Esperar sense els braços plegats
Quan
esperem que un dia qualsevol arribi, no hi dediquem cap atenció: el
calendari avança, i aquell dia “cau del cel” com l’anterior o
el següent. En canvi, quan una data inclou una notícia explosiva i
ens fa molta il·lusió, el temps per arribar-hi es transforma: la
guineu ho deia al Petit Príncep, quan l’esperava i gaudia més
estona d’aquella frissança: “Si véns, per exemple, a les quatre
de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç (...),
m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat.
Ara en l’Advent, un temps en què preparem la vinguda de Jesús. És per a mi una notícia bomba? Si és així, obre les portes a una nova ocasió per aprofundir en moltes qüestions que la meva vida té pendents: la joia diària, la relació amb Déu, el sentit del moment que visc, per què l’anomenem ‘Salvador’, per què neix en una situació tant pobra i desemparada, quin paper tenen els qui sofreixen al món en tot això... Són interrogants que amaguem sota l’estora per anar passant setmanes, però que transformaran la nostra manera de viure.
T’atreveixes
a un Nadal diferent?
Evangeli
Jo 1,6-8.19-28
Tot
i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ha de venir
Lectura
de l'evangeli segons sant Joan
Déu
envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar
testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell
mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Quan
els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per
interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui
ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no sóc
el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu:
«No el sóc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No».
Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens
han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Sóc una veu que
crida en el desert: "Aplaneu el camí del Senyor", com diu
el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li
preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies,
ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només
amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres
el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la
corretja del calçat».
Això
va passar a Bet-Ània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Paraula
del Senyor
Aplaneu
el camí del Senyor.
La
fe ha esdevingut per a molts una experiència
problemàtica. No saben exactament que els ha passat
aquests anys. Una cosa és clara: ja no creuran més
el que creien de nins. De tot allò, sols
queden perfils borrosos. Cadascú s'ha construit el seu
interior, sense evitar greus incerteses i interrogants.
Molts
fan el seu “recorregut religiós” de forma
solitària i quasi en secret. ¿ Amb qui parlar
d'aquestes coses ? No hi ha guies ni punts de
referència. Cadascú actua com pot en aquestes
qüestions que atanyen al més profund de l'esser
humà. Molts no saben si el que els passa és
normal o inquietant.
Els
estudis del professor d'Atlanta, James
Fowler, sobre
el desenvolupament de la fe, poden ajudar a molts
a entendre millor llur propi recorregut. Al matex
temps, donen llum sobre les etapes que ha de seguir
la persona per a estructurar el seu “univers de
sentit”.
En
els primers estadis de la vida, el nin assoleix
sense reflexió les creences i valors que li
proposen. La seva fe no és encara una decisió
personal. El nin estableix el que és vertader o
fals, bo o dolent, a aprtir del que li ensenyen
des de fora.
Més
envant, l'individu accepta les creences, pràctiques i
doctrines de manera reflexionada, però sempre talment
com estan definides pel grup, la tradició o les
autoritats religioses. Ni li passa pel cap dubtar
seriosament de res. Tot és digne de fe, tot és
segur.
La
crisi arriba més tard. L'individu pren consciència
de que la fe ha der lliure i personal. Ja no es
sent obligat a creure de manera incondicional en el
que l'Església ensenya. A poc a poc comença a
relativitzar unes coses i seleccionar-ne d'altres. El
seu món religiós es modifica i fins i tot
se clivella. No tot és desig d'autenticitat.
També hi ha frivolitat i incoherències.
Pot
quedar tot així. Però l'individu pot també
eixamplar el seu univer interior. Si s'obri a Déu
i el cerca en les zones més pregones del seu
esser, pot brollar un fe nova. L'amor de Dé,
crescut i acollit amb humilitat, dóna un sentit més
profund a tot. La persona coneix una coherència
interior harmoniosa. Els dubtes no són obstacle.
L'individu intueix el valor últim que hi ha en les
pràctiques i símbols més criticats. Es desvetlla
novament a la comunicació amb Déu. Viu en comunió
amb tot el que hi ha de bo en el món
i es sent cridada a estimar i protegir la vida.
És
decisiu fer sempre dins nosaltres un lloc real a
Déu. D'aquí la importància d'escoltar la crida
del Profeta: “Preparau
el camí del Senyor”. Aquest
camí cal obrir-lo dins l'intim del nostre cor.
José
Antonio Pagola
TESTIMONIS
DE LA LLUM
La
fe cristiana neix de l'encontre sorprenent d'uns homes
i dones amb Jesús. Tot començà quan aquests
deixebles es posen en contacte amb ell i
experimenten
“la proximitat salvadora de Déu”. Aquesta
experiència alliberadora, tranformadora i humanitzadora
que viuen amb Jesús és la que ho ha suscitat
tot.
Llur
fe brota enmig de dubtes, incerteses i malentesos
mentre el segueixen pels camins de Galilea. Queda
nafrada per la covardia i la negació davant
l'execució a la creu. Es referma i esdevé
contagiosa quan l'experimenten ple de vida després
de mort.
Per
això, si durant els anys es contagia i transmet
aquesta experiència d'una generació a una altra,
entra dins la història del cristianisme una ruptura
tràgica. Els bisbes i preveres segueixen predicant el
missatge cristià. Els teòlegs escriuen els seus
escrits. Els pastors administren sagraments. Però, si
no hi ha testimonis capaços de contagiar qualque
cosa del que es visqué als començaments amb Jesús,
manca l'essencial, l'únic que pot mantenir viva la
fe en ell.
Dins
les nostres comunitats necessitem aquests testimonis de
Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig
del poble jueu, ens anima a desvetllar avui dins
l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de
les tenebres dels nostre temps necessitem “testimonis
de la llum.
Creients
que desperten el desig de Jesús i fan creïble
el seu missatge. Cristians que, amb la seva experiència
personal, el seu esperit i la seva paraula,
faciliten trobar-se am ell: Seguidors que el rescaten
de l'oblit i de la relegació per fer-lo més
vissible entre nosaltres.
Testimonis
humils que, a l'estil del Baptista, no se donen cap
funció que centri l'atenció de la persona robant
protagonisme a Jesús. Seguidors que no el supleixen
ni l'eclipsen. Cristians sostinguts i animats per ell,
que deixen entreveure darrera gests i paraules la
presència inconfundible de Jesús, viu enmig de
nosaltres.
Els
testimonis de Jesús no parlen d'ells mateixos. La
seva paraula més important sempre la deixen dir
a Jesús. En realitat, el testimoni no té paraula.
És només “una
veu”
que anima a tots a “aplanar”
el camí que ens pot dur cap a ell. La fe de
les nostres comunitats es sosté també avui en
l'experiència d'aquests testimonis humils i senzills que
enmig de tants desconcerts i desànims posen llum,
ja que amb la seva vida ens ajuden a sentir
Jesús a prop.
José
Antonio Pagola
APLANAR
EL CAMÍ CAP A JESÚS
Aplaneu
els camins del Senyor.
”Entre
vosaltres n'hi ha un que no conéixeu”.
Aquestes paraules el Baptista les diu en referència
a Jesús, que ja es mou entre els qui
s'acosten al Jordà a batejar-se, quan encara no
s'ha manifestat. Llur preocupació és “aplanar
el camí” perquè
aquella gent pugui creure en ell.
Així
presentaven les primeres comunitats cristianes la figura
del Baptista.
Les
paraules del Baptista estan redactades de tal
forma que, llegides avui pels qui ens deim
cristians, provoquen preguntes inquietants. Jesús està
enmig nostre, pero ¿ el conéixem de veres ?, ¿
combreguem amb ell ?, ¿ el seguim de prop ?
Cert
és que en l'Església sempre parlem de Jesús.
En teoria és el més important per a
nosaltres. Però mirem tant els nostres pensaments,
projectes i activitats que, a voltes, Jesús queda en
segon terme. Nosaltres som els qui, sense
adonar-nos, l'”amaguem” amb nostre protagonisme.
Tal
volta, el pitjor mal del cristianisme és que
tants homes i dones que es diuen “cristians” no
conéixen Jesús, dins el seu cor està absent. No
vibren amb ell. No els atreu ni sedueix. Jesús
és un figura inerta i apagada. Està mut. No
els diu res especial que animi llurs vides. Llur
existència no està marcada per Jesús.
Aquesta
Església necessita urgentment “testimonis” de Jesús,
creients que se li assemblin, cristians que, amb
la seva manera de ser i viure, facilitin el camí
per a creure en Crist. Necessitem testimonis que
parlin de Déu com en parlava ell, que comuniquin
son missatge de compassió com feia ell, que
contagiïn confiança en el Pare com ell.
¿
De que serveixen les catequesis i predicacions si no
menen a conéixer, estimar i seguir amb més fe i
més goig a Jesucrist ? ¿ Què queda de les nostres
eucaristies si no ajuden a combregar de manera viva
amb Jesús, amb el seu projecte i amb la seva
entrega crucificada a tots ? Dins la Església ningú
és “la
Llum”, però
tots la podem irradiar amb la nostra vida. Ningú
és “la
Paraula de Déu”,
però tots podem ser una veu que convida i anima
a centrar el cristianisme en Jesucrist.
José
Antonio Pagola
TESTIMONIS
DE LA LLUM
Aplanau
el camí del Senyor.
És
curiós com presenta la figura de Joan Baptista
el quart evangeli. És un “home”, sense
qualificatius ni precisions. Res s'ens diu del seu
origen o condició social. Ell mateix sap que això
no és important. No és el Messies, No és Elies
ni tan sols el Profeta que esperen.
Només
es veu a ell mateix com “la
veu que crida en el desert: aplaneu el camí al
Senyor”. Tanmateix
s'ens diu que Déu l'envia com a “testimoni
de la llum” capaç
de desvetllar la fe de tots. Una persona que pot
contagiar llum i vida. ¿ Què és ser testimoni
de la llum ?
El
testimoni és Joan. No es dóna importància. No
cerca ser original ni cridar l'atenció. No cerca
sorprendre ningú. Simplement viu la vida de manera
convençuda. Se veu que Déu il·lumina la seva
vida.. Ho irradia en la manera de viure i creure,
El
testimoni de la llum no xerra molt, però és
una veu. Viu quelcom inconfundible. Comunica el que
a ell el fa viure. No diu coses sobre Déu, però
contagia “Déu”. No ensenya doctrina religiosa, però
convida a creure.
La
vida del testimoni atreu i desvetlla interés.
No dóna culpa a ningú. Contagia confiança en
Déu, allibera de pors i temors. Obri sempre camins.
És com el Baptista, “aplana
el camí al Senyor”.
El
testimoni es sent dèbil i limitat. A voltes
comprova que la seva fe no troba recolzament i eco
social. Inclús se sent envoltat de indiferència o
rebuig. El testimoni no jutja a ningú. No veu
els altres com adversaris als quals combatre o
convèncer. Déu sap com trobar-se amb cadascun
dels seus fills i filles.
El
nostre món, diuen, es va convertint en un
“desert”, però el testimoni ens revela que sap
qualque cosa de Déu i de l'amor, qualque cosa en
sap de la “font” i de com saciar la set
de felicitat que hi ha en l'esser humà.
La
vida està plena de petits testimonis. Són creients
senzills, humils, només coneguts al seu entorn. Persones
entranyables i bones. Viuen des de la veritat i
l'amor. Elles ens “aplanen
el camí” vers
Déu.
ENMIG
DEL DESERT
Aplaneu
el camí del Senyor.
Els
grans moviments religiosos han nascut sempre en el
desert. Són els homes i dones del silenci i la
soledat els qui veient la llum poden convertirse
en mestres i guies de la Humanitat. En el desert
no és possible res superflu. En el silenci només
s'escolten les preguntes essencials. En el desert sols
sobreviu qui s'alimenta de l'interior.
En
el quart evangeli, el Baptista queda reduït a
l'essencial. No és el Messies, ni Elies ni el
profeta. És “una
veu que crida en el desert”. No
té poder polític, no posseix cap títol religiós.
No parla des del Temple o la sinagoga. La seva
veu no neix de l'estratègia política ni dels
interessos religiosos. Prové del qui escolta l'esser
humà quan aprofundeix en l'essencial.
El
presentiment del Baptista es pot resumir així: “Hi
ha quelcom més gran, més digne i esperançador
que el que vivim. La nostra vida ha de canviar
de soca rel”. No és suficient freqüentar la
sinagoga dissabte rera dissabte, no serveix de res
llegir amb rutina els textos sagrats, és inútil
oferir sacrificis prescrits per la Llei. No dóna
vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del
Déu vivent.
Dins
la societat de l'abundància i el progrés, és
cada cop més difícil escoltar una veu que vingui
del desert. Es sent la superficialitat del superflu,
la divulgació d'allò trivial, la xerrameca dels
polítics en la seva estratègia i fins i tot
discursos religiosos interessats.
Podem
pensar que ja no és possible conéixer testimonis
que ens parlin des del silenci i la veritat de
Déu. No és així. Enmig del desert de la vida
moderna ens podem trobar amb persones que irradien
saviesa i dignitat ja que no viuen del superflu.
Gent senzilla, entranyable i humana. No xerren molt.
Parla la seva vida.
Ells
ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos “batejar”,
a endinsar-nos dins una vida tot diferent, rebre un
nom nou , “renéixer” a no sentir-nos
producte d'aqueixa societat ni fills de l'ambient, sinó
fills estimats de Déu.
ESPERAR
Aplaneu
el camí al Senyor.
Moltes
persones no saben esperar. Volen satisfer-ho tot de
seguida; la seva vida es tanca dins lo immediat;
no tenen paciència per a madurar les coses, les
trobades, les decisions; no conéixen l'enriquiment propi
de l'espera. Dins elles no creixerà quelcom gran
i profund.
L'
espera més enriquidora és, sens dubte, la de qui
espera l'encontre amb l'esser estimat. Aquesta espera
produeix diversos efectes en la persona. Crea dins
nosaltres una tensió sana, ens prepara interiorment
per a acollir a qui nostre cor estima, eixampla
l'ànima, excita el nostre desig, dilata la nostra
existència, manté la nostra alegria.
Aquesta
espera assoleix la major plenitud quan no sols
esperem a la persona estimada, sinó que nosaltres
també som esperats per ella. Aquesta és la major
font d'alegria humana: esperar i ser esperats pel
qui ens estima. Quan no esperem ningú i ningú ens
espera enlloc, la nostra vida es perd en
monotonia i tristor.
Aquesta
experiència humana pot ajudar-nos a “entendre”
de qualque manera l'estructura de la fe que anima
el creient. No és difícil captar en nosaltres una
“nostàlgia” de quelcom que no sabem definir.
Sempre “esperem” més que el que rebem de la
vida; res ens omple de tot.; el nostre desig sempre
va més enllà. ¿ Què esperem ? ¿ què desitja
el nostre cor ? El creient és un home o una
dona que, a poc a poc, albira des del més
pregó del seu esser que “espera” a Déu, més
encara, “és esperat” per Déu.
Els
evangelis presenten Joan Baptista com “l'home de
l'espera”. Tota la seva vida és tensió, espera,
preparació per a acollir el Salvador. Quan sent que
Jesús recórre Galilea sembrant salut, perdó i vida,
del seu cor sols surt una pregunta: “¿
Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un
altre ?”.
La resposta de Jesús ho diu tot: “Benaurat
el que no es senti defraudat de mi”. La
fe brota en nosaltres de manera humil i
misteriosa, però quasi sempre juga amb aquestes
preguntes: ¿ Esperem quelcom de la vida ? ¿ esperem algú
?, ¿ quin és el desig més profund del meu cor ?
Només quan he entrat en cotacte amb els meus
desitjos més profunds em puc preguntar: ¿ Em defrauda
Crist en aquest desig de mon cor ?
José
Antonio Pagola
Abrirnos a Dios
La
fe se ha convertido para muchos en una experiencia problemática.
No saben exactamente lo que les ha sucedido estos años, pero una
cosa es clara: ya no volverán a creer en lo que creyeron de niños.
De todo aquello solo quedan algunas creencias de perfil bastante
borroso. Cada uno se ha ido construyendo su propio mundo interior,
sin poder evitar muchas veces graves incertidumbres e interrogantes.
La
mayoría de estas personas hace su «recorrido religioso» de forma
solitaria y casi secreta. ¿Con quién van a hablar de estas
cosas? No
hay guías ni puntos de referencia. Cada
uno actúa como puede en estas cuestiones que afectan a lo más
profundo del ser humano. Muchos no saben si lo que les sucede es
normal o inquietante.
Los
estudios del profesor de Atlanta James
Fowler sobre
el desarrollo de la fe pueden ayudar a no pocos a entender mejor su
propio recorrido. Al mismo tiempo arrojan luz sobre las etapas que ha
de seguir la persona para estructurar su «universo de sentido».
En
los primeros estadios de la vida, el niño va
asumiendo sin reflexión las creencias y valores que se le proponen.
Su fe no es todavía una decisión personal. El niño va
estableciendo lo que es verdadero o falso, bueno o malo, a partir de
lo que le enseñan desde fuera.
Más
adelante, el individuo acepta las creencias, prácticas y doctrinas
de manera más reflexionada, pero siempre tal como están definidas
por el grupo, la tradición o las autoridades religiosas. No se le
ocurre dudar seriamente de nada. Todo es digno de fe, todo es seguro.
La
crisis llega más tarde. El
individuo toma conciencia de que la fe ha de ser libre y personal.
Ya no se siente obligado a creer de modo tan incondicional en lo que
enseña la Iglesia. Poco a poco comienza a relativizar ciertas cosas
y a seleccionar otras. Su mundo religioso se modifica y hasta se
resquebraja. No todo responde a un deseo de autenticidad mayor. Está
también la frivolidad y las incoherencias.
Todo
puede quedar ahí. Pero el individuo puede también seguir ahondando
en su universo interior. Si se abre sinceramente a Dios y lo busca en
lo más profundo de su ser, puede brotar una fe nueva. El amor de
Dios, creído y acogido con humildad, da un sentido más hondo a
todo. La persona conoce una coherencia interior más armoniosa. Las
dudas no son un obstáculo.
El individuo intuye ahora el valor último que encierran prácticas y
símbolos antes criticados. Se despierta de nuevo la comunicación
con Dios. La persona vive en comunión con todo lo bueno que hay en
el mundo y se siente llamada a amar y proteger la vida.
Lo
decisivo es siempre hacer en nosotros un lugar real a la experiencia
de Dios. De ahí la importancia de escuchar la llamada del profeta:
«Preparad el camino del Señor». Este camino hemos de abrirlo en lo
íntimo de nuestro corazón.
Domingo
3 Adviento - B(Juan 1,6-8.19-28)
17 de diciembre 2017
