NOU ORGANIGRAMA DIOCESÀ
27º diumenge Tempo ordinari (B)
EVANGELI
Allò
que Déu ha unit, l'home no ho pot separar.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,2-16
2
Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a
prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la
seva dona. 3 Ell els va fer aquesta
altra pregunta:
--Què
us va ordenar Moisès?
4
Li respongueren:
--Moisès
va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la
marxar.
5
Jesús els digué:
--Moisès
va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6
Però, des del principi de la creació, Déu els va fer
home i dona. 7 Per això l'home
deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8
i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són
dos, sinó una sola carn. 9 Allò que
Déu ha unit, que l'home no ho separi.
10
Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre
això mateix. 11 Jesús els diu:
--El
qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet
adulteri contra la primera, 12 i si la
dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.
Jesús
i els infants
13Alguns
presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però
els deixebles els renyaven. 14 En
veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
--Deixeu
que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de
Déu és dels qui són com ells. 15 Us
ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no
hi entrarà pas.
16
I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les
mans.
Paraula
de Déu.
Els
fariseus plantegen a Jesús una pregunta per a posar-lo a prova.
Aquest cop no és una qüestió sense importància, sinó un fet
que fa sofrir molt a les dones de Galilea i és motiu de
discussions fortes entre els seguidors de les diverses escoles
rabíniques: “¿És lícit pel baró divorciar-se de sa dona?
No
és el divorci modern que avui veim, sinó la situació en la
qual vivia la dona jueva dins el matrimoni, controlat
absolutament pel baró. Segons la llei de Moisès, el marit
podia rompre el contracte matrimonial i expulsar de casa a
l'esposa. La dona, al contrari, sotmesa en tot al baró, no
podia fer res.
La
resposta de Jesús sorprèn a tots. No entra en les discussions
dels rabins. Invita a descobrir el projecte original de Déu, que
està part damunt de lleis i normes. Aquesta llei “masclista”
s'ha imposat dins el poble jueu per la “duresa de cor” dels
barons que controlen les dones i les sotmeten a la seva
voluntat.
Jesús
aprofundeix en el misteri original de l'esser humà. Déu “els
ha creat baró i dona”. Els dos han esta creats en igualtat. Déu
no ha creat el baró amb poder sobre la dona. No ha creat la
dona sotmesa al baró. Entre homes i dones no hi ha dominació
per cap banda.
A
partir de l'estructura original de l'esser humà, Jesús ofereix
una visió del matrimoni que està més enllà de l'establert
per la Llei. Dones i homes s'uniran per a ser “una sola carn”
i iniciar una vida compartida en l'entrega mutua sense
imposicions ni submissions.
Aquest
projecte matrimonial és per a Jesús la suprema expressió de
l'amor humà. El baró no té cap dret a controlar la dona com si
en fos l'amo. La dona no ha d'acceptar viure sotmesa al baró.
És Déu mateix qui els atreu a viure units per un amor lliure i
gratuit. Jesús conclou de manera rotunda: “Alló que Déu ha
unit, que l'home no ho separi”.
Amb
aqueixa posició, Jesús tira per avall el fonament del patriarcat
baix totes les formes de control, sotmetiment i imposició del
baró damunt la dona. No sols en el matrimoni sinó en qualsevol
institució civil o religiosa.
Cal
escoltar el missatge de Jesús. No és possible obrir camins al
regne de Déu i sa justícia sense lluitar activament contra el
patriarcat. ¿ Quan reaccionarem dins l'Església amb energia
evangèlica contra abusos, violències i agressions del baró a la
dona? ¿ Quan defensarem la dona de la “duresa de cor”
dels barons ?
José
Antonio Pagola
Vint-i-setè diumenge - Temps Ordinari
Igualtat
El
tema fonamental de les lectures de la paraula de Déu d’aquest
diumenge, és d’una gran actualitat. I no és tant el tema del
divorci, com el de la igualtat d’homes i dones en la seva dignitat,
en els seus drets i en els seus deures.
Hem
escoltat el relat de l’origen de la parella humana, home i dona.
Tots dos de la mateixa carn i dels mateixos ossos. Els dos omplen el
buit de la soledat de l’altre. Els dos satisfan el desig de
l'altre. Tots dos són fruits del desig, de la voluntat i de l’acció
de Déu. En definitiva, del seu amor.
I
davant la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús, després de
recordar també l’origen i el pla de Déu respecte a l’home i la
dona, subratlla la igualtat dels seus drets i deures. En aquell temps
l’home tenia el dret de divorciar-se de la seva dona, de vegades
per qualsevol motiu; no així, la dona de l’home. Jesús manifesta
la igualtat dient que tan adúlter és que un home s'ajunti a una
segona dona, com una dona a un altre segon home.
Després
de tant de temps, encara hi ha cultures que aquesta igualtat està
lluny de ser considerada i valorada. I en altres, encara que
oficialment està acceptada, a la pràctica i a la vida real, no
acaba de reflectir-s’hi; passa, inclús, dintre de la mateixa
Església.
Fidelitat
La
igualtat d’home i dona i el desig d’omplir la buidor de la
soledat porta a l’atracció mútua i a unir-se fins a formar una
sola carn. Una unió que ve segellada per Déu mateix. En paraules de
Jesús: “Allò que Déu haGn
2,18-24 unit, l’home no ho pot
separar”. Sant Pau ho ratificarà expressant que l’amor de l’home
i la dona és expressió de la fidelitat de l’amor de Déu, de
l’amor de Crist a la seva Església.
I,
per tant, els esposos han de tendir a reflectir aquesta fidelitat
d’amor. I així ho viuen, al seu nivell, tants i tants matrimonis.
Acollida
Però
ja sabem, començant per pròpia experiència, de la limitació i de
la feblesa de les persones humanes. Per això no sempre, per les
raons o situacions que siguin, es pot reflectir aquest ideal de la
vida de matrimoni; de vegades, ni en el seu més baix nivell. Davant
d’aquest fet tan real, l’Església, s’ha volgut fer càrrec (no
sense l’oposició de sectors molt minoritaris) de les situacions
“irregulars” de moltes parelles, i vol ajudar a regularitzar la
seva vida a l’Església. Ho expressa en un capítol del document
“L’alegria de l’amor”, promulgat pel papa Francesc.
El
papa Francesc mou els cristians a sentir-se i ser Església
d’acollida. L'Església de Jesús ha de tenir, com Ell, els braços
oberts a totes aquelles persones que, amb bona voluntat, s'hi vulguin
acostar i ser acollides.
L'Església,
com hi exhorta l'esmentat document, ha d'estar disposada a
acollir-les, acompanyar-les, ajudar-les a discernir el camí a seguir
per a poder-les integrar a la comunitat cristiana.
Avui
se’ns ha recordat aquesta actitud acollidora de Jesús en una
anècdota. Ara acabem de recordar com Jesús, davant l’actitud dels
deixebles de renyar els qui li acostaven els nens, que s'acostumava a
marginar, insisteix que no se’ls impedeixi; i els prenia en braços,
els beneïa i els imposava les mans.
Que
el Senyor, que entrarà en comunió amb cada u de nosaltres, en el pa
i el vi de l'eucaristia, ens encomani la seva actitud compassiva i
acollidora.
ACOLLIR
ELS PETITS
Deixau
venir els nens, no els exclogueu.
L'episodi
sembla insignificant. Tanmateix, té un rerefons molt important per
als seguidors de Jesús. Segons el relat de Marc, alguns volen
acostar a Jesús uns nins i nines que corren per allà. L'únic
que cerquen és que aquell home de Déu els pugui tocar i comunicar
un poc de la seva força i vida. Sembla que fos creença
popular.
Els
deixebles s'enutgen i ho volen impedir. Pretenen fer un cercle
al voltant de Jesús. Tenir el poder de decidir qui i qui
no pot arribar a Jesús. Es posen entre ell i els més
petits, febles i necessitats d'aquella societat. En lloc de
facilitar l'accés a Jesús, l'obstaculitzen.
Han
oblidat el gest de Jesús que posà en el centre del grup un nen
perquè aprenguin bé qui són els petits per als quals ha de
ser l'atenció i cura dels deixebles. Han oblidat com l'acaronà
davant tothom, convidant-los a acollir-lo en el seu nom i amb el
mateix afecte.
Jesús
s'indigna. Aqueix comportament dels deixebles no és pot tolerar.
Irat, els dóna ordes: “Deixau
venir els nens, no els exclogueu”. ¿
Qui els ha ensenyat a actuar de manera tant contrària a son
Esperit ?. Els petits, els dèbils i indefensos són,
precisament, els primers que han de tenir obert l'accés a
Jesús.
La
raó profunda rau en els designis del Pare: “Dels
qui són com ells és el regne de Déu”. En
el regne de Déu i
en el
grup de Jesús, els que enutgen no són els petits, sinó
els grans i poderosos, els que volen dominar i ser els primers.
El
centre de la comunitat no és per a persones fortes i poderoses
que s'imposen des de dalt. En la comunitat es necessiten homes i
dones que cerquin el darrer lloc per a acollir, servir,
acaronar i beneir els més febles i necessitats.
El
regne de Déu no s'escampa des de la imposició dels grans sinó
des de l'acollida i defensa dels petits. On aquests es
converteixen en el centre d'atenció i cura, allí ha arribat el
regne de Déu, la societat humana que vol el Pare.
José
Antonio Pagola
PER
A HOMES
Déu
creà l'home i la dona.
El
que més feia sofrir les dones a la Galilea dels anys trenta
era el sotmetiment total al baró dins la família patriarcal.
L'espòs les podia repudiar en qualsevol moment deixant-les
abandonades. Aqueix dret es basava, segons la tradició jueva, en
la Llei de Déu.
Els
mestres discutien sobre els motius que podien justificar la decisió
de l'espòs. Segons els seguidors de Shammai, només es podia
repudiar la muller en cas d'adulteri; segons Hillel, bastava que la
dona fes qualsevol cosa “desagradable” als ulls del seu
marit. Mentre els doctors barons discutien, les dones no podien
alçar la veu per a defensar-se i fer valer els seus drets.
El
plantejament arribà a Jesús: “¿
És permès a un home de divorciar-se de la seva dona ?. La
seva resposta desconcertà a tots. Les dones no s'ho podien
creure. Segons Jesús, si el repudi està en la Llei, és per la
“duresa
de cor”
dels barons i la mentalitat masclista, però el projecte
original de Déu no fou un matrimoni “patriarcal” dominat pel
baró.
Déu
creà el baró i la muller per a que fossin “una
sola carn”.
Els dos estan cridats a compartir l'amor, intimitat i vida
entera, amb igual dignitat i en comunió total. D'aquí el crit
de Jesús: “allò
que Déu ha
unit,
l'home no ho pot separar”,
amb actitud masclista.
Déu
vol una vida més digna, segura i estable per a aquestes esposes
sotmeses i maltractades pel baró dins les llars de Galilea. No
pot beneir una estructura que genera superioritat del baró i
sotmetiment de la muller. Després de Jesús, cap cristià podrà
legitimar amb la Bíblia o l'Evangeli res que promogui
discriminació, exclusió o submisió de la dona.
En
el missatge de Jesús hi ha una predicació dirigida exclusivament
als barons per a que renunciïn a sa “duresa de cor”
i promoguin relacions més justes i igualitàries entre baró i
muller. ¿On s'escolta avui aqueix missatge?, ¿quan crida
l'Església als barons a aqueixa conversió?, ¿què fem els
seguidors de Jesús per a revisar i canviar comportaments, hàbits,
costums i lleis contraris a la voluntat original de Déu que els
va crear home i dona?
ABANS
DE SEPARAR-SE
Allò
que Déu ha unit...
Avui
es parla poc de fidelitat. En conversacions es constata un clima
diferent. “Hem passat les vacances cadascú pel seu vent”.
“Mon marit té un ligue, no ho sabia acceptar, però
què fer?”. “És que només amb mon marit és avorrit”.
Hi
ha parelles que consideren que l'amor és quelcom espontani. Si
brolla o roman viu, tot va bé. Si refreda i desapareix, la
convivència és intolarable. Llavors, el millor és separar-se
“de manera civilitzada”.
No
tothom reacciona així. Hi ha parelles que se n'adonen que no
s'estimen, però no per això desitgen separar-se, sense que
puguin explicar-se exactament perquè. Solament es demanen fins
quan podrà durar aqueixa situació.
Hi
ha també els que han trobat un amor fora del matrimoni i
es senten tan atrets per aquesta nova relació que no es
volen privar-se'n. No volen perdre res. Ni el matrimoni ni aquest
amor extra-matrimonial. Però no saben com nadar a guardar la
roba.
Les
situacions són moltes i, amb freqüència, doloroses. Dones que
ploren en secret llur abandó i humiliació. Esposos que
s'avorreixen amb una relació insuportable. Nins trists que
sofreixen el desamor dels pares.
Aquestes
parelles no necessiten una receta per sortir de llur situació.
Seria massa fàcil. Podem oferir-lis respecte, escolta discreta,
ànim per viure i, tal volta, una paraula lúcida d'orientació.
Tanmateix, pot ser oportú recordar algunes passes fonamentals que
sempre cal donar.
Primer
de tot, no renunciar al diàleg. Cal aclarir la situació.
Desvelar amb sinceritat el que es sent i viu cadascú. Provar
d'entendre el que s'amaga darrera el malestar. Descobrir el que
no funciona. Posar nom als agravis mutus que s'han amuntegat
sense mai haver-ne parlat.
Però
el diàleg no basta. Aquestes situacions no es resolen sense
generositat i esperit noble. Si cadascú es tanca en una postura
d'egoisme mesquí, el conflicte s'agreuja, els ànims es crespen i
el que un dia fou amor es converteix en odi secret i mutua
destrucció.
Cal
recordar també que l'amor es viu en la vida ordinària i
repetida de cada dia. És pura il·lusió voler fugir d'això. Cada
dia viscut junts, cada alegria i cada sofriment compartits, cada
problema viscut en parella, donen consistència real a l'amor.
Les
paraules de Jesús: “Allò que Déu ha unit, l'home no ho
pot separar” tenen llurs exigències molt abans que es doni la
ruptura, ja que les parelles es separen a poc, en la vida de
cada dia.
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada