dimecres, 3 d’octubre del 2018

DIUMENGE XXVIIº DURANT L'ANY






NOU  ORGANIGRAMA  DIOCESÀ









DIUMENGE XXVIIº
(Power-point)





27º diumenge Tempo ordinari (B)
EVANGELI
Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,2-16
2 Aleshores se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. 3 Ell els va fer aquesta altra pregunta:
--Què us va ordenar Moisès?
4 Li respongueren:
--Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar.
5 Jesús els digué:
--Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. 6 Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. 7 Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, 8 i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. 9 Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.
10 Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. 11 Jesús els diu:
--El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, 12 i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri.
Jesús i els infants
13Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. 14 En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
--Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. 15 Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.
16 I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.
Paraula de Déu.


CONTRA EL PODER DEL BARÓ
Els fariseus plantegen a Jesús una pregunta per a posar-lo a prova. Aquest cop no és una qüestió sense importància, sinó un fet que fa sofrir molt a les dones de Galilea i és motiu de discussions fortes entre els seguidors de les diverses escoles rabíniques: “¿És lícit pel baró divorciar-se de sa dona?
No és el divorci modern que avui veim, sinó la situació en la qual vivia la dona jueva dins el matrimoni, controlat absolutament pel baró. Segons la llei de Moisès, el marit podia rompre el contracte matrimonial i expulsar de casa a l'esposa. La dona, al contrari, sotmesa en tot al baró, no podia fer res.
La resposta de Jesús sorprèn a tots. No entra en les discussions dels rabins. Invita a descobrir el projecte original de Déu, que està part damunt de lleis i normes. Aquesta llei “masclista” s'ha imposat dins el poble jueu per la “duresa de cor” dels barons que controlen les dones i les sotmeten a la seva voluntat.
Jesús aprofundeix en el misteri original de l'esser humà. Déu “els ha creat baró i dona”. Els dos han esta creats en igualtat. Déu no ha creat el baró amb poder sobre la dona. No ha creat la dona sotmesa al baró. Entre homes i dones no hi ha dominació per cap banda.
A partir de l'estructura original de l'esser humà, Jesús ofereix una visió del matrimoni que està més enllà de l'establert per la Llei. Dones i homes s'uniran per a ser “una sola carn” i iniciar una vida compartida en l'entrega mutua sense imposicions ni submissions.
Aquest projecte matrimonial és per a Jesús la suprema expressió de l'amor humà. El baró no té cap dret a controlar la dona com si en fos l'amo. La dona no ha d'acceptar viure sotmesa al baró. És Déu mateix qui els atreu a viure units per un amor lliure i gratuit. Jesús conclou de manera rotunda: “Alló que Déu ha unit, que l'home no ho separi”.
Amb aqueixa posició, Jesús tira per avall el fonament del patriarcat baix totes les formes de control, sotmetiment i imposició del baró damunt la dona. No sols en el matrimoni sinó en qualsevol institució civil o religiosa.
Cal escoltar el missatge de Jesús. No és possible obrir camins al regne de Déu i sa justícia sense lluitar activament contra el patriarcat. ¿ Quan reaccionarem dins l'Església amb energia evangèlica contra abusos, violències i agressions del baró a la dona? ¿ Quan defensarem la dona de la “duresa de cor” dels barons ?
José Antonio Pagola


Vint-i-setè diumenge - Temps Ordinari





Igualtat
El tema fonamental de les lectures de la paraula de Déu d’aquest diumenge, és d’una gran actualitat. I no és tant el tema del divorci, com el de la igualtat d’homes i dones en la seva dignitat, en els seus drets i en els seus deures.
Hem escoltat el relat de l’origen de la parella humana, home i dona. Tots dos de la mateixa carn i dels mateixos ossos. Els dos omplen el buit de la soledat de l’altre. Els dos satisfan el desig de l'altre. Tots dos són fruits del desig, de la voluntat i de l’acció de Déu. En definitiva, del seu amor.
I davant la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús, després de recordar també l’origen i el pla de Déu respecte a l’home i la dona, subratlla la igualtat dels seus drets i deures. En aquell temps l’home tenia el dret de divorciar-se de la seva dona, de vegades per qualsevol motiu; no així, la dona de l’home. Jesús manifesta la igualtat dient que tan adúlter és que un home s'ajunti a una segona dona, com una dona a un altre segon home.
Després de tant de temps, encara hi ha cultures que aquesta igualtat està lluny de ser considerada i valorada. I en altres, encara que oficialment està acceptada, a la pràctica i a la vida real, no acaba de reflectir-s’hi; passa, inclús, dintre de la mateixa Església.
Fidelitat
La igualtat d’home i dona i el desig d’omplir la buidor de la soledat porta a l’atracció mútua i a unir-se fins a formar una sola carn. Una unió que ve segellada per Déu mateix. En paraules de Jesús: “Allò que Déu haGn 2,18-24 unit, l’home no ho pot separar”. Sant Pau ho ratificarà expressant que l’amor de l’home i la dona és expressió de la fidelitat de l’amor de Déu, de l’amor de Crist a la seva Església.
I, per tant, els esposos han de tendir a reflectir aquesta fidelitat d’amor. I així ho viuen, al seu nivell, tants i tants matrimonis.
Acollida
Però ja sabem, començant per pròpia experiència, de la limitació i de la feblesa de les persones humanes. Per això no sempre, per les raons o situacions que siguin, es pot reflectir aquest ideal de la vida de matrimoni; de vegades, ni en el seu més baix nivell. Davant d’aquest fet tan real, l’Església, s’ha volgut fer càrrec (no sense l’oposició de sectors molt minoritaris) de les situacions “irregulars” de moltes parelles, i vol ajudar a regularitzar la seva vida a l’Església. Ho expressa en un capítol del document “L’alegria de l’amor”, promulgat pel papa Francesc.
El papa Francesc mou els cristians a sentir-se i ser Església d’acollida. L'Església de Jesús ha de tenir, com Ell, els braços oberts a totes aquelles persones que, amb bona voluntat, s'hi vulguin acostar i ser acollides.
L'Església, com hi exhorta l'esmentat document, ha d'estar disposada a acollir-les, acompanyar-les, ajudar-les a discernir el camí a seguir per a poder-les integrar a la comunitat cristiana.
Avui se’ns ha recordat aquesta actitud acollidora de Jesús en una anècdota. Ara acabem de recordar com Jesús, davant l’actitud dels deixebles de renyar els qui li acostaven els nens, que s'acostumava a marginar, insisteix que no se’ls impedeixi; i els prenia en braços, els beneïa i els imposava les mans.
Que el Senyor, que entrarà en comunió amb cada u de nosaltres, en el pa i el vi de l'eucaristia, ens encomani la seva actitud compassiva i acollidora.



ACOLLIR ELS PETITS
Deixau venir els nens, no els exclogueu.
L'episodi sembla insignificant. Tanmateix, té un rerefons molt important per als seguidors de Jesús. Segons el relat de Marc, alguns volen acostar a Jesús uns nins i nines que corren per allà. L'únic que cerquen és que aquell home de Déu els pugui tocar i comunicar un poc de la seva força i vida. Sembla que fos creença popular.
Els deixebles s'enutgen i ho volen impedir. Pretenen fer un cercle al voltant de Jesús. Tenir el poder de decidir qui i qui no pot arribar a Jesús. Es posen entre ell i els més petits, febles i necessitats d'aquella societat. En lloc de facilitar l'accés a Jesús, l'obstaculitzen.
Han oblidat el gest de Jesús que posà en el centre del grup un nen perquè aprenguin bé qui són els petits per als quals ha de ser l'atenció i cura dels deixebles. Han oblidat com l'acaronà davant tothom, convidant-los a acollir-lo en el seu nom i amb el mateix afecte.
Jesús s'indigna. Aqueix comportament dels deixebles no és pot tolerar. Irat, els dóna ordes: “Deixau venir els nens, no els exclogueu”. ¿ Qui els ha ensenyat a actuar de manera tant contrària a son Esperit ?. Els petits, els dèbils i indefensos són, precisament, els primers que han de tenir obert l'accés a Jesús.
La raó profunda rau en els designis del Pare: “Dels qui són com ells és el regne de Déu”. En el regne de Déu i en el grup de Jesús, els que enutgen no són els petits, sinó els grans i poderosos, els que volen dominar i ser els primers.
El centre de la comunitat no és per a persones fortes i poderoses que s'imposen des de dalt. En la comunitat es necessiten homes i dones que cerquin el darrer lloc per a acollir, servir, acaronar i beneir els més febles i necessitats.
El regne de Déu no s'escampa des de la imposició dels grans sinó des de l'acollida i defensa dels petits. On aquests es converteixen en el centre d'atenció i cura, allí ha arribat el regne de Déu, la societat humana que vol el Pare.
José Antonio Pagola





PER A HOMES
Déu creà l'home i la dona.
El que més feia sofrir les dones a la Galilea dels anys trenta era el sotmetiment total al baró dins la família patriarcal. L'espòs les podia repudiar en qualsevol moment deixant-les abandonades. Aqueix dret es basava, segons la tradició jueva, en la Llei de Déu.
Els mestres discutien sobre els motius que podien justificar la decisió de l'espòs. Segons els seguidors de Shammai, només es podia repudiar la muller en cas d'adulteri; segons Hillel, bastava que la dona fes qualsevol cosa “desagradable” als ulls del seu marit. Mentre els doctors barons discutien, les dones no podien alçar la veu per a defensar-se i fer valer els seus drets.
El plantejament arribà a Jesús: “¿ És permès a un home de divorciar-se de la seva dona ?. La seva resposta desconcertà a tots. Les dones no s'ho podien creure. Segons Jesús, si el repudi està en la Llei, és per la “duresa de cor” dels barons i la mentalitat masclista, però el projecte original de Déu no fou un matrimoni “patriarcal” dominat pel baró.
Déu creà el baró i la muller per a que fossin “una sola carn”. Els dos estan cridats a compartir l'amor, intimitat i vida entera, amb igual dignitat i en comunió total. D'aquí el crit de Jesús: “allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar”, amb actitud masclista.
Déu vol una vida més digna, segura i estable per a aquestes esposes sotmeses i maltractades pel baró dins les llars de Galilea. No pot beneir una estructura que genera superioritat del baró i sotmetiment de la muller. Després de Jesús, cap cristià podrà legitimar amb la Bíblia o l'Evangeli res que promogui discriminació, exclusió o submisió de la dona.
En el missatge de Jesús hi ha una predicació dirigida exclusivament als barons per a que renunciïn a sa “duresa de cor” i promoguin relacions més justes i igualitàries entre baró i muller. ¿On s'escolta avui aqueix missatge?, ¿quan crida l'Església als barons a aqueixa conversió?, ¿què fem els seguidors de Jesús per a revisar i canviar comportaments, hàbits, costums i lleis contraris a la voluntat original de Déu que els va crear home i dona?



ABANS DE SEPARAR-SE
Allò que Déu ha unit...
Avui es parla poc de fidelitat. En conversacions es constata un clima diferent. “Hem passat les vacances cadascú pel seu vent”. “Mon marit té un ligue, no ho sabia acceptar, però què fer?”. “És que només amb mon marit és avorrit”.
Hi ha parelles que consideren que l'amor és quelcom espontani. Si brolla o roman viu, tot va bé. Si refreda i desapareix, la convivència és intolarable. Llavors, el millor és separar-se “de manera civilitzada”.
No tothom reacciona així. Hi ha parelles que se n'adonen que no s'estimen, però no per això desitgen separar-se, sense que puguin explicar-se exactament perquè. Solament es demanen fins quan podrà durar aqueixa situació.
Hi ha també els que han trobat un amor fora del matrimoni i es senten tan atrets per aquesta nova relació que no es volen privar-se'n. No volen perdre res. Ni el matrimoni ni aquest amor extra-matrimonial. Però no saben com nadar a guardar la roba.
Les situacions són moltes i, amb freqüència, doloroses. Dones que ploren en secret llur abandó i humiliació. Esposos que s'avorreixen amb una relació insuportable. Nins trists que sofreixen el desamor dels pares.
Aquestes parelles no necessiten una receta per sortir de llur situació. Seria massa fàcil. Podem oferir-lis respecte, escolta discreta, ànim per viure i, tal volta, una paraula lúcida d'orientació. Tanmateix, pot ser oportú recordar algunes passes fonamentals que sempre cal donar.
Primer de tot, no renunciar al diàleg. Cal aclarir la situació. Desvelar amb sinceritat el que es sent i viu cadascú. Provar d'entendre el que s'amaga darrera el malestar. Descobrir el que no funciona. Posar nom als agravis mutus que s'han amuntegat sense mai haver-ne parlat.
Però el diàleg no basta. Aquestes situacions no es resolen sense generositat i esperit noble. Si cadascú es tanca en una postura d'egoisme mesquí, el conflicte s'agreuja, els ànims es crespen i el que un dia fou amor es converteix en odi secret i mutua destrucció.
Cal recordar també que l'amor es viu en la vida ordinària i repetida de cada dia. És pura il·lusió voler fugir d'això. Cada dia viscut junts, cada alegria i cada sofriment compartits, cada problema viscut en parella, donen consistència real a l'amor.
Les paraules de Jesús: “Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar” tenen llurs exigències molt abans que es doni la ruptura, ja que les parelles es separen a poc, en la vida de cada dia.
José Antonio Pagola







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada