DIUMENGE XIX DURANT L'ANY

ASSUMPTA power-point

DIUMENGE XIX

(POWER POINT)

EVANGELI   

 Jo som el pa viu baixat del cel

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 6,41-51

41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», 42 i es preguntaven:

--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

43 Jesús els digué:

--No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. 47 Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

Paraula de Déu

1Re 19,4-8 Ef 4,30-5,2 Jn 6,41-51

Homilia per al diumenge 12 d'agost de 2018

1. La nostra vida no sempre és fàcil. Hi ha moments que ens sentim incompresos, decebuts, desanimats, que ens sentim fracassats i sense forces i potser experimentem l'impuls de tirar la tovallola.

Tots hem viscut nits d’aquelles que se’ns fan eternes. Que restem desvetllats sense poder agafar el son, que desitjaríem que mai no arribés el matí perquè ens sentim sense forces per afrontar la crua realitat que ens toca viure.
També es va trobar en aquesta situació el profeta Elies, tal com hem escoltat a la primera lectura. Intentava ser fidel al Senyor, però és perseguit i s’ha d’escapar. I queda descoratjat i abatut. Però Déu no l’abandona: li fa arribar un pa que li dóna força per continuar endavant. És tot un símbol que també es fa realitat en la vida de cadascun de nosaltres.

Déu tampoc ens abandona en les nostres dificultats. Ho hem escoltat a l’evangeli. Jesucrist ens ofereix un pa que dóna força, un pa que dóna vida. Aquest pa és Ell mateix, el Fill de Déu, el nostre Salvador.

Jesús és la llum que il·lumina les nostres foscors; Ell és el nostre company de camí; Ell és la força que en moments de defallença també ens diu: "Aixeca’t i menja que tens molt de camí a fer".

El Senyor, certament, no ens solucionarà els problemes, però sí ens farà sentir que ens estima, que ens comprèn, que lluita al costat nostre. I qui se sent estimat i comprès sempre troba forces per seguir lluitant. Allò que és més dur és la soledat, però mai no es fa llarg el camí al costat d’un bon Amic.
Sabem escoltar la veu del Senyor? Confiem en Ell, sobretot en les nostres hores baixes?

2- Hi ha una altra ensenyança important que podem treure de les lectures que hem escoltat.

Quan una persona celebra el seu aniversari, sempre és bo recordar-li que l'important no és "afegir anys a la vida, sinó vida als anys". Que visquem pocs o molts anys, això és molt secundari. Allò que realment  importa és que la nostra vida sigui plena; que doni fruit, que tingui sentit.

Sant Pau, a la segona lectura,  ens ha explicat com podem omplir de vida els nostres anys. Diu: "Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria".

Si nosaltres som capaços d’evitar tot això, la nostra vida serà més plena, i la convivència amb les persones que ens envolten, serà més enriquidora. Fixem-nos que moltes de les nostres enrabiades, neixen del fet de nos ser capaços d’acceptar tal com són les persones que tenim al costat.

Nosaltres les voldríem canviar, modelar al nostre gust. I com que no ho aconseguim - perquè les persones mai no  canvien per la força!- llavors ens posem de mal humor. I això no és lògic ni és cristià i, a més, ens treu la pau.
És clar que hem d’ajudar les persones a ser millors, a alliberar-se dels seus defectes. Es clar que sí. Però sovint ens equivoquem de direcció: no posem l’esforç on caldria posar-lo.

En comptes d’esforçar-nos per canviar l’altre, el que cal és centrar el nostre esforç en canviar la nostra actitud: la meva!

Més que intentar modificar la manera de ser de l’altre, el que haig de fer és un esforç sincer per acceptar-lo tal com és. Aquesta és la base de la convivència i de l’esperit cristià. 

La causa del fracàs de molts matrimonis o de molts grups o  comunitats, rau aquí: en no voler fer l’esforç d’acceptar que l’altre pugui ser ell mateix, diferent de com jo voldria.

Sant Pau ens ho ha recordat clarament: "Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres". "Perdoneu-vos". "Viviu estimant".

Val la pena que li fem cas. No pretenguem  canviar l’altre. Estimem-lo. I l’altre, en sentir-se valorat i estimat, ja trobarà la força per canviar. Això val especialment per a la parella i per als fills adolescents.

És així com intento relacionar-me amb les persones que Déu posa  al meu costat? Per què?

3- Diguem finalment, que val la pena, ara que som l’estiu i segurament disposem de més temps, que ens esforcem per fomentar unes bones relacions amb tothom, que són la base d’una bona convivència amable i  enriquidora.

Però, sobretot, val la pena que fomentem l’amistat amb Jesús, aquell que se’ns ha presentat a l’evangeli com el pa portador de vida. És Ell qui ens dóna la força per tenir paciència, per ser bondadosos, per saber perdonar... En una paraula: és Ell qui ens dóna la força per estimar de veritat.

Si estem en contacte íntim amb el Senyor, els nostres anys, pocs o molts, s’ompliran de vida. I també, amb tota seguretat, ajudarem a omplir de vida les persones que ens envolten.

No creieu que val la pena?

ATRETS PEL PARE CAP A JESÚS

Segons el relat de Joan, Jesús repeteix cada cop de manera més oberta que ve de Déu per a oferir a tots un aliment que dóna vida eterna. La gent s'escandalitza i reacciona: Conéixem els seus pares. ¿ Com pot dir que ve de Déu ?

No ens pot sorprendre sa reacció. ¿ És raonable creure en Jesucrist ? ¿ Com podem creure que en aquest home concret, nat al temps de Herodes el Gran, i conegut per la seva activitat profètica a la Galilea dels anys trenta, s'ha encarnat el Misteri insondable de Déu.

Jesús no dóna resposta a les seves objeccions. Va directament al gra: “No murmureu”. És un error resistir-se a la novetat radical de la seva persona obstinant-se en pensar que ja ho saben tot de sa seva identitat. Els indicarà el camí que poden seguir.

Jesús pressuposa que ningú pot creure en ell si no és atret per sa persona. És cert. Tal volta, des de la nostra cultura, ho entendrem millor. No és fàcil creure en doctrines o ideologies. La fe i la confiança es desvetllen dins nosaltres quan ens sentim atrets per algú que ens fa bé i ens ajuda a viure.

Però Jesús els adverteix d'una cosa important: “Ningú pot acceptar-me si el Pare, que m'ha enviat , no li concedeix”. L'atracció cap a Jesús la produeix Déu mateix. El Pare que l'ha enviat al món desvetlla el nostre cor per a que ens apropem a Jesús amb goig i confiança, superant dubtes i resistències.

Per això hem d'escoltar la veu de Déu dins els nostre cor i deixar-nos menar per ell cap a Jesús. Deixar-nos ensenyar dòcilment per aquest Pare, Creador de la vida i Amic de l'esser humà: “Tot aquell que escolta el Pare i reb la seva ensenyança m'accepta a mi”.

L'afirmació de Jesús és revolucionària per a aquells jueus. La tradició bíblica deia que l'esser humà escolta dins son cor la crida de Déu a acomplir fidelment la Llei. El profeta Jeremies havia proclamat així la promesa de Déu: “Jo posaré la meva Llei dins vosaltres i l'escriuré dins vostre cor”.

Les paraules de Jesús conviden a viure una experiència diferent. La consciència no és només el lloc amagat i privilegiat en el qual podem escoltar la Llei de Déu. Si dins l'íntim del nostre ser, ens sentim atrets per allò que és bo, bell, noble, que fa bé a l'esser humà, que cosntrueix un món millor, fàcilment ens sentirem invitats per Déu a sintonitzar amb Jesús.

ATRACCIÓ PER JESÚS

Jo som el pa baixat del cel.

L'evangelista Joan repeteix, un cop i un altre, expressions i imatges de gran força per a gravar bé dins les comunitats cristianes que s'han d'apropar a Jesús per a descobrir en ell una font de vida nova. Un principi vital que no és comparable amb res que hagin conegut abans.

Jesús és “pa baixat del cel”. No confondre amb qualsevol altre font de vida. En Jesucrist podem nodrir-nos d'una força, una llum, una esperança, un alè vital... que vénen del misteri mateix de Déu, Creador de la vida. Jesús és “el pa de la vida”.

Per això, no és possible trobar-se amb ell de qualsevol manera. Cal anar al més pregon de nosaltres mateixos, obrir-nos a Déu i “escoltar el que ens diu el Pare”. Ningú pot sentir vertadera atracció per Jesús, “si no l'atreu el Pare que l'ha enviat”.

El més atractiu de Jesús és sa capacitat de donar vida. El qui creu en Jesucrist i sap entrar en contacte amb ell, coneix una vida diferent, de qualitat nova, una vida que pertany ja al món de Déu. Joan gosa dir que “el que menja d'aquest pa, viurà per a sempre”.

Si en les nostres comunitats cristianes no ens nodrim del contacte amb Jesús, seguirem ignorant el més essencial i decisiu del cristianisme. Per això, res hi ha pastoralment més urgent que cuidar bé la nostra relació amb Jesús el Crist.

Si, en l'Església, no ens sentim atrets per aquest Déu encarnat en un home tan humà, pròxim i cordial, ningú ens treurà de l'estat de mediocritat en el qual vivim. Ningú ens estimularà per a anar més lluny que l'establert per nostres institucions. Ningú ens animarà per a anar més endavant que el que marquen les tradicions.

Si Jesús no ens alimenta amb el seu Esperit de creativitat, estarem agafats pel passat, viurem nostra religió des de formes, concepcions i sensibilitats desenvolupades en altres èpoques i per altres temps que no són els nostres. Però, llavors, Jesús no podrà comptar amb la nostra cooperació per a engendrar i alimentar la fe dins els cor dels homes i dones d'avui.

José Antonio Pagola

DEIXAR-SE GUIAR PER DÉU

Ningú pot venir a mi si no l'atreu el meu Pare.

Jesús se troba discutint amb un grup de jueus. En un moment, fa una afirmació important: “Ningú pot venir a mi si no l'atreu el Pare”. I després continua: “Qui escolta el que el meu Pare diu i aprén, ve a mi”.

La incredulitat comença a brollar en nosaltres des del moment que comencem a organitzar la nostra vida d'esquena a Déu. Així de simple. Déu roman com algú poc important que s'arracona en qualque part oblidada de la nostra vida. És fàcil viure “passant de Déu”.

Els qui ens deim creients no som ja capaços d'escoltar a Déu. No és que Déu no parli en el fons de les consciències. És que, plens de soroll i autosuficiència, no sabem ja percebre sa presència callada dins nosaltres.

Tal volta aquí està la tragèdia. Espolsem Déu del nostre cor. Ens resistim a escoltar sa crida. Ens amaguem de sa mirada amorosa. Preferim “altres déus” amb els quals viure de manera més còmoda i menys responsable.

Tanmateix, sense Déu dins el cor, anem perduts. No sabem d'on venim i cap on anem. No reconeixem què és l'essencial i que no important. Ens fatiguem cercant seguretat i pau, però el nostre cor el nostre cor segueix inquiet i insegur.

Hem oblidat que la pau, la veritat i l'amor es desvetllen en nosaltres quan ens deixem guiar per Déu. Tot cobra nova llum. Tot comença a ser vist de manera agradable i esperançada.

El concili Vaticà II parlava de “consciència” com a “el nucli més secret” de l'esser humà, el “sagrari” en el qual la persona “es troba sols amb Déu”, un espai interior on “la veu de Déu ressona dins son recinte més íntim”. Anar al fons d'aquesta consciència, escoltar els anhels més nobles del cor, és el camí més senzill per a escoltar a Déu. Qui escolta aquesta veu interior, es sentirà atret cap a Jesús.

José Antonio Pagola

ACOMPANYAR FINS AL FINAL

El que creu té vida eterna.

El progrés de la medicina ha fet créixer en nombre de malalts als quals s'allarga la vida durant un temps, però sense possibilitat de curació. Aquests malalts que viuen el trànsit d'anar “acabant” sa vida de manera inevitable demanen avui una atenció particular.

És difícil entendre el que un malalt terminal viu en el seu caminar cap al final. Agotament i debilitat extrema, por al dolor, impotència al veure que la vida s'escapa sense remei, temor davant el desconegut, pena immensa per abadonar els sers estimats, por a estar tot sol en l'hora final.

La proximitat de la mort afligeix el malalt. Fa sofrir intensament els familiars, amics i tots els que l'estimen de veres. És dur estar devora el que ha de morir. És vol mitigar la situació, però es senten impotents; la pena d'una vida estimada s'acaba. ¿ Què podem fer?

Primer, estar a prop, no deixar tot sol el malalt. No es pot curar, però es pot cuidar, acompanyar, ajudar a viure els darrers moments de mab¡nera digna, serena i cofiada. Ës el moment d'envoltar la persona malalta d'afecte i tendresa.

Alleugerir al màxim el dolor perquè pugui viure son procés amb serenitat. Això vol dir calmar el dolor físic amb mitjans apropiats, però també confortar-lo en el sofriment moral i animar-lo en el moment de crisi o depressió.

El malalt necessita cures sanitàries que assegurin millor qualitat de vida, però pot necessita també ajuda per curar ferides del passat, per fer front amb serenor a sentiments oscurs de culpa, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb Déu, per acomiadar-se d'aquest món amb pau.

És el moment d'atendre llurs demandes més profundes: ¿Com es sent inteiorment ?, ¿ a quivol tenir a prop ? , ¿com li podem ajudar millor?, ¿ què desitja...?

Quina ajuda parlar de fe i des de la fe. Poder suggerir al malalt amb paraules i gestos senzills la tendresa i la bondat de Déu que ens espera i acull al final de la vida amb amor immesurable de Pare. Aleshores, pot ser escoltem amb més profunditat les paraules de Jesús: “Us ho asseguro: el que creu té vida eterna”.

José Antonio Pagola

FA PENSAR

El que creu té vida eterna.

Cal agrair a F Savater la valentia amb que planteja la qüestió de la mort. No és la forma habitual. Amb estil clar i inconfundible, Savater ens col·loca a tots davant la realitat ineludible de la mort. Únic esdeveniment cert i inevitable. “La vida està perduda d'endavant”. Experiència absolutament personal i intransferible: “Jo em moriré i això és terrible”. Realitat sempre imminent: Puc morir en qualsevol moment”.

El filòsof diu que les religions escatimen la tragèdia de la mort i la converteixen en un simple “tràmit necessari” per a néixer a la vida eterna.

Actitud ingenua que probablement ha sorgit per l'experiència del somni: “Crec que si no somniéssim quan dormim, ningú hauria pensat mai en la possibilitat sorprenent d'una vida més enllà de la mort”. Sincerament, em costa creure que Savater pensi que aqueixa sia la veritat de l'origen de l'anhel de immortalitat latent dins l'esser humà. Descartada la il·lusió religiosa i després de recórrer posicions filosòfiques, Savater confessa que la mort és com un “frontó impenetrable” contra el qual nostre pensament reboteix per a tornar un pic i un altre sobre aquesta vida. No hi ha cap esperança de transcendir-la. Però no cals desesperar. L'important és que estem vius. “Ja no hi haurà mort eterna per a nosaltres”.

La mort no podrà impedir que hàgim viscut. Quan l'esser humà fa aquesta constatació de la seva presència en la vida, “s'exalta” i assumeix la vida amb alegria, sense desesperar davant la mort. Mai aquesta alegria triumfarà per complet sobre la desesperació, però a partir d'ella “tractarem d'alleugerir la vida del pes aclaparador i nefast de la mort”.

Pot ser aquestes reflexions semblin “analgèsics” que ens vulguin consolar d'una mort ineludible. Com diu Savater, “la mort fa pensar”. Però no sols sobre aquesta vida, sinó sobre el misteri últim de l'existència i de l'esser humà. No sabem res aquí. No hi ha verificacions científiques ni metafísiques. Només hi cab la fe o la desesperança, l'alegria resignada davant el final inevitable o l'alegria esperançada davant la salvació possible. Des de la fe cristiana, decisiu és la resposta personal i intranferible a la promesa de Crist: “Us asseguro: el qui creu en mi té vida eterna”.

VACACIONS I RELIGIOSITAT

El qui creu té vida eterna.

Harmonitzar aquestes dues realitats. Per a molts “vacacions” i “religiositat” no tenen res en comú. Ans el contrari, són dues experiències que es repel·len mutuament.

“Vacacions” és un terme que del llatí “vacare” vol dir “estar ociós”, “estar lliure d'obligacions”, “no ocupar-se de les tasques habituals”. I, de fet, aquest és per a molts l'objectiu principal del descans estiuenc: alliberar-se de qualsevol obligació penosa.

Esclat cap a les platges, la muntanya, llocs d'estiu, desenfrè per canviar d'aires, fugir de la feina, de la rutina i d'horaris que fermen... ¿ Com pensar durant les vacances en “la religió” ?

Estem de vacacions, l'important és disfrutar, diversió, alliberació d'obligacions, inclús religioses.

¿Per què quan amb més temps lliure se prescindeix de celebrar la fe ? ¿ Per què quan hi ha més possibilitats de viure de forma més humana les diferents dimensions de la persona, no es té cura de l'esperit ?

Hi ha molts factors però no cal oblidar que que molts entenen la religió com una obligació feixuga i no com a font de vida. ...Així és normal que en temps de vacances s'alliberin d'una obligació com de la feina.

Tanmateix, vivim un fenomen nou i significatiu. A mesura que els cristians descobrim la fe com l'estímul millor per a viure de manera sana, aprenem a cercar en vancances un descans més integral on cultivem l'esperit de manera important. Visites a santuaris i ermites per a pregar; peregrinacions i marxes religioses per a renovar la vida i l'esperit; els monestirs acullen cada cop més grups que cerquen quelcom més que “el gregorià” com esnobisme passatger.

Penós és veure les persones que arriben de les vacacions amb l'esperit més buit, el cos més cansat, ressentits del ritme trepidant de l'estiu i necessitats d'un descans que ja no trobaran en la rutina durant l'any.

Les paraules de Jesús prometen al qui viu de la fe una vida eterna, que comença des d'ara i no s'acaba mai. És bo escoltar-les també en temps de vacances: “Jo us asseguro: el que creu té vida eterna”.

José Antonio Pagola

NO ÉS NORMAL

Ningú pot venir a mi si no el porta el meu Pare.

Per molts homes i dones de la meva generació, nats dins famílies creients, batejats als pocs dies de vida i educats sempre en ambient cristià, ens pot passar el mateix. Hem respirat la fe de manera tan natural que podem pensar que és normal ser creient.

Sorprenent el nostre llenguatge. Parlem com si creure fos el normal. En canvi, a qui agafa una postura no creient davant la vida és considerat com un home o dona al qual li manca qualque cosa. Llavors el designem amb forma privativa: “increient” o “in-crèdul”.

No ens adonem que la fe no és quelcom natural sinó un do immerescut. Els increients no són gent rara com ens pugui semblar. Ans al contrari, som els cristians els qui resultem força estranys.

¿ És normal ser avui deixebles d'un home ajusticiat pels romans ara fa vint segles, del qual m proclamem que ressuscità a la vida perquè era el Fill de Déu fet home ? ¿ És raonable esperar en un més enllà que podria ser la projecció dels nostres desitjos i l'engany més gros de la humanitat ?

¿ No és sorprenent pretendre acollir al mateix Crist dins la nostra vida, compartint junts son cos i sa sang en ritus i celebracions de caràcter arcaic ?

¿ No és una presumpció pregar i creure que Déu ens escolta o lleguir els llibres sagrats pensant que Déu ens està parlant ?

L'encontre amb increents que ens manifesten honestament les seves dubtes i incerteses, pot ajudar avui als cristians a viure la fe de manera més realista i humil, però també amb més goig i agraïment.

La fe no és quelcom natural i espontani. És un do immerescut, una aventura extraordinària. Un mode “d'estar en la vida”, que neix i s'alimenta de la gràcia de Déu. Els cristians tenim raons per creure, però la fe “no es fonamenta en saviesa humana”, com diu sant Pau. Els creients hem d'esoltar les paraules de Jesús: “No critiqueu. Ningú pot venir a mi si nol l'atreu el Pare que m'ha enviat”. No omplir el cor de crítiques amargues, obrir-nos a l'acció del Pare.

Per a creure cal fer front a la vida amb sinceritat total, però és decisiu deixar-se guiar per la mà amorosa d'aquest Déu que condueix misteriosament la nostra vida.

José Antonio Pagola