològica
–escriu el Sant Pare—que neixen de les conviccions de la nostra
fe, perquè el que l'Evangeli ens ensenya té conseqüències en la
nostra forma de pensar, sentir i viure. No es tracta de parlar tant
d'idees, sinó sobretot de les motivacions que sorgeixen de
l'espiritualitat per alimentar una passió per la cura del món”
(LS 216).
Es
tracta d'iniciar una conversió personal i comunitària amb profundes
arrels i els fruits visibles de les quals siguin l'acolliment; el
respecte pels altres i per la naturalesa, amb els seus ritmes i
necessitats; la construcció d'unes societats on es respiri la
cordialitat, la inclusió; i la defensa dels drets humans. Una
conversió dirigida a fer per a tots un lloc en la taula comuna, per
celebrar la festa de germanor, l'alegria de l'amistat.
VEUS
QUE CLAMEN
Com
ha succeït amb els quatre principis anteriors, aquest 5è Principi
del “Decàleg Verd” il·lustra la seva proposta de conversió amb
històries reals d'acció comunitària orientada a preservar la Casa
comuna. Una d'aquestes experiències és la dels Mosetén, un poble
indígena que s'assenta a l'actual Bolívia, en el departament de La
Paz y Beni, un territori fèrtil de naturalesa fluvial, entre el riu
i les regions muntanyenques cobertes de boscos. La seva població,
majoritàriament camperola, viu d'uns recursos cada vegada més
amenaçats per la colonització agrícola i les tales indiscriminades
.
“Crec
que el somni de desenvolupament que tenim és una vida digna, una
vida lliure al nostre territori en harmonia amb uns altres”,
explica un dels líders d'aquesta comunitat. “Tenim el Dret a
fer-ho, podem fer-ho, tenim aquesta capacitat de fer alguna cosa per
desenvolupar el futur, i deixar alguna cosa bé i sa als nostres
fills. Cridem a l'Església perquè protegeixi la vida, perquè
coneixent, defensant, acompanyant als nostres pobles defensem també
la vida també per als nostres fills, per al futur”, afegeix.
Un
altre dels testimonis recollits és el de Mercedes Loring, religiosa
de l'Asunción, qui recorda que “davant aquests crits no podem
quedar insensibles. Estam cridats a una conversió profunda i
sincera, tant personalment, o com a Església, que ens porti a
renunciar a moltes de les nostres comoditats, privilegis, seguretats,
fins i tot criteris, i seguim els passos de Jesús, estimant i fent
el Bé, allí on ens necessitin”.
QUÈ
POTS FER (O DEIXAR DE FER)?
Per
a aquests dos mesos, des de la Campanya SI CUIDES EL PLANETA, COMBATS
LA POBRESA es formulen algunes propostes pràctiques perquè cadascun
i les nostres comunitats poguem avançar en aquest camí de conversió
“ecològica”.
1.
Transformar els nostres hàbits mentals i patrons de comportament,
producció i consum de manera permanent i en tots els seus aspectes.
2. Articular xarxes de suport i comunitats de solidaritat capaces de
sostenir opcions de vida individuals que no resulten senzilles.
3.
La conversió passa per una nova relació amb les coses, amb les
persones, amb la naturalesa i amb els problemes de la pròpia
societat i del món: superar la cultura de la indiferència,
recuperar la capacitat de cura dels qui tenim al costat i passar de
l’assistencialisme a la justícia social que tracta d'eliminar les
causes de la pobresa.
4.Participar
de projectes que, a petita escala, assagen una forma més sostenible
de consum.
https://www.facebook.com/Esgl%C3%A9sies-de-Mallorca-1202057783221061/?pnref=story ESGLESIES DE MALLORCA
”JO
SOM EL CAMÍ”...
A les
acaballes del darrer sopar, els deixebles comencen a intuir
que Jesús ja no estarà molt de temps amb ells.
La sortida a l'aviat de Judes, l'anunci de que Pere
prest el negarà, les paraules de Jesús parlant de
partida pròxima, els han deixat a tots desconcertats i
abatuts ¿ Què serà d'ells ?
Jesús
capta llur tristesa i torbament. Son cor es commou.
S'oblida d'ell mateix i del que li espera, i cerca
donar ànims: “No us amoïneu. Confieu en Déu i
confieu en mi”. Més tard, seguint la conversa,
Jesús fa aqueixa confessió: “Jo som el camí,
la veritat i la vida. Ningú pot arribar al Pare
sinó és per mi”. No l'oblidem mai. “Jo som el
camí”.
El
problema, per a moltes persones, no és que visquin
extraviats o fora del camí. Simplement viuen sense
camí, perduts dins un laberint: fent i desfent els mil
viaranys que, de defora, indiquen consignes i modes
del moment.
¿ I què
pot fer un home o una dona quan es troba sense
camí ? ¿ A qui pot adreçar-se ? ¿ A qui recórre? Qui
camina per les passes de Jesús podrà tenir amb
problemes i dificultats, però està en el camí
encertat que mena al Pare. Aquesta és la promesa de
Jesús.
”JO
SOM LA VERITAT”
Aquestes
paraules amaguen una invitació escandalosa per les orelles
modernes. I, tanmateix, també avui hem d'escoltar Jesús.
No tot es redueix a la raó. El desenvolupament de
la ciència no conté tota la veritat. El misteri
últim de la realitat no es deixa agafar pels anàlisis
més sofisticats. L'esser humà ha de viure davant
el misteri últim de la seva existència.
Jesús es
presenta com a camí que mena i apropa a aquest
Misteri últim. Déu no s'imposa. No força ningú amb
proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i
atracció respetuosa. Jesús és el camí que ens pot
menar a confiar en llur bondat.
”JO
SOM LA VIDA”
Jesús pot
transformar la nostra vida. No com a mestre llunyà que
ha deixat un legat de saviesa admirable a la
humanitat, sinó com algú viu que, des del més
pregó del nostre ser, infon en nosaltres un germen de
vida nova.
Aquesta
acció de Jesús en nosaltres es dóna quasi sempre
de forma discreta i callada. El mateix creient sols
intueix una presència imperceptible. A voltes,
tanmateix, ens invadeix la certesa, l'alegria
incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens
estima, tot és possible, inclús la vida eterna. Mai
entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com
el camí, la veritat i la vida.
Que
els vostres cors s’asserenin...
Amb
certa freqüència ens plantegem qüestions i preguntes que ens poden
portar fàcilment a la inquietud i el desànim. No sentim, ben a
prop, les preguntes per un món ben complicat i trencat? Uns
conflictes i una economia que fa impossible la vida per a moltíssima
gent. O les dades que ens mostren com estem destruint el planeta? No
ens preguntem, a cops, si val la pena seguir buscant, seguir
treballant. Si hi ha futur? Si això té solució? Si estem tots
boigs i desquiciats? Que potser estem orfes. I sense notícies de
Déu?
Avui,
Jesús ens ofereix serenor. Serenor per als nostres cors. Mai no
perdeu la calma. Confieu i treballeu. No defalliu mai. Mai no afebliu
la fe. Seguiu confiant en Déu, el Pare. Deixeu-lo ser Déu. Ell
disposa de la darrera paraula. Cert que ha entregat la creació a la
humanitat i que estem fent un paper ben trist... Però Ell segueix
essent Pare fidel i amatent. Creieu en Déu i creieu en
mi.
Precisament
pel seu amor pacient i etern, Jesús és un de nosaltres. Un dels
nostres. Precisament Jesús és la garantia de que estem a les seves
mans. Encara que a cops ho veiem amb menys claredat de la que ens
agradaria. Creiem en Jesús i el seu camí obert. El seu “full de
ruta”. Confiem en el Déu de Jesús. Aquesta és la confiança que
sosté el nostre treball i el nostre esforç.
Que
els vostres cors s’asserenin. I ho hem d’escoltar un i un altre
cop. Ens ha d’entrar ben endins. Ben a fons. Estem massa agitats. I
l' agitació ens fa incapaços de fer bé. De mirar la veritat i de
veritat. Mirem des de la por. No anem bé. Que els vostres cors
s’asserenin, ens repeteix Jesús. Des de la confiança. Des de
l’experiència viva del Pare bo que envia el seu Fill. Veient el
Fill... hem vist el Pare!
No
estem sols. Jesús és amb nosaltres.
I
vol estar amb nosaltres. No ens deixa sols. Vol que nosaltres estem
sempre allà on Ell hi és. Amb Ell. Les preguntes que ens inquieten,
sovint, ens les plantegem com si només comptéssim amb les nostres
forces i les nostres habilitats. Forces i habilitats... tan poqueta
cosa i tan minvades! Massa sovint oblidem –menystenim- que no estem
sols. Que Jesús vol venir amb nosaltres. Que mai no ens deixa
desemparats. Cal que anem a trobar-lo. Cal que li fem espai. Per allà
per on he passat, també passareu vosaltres. On jo hi sóc, també hi
sereu vosaltres. On jo arribi, també arribareu vosaltres.
No
anem sols, en aquest viatge de la vida.
Camí,
Veritat i Vida.
Cal
posar-nos en marxa i voler caminar amb ell. Voler fer el seu camí.
Sense buscar dreceres –que són marrades!-. Estar ben disposats a
recórrer el que la vida ens porti. Pas a pas. També els passos
complicats. Aquells pel quals Ell ha passat... i nosaltres ens els
voldríem estalviar. Jesús Camí. En camí amb Jesús. A
nosaltres ens toca deixar-nos il·luminar per la Veritat. Mirar amb
veritat. Captar allò que de veritat constitueix la vida i
l’essencial de la persona i la humanitat. Ens toca ser veritables.
Vertaders. Ser de veritat. Sense postissos ni succedanis. La Veritat
és Jesús. La veritat de la Vida. La veritat de la humanitat.
I
viure. Viure com Ell. Tal com Ell va viure. Com va relacionar-se. Com
va acollir. Com va entendre el servei i l’entrega. Com va viure la
confiança. Ell és la vida. Viure, és viure-amb-Jesús. De Jesús.
Com Jesús. Vivint, de veritat, en el seu camí... farem les obres
que Ell fa.
“DE
QUÈ PARLEU ENTRE VOSALTRES TOT CAMINANT?”
(Lluc 24, 17)
No
és que caminem massa, Senyor, per molt que ens ho recomanin. Tenim
tantes coses a fer! O potser a vegades tan poques, i agafem tota mena
de vehicles, o segons com amb prou feines sortim de casa. Aquells dos
deixebles podien parlar i desfogar-se, anaven a peu. Ara els que van
a peu generalment hi van amb molta pressa. I els que omplen els
vehicles gairebé sempre estan pendents del mòbil... pica que pica a
veure si hi ha sort i algú es recorda de mi!!
Però
ja que ens preguntes; que potser no saps el que passa? Nosaltres
pensàvem que vivíem en la societat del benestar, però hi ha molta
gent que viu en un notable malestar. Uns perquè passen gana, els fan
fora de casa, no tenen feina i estan amb l'aigua fins al coll. Altres
perquè, per mantenir el ritme de benestar excel·lent segons els
paràmetres del sistema, han de gastar-se el que tenen en
estridències, neguits, trencaments, estafes, mals humors... i moltes
vegades acaben habituats a la injustícia, com si fos la cosa més
normal del món.
Nosaltres
pensàvem que amb els drets humans, les constitucions, la
globalització i les llibertats entraríem en un món nou, obert a
tothom, respectuós, amable i sobretot just. I ja veus, ara marxem de
tot, ja n’estem ben tips.
Feixucs
d’enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els
profetes!“
(Som
a Pasqua, el Senyor és viu entre nosaltres. Ha destruït la mort i
ens comunica esperança personal i social. No marxeu, torneu a la
comunitat, escolteu aquells i aquelles que el troben en el seu cor,
en els altres, que lluiten per la justícia, l’amor, la
reconciliació, la pau i l’alegria. Ara us toca a vosaltres. No
perdeu el temps en pessimismes i sensacions que tot està perdut.
Teniu un temps limitat, que són quatre dies! Vinga, som-hi, que Ell
és amb nosaltres, li importa aquest món. Hem de fer un canvi,
primer en el cor, després en les relacions de tota mena, també a
l’Església, i sempre per millorar la societat. És que no veieu
tanta bondat i capacitat de vida que hi ha arreu...? Anem a partir el
pa, que és hora de deixar tant de pessimisme... i actuem, actuem i
actuem.)
Dins
les comunitats cristianes necessitem viure una
experiència nova de Jesús, revifant la nostra relació
amb ell. Posant-lo en el centre de la nostra vida.
Passar d'un Jesús confessat de rutina a un Jesús
acollit vitalment. L'evangeli de Joan dóna unes
sugerències importants quan parlar de la relació de
les ovelles amb el seu Pastor.
Primer
de tot, “escoltar la seva veu” amb frescor i
originalitat. No confondre amb respecte a tradicions ni
amb modes. No distreure'ns per altres veus estranyes
que, si bé es senten dins l'Església, no comuniquen la
Bona Nova.
És
important sentir-nos cridats per Jesús “pel nostre
nom”. Deixar-nos atreure personalment per ell. Descobrir
poc a poc, i cada cop amb més alegria, que ningú
com ell respon a les qüestions decisives, a nostres
desitjos més pregons i nostres necessitats últimes.
Seguir
a Jesús és decisiu. La fe cristiana no està en
creure coses sobre Jesús, sinó creure-lo a ell: viure
confiant en sa persona. Inspirar-nos en el seu estil
de vida per a orientar la nostra existència amb
lucidesa i responsabilitat.
Caminar
amb Jesús “al davant nostre” és vital. No fem
el camí tot sols. Experimentem qualque moment, encara
que sigui maldestre, que és possible viure la vida
des de les arrels: des de Déu que en Jesús s'ens
ofereix més humà, més amic, més proper i
salvador que totes les teories.
Aquesta
relació viva amb Jesús no neix automàticament. Es
va desvetllant dins nostre interior de forma fràgil
i humil. Comença essent un desig, creix envoltada de
dubtes, interrogants i resistències. Però, sense saber
bé com, arriba un moment que el contacte amb Jesús
marca decisivament la nostra vida.
Estic
convençut que el futur de la fe entre nosaltres es
decideix, en bona part, dins la consciència dels
qui ara ens sentim cristians. Ara mateix, la fe
es revifa o extingueix dins les nostres parròquies i
comunitats, en el cor dels sacerdots i fidels que
les formem.
Comença
la descreença des del moment que la nostra relació
amb Jesús perd força, o s'adorm en la rutina, la
indiferència io la despreocupació. Per això, el Papa
Francesc ha reconegut que “necessitem crear espais
motivadors i sanejadors,... llocs on regenerar la fe en
Jesús”. Cal escoltar la seva cridada.
José
Antonio Pagola
QUART DIUMENGE DE PASQUA
Jesús
és la llum del món: qui el segueixi no caminarà a les palpentes"
Per
Josep Llunell.
L’evangeli
de Joan ens presenta Jesús amb imatges originals i formoses.
Vol
que els seus lectors – nosaltres avui - descobreixin que només
Jesús pot respondre plenament a les necessitats més fonamentals de
la persona humana.
Qui
és Jesús?
Jesús
és el pa de vida: qui s’alimenta d’Ell no tindrà fam.
Jesús
és la llum del món: qui el segueixi no caminarà ni a les
palpentes ni a la foscor.
Jesús
és el Bon Pastor: qui escolti la seva veu, trobarà la vida eterna.
Entre
aquestes imatges, n’hi ha una, humil i gairebé oblidada, que ens
ofereix un contingut profund.
“Jo
sóc la porta” – ens diu Jesús.
Així
és Jesús: una porta oberta.
Qui
El segueix creua una llinda que el condueix a un món nou. És a
dir: a una nova manera d’entendre i de viure la vida.
L’evangelista
ens ho explica en tres punts essencials.
Primer:
Qui entri per mi, se salvarà.
La
vida té moltes sortides
No
totes porten a l’èxit ni ens garanteixen la vida plena.
Qui
d’alguna manera entén Jesús i tracta de seguir-lo està entrant
per la porta encertada. No malmetrà la seva vida. La salvarà.
Segon:
L’evangelista diu quelcom més. Qui entra per Jesús podrà sortir
i entrar. Té llibertat de moviments. Entra en un espai on pot ser
lliure, ja que només es deixa conduir per l’Esperit de Jesús. No
és el país de l’anarquia o del llibertinatge.
Entra
i surt passant sempre a través d’aquesta porta que és Jesús.
Tercer:
L’evangelista ens ofereix un altre detall: qui entri per aquesta
porta, que és Jesús, trobarà bones pastures. No passarà ni fam
ni set. Trobarà aliment sòlid i abundant per a poder viure.
Crist
és també la porta per la que hem d’entrar avui els
cristians si volem revifar la nostra identitat.
Un
cristianisme format per batejats que es relacionen amb un Jesús mal
conegut, vagament recordat, afirmat de manera abstracte, un Jesús
mut que no diu res essencial al món d’avui, un Jesús que no toca
els cors... és un cristianisme sense futur.
Només
Jesucrist ens pot conduir a un nivell nou de vida cristiana millor
fonamentada, motivada i nodrida per l’evangeli.
Cadascun
de nosaltres podem contribuir a què en l’Església dels pròxims
anys se’l senti i se’l visqui de manera més viva i apassionada.
