DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY

SAL I LLUM Video

DIUMENGE XVIII

                                                                         ENTRAR A LA PARRÒQUIA 

18º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

+ Lectura del sant Evangeli segons Sant Joan.

Joan 6, 24-35

24 Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. 25 Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar: --Rabí, quan has arribat? 26 Jesús prengué la paraula i els digué: --Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. 27 Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell. 28 Ells li preguntaren: --Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu? 29 Jesús els respongué: --L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat. 30 Li replicaren: --I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? 31 Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment. 32 Llavors Jesús els respongué: --Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. 33 El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món. 34 Ells li demanen: --Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest. 35 Jesús els diu: --Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set.

Paraula de Déu.

PA DE VIDA ETERNA

¿Per què interessant-nos per Jesús després de vint segles ? ¿Què podem esperar d'ell ? ¿ Què ens pot aportar als homes i dones del nostre temps ?¿ Ens pot resoldre els problemes del món actual ? L'evangeli de Joan parla d'un diàleg interessant de Jesús amb una multitud a les vores del llac de Galilea.

El dia abans han compartit amb Jesús una menjada sorprenent i gratuita. Han menjat fins a assaciar-se. ¿ Com podran deixar-lo anar-se'n ? Cerquen que Jesús repeteixi son gest i els alimenti de franc un altre cop. No pensen en res més.

Jesús els desconcerta amb un plantejament no esperat: “No heu de treballar per un menjar que es fa malbé sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna”. Però, ¿ no cal tenir cura del pa de cada dia? És indispensable per a viure. El necessitem i cal treballar perquè no manqui a ningú. Jesús ho sap. El pa és el primer. Sense menjar no es pot viure. Per això té cura dels famolencs i captaires que no reben dels rics ni les miques que cauen de taula. Per això maleeix els terratinents insensats que acumulen el gra sense pensar amb els pobres. Per això ensenya als seus seguidors a demanar cada dia al Pare el pa per a tots els seus fills.

Jesús vol desvetllar dins ells una fam diferent. Els parla d'un pa que no assacia només la fam d'un dia, sinó la fam i set de vida que hi ha dins l'esser humà. No l'oblidem. Dins nosaltres hi ha fam de justícia per a tots, fam de llibertat, de pau, de veritat. Jesús es presenta com aquest Pa que ens ve del Pare, no per a assaciar-nos de menjar sinó “per a donar vida al món”.

Aquest Pa, vingut de Déu, “dóna la vida eterna”. Els aliments que mengem cada dia ens mantenen vius durant un temps, però arriba un moment en el qual no poden defensar-nos de la mort. Inútil és seguir corrent. No ens poden donar vida més enllà de la mort.

Jesús es presenta com a “Pa de vida eterna”. Cadascú ha de decidir com vol viure i com vol morir. Però, els que ens deim seguidors seus hem de saber que creure en Crist és alimentar en nosaltres una força imperible, començar a viure quelcom que no acabarà amb la nostra mort. Senzillament, seguir a Jesús és entrar en el misteri de la mort sostinguts per sa força ressuscitadora.

Quan aquelles gents de Cafarnaum escoltaven aquestes paraules, cridaven des del més pregon del cor: “Senyor, donau-nos sempre d'aquest pa”. Des de la nostra fe vacil·lant, a voltes no gosem a demanar una cosa semblant. Tal volta, ens preocupem només de la menjada de cada dia. I, a voltes, només de la nostra.

EL COR DEL CRISTIANISME

Que cregueu el qui us ha enviat.

La gent necessita Jesús i el cerca. Hi ha el que els atreu en ell, però encara no saben exactament per què el cerquen i per a què. Segons l'evangelista, molts ho fan perquè el dia abans els ha donat pa per a assaciar sa fam.

Jesús comença per conversar amb ells. Cal aclarir coses des del principi. El pa material és molt important. Ell els ha ensenyat a demanar a Déu “el nostre pa de cada dia” per a tots. Però l'esser humà necessita qualque cosa més. Jesús vol oferir-los un aliment que pugui assaciar per a sempre la fam de vida.

La gent intueix que Jesús els obri un horitzó nou, però no saben que fer, ni per on començar. L'evangelista resumeix els interrogants amb aqueixes paraules: “¿Què hem de fer per obrar com Déu mana?”. Hi ha un desig sincer d'encertar. Volen treballar en el que Déu vol, però, avesats a pensar-ho tot des de la Llei, demanen a Jesús quines obres, pràctiques i observances noves cal tenir en compte.

La resposta de Jesús toca el cor del cristianisme: “l'obra (en singular) que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat”. Déu sols vol que creguin en Jesucrist ja que és el gran regal que ell ha enviat al món. Aquesta és la nova exigència. En això han de treballar. El demés és secundari.

Després de vint segles de cristianisme necessitem descobrir de bell nou que la força i l'originalitat de l'Església està en creure en Jesucrist i seguir-lo. Necessitem passar d'una actitud d'adeptes a una religió de “creences” i “pràctiques” a viure com a deixebles de Jesús.

La fe cristiana no està en el compliment correcte d'unes pràctiques i observances noves, superiors a les de l'Antic Testament. No. La identitat cristiana està en aprendre a viure un estil de vida que neix de la relació viva i confiada en Jesús el Crist. Ens fem cristians en la mesura que aprenem a pensar, sentir, estimar, treballar, sofrir i viure com Jesús.

Ser cristià exigeix avui una experiència de Jesús i una identificació amb son projecte que no es requeria fa uns anys per a ser bon practicant. Per a subsistir enmig de la societat laica, les comunitats cristianes necessiten tenir esment més que mai a l'adhesió i al contacte amb Jesús el Crist.

José Antonio Pagola

EL MILLOR TREBALL

Els treballs que Déu vol.

L'evangelista Joan ofereix la seva visió de la fe cristiana amb discursos i conversacions entre Jesús i la gent a les voreres del llac de Galilea. Jesús els diu que no treballin per qualsevol cosa, que no pensin només en un “aliment que passa”. L'important és treballar en l'horitzó a “la vida eterna”.

Sens dubte, és així. Jesús té raó. Però, ¿quin és el treball que vol Déu? Aquesta és la pregunta de la gent: ¿com ocupar-nos en els treballs que Déu vol? La resposta de Jesús és desconcertant. L'únic treball que Déu vol és aquest: “que cregueu en el que Déu us ha enviat”.

“Creure en Jesús” no és una experiència teòrica, un exercici mental. No és simplement una adhesió religiosa. És un “treball” en el qual els seus seguidors han d'esmerçar la seva vida.. Creure en Jesús és quelcom que cal cuidar i treballar cada dia.

“Creure en Jesús” és configurar la vida des d'ell, convençuts de que sa vida fou vertadera: una vida que condueix a la vida eterna. Llur manera de viure a Déu com a Pare, la seva forma de reaccionar sempre amb misericòrdia, son deler en desvetllar esperança és el millor que pot fer l'esser humà.

“Creure en Jesús” és viure i treballar per quelcom últim i decisiu, esforçar-se per un món més humà i just; fer més real i més creïble la paternitat de Déu; n'oblidar els qui passen el risc de ser oblidats per tots, inclús per les religions. I fer tot això sabent que el nostre petit compromís, sempre pobre i limitat, és el treball més humà que podem fer.

Per això, desentendre's de la vida dels altres, viure-ho tot amb indiferència, tancats dins els nostres interessos, ignorar el sofriment dels que trobem pel camí, són actituds que indiquen que no estem “treballant” la nostra fe en Jesús.

NOSTÀLGIA D'ETERNITAT

Treballeu...per l'aliment que perdura.

Quan ens adonem que els anys deterioren nostra salut i que també nosaltres ens apropem al final del nostre temps, el nostre interior es rebela. ¿ Per què tenim que morir si des del pregon del nostre ser quelcom ens diu que estem fets per a viure ?

El record de que la nostra vida es gasta, dia a dia, sense aturar-se, fa néixer dins nosaltres un sentiment d'impotència i pena. La vida tindria que ser més bella per a tots, més gojosa, més llarga. En el fons, tots desitgem una vida feliç i eterna.

L'esser humà sempre ha sentit nostàlgia d'eternitat. Els poetes de tots els pobles canten la fugacitat de la vida, els grans artistes cerquen deixar una obra immortal per a la posteritat, els pares volen perpetuar-se en els seus fills més estimats.

Aparentment, avui les coses han canviat. Els artistes afirmen no treballar per a la immortalitat, sinó per a l'època. La vida canvia de manera tan vertiginosa que els pares no es reconeixen amb els seus fills. Tanmateix, la nostàlgia d'eternitat està viva maldament es manifesti de manera ingenua.

Avui s'intenta aturar el temps, donar culte a la joventut i al jove. L'home modern no creu en l'eternitat i, al mateix temps, s'esforça per eternitzar un temps privilegiat de l'existència. No és difícil veure com l'horror a envellir i el desig d'agafar-se a la juventut porta a comportaments quasi ridículs.

Es fa befa dels creients i es diu que, davant la por a la mort, s'inventen un cel on projecten inconscientment els desitjos d'eternitat. Però, ningú critica aquest romanticisme modern dels qui sommien en instal.lar-se en una “eterna joventut”.

Quan l'home cerca eternitat, no cerca establir-se a la terra d'una manera més confortable i durar un poc més que en l'actualitat. El que l'home desitja no és perpetuar per a sempre aqueixa mescla de goigs i sofriments, èxits i decepcions que coneeix, sinó trobar una vida de qualitat definitiva que respongui plenament a sa set de felicitat.

L'evangeli ens convida a “treballar per un aliment que es fa malbé sinó que es conserva i dóna la vida eterna”. El creient és un home que té cura d'alimentar els que hi ha d'etern, i arrela sa vida en un Déu que viu per a sempre i en un amor que és “més fort que la mort”.

QUALQUE COSA MÉS

Treballeu no per l'aliment que es fa malbé.

És un tòpic parlar avui de consumisme. Sembla normal. S'obrin nous centres comercials i hiper-mercats. Els restaurants multipliquen les ofertes. Cada cop és més gran la profussió de productes que es poden elegir i el nombre de cadenes que es pot seleccionar. Tot a disposició: objectes, serveis, viatges, música, programes, “videos”...

No són les religions ni els pensadors els que marquen les pautes de comportament o estil de vida. La “nova societat” està dirigida cada cop més per la moda consumista. Cal disfrutar del darrer que s'ens ofereix, conéixer noves sensacions i experiències. La lògica de “satisfer desitjos” ho impregna tot.

El professor G.Lipotvesky diu: “està sortint l'individu-moda”, de personalitat i gusts fluctuants, sense llaços profunds, atret per coses efímeres. Un individu sense ideals ni aspiracions, ocupat en disfrutar, tenir coses, estar en forma, viure entretingut i relaxat. Un individu més interessat en conéixer el part metereològic del cap de setmana o els resultats esportius que el sentit de la vida.

No cal endimoniar aqueixa societat. És bo viure en nostre temps i tenir tantes possibilitats per a alimentar les diverses dimensions de la vida. El dolent és quedar-se buit per dintre, ser agafat només per “necessitats superficials”. Deixar de fer el bé per cercar només el benestar, viure aliens a tot el que no és el propi interés, caure en la indiferència, oblidar l'amor.

Recordem l'advertència de Jesús: “Treballeu no per l'aliment que es fa malbé, sinó per l'aliment que es conserva i dóna la vida eterna”. El mateix Lipotvesky, ens recorda que “l'home actual es caracteritza per la vulnerabilitat”. Quan l'individu s'alimenta només de l'efímer, no té arrels ni consistència interior. Qualsevol adversitat provoca una crisi, qualsevol problema agafa dimensions desmesurades. Es cau en depresions sense sentit. L'aliment interior perilla. No es pot viure només de pa. Cal quualque cosa més.

EL CRIT DE DÉU

Doneu-nos sempre d'aquest pa.

La pregària no és un fenómen estrany, propi de persones rares. És exactament el contrari. La vertadera pregària a Déu només pot néixer dins l'esser humà quan la persona és capaç de viure llur existència fins al pregon. Pensem un poc com es gesta la pregària dins els cor humà.

L'home és un “ser de necessitats”. Mai és plenament el que vol ser, res satisfà del tot son desig. I, quan es veu necessitat, l'esser humà crida: “Tinc fam, tinc por, desig ser estimat, estic agobiat, em moro”. Aquest crit és al mateix temps una crida. La persona no sols crida sa necessitat. El seu crit es dirigeix a algú perquè vingui ajudar-lo. Independentement de llurs creènces religioses, hi ha un fet bàsic que no es pot ignorar. L'esser humà és un captaire, i llur existència és sempre, de qualque manera, crit, crida i petició d'ajuda.

Però l'esser humà no sols necessita coses, objectes o solucions pels problemes. En el fons d'aqueixes necessitats concretes la persona perceb un buit més profund, que res ni ningú pot colmar. L'home necessita “salvació”. Podem negar o ignorar aqueix buit últim, podem ocultar-lo entre mil necessitats satisfetes, però la necessitat de salvació segueix aquí. Quan la persona ho capta, llur crit es fa súplica a Déu:

“Des de l'abisme et crido, Senyor;

Senyor, escolta el meu clam;

escolta, estigues atent

al meu clam que et suplica.”(Salms 130, 1-2)

És ver que molts només demanen a Déu coses. És cert també que la pregària pot convertir-se en una espècies d'acció màgica amb la qual es preten resoldre els problemes i amargors de la vida. Però, la vertadera pregària brolla sempre de la “necessitat de salvació” i de la confiança total en Déu, Salvador últim de l'esser humà: “Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat” (Salm 118, 14)

El vertader orant no demana a Déu coses. Son cor cerca Déu per ell mateix. Desitja llur presència callada, amistosa i salvadora. Demanem “el pa de cada dia” i quant necessitem per a viure, però aquestes peticions concretes són expressió de nostra necessitat de Déu. Ja sant Agustí advertia així a qui prega: “Déus escolta la teva cridada si el cerques a ell. No t'escolta si a través d'ell cerques altres coses”.

El relat de Joan ens indica que la gent seguia Jesús perquè els havia donat pa fins a assaciar-se. Jesús els treu de l'error i els parla d'un altre pa que “dóna vida al món”. Només llavors brolla dins ells la vertadera pregària: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”