DIUMENGE QUINT DURANT L'ANY...

Cinquè diumenge - Temps Ordinari

Jb 7,1-4.6-7
1 Co 9.16-19.22-23
Mc 1,29-39

Va avançant el temps. Estem en el 5è Diumenge del temps ordinari. Res d’especial. Molt normalet tot. Molt quotidià. Aviat interromprem aquest temps ordinari. Però, ara, és aquest el temps celebratiu que ens toca viure. Sense agitacions ni estímuls especials... Tot molt normalet. Potser ben ple de coses. Massa coses. Però ben normalet, tot plegat.

Proposo entendre l’Evangeli d’avui des de aquest temps ordinari, normal, res d’especial. Jesús el va viure. En el temps ordinari passa tot això. Jesús el va viure així.

1.-Temps de trobada

Temps ordinari és temps de tenir cura dels companys. I anar amb ells. Acompanyar el seu viure. Anar a casa amb ells. Celebrar la joia i l’amistat. Potser fer plans. Somiar i animar-nos uns a uns altres. Enfortir la paciència. Interessar-se per les famílies. Compartir taula i alegria. I inquietuds i dubtes...
I, tal com ve la realitat, el temps ordinari es, també, temps d’acostar-se als malalts. De trobada, també amb la malaltia. De comunicar goig i esperança. Vèncer les pors i les paràlisis. Aixecar. Aixecar moral, inèrcies, tendències, hàbits. Vèncer tot allò que ens lliga, prostrats i sense poder alçar-nos.
2.- Temps d’alliberament.

En aquest temps ordinari, normal, Jesús integra de nou a la societat –al servei!!- aquells que han quedat al marge. Aquells i aquelles que han quedat fora del circuit on s’hi juguen les qüestions del futur i per on discorre la vida. És temps de vèncer la indiferència i la irrellevància. Tan se val que sigui assignada, o assumida. Temps d’espolsar i espolsar-se etiquetes i enquadraments. Obrir horitzons i convocar de nou. Refer relacions refredades, trencar fatalismes i integrar de nou. Tornar a començar.
3.- Temps de pregar.

En temps ordinari, Jesús busca moments de pregària. De silenci i escolta que nodreixi. És temps de

pregar. De fer silenci. I fer-se silenci. És temps de llevar-se d’hora –ben d’hora!- per pregar i trobar-se ben en línia i sintonia amb el Pare. Escoltar-lo. Escoltar-lo en el que vivim. En el que ens arriba des de les necessitats, les crides, els gemecs. És temps de pr eguntar-se de nou pel somni de Déu. I connectar amb ell. Disposar-se.

4.- Temps d’acceptar.

Contínuament acceptar que les coses són com són. I no com m’agradaria que fossin i sortissin. Temps d’acceptar el canvi i el canvi de plans. Els imprevistos i allò que ve. Allò que no surt com esperava. Acceptar. I acceptar activament. Actuant diferent a com inicialment havia pensat, potser. Però actuant. Activa i propositivament. Sense retirades, inhibicions ni passotismes. Acceptar de prendre la vida a les pròpies mans. I endavant.

Mirem Jesús en aquest temps ordinari. Ell va per davant. Obrint camí. I a nosaltres ens toca posar-nos al darrera. A la missió. A seguir-lo amb imaginació i creativitat. Seguir Jesús en la nostra vida ordinària. En el cada dia. Allà on som i on ens movem. On hem estat enviats. Déu surt a trobar-nos, també, en la quotidianitat i les grisors sense brillantors. En el que ens toca de viure. Discret i modest.

Mirem Jesús. Mirem-lo i aprenem.

Josep Miquel Esteban, sj.

Evangeli Mc 1,29-39

Jesús va curar molts malalts de diverses malalties

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Paraula de Déu

A LA PORTA DE CASA

A la sinagoga de Cafarnaüm Jesús ha alliberat al matí un possés. Ara, s'ens diu que, sortint de la “sinagoga”, s'en va a “la casa” de Simó i Andreu. La indicació és important, ja que a l'evangeli de Marc el que s'esdevé a una casa conté sempre qualque ensenyança per a les comunitats cristianes.

Jesús passa de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, a la casa, lloc on es viu cada dia devora els essers més estimats. En aquesta casa es gesta la nova família de Jesús. En les comunitats cristianes cal saber que no són un lloc religiós on se viu de la Llei, sinó una llar on s'aprèn a viure de manera nova en torn a Jesús.

Quan entra a la casa, els deixebles li parlen de la sogra de Simó. No pot sortir a rebre'ls ja que està ajupida al llit amb febre. Jesús no necessita res més. Romprà el dissabte per segon cop el mateix dia. Per a ell, l'important és la vida sana de les persones, no les observances religioses. El relat descriu amb detall els gests de Jesús amb la dona malalta.

“S'acostà”. El primer que fa sempre: apropar-se als que sofreixen, mirar de prop la seva cara i compartir el seu sofriment: Llavors, “l'agafa per la mà”: toca la malalta, no fa cas de les regles de puresa que ho prohibeixen; vol que la dona senti la força guaridora. A la fi, “l'aixeca”, la posa dempeus, li torna la dignitat.

Així està sempre Jesús enmig dels seus: amb una mà estesa que ens aixeca, com un amic proper que ens infon vida. Jesús només sap servir, no ser servit. Per això la dona curada per ell es posa a “servir” a tots. Ho ha après de Jesús. Els seus seguidors han de viure acollint i tenint cura els uns dels altres.

Seria un error però, pensar que la comunitat cristiana és una família que pensa en els seus propis membres i dóna l'esquena al sofriment dels altres. El relat diu que, aquest mateix dia, “sol post”, quan ha acabat el dissabte, li porten tota casta de malalts i possesos d'algun mal.

Els seguidors de Jesús hem de gravar ben bé aquesta escena. Quan arriba la fosca de la nit, la població sencera, amb els seus malalts “s'agombola a la porta”. Els ulls i les esperances dels que sofreixen cerquen la porta d'aquesta casa on és Jesús. L'Església només atreu quan la gent que sofreix pot descobrir dins ella a Jesús curant la vida i alleugerint el sofriment. A la porta de les nostres comunitats hi ha molta gent que sofreix. No l'oblidem.

José Antonio Pagola

RETIRAR-SE A PREGAR

I allà començà a pregar

Enmig d'intensa activitat de profeta itinerant, Jesús tingué sempre cura de comunicació amb Déu en el silenci i la soledat. Els evangelis han conservat el record d'aquest costum que produí profunda impressió: Jesús acostumava retirar-se de nit a pregar.

L'episodi que conta Marc ens ajuda a conéixer el que significava la pregària per a Jesús. El dia abans havia sigut una jornada dura. Jesús “havia curat molts malalts”. L'èxit havia estat molt gros. Cafarnaüm estava commogut: “Tota la població s'amuntegava” envoltant Jesús. Tothom parlava d'ell.

Aqueixa mateixa nit, “de bon matí”, entre les tres i les sis de la matinada, Jesús es lleva i, sense dir res els deixebles, es retira a camp obert. “Allà es posà a pregar”. Necessita estar tot sol amb el seu Pare. No vol deixar-se enterbolir per l'èxit. Només cerca la voluntat del Pare: conéixer bé el camí a recórrer.

Sorpresos per la seva absència, Simó i companys, corren a cercar-lo. No dubten en interrompre el seu diàleg amb Déu. Només el volen retenir: “Tothom vos cerca”. Però Jesús no es deixa programar des de fora. Només pensa en el projecte del seu Pare. Res ni ningú l'apartarà del seu camí.

Cap interés a quedar-se a fruir de l'èxit a Cafarnaüm. No afluixarà davant l'entusiasme popular. Hi ha llogarets que encara no han escoltat la Bona Nova de Déu: “Anem... a predicar també allà”

Un tret positiu del cristianisme del nostre temps és desvetllar la necessitat de cuidar més la comunicació amb Déu, el silenci i la meditació. Els cristians més lúcids i responsables volen dur l'Església d'avui a viure de manera més contemplativa.

És urgent. Els cristians, en general, ja no sabem estar a soles amb el Pare. Els teòlegs, predicadors i catequistes parlem molt de Déu, però parlem poc amb Ell. El costum de Jesús s'ha oblidat fa temps. En les parròquies es fan moltes reunions de treball, però no sabem retirar-nos per a descansar en la presència de Déu i omplir-nos de la seva pau.

Cada cop som menys per a fer més coses. El risc és caure en l'activisme, el desgast i el buit interior. Tanmateix, el nostre problema no és tenir molts problemes, sinó tenir la força espiritual necessària per assolir-los o afrontar-los.

José Antonio Pagola

VIRTUTS.
La Fe
un pas ençà.

L'Esperança
un pas enllà.

La Caritat
un pas ençà i enllà.

Josep M. Ballarín - 30.01.16

Profunditats

Hi ha formes de pregar que es basen en això: “Jo parlo, Tu escoltes”. Descarreguem a Déu tot allò que portem dins, que ens satura, o ens il·lusiona, o ens inquieta…

N’hi ha d’altres, en canvi, que segueixen el “Jo escolto, Tu parles”. Es tracta d’una pregària més profunda, més subtil, que requereix entrenar-se pacientment en descobrir el llenguatge de Déu en el cos, en l’esperit, en els esdeveniments.

Si baixem a zones més pregones trobarem el “Jo escolto, Tu escoltes”. És una comunió interior amb Déu en la qual cap dels dos necessita res més que estar amb l’altre per regenerar-se.

I encara hi ha un últim nivell espiritual, en què “Ningú fa res, l’un esdevé l’Altre, i només s’assaboreix el silenci”. Aquesta plenitud, que ja no necessita paraula ni expressió, és un cim que alguns cops ens pot sorprendre, i que serà un autèntic regal.

A vegades serà més adequada la primera pregària, altres vegades la tercera… depèn del dia, de les circumstàncies, de la pròpia sintonia. No n’hi ha de bones i dolentes, tota profunditat és bella.

Submergim-nos aquesta setmana en alguna d’elles. Provem de tirar el cable al mar, i baixar, i experimentar. Ell ens hi espera.