dimecres, 20 de febrer del 2019

DIUMENGE SETÈ DURANT L'ANY






(Power-Point)







EVANGELI

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,27-38


Estimar els enemics
(Mt 5,38-48)
27»Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, 28 beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien.29Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. 30 Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu.31 Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. 32 Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! 33 I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors! 34 I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.
35 »Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
36»Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare.
No judicar els altres
(Mt 7,1-5)
37»No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats.38 Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.
Paraula de Déu.


HOMILIA


SENSE ESPERAR RES

¿ Per què tanta gent viu secretament insatisfeta? ¿ Per què tants homes i dones troben la vida monótona, trivial, insípida ? ¿ Per què s'avorreixen enmig del benestar ? ¿ Què els manca per a trobar de bell nou l'alegria de viure ?

Tal volta , l'existència de molts canviaria i adquiriria un altre color i una altra vida senzillament si aprenguessin a estimar gratis a algú. Volguem no volguem, l'ésser humà està cridat a estimar desinteressadament; i, si no ho fa, dins sa vida s'obre un buit que res ni ningú pot omplir. No és ingenuïtat escoltar les paraules de Jesús: “Feu el bé... sense esperar res”. Pot ser el secret de la vida. Pot retornar-nos l'alegria de viure.  
És fàcil acabar sense estimar ningú de manera gratruïta. No fer mal a ningú. No aficar-se en els problemes dels altres. Respectar als drets dels altres. Viure ma vida. N'hi ha prou en tenir cura de les meves coses.
Però, això ¿és vida? ¿Viure despreocupat de tots, reduit a la meva feina, la meva professió, el meu ofici, impermeable als problemes dels altres, alié als sofriments de la gent, m'aïllo dins ma “campana de vidre”?
Vivim en una societat on és difícil aprendre a estimar gratuïtament. Sempre ens demanem: ¿ Per què serveix? ¿ És útil ? “¿ Què hi guany amb això ?. Tot ho calculem i mesurem. Tenim la idea de que tot s'assoleix “comprant”: aliments, vestits, vivenda, transport, diversió.... I tenim el risc de convertir totes les nostres relacions en intercanvi de serveis.
Però, l'amor, l'amistat, l'acollida, la solidaritat, la proximitat, la confiança, la lluita pel dèbil, l'esperança, l'alegria interior... no s'assoleixen amb diners. Són quelcom gratuït, que s'ofereix sense esperar res a canvi, si no és el creixement i la vida de l'altre.
Els primers cristians, quan parlaven de l'amor utilitzaven la paraula ἀγάπη “àgape”, precisament per a subratllar més aquesta dimensió de gratuïtat, en contraposició a l'amor entès només com Ἔρως “Eros” que tenia resonàncies d'interés i egoisme.
Entre nosaltres hi ha persones que només poden rebre un amor gratuït, ja que no tenen res per retornar a qui s'hi fa proper. Persones totes soles, maltractades per la vida, imcompreses per tothom, empobrides per la societat, sense sortides a la vida.
Aquell gran profeta que fou Hélder Càmara ens recorda l'invitació de Jesús amb aquestes paraules: “Per a alliberar-te de tu mateix estén un pont més enllà de l'abisme que el teu egoisme ha creat, Intenta veure més enllà de tu mateix. Intenta escoltar algún altre, i, sobre tot, prova de esforçar-te per estimar en lloc d'estimar-te només a tu”.

José Antonio Pagola






Un evangeli exigent, desconcertant, molest... Podem qualificar-lo de moltes maneres. No deixa indiferent. Ni és un genèric “heu de portar-vos bé” amb to d’avia bona i conciliadora, abans d’entrar la coca al forn.
Exigent, difícil... i del tot necessari. Bona Nova total. Totalment necessària, sempre. I també especialment, avui. En els nostres dies, en els que sembla que estem tots molt nerviosos i impacients. A la que salta... A la que salta, i saltem nosaltres!
1.- A vosaltres us dic.
Jesús es dirigeix als seus deixebles. Als qui l’escolten i el segueixen amb atenció. Als qui volen aprendre... i fer-li cas. “A vosaltres, que m’escolteu, us dic...”. Jesús ens parla a nosaltres, deixebles d’avui. Amb to seriós i dient el que hem de fer. Com conduir-nos i relacionar-nos amb els altres. Amb els qui ens envolten. Amb aquells amb qui tenim conflictes i topades. A vosaltres us dic...
Deixebles del Mestre, escoltem el seu ensenyament, aquest cop, dit en imperatiu.
Si portem el nom de cristians, i volem ser-ho, haurem d’aprendre a viure així. Sense dilació i sense excuses. Aquestes són les característiques del Regne.
2.- Estimeu.
Estimeu a fons i de veritat. “Fins que faci mal”... com deia alguna santa benemèrita del nostre temps.
I Jesús no es queda curt: Als enemic, als qui us odien, als qui diuen mal, als qui us calumnien. Estimeu. Cap altra  actitud que no sigui la de l’amor. Posar en marxa l’energia de l’amor. La que ens portarà a actuar i dur a terme diferents realitzacions davant diferents situacions. Diferents. Mai la de col.laborar amb el mal, retornant-lo i engrandint-lo.
Possiblement, estimar els enemics i els qui ens volen mal sigui de les coses més difícils que algú ens pugui demanar. I Jesús ens ho demana. No des d’una exigència ètica, ni d’un ideal de conducta. Ens ho demana des de la seva experiència i coneixença de Déu.
Estimeu.
3.- Més enllà de lògiques humanes estretes.
Ens hem adaptat quasi del tot a l’esquema “acció – reacció”. I ho fem en intensitats, mesures, formes... semblants. Fins i tot hem creat el criteri de “proporcionalitat en la resposta”. Ens hem acostumat tant, que sovint pensem que no hi ha més sortida que retornar el que rebem. “Naturalment, vaig saltar”. “No em deixen altra opció”. “Quina altra cosa podria fer”. “ Si et quedes aturat , et prenen per babau”... Quants cops haurem escoltat -potser, dit?- aquestes i semblants expressions?
El de Jesús no és el codi de circulació que estem acostumats a emprar. Habitualment, circulem amb diferents lògiques. La de la tribu: els meus (bons)/ els altres (dolents). La lògica de la reciprocitat: Així em tracten, així responc. La lògica de la defensa del meu territori i les meves posicions. La lògica de la conveniència: ara mateix, convé?/ o no convé? N’hi ha més, certament. Fins arribar a la lògica (il·lògica) del “jo sóc així i ho vull així”.
Jesús ens ho demana, més enllà de tota mesura humana. És tota una altra cosa.
4.- Déu es així.
Compassiu i misericordiós, hem respost al salm. Déu és l’Amor, Ell mateix.
Aquesta és la gran raó. I a estimar com Ell n’aprenem. Com ja hem experimentat. Perquè Ell ens ha estimat, des del primer moment.
Perquè Ell és així. La gran i incontestable raó. El motiu que ens supera i ens desborda. Ell és així. Ell ens tracta sempre amb amor misericordiós. Sempre. A tots.






¿QUE ÉS PERDONAR?

Estimeu els vostres enemics.
El missatge de Jesús és clar i rotund: “Estimeu els enemics, feu bé als qui no vos estimen”. ¿ Que podem fer amb aquestes paraules? ¿ supimir-les de l'Evangeli ?, ¿ titllar-les com quelcom absurd i impossible ? ¿lliurar-nos a la irritació ? Tal volta, cal començar per conéixer millor el procés del perdó.
És important entendre i acceptar els sentiments de còlera, rebel·lió o agressivitat que surten dins nosaltres. És normal. Estem ferits. Per a no fer-nos encara més mal, necessitem recobrar la pau i la força interior que ens ajudin a reaccionar de manera sana.
La primera decisió del que perdona és no venjar-se. No és bo de fer. La venjança és la resposta instintiva que ens neix dintre quan ens han ferit o humiliat. Cerquem compensar el nostre sofriment fent sofrir a qui ens ha danyat a nosaltres. Per a perdonar és important no gastar energies en nostra revenja.
És decisiu no alimentar el ressentiment. No permetre que l'hostilitat i l'odi s'instal·lin dins nostre cor. Tenim dret a que s'ens faci justícia: qui perdona no renuncia als seus drets. L'important és sanar-se del dany rebut.
Perdonar pot demanar temps. El perdó no és un acte de la voluntat que ho arregla ràpidament tot. El perdó és el final d'un procés en el qual intervenen la sensibilitat, la comprensió, la lucidesa i, en el creient, la fe en Déu que ens ha perdonat a nosaltres.
Per a perdonar és necessari compartir amb qualcú els nostres sentiments, records i reaccions. Perdonar no vol dir oblidar el dany rebut, però sí recordar-lo d'una altra manera manco danyosa per a  l'ofensor i per a un mateix. El que perdona es sent millor. És capaç de desitjar el bé a tots inclús als que ens han ferit.
Qui entèn així el perdó, comprèn que el missatge de Jesús, lluny de ser quelcom impossible i irritant, és el camí encertat per a guarir les relacions humanes, sempre amenaçades per les nostres injustícies i conflictes.




NO MANIPULAR EL PERDÓ

Estimeu els vostres enemics.

”Diga'm com parles del perdó, i et diré quin objectiu persegueixes”. És el que he sentit analitzant el que s'ha dit i escrit entre nosaltres sobre el perdó. Moltes veus es senten no per a perdonar, sinó per a reclamar a les víctimes el perdó o exigir als agressors que ho demanin; per a precisar les condicions en les quals es podria concedir, o per a declarar inútil i fins i tot nociu mentre no hi hagi penediment. previ. Tantes paraules interessades semblen una instrumentalització que buida de contingut el concepte genuí del perdó cristià. Aquest perdó brolla sempre d'una experiència religiosa. El cristià perdona perquè es sent perdonat per Déu. Altres motivacions són secundàries. Perdona qui sap que viu el perdó de Déu. Aquesta és la font última. “Perdoneu-vos mutuament com Déu us ha perdonat en Crist” (Ef 4,32). Oblidar això és parlar d'una altra cosa diferent del perdó evangèlic.
Per això, el perdó cristià no és un acte de justícia. No es pot reclamar ni exigir a ningú com a deure social. Juridicament, el perdó no existeix. El codi penal ignora el verb “perdonar”. El gest sorprenent i heroic del perdó neix d'un amor incondicional i gratuït. No depèn de condicions prèvies. No exigeix res, no reclama res. Si es perdona és per amor. Parlar de requisits per a perdonar és introduir el plantejament d'una altra cosa.
L'Evangeli ens convida simbòlicament a perdonar “..sinó setanta vegades set” (Mt 18, 22), a perdonar inclús a l'agressor que no mostra penediment, des de l'actitud del mateix Crist que en el moment de ser crucificat crida a Déu: “Pare, perdona'ls que no saben el que fan” (Lc 23, 34).
No ens enganyem. Perdonar no és bo de fer. És millor confessar-ho així. Tot manco manipular el discurs del perdó per a exigir a altres responsabilitats o per a defensar cadascú la pròpia posició. Joan Pau II convidava a “guardar l'autenticitat del perdó”, cosa que només és possible “guardant la font, això és, la misericòrdia del mateix Déu, revelada en Jesucrist” (Dives in misericordia, 14).
No és possible escoltar la crida de Jesús: “Estimeu els enemics, feu bé als qui no vos estimen, beneïu els que us maleeixen”, si no es coneix l'experiència de ser perdonat per Déu.




EL MÉS IMPORTANT

Feu el bé als qui no us estimen.
Per a moltes persones, el perdó és una paraula sense contingut real. La consideren un valor amb el qual s'identifiquen interiorment però mai han demanat perdó ni n'han donat. No han tingut ocasió d'experimentar personalment la dificultat que suposa ni tampoc la riquesa que conté l'acte de perdonar.
Tanmateix, el clima social que s'ha generat entre nosaltres, amb enfrontaments pels carrers, insults, amenaces i agressions, al mateix temps obre ferides i desvetlla sentiments d'odi i rebuig mutu, demana un plantejament realista del perdó.
Les postures davant el perdó són diferents. Molts el rebutgen com a cosa inoportuna i inútil. En uns sectors s'escolta que cal “endurir” la dinàmica de la lluita, “fer sofrir” a tots, pressionar amb violència a la societat sencera; des d'aquesta perspectiva, el perdó només serveix per a “debilitar” o “frenar” la lluita; cal cridar el poble a tot manco al perdó.  En altres sectors, es diu que és necessari “mà dura”, “tallar pel viu”, “retornar” amb la mateixa moneda; el perdó seria, un “destorb” per a actuar amb eficàcia.
Altres el consideren com una actitud sublim i fins i tot heròica, que està bé reconéixer, però que és millor posar a un costat com a una cosa impossible. Ja parlarem de perdó, amnistia i reconciliació quan es donin les condicions adequades. Mentre, és més realista i pràctic alimentar l'agressivitat i l'odi mutu.
Endemés, hi ha els que s'alcen en jutges suprems que dictaminen el que podria ser perdonat i el que és “imperdonable”. Ells decideixen quan, com i en quines circumstàncies es pot concedir el perdó. A banda, si es perdona, serà per a recordar sempre a l'altre que ha estat perdonat; el perdó es converteix així en el que el filòsof francès, Olivier Abel, anomenava “eternització del ressentiment”.
No és fàcil parlar de perdó en situacions com la nostra. ¿ Com perdonar a qui no es considera culpable ni es penedeix de res ?, ¿ a qui perdonar quan es sent ferit pel col·lectiu ?, ¿ què vol dir perdonar quan, al mateix temps, és necessari exigir en justícia la sanció que restauri l'orde social ?





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada