(Power-Point)
EVANGELI
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,27-38
Estimar
els enemics
27»Però
a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu
bé als qui us odien, 28 beneïu els qui
us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien.29Si
algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol
prendre el mantell, no li neguis el vestit. 30
Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren
allò que és teu.31 Tracteu els altres
tal com voleu que ells us tractin. 32 Si
estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els
pecadors estimen aquells qui els estimen! 33 I
si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan
els pecadors! 34 I si feu préstecs als
qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També
els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un
guany.
35 »Però
vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense
esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu
fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els
dolents.
36»Sigueu
misericordiosos com ho és el vostre Pare.
No
judicar els altres
37»No
judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats;
perdoneu, i sereu perdonats.38 Doneu, i
us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda,
sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.
Paraula
de Déu.
HOMILIA
SENSE
ESPERAR RES
¿
Per què tanta gent viu secretament insatisfeta? ¿ Per què
tants homes i dones troben la vida monótona, trivial,
insípida ? ¿ Per què s'avorreixen enmig del benestar ? ¿
Què els manca per a trobar de bell nou l'alegria de
viure ?
Tal
volta , l'existència de molts canviaria i adquiriria un
altre color i una altra vida senzillament si aprenguessin a
estimar gratis a algú. Volguem no volguem, l'ésser humà
està cridat a estimar desinteressadament; i, si no ho fa,
dins sa vida s'obre un buit que res ni ningú pot
omplir. No és ingenuïtat escoltar les paraules de Jesús:
“Feu el bé... sense esperar res”. Pot ser el
secret de la vida. Pot retornar-nos l'alegria de viure.
És
fàcil acabar sense estimar ningú de manera gratruïta.
No fer mal a ningú. No aficar-se en els problemes dels
altres. Respectar als drets dels altres. Viure ma vida.
N'hi ha prou en tenir cura de les meves coses.
Però,
això ¿és vida? ¿Viure despreocupat de tots, reduit a
la meva feina, la meva professió, el meu ofici, impermeable
als problemes dels altres, alié als sofriments de la gent,
m'aïllo dins ma “campana de vidre”?
Vivim
en una societat on és difícil aprendre a estimar
gratuïtament. Sempre ens demanem: ¿ Per què serveix? ¿ És
útil ? “¿ Què hi guany amb això ?. Tot ho calculem
i mesurem. Tenim la idea de que tot s'assoleix “comprant”:
aliments, vestits, vivenda, transport, diversió.... I tenim el
risc de convertir totes les nostres relacions en intercanvi
de serveis.
Però,
l'amor, l'amistat, l'acollida, la solidaritat, la proximitat, la
confiança, la lluita pel dèbil, l'esperança, l'alegria
interior... no s'assoleixen amb diners. Són quelcom gratuït,
que s'ofereix sense esperar res a canvi, si no és el
creixement i la vida de l'altre.
Els
primers cristians, quan parlaven de l'amor utilitzaven la
paraula
ἀγάπη
“àgape”,
precisament per a subratllar més aquesta dimensió de
gratuïtat, en contraposició a l'amor entès només com
Ἔρως
“Eros”
que tenia resonàncies d'interés i egoisme.
Entre
nosaltres hi ha persones que només poden rebre un amor
gratuït, ja que no tenen res per retornar a qui s'hi fa
proper. Persones totes soles, maltractades per la vida,
imcompreses per tothom, empobrides per la societat, sense
sortides a la vida.
Aquell
gran profeta que fou Hélder Càmara ens recorda l'invitació
de Jesús amb aquestes paraules: “Per
a alliberar-te de tu mateix estén un pont més enllà
de l'abisme que el teu egoisme ha creat, Intenta veure més
enllà de tu mateix. Intenta escoltar algún altre, i,
sobre tot, prova de esforçar-te per estimar en lloc
d'estimar-te només a tu”.
José
Antonio Pagola
Un evangeli exigent,
desconcertant, molest... Podem qualificar-lo de moltes maneres. No
deixa indiferent. Ni és un genèric “heu de portar-vos bé” amb
to d’avia bona i conciliadora, abans d’entrar la coca al forn.
Exigent, difícil... i
del tot necessari. Bona Nova total. Totalment necessària, sempre. I
també especialment, avui. En els nostres dies, en els que sembla que
estem tots molt nerviosos i impacients. A la que salta... A la que
salta, i saltem nosaltres!
1.-
A vosaltres us dic.
Jesús es dirigeix als
seus deixebles. Als qui l’escolten i el segueixen amb atenció. Als
qui volen aprendre... i fer-li cas. “A vosaltres, que m’escolteu,
us dic...”. Jesús ens parla a nosaltres, deixebles d’avui. Amb
to seriós i dient el que hem de fer. Com conduir-nos i
relacionar-nos amb els altres. Amb els qui ens envolten. Amb aquells
amb qui tenim conflictes i topades. A vosaltres us dic...
Deixebles del Mestre,
escoltem el seu ensenyament, aquest cop, dit en imperatiu.
Si portem el nom de
cristians, i volem ser-ho, haurem d’aprendre a viure així. Sense
dilació i sense excuses. Aquestes són les característiques del
Regne.
2.-
Estimeu.
Estimeu a fons i de
veritat. “Fins que faci mal”... com deia alguna santa benemèrita
del nostre temps.
I Jesús no es queda
curt: Als enemic, als qui us odien, als qui diuen mal, als qui us
calumnien. Estimeu. Cap altra actitud que no sigui la de
l’amor. Posar en marxa l’energia de l’amor. La que ens portarà
a actuar i dur a terme diferents realitzacions davant diferents
situacions. Diferents. Mai la de col.laborar amb el mal, retornant-lo
i engrandint-lo.
Possiblement, estimar
els enemics i els qui ens volen mal sigui de les coses més difícils
que algú ens pugui demanar. I Jesús ens ho demana. No des d’una
exigència ètica, ni d’un ideal de conducta. Ens ho demana des de
la seva experiència i coneixença de Déu.
Estimeu.
3.-
Més enllà de lògiques humanes estretes.
Ens hem adaptat quasi
del tot a l’esquema “acció – reacció”. I ho fem en
intensitats, mesures, formes... semblants. Fins i tot hem creat el
criteri de “proporcionalitat en la resposta”. Ens hem acostumat
tant, que sovint pensem que no hi ha més sortida que retornar el que
rebem. “Naturalment, vaig saltar”. “No em deixen altra opció”.
“Quina altra cosa podria fer”. “ Si et quedes aturat , et
prenen per babau”... Quants cops haurem escoltat -potser, dit?-
aquestes i semblants expressions?
El de Jesús no és el
codi de circulació que estem acostumats a emprar. Habitualment,
circulem amb diferents lògiques. La de la tribu: els meus (bons)/
els altres (dolents). La lògica de la reciprocitat: Així em
tracten, així responc. La lògica de la defensa del meu territori i
les meves posicions. La lògica de la conveniència: ara mateix,
convé?/ o no convé? N’hi ha més, certament. Fins arribar a la
lògica (il·lògica) del “jo sóc així i ho vull així”.
Jesús ens ho demana,
més enllà de tota mesura humana. És tota una altra cosa.
4.-
Déu es així.
Compassiu i
misericordiós, hem respost al salm. Déu és l’Amor, Ell mateix.
Aquesta és la gran raó.
I a estimar com Ell n’aprenem. Com ja hem experimentat. Perquè Ell
ens ha estimat, des del primer moment.
Perquè Ell és així.
La gran i incontestable raó. El motiu que ens supera i ens desborda.
Ell és així. Ell ens tracta sempre amb amor misericordiós. Sempre.
A tots.
¿QUE
ÉS PERDONAR?
Estimeu
els vostres enemics.
El
missatge de Jesús és clar i rotund: “Estimeu els
enemics, feu bé als qui no vos estimen”. ¿ Que
podem fer amb aquestes paraules? ¿ supimir-les de l'Evangeli
?, ¿ titllar-les com quelcom absurd i impossible ?
¿lliurar-nos a la irritació ? Tal volta, cal començar per
conéixer millor el procés del perdó.
És
important entendre i acceptar els sentiments de còlera,
rebel·lió o agressivitat que surten dins nosaltres. És
normal. Estem ferits. Per a no fer-nos encara més mal,
necessitem recobrar la pau i la força interior que ens
ajudin a reaccionar de manera sana.
La
primera decisió del que perdona és no venjar-se. No és
bo de fer. La venjança és la resposta instintiva que ens
neix dintre quan ens han ferit o humiliat. Cerquem
compensar el nostre sofriment fent sofrir a qui ens ha
danyat a nosaltres. Per a perdonar és important no gastar
energies en nostra revenja.
És
decisiu no alimentar el ressentiment. No permetre que
l'hostilitat i l'odi s'instal·lin dins nostre cor. Tenim
dret a que s'ens faci justícia: qui perdona no renuncia
als seus drets. L'important és sanar-se del dany rebut.
Perdonar
pot demanar temps. El perdó no és un acte de la
voluntat que ho arregla ràpidament tot. El perdó és el
final d'un procés en el qual intervenen la sensibilitat, la
comprensió, la lucidesa i, en el creient, la fe en Déu
que ens ha perdonat a nosaltres.
Per
a perdonar és necessari compartir amb qualcú els
nostres sentiments, records i reaccions. Perdonar no vol dir
oblidar el dany rebut, però sí recordar-lo d'una altra
manera manco danyosa per a l'ofensor
i per a un mateix. El que perdona es sent millor. És
capaç de desitjar el bé a tots inclús als que ens han
ferit.
Qui
entèn així el perdó, comprèn que el missatge de Jesús,
lluny de ser quelcom impossible i irritant, és el camí
encertat per a guarir les relacions humanes, sempre
amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.
NO
MANIPULAR EL PERDÓ
Estimeu
els vostres enemics.
”Diga'm
com parles del perdó, i et diré quin objectiu
persegueixes”. És el que he sentit analitzant el que s'ha
dit i escrit entre nosaltres sobre el perdó. Moltes
veus es senten no per a perdonar, sinó per a
reclamar a les víctimes el perdó o exigir als
agressors que ho demanin; per a precisar les condicions
en les quals es podria concedir, o per a declarar
inútil i fins i tot nociu mentre no hi hagi
penediment. previ. Tantes paraules interessades semblen una
instrumentalització que buida de contingut el concepte
genuí del perdó cristià. Aquest perdó brolla sempre
d'una experiència religiosa. El cristià perdona perquè
es sent perdonat per Déu. Altres motivacions són
secundàries. Perdona qui sap que viu el perdó de Déu.
Aquesta és la font última. “Perdoneu-vos
mutuament com
Déu
us ha perdonat en Crist”
(Ef 4,32). Oblidar això és parlar d'una altra cosa
diferent del perdó evangèlic.
Per
això, el perdó cristià no és un acte de justícia.
No es pot reclamar ni exigir a ningú com a deure
social. Juridicament, el perdó no existeix. El codi penal
ignora el verb “perdonar”. El gest sorprenent i heroic
del perdó neix d'un amor incondicional i gratuït. No
depèn de condicions prèvies. No exigeix res, no reclama
res. Si es perdona és per amor. Parlar de requisits per a
perdonar és introduir el plantejament d'una altra cosa.
L'Evangeli
ens convida simbòlicament a perdonar “..sinó
setanta vegades set” (Mt 18, 22), a perdonar inclús
a l'agressor que no mostra penediment, des de l'actitud del
mateix Crist que en el moment de ser crucificat crida a
Déu: “Pare, perdona'ls que no saben el que fan”
(Lc 23, 34).
No
ens enganyem. Perdonar no és bo de fer. És
millor confessar-ho així. Tot manco manipular el discurs
del perdó per a exigir a altres responsabilitats o per a
defensar cadascú la pròpia posició. Joan Pau II
convidava a “guardar l'autenticitat del perdó”,
cosa que només és possible “guardant la font, això és,
la misericòrdia del mateix Déu, revelada en Jesucrist”
(Dives in misericordia, 14).
No
és possible escoltar la crida de Jesús: “Estimeu els
enemics, feu bé als qui no vos estimen, beneïu
els que us maleeixen”, si no es coneix l'experiència
de ser perdonat per Déu.
EL
MÉS IMPORTANT
Feu
el bé als qui no us estimen.
Per
a moltes persones, el perdó és una paraula sense contingut
real. La consideren un valor amb el qual s'identifiquen
interiorment però mai han demanat perdó ni n'han donat. No
han tingut ocasió d'experimentar personalment la dificultat
que suposa ni tampoc la riquesa que conté l'acte de
perdonar.
Tanmateix,
el clima social que s'ha generat entre nosaltres, amb
enfrontaments pels carrers, insults, amenaces i agressions, al
mateix temps obre ferides i desvetlla sentiments d'odi i
rebuig mutu, demana un plantejament realista del perdó.
Les
postures davant el perdó són diferents. Molts el rebutgen
com a cosa inoportuna i inútil. En uns sectors s'escolta
que cal “endurir” la dinàmica de la lluita, “fer
sofrir” a tots, pressionar amb violència a la societat
sencera; des d'aquesta perspectiva, el perdó només serveix
per a “debilitar” o “frenar” la lluita; cal cridar
el poble a tot manco al perdó. En
altres sectors, es diu que és necessari “mà dura”,
“tallar pel viu”, “retornar” amb la mateixa moneda;
el perdó seria, un “destorb” per a actuar amb
eficàcia.
Altres
el consideren com una actitud sublim i fins i tot
heròica, que està bé reconéixer, però que és millor
posar a un costat com a una cosa impossible. Ja parlarem
de perdó, amnistia i reconciliació quan es donin les
condicions adequades. Mentre, és més realista i pràctic
alimentar l'agressivitat i l'odi mutu.
Endemés,
hi ha els que s'alcen en jutges suprems que dictaminen el
que podria ser perdonat i el que és “imperdonable”.
Ells decideixen quan, com i en quines circumstàncies es pot
concedir el perdó. A banda, si es perdona, serà per a
recordar sempre a l'altre que ha estat perdonat; el perdó
es converteix així en el que el filòsof francès, Olivier
Abel, anomenava “eternització del ressentiment”.
No
és fàcil parlar de perdó en situacions com la nostra. ¿
Com perdonar a qui no es considera culpable ni es penedeix
de res ?, ¿ a qui perdonar quan es sent ferit pel
col·lectiu ?, ¿ què vol dir perdonar quan, al mateix
temps, és necessari exigir en justícia la sanció que
restauri l'orde social ?
