dimecres, 10 d’octubre del 2018

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY


DIUMENGE XXVIIIº
(POWER-POINT)



28º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Ves a vendre tot el que tens ..i vine amb mi.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10,17-30
L'home ric
17 Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:
--Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
18 Jesús li digué:
--Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. 19 Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.
20 Ell li va dir:
--Mestre, tot això ho he complert des de jove.
21 Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:
--Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
22 En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
23 Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:
--Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!
24 Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
--Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! 25 És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.
26 Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres:
--Si és així, qui pot salvar-se?
27 Jesús se'ls mirà i digué:
--Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot.
28 Llavors Pere li va dir:
--Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.
29 Jesús digué:
--Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, 30 rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna.
Paraula de Déu.




AMB JESÚS ENMIG DE LA CRISI

Abans de posar-se en camí, un desconegut s'atansa a Jesús . Sembla que té presses per a resoldre son problema: “¿Què faré per a heretar la vida eterna?”. No l'amoïnen els problemes d'aquesta vida. És ric. Ho té resolt.
Jesús li posa al davant la Llei de Moisès. No li recorda els deu manaments sinó només els que prohibeixen actuar contra el proïsme. El jove és un home bo, observant fidel de la religió jueva: “Tot això ho he guardat des de jove”.
Jesús el mira amb estima. És admirable la vida d'una persona que no ha fet mal a ningú. Jesús ara el vol atreure per a que col·labori en el projecte de fer un món més humà, i li adreça una proposta sorprenent: “Una cosa et manca: au, ves a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres... Després torna i vine amb mi”.
El ric posseeix moltes coses, però li manca l'únic que permet seguir Jesús de veres. És bo, però viu aferrat als diners. Jesús demana que renuncii a sa riquesa i la posi al servei els pobres. Compartir amb els necessitats és el que possibilita col·laborar amb el projecte de Jesús.
L'home es veu incapaç. Necessita benestar. No té forces per a viure sense riqueses. Els seus diners estan part damunt tot. Renuncia a seguir a Jesús. Havia vingut entusiasmat cap a ell. Ara s'allunya trist. No coneixerà mai l'alegria de col·laborar amb Jesús.
La crisi econòmica ens convida als seguidors de Jesús a fer passes cap a una vida més sòbria, per a compartir amb els necessitats el que tenim i senzillament no necessitem per a viure amb dignitat. Cal que ens facem preguntes concretes si volem seguir a Jesús.
Primer, revisar nostra relació amb els diners: ¿ Què fem amb els nostres diners? ¿Per què estalviar? ¿En què invertim? ¿Amb qui compartim el que necessitem? Després, revisar nostre consum per a fer-lo més responsable i manco compulsiu i superflu: ¿Què comprem? ¿ On comprem? ¿Per què comprem? ¿A qui podem ajudar a comprar el necessari?
Preguntes que cal que ens fem en el fons de nostra consciència i també, dins les nostres famílies, comunitats cristianes i institucions d'Església. No farem gests heroics, però si donem petites passes en aquesta direcció, coneixerem l'alegria de seguir a Jesús assolint fer la crisi per a alguns més humana i portable. Si no és així, ens sentirem bons cristians però a la nostra religió li mancarà alegria.



L’Evangeli ens presenta, avui, Jesús en camí. Anant d’un lloc a un altre. Anant a trobar persones i famílies d’altres pobles i viles. En el camí de la vida. Situacions vitals diferents i dissemblants. Portant esperança i horitzó. Portant Bona Notícia. El camí. La vida com a camí.
Tots estem en el camí. Donem passos. No sempre encertats del tot. A cops voldríem córrer. O ens comparem amb d’altres caminants. Però ens cal anar al pas que podem portar. En el camí de la vida passem moments i situacions de tots tipus. El que realment importa és aprendre. Avançar en el camí de Jesús. En el camí de la vida, Jesús ens ensenya i ens fa avançar.
1.- La pregunta fàcil.
I, just quan surt al camí, n’arriba un. Sembla que amb pressa. Corrent. Un que li pregunta pel FER: Què he de fer? Sovint estem capficats amb aquesta pregunta. La pregunta per l’acció. Les nostres accions... i reaccions. (Què s’ha de fer en aquests casos?... Què se suposa que he fer, davant d’això?..) Ens preocupa molt la pregunta pel fer. I ben cert que ens l’hem de plantejar. No és igual actuar d’una manera o d’altra. Precisament perquè en les nostres accions ens hi comprometem. Ens definim. Tot el que fem, –tot!- repercuteix en els altres. I el que deixem de fer, també. I tant, que ens ho em de preguntar! Però, potser, no ha de ser la primera pregunta. I, potser, no hem d’esperar respostes màgiques – automàtiques.
2.- La mirada de Jesús.
I Jesús se’l mirà amb afecte. Amb molta estima. Amb la mirada que pot transformar la vida sencera. Amb la mirada que acarona i comprèn tota la veritat de la persona. La mirada de Jesús. La que basta per canviar i començar a entendre moltes coses insospitades. Però aquella persona (¿era jove? el text no ho diu enlloc!) sembla que tenia pressa. Pressa per arribar. No tant per caminar. I no capta la mirada. Aquella mirada que, ella sola, comunica i captiva. La mirada que desfà capficaments i auto-referències. La mirada que obre l’horitzó i dóna llum. Potser es podria arribar a dir que cristià és qui ha experimentat la mirada de Jesús. Aleshores, en el nostre viure, en el nostre camí, tot depèn de la mirada. Aprendre a mirar com Jesús. Mirar amb estima. Amb molta estima. Mirar des del cor. Mirar com Déu Pare mira i es commou. La mirada de la tendresa ferma.
3.- I Jesús li respon.
Li respon, no les coses que ha de fer. Li respon sobre el SER. Com pots ser, si ho vols de veritat. Quan has esta mirat per Jesús, i has deixat entrar ben endins la llum i la bellesa de la seva mirada, resulta que pots ser... tota una altra cosa. És el que li diu al seu interlocutor. És el que avui ens diu a nosaltres. Pots ser autèntic, i autènticament compassiu. Pots ser acollidor de la feblesa. La pròpia i la de l’altre. Acollidor i no foragitador. Pots indignar-te i entendrir-te amb la injustícia i el dolor que pateixen les víctimes. Pots ser company de camí. I pots ajustar el teu pas al pas d’aquells amb qui camines. Pots ser Bona Notícia... Pots mirar amb uns altres ulls. Aleshores, essent com ets, com vols ser, actuaràs en conseqüència. Faràs el que calgui. El teu fer sortirà d’allò que ets. Segur. Perquè el veritable amor és concret i busca concreció. Perquè l’amor veritable actua. I busca camins i vies. I allà on, potser, amb altres ulls només es veuen dificultats, l’amor sap trobar les oportunitats i les ocasions. L’amor s’entrega. Concretament. L’amor mou, empeny, actua. Allibera’t de tot el que t’ho impedeix. De tot el que et lliga. De tot el que t’encega. I deixa que la teva mirada sigui la mirada de Jesús. Per posar-se en camí, com ell. En el camí de la vida, vivint com Jesús.





UNA COSA ENS MANCA
Una cosa et manca...
L'episodi està narrat amb intensitat especial. Jesús pren camí cap a Jerusalem, però abans d'allunyar-se d'on era, arriba “correnses” un desconegut que “cau de genolls” davant ell per a retenir-lo. Necessita Jesús amb urgència.
No és un malalt que demani cura. No és un leprós que, des de terra, suplica compassió. La seva petició és d'un altre orde. En aquell mestre bo cerca llum per a orientar sa vida: “¿Què faré per a heretar la vida eterna?”. No és una qüestió teòrica, sinó existencial. No parla en general; vol saber què ha de fer personalment, ell.
Primer de tot, Jesús li recorda que “...de bo, només ho és Déu”. Abans de plantejar-nos què “fer”, cal saber que vivim davant Déu.
Bo com ningú: en la seva bondat insondable cal recolzar la nostra vida. Després, li recorda “els manaments” d 'aquest Déu Bo. Segons la tradició bíblica, aquest és el camí per a la vida eterna.
La resposta de l'home és admirable: Tot això ho ha fet des de petit, però sent dins ell una aspiració més profunda. Cerca quelco més. “Jesús el se mira amb estima”. La seva mirada expressa la relació personal i intensa que vol establir amb ell.
Jesús enten molt bé la seva insatisfacció: “una cosa et manca”. Amb aquesta lògica de “fer” allò que està manat per a “assolir” la vida eterna, malgrat visqui de manera intatxable, no romandrà plenament satisfet. Dins l'esser humà hi ha una aspiració més profunda.
Per això, Jesús el convida a orientar sa vida des d'una lògica nova. Primer, no viure aferrat a posseir, “ven tot el que tens”. Segon, ajudar als pobres, “dóna-lis el que tens”. Després, “torna i vine amb mi”. Tots dos podran recórrer el camí cap al regne de Déu.
L'home s'aixeca i s'allunya de Jesús. Oblida la mirada amorosa i se'n va trist. Sap que mai podrà conéixer l'alegria i la llibertat dels que segueixen Jesús. Marc ens ho explica dient que “era molt ric”.
¿No és aqueixa la nostra experiència de cristians satisfets en els països rics? ¿No vivim agafats pel benestar material ? ¿No manca a la nostra religió l'amor pràctic cap als pobres? ¿No ens manca l'alegria i llibertat dels seguidors de Jesús?







UN BUIT ESTRANY
Una cosa et manca...
Vivim dins la “cultura del tenir”. Això és el que es diu, de diverses, maneres en tots els estudis que analitzen la societat occidental. L'estil de vida de l'home d'avui s'orienta cap al tenir, acaparar i posseir. Per a molts és la única tasca rentable i sensata. Les altres coses, vindran després.
De ver, guanyar diners, poder comprar coses i posseir tota classe de bens dóna benestar. La persona es sent més segura, més important, amb major poder i prestigi. Però quan la vida s'orienta només en la direcció d'acaparar sempre més i més, la persona pot acabar per fer malbé son esser.
Tenir no és suficient, no dóna suport a l'individu, no el fa créixer. No se n'adona i la persona afica cada cop més necessitats artificials dins sa vida. A poc a poc, oblida l'essencial. S'envolta d'objectes, per s'incapacita per a la relació viva amb les persones. Té cura de moltes coses però no de l'important. Pretén respondre als desitjos més pregons i satisfar necessitats perifèriques. Viu dins el benestar però no està bé.
Això és un dels fenómens més paradoxals en la societat actual: la quantitat de persones “satisfetes” que tomben en frustació i buit existencial. Des de la seva labor “psicoterapeuta”, Viktor Frankl mostra la raó última d'aquest “buit existencial”. Agafades pel benestar, aqueixes persones obliden que, per a desenvolupar son esser, l'individu necessita sortir d'ell mateix, servir a una causa, donar-se, estimar qualcú, compartir. Sense aquesta “auto-transcendència” no hi ha vertadera felicitat. D'aquest buit no allibera la religió quan es converteix amb objecte de consum. La persona “té una religió”, però el seu cor està lluny de Déu; posseix un catàleg de veritats que confessa amb els llavis, però no s'obre a la veritat de Déu. Acumula mèrits, però no creix en capacitat d'estimar.
L'escena evangèlica és significativa. Un ric s'atansa a Jesús. No li demana per aquesta vida que té assegurada. El que vol és que la religió li asseguri la vida eterna. Jesús parla clar: “Una cosa et manca: alliberar-te dels teus bens i aprendre a compartir amb els necessitats”.
José Antonio Pagola





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada