EPIFANIA DEL SENYOR...

La Epifanía del Señor (B)

EVANGELI

Evangeli Mt 2,1-12

Venim de l'Orient per adorar el vostre rei

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Quan va néixer Jesús a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren d'Orient uns mags i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s'aixecava la seva estrella i venim a presentar-li el nostre homenatge». El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves. Herodes convocà tots els grans sacerdots amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells respongueren: «A Bet-Lèhem de Judea. Així ho escriu el profeta: "Bet-Lèhem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita entre les famílies de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble"». Llavors Herodes cridà secretament els mags i s'informà ben bé del moment en què se'ls havia aparegut l'estrella. Després els encaminà a Bet-Lèhem amb aquesta recomanació: «Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, que jo també vull presentar-li el meu homenatge». Sortint de l'audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra.

Després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Paraula de Déu

 

¿ A QUI ADOREM ?

Posats de genolls, l'adoraren.

Els màgics vénen de “l'Orient”, un lloc que evoca en els jueus l'astrologia i altres ciències estranyes. Són pagans. No coneixen les Escriptures Sagrades d'Israel, però si el llenguatge de les estrelles. Cerquen la veritat i es posen en camí per a descobrir-la. Es deixen guiar pel misteri, senten necessitat “d'adorar”.

Llur presència causa un ensurt a tot Jerusalem. Els màgics han vist una estrella nova que els fa pensar que ha nascut “el rei dels jueus” i vénen a “adorar-lo”. Aquest rei no és August. Tampoc Herodes.. ¿ On és ? Aquesta és la pregunta.

Herodes “s'esglaia”. La notícia no li dóna cap alegria. Ell és qui ha estat deignat per Roma com “rei del jueus”. Cal acabar amb el nadó: ¿ On és aqueix rival estrany ? Els “grans sacerdots i escribes” conéixen les Escriptures i saben que ha de néixer a Betlem, però no s'interessen pel nen ni van a cercar i adorar.

Això trobarà Jesús en la seva vida: hostilitat i rebuig en els representants del poder polític; indiferència i resistència en els dirigents religiosos. Només els qui cerquen el regne de Déu i la seva justícia l'acolliran.

Els màgics segueixen cercant. A voltes, l'estrella que els guia desapareix deixant-los en la incertesa. A voltes, brilla de nou i els omple “immensa alegria”. A la fi es troben amb el Nin i, “caiguts de genolls, l'adoren”. Després, posen als seus peus les seves riqueses i tresors més valuosos. Aquest Nin pot comptar amb ells ja que el reconéixen com a Rei i Senyor.

Relat que sembla ingenu i ens planteja qüestions decisives: ¿ Davant qui ens agenollem ? ¿ Com es diu el “déu” que adorem en el fons del nostre esser ? Ens deiem cristians, però adorem al Nin de Betlem ? ¿ Posem els nostres tresors i el nostre benestar als seus peus ? ¿ Escoltem la crida del regne de Déu i la seva justícia ?

Sempre hi ha una estrella que ens guia cap a Betlem.

UNA FESTA PER A TOTS...

Hem vist sortir la seva estrella

Hi ha una pregunta que me ronda quan arriba Nadal. ¿ Es pot captar en el fons d'aquestes festes, d'atmòsfera i ambient tan especial, qualque cosa “bona” per a tots els homes, siguin o no siguin “creients ? ¿ És possible escoltar encara qualque missatge vàlid per a tots, que no sigui consumista i sentimental ?

Diu Marguerit Yourcenar: “Jo no som catòlica, ni protestant, ni tan sols cristiana en el ple sentit del terme, però tot em porta a celebrar aquesta festa tan rica en significacions... Nadal és una festa de tots. Es celebra un naixement, i un naixement com haurien de ser tots, un nin esperat amb amor i respecte, que porta en sa persona l'esperança del món. És gent pobre... i és la festa dels homes de bona voluntat...

És la festa de la comunitat humana, ja que els tres Reis, dels quals un era negre, segons la llegenda. “És la festa de la mare terra que depassa en aquests moments tots els solsticis d'hivern i empeny cap a la primavera”

¿ Poesia,...nostàlgia, esperança ?

K.Rahner deia: ¨”És possible que tots creiem més del que admetem ordinariament, més del que afirmen de nosaltres mateixos i de nostra vida quan formulem conviccions teòriques”.

Cert és que el misteri envolta la nostra existència per totes parts, ens obliga a tots, enmig d'una vida prosaica, a demanar-nos cap on anem, cap on podem posar la nostra esperança.

En el fons de Nadal hi ha un missatge per a tots. Els homes no estem tots sols, perduts en una existència sense esperança. Hi ha un Déu Salvador el qual vol que tot acabi bé. I aquest Déu que tenim i en qui no confiem gaire, és un Déu en el qual no hi ha més que bondat i amor per l'home.

Cal confiar-nos al misteri últim d'amor que deim Déu. Acollir-lo amb senzillesa i confiança, sense escepticismes ni agnosticismes. I encara, si després de Nadal tot segueix com abans, l'important és que Déu ens accepta i la vida està salvada en esperança.

José Antonio Pagola

Baptisme -

Is 42,1-4.6-7
Ac 10, 34-38
Mc 1, 7-11

Quan el riu neix a la muntanya, ho fa, petit però amb força, entre roques i herbes de tot tipus. La seva explosió erosiona la cima que, en aparença, sembla impenetrable. Les aigües del riu quasi translúcides llisquen i rellisquen per fer-s’hi lloc entre la natura. La Nit Santa, Santa Nit de Nadal, esdevé l’explosió del riu. La seva força arrela en l’atesa d’un Déu que desitja fer-se home, encarnant-se, i fer-se pròxim amb la Humanitat sense exclusió: Emmanuel, Déu-amb-nosaltres. Ara és Déu qui pren la iniciativa i foragita la pedra de la Història per fer-la erosionar i esclatar en corrents d’aigua transparent.

Amb la festa del Baptisme del Senyor conclouen les festes nadalenques. Les llums dels pessebres més tradicionals s’apaguen. Les espurnes lumíniques dels cartons més seculars, que intenten substituir-los per fer-se en allò que Rimbaud, el poeta francès, va sentenciar, «Il faut être absolutement modernes», “cal ser sempre modern”, comencen a desfer-se. Tanmateix, la força del riu penetra a mesura que avancen les festes perdent el seu vigor. És el moment dels meandres. De l’octava de Nadal sorgeix el camí del riu que va prenent una forma més suau però sonora: “Jo et donaré d’una altra aigua que mai més tindràs set” –li va dir Jesús a la dona samaritana en el pou.

Entre aquests meandres, la Sagrada Família, la festa de Maria, mare de Déu, i l’Epifania, dita entre nosaltres, els Reis Mags, els creients ens fet una cua, la fila de l’adoració a un Infant en un bressol. Una fila que no es tornarà a repetir fins el Divendres Sant quan tornem a fer la cua per adorar l’arbre de la vida, la Creu. Ara arribem a la desembocadura del riu on la seva suavitat sonora, de tot allò que han estat aquestes festes, ens endinsa a la immensitat de la mar: la festa del Baptisme del Senyor.

El riu porta dins seu els esmicolaments de les pedres, els sediments dels esdeveniments d’aquests dies. Anar cap a la mar és el destí de Jesús que inicia el seu ministeri, d’una manera determinada i precisa. No de qualsevol manera: “l’apertura o l’esquinçament del cel”, “i la presència de l’Esperit Sant enforma de colom”.
Som davant d’una experiència sinestèsica, és a dir, una trobada dels sentits, especialment de dos: l’oïda i la vista. L’experiència del Baptisme del Senyor ens endinsa com a creients en el nostre baptisme. L’oïda i la vista s’entrecreuen. L’oïda de la Paraula. Ja des de l’inici de l’Evangeli proclamat en aquest diumenge, Joan en dóna testimoni: “I predicava així”. No cal dir de la importància i del valor de la paraula. No es tracta de llegir poc o menys, sinó de com llegim. La lectura sembla un reducte per als qui volen esdevenir intel·lectuals o per tots aquells altres, que es mouen per les grans novetats o els grans best sellers, que apareixen en l’aparador de qualsevol tenda, incloses les religioses. El punt fonamental és el valor de la Paraula i de les nostres paraules. L’oïda n’és una condició indispensable perquè Jesús escolta la veu del Pare que diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. I les seves paraules, la Paraula no és altra que la proclamació de l’estima i de la seva predilecció.

Ara bé, en l’escolta de la Paraula, esdevé el moment de la vista: l’apertura del cel i la presència de l’Esperit Sant en forma de colom. Sense dubte, som enfront d’una visió oberta. L’apertura és signe de vida. El tancament, ho és de mort. Tota la tradició medieval, per exemple, juga amb tres formulacions que s’hi van alternant: l’ull de la fe, l’ull del cor i l’ull de la ment. En tots els tres casos, apunten a un mateix esdeveniment: veure allò que és invisible. Escoltava de l’escriptor Rafael Argullo,l com en un dels seus viatges a la Ciutat  del Vaticà, volgué veure l’obra de la Pietà. Tanta gent fent-se les anomenades selfies o fotografies d’un mateix, li dificultaren poder veure l’obra i va decidir veure el que la gent veia. Arraconant-se en un costat, veié els ulls de la gent, arribà a una conclusió. Si al final de la visita, hagués preguntat què és el que havien vist de la Pietà, quin era el rostre d’una mare portadora d’un cos, el de Crist mort, la resposta hagués estat, sense dubte: No ho sé. Així, doncs, la crisi del valor de la mirada també n’és un punt fonamental.
El temps ordinari és una ocasió perfecte per fer del nostre baptisme la nostra tasca, immensa en la mar de la vida, el nostre exercici. Un exercici que exigeix dues operacions: 1) Anar-nos-en a l’altra riba. Separar-nos, i no cal esperar a fer un recés, del que anem vivint en les nostres jornades; 2) Exercitar-nos en l’oïda de la Paraula i en la vista o la mirada a la misericòrdia del Senyor. En altres paraules, la mirada o el vol contemplatiu dels fills de Déu, estimats i predilectes.

Eduard López, sj. El Espíritu

L'Esperit de Jesús

Jesús compareix per Galilea quan el poble jueu vivia un crisi religiosa profunda. Feia temps que sentien la llunyania de Déu. Els cels estaven “tancats”. Una espècie de paret invisible semblava impedir la comunicació de Déu amb el seu poble. Ningú era capaç d'escoltar la seva veu. Ja no hi havia profetes. Ningú impulsat pel seu Esperit.

El més cruel era aqueixa sensació de que Déu els havia oblidat. No li importaven els problemes d'Israel. ¿ Per què semblava amagat ? Per què era tan lluny ? Segurament molts recordaven l'ardent pregària d'un antic profeta que deia així: “Tan de bo s'esquinçàs el cel i baixàssis”.

Els primers que escoltaren l'evangeli de Marc degueren quedar sorpresos. Segons el relat, quan Jesús sortí de les aigües del Jordà, deprés de batejat “vegé el cel esquinçat” i experimentà que “L'Esperit de Déu baixava damunt ell”. A la fi era possible l'encontre amb Déu. Damunt la terra caminava un home ple de l'Esperit de Déu. Es deia Jesús i venia de Natzaret.

Aquest Esperit que davalla damunt ell és l'alè de Déu, que crea la vida, la força que renova i sana els vivents, l'amor que ho transforma tot. Per això, Jesús es dedica a alliberar la vida, curar-la i fer-la més humana. Els primers cristians no volien esser confosos amb els deixebles del Baptista. Es sentien batejats per Jesús, no amb aigua, sinó amb el seu Esperit.

Sense aquest Esperit, tot s'apaga dins el cristianisme. La confiança en Déu desapareix, la fe se debilita. Jesús queda reduit a un personatge del passat, l'Evangeli en lletra morta, l'amor refreda i l'Església no passa de ser una intitució religiosa més.

Sense l'Esperit de Jesús, la llibertat s'ofega, l'alegria s'apaga, la celebració es fa costum, la comunió se clivella. Sense l'Esperit, la missió s'oblida, l'esperança mor, les pors creixen, el seguiment a Jesús acaba en mediocritat religiosa.

El problema més gros és l'oblit de Jesús i descuit del seu Esperit. És un error pretenir amb organització, treball, devocions o estratègies pastorals assolir el que només pot néixer de l'Esperit. Cal tornar a les arrels, recuperar l'Evangeli en tota frescor i veritat, batejar-nos amb l'Esperit.

No ens enganyem. Si no ens deixem revivar i recrear per aquest Esperit, els cristians no tenim res a aportar a la societat actual, buida d'iterioritat, incapacitada per a l'amor solidari, i necessitada d'esperança.

José Antonio Pagola