dimecres, 13 de desembre del 2017

TERCER DIUMENGE D'ADVENT

Esperar sense els braços plegats

Quan esperem que un dia qualsevol arribi, no hi dediquem cap atenció: el calendari avança, i aquell dia “cau del cel” com l’anterior o el següent. En canvi, quan una data inclou una notícia explosiva i ens fa molta il·lusió, el temps per arribar-hi es transforma: la guineu ho deia al Petit Príncep, quan l’esperava i gaudia més estona d’aquella frissança: “Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç (...), m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat.


Ara en l’Advent, un temps en què preparem la vinguda de Jesús. És per a mi una notícia bomba? Si és així, obre les portes a una nova ocasió per aprofundir en moltes qüestions que la meva vida té pendents: la joia diària, la relació amb Déu, el sentit del moment que visc, per què l’anomenem ‘Salvador’, per què neix en una situació tant pobra i desemparada, quin paper tenen els qui sofreixen al món en tot això... Són interrogants que amaguem sota l’estora per anar passant setmanes, però que transformaran la nostra manera de viure.
T’atreveixes a un Nadal diferent?




Tercer Diumenge d'Advent (B)


Evangeli Jo 1,6-8.19-28
Tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ha de venir
Lectura de l'evangeli segons sant Joan
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per interrogar-lo, el testimoni de Joan fou aquest. Li preguntaren: «Qui ets tu?». Ell, sense cap reserva, confessà clarament: «Jo no sóc el Messies». Li preguntaren: «Qui ets, doncs? Elies?». Els diu: «No el sóc». «Ets el Profeta que esperem?». Respongué: «No». Li digueren: «Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?». Digué: «Sóc una veu que crida en el desert: "Aplaneu el camí del Senyor", com diu el profeta Isaïes». Alguns dels enviats, que eren fariseus, li preguntaren encara: «Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?». Joan els respongué: «Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat».
Això va passar a Bet-Ània, a l'altra banda del Jordà, on Joan batejava.
Paraula del Senyor



OBRIR-NOS A DÉU
Aplaneu el camí del Senyor.
La fe ha esdevingut per a molts una experiència problemàtica. No saben exactament que els ha passat aquests anys. Una cosa és clara: ja no creuran més el que creien de nins. De tot allò, sols queden perfils borrosos. Cadascú s'ha construit el seu interior, sense evitar greus incerteses i interrogants.
Molts fan el seu “recorregut religiós” de forma solitària i quasi en secret. ¿ Amb qui parlar d'aquestes coses ? No hi ha guies ni punts de referència. Cadascú actua com pot en aquestes qüestions que atanyen al més profund de l'esser humà. Molts no saben si el que els passa és normal o inquietant.
Els estudis del professor d'Atlanta, James Fowler, sobre el desenvolupament de la fe, poden ajudar a molts a entendre millor llur propi recorregut. Al matex temps, donen llum sobre les etapes que ha de seguir la persona per a estructurar el seu “univers de sentit”.
En els primers estadis de la vida, el nin assoleix sense reflexió les creences i valors que li proposen. La seva fe no és encara una decisió personal. El nin estableix el que és vertader o fals, bo o dolent, a aprtir del que li ensenyen des de fora.
Més envant, l'individu accepta les creences, pràctiques i doctrines de manera reflexionada, però sempre talment com estan definides pel grup, la tradició o les autoritats religioses. Ni li passa pel cap dubtar seriosament de res. Tot és digne de fe, tot és segur.
La crisi arriba més tard. L'individu pren consciència de que la fe ha der lliure i personal. Ja no es sent obligat a creure de manera incondicional en el que l'Església ensenya. A poc a poc comença a relativitzar unes coses i seleccionar-ne d'altres. El seu món religiós es modifica i fins i tot se clivella. No tot és desig d'autenticitat. També hi ha frivolitat i incoherències.
Pot quedar tot així. Però l'individu pot també eixamplar el seu univer interior. Si s'obri a Déu i el cerca en les zones més pregones del seu esser, pot brollar un fe nova. L'amor de Dé, crescut i acollit amb humilitat, dóna un sentit més profund a tot. La persona coneix una coherència interior harmoniosa. Els dubtes no són obstacle. L'individu intueix el valor últim que hi ha en les pràctiques i símbols més criticats. Es desvetlla novament a la comunicació amb Déu. Viu en comunió amb tot el que hi ha de bo en el món i es sent cridada a estimar i protegir la vida.
És decisiu fer sempre dins nosaltres un lloc real a Déu. D'aquí la importància d'escoltar la crida del Profeta: “Preparau el camí del Senyor”. Aquest camí cal obrir-lo dins l'intim del nostre cor.
José Antonio Pagola




TESTIMONIS DE LA LLUM
La fe cristiana neix de l'encontre sorprenent d'uns homes i dones amb Jesús. Tot començà quan aquests deixebles es posen en contacte amb ell i experimenten “la proximitat salvadora de Déu”. Aquesta experiència alliberadora, tranformadora i humanitzadora que viuen amb Jesús és la que ho ha suscitat tot.
Llur fe brota enmig de dubtes, incerteses i malentesos mentre el segueixen pels camins de Galilea. Queda nafrada per la covardia i la negació davant l'execució a la creu. Es referma i esdevé contagiosa quan l'experimenten ple de vida després de mort.
Per això, si durant els anys es contagia i transmet aquesta experiència d'una generació a una altra, entra dins la història del cristianisme una ruptura tràgica. Els bisbes i preveres segueixen predicant el missatge cristià. Els teòlegs escriuen els seus escrits. Els pastors administren sagraments. Però, si no hi ha testimonis capaços de contagiar qualque cosa del que es visqué als començaments amb Jesús, manca l'essencial, l'únic que pot mantenir viva la fe en ell.
Dins les nostres comunitats necessitem aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a desvetllar avui dins l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de les tenebres dels nostre temps necessitem “testimonis de la llum.
Creients que desperten el desig de Jesús i fan creïble el seu missatge. Cristians que, amb la seva experiència personal, el seu esperit i la seva paraula, faciliten trobar-se am ell: Seguidors que el rescaten de l'oblit i de la relegació per fer-lo més vissible entre nosaltres.
Testimonis humils que, a l'estil del Baptista, no se donen cap funció que centri l'atenció de la persona robant protagonisme a Jesús. Seguidors que no el supleixen ni l'eclipsen. Cristians sostinguts i animats per ell, que deixen entreveure darrera gests i paraules la presència inconfundible de Jesús, viu enmig de nosaltres.
Els testimonis de Jesús no parlen d'ells mateixos. La seva paraula més important sempre la deixen dir a Jesús. En realitat, el testimoni no té paraula. És només “una veu” que anima a tots a “aplanar” el camí que ens pot dur cap a ell. La fe de les nostres comunitats es sosté també avui en l'experiència d'aquests testimonis humils i senzills que enmig de tants desconcerts i desànims posen llum, ja que amb la seva vida ens ajuden a sentir Jesús a prop.
José Antonio Pagola










APLANAR EL CAMÍ CAP A JESÚS
Aplaneu els camins del Senyor.
”Entre vosaltres n'hi ha un que no conéixeu”. Aquestes paraules el Baptista les diu en referència a Jesús, que ja es mou entre els qui s'acosten al Jordà a batejar-se, quan encara no s'ha manifestat. Llur preocupació és “aplanar el camí” perquè aquella gent pugui creure en ell.
Així presentaven les primeres comunitats cristianes la figura del Baptista.
Les paraules del Baptista estan redactades de tal forma que, llegides avui pels qui ens deim cristians, provoquen preguntes inquietants. Jesús està enmig nostre, pero ¿ el conéixem de veres ?, ¿ combreguem amb ell ?, ¿ el seguim de prop ?
Cert és que en l'Església sempre parlem de Jesús. En teoria és el més important per a nosaltres. Però mirem tant els nostres pensaments, projectes i activitats que, a voltes, Jesús queda en segon terme. Nosaltres som els qui, sense adonar-nos, l'”amaguem” amb nostre protagonisme.
Tal volta, el pitjor mal del cristianisme és que tants homes i dones que es diuen “cristians” no conéixen Jesús, dins el seu cor està absent. No vibren amb ell. No els atreu ni sedueix. Jesús és un figura inerta i apagada. Està mut. No els diu res especial que animi llurs vides. Llur existència no està marcada per Jesús.
Aquesta Església necessita urgentment “testimonis” de Jesús, creients que se li assemblin, cristians que, amb la seva manera de ser i viure, facilitin el camí per a creure en Crist. Necessitem testimonis que parlin de Déu com en parlava ell, que comuniquin son missatge de compassió com feia ell, que contagiïn confiança en el Pare com ell.
¿ De que serveixen les catequesis i predicacions si no menen a conéixer, estimar i seguir amb més fe i més goig a Jesucrist ? ¿ Què queda de les nostres eucaristies si no ajuden a combregar de manera viva amb Jesús, amb el seu projecte i amb la seva entrega crucificada a tots ? Dins la Església ningú és “la Llum”, però tots la podem irradiar amb la nostra vida. Ningú és “la Paraula de Déu”, però tots podem ser una veu que convida i anima a centrar el cristianisme en Jesucrist.

José Antonio Pagola




TESTIMONIS DE LA LLUM
Aplanau el camí del Senyor.
És curiós com presenta la figura de Joan Baptista el quart evangeli. És un “home”, sense qualificatius ni precisions. Res s'ens diu del seu origen o condició social. Ell mateix sap que això no és important. No és el Messies, No és Elies ni tan sols el Profeta que esperen.
Només es veu a ell mateix com “la veu que crida en el desert: aplaneu el camí al Senyor”. Tanmateix s'ens diu que Déu l'envia com a “testimoni de la llum” capaç de desvetllar la fe de tots. Una persona que pot contagiar llum i vida. ¿ Què és ser testimoni de la llum ?
El testimoni és Joan. No es dóna importància. No cerca ser original ni cridar l'atenció. No cerca sorprendre ningú. Simplement viu la vida de manera convençuda. Se veu que Déu il·lumina la seva vida.. Ho irradia en la manera de viure i creure,
El testimoni de la llum no xerra molt, però és una veu. Viu quelcom inconfundible. Comunica el que a ell el fa viure. No diu coses sobre Déu, però contagia “Déu”. No ensenya doctrina religiosa, però convida a creure.
La vida del testimoni atreu i desvetlla interés. No dóna culpa a ningú. Contagia confiança en Déu, allibera de pors i temors. Obri sempre camins. És com el Baptista, “aplana el camí al Senyor”.
El testimoni es sent dèbil i limitat. A voltes comprova que la seva fe no troba recolzament i eco social. Inclús se sent envoltat de indiferència o rebuig. El testimoni no jutja a ningú. No veu els altres com adversaris als quals combatre o convèncer. Déu sap com trobar-se amb cadascun dels seus fills i filles.
El nostre món, diuen, es va convertint en un “desert”, però el testimoni ens revela que sap qualque cosa de Déu i de l'amor, qualque cosa en sap de la “font” i de com saciar la set de felicitat que hi ha en l'esser humà.
La vida està plena de petits testimonis. Són creients senzills, humils, només coneguts al seu entorn. Persones entranyables i bones. Viuen des de la veritat i l'amor. Elles ens “aplanen el camí” vers Déu.



ENMIG DEL DESERT
Aplaneu el camí del Senyor.
Els grans moviments religiosos han nascut sempre en el desert. Són els homes i dones del silenci i la soledat els qui veient la llum poden convertirse en mestres i guies de la Humanitat. En el desert no és possible res superflu. En el silenci només s'escolten les preguntes essencials. En el desert sols sobreviu qui s'alimenta de l'interior.
En el quart evangeli, el Baptista queda reduït a l'essencial. No és el Messies, ni Elies ni el profeta. És “una veu que crida en el desert”. No té poder polític, no posseix cap títol religiós. No parla des del Temple o la sinagoga. La seva veu no neix de l'estratègia política ni dels interessos religiosos. Prové del qui escolta l'esser humà quan aprofundeix en l'essencial.
El presentiment del Baptista es pot resumir així: “Hi ha quelcom més gran, més digne i esperançador que el que vivim. La nostra vida ha de canviar de soca rel”. No és suficient freqüentar la sinagoga dissabte rera dissabte, no serveix de res llegir amb rutina els textos sagrats, és inútil oferir sacrificis prescrits per la Llei. No dóna vida qualsevol religió. Cal obrir-se al Misteri del Déu vivent.
Dins la societat de l'abundància i el progrés, és cada cop més difícil escoltar una veu que vingui del desert. Es sent la superficialitat del superflu, la divulgació d'allò trivial, la xerrameca dels polítics en la seva estratègia i fins i tot discursos religiosos interessats.
Podem pensar que ja no és possible conéixer testimonis que ens parlin des del silenci i la veritat de Déu. No és així. Enmig del desert de la vida moderna ens podem trobar amb persones que irradien saviesa i dignitat ja que no viuen del superflu. Gent senzilla, entranyable i humana. No xerren molt. Parla la seva vida.
Ells ens conviden, com el Baptista, a deixar-nos “batejar”, a endinsar-nos dins una vida tot diferent, rebre un nom nou , “renéixer” a no sentir-nos producte d'aqueixa societat ni fills de l'ambient, sinó fills estimats de Déu.





ESPERAR
Aplaneu el camí al Senyor.
Moltes persones no saben esperar. Volen satisfer-ho tot de seguida; la seva vida es tanca dins lo immediat; no tenen paciència per a madurar les coses, les trobades, les decisions; no conéixen l'enriquiment propi de l'espera. Dins elles no creixerà quelcom gran i profund.
L' espera més enriquidora és, sens dubte, la de qui espera l'encontre amb l'esser estimat. Aquesta espera produeix diversos efectes en la persona. Crea dins nosaltres una tensió sana, ens prepara interiorment per a acollir a qui nostre cor estima, eixampla l'ànima, excita el nostre desig, dilata la nostra existència, manté la nostra alegria.
Aquesta espera assoleix la major plenitud quan no sols esperem a la persona estimada, sinó que nosaltres també som esperats per ella. Aquesta és la major font d'alegria humana: esperar i ser esperats pel qui ens estima. Quan no esperem ningú i ningú ens espera enlloc, la nostra vida es perd en monotonia i tristor.
Aquesta experiència humana pot ajudar-nos a “entendre” de qualque manera l'estructura de la fe que anima el creient. No és difícil captar en nosaltres una “nostàlgia” de quelcom que no sabem definir. Sempre “esperem” més que el que rebem de la vida; res ens omple de tot.; el nostre desig sempre va més enllà. ¿ Què esperem ? ¿ què desitja el nostre cor ? El creient és un home o una dona que, a poc a poc, albira des del més pregó del seu esser que “espera” a Déu, més encara, “és esperat” per Déu.
Els evangelis presenten Joan Baptista com “l'home de l'espera”. Tota la seva vida és tensió, espera, preparació per a acollir el Salvador. Quan sent que Jesús recórre Galilea sembrant salut, perdó i vida, del seu cor sols surt una pregunta: “¿ Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre ?”. La resposta de Jesús ho diu tot: “Benaurat el que no es senti defraudat de mi”. La fe brota en nosaltres de manera humil i misteriosa, però quasi sempre juga amb aquestes preguntes: ¿ Esperem quelcom de la vida ? ¿ esperem algú ?, ¿ quin és el desig més profund del meu cor ? Només quan he entrat en cotacte amb els meus desitjos més profunds em puc preguntar: ¿ Em defrauda Crist en aquest desig de mon cor ?
José Antonio Pagola



Abrirnos a Dios




La fe se ha convertido para muchos en una experiencia problemática. No saben exactamente lo que les ha sucedido estos años, pero una cosa es clara: ya no volverán a creer en lo que creyeron de niños. De todo aquello solo quedan algunas creencias de perfil bastante borroso. Cada uno se ha ido construyendo su propio mundo interior, sin poder evitar muchas veces graves incertidumbres e interrogantes.
La mayoría de estas personas hace su «recorrido religioso» de forma solitaria y casi secreta. ¿Con quién van a hablar de estas cosas? No hay guías ni puntos de referencia. Cada uno actúa como puede en estas cuestiones que afectan a lo más profundo del ser humano. Muchos no saben si lo que les sucede es normal o inquietante.
Los estudios del profesor de Atlanta James Fowler sobre el desarrollo de la fe pueden ayudar a no pocos a entender mejor su propio recorrido. Al mismo tiempo arrojan luz sobre las etapas que ha de seguir la persona para estructurar su «universo de sentido».
En los primeros estadios de la vida, el niño va asumiendo sin reflexión las creencias y valores que se le proponen. Su fe no es todavía una decisión personal. El niño va estableciendo lo que es verdadero o falso, bueno o malo, a partir de lo que le enseñan desde fuera.
Más adelante, el individuo acepta las creencias, prácticas y doctrinas de manera más reflexionada, pero siempre tal como están definidas por el grupo, la tradición o las autoridades religiosas. No se le ocurre dudar seriamente de nada. Todo es digno de fe, todo es seguro.
La crisis llega más tarde. El individuo toma conciencia de que la fe ha de ser libre y personal. Ya no se siente obligado a creer de modo tan incondicional en lo que enseña la Iglesia. Poco a poco comienza a relativizar ciertas cosas y a seleccionar otras. Su mundo religioso se modifica y hasta se resquebraja. No todo responde a un deseo de autenticidad mayor. Está también la frivolidad y las incoherencias.
Todo puede quedar ahí. Pero el individuo puede también seguir ahondando en su universo interior. Si se abre sinceramente a Dios y lo busca en lo más profundo de su ser, puede brotar una fe nueva. El amor de Dios, creído y acogido con humildad, da un sentido más hondo a todo. La persona conoce una coherencia interior más armoniosa. Las dudas no son un obstáculo. El individuo intuye ahora el valor último que encierran prácticas y símbolos antes criticados. Se despierta de nuevo la comunicación con Dios. La persona vive en comunión con todo lo bueno que hay en el mundo y se siente llamada a amar y proteger la vida.
Lo decisivo es siempre hacer en nosotros un lugar real a la experiencia de Dios. De ahí la importancia de escuchar la llamada del profeta: «Preparad el camino del Señor». Este camino hemos de abrirlo en lo íntimo de nuestro corazón.
Domingo 3 Adviento - B
(Juan 1,6-8.19-28)

17 de diciembre 2017



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada