(POWER POINT)
EVANGELI
Jo som el pa viu baixat
del cel
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,41-51
41
Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia
dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», 42
i es preguntaven:
--Aquest,
¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i
la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?
43
Jesús els digué:
--No
murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no
pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui
vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. 45
En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per
Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament
vénen a mi. 46 No és pas que algú
hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que
ha vist el Pare. 47 Us ho asseguro: els
qui creuen tenen vida eterna. 48 Jo sóc
el pa de vida. 49 Els vostres pares van
menjar el mannà en el desert, però van morir. 50
Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui
en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu
que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el
pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.
Paraula
de Déu
Homilia
per al diumenge 12 d'agost de 2018
1. La nostra
vida no sempre és fàcil. Hi ha moments que ens sentim incompresos,
decebuts, desanimats, que ens sentim fracassats i sense forces i
potser experimentem l'impuls de tirar la tovallola.
Tots hem viscut
nits d’aquelles que se’ns fan eternes. Que restem desvetllats
sense poder agafar el son, que desitjaríem que mai no arribés el
matí perquè ens sentim sense forces per afrontar la crua realitat
que ens toca viure.
També es va trobar en aquesta situació el profeta Elies, tal com hem escoltat a la primera lectura. Intentava ser fidel al Senyor, però és perseguit i s’ha d’escapar. I queda descoratjat i abatut. Però Déu no l’abandona: li fa arribar un pa que li dóna força per continuar endavant. És tot un símbol que també es fa realitat en la vida de cadascun de nosaltres.
També es va trobar en aquesta situació el profeta Elies, tal com hem escoltat a la primera lectura. Intentava ser fidel al Senyor, però és perseguit i s’ha d’escapar. I queda descoratjat i abatut. Però Déu no l’abandona: li fa arribar un pa que li dóna força per continuar endavant. És tot un símbol que també es fa realitat en la vida de cadascun de nosaltres.
Déu tampoc ens
abandona en les nostres dificultats. Ho hem escoltat a
l’evangeli. Jesucrist ens ofereix un pa que dóna força, un pa que
dóna vida. Aquest pa és Ell mateix, el Fill de Déu, el nostre
Salvador.
Jesús és la llum
que il·lumina les nostres foscors; Ell és el nostre company de
camí; Ell és la força que en moments de defallença també ens
diu: "Aixeca’t i menja que tens molt de camí a fer".
El Senyor,
certament, no ens solucionarà els problemes, però sí ens farà
sentir que ens estima, que ens comprèn, que lluita al costat
nostre. I qui se sent estimat i comprès sempre troba forces per
seguir lluitant. Allò que és més dur és la soledat, però mai no
es fa llarg el camí al costat d’un bon Amic.
Sabem escoltar la veu del Senyor? Confiem en Ell, sobretot en les nostres hores baixes?
Sabem escoltar la veu del Senyor? Confiem en Ell, sobretot en les nostres hores baixes?
2- Hi ha una
altra ensenyança important que podem treure de les lectures que hem
escoltat.
Quan una persona
celebra el seu aniversari, sempre és bo recordar-li que l'important
no és "afegir anys a la vida, sinó vida als anys". Que
visquem pocs o molts anys, això és molt secundari. Allò que
realment importa és que la nostra vida sigui plena; que
doni fruit, que tingui sentit.
Sant Pau, a la
segona lectura, ens ha explicat com podem omplir de vida els
nostres anys. Diu: "Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni,
crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria".
Si nosaltres som
capaços d’evitar tot això, la nostra vida serà més plena, i la
convivència amb les persones que ens envolten, serà més
enriquidora. Fixem-nos que moltes de les nostres enrabiades, neixen
del fet de nos ser capaços d’acceptar tal com són les persones
que tenim al costat.
Nosaltres les
voldríem canviar, modelar al nostre gust. I com que no ho aconseguim
- perquè les persones mai no canvien per la força!- llavors
ens posem de mal humor. I això no és lògic ni és cristià i, a
més, ens treu la pau.
És clar que hem d’ajudar les persones a ser millors, a alliberar-se dels seus defectes. Es clar que sí. Però sovint ens equivoquem de direcció: no posem l’esforç on caldria posar-lo.
És clar que hem d’ajudar les persones a ser millors, a alliberar-se dels seus defectes. Es clar que sí. Però sovint ens equivoquem de direcció: no posem l’esforç on caldria posar-lo.
En comptes
d’esforçar-nos per canviar l’altre, el que cal és centrar el
nostre esforç en canviar la nostra actitud: la meva!
Més que intentar
modificar la manera de ser de l’altre, el que haig de fer és un
esforç sincer per acceptar-lo tal com és. Aquesta és la base de la
convivència i de l’esperit cristià.
La causa del fracàs
de molts matrimonis o de molts grups o comunitats, rau aquí:
en no voler fer l’esforç d’acceptar que l’altre pugui ser ell
mateix, diferent de com jo voldria.
Sant Pau ens ho ha
recordat clarament: "Sigueu bondadosos i compassius els uns amb
els altres". "Perdoneu-vos". "Viviu estimant".
Val la pena que li
fem cas. No pretenguem canviar l’altre. Estimem-lo. I
l’altre, en sentir-se valorat i estimat, ja trobarà la força per
canviar. Això val especialment per a la parella i per als fills
adolescents.
És així com
intento relacionar-me amb les persones que Déu posa al meu
costat? Per què?
3-
Diguem finalment, que val la pena, ara que som l’estiu i segurament
disposem de més temps, que ens esforcem per fomentar unes bones
relacions amb tothom, que són la base d’una bona convivència
amable i enriquidora.
Però, sobretot,
val la pena que fomentem l’amistat amb Jesús, aquell que se’ns
ha presentat a l’evangeli com el pa portador de vida. És Ell qui
ens dóna la força per tenir paciència, per ser bondadosos, per
saber perdonar... En una paraula: és Ell qui ens dóna la força per
estimar de veritat.
Si estem en
contacte íntim amb el Senyor, els nostres anys, pocs o molts,
s’ompliran de vida. I també, amb tota seguretat, ajudarem a omplir
de vida les persones que ens envolten.
No creieu que val
la pena?
ATRETS
PEL PARE CAP A JESÚS
Segons
el relat de Joan, Jesús repeteix cada cop de manera més
oberta que ve de Déu per a oferir a tots un aliment que dóna
vida eterna. La gent s'escandalitza i reacciona: Conéixem els
seus pares. ¿ Com pot dir que ve de Déu ?
No
ens pot sorprendre sa reacció. ¿ És raonable creure en
Jesucrist ? ¿ Com podem creure que en aquest home concret, nat
al temps de Herodes el Gran, i conegut per la seva
activitat profètica a la Galilea dels anys trenta, s'ha
encarnat el Misteri insondable de Déu.
Jesús
no dóna resposta a les seves objeccions. Va directament al
gra: “No murmureu”. És un error resistir-se a la novetat
radical de la seva persona obstinant-se en pensar que ja ho
saben tot de sa seva identitat. Els indicarà el camí que
poden seguir.
Jesús
pressuposa que ningú pot creure en ell si no és atret per sa
persona. És cert. Tal volta, des de la nostra cultura, ho
entendrem millor. No és fàcil creure en doctrines o
ideologies. La fe i la confiança es desvetllen dins nosaltres
quan ens sentim atrets per algú que ens fa bé i ens ajuda
a viure.
Però
Jesús els adverteix d'una cosa important: “Ningú pot
acceptar-me si el Pare, que m'ha enviat , no li concedeix”.
L'atracció cap a Jesús la produeix Déu mateix. El Pare que
l'ha enviat al món desvetlla el nostre cor per a que ens
apropem a Jesús amb goig i confiança, superant dubtes i
resistències.
Per
això hem d'escoltar la veu de Déu dins els nostre cor i
deixar-nos menar per ell cap a Jesús. Deixar-nos ensenyar
dòcilment per aquest Pare, Creador de la vida i Amic de
l'esser humà: “Tot aquell que escolta el Pare i reb la
seva ensenyança m'accepta a mi”.
L'afirmació
de Jesús és revolucionària per a aquells jueus. La
tradició bíblica deia que l'esser humà escolta dins son cor
la crida de Déu a acomplir fidelment la Llei. El profeta
Jeremies havia proclamat així la promesa de Déu: “Jo
posaré la meva Llei dins vosaltres i l'escriuré dins vostre
cor”.
Les
paraules de Jesús conviden a viure una experiència diferent.
La consciència no és només el lloc amagat i privilegiat en
el qual podem escoltar la Llei de Déu. Si dins l'íntim del
nostre ser, ens sentim atrets per allò que és bo, bell, noble,
que fa bé a l'esser humà, que cosntrueix un món millor,
fàcilment ens sentirem invitats per Déu a sintonitzar amb
Jesús.
ATRACCIÓ
PER JESÚS
Jo
som el pa baixat del cel.
L'evangelista
Joan repeteix, un cop i un altre, expressions i imatges de
gran força per a gravar bé dins les comunitats cristianes
que s'han d'apropar a Jesús per a descobrir en ell una
font de vida nova. Un principi vital que no és comparable
amb res que hagin conegut abans.
Jesús
és “pa baixat del cel”. No confondre amb qualsevol
altre font de vida. En Jesucrist podem nodrir-nos d'una força,
una llum, una esperança, un alè vital... que vénen del misteri
mateix de Déu, Creador de la vida. Jesús és “el pa de
la vida”.
Per
això, no és possible trobar-se amb ell de qualsevol manera.
Cal anar al més pregon de nosaltres mateixos, obrir-nos a Déu
i “escoltar
el que ens diu el Pare”. Ningú
pot sentir vertadera atracció per Jesús, “si
no l'atreu el Pare que l'ha enviat”.
El
més atractiu de Jesús és sa capacitat de donar vida. El qui
creu en Jesucrist i sap entrar en contacte amb ell, coneix
una vida diferent, de qualitat nova, una vida que pertany ja
al món de Déu. Joan gosa dir que “el
que menja d'aquest pa, viurà per a sempre”.
Si
en les nostres comunitats cristianes no ens nodrim del
contacte amb Jesús, seguirem ignorant el més essencial i
decisiu del cristianisme. Per això, res hi ha pastoralment més
urgent que cuidar bé la nostra relació amb Jesús el
Crist.
Si,
en l'Església, no ens sentim atrets per aquest Déu encarnat
en un home tan humà, pròxim i cordial, ningú ens treurà
de l'estat de mediocritat en el qual vivim. Ningú ens
estimularà per a anar més lluny que l'establert per nostres
institucions. Ningú ens animarà per a anar més endavant que
el que marquen les tradicions.
Si
Jesús no ens alimenta amb el seu Esperit de creativitat,
estarem agafats pel passat, viurem nostra religió des de
formes, concepcions i sensibilitats desenvolupades en altres
èpoques i per altres temps que no són els nostres. Però,
llavors, Jesús no podrà comptar amb la nostra cooperació
per a engendrar i alimentar la fe dins els cor dels homes
i dones d'avui.
José
Antonio Pagola
DEIXAR-SE
GUIAR PER DÉU
Ningú
pot venir a mi si no l'atreu el meu Pare.
Jesús
se troba discutint amb un grup de jueus. En un moment, fa
una afirmació important: “Ningú
pot venir a mi si no l'atreu el Pare”.
I després continua: “Qui
escolta el que el meu Pare diu i aprén, ve a mi”.
La
incredulitat comença a brollar en nosaltres des del moment
que comencem a organitzar la nostra vida d'esquena a Déu.
Així de simple. Déu roman com algú poc important que
s'arracona en qualque part oblidada de la nostra vida. És
fàcil viure “passant de Déu”.
Els
qui ens deim creients no som ja capaços d'escoltar a Déu.
No és que Déu no parli en el fons de les consciències.
És que, plens de soroll i autosuficiència, no sabem ja
percebre sa presència callada dins nosaltres.
Tal
volta aquí està la tragèdia. Espolsem Déu del nostre
cor. Ens resistim a escoltar sa crida. Ens amaguem de sa
mirada amorosa. Preferim “altres déus” amb els quals
viure de manera més còmoda i menys responsable.
Tanmateix,
sense Déu dins el cor, anem perduts. No sabem d'on venim i
cap on anem. No reconeixem què és l'essencial i que no
important. Ens fatiguem cercant seguretat i pau, però el
nostre cor el nostre cor segueix inquiet i insegur.
Hem
oblidat que la pau, la veritat i l'amor es desvetllen en
nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot cobra nova llum.
Tot comença a ser vist de manera agradable i esperançada.
El
concili Vaticà II parlava de “consciència” com a “el
nucli més secret” de
l'esser humà, el “sagrari”
en
el qual la persona “es
troba sols amb Déu”, un
espai interior on “la
veu de Déu ressona dins son recinte més íntim”. Anar
al fons d'aquesta consciència, escoltar els anhels més
nobles del cor, és el camí més senzill per a escoltar a
Déu. Qui escolta aquesta veu interior, es sentirà atret
cap a Jesús.
José
Antonio Pagola
ACOMPANYAR
FINS AL FINAL
El
que creu té vida eterna.
El
progrés de la medicina ha fet créixer en nombre de malalts
als quals s'allarga la vida durant un temps, però sense
possibilitat de curació. Aquests malalts que viuen el trànsit
d'anar “acabant” sa vida de manera inevitable demanen
avui una atenció particular.
És
difícil entendre el que un malalt terminal viu en el seu
caminar cap al final. Agotament i debilitat extrema, por al
dolor, impotència al veure que la vida s'escapa sense remei,
temor davant el desconegut, pena immensa per abadonar els sers
estimats, por a estar tot sol en l'hora final.
La
proximitat de la mort afligeix el malalt. Fa sofrir
intensament els familiars, amics i tots els que l'estimen de
veres. És dur estar devora el que ha de morir. És vol
mitigar la situació, però es senten impotents; la pena d'una
vida estimada s'acaba. ¿ Què podem fer?
Primer,
estar a prop, no deixar tot sol el malalt. No es pot curar,
però es pot cuidar, acompanyar, ajudar a viure els darrers
moments de mab¡nera digna, serena i cofiada. Ës el moment
d'envoltar la persona malalta d'afecte i tendresa.
Alleugerir
al màxim el dolor perquè pugui viure son procés amb
serenitat. Això vol dir calmar el dolor físic amb mitjans
apropiats, però també confortar-lo en el sofriment moral i
animar-lo en el moment de crisi o depressió.
El
malalt necessita cures sanitàries que assegurin millor
qualitat de vida, però pot necessita també ajuda per curar
ferides del passat, per fer front amb serenor a sentiments
oscurs de culpa, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb
Déu, per acomiadar-se d'aquest món amb pau.
És
el moment d'atendre llurs demandes més profundes: ¿Com es sent
inteiorment ?, ¿ a quivol tenir a prop ? , ¿com li podem
ajudar millor?, ¿ què desitja...?
Quina
ajuda parlar de fe i des de la fe. Poder suggerir al
malalt amb paraules i gestos senzills la tendresa i la bondat
de Déu que ens espera i acull al final de la vida amb
amor immesurable de Pare. Aleshores, pot ser escoltem amb
més profunditat les paraules de Jesús: “Us
ho asseguro: el que creu té vida eterna”.
José
Antonio Pagola
FA
PENSAR
El
que creu té vida eterna.
Cal
agrair a F
Savater la
valentia amb que planteja la qüestió de la mort. No és
la forma habitual. Amb estil clar i inconfundible, Savater
ens col·loca a tots davant la realitat ineludible de la
mort. Únic esdeveniment cert i inevitable. “La vida està
perduda d'endavant”. Experiència absolutament personal i
intransferible: “Jo em moriré i això és terrible”.
Realitat sempre imminent: Puc morir en qualsevol moment”.
El
filòsof diu que les religions escatimen la tragèdia de la
mort i la converteixen en un simple “tràmit necessari” per
a néixer a la vida eterna.
Actitud
ingenua que probablement ha sorgit per l'experiència del
somni: “Crec que si no somniéssim quan dormim, ningú hauria
pensat mai en la possibilitat sorprenent d'una vida més
enllà de la mort”. Sincerament, em costa creure que
Savater pensi que aqueixa sia la veritat de l'origen de l'anhel
de immortalitat latent dins l'esser humà. Descartada la
il·lusió religiosa i després de recórrer posicions
filosòfiques, Savater confessa que la mort és com un
“frontó impenetrable” contra el qual nostre pensament
reboteix per a tornar un pic i un altre sobre aquesta vida.
No hi ha cap esperança de transcendir-la. Però no cals
desesperar. L'important és que estem vius. “Ja no hi haurà
mort eterna per a nosaltres”.
La
mort no podrà impedir que hàgim viscut. Quan l'esser humà
fa aquesta constatació de la seva presència en la vida,
“s'exalta” i assumeix la vida amb alegria, sense
desesperar davant la mort. Mai aquesta alegria triumfarà per
complet sobre la desesperació, però a partir d'ella
“tractarem d'alleugerir la vida del pes aclaparador i nefast
de la mort”.
Pot
ser aquestes reflexions semblin “analgèsics” que ens
vulguin consolar d'una mort ineludible. Com diu Savater, “la
mort fa pensar”. Però no sols sobre aquesta vida, sinó
sobre el misteri últim de l'existència i de l'esser humà. No
sabem res aquí. No hi ha verificacions científiques ni
metafísiques. Només hi cab la fe o la desesperança,
l'alegria resignada davant el final inevitable o l'alegria
esperançada davant la salvació possible. Des de la fe
cristiana, decisiu és la resposta personal i intranferible a
la promesa de Crist: “Us asseguro: el qui creu en mi té
vida eterna”.
VACACIONS
I RELIGIOSITAT
El
qui creu té vida eterna.
Harmonitzar
aquestes dues realitats. Per a molts “vacacions” i
“religiositat” no tenen res en comú. Ans el contrari,
són dues experiències que es repel·len mutuament.
“Vacacions”
és un terme que del llatí “vacare” vol dir “estar
ociós”, “estar lliure d'obligacions”, “no ocupar-se de
les tasques habituals”. I, de fet, aquest és per a molts
l'objectiu principal del descans estiuenc: alliberar-se de
qualsevol obligació penosa.
Esclat
cap a les platges, la muntanya, llocs d'estiu, desenfrè per
canviar d'aires, fugir de la feina, de la rutina i
d'horaris que fermen... ¿ Com pensar durant les vacances en
“la religió” ?
Estem
de vacacions, l'important és disfrutar, diversió, alliberació
d'obligacions, inclús religioses.
¿Per
què quan amb més temps lliure se prescindeix de celebrar
la fe ? ¿ Per què quan hi ha més possibilitats de viure de
forma més humana les diferents dimensions de la persona, no
es té cura de l'esperit ?
Hi
ha molts factors però no cal oblidar que que molts entenen
la religió com una obligació feixuga i no com a font de
vida. ...Així és normal que en temps de vacances s'alliberin
d'una obligació com de la feina.
Tanmateix,
vivim un fenomen nou i significatiu. A mesura que els
cristians descobrim la fe com l'estímul millor per a viure de
manera sana, aprenem a cercar en vancances un descans més
integral on cultivem l'esperit de manera important. Visites a
santuaris i ermites per a pregar; peregrinacions i marxes
religioses per a renovar la vida i l'esperit; els monestirs
acullen cada cop més grups que cerquen quelcom més que “el
gregorià” com esnobisme passatger.
Penós
és veure les persones que arriben de les vacacions amb
l'esperit més buit, el cos més cansat, ressentits del ritme
trepidant de l'estiu i necessitats d'un descans que ja no
trobaran en la rutina durant l'any.
Les
paraules de Jesús prometen al qui viu de la fe una vida
eterna, que comença des d'ara i no s'acaba mai. És bo
escoltar-les també en temps de vacances: “Jo
us asseguro: el que creu té vida eterna”.
José
Antonio Pagola
NO
ÉS NORMAL
Ningú
pot venir a mi si no el porta el meu Pare.
Per
molts homes i dones de la meva generació, nats dins famílies
creients, batejats als pocs dies de vida i educats sempre en
ambient cristià, ens pot passar el mateix. Hem respirat la fe
de manera tan natural que podem pensar que és normal ser
creient.
Sorprenent
el nostre llenguatge. Parlem com si creure fos el normal.
En canvi, a qui agafa una postura no creient davant la
vida és considerat com un home o dona al qual li manca
qualque cosa. Llavors el designem amb forma privativa:
“increient” o “in-crèdul”.
No
ens adonem que la fe no és quelcom natural sinó un do
immerescut. Els increients no són gent rara com ens pugui
semblar. Ans al contrari, som els cristians els qui resultem
força estranys.
¿
És normal ser avui deixebles d'un home ajusticiat pels romans
ara fa vint segles, del qual m proclamem que ressuscità a la
vida perquè era el Fill de Déu fet home ? ¿ És raonable
esperar en un més enllà que podria ser la projecció dels
nostres desitjos i l'engany més gros de la humanitat ?
¿
No és sorprenent pretendre acollir al mateix Crist dins la
nostra vida, compartint junts son cos i sa sang en ritus i
celebracions de caràcter arcaic ?
¿
No és una presumpció pregar i creure que Déu ens escolta
o lleguir els llibres sagrats pensant que Déu ens està
parlant ?
L'encontre
amb increents que ens manifesten honestament les seves dubtes i
incerteses, pot ajudar avui als cristians a viure la fe de
manera més realista i humil, però també amb més goig i
agraïment.
La
fe no és quelcom natural i espontani. És un do immerescut,
una aventura extraordinària. Un mode “d'estar en la vida”,
que neix i s'alimenta de la gràcia de Déu. Els cristians
tenim raons per creure, però la fe “no es fonamenta en
saviesa humana”, com diu sant Pau. Els creients hem d'esoltar
les paraules de Jesús: “No
critiqueu. Ningú pot venir a mi si nol l'atreu el Pare que
m'ha enviat”. No
omplir el cor de crítiques amargues, obrir-nos a l'acció
del Pare.
Per
a creure cal fer front a la vida amb sinceritat total, però
és decisiu deixar-se guiar per la mà amorosa d'aquest Déu
que condueix misteriosament la nostra vida.
José
Antonio Pagola
