DIUMENGE XXVIIIº
(POWER-POINT)
(POWER-POINT)
28º
diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Ves
a vendre tot el que tens ..i vine amb mi.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,17-30
L'home
ric
17
Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà
davant de Jesús i li preguntà:
--Mestre
bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
18
Jesús li digué:
--Per
què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. 19
Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no
robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el
pare i la mare.
20
Ell li va dir:
--Mestre,
tot això ho he complert des de jove.
21
Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:
--Només
et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i
tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
22
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se
n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
23
Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus
deixebles:
--Que
n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de
Déu!
24
Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt
sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
--Fills
meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25
És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que
no pas que un ric entri al Regne de Déu.
26
Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns
als altres:
--Si
és així, qui pot salvar-se?
27
Jesús se'ls mirà i digué:
--Als
homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.
28
Llavors Pere li va dir:
--Mira,
nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.
29
Jesús digué:
--Us
ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa,
germans, germanes, mare, pare, fills o camps, 30
rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases,
germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en
el món futur, la vida eterna.
Paraula
de Déu.
AMB
JESÚS ENMIG DE LA CRISI
Abans
de posar-se en camí, un desconegut s'atansa a Jesús . Sembla
que té presses per a resoldre son problema: “¿Què
faré per a heretar la vida eterna?”. No
l'amoïnen els problemes d'aquesta vida. És ric. Ho té
resolt.
Jesús
li posa al davant la Llei de Moisès. No li recorda els deu
manaments sinó només els que prohibeixen actuar contra el
proïsme. El jove és un home bo, observant fidel de la
religió jueva: “Tot
això ho he guardat des de jove”.
Jesús
el mira amb estima. És admirable la vida d'una persona que
no ha fet mal a ningú. Jesús ara el vol atreure per a que
col·labori en el projecte de fer un món més humà, i li adreça
una proposta sorprenent: “Una
cosa et manca: au, ves a vendre tot el que tens i dóna-ho
als pobres... Després torna i vine amb mi”.
El
ric posseeix moltes coses, però li manca l'únic que permet
seguir Jesús de veres. És bo, però viu aferrat als diners.
Jesús demana que renuncii a sa riquesa i la posi al servei
els pobres. Compartir amb els necessitats és el que
possibilita col·laborar amb el projecte de Jesús.
L'home
es veu incapaç. Necessita benestar. No té forces per a viure
sense riqueses. Els seus diners estan part damunt tot. Renuncia a
seguir a Jesús. Havia vingut entusiasmat cap a ell. Ara
s'allunya trist. No coneixerà mai l'alegria de col·laborar amb
Jesús.
La
crisi econòmica ens convida als seguidors de Jesús a fer
passes cap a una vida més sòbria, per a compartir amb
els necessitats el que tenim i senzillament no necessitem per
a viure amb dignitat. Cal que ens facem preguntes concretes
si volem seguir a Jesús.
Primer,
revisar nostra relació amb els diners: ¿ Què fem amb els
nostres diners? ¿Per què estalviar? ¿En què invertim? ¿Amb qui
compartim el que necessitem? Després, revisar nostre consum per
a fer-lo més responsable i manco compulsiu i superflu: ¿Què
comprem? ¿ On comprem? ¿Per què comprem? ¿A qui podem ajudar a
comprar el necessari?
Preguntes
que cal que ens fem en el fons de nostra consciència i també,
dins les nostres famílies, comunitats cristianes i institucions
d'Església. No farem gests heroics, però si donem petites
passes en aquesta direcció, coneixerem l'alegria de seguir a Jesús
assolint fer la crisi per a alguns més humana i portable. Si no
és així, ens sentirem bons cristians però a la nostra religió
li mancarà alegria.
L’Evangeli
ens presenta, avui, Jesús en camí. Anant d’un lloc a un altre.
Anant a trobar persones i famílies d’altres pobles i viles. En el
camí de la vida. Situacions vitals diferents i dissemblants. Portant
esperança i horitzó. Portant Bona Notícia. El camí. La vida com a
camí.
Tots
estem en el camí. Donem passos. No sempre encertats del tot. A cops
voldríem córrer. O ens comparem amb d’altres caminants. Però ens
cal anar al pas que podem portar. En el camí de la vida passem
moments i situacions de tots tipus. El que realment importa és
aprendre. Avançar en el camí de Jesús. En el camí de la vida,
Jesús ens ensenya i ens fa avançar.
1.-
La pregunta fàcil.
I,
just quan surt al camí, n’arriba un. Sembla que amb pressa.
Corrent. Un que li pregunta pel FER: Què he de fer? Sovint estem
capficats amb aquesta pregunta. La pregunta per l’acció. Les
nostres accions... i reaccions. (Què s’ha de fer en aquests
casos?... Què se suposa que he fer, davant d’això?..) Ens
preocupa molt la pregunta pel fer. I ben cert que ens l’hem de
plantejar. No és igual actuar d’una manera o d’altra.
Precisament perquè en les nostres accions ens hi comprometem. Ens
definim. Tot el que fem, –tot!- repercuteix en els altres. I el que
deixem de fer, també. I tant, que ens ho em de preguntar! Però,
potser, no ha de ser la primera pregunta. I, potser, no hem d’esperar
respostes màgiques – automàtiques.
2.-
La mirada de Jesús.
I
Jesús se’l mirà amb afecte. Amb molta estima. Amb la mirada que
pot transformar la vida sencera. Amb la mirada que acarona i comprèn
tota la veritat de la persona. La mirada de Jesús. La que basta per
canviar i començar a entendre moltes coses insospitades. Però
aquella persona (¿era jove? el text no ho diu enlloc!) sembla que
tenia pressa. Pressa per arribar. No tant per caminar. I no capta la
mirada. Aquella mirada que, ella sola, comunica i captiva. La mirada
que desfà capficaments i auto-referències. La mirada que obre
l’horitzó i dóna llum. Potser es podria arribar a dir que cristià
és qui ha experimentat la mirada de Jesús. Aleshores, en el nostre
viure, en el nostre camí, tot depèn de la mirada. Aprendre a mirar
com Jesús. Mirar amb estima. Amb molta estima. Mirar des del cor.
Mirar com Déu Pare mira i es commou. La mirada de la tendresa ferma.
3.-
I Jesús li respon.
Li
respon, no les coses que ha de fer. Li respon sobre el SER. Com pots
ser, si ho vols de veritat. Quan has esta mirat per Jesús, i has
deixat entrar ben endins la llum i la bellesa de la seva mirada,
resulta que pots ser... tota una altra cosa. És el que li diu al seu
interlocutor. És el que avui ens diu a nosaltres. Pots ser autèntic,
i autènticament compassiu. Pots ser acollidor de la feblesa. La
pròpia i la de l’altre. Acollidor i no foragitador. Pots
indignar-te i entendrir-te amb la injustícia i el dolor que pateixen
les víctimes. Pots ser company de camí. I pots ajustar el teu pas
al pas d’aquells amb qui camines. Pots ser Bona Notícia... Pots
mirar amb uns altres ulls. Aleshores, essent com ets, com vols ser,
actuaràs en conseqüència. Faràs el que calgui. El teu fer sortirà
d’allò que ets. Segur. Perquè el veritable amor és concret i
busca concreció. Perquè l’amor veritable actua. I busca camins i
vies. I allà on, potser, amb altres ulls només es veuen
dificultats, l’amor sap trobar les oportunitats i les ocasions.
L’amor s’entrega. Concretament. L’amor mou, empeny, actua.
Allibera’t de tot el que t’ho impedeix. De tot el que et lliga.
De tot el que t’encega. I deixa que la teva mirada sigui la mirada
de Jesús. Per posar-se en camí, com ell. En el camí de la vida,
vivint com Jesús.
UNA COSA ENS MANCA
L'episodi
està narrat amb intensitat especial. Jesús pren camí cap a
Jerusalem, però abans d'allunyar-se d'on era, arriba “correnses”
un desconegut que “cau de genolls” davant ell per a
retenir-lo. Necessita Jesús amb urgència.
No
és un malalt que demani cura. No és un leprós que, des de
terra, suplica compassió. La seva petició és d'un altre
orde. En aquell mestre bo cerca llum per a orientar sa
vida: “¿Què faré per a heretar la vida eterna?”. No és
una qüestió teòrica, sinó existencial. No parla en general;
vol saber què ha de fer personalment, ell.
Primer
de tot, Jesús li recorda que “...de bo, només ho és
Déu”. Abans de plantejar-nos què “fer”, cal saber
que vivim davant Déu.
Bo
com ningú: en la seva bondat insondable cal recolzar la nostra
vida. Després, li recorda “els manaments” d 'aquest
Déu Bo. Segons la tradició bíblica, aquest és el camí
per a la vida eterna.
La
resposta de l'home és admirable: Tot això ho ha fet des
de petit, però sent dins ell una aspiració més profunda.
Cerca quelco més. “Jesús
el se mira amb estima”.
La seva mirada expressa la relació personal i intensa que
vol establir amb ell.
Jesús
enten molt bé la seva insatisfacció: “una
cosa et manca”.
Amb aquesta lògica de “fer” allò que està manat per
a “assolir”
la vida eterna, malgrat visqui de manera intatxable, no
romandrà plenament satisfet. Dins l'esser humà hi ha una
aspiració més profunda.
Per això, Jesús el convida a orientar sa vida des d'una
lògica nova. Primer, no viure aferrat a posseir, “ven
tot el que tens”.
Segon, ajudar als pobres, “dóna-lis
el que tens”.
Després, “torna
i vine amb
mi”.
Tots dos podran recórrer el camí cap al regne de Déu.
L'home
s'aixeca i s'allunya de Jesús. Oblida la mirada amorosa i
se'n va trist. Sap que mai podrà conéixer l'alegria i la
llibertat dels que segueixen Jesús. Marc ens ho explica dient
que “era
molt ric”.
¿No
és aqueixa la nostra experiència de cristians satisfets en els
països rics? ¿No vivim agafats pel benestar material ? ¿No
manca a la nostra religió l'amor pràctic cap als pobres? ¿No
ens manca l'alegria i llibertat dels seguidors de Jesús?
UN BUIT ESTRANY
Vivim
dins la “cultura del tenir”. Això és el que es diu, de
diverses, maneres en tots els estudis que analitzen la societat
occidental. L'estil de vida de l'home d'avui s'orienta cap al
tenir, acaparar i posseir. Per a molts és la única tasca
rentable i sensata. Les altres coses, vindran després.
De
ver, guanyar diners, poder comprar coses i posseir tota classe
de bens dóna benestar. La persona es sent més segura, més
important, amb major poder i prestigi. Però quan la vida
s'orienta només en la direcció d'acaparar sempre més i més,
la persona pot acabar per fer malbé son esser.
Tenir
no és suficient, no dóna suport a l'individu, no el fa
créixer. No se n'adona i la persona afica cada cop més necessitats
artificials dins sa vida. A poc a poc, oblida l'essencial. S'envolta
d'objectes, per s'incapacita per a la relació viva amb les
persones. Té cura de moltes coses però no de l'important. Pretén
respondre als desitjos més pregons i satisfar necessitats
perifèriques. Viu dins el benestar però no està bé.
Això
és un dels fenómens més paradoxals en la societat actual: la
quantitat de persones “satisfetes” que tomben en frustació i
buit existencial. Des de la seva labor “psicoterapeuta”,
Viktor
Frankl mostra
la raó última d'aquest “buit existencial”. Agafades pel
benestar, aqueixes persones obliden que, per a desenvolupar son
esser, l'individu necessita sortir d'ell mateix, servir a una
causa, donar-se, estimar qualcú, compartir. Sense aquesta
“auto-transcendència” no hi ha vertadera felicitat.
D'aquest buit no allibera la religió quan es converteix amb
objecte de consum. La persona “té una religió”, però el
seu cor està lluny de Déu; posseix un catàleg de veritats que
confessa amb els llavis, però no s'obre a la veritat de Déu.
Acumula mèrits, però no creix en capacitat d'estimar.
L'escena
evangèlica és significativa. Un ric s'atansa a Jesús. No li
demana per aquesta vida que té assegurada. El que vol és que
la religió li asseguri la vida eterna. Jesús parla clar: “Una
cosa et manca: alliberar-te dels teus bens i aprendre a
compartir amb els necessitats”.
José
Antonio Pagola
