dimecres, 7 de febrer del 2018

DIUMENGE SISÈ DURANT L'ANY









Amigo de los excluidos

Jesús era muy sensible al sufrimiento de quienes encontraba en su camino, marginados por la sociedad, olvidados por la religión o rechazados por los sectores que se consideraban superiores moral o religiosamente.
Es algo que le sale de dentro. Sabe que Dios no discrimina a nadie. No rechaza ni excomulga. No es solo de los buenos. A todos acoge y bendice. Jesús tenía la costumbre de levantarse de madrugada para orar. En cierta ocasión desvela cómo contempla el amanecer: «Dios hace salir su sol sobre buenos y malos». Así es él.
Por eso a veces reclama con fuerza que cesen todas las condenas: «No juzguéis y no seréis juzgados». Otras, narra una pequeña parábola para pedir que nadie se dedique a «separar el trigo y la cizaña», como si fuera el juez supremo de todos.
Pero lo más admirable es su actuación. El rasgo más original y provocativo de Jesús fue su costumbre de comer con pecadores, prostitutas y gentes indeseables. El hecho es insólito. Nunca se había visto en Israel a alguien con fama de «hombre de Dios» comiendo y bebiendo animadamente con pecadores.
Los dirigentes religiosos más respetables no lo pudieron soportar. Su reacción fue agresiva: «Ahí tenéis a un comilón y borracho, amigo de pecadores». Jesús no se defendió. Era cierto, pues en lo más íntimo de su ser sentía un respeto grande y una amistad conmovedora hacia los rechazados por la sociedad o la religión.
Marcos recoge en su relato la curación de un leproso para destacar esa predilección de Jesús por los excluidos. Jesús está atravesando una región solitaria. De pronto se le acerca un leproso. No viene acompañado por nadie. Vive en la soledad. Lleva en su piel la marca de su exclusión. Las leyes lo condenan a vivir apartado de todos. Es un ser impuro.
De rodillas, el leproso hace a Jesús una súplica humilde. Se siente sucio. No le habla de enfermedad. Solo quiere verse limpio de todo estigma: «Si quieres, puedes limpiarme». Jesús se conmueve al ver a sus pies a aquel ser humano desfigurado por la enfermedad y el abandono de todos. Aquel hombre representa la soledad y la desesperación de tantos estigmatizados. Jesús «extiende su mano» buscando el contacto con su piel, «lo toca» y le dice: «Quiero, queda limpio».
Siempre que discriminamos desde nuestra supuesta superioridad moral a diferentes grupos humanos (vagabundos, prostitutas, toxicómanos, psicóticos, inmigrantes, homosexuales...) y los excluimos de la convivencia negándoles nuestra acogida nos estamos alejando gravemente de Jesús.



Lectura de l'Evangeli Mc 1,40-45
La lepra desaparegué i quedà pur

Lectura de l'evangeli segons sant Marc
En aquell temps, es presentà a Jesús un leprós, s'agenollà i li digué, suplicant-lo: «Si voleu, em podeu purificar». Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: «Sí que ho vull: queda pur». A l'instant la lepra desaparegué i quedà pur. Tot seguit Jesús el va fer marxar, després de recomanar-li seriosament de no dir-ho a ningú, sinó d'anar a fer-se examinar pel sacerdot, oferir per la seva purificació el que Moisès havia ordenat i certificar que ja era pur. Però ell, així que se n'anà, començà de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, tant, que Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats. Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.
Paraula del Senyor


AMIC DELS EXCLOSOS
Jesús era sensible al sofriment dels qui topava pel camí, marginats per la societat, oblidats per la religió o rebutjats pels sectors que es tenien per superiors moral i relifgiosament.
És una cosa que surt de dedins. Sap que Déu no fa diferència amb ningú. No rebutja ni excomunica. No és només dels bons. Acull i beneeix a tots.
Jesús solia eixecar-se de bon matí a pregar. Una vegada va desvetllar com mirava el trenc de l'alba: “Déu fa sortir el sol damunt bons i dolents”. Així és ell.
Per això, a voltes, reclama amb força que s'acabin les condemnes: “No judiqueu i no sereu jutjats”. Altres, conta una petita paràbola per a demanar que ningú “separi el blat del jull” com si fos el jutge suprem de tots.
Però el més admirable és la seva actuació. El tret més original i provocatiu de Jesús fou el costum de menjar amb pecadors, prostitutes i gent indesitjable. Un fet insòlit. Mai s'havia vist a Israel a ningú amb fama d'”home de Déu” menjar i beure animosament amb pecadors.
Els dirigents religiosos més respectables no ho pogueren suportar. Reaccionaren agressivament: “Vet-aquí un golafre i bevedor, amic de pecadors”. Jesús no es defensà. Era cert, ja que dins el més pregó del seu esser sentia un gran respecte i una amistat conmovedora cap als rebutjats de la societat i la religió.
Marc recull en son relat la curació d'un leprós per a destacar aqueixa predilecció de Jesús pels exclosos. Jesús travessa una regió solitària. De cop s'acosta un leprós. No l'acompanya ningú. Viu en soledat. Porta a la pell la marca de l'exclusió. Les lleis el condemnen a viure separat de tots. És un impur.
De genolls, el leprós suplica a Jesús. Se sent brut. No parla de la seva malaltia. Només vol veure's net de tot estigma: “Si voleu, em podeu netejar”. Jesús es commou quan veu baix els seus peus aquell esser humà desfigurat per la malaltia i el rebuig de tots. Aquell home representa la soletat i la desesperació de tants estigmatitzats. Jesús “estén la mà” cercant el contacte amb la pell, “el toca” i li diu: “Si que ho vull: Queda pur”.
Sempre que discriminem, des d'una suposada superioritat moral, grups humans (captaires, prostitues, toxicómans, psicòtics, immigrants, homosexuals...) o els excloiguem de la convivència negant-lis la nostra acollida, ens allunyem greument de Jesús.
José Antonio Pagola





DÉU ACULL ELS “IMPURS”
De manera inesperada, un leprós “s'apropa a Jesús”. Segons la llei, no pot tenir contacte amb ningú. És un “impur”: ha de viure aïllat. No pot entrar tampoc al Temple. ¿ Com pot acollir Déu un esser tan repugnant en sa presència ? Llur destí és viure exclòs. Així ho mana la llei.
Malgrat tot, aqueix leprós desesperat gosa desafiar totes les normes. Sap que obra malament. Per això es posa de genolls. No s'arrisca a parlar amb Jesús de cara. Des de terra, li suplica: “Si voleu, em podeu purificar”. Sap que Jesús el pot curar, però ¿ voldrà purificar-lo ? ¿ Gosarà treure'l de l'exclusió a la qual està sotmès en nom de Déu ?
Sorprèn l'emoció que causa a Jesús la proximitat del leprós. No s'horroritza ni es fa enrera. Davant la situació d'aquell pobre home, “es commou fins al moll dels ossos”. La tendresa el desborda. ¿ Com no voldria netejar-lo ell, que només viu mogut per la compassió de Déu cap als fills i filles més indefensos i menyspreats ?
Sense dubtar-ho, “estén la mà” cap a aquell home i “toca” la pell menyspreuada pels purs. Sap que està prohibit per la llei i que, amb aquest gest, reafirma la transgressió començada pel leprós: Només el mou la compassió: “Vull: queda net”
Això és el que vol el Déu encarnat en Jesús: netejar el món d'exclusions que van contra la compassió de Pare. No és Déu qui exclou, sinó les nostres lleis i institucions. No és Déu qui margina, sinó nosaltres. En endavant, tots han de tenir clar que no s'ha d'excloure ningú en nom de Jesús.
Seguir-lo vol dir no horroritzar-nos davant cap impur o impura. No apartar cap “exclòs” de la nostra acollida. Per a Jesús, primer és la persona que sofreix i no la norma. Posar sempre per davant la norma és la manera de perdre la sensibilitat de Jesús davant els menyspreats i rebutjats. La manera de viure sense compassió.
On es pot reconéixer més l'Esperit de Jesús és en aquestes persones que donen gratuitament recolzament i amistat a prostitutes indefenses, que acompanyen sicòtics oblidats per tots, que defensen homosexuals que no poden viure dignament llur condició... Elles ens recorden que en el cor de Déu hi caben tots.
José Antonio Pagola









ESTENDRE LA MÀ
Estengué la mà i el tocà.
La felicitat sols és possible allà on ens sentim acollits i acceptats. On manca acollida, manca vida, el nostre esser es paralitza, la creativitat s'atrofia. Per això una “societat tancada és una societat sense futur. Una societat que mata l'esperança de vida dels marginats i que acaba per enfonsar-se ella mateixa” (J.Moltmann)
Molts són els factors que conviden els homes i dones del nostre temps a viure dins cercles tancats i exclusivistes. Dins una societat on creix la inseguretat, la indiferència i l'agressivitat, és explicable que cada un cerqui assegurar “nostra petita felicitat” vora els que ens sentim iguals.
Les persones que són com nosaltres, que pensen i volen el mateix que nosaltres, ens donen seguretat. En canvi, les persones que són diferents, que pensen, senten i volen d'altra manera, ens causen inseguretat.
Per això s'agrupen les nacions en “blocs” que es miren amb hostilitat. Per això cerquem cadascú nostre “recinte de seguretat”, aquest cercle tancat de l'amistat amb aquells que són de la nostra condició.
Vivim “a la defensiva”, excloint-nos mutuament, cada cop més incapaços de rompre distàncies i adoptar una postura d'amistat oberta cap a tota persona. Ens hem avesat a acceptar només els més propers. Tolerem els altres, o els mirem amb indiferència, sinó amb repulsa.
Som ingenus i pensem que si cadascú té cura per garantir el seu petit trosset de felicitat, la humanitat progressarà. No ens adonem que creem marginació, aïllament i soledat. I en aqueixa societat serà més difícil cada cop ser feliç.
Per això el gest de Jesús té actualitat per a nosaltres. Jesús no sols neteja el leprós. Estèn la mà i el toca, romp motlles, prejudicis, tabús, temors i fronteres d'aïllament i marginació que excloïen els leprosos de la convivència dins la societat jueva. Els creients hauríem de sentir-nos cridats a donar amistat oberta als racons marginats de la nostra societat. Són molts els que necessiten una mà estesa que els toqui.
José Antonio Pagola






Sisè diumenge - Temps Ordinari

Lv 13,1-2.44-46
1 Co 10,31-11,1
Mc 1,40-45

Molt sovint ens deixem portar per l’admiració quan escoltem els miracles de Jesús. Llavors, en lloc de concentrar-nos en el que ens mostren sobre el món que Déu vol, fem preguntes sobre com podria això passar. Els miracles ens mostren un altre món. La pregunta no és "com va passar això” sinó "com podem fer que aquesta visió d'un altre món sigui una guia per a la nostra acció en aquest món”?


El leprós era considerat un impur, és a dir, un exclòs de la comunitat, per por al contagi. Els leprosos havien de viure sols o en grups en llocs deshabitats, a mercè de l'almoina i la generositat dels seus parents i coneguts. Jesús, en curar aquest malalt de lepra no només li retorna la salut i el benestar, sinó que, a més, el capacita per reintegrar-se entre els seus i poder refer la família i el treball.


Temeràriament el leprós s'acosta a Jesús desafiant les normes legals. I, ja que no podia acostar-se al Temple, s'agenolla davant de Jesús per dirigir-li una súplica. Sap que Jesús pot alliberar-lo d'aquest estat desgraciat que l'obliga a viure apartat dels homes i, suposadament, també de Déu. La seva fe és prou profunda per deixar Jesús en perfecta llibertat, per dir a Jesús, "Si tu ho vols...".


Jesús es compadeix. Literalment, la traducció hauria de ser "havent estat commogut dins de si" (en les seves "entranyes"). Es fa càrrec de la seva situació i al mateix temps s'indigna com és tractat per la societat, i per la idea de Déu a la qual s'havia arribat. Déu no és així. El seu Pare no exclou ningú de la seva companyia, ni està esperant una malifeta dels homes per castigar amb la lepra o amb qualsevol altra desgràcia. Jesús es commou fins a les entranyes. I li surt a flor de pell aquesta barreja de tendresa i d'indignació. No hi ha distàncies a les quals Jesús no anirà per ajudar aquest home. Per això, no té inconvenient en tocar les seves nafres, aquella pell menyspreada pels "purs". Estendre la mà i tocar-lo és un dels signes que Jesús practica per transmetre consol i calor humà. En aquest gest humà Déu intervé per realitzar la purificació interior i la transformació total de la persona.
Va ser una cosa veritablement insòlita que algú toqués un leprós, doncs, legalment, es trobava després en la mateixa condició d'immundícia cerimonial. Però ell era el servent de Déu que hauria de "portar les nostres malalties" i "patir els nostres dolors".

Jesús mostra la seva voluntat davant el requeriment del leprós: "Vull". Jesús transgredeix la norma per atendre el leprós. No vol fer-ho a distància, fredament. No és aquesta la manera que té Déu d'acollir a la persona. I a continuació, diu el text, "la lepra se li va treure". Déu no tolera la duresa de la legislació contra les persones, i especialment contra els febles. Tots són fills seus. Perquè això quedi clar, el mal extern, la lepra, se li treu. En el mateix moment en què Jesús, commogut, l’ha tocat, Déu li ha aixecat la barrera de l'exclusió. El Déu de l'Aliança, de l'amistat, mai havia deixat de considerar-lo un fill seu. Jesús no es limita tan sols a pronunciar paraules, sinó que la seva Bona Notícia produeix canvis profunds. En Jesús, Déu és el defensor dels que pateixen.

A Jesús li mou la compassió; li fa mal la malaltia i l'exclusió social de les persones. Però ens desconcerta amb la prohibició de comunicar a ningú la curació del malalt: com no fer-ho saber als altres, especialment als seus propis parents, amics i veïns? De fet, la persona curada és incapaç de callar, i ¡el proclama per tot arreu! Amb aquesta imposició de silenci Jesús pretén que el seu messianisme no sigui malinterpretat en una societat excessivament crèdula: Jesús no és un messies espectacular que pretén arrossegar masses o convèncer a força de signes meravellosos. El que Ell vol, és mostrar-se pobre i humil, sense imposar-se pels fets o les paraules: de fet, passarà per la Creu abans d'entrar a la Resurrecció. I el seguiment de jesús no estalviarà la Creu als deixebles. Ja es comença a saber que Jesús es posa del costat dels impurs, que es barreja amb persones de dubtosa moralitat. Segurament que alguns havien de considerar-lo també a Ell un impur. Aquesta conducta no ha estat ni serà mai ben compresa pels benpensants. Encara la societat no estava ni està preparada per pair aquesta Bona Nova de Déu, potser per això Jesús adverteix al leprós: "No li diguis a ningú". Jesús no volia confusions sobre la seva identitat i sobre la missió que Ell estava cridat a dur a terme. En canvi, aquest home deuria estar inundat de gratitud.
  • Pren consciència que ets com el leprós. Dóna gràcies al Senyor perquè es commou i es fixa en la teva petitesa i pobresa, i en l'exclusió de tantes persones, filles seves.
  • Reconeix que Ell és per a tu Bona Notícia que eixampla el cor, que posa en peu, que integra, que dóna força per seguir caminant.
  • Parla-li de les teves dificultats per afrontar la conversió, tot i que saps que Ell sempre està esperant.
  • Demana-li que sensibilitzi la teva pell per percebre la seva mà bondadosa sobre tu.
  • Demana-li ajuda per rebre els regals que t'ofereix, alegrar-te amb ells i mai oblidar que vénen d'Ell.

Silvestre Falguera, sj.


* * * * * 

"Jesús no va voler mai la fama"



Qui acudia a Jesús?
-els que s’ho passaven malament
-els que patien
-els malalts
-els famolencs
-els que se sentien afeixugats
Als dirigents religiosos els molestava i els irritava que Jesús ajudés a la gent. Per això acusaren a Jesús
-d’endimoniat
-que violava les lleis
-que era un blasfem
-que era un subversor etc.
Jesús no va voler mai la fama. Ni aparèixer com un agitador. Ni aparèixer com a rei.
No va cedir mai a la temptació del poder.
I menys encara al desig de prepotència dels que manen.
Jesús va venir a servir a tots. Per això no volia propagandistes del bé que feia.
En volem nosaltres?




dimecres, 31 de gener del 2018

DIUMENGE QUINT DURANT L'ANY...















Cinquè diumenge - Temps Ordinari

Jb 7,1-4.6-7
1 Co 9.16-19.22-23
Mc 1,29-39

Va avançant el temps. Estem en el 5è Diumenge del temps ordinari. Res d’especial. Molt normalet tot. Molt quotidià. Aviat interromprem aquest temps ordinari. Però, ara, és aquest el temps celebratiu que ens toca viure. Sense agitacions ni estímuls especials... Tot molt normalet. Potser ben ple de coses. Massa coses. Però ben normalet, tot plegat.


Proposo entendre l’Evangeli d’avui des de aquest temps ordinari, normal, res d’especial. Jesús el va viure. En el temps ordinari passa tot això. Jesús el va viure així.


1.-
Temps de trobada

Temps ordinari és temps de tenir cura dels companys. I anar amb ells. Acompanyar el seu viure. Anar a casa amb ells. Celebrar la joia i l’amistat. Potser fer plans. Somiar i animar-nos uns a uns altres. Enfortir la paciència. Interessar-se per les famílies. Compartir taula i alegria. I inquietuds i dubtes...
I, tal com ve la realitat, el temps ordinari es, també, temps d’acostar-se als malalts. De trobada, també amb la malaltia. De comunicar goig i esperança. Vèncer les pors i les paràlisis. Aixecar. Aixecar moral, inèrcies, tendències, hàbits. Vèncer tot allò que ens lliga, prostrats i sense poder alçar-nos.

2.- Temps d’alliberament.

En aquest temps ordinari, normal, Jesús integra de nou a la societat –al servei!!- aquells que han quedat al marge. Aquells i aquelles que han quedat fora del circuit on s’hi juguen les qüestions del futur i per on discorre la vida. És temps de vèncer la indiferència i la irrellevància. Tan se val que sigui assignada, o assumida. Temps d’espolsar i espolsar-se etiquetes i enquadraments. Obrir horitzons i convocar de nou. Refer relacions refredades, trencar fatalismes i integrar de nou. Tornar a començar.

3.- Temps de pregar.

En temps ordinari, Jesús busca moments de pregària. De silenci i escolta que nodreixi. És temps de
pregar. De fer silenci. I fer-se silenci. És temps de llevar-se d’hora –ben d’hora!- per pregar i trobar-se ben en línia i sintonia amb el Pare. Escoltar-lo. Escoltar-lo en el que vivim. En el que ens arriba des de les necessitats, les crides, els gemecs. És temps de pr eguntar-se de nou pel somni de Déu. I connectar amb ell. Disposar-se.

4.- Temps d’acceptar.

Contínuament acceptar que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin. Temps d’acceptar el canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava. Acceptar. I acceptar activament. Actuant diferent a com inicialment havia pensat, potser. Però actuant. Activa i propositivament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes. Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I endavant.


Mirem Jesús en aquest temps ordinari. Ell va per davant. Obrint camí. I a nosaltres ens toca posar-nos al darrera. A la missió. A seguir-lo amb imaginació i creativitat. Seguir Jesús en la nostra vida ordinària. En el cada dia. Allà on som i on ens movem. On hem estat enviats. Déu surt a trobar-nos, també, en la quotidianitat i les grisors sense brillantors. En el que ens toca de viure. Discret i modest.

Mirem Jesús. Mirem-lo i aprenem.
Josep Miquel Esteban, sj.










Evangeli Mc 1,29-39
Jesús va curar molts malalts de diverses malalties
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.
Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.
De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.
Paraula de Déu


A LA PORTA DE CASA
A la sinagoga de Cafarnaüm Jesús ha alliberat al matí un possés. Ara, s'ens diu que, sortint de la “sinagoga”, s'en va a “la casa” de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que s'esdevé a una casa conté sempre qualque ensenyança per a les comunitats cristianes.
Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on es viu cada dia devora els essers més estimats. En aquesta casa es gesta la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes cal saber que no són un lloc religiós on se viu de la Llei, sinó una llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.
Quan entra a la casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a rebre'ls ja que està ajupida al llit amb febre. Jesús no necessita res més. Romprà el dissabte per segon cop el mateix dia. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall els gests de Jesús amb la dona malalta.
“S'acostà”. El primer que fa sempre: apropar-se als que sofreixen, mirar de prop la seva cara i compartir el seu sofriment: Llavors, “l'agafa per la mà”: toca la malalta, no fa cas de les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la força guaridora. A la fi, “l'aixeca”, la posa dempeus, li torna la dignitat.
Així està sempre Jesús enmig dels seus: amb una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús només sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a “servir” a tots. Ho ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint i tenint cura els uns dels altres.
Seria un error però, pensar que la comunitat cristiana és una família que pensa en els seus propis membres i dóna l'esquena al sofriment dels altres. El relat diu que, aquest mateix dia, “sol post”, quan ha acabat el dissabte, li porten tota casta de malalts i possesos d'algun mal.
Els seguidors de Jesús hem de gravar ben bé aquesta escena. Quan arriba la fosca de la nit, la població sencera, amb els seus malalts “s'agombola a la porta”. Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta d'aquesta casa on és Jesús. L'Església només atreu quan la gent que sofreix pot descobrir dins ella a Jesús curant la vida i alleugerint el sofriment. A la porta de les nostres comunitats hi ha molta gent que sofreix. No l'oblidem.
José Antonio Pagola









RETIRAR-SE A PREGAR
I allà començà a pregar
Enmig d'intensa activitat de profeta itinerant, Jesús tingué sempre cura de comunicació amb Déu en el silenci i la soledat. Els evangelis han conservat el record d'aquest costum que produí profunda impressió: Jesús acostumava retirar-se de nit a pregar.
L'episodi que conta Marc ens ajuda a conéixer el que significava la pregària per a Jesús. El dia abans havia sigut una jornada dura. Jesús “havia curat molts malalts”. L'èxit havia estat molt gros. Cafarnaüm estava commogut: “Tota la població s'amuntegava” envoltant Jesús. Tothom parlava d'ell.
Aqueixa mateixa nit, “de bon matí”, entre les tres i les sis de la matinada, Jesús es lleva i, sense dir res els deixebles, es retira a camp obert. “Allà es posà a pregar”. Necessita estar tot sol amb el seu Pare. No vol deixar-se enterbolir per l'èxit. Només cerca la voluntat del Pare: conéixer bé el camí a recórrer.
Sorpresos per la seva absència, Simó i companys, corren a cercar-lo. No dubten en interrompre el seu diàleg amb Déu. Només el volen retenir: “Tothom vos cerca”. Però Jesús no es deixa programar des de fora. Només pensa en el projecte del seu Pare. Res ni ningú l'apartarà del seu camí.
Cap interés a quedar-se a fruir de l'èxit a Cafarnaüm. No afluixarà davant l'entusiasme popular. Hi ha llogarets que encara no han escoltat la Bona Nova de Déu: “Anem... a predicar també allà”
Un tret positiu del cristianisme del nostre temps és desvetllar la necessitat de cuidar més la comunicació amb Déu, el silenci i la meditació. Els cristians més lúcids i responsables volen dur l'Església d'avui a viure de manera més contemplativa.
És urgent. Els cristians, en general, ja no sabem estar a soles amb el Pare. Els teòlegs, predicadors i catequistes parlem molt de Déu, però parlem poc amb Ell. El costum de Jesús s'ha oblidat fa temps. En les parròquies es fan moltes reunions de treball, però no sabem retirar-nos per a descansar en la presència de Déu i omplir-nos de la seva pau.
Cada cop som menys per a fer més coses. El risc és caure en l'activisme, el desgast i el buit interior. Tanmateix, el nostre problema no és tenir molts problemes, sinó tenir la força espiritual necessària per assolir-los o afrontar-los.
José Antonio Pagola










VIRTUTS.
La Fe
un pas ençà.

L'Esperança
un pas enllà.

La Caritat
un pas ençà i enllà.

Josep M. Ballarín - 30.01.16







Profunditats
Hi ha formes de pregar que es basen en això: “Jo parlo, Tu escoltes”. Descarreguem a Déu tot allò que portem dins, que ens satura, o ens il·lusiona, o ens inquieta…


N’hi ha d’altres, en canvi, que segueixen el “Jo escolto, Tu parles”. Es tracta d’una pregària més profunda, més subtil, que requereix entrenar-se pacientment en descobrir el llenguatge de Déu en el cos, en l’esperit, en els esdeveniments.

Si baixem a zones més pregones trobarem el “Jo escolto, Tu escoltes”. És una comunió interior amb Déu en la qual cap dels dos necessita res més que estar amb l’altre per regenerar-se.


I encara hi ha un últim nivell espiritual, en què “Ningú fa res, l’un esdevé l’Altre, i només s’assaboreix el silenci”. Aquesta plenitud, que ja no necessita paraula ni expressió, és un cim que alguns cops ens pot sorprendre, i que serà un autèntic regal.


A vegades serà més adequada la primera pregària, altres vegades la tercera… depèn del dia, de les circumstàncies, de la pròpia sintonia. No n’hi ha de bones i dolentes, tota profunditat és bella.

Submergim-nos aquesta setmana en alguna d’elles. Provem de tirar el cable al mar, i baixar, i experimentar. Ell ens hi espera.












dimecres, 24 de gener del 2018

DIUMENGE QUART DURANT L'ANY




>



Quart diumenge - Temps Ordinari

Dt 18,15-20
1 Co 7,32-35
Mc 1,21-28

Autoritat
El tema de l'autoritat, i de la seva possible crisi, tant dels pares, com dels mestres, dels polítics o dels que exerceixen qualsevol tipus de càrrec en la societat, és un tema recurrent en els mitjans de comunicació, en publicacions i en diversitat de cercles de la nostra societat.

Per això és oportú, després d'escoltar l'evangeli d'avui, preguntar a què es devia, que, de Jesús, es pogués dir que la seva manera d'ensenyar era amb autoritat. El mateix evangeli apunta que la seva manera d'ensenyar no era com la dels mestres de la Llei. Potser fixant-nos com ho feien ells, per contrast podem albirar el secret de la manera d'ensenyar autoritat de Jesús.
L'ensenyament dels mestres de la llei

Els mestres de la Llei ensenyaven, com els acusarà en altres passatges el mateix Jesús, amb hipocresia, perquè no complien el que ensenyaven, imposaven fortes càrregues a la gent senzilla de les que ells es dispensaven, perquè exigien detalls i oblidaven el principal, perquè ensenyaven amb orgull i supèrbia, des de la superioritat; perquè el que buscaven era ser molt ben considerats pels altres. I aquests, per la seva banda, se sentien humiliats. Sovint els mestres de la Llei formulaven normes que venien dictades pel seu propi interès i conveniència. Podríem dir que era un ensenyament «autoritari».

L'autoritat de Jesús

Evidentment, la forma d'ensenyar i l'autoritat de Jesús no era la mateixa. Era tot el contrari. Jesús ensenyava des de la senzillesa, sense imposicions (només s'imposava als dimonis, al mal que afligia les persones), ensenyava tot el que podia fer bé als altres, el que els feia augmentar la seva sana autoestima, el que els ajudava a créixer. Jesús ensenyava, no des del poder, que imposava i dominava, sinó des de la proximitat i l'amor als oients. Jesús era conseqüent amb el que ensenyava, la seva actuació no es diferenciava de la seva doctrina. Feia èmfasi en el que era important ("El dissabte era per a la persona i no la persona per al dissabte"). La misericòrdia estava molt per sobre de la rígida exigència. No buscava la seva lloança, sinó que feia callar els que volien manifestar la seva condició de Fill de Déu o Messies o el volien proclamar rei.
I, el que ensenyava, com dirà en altres passatges, era el que li donava entendre el seu Pare en les llargues estones de pregària, com hem sentit a la primera lectura, parlant del que ha de dir el profeta: "Ell els dirà tot el que jo l ordenaré ".


La meva autoritat

Així doncs, tinguem la situació que tinguem, examinem la nostra manera d'exercir l'autoritat. Adquirir autoritat no és aconseguir més poder. L'autoritat no és poder, sinó servei. I per tenir autèntica autoritat, no cal tenir cap càrrec rellevant. Tots tenim la nostra autoritat, la nostra influència en els altres. I, per tant, la nostra autoritat s'ha de basar en la coherència personal. Exercir l'autoritat és valorar, estimar la persona a la que et dirigeixes. I, sobretot, per a exercir l'autoritat cal posar-se abans davant Déu i el seu evangeli, pregar, escoltar, estar atent a la necessitat dels altres i fer el que creguis bo per a ells.

Com més visquem la comunió amb els altres, més autoritat tindrem, perquè ens portarà a un millor coneixement, a dir i a fer el millor per al seu bé. L'Eucaristia és font de comunió. Visquem-la!
Francesc Xicoy, sj.









Evangeli Mc 1,21-28
Jesús ensenyava amb autoritat
Lectura de l'evangeli segons sant Marc
A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». I aviat la seva anomenada s'estengué per tota la regió de Galilea.
Paraula de Déu




GUARIDOR
Segons Marc, la primera actuació pública de Jesús fou la curació d'un home posseït per un esperit maligne a la sinagoga de Cafarnaüm. És una escena esglaiadora, contada perquè, des del començament, els lectors descobreixin la força guaridora i alliberadora de Jesús.
És dissabte i el poble està reunit a la sinagoga per a escoltar el comentari de la Llei explicat pels escribes. Per primer cop Jesús proclamarà la Bona Nova de Déu precisament en el lloc on s'ensenyen oficialment al poble les tradicions religioses d'Israel.
Tothom roman sorprès quan l'escolta. Tenen la impressió de que fins ara han escoltat noves velles, dites sense autoritat. Jesús és diferent. No repeteix el que ha sentit a altres. Parla amb autoritat. Anuncia amb llibertat i sense pors a un Déu Bo.
De sobte, un home se posa a cridar: “¿ Has vingut a destruir-nos ?”. Quan ha sentit el missatge de Jesús s'ha sentit amenaçat. El seu món religiós s'enfonsa. S'ens diu que està posseït per un “esperit immund”, hostil a Déu. ¿ Quines forces extranyes l'impideixen escoltar a Jesús ? ¿ Quines experiències nocives i perverses li bloquegen el camí cap al Déu Bo que Jesús anuncia ?
Jesús no perd coratge. Veu el pobre home oprimit pel mal, i crida: “¡Calla i surt d'aquest home!”. Mana que callin aqueixes veus malignes que no deixen trobar-se amb Déu i amb un mateix. Que recuperi el silenci que sana el més profund de l'esser humà.
El narrador descriu la curació de manera dramàtica. En un últim esforç per destruir-lo, l'esperit “el retorce violentament i, en un esgarrip fort, surt d'ell”. Jesús ha alliberat l'home de la violència interior. Ha acabat amb les tenebres i la por a Déu. En endavant podrà escoltar la Bona Nova de Jesús.
Moltes persones viuen dins el seu interior imatges falses de Déu que els fan viure sense dignitat ni veritat. El senten, no com a presència amistosa que convida a viure de manera creativa, sinó com una ombra amenaçant que controla l'existència. Jesús sempre comença curant i alliberant d'un Déu opressor.
Les seves paraules donen confiança i fan desaparéixer les pors. Les seves paràboles atreuen cap a l'amor a Déu, no a l'acatament cec a la llei. La seva presència fa créixer la llibertat, no les servituds, promou l'amor a la vida, no al ressentiment. Jesús cura perquè ensenya a viure de la bondat, el perdó i l'amor, que no exclouen ningú. Guareix perquè allibera del poder de les coses, de l'auto-engany i de l'egolatria.
José Antonio Pagola




UN ENSENYAMENT NOU
L'episodi és sorprenent i esglaiador. Tot s'esdevé a la “sinagoga”, en el lloc on oficialment s'ensenya la Llei, talment com l'interpreten els mestres autoritzats. S'esdevé en “dissabte”, el dia en el qual els jueus observants es reuneixen per a escoltar el comentari dels dirigents. És dins aquest marc on Jesús comença per primera vegada a “ensenyar”.
Res es diu del contingut de les seves paraules. No és el que aquí interessa, sino l'impacte que dóna la seva intervenció. Jesús provoca sorpresa i admiració. La gent capta en ell qualque cosa especial que no troben en els mestres religiosos: Jesús “no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat”.
Els lletrats ensenyen en nom de la institució. S'atenen a les tradicions. Citen un cop i un altre mestres il·lustres del passat. La seva autoritat prové de la funció d'interpretar oficialment la Llei. L'autoritat de Jesús és diferent. No ve de la institució. No es fonamenta en la tradició. Té una altra font. Està ple de l'Esperit vivificador de Déu.
Ho comproven de seguida. De manera inesperada, un possés interromp a crits l'ensenyament: No ho pot suportar. Està esporuguit: “¿ Has vingut per acabar amb nosaltres ?”. Aquell home es trobava bé escoltant els escribes. ¿ Per què se sent ara amenaçat ?
Jesús no viene a destruir a nadie. Precisamente su «autoridad» está en dar vida a las personas. Su enseñanza humaniza y libera de esclavitudes. Jesús no ve a destruir ningú. La seva autoritat està en donar vida a les persones. El seu ensenyar humanitza i allibera d'esclavatges. Les seves paraules conviden a confiar en Déu. Els sondejos mostren que la paraula de l'Església està perdent autoritat i credibilitat. No basta parlar de manera autoritària per a anunciar la Bona Nova de Déu. No és suficient transmetre correctament la tradició per a obrir els cors a l'alegria de la fe. Necessitem urgentment un “ensenyar nou”.
No som “escribes”, sinó deixebles de Jesús. Hem de comunicar el seu missatge, no les nostres tradicions. Hem d'ensenyar curant la vida, no adoctrinant les ments. Hem d'anunciar el seu Esperit, no les nostres teologies.
José Antonio Pagola




* * * * * * * * 


ADORACIÓ NOCTURNA




Pregària amb Exposició del Santíssim a l'Església de Fartàritx


Dijous, 1 de febrer de 2018
Hora 20:30 h




* * * * * * *