DIUMENGE SEGON DURANT L'ANY

Posar mitjans

Han passat les festes nadalenques: celebracions, família, amics, bones o males notícies, moments especials...

Comença de nou la rutina: «any nou vida nova». A l’inici, moltes idees i bons propòsits: millores en les relacions, canvis d’hàbits, ganes d’introduir noves idees o pràctiques en la nostra vida... Ho hem considerat? Què volem del 2018?

A partir dels bons propòsits, però, la majoria acaba en una crisi i tira la tovallola a les poques setmanes. Per què? Potser fem un salt massa gran des d’on som fins al final del nostre desig, sense passar pels mitjans que cal posar-hi? Què necessitem per fer realitat aquella millora, per posar mitjans i ser constants fins a assolir el nou propòsit?

Que la pregària ens acompanyi en aquest discerniment. Trobar els millors fins i els millors mitjans per arribar-hi. Seure i compartir amb Aquell qui més ens coneix cadascun dels passos. Jesús ens inspiri els desitjos i els camins.

* * * * * * *   

2º domingo Tiempo ordinario (B)

EVANGELI

Evangeli Jo 1,35-42

Veieren on s'allotjava Jesús i es quedaren amb ell

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: «Mireu l'anyell de Déu». Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què voleu?». Ells li digueren: «Rabí», que vol dir 'mestre', «on us allotgeu?». Jesús els respon: «Veniu i ho veureu». Ells hi anaren, veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir 'l'Ungit'. I l'acompanyà on era Jesús. Jesús se'l mirà i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Paraula de Déu

¿ QUÈ CERCAU ?

Les primeres paraules que Jesús diu a l'evangeli de Joan ens deixen desconcertats perquè van al fons i toquen les arrels mateixes de la nostra vida. A dos deixebles del Baptista que el segueixen Jesús els diu: “ ¿ Què cercau ?

No és fàcil respondre a aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l'interior d'una cultura “tancada”, com la nostra, oblidant sempre el fi últim. ¿ Què cerquem exactament ?

Per alguns, la vida és “un gran super-mercat” i l'únic que els interessa és adquirir coses que poden consolar l'existència. Altres cerquen fugir de malaltia, soledat, tristesa, conflictes o pors. Però, escapar ¿ cap a on ? ¿ cap a qui ?

Altres no poden més. Volen estar tots sols, oblidar els altres i ser obldats. No passar pena per ningú i que ningú en passi per ells.

La majoria cerquen senzillamement cobrir les necessitats de cada dia i seguir lluitant per veure assolits petits desitjos. Però, quan tot s'acomplís quedarà el cor satisfet ? ¿ La set de consol, alliberament, felicitat plena quedarà saciada ?

En el fons, ¿ no cerquem els humans quelcom més que una simple millora de la nostra situació ? ¿ No anhelem quelcom més que el que es pot esperar de cap projecte polític o social ?

Se diu que els homes i dones d'avui han oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un esser humà s'interroga amb honestedat, no és fàcil esborrar del seu cor “la nostàlgia de Déu”.

¿ Qui som jo ? ¿ Un esser minúscul, nascut per atzar en una parcel·la ínfima de l'espai i el temps, llançat a la vida per a desaparéixer en el no res d'on m'han tret sense cap raó i només per a sofrir ?

¿ Això és tot ? ¿ No hi ha res més ?

El més honest que pot fer l'esser humà és “cercar”. No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, tal volta amb les forces que quedin i fe. Tal volta, des de la mediocritat, l'angoixa o el desànim.

Déu no juga a amagatalls ni s'oculta a qui el cerca amb sinceritat. Déu està dins la mateixa recerca. Més encara. Déu es deixa trobar, inclús pels qui ni tan sols el cerquen.

José Antonio Pagola

APRENDRE A VIURE

L'evangelista Joan conta els humils començaments del petit grup de seguidors de Jesús. El seu relat comença de manera misteriosa. S'ens diu que Jesús “passava”. No sabem d'on ve i a on va. S'atura prop de Baptista. Va més enllà que el seu món religiós del desert. Per això, indica als deixebles que es fixin en ell: “Aquest és l'Anyell de Déu”.

Jesús ve de Déu, no amb poder i glòria, sinó com un anyell indefens i inerme. Mai s'imposarà per la força, a ningú ni forçara a creure en ell. Un dia serà sacrificat a una creu. Els que el vulguin seguir l'hauran d'acollir lliurement.

Els dos deixebles que han escoltat el Baptista comencen a seguir Jesús sense dir paraula. Hi ha qualque cosa que els atreu encara que no sàpiguen qui és ni cap on els porta. Tanmateix, per a seguir Jesús no basta escoltar el que els altres diuen. És necessària una experiència personal.

Per això, Jesús es gira i els fa un pregunta important: “¿ Què cercau ?”. Aquestes són les primeres paraules de Jesús als qui el segueixen. No es pot caminar darrera ell de qualsevol manera. ¿ Què esperem d'ell ? ¿ Per què el seguim ? ¿ Què cerquem ?.

Aquells homes no saben on els pot portar l'aventura de seguir Jesús, però intueixen que pot ensenyar-los qualque cosa que no conéixen: ”Mestre, ¿ on vius ?”.

No cerquen grans doctrines. Volen que els ensenyi on viu, com viu, i per a què. Desitgen que els ensenyi a viure. Jesús els diu: “Veniu i ho veureu”.

Dins l'Església i fora d'ella, són molts els que viuen perduts en el laberint de la vida, sense camins i sense orientació. Alguns comencen a sentir amb força la necessitat d'aprendre a viure de manera diferent, més humana, més sana i més digna. Trobar-se amb Jesús pot ser per a ells la gran notícia.

És difícil apropar-se a aquest Jesús narrat pels evangelistes i no sentir-nos atrets per la seva persona. Jesús obre un horitzó nou en la nostra vida. Ensenya a viure des d'un Déu que vol per a nosaltres el millor. A poc a poc ens allibera d'enganys, pors i egoismes que ens bloquegen.

Qui es posa en camí darrera ell comença a recobrar l'alegria i la sensibilitat envers els que sofreixen. Comença a viure amb més veritat i generositat, amb més sentit i esperança.

Quan un es troba amb Jesús sent que comença a viure des de les arrels, ja que comença a viure des d'un Déu Bo, més humà, més amic i salvador que totes les nostres teories. Tot esdevé diferent.

José Antonio Pagola

Segon diumenge - Temps Ordinari

1Sa 3,1.3b-10-19
1Co 6,13c-15a.17-20
Jn 1,35-42

L'evangeli d'avui és ben senzill i acolorit. tot transcorre a la velocitat d'un flaix. Joan està quiet amb dos deixebles, Jesús passa per allà, el veu Joan i l'assenyala com a l'Anyell de Déu, els deixebles es posen a seguir-lo, Jesús se'ls mira i els pregunta què busquen (primeres paraules de Jesús a l'evangeli de Joan, que fan parella amb gairebé les últimes dirigides a Maria Magdalena:a qui busques?) li demanen on s'està, els diu que hi vagin i ho vegin ells mateixos. Hi van, veuen on s'està i s'estan amb ell tot el dia. La conseqüència és absoluta, Andreu declara a Simó que han trobat el Messies. Jesús se'l mira i li vaticina que serà anomenat Pedra.

Tot i la rapidesa amb què passa la doble escena val la pena deturar-la en tres consideracions que nodreixin i accelerin les nostres passes postnadalenques.Primer. Queda pendent el fet de buscar. Han corregut els pastors, han fet llarg recorregut els mags, han esperat al Temple Simeó i Anna, els mateixos pares de Jesús l'han estat buscant als 12 anys. Aquest repte, però té una solució meravellosament fàcil. Li diu la dona de neteja al protagonista del film Jesús de Montreal: Busques Jesús? No et preocupis, ell et trobarà. L'experiència cristiana és aquesta: rebem senyals, ens parlen profetes, però la trobada l'acompleix Ell. Jn 15,16 No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres.

Segon. El discipulat i el seguiment omplen les dues escenes. Deixebles de Joan; seguidors de Jesús. Del deixeble s'espera que segueixi el mestre a tot arreu, però no tant el nivell físic, geogràfic, sinó que ha de seguir fins on haurà arribat el coneixement i la saviesa del Mestre. A l'Evangeli de Lluc Jesús afirma que:El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. (Lc 6,40).

Tercer.La pregunta, Mestre, on us allotgeu? Té una lectura a nivell físic i hom imaginaria una tenda o una barraca feta de brancam per concretar pictòricament el que ha dit Joan, que la Paraula es va fer carn i plantà la seva tenda entre nosaltres.

Però l'habitatge de Jesús és un tema d'una fondària absoluta. Sant Joan hi dedica el capítol 14è del seu evangeli. Què van veure els deixebles bo i contemplant on s'estava Jesús? El resultat és taxatiu, hem trobat el Messies. Van constatar que Jesús estava immers en el món de Déu i es vivia en Déu, tal com afirma repetidament: Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi... Jn 14,11

El que podien imaginar fins a on es donaria un apoderament tal com manifesta Sant Pau: Visc, ja no jo, sinó que Crist viu en mi, demostrant l'exactitud de la promesa de Jesús:--Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. Jn 14,23.

En resum, buscar, seguir, habitar conscients de la passivitat dels tres reptes: serem trobats, serem cridats, serem receptors de la unió amb Jesús. Al davant tenim els immensos camps de la sembra i de la collita.

Santiago Thió, sj.

EPIFANIA DEL SENYOR...

La Epifanía del Señor (B)

EVANGELI

Evangeli Mt 2,1-12

Venim de l'Orient per adorar el vostre rei

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge». El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: "Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble"». Llavors Herodes cridà secretament els mags i s'informà ben bé del moment en què se'ls havia aparegut l'estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge». Sortint de l'audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Paraula de Déu

 

¿ A QUI ADOREM ?

Posats de genolls, l'adoraren.

Els màgics vénen de “l'Orient”, un lloc que evoca en els jueus l'astrologia i altres ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les Escriptures Sagrades d'Israel, però si el llenguatge de les estrelles. Cerquen la veritat i es posen en camí per a descobrir-la. Es deixen guiar pel misteri, senten necessitat “d'adorar”.

Llur presència causa un ensurt a tot Jerusalem. Els màgics han vist una estrella nova que els fa pensar que ha nascut “el rei dels jueus” i vénen a “adorar-lo”. Aquest rei no és August. Tampoc Herodes.. ¿ On és ? Aquesta és la pregunta.

Herodes “s'esglaia”. La notícia no li dóna cap alegria. Ell és qui ha estat deignat per Roma com “rei del jueus”. Cal acabar amb el nadó: ¿ On és aqueix rival estrany ? Els “grans sacerdots i escribes” conéixen les Escriptures i saben que ha de néixer a Betlem, però no s'interessen pel nen ni van a cercar i adorar.

Això trobarà Jesús en la seva vida: hostilitat i rebuig en els representants del poder polític; indiferència i resistència en els dirigents religiosos. Només els qui cerquen el regne de Déu i la seva justícia l'acolliran.

Els màgics segueixen cercant. A voltes, l'estrella que els guia desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de nou i els omple “immensa alegria”. A la fi es troben amb el Nin i, “caiguts de genolls, l'adoren”. Després, posen als seus peus les seves riqueses i tresors més valuosos. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el reconéixen com a Rei i Senyor.

Relat que sembla ingenu i ens planteja qüestions decisives: ¿ Davant qui ens agenollem ? ¿ Com es diu el “déu” que adorem en el fons del nostre esser ? Ens deiem cristians, però adorem al Nin de Betlem ? ¿ Posem els nostres tresors i el nostre benestar als seus peus ? ¿ Escoltem la crida del regne de Déu i la seva justícia ?

Sempre hi ha una estrella que ens guia cap a Betlem.

UNA FESTA PER A TOTS...

Hem vist sortir la seva estrella

Hi ha una pregunta que me ronda quan arriba Nadal. ¿ Es pot captar en el fons d'aquestes festes, d'atmòsfera i ambient tan especial, qualque cosa “bona” per a tots els homes, siguin o no siguin “creients ? ¿ És possible escoltar encara qualque missatge vàlid per a tots, que no sigui consumista i sentimental ?

Diu Marguerit Yourcenar: “Jo no som catòlica, ni protestant, ni tan sols cristiana en el ple sentit del terme, però tot em porta a celebrar aquesta festa tan rica en significacions... Nadal és una festa de tots. Es celebra un naixement, i un naixement com haurien de ser tots, un nin esperat amb amor i respecte, que porta en sa persona l'esperança del món. És gent pobre... i és la festa dels homes de bona voluntat...

És la festa de la comunitat humana, ja que els tres Reis, dels quals un era negre, segons la llegenda. “És la festa de la mare terra que depassa en aquests moments tots els solsticis d'hivern i empeny cap a la primavera”

¿ Poesia,...nostàlgia, esperança ?

K.Rahner deia: ¨”És possible que tots creiem més del que admetem ordinariament, més del que afirmen de nosaltres mateixos i de nostra vida quan formulem conviccions teòriques”.

Cert és que el misteri envolta la nostra existència per totes parts, ens obliga a tots, enmig d'una vida prosaica, a demanar-nos cap on anem, cap on podem posar la nostra esperança.

En el fons de Nadal hi ha un missatge per a tots. Els homes no estem tots sols, perduts en una existència sense esperança. Hi ha un Déu Salvador el qual vol que tot acabi bé. I aquest Déu que tenim i en qui no confiem gaire, és un Déu en el qual no hi ha més que bondat i amor per l'home.

Cal confiar-nos al misteri últim d'amor que deim Déu. Acollir-lo amb senzillesa i confiança, sense escepticismes ni agnosticismes. I encara, si després de Nadal tot segueix com abans, l'important és que Déu ens accepta i la vida està salvada en esperança.

José Antonio Pagola

Baptisme -

Is 42,1-4.6-7
Ac 10, 34-38
Mc 1, 7-11

Quan el riu neix a la muntanya, ho fa, petit però amb força, entre roques i herbes de tot tipus. La seva explosió erosiona la cima que, en aparença, sembla impenetrable. Les aigües del riu quasi translúcides llisquen i rellisquen per fer-s’hi lloc entre la natura. La Nit Santa, Santa Nit de Nadal, esdevé l’explosió del riu. La seva força arrela en l’atesa d’un Déu que desitja fer-se home, encarnant-se, i fer-se pròxim amb la Humanitat sense exclusió: Emmanuel, Déu-amb-nosaltres. Ara és Déu qui pren la iniciativa i foragita la pedra de la Història per fer-la erosionar i esclatar en corrents d’aigua transparent.

Amb la festa del Baptisme del Senyor conclouen les festes nadalenques. Les llums dels pessebres més tradicionals s’apaguen. Les espurnes lumíniques dels cartons més seculars, que intenten substituir-los per fer-se en allò que Rimbaud, el poeta francès, va sentenciar, «Il faut être absolutement modernes», “cal ser sempre modern”, comencen a desfer-se. Tanmateix, la força del riu penetra a mesura que avancen les festes perdent el seu vigor. És el moment dels meandres. De l’octava de Nadal sorgeix el camí del riu que va prenent una forma més suau però sonora: “Jo et donaré d’una altra aigua que mai més tindràs set” –li va dir Jesús a la dona samaritana en el pou.

Entre aquests meandres, la Sagrada Família, la festa de Maria, mare de Déu, i l’Epifania, dita entre nosaltres, els Reis Mags, els creients ens fet una cua, la fila de l’adoració a un Infant en un bressol. Una fila que no es tornarà a repetir fins el Divendres Sant quan tornem a fer la cua per adorar l’arbre de la vida, la Creu. Ara arribem a la desembocadura del riu on la seva suavitat sonora, de tot allò que han estat aquestes festes, ens endinsa a la immensitat de la mar: la festa del Baptisme del Senyor.

El riu porta dins seu els esmicolaments de les pedres, els sediments dels esdeveniments d’aquests dies. Anar cap a la mar és el destí de Jesús que inicia el seu ministeri, d’una manera determinada i precisa. No de qualsevol manera: “l’apertura o l’esquinçament del cel”, “i la presència de l’Esperit Sant enforma de colom”.
Som davant d’una experiència sinestèsica, és a dir, una trobada dels sentits, especialment de dos: l’oïda i la vista. L’experiència del Baptisme del Senyor ens endinsa com a creients en el nostre baptisme. L’oïda i la vista s’entrecreuen. L’oïda de la Paraula. Ja des de l’inici de l’Evangeli proclamat en aquest diumenge, Joan en dóna testimoni: “I predicava així”. No cal dir de la importància i del valor de la paraula. No es tracta de llegir poc o menys, sinó de com llegim. La lectura sembla un reducte per als qui volen esdevenir intel·lectuals o per tots aquells altres, que es mouen per les grans novetats o els grans best sellers, que apareixen en l’aparador de qualsevol tenda, incloses les religioses. El punt fonamental és el valor de la Paraula i de les nostres paraules. L’oïda n’és una condició indispensable perquè Jesús escolta la veu del Pare que diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. I les seves paraules, la Paraula no és altra que la proclamació de l’estima i de la seva predilecció.

Ara bé, en l’escolta de la Paraula, esdevé el moment de la vista: l’apertura del cel i la presència de l’Esperit Sant en forma de colom. Sense dubte, som enfront d’una visió oberta. L’apertura és signe de vida. El tancament, ho és de mort. Tota la tradició medieval, per exemple, juga amb tres formulacions que s’hi van alternant: l’ull de la fe, l’ull del cor i l’ull de la ment. En tots els tres casos, apunten a un mateix esdeveniment: veure allò que és invisible. Escoltava de l’escriptor Rafael Argullo,l com en un dels seus viatges a la Ciutat  del Vaticà, volgué veure l’obra de la Pietà. Tanta gent fent-se les anomenades selfies o fotografies d’un mateix, li dificultaren poder veure l’obra i va decidir veure el que la gent veia. Arraconant-se en un costat, veié els ulls de la gent, arribà a una conclusió. Si al final de la visita, hagués preguntat què és el que havien vist de la Pietà, quin era el rostre d’una mare portadora d’un cos, el de Crist mort, la resposta hagués estat, sense dubte: No ho sé. Així, doncs, la crisi del valor de la mirada també n’és un punt fonamental.
El temps ordinari és una ocasió perfecte per fer del nostre baptisme la nostra tasca, immensa en la mar de la vida, el nostre exercici. Un exercici que exigeix dues operacions: 1) Anar-nos-en a l’altra riba. Separar-nos, i no cal esperar a fer un recés, del que anem vivint en les nostres jornades; 2) Exercitar-nos en l’oïda de la Paraula i en la vista o la mirada a la misericòrdia del Senyor. En altres paraules, la mirada o el vol contemplatiu dels fills de Déu, estimats i predilectes.

Eduard López, sj. El Espíritu

L'Esperit de Jesús

Jesús compareix per Galilea quan el poble jueu vivia un crisi religiosa profunda. Feia temps que sentien la llunyania de Déu. Els cels estaven “tancats”. Una espècie de paret invisible semblava impedir la comunicació de Déu amb el seu poble. Ningú era capaç d'escoltar la seva veu. Ja no hi havia profetes. Ningú impulsat pel seu Esperit.

El més cruel era aqueixa sensació de que Déu els havia oblidat. No li importaven els problemes d'Israel. ¿ Per què semblava amagat ? Per què era tan lluny ? Segurament molts recordaven l'ardent pregària d'un antic profeta que deia així: “Tan de bo s'esquinçàs el cel i baixàssis”.

Els primers que escoltaren l'evangeli de Marc degueren quedar sorpresos. Segons el relat, quan Jesús sortí de les aigües del Jordà, deprés de batejat “vegé el cel esquinçat” i experimentà que “L'Esperit de Déu baixava damunt ell”. A la fi era possible l'encontre amb Déu. Damunt la terra caminava un home ple de l'Esperit de Déu. Es deia Jesús i venia de Natzaret.

Aquest Esperit que davalla damunt ell és l'alè de Déu, que crea la vida, la força que renova i sana els vivents, l'amor que ho transforma tot. Per això, Jesús es dedica a alliberar la vida, curar-la i fer-la més humana. Els primers cristians no volien esser confosos amb els deixebles del Baptista. Es sentien batejats per Jesús, no amb aigua, sinó amb el seu Esperit.

Sense aquest Esperit, tot s'apaga dins el cristianisme. La confiança en Déu desapareix, la fe se debilita. Jesús queda reduit a un personatge del passat, l'Evangeli en lletra morta, l'amor refreda i l'Església no passa de ser una intitució religiosa més.

Sense l'Esperit de Jesús, la llibertat s'ofega, l'alegria s'apaga, la celebració es fa costum, la comunió se clivella. Sense l'Esperit, la missió s'oblida, l'esperança mor, les pors creixen, el seguiment a Jesús acaba en mediocritat religiosa.

El problema més gros és l'oblit de Jesús i descuit del seu Esperit. És un error pretenir amb organització, treball, devocions o estratègies pastorals assolir el que només pot néixer de l'Esperit. Cal tornar a les arrels, recuperar l'Evangeli en tota frescor i veritat, batejar-nos amb l'Esperit.

No ens enganyem. Si no ens deixem revivar i recrear per aquest Esperit, els cristians no tenim res a aportar a la societat actual, buida d'iterioritat, incapacitada per a l'amor solidari, i necessitada d'esperança.

José Antonio Pagola

PERSONATGES D'ADVENT I NADAL...

   

          Aquests són dies per facilitar la feina als patges de SS.MM. els Reis Mags d'Orient i, des de CatalunyaReligió, us volem proposar un joc bíblic recorrent els personatges principals d'aquestes festes. Començarem repassant els personatges que van des de l'Advent fins a la Nit de Nadal. Descarregue-vos el primer lliurament aquí i comenceu a retallar els protagonistes del "Qui és qui per Nadal".

1. L'àngel Gabriel (Lc 1,26-38). El primer missatger d'una "bona nova" (Evangeli), tant per Maria com per Zacaries. Vol dir "força de Déu" en hebreu.

2. Maria, la Mare de Déu (Lc 1,26-38). Amb el "sí" de Maria s'inicia la resposta de la humanitat a aquest gran projecte de la Salvació. La utopia del Regne de Déu localitzada en la intimitat i la confiança.

3. Josep, el seu espós (Mt 1,18-25). No li va tocar un paper gens fàcil. Si Maria és la primera en confiar en aquesta original iniciativa de Déu, Josep és la segona part immediata.

4. Zacaries, pare de Joan Baptista (Lc 1,5-25). Es quedà mut davant una proposta de paternitat que ja queia fora dels seus plans.

5. Isabel, la cosina de Maria (Lc 1,39-56). Cal gent com la cosina Isabel per tal d'ajudar-nos a creure i confiar en allò que Déu va fent i ens proposa. Isabel és una mena de "tràiler previ" a l'acció principal, un "spot publicitari" de com Ell pot fer coses increïbles.

6. Joan Baptista (Lc 1,80-80). El cosí de Jesús és un "facility manager", un "ajudador", algú que vol aplanar els camins, donar a conèixer les seves rutes.

7. L'Àngel que anuncia la Bona Nova (Lc 2,1-21). Que algú pensi en aquells que viuen permanentment als marges sempre és sospitós i mou a la por, això és el que els passa als pastorets, però aquesta vegada ens trobem un eco de l'àngel Gabriel: "us anuncio una bona nova"...

8. Els pastorets (Lc 2,1-21). Només qui sap estar despert i és espavilat pot estar atent "a allò que es mou". Sabem estar atents en situacions d'intempèrie o marginació social?

       Seguim amb el segon lliurament de la "gamificació bíblica" d'aquestes festes de Nadal. Aquí repassarem els personatges que van des de la festa de Nadal fins a l'Epifania (Reis Mags). Si bé el pessebre és prou conegut, després del dia de Nadal hi ha un seguit de relats i festivitats que ens ajuden a entendre millor el sentit del que celebrem aquestes dates, ja sigui la festa de Sant Esteve, el dia dels Sants Innocents, la presentació de Jesús al Temple o com s'hi va perdre quan tenia dotze anys. Podeu anar retallant els personatges descarregant-vos la segona fitxa del joc aquí.

9. Sant Esteve (Ac 6,8ss; 7,60ss). Tot just acabem de celebrar el naixement de Jesús i tenim la festa de Sant Esteve, potser si sabem que és el primer màrtir de l'Església se'ns pot ennuegar algun canaló però ens indica que aquest pla de Déu és una cosa seriosa.

10, 11 i 12. Herodes, soldats i sants innocents (Mt 2,16-18). Forma part del "planning celestial" la mort dels innocents? Evidentment que no, però sí forma part de totes les traves que posem els homes. Herodes és mogut per l'enveja, pel desig llaminer del poder que desemboca a l'efecte "bola de neu" del pecat... a veure qui la fa més grossa.

13 i 14. Simeó i Anna (Lc 2,22-38). Dos vellets que ja poden descansar feliços perquè han pogut acomplir el seu somni: certificar visualment que hi ha esperança pel món i que té nom propi. Després de cercar Jesús al llarg del dia podem fer-nos nostres les paraules del "Nunc dimitis".

15. Mestres de la llei (Lc 2,41-52). Aquests apareixen tant als relats de Joan Baptista, com als dels Reis Mags. Aquí la litúrgia ens proposa situar-los escoltant amb atenció a Aquell qui és la Llei feta vida.

16. Emmanuel (Mt 1,22-23). El dia de cap d'any se celebra el Nom de Jesús, Emmanuel, que vol dir "Déu amb nosaltres". Desitjant que el dia 1 de l'any sigui un dia per pregar per la pau al món no està de menys recordar aquella frase del Nobelat cantautor, Bob Dylan: "si Déu és amb nosaltres... no hi haurà més combats" (With Got on our side)

SAGRADA FAMÍLIA, NADAL... 2017

Sagrada Familia - Nadal

Sir,3,2-6.12-14
Col 3,12-21
Lc 2,22-40

365 DIES...! I LA SAGRADA FAMÍLIA!

a)365 dies...!

Avui és el dia de mirar enrere, amb pau (“la pau vostre dintre de l’ull nostre”) i reconèixer sorpresos: “Déu hi era!”. És dia per a veure les coses transfigurades, quan a la millor al llarg del nostre any hi ha hagut massa creu...! “Transfiguració” és el regal que ens fa Déu de descobrir en la fragilitat de la “carn”, el rostre resplendent de Déu. Betlem ens anima a aquesta actitud cristiana: ¡quin fracàs anar a raure a una Cova immunda, quina frustració per a l’Omnipotent entrar al món entre bous i mules (i els seus excrements...!!!). La “Transfiguració” és escoltar cants d’àngels en una menjadora d’una caverna impresentable, en la quotidianitat dels nostres dies, bons i dolents. Que Déu ens ho concedeixi!

Això ens suggereix el misteri de Nadal per al dia de Cap d’Any. Rere la fotesa, la debilitat, la contingència dels esdeveniments... Rere de les creus grans i petites de cadascun dels dies dels 365 dies. Rere els problemes, trencaments, ferides, fracàs, mort. I també rere la joia, l’amistat, el problema que s’ha solucionat... Rere la petita gaubança de cada dia, hi havia una mirada “carinyosa”: la de Déu. Carinyosa... i potser plorosa, del Pare-Mare que pateix per la injustícia que hem fet.

b) La proposta d’Ignasi de Loiola

En els Exercicis (a la primera setmana i a la “Contemplació per assolir amor”) ens anima a mirar els nostres dies de manera evangèlica. Tant de bo que ens quedés alguna estoneta aquests dies per a mirar així el nostre any. Una mirada a cinc nivells.

1. D’entrada, gràcies! És tota una actitud positiva. Rebre el dia, la setmana, l’any, acollir-lo: que reposi tranquil·lament, pacíficament, en el meu cor, davant Déu. Amb agraïment. Rebre el dia com a do. Comptabilitzar les gratuïtats de Déu, les meves, les dels altres (i anar cantant després de cadascuna: "perquè és eterna la seva misericòrdia").2. De seguida, demanar llum i pau. Perquè es tracta de veure "la meva veritat", de "sorprendre" l'Esperit al llarg dels meus dies. I també d'obrir-me a la "sospita", desmuntar les meves defenses. De discernir, trobar els fils autèntics de la meva vida enmig de tantes mogudes internes i externes.

Ens cal la llum de l’Esperit, perquè no es tracta de fer un exercici ètic (davant d'una llei), ni es tracta de la "culpa" psicològica (davant el jo), sinó de mirar amb els ulls de Déu, sempre carinyosament, mai amb odi (mirar-se al mirall com ens mira el Pare). Sempre des de la justícia “més gran” del Regne que cal conrear amb Jesús.

3.Entretenir-se passant la pel·lícula pròpia, de la família, del món. Agafa dels 365 dies alguns fotogrames essencials. Mira’ls amb realisme i veritat, però assegut al costat del Senyor. Moments essencials, rostres, esdeveniments, etc. Les nostre jornades han estat un continu de sentiments, vivències, estats d'ànim, contradiccions... Que no passin simplement al subconscient sense digerir-les. Potser la dura activitat dels dies (o la poca sensibilitat, o la tasca que “demana tot l'home”...) no ens ho ha permès. Ara és el moment per mirar-les amb pau, però sempre ben al costat del Senyor.

4.-Pare, ja veus!És el moment de deixar-ho tot a les seves mans... Les meves estultícies i les dels altres, el pecat, el fracàs, la creu...,  la gràcia, les reeixides, la bondat. Ens neix de l’interior, a la vegada, un fort “perdó” (a Déu, als germans, al món...), i un fort “gràcies” (a Déu, als germans, al món...). Davant de “tant de bé rebut”, davant del perdó acollit... sorgeix la reciprocitat, que Ignasi de Loiola formula en la seva pregària: “Preneu Senyor i rebeu... tot és vostre... doneu-me el vostre amor i gràcia, que això em basta”.5.-El demà serà millor! La mirada al nou any. Al llarg d’aquesta contemplació de l’any reflexió se m’ha palesat el meu desig profund, el que jo voldria per a l’any nou. I també el meu propòsit de l’esmena! Les ganes d’encaixar la vida que neix, amb optimisme, creativitat, amb ganes de fer-ho millor. Ganes de posar-se al costat de Jesús, i dels “amics de Jesús”: els darrers... i els lluitadors per un món més humà.

100. L’aldarull i l’eufòria dels vells en un Temple vell i caduc
     
     Si encara teniu un minut, mirem l’evangeli d’avui: Jesús infant fa la seva primera sortida de casa, i en arribar al Temple tot esclata i es desbarata en un gran aldarull. Tot es riure, satisfacció. Simeó i Anna son eufòria contagiosa. Són una crida a començar l’any “enjogassats”. Només cal fer una ullada al vell i caduc Temple: acaba d’arribar Jesús i tot exulta com si fos nou, acabat de néixer, amb optimisme.
     
     Simeó inicia l’aldarull. Un home que esperava (un home fet d’advent), “veu la salvació”. Ni que sigui a la vellesa pot esclatar amb el Glòria com nosaltres a la nit de Nadal! En una escena idíl·lica pren el nen (amb quina qualitat...!) i plora i riu i profetitza... “ara podeu deixar anar el vostre servent en pau!”
     
     
     I continua l’esclat una velleta entranyable, Anna, la típica beata que es passa tot el dia al temple, posant espelmes... silenciosa, devota, en un racó. Avui desborda, és una profetessa incendiària, que no pot deixar de parlar la bona notícia a tothom. Quasi que no s’ho pot creure: Déu fet infant, regal per a tots...
     
     Bona actitud per començar l’any amb la Sagrada Família i dos vellets, nascuts de nou, capaços de començar un any nou de Déu.

Francesc Riera, sj.

LLARS CRISTIANES

Actualment es parla molt de la crisi de la institució familiar. De veres, la crisi és greu. Tanmateix, malgrat siguem testimonis d'una vertadera revolució dins la conducta familiar, i molts han predicat la mort de les diverses formes tradicionals de família, ningú anuncia seriosament la desaparició de la família.

Pel contrari, la història sembla ensenyar-nos que en temps difícils els vincles familiars s'estrenyen més. Abondó separa les persones. Crisis i penúria uneixen. Davant el presentiment que viurem temps difícils, molts presàgien un renaixement de la família.

Sovint, molts cristians amb el desig sincer d'imitar la Família de Nazaret han afavorit l'ideal d'una família fonamentada en l'harmonia i la felicitat pròpia de la llar. Sens dubte, també és necessari promoure avui l'autoritat i responsabilitat dels pares, l'obediència dels fills, el diàleg i la solidaritat familiar. Sense aquests valors, la família fracassarà.

Però, no respon qualsevol família a les exigències del regne de Déu plantejades per Jesús. Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies egoistes, replegades sobre elles mateixes. Famílies autoritàries i famílies o es pot dialogar. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen solidaritat.

En concret, dins el context de la greu crisi econòmica que patim, la família pot ser escola d'insolidaritat en la qual l'egoisme familiar es converteix en criteri d'actuació i configura el comportament social dels fills. I pot ser, pel contrari, lloc on el fill recorda als pares que tenim un Pare comú, i que el món no s'acaba en les parets de casa.

Per això no podem celebrar la Festa de la Família de Natzaret sense escoltar el repte de la nostra fe. ¿ Seran les nostres llars un lloc on noves generacions podran escoltar la crida de l'Evangeli a la fraternitat universal, la defensa dels abandonats i la recerca d'un societat més justa, o es convertiran en l'escola més eficaç d'indiferència, inhibició i passivitat egoista davant els problemes aliens ?

José Antonio Pagola

Sagrada Familia- B

(Lucas 2,22-40)

AVUI SANTA MARIA MARE DE DÉU Lluc finalitza el relat del naixement de Jesús indicant als lectors que “Maria guardava totes aquestes coses i les meditava dins el seu cor”. No conserva el que ha succeït com un record del passat, sinó com una experiència que actualitzarà i reviurà durant la seva vida. No és una observació gratuïta. Maria és model de fe. Segons aquest evangelista, creure en Jesús Salvador no és recordar esdeveniments d'altre temps, sinó experimentar avui la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida. Per això Lluc utilitza un recurs literari molt original. Jesús no pertany al passat. Amb intenció repeteix que la salvació de Jesús ressuscitat s'ens ofereix avui, ara mateix, sempre que ens trobem amb ell. Uns exemples. Així s'ens anuncia el naixement de Jesús: “Us ha nascut avui, a la ciutat de David, un Salvador”. Avui pot néixer Jesús per a nosaltres. Avui pot entrar en la nostra vida i canviar-la per sempre. Ara mateix podem néixer amb ell a una existència nova. A un llogaret de Galilea porten un paralític davant Jesús. Ell es commou quan el veu bloquejat pel pecat i el cura oferint-li perdó: “Els teus pecats queden perdonats”. La gent reacciona lloant Déu: “Avui hem vist coses admirables”. També nosaltres podem experimentar avui el perdó, la pau de Déu i l'alegria interior si ens deixem curar per Jesús. A la ciutat de Jericó, Jesús s'allotja a casa de Zaqueu, ric i poderós recaptador d'impostos. L'encontre amb Jesús el transforma: tornarà el que ha robat a molta gent i compartirà els seus bens amb els pobres. Jesús li diu: “Avui, la salvació ha arribat a aqueixa casa”. Si deixem entrar Jesús dins la nostra vida, avui mateix podem començar una vida més digna, fraternal i solidària. Jesús agonitzant a la creu enmig de dos malfactors. Un d'ells es confia a Jesús: “Recorda't de mi quan siguis al teu regne”. Jesús reacciona immediatament: “Avui estaràs amb mi en paradís”. El dia de la nostra mort serà també un dia de salvació. A la fi escoltarem de Jesús aquestes paraules tan esperades: “Descansa, confia en mi, avui estaràs amb mi per a sempre”. Avui comencem un any nou. Però ¿ què pot ser per a nosaltres quelcom realment nou i bo ? ¿ Qui farà néixer en nosaltres una alegria nova ? ¿ Quin sicòleg ens ensenyarà a ser més humans ? De res serveixen els bons desitjos. Decisiu és estar més atents al bo que Jesús desvetlla dins nosaltres. La salvació s'ens ofereix cada dia. No cal esperar res. Avui mateix pot ser per a mi un dia de salvació. Santa María, Madre de Dios- B