SEGON QUARESMA

SEGON QUARESMA

(Power-Point)

A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s';esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una veu que deia: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

2º diumenge de Quaresma (C)

EVANGELI

Mentre Jesús pregava, es trasmudà l'aspecte de la seva cara.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,28b-36

Transfiguració de Jesús

(Mt 17,1-8; Mc 9,2-8)

28 Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:

--Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.

35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:

--Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

36 Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.

Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

Paraula de Déu.

ESCOLTAR NOMÉS A JESÚS

Escolteu-lo.

        L'escena està considerada tradicionalment com “la transfiguració de Jesús”. No és possible reconstruir amb certesa l'experiència que originà aquest relat sorprenent. Només sabem que els evangelistes li donen molta importància ja que, segons el relat, és una experiència que deixa albirar quelcom de la vertadera identitat de Jesús.

       En un primer moment, el relat destaca la transformació del seu rostre i, encara que venguin a conversar amb ell Moisès i Elies, com a representants de la Llei i els Profetes, només el rostre de Jesús roman transfigurat i resplandent en el centre de l'escena.

         Sembla que els deixebles no capten el contingut profund del que viuen, ja que en Pere diu a Jesús: “Mestre, que n'estem de bé aqui dalt. Fem-hi tres cabanes: una per a tu, una altra per en Moisès i una altra per n'Elies”. Posa a Jesús en el mateix pla i nivell que els dos grans personatges bíblics. A cada un sa cabana. Jesús no ocupa encara un lloc central i absolut dins son cor.

        La veu de Déu el corregeix, revelant la vertadera identitat de Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu escollit”, el que té el rostre transfigurat. No confondre'l amb els d'en Moisès o n'Elies, que estan apagats. “Escolteu-lo a ell”. A ningú més. Sa Paraula és la única decisiva. Les altres porten cap a ell.

Cal recobrar dins l'Església actual la importància decisiva que en els inicis tingué l'experiència d'escoltar dins les comunitats cristianes el relat de Jesús recollit als evangelis. Aquests quatre escrits constitueixen una obra única que no es pot equiparar als altres escrits bíblics.

       Una cosa que només en ells podem trobar-hi: l'impacte causat per Jesús als primers que foren atrets per ell i el seguiren. Els evangelis no són llibres didàctics que exposen una doctrina acadèmica sobre Jesús. No són tampoc biografies redactades per a informar amb detall la trajectòria històrica. Són “relats de conversió” que conviden al canvi, al seguiment de Jesús i a la identificació amb son projecte.

         Per això han de ser escoltats en actitud de conversió. I en aquesta actitud ha de ser llegits, predicats, meditats i guardats dins el cor de cada creient i cada comunitat. Una comunitat cristiana que sap escoltar cada diumenge el relat evangèlic de Jesús en actitud de conversió, comença a tranformar-se. L'Església no té potencial més vigorós de renovació que el que hi ha dins aquests quatre llibres.

Gn 15,5-12.17-18 Fl 3,17-4,1 Lc 9,28b-36

EL TABOR, LA MUNTANYA QUE TRANSFIGURA

Alguna cosa, de diferent, té la muntanya perquè Jesús i els seus anessin a buscar-la. Ell, perquè en tenia necessitat; els altres tres perquè havien de descobrir, ni que fos com un llampec, la grandesa d’aquell Jesús, que dia rere dia, els “sorprenia.”

Jesús, sense ni sospitar-ho, ja ens anticipava que la quaresma és una ascensió, una sublimació, una pujada cap als nivells de les atmosferes netes, purificades; la revelació lluminosa de qui era aquell Jesús. Que no hi ha quaresma sense els camins trepitjats pels nostres peus, que ens duran fins al Calvari, fins a la pedra del sepulcre i fins a la Vida Ressuscitada de Jesús.

1. Es transfigurà mentre pregava

Així ens ho diu Lluc. Una bella descripció de la veritable pregària, aquella que és molt més que pensar, reflexionar, parlar, callar, respirar profundament (per altra banda absolutament necessaris en la nostra manera natural i sincera de comunicar-nos amb el Senyor). No, “allò” havia de ser inefable, que no es pot expressar. Veure “les coses de Déu” amb els seus ulls, el seu tarannà, la lluminositat amb què l’Esperit ens comunica el seu criteri, és un do i un regal que a Jesús li va servir per seguir un camí que només es va enterbolir a Getsemaní...i al Gòlgota.

Penso que la Quaresma és aquest temps fort en què la pregària ha de guarir les ferides que la vida ens va causant. Unes ferides que arriben a “desfigurar-nos” i allunyar-nos poc a poc de la imatge i semblança de Déu que som totes i tots. No perdem la imatge (que és marca de fàbrica, però sí una mica de la semblança). Si em permeteu la comparació: així com hi ha un  cafè - cafè, que és molt més que “el cafè nostre de cada dia”, també goso dir que hi ha una pregària-pregària que ha d’esdevenir un tonificant espiritual, capaç de mantenir-nos vius i desperts per a descobrir els plans de Déu sobre la nostra vida. Una mena de telepatia entre l’Esperit de Déu i el nostre esperit.

2. La creu, no eliminada, però sí il·luminada

Il.luminada des de l’interior de Jesús, perquè va viure la identitat de Fill que ell era, un Jesús que duia a terme i a plenitud la Llei i els Profetes. I el núvol aquí no era cap mena d’amenaça de tempesta, sinó de la transcendència. Jesús s’hi havia de trobar bé en aquella atmosfera que l’orientava cap al Pare. Però no s’apartava del camí cap a Jerusalem on l’esperaven tots els llamps i trons de la seva mort. La suor de la pujada al Tabor serà després la sang d’una fidelitat al seu programa, un programa que el Pare “li havia dictat” en una altra muntanya, la de les Benaurances. Tots sabem que el dia que les va pronunciar, signava, a la curta o a la llarga, la seva sentència de mort...

Acabem amb un desig: que aquesta quaresma esdevingui per a nosaltres un camí que fa pujada, un camí d’acompliment de desitjos, de viure intensos (no tensos!), conscients i alegres, les petjades de Jesús, viu, mort i ressuscitat.

EXPERIÈNCIA NOVA

Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo.

        Per a captar la vertadera identitat de Jesús, no és decisiu esudiar, sinó viure una experiència diferent: pujar amb ell dalt la muntanya. Alçar l'esperit, mirar la vida des d'un horitzó més elevat i no deixar-nos rossegar sempre per la rutina i la inèrcia que estiren cap avall. És el primer que ens diu el relat de la “transfiguració de Jesús”.

        L'escena és atractiva. Mentre Jesús “prega”, l'aspecte del seu rostre canvia. Els deixebles que preguen amb ell, comencen a veure'l d'una altra manera. És Jesús, son mestre estimat de sempre, però la seva cara desprèn llampejos de cosa nova.

      Tanmateix, devora ell veuen dos personatges molt estimats per la tradició jueva. Moisés, l'home que menà el poble fins al país de la llibertat i li donà lleis i normes per a viure en pau. I Elies, el profeta de foc, que lluità contra ídols que sorgien en Israel.

        Els deixebles no acaben d'entendre-ho. Estan atabalats per la son. En Pere proposa fer tres cabanes, una per a cada un. No ha captat la novetat de Jesús. El posa al mateix nivell que en Moisès i n'Elies.

        La veu que es sent des del núvol ho aclareix tot: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”; escolteu-lo a ell. No escolteu Moisès ni Elies, escolteu Jesús. Només ell és el Fill. Escolliu-lo a ell perquè és l'escollit per Déu.

         Els cristians hem de posar en el centre de nostra fe a Jesús, no a Moisès. Deixar-nos conduir per Jesús cap a l'amor, no cap a la llei. És un error confondre a Déu amb un conjunt d'obligacions interioritzades durant anys dins nostra consciència. Déu està més enllà d'aqueixes lleis. Qui escolta Jesús el troba com a font d'Amor.

         Hem de posar en el centre de nostre cor a Jesús, no a Elies. Ningú com ell pot alliberar-nos dels ídols que cobegem dins nosaltres. Ídols construïts per les nostres pors, fantasmes i desitjos de seguretat i benestar. És difícil prendre-li a cada un sos “deus”, ja que es queda com a buit i indefens. Qui escolta Jesús s'omple de la força i la vida que Déu dóna.

¿A QUI ESCOLTAR ?

Escolteu-lo..

      Els cristians hem sentit parlar des de petits d'una escena evangèlica anomenada tradicionalment “la transfiguració de Jesús”. Ja no és possible saber amb seguretat com s'originà el relat. Quedà recollit en la tradició cristiana per dos motius: els ajudava a recordar la “realitat oculta” amagada en Jesús i els convidava a “escoltat-lo” només a ell.

      Al cim d'una “muntanya alta” els deixebles més propers veuen a Jesús amb el rostre “transfigurat”. L'acompanyen dos personatges llegendaris de la història d'Israel: Moisès, el gran legislador del poble, i Elies, el profeta de foc, que defensà Déu amb zel abrasador.

       L'escena és suggerent. Els dos personatges, representants de la Llei i els Profetes, tenen el rostre apagat: sols Jesús irradia llum. A banda, no proclamen cap missatge, vénen a “conversar” amb Jesús: només aquest té la darrera paraula. Només ell és la clau per a llegir qualsevol altre missatge.

    En Pere sembla no haver-ho entès. Proposa fer “tres cabanes”, una per a cada un. Posa els tres en el mateix nivell. La Llei i el Profetes segueixen ocupant el lloc de sempre. No ha captat la novetat de Jesús. La veu sortida del núvol aclara les coses: “Aquest és el meu Filll estimat. Escolteu-lo”. No cal escoltar Moisès ni Elies sinó a Jesús, el “Fill estimat”. Només les seves paraules i la seva vida ens descobreixen la veritat de Déu.

        Viure escoltant Jesús és una experiència única. Estàs escoltant al qui diu la veritat. El qui sap perquè i per a què viure. El qui ofereix les claus per a construir un món més just i més digne de l'esser humà.

       Entre els seguidors de Jesús no es viu de qualsevol creença, norma o ritus. Una comunitat es fa cristiana quan posa en el centre l'evangeli i només l'evangeli. Aquí es juga la nostra identitat. No és fàcil imaginar un fet col·lectiu més humanitzador que un grup de creients escoltant junts el “relat de Jesús”.           Cada diumenge podran sentir la seva crida a mirar la vida amb ulls diferents i a viure-la amb més sentit i responsabilitat, construint un món més habitable.

PERDUTS

Escolteu-lo

       Una dada important de l'home contemporani és el que els experts anomenen “pèrdua de referents”. Tots ho podem comprovar: la religió perd força en les consciències; la moral tradicional es dilueix; no se sap en certesa qui pot tenir les claus que orientin l'existència.

       Molts educadors no saben que dir ni en nom de qui parlar als seus alumnes sobre la vida. Els pares no saben quina “herència espiritual” deixar als seus fills. La cultura es transforma en modes successives. Els valors del passat interessen menys que la informació de l'immediat.

       Molts són els que no saben bé on fonamentar sa vida ni a qui anar per a orientar-la. No se sap on trobar els criteris que puguin regir la manera de viure, pensar, treballar, estimar o morir. Tot roman sotmès al canvi constant de les modes o dels gustos del moment.

        Fàcil és constatar ja les conseqüències. Si no hi ha a qui acudir, cadascú s'ha de defensar com pugui i construir tot sol l'existència.

      Uns viuen amb “personalitat manllevada” nodrint-se de la cultura de la informació. Altres cerquen succedanis en les sectes o en el món seductor del “virtual”. A banda, cada cop són més els que viuen perduts i indefensos davant l'existència. No tenen meta ni projecte. Es converteixen en pressa fàcil de qualsevol que pugui cobrir els seus desitjos immediats.

      Cal reaccionar. Viure amb un cor més atent a la veritat última de la vida; aturar-nos per a escoltar les necessitats més profundes del nostre esser; sintonitzar amb el nostre autèntic jo. Tal volta es desvetlli dins nosaltres la necessitat d'escoltar un missatge diferent. Tal volta facem un espai a Déu.

       L'escena evangèlica de Lluc recobra un sentit profund en nostre temps. Segons el relat, els deixebles “s'esglàien” quan es veuen coberts per un núvol. Es senten tots sols i perduts. Emmig del núvol escolten una veu que els diu: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat. Escolteu-lo”. És difícil viure sense escoltar una veu que posi llum i esperança en nostre cor.

ESCOLTEU-LO

Aquest és el meu Fill...escolteu-lo

       Els homes i dones d'avui absorts en una civilització d'immisericòrdia, en la qual manen els diners, el mercat, la competivitat, el fracàs dels dèbils i el triumf dels forts, risquem d'oblidar que vol dir ser “humà”. Cada cop ens sembla més normal viure per a guanyar, posseir i triumfar. ¿ Qui pensa en créixer com a persona i ser cada dia millor en una cultura on sembla prohibida la pietat, el perdó o qualsevol signe de debilitat pel que sofreix? 
       Esglaia escoltar assagistes lúcids com Jean Onimus quan ens fan veure com emergeig una societat mecanitzada i sense esperit que, arruinada per la set de consum i esclavitzada per la pròpia tècnica, “fa callar els poetes... transforma la música en soroll, la dansa en gimnàsia esportiva, i l'amor en proeses fisiològiques”.

       Emergeix entre nosaltres un home intel·ligent, hàbil, organitzat, però sense cor, sense consciència i sense profunditat. Un home sense inquietut espiritual i sense preguntes. “L'home ideal” per a una societat organitzada i programada on el principal objectiu és que la vida “funcioni”.

       Tanmateix, seria un error quedar-nos en visions catàstròfiques. És fàcil apreciar ara el desig creixent per a trobar una llum nova. ¿On hi ha un sentit, un ideal capaç d'il·luminar l'horitzó? ¿On trobar una utopia que ens mantengui dempeus ? ¿Qui pot fer a aquest home més humà ? ¿ Qui pot desvetllar de bell nou l'esperança?

        Les Esglésies no semblen respondre al que espera i necessita l'home modern. Les seves doctrines es converteixen sovint en abstraccions que no interessen gaire. Els seus esquemes mentals, els seus costums i tradicions pertanyen al passat. La seva paraula sembla seca. Necessiten elles també qui desvetlli son esperit.

       Avui hem d'orientar el nostre cor vers el Crist. Ell és l'únic que pot dir-nos quelcom nou i diferent. El relat evangèlic ens recorda la invitació divina: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo”.

LECTIO DIVINA

Escolteu-lo.

        Entre tots els métodes possibles de llegir la Bíblia des de la fe es revaloritza, cada cop més en sectors cristians, el que anomenen “lectio divina” molt apreciat altre temps, sobre tot en els monestirs. Fonamentalment és una lectura meditada de la Bíblia, dirigida a suscitar l'encontre amb Déu i sa Paraula en el fons del cor. Aquesta forma de llegir el text bíblic exigeix diverses passes.

      Primer, llegir el text i captar el sentit original i evitar qualsevol interpretació arbitrària o subjectiva. No val fer dir a la Bíblia qualsevol cosa, tergiversar el seu sentit real. Comprendre el text i usar totes les ajudes que es tenen a mà: bona traducció, les notes de la Bíblia. Qualque comentari senzill.

         La meditació suposa una passa més. Escollir la Paraula de Déu i meditar-la al fons del cor. Per això, repetir a poc a poc les paraules fonamentals del text i assimilar son missatge i fer-lo nostre. Els antics deien que és necessari “mastegar” i “remugar” el text bíblic, “fer-lo davallar del cap al cor”. Aquest moment demana recolliment i silenci interior, fe en Déu que em parla, obertura dòcil a la seva veu.

       Tercer moment és la pregària. El lector passa ara d'una actitud d'escolta a una postura de resposta. Aquesta pregària és necessària per a establir el diàleg entre el creient i Déu. No és necessari per a això fer grans esforços d'imaginació ni inventar discursos eloqüents. Basta demanar amb sinceritat. “Senyor, ¿què em vols dir amb aquest text?, ¿què em demanes ?, ¿quina confiança vols sembrar dins mon cor ?”

      Es pot donar un quart pas que es designa com a contemplació o silenci davant Déu. El creient reposa en Déu i acalla altres veus. És el moment d'estar davant ell i escoltar només el seu amor i la seva misericòrdia, sense cap altra preocupació o interés.

      Per últim, recordar que la vertadera lectura de la Bíblia acaba en el vida concreta i que el criteri per a verificar si hem escoltat Déu és la nostra conversió. Per això és necessari passar de la “Paraula escrita” a la “Paraula viscuda” i pensar quin canvi o tranformació ens exigeix la Paraula de Déu que hem escoltat. Sant Nil, venerable Pare del desert, deia: “Jo interpreto l'Escriptura amb ma vida”.

     Segons el relat de Lluc de l'escena del Tabor, els deixebles escolten aquesta invitació: “Aquest és el meu Fill, l'estimat; escolteu-lo”. Una manera de fer-ho és aprendre a llegir l'evangeli de Jesús amb aquest métode de lectura.

POR AL SILENCI

S'esglaiaren quan entraren en el núvol

       L'home del nostre temps no viu gaire el silenci. El renou és present en tots els ambients i llars, en les ments i els cors, impedint a les persones viure en pau i harmonia.

      Ingenu seria pensar que el renou està fora de nosaltres, en el soroll d'una moto que passa o en l'aldarull del pis de veïnat. El renou està dins cada un de nosaltres, en aqueixa agitació i confusió que regna dins nostra interior o en aquesta pressa i ansietat que ens destrueix per dintre.

      Podem dir també que crispacions i problemes externs que aclaparen a molts són, sovint, una projeccció de problemes i desequilibris que no estan resolts en el silenci del cor.

       Per això, el silenci no es recobra només insonoritzant les habitacions de la llar o retirant-se al camp els caps de setmana. És necessari aprendre a entrar dins un mateix i crear aquest clima de recolliment personal indispensable per a reconstruir nostre interior.

      La persona agafada pel renou i l'agitació risca de conéixer-se a ella mateixa de manera superficial. Per això, tal volta, primer és retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Conéixer millor aquest personatge estrany que es belluga durant tot el dia i que som “jo” mateix.

Això és possible quan es gosa posar en ordre aqueixa confusió interior, fer-se les preguntes fonamentals de tot esser humà: “ ¿ Què cerco en la vida ? ¿Per què m'afanyo? ¿Què estimo ? ¿ On la felicitat ?”.

       Preguntes que s'ens fan insoportables ja que fàcilment desvetllen dins nosaltres sensacions de fracàs, mediocritat , pecat o desesperança. Aleshores els silenci és obscur i tenebrós. Fa por entrar dins un mateix i penetrar en el fons de l'existència.

      Així es trobaven aquells deixebles a qui Jesús havia allunyat del soroll i l'agitació, per a menar-los al cim d'una muntanya a pregar. S'esglaien quan entren en el núvol que els cobreix. La seva por només desapareix quan, des de l'interior del núvol, escolten una veu que els diu: “Aquest és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo”.

         El creient mai es troba tot sol dins el silenci. Algú l'acompanya i sosté des de dintre. Sempre pot escoltar aquesta veu de Jesucrist que compren les nostres equivocacions, perdona nostre pecat i desvetlla de nou l'esperança.

CARICATURES DE DÉU

Escolteu-lo a Ell.

        Un risc del creient és omplir la paraula “Déu” de qualsevol contingut i pensar que creu i invoca al Déu vertader. Més encara. Sovint, la nostra imatge deformada de Déu pot ser, inconscient, l'obstacle més gros per a descobrir el vertader rostre de Déu.

       Deformacions més usuals entre nosaltres, autèntiques caricatures:

El “Déu intimista” que compensa nostres frustracions, ens consola en nostres tribulacions i ens tranquilitza en l'ansietat, però no ens estimula a viure la fraternitat i solidaritat amb el necessitat.

El “Déu de nostres interessos” al servei de croades i estratègies polítiques diferents, utilitzat per a “rearmaments religiosos” interessats i recolzament d'ideologies d'un o altre signe.

El “Déu popular” amb el qual es negocien favors temporals i eterns a base de promeses, ritus i pregàries.

El “Déu rigorós i terrible” , reflexe d'una societat autoritària , en el qual és difícil confiar o el “Déu permisiu” i complaent dels nous temps, que no exigeix ni inquieta perquè li fem dir només el que volem sentir d'Ell.

El “Déu tancat” a una parcel·la privada de la nostra vida, que no té influència en les esferes importants com els negocis, la professió, l'activitat pública o el comportament sexual.

El “Déu irrevelant” que no impacta en la vida real de cada dia i si no hi fos, res canviaria en l'existència dels que es diuen creients.

         ¿ On purificar les nostres imatges deformades de Déu i descobrir cada cop amb més puresa el rostre vertader de Déu ?

       El vertader camí és Jesucrist. Els deixebles han escoltat la invitació: “Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo a Ell”.

        Per a acollir el vertader Déu és necessari seguir a Jesús, escoltar son missatge, viure la seva experiència, deixar-se animar per son Esperit. Una tasca de tota generació cristiana és purificar la fe d'adherències i deformacions, i tornar sempre a Jesucrist.

                                           

VIURE DAVANT EL MISTERI

Aquest és el meu Fill...Escolteu-lo.

        L'home modern experimenta la insatisfacció que dóna a son cor el buit interior, la banalitat del quotidià, la superficialitat de nostra societat, la incomunicació amb el misteri.

     Molts de manera vaga i confusa, altres de manera clara i precisa, senten decepció i desencant inconfessables davant una societat que despersonalitza els homes, els aliena i buida interiorment i els incapacita per a obrir-se al Transcendent.

        L'home actual ha absolutitzat el poder de la raó i no tolera res que li fugi del domini totpoderós.

      La trajectòria seguida per la humanitat és bona de descriure. L'home ha après a utilitzar amb eficàcia cada cop més gran l'nstrument de la raó.

      Ha acumulat un nombre cada cop major de dades. Ha sistematitzat els seus coneixements en ciències cada cop més complexes. Ha transformat les ciències en tècniques més potents per a dominar el món i la vida.

      Aquest caminar apassionant de l'home al llarg dels segles té un risc. Inconscient ha arribat a creure que la raó ens durà a l'alliberació total.

         L'home actual no accepta el misteri. I, tanmateix, el misteri està present en el més pregon de nostra existència.

      L'home pot conéixer i dominar-ho tot. Però no pot conéixer i dominar son origen ni son últim destí. I el més racional seria reconéixer que estem envoltats en quelcom que ens transcendeix i que la vida de l'home s'ha de moure húmilment en un horitzó de misteri.

      En el missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa per les orelles modernes: No tot es redueix a la raó. L'home ha d'apendre a viure davant el misteri. I el misteri té un nom: Déu, nostre Pare, que ens acull i accepta radicalment i ens crida a viure com a germans.

     Tal volta, el major problema de l'home contemporani sigui haver-se incapacitat per a pregar i dialogar amb un Pare. Estem orfes i no encertem a entendre's com homes radicalment germans.

      També avui, enmig de núvols i obscuritat, es pot sentir una veu que ens segueix esglaiant als homes: “Aquest és el meu Fill...Escolteu-lo”

QUARESMA.- PRIMER

PRIMER QUARESMA

(POWER-POINT)

Mt 6, 16-18 Dimecres de cendra - Quaresma I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma';t el cap i renta';t la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t';ho recompensarà.

*  *  *   *  *  *

 

1º diumenge de Quaresma (C)

 EVANGELI

 L'Esperit el conduïa pel desert i era temptat. + Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 4,1-13 Temptacions de Jesús (Mt 4,1-11;Mc 1,12-13) 1 Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert 2 durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. 3 El diable li digué: --Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa. 4 Però Jesús li va respondre: --L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa. 5 Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món 6 i li digué: --Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. 7 Adora'm i tot serà teu. 8 Jesús li respongué: --Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol. 9 Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué: --Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. 10 Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. 11 I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. 12 Jesús li contestà: --Diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. 13 Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú.
Paraula  de  Déu

. 

NO DESVIAR-NOS DE JESÚS... -

        Les primeres generacions cristianes s'interessaven molt per les proves que Jesús havia superat per esser fidel a Déu i viure sempre en son projecte d'una vida més humana i digna per a tots. El relat de les temptacions de Jesús no és un episodi aïllat que passà a un moment i lloc determinats. Lluc ens adverteix que, en acabar les temptacions, “el diable s'allunyà d'ell fins al moment oportú”. Les temptacions tornaran en la vida de Jesús i en els seus seguidors,     
       Per això, els evangelistes posen el relat abans de narrar l'activitat profètica de Jesús. Els seus seguidors han de conéixer bé aquestes temptacions des del començament, ja que són les mateixes que hauran de superar sempre, si no es volen desviar d'ell. Primera temptació, es parla de pa. Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a satisfer sa pròpia fam: “L'home no viu només de pa”. Jesús cerca primer el regne de Déu i sa justícia: que hi hagi pa per a tots. Per això recorrerà un dia a Déu, però serà per a alimentar una multitud famolenca.
       Avui també la nostra temptació és pensar només en nostre pa i preocupar-nos exclusivament de nostra crisi. Ens desviem de Jesús quan ens creiem en dret a tenir de tot i oblidem el drama, les pors i sofriments dels que no tenen res. Segona temptació, es parla de poder i glòria. Jesús renuncia a tot això. No es postrarà davant el diable que li ofereix imperi sobre tots els regnes del món. Jesús no cercarà mai ser servit sinó servir.
    Avui també es desvetlla en cristians la temptació de mantenir, sigui com sigui, el poder que l'Església ha tingut en temps passats. Ens desviem de Jesús quan  pressionem les consciències i imposem a la força les nostres creences. Al regne de Déu li obrim camins quan treballem per un món més compassiu i solidari. 
   Tercera temptació, es proposa a Jesús que davalli de manera prodigiosa davant el poble, sostingut pels àngels de Déu. Jesús no es deixa enganyar. Malgrat li demanin no farà mai un signe espectacular del cel. Farà signes de bondat per a alleugerir el sofriment i els dolors de la gent. Ens desviem de Jesús quan confonem la nostra ostentació amb la glòria de Déu. Les nostres exhibicions no revelen la grandesa de Déu. Només una vida de servei humil als necessitats manifesta i difon son amor.

 Dt 26,4-10 Rm 10,8-13 Lc 4,1-13

Hem començat a recórrer el primer tram del camí de la Quaresma. Un camí d’aprenentatge on Crist és la inspiració, el referent i l’horitzó. Després de ser batejat per Joan al Jordà i sentir “Tu ets el meu Fill, l’estimat”, l’Esperit condueix Jesús pel desert durant quaranta dies. Al desert, és temptat pel diable.
Però també al desert, la Paraula de Déu ressona dins del cor, i esdevé brúixola que evita derives de mort i guia cap a la vida plena. Amb la primera temptació, després de respondre al diable “no sols de pa viu l’home”, Jesús trencaria el seu dejuni per alimentar-se com cal. Ell reconeix implícitament que l’home també viu de pa, encara que no solament.
Durant quaranta dies se n’ha estat perquè la seva sensibilitat s’enfoqués exclusivament en Déu. Amb la sensibilitat educada, Jesús donarà glòria al Pare fent el que més convé per a aquest fi. Seria molt difícil –per no dir impossible- fer aquest aprenentatge a la inversa. Vivint en l’abundància i en la saturació, costa descobrir que Déu és la finalitat darrera del ser humà. Els sentits embotats tendeixen a fer, del que és mitjà, una finalitat, i de Déu, un mitjà més. En canvi, pel camí del dejuni és més senzill reconèixer el que porta a Déu.
Sentir fam i set ens disposa a reconèixer el pa de vida i la font que treu la set per sempre. En la segona temptació, després de respondre al diable “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”, Jesús es disposa a gaudir de la Creació amb una nova sensibilitat. No la que es deixa fascinar pel món fins a idolatrar-lo, sinó la que reconeix en ell les llavors del Pare que tot ho ha creat.
 I nosaltres? Sabrem estar en el món gaudint-ne sense apropiar-nos-en? Els que vivim en l’abundància, trobarem maneres de partir i repartir el que tenim en favor de les majories necessitades? Sabrem avançar des de l’austeritat fins a assolir el punt on Déu es valgui de cadascú segons la seva crida personal? Sols en l’equilibri que s’assoleix des del dejuni i l’abstinència, ens deixarem decantar cap al que Déu vol fer per la redempció del món a través nostre. Havent foragitat el diable per tercera vegada, Jesús serà presència inqüestionable de Déu entre la gent. A partir d’ara podrà haver-se-les amb tot i tothom, arrelat en la llibertat de saber-se Fill de Déu. La de saber que tot és a les seves mans i que Déu vol irrompre allà on passi. Una vida en Crist com la que se’ns proposa, ens duu a ser les mans, els peus i les paraules del Mestre. N’haurem d’aprendre esquivant la temptació de conquerir poders i abraçant la invitació a desprendre’ns del que no mena a Déu. Que aquest bonic temps de Quaresma ens dugui a ressuscitar amb Ell.

   

 TEMPTACIONS 

 Era temptat pel diable.
     Els cristians de la primera generació s'interessaren prest per les temptacions de Jesús. No volien oblidar els conflictes i lluites que tingué que superar per a manifestar-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint les petjades de Jesús. El relat és colpidor. En el desert se pot escoltar la veu de Déu, però es pot sentir també l'atracció de forces obscures que ens allunyen d'ell.
       El diable tempta Jesús usant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel. Dins l'interior de la religió es pot amagar la temptació de l'allunyament de Déu. A la primera, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a convertir les pedres en pa. El primer que necessita una persona és menjar, però no només de pa viu l'home. El desig de l'esser humà no s'apaga alimentant son cos. Necessita molt més.
       Per a alliberar de la misèria, de la fam i de la mort als que no tenen pa, hem de desvetllar la fam de justícia i amor dins nostre món deshumanitzat d'egoistes satisfets.
       La segona escena és impressionant. Jesús contempla el món des d'una muntanya alta. A sos peus es mostren tots els regnes amb conflictes, guerres i injustícies. Aquí ell vol introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, li ofereix poder i glòria si es sotmet.
      La reacció de Jesús és immediata: Adoraràs al Senyor, el teu Déu. El món no s'humanitza amb la força del poder. No és possible imposar el poder damunt els altres sense servir el diable. Els que segueixen a Jesús cercant glòria i poder viuen agenollats davant el diable. No adoren al Déu vertader.       
     Després, dalt la cornisa del temple, el diable suggereix a Jesús cercar en Déu seguretat. Podrà viure tranquil, sostingut per les seves mans i caminar sense ensopegades i riscs de cap mena. Jesús reacciona: No temptaràs al Senyor, el teu Déu.
     És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cada un dins sa pròpia religió. Cal assolir a voltes compromissos arriscats, confiant en Déu com Jesús.

   

 EQUIVOCAR-SE 

 Era temptat pel diable. 

       Tota persona que no vulgui viure alienada, s'ha de mantenir lúcida i vigilant davant possibles equivocacions que pot cometre dins la vida. Tal volta una aportació molt vàlida de Jesús de Natzaret és poder oferir a qui el coneix i segueix, la possibilitat de ser cada dia més humà. En Jesús podem trobar el crit d'atenció davant les greus equivocacions que sotgen sempre a la persona.
      La primera equivocació és considerar la satisfacció de les necessitats materials com l'objectiu últim i absolut. Pensar que la felicitat última de l'home es troba en la possessió i fruició dels bens. Segons Jesús, aquesta satisfacció de les necessitats materials és important però no suficient.
       L'home es fa humà quan aprén a escoltar la Paraula del Pare que el crida a viure com a germà. Aleshores, descobreix que ser humà és compartir, i no posseir, donar, i no acaparar; crear vida, i no explotar al germà.
      La segona equivocació és cercar el poder, l'èxit i el triumf personal, part damunt de tot i a qualsevol preu. Inclús essent infidel a la pròpia missió i devenint esclau de les idolatries més ridícules. Segons Jesús, l'home encerta, no quan cerca son propi prestigi i poder, en la competència i la rivalitat amb els altres, sinó quan és capaç de viure en el servei generós i desinteressat als germans.     
        La tercera equivocació és voler resoldre el problema últim de la vida, sense riscs, lluites ni esforços, utilitzant interessadament Déu de manera màgica i egoista. Segons Jesús, entendre així la religió és destruir-la. La vertadera fe no porta a la passivitat, l'evasió de la realitat i l'absentisme devant els problemes. Per contra, el que ha entès un poc el que és ser fidel a un Déu, Pare de tots, s'arrisca cada dia més en l'esforç per a assolir una societat d'homes més lliures i més germans.

   

 PERDRE O GUANYAR 

 Era temptat pel diable.
       En la vida no tot és créixer, avançar i guanyar. Hi ha moments en els quals la persona coneix la crisi sicològica, la malaltia física o l'obscuriment de llum. Qualque cosa se romp dins nosaltres. Experimentem la vida com a pèrdua, limitació o disminució. No estem segurs de res. Manca alegria dins nostre cor. No som nosaltres mateixos. Podem rebelar-nos i viure aquests moments com a negatius que en fan mal i mutilen el nostre esser.
        Però podem també viure'ls d'una altra manera, com a desprendiment o pèrdua que ens portarà a assentar nostra vida sobre bases més fermes. Jesús parlaria d'una poda necessària per a donar més fruit. Si sabem recórrer un itinerari humil i confiat, “perdre” ens pot portar a “guanyar”.
       Comencem per acceptar la nostra situació. No negar el que ens passa, ni disimular-ho davant nosaltres mateixos i davant els altres. És millor reconéixer la nostra limitació i fragilitat. Aqueix esser fràgil i insegur, poc avesat a sofrir, també som jo.
       La crisi ens obliga a demanar-nos per les nostres arrels: ¿ quina és la veritat última que ens mou i inspira ?, ¿ on es recolza realment la nostra vida ? Hi ha una veritat rutinària que ens manté en el dia a dia, però hi ha una veritat més profunda que, tal volta, només sura en nosaltres en moments de crisi i debilitat. El creient viu aquest procés com una experiència de salvació.
        Aquí està Déu guarint el nostre esser. I el millor signe de sa presència salvadora és aquesta alegria interior humil que a poc a poc es desvetlla dins nosaltres. Una alegria que brolla del centre de la persona quan s'obri a la llum de Déu.
          Tal volta aquestes experiències ens poden ajudar a entendre aquest llenguatge difícil de Jesús que, en contra de tota lògica d'apropiació i seguretat, proposa la desapropiació i la pèrdua com a camí vers una vida més plena: “Qui s'estima a ell mateix, es perd, i el qui s'odia en aquest món, es guarda per a la vida eterna”. El relat evangèlic ens presenta a Jesús com l'home que, en el moment de la temptació o la crisi, sap “perdre” per a “guanyar” la vida.

José Antonio Pagola

   

 HOMO VIDENS 

 L'home no viu només de pa. 

      La revolució de la telecomunicació està canviant els hàbits de la societat, la manera de viure de les persones i fins i tot la forma de pensar. Els experts ens adverteixen que l'home contemporani comença a moure's en unes coordenades distintes de les que imperaven fins no fa gaire.
       Hi ha qui pàrla ja del naixement del “homo videns”. Fa uns anys R.Guberm ( El simi informatitzat, ) parlava de la televisió com a “una fàbrica de consens social” i alineació massiva. Ella és qui dicta les idees, els centres d'interés social, els gusts i les expectatives de la gent. Des de la petita pantalla se'ns imposa la imatge del món que cal tenir, els temes dels quals cal parlar, els esdeveniments pels quals ens he m d'interessar. Ara, G. Sartori ( Homo videns.
        La societat teledirigida ) ens posa en guàrdia davant un canvi cultural que pot transformar radicalment la personalitat de l'home modern. Segons l'analista italià, “l'homo sapiens” s'ha desenvolupat fins ara en l'esfera del “intel·ligible” i de la reflexió. Avui, per contra, sorgeix “l'homo videns” configurat per l'atracció del “sensible”.
          La televisió produeix imatges i anul·la conceptes, desenvolupa l'acte de veure i atrofia la capacitat de reflexió. Es dóna primacia a la visió sobre el raciocini, l'espectacle sobre l'explicació, l'insòlit sobre el real. Dins la societat moderna s'emmagtzema informació, però cada cop es reflexiona i medita manco.
         Malgrat els estudis crítics i pessimistes, seria un error “demonitzar” la cultura de la televisió, però també deixar-nos engolir per ella. L'esser humà es disol quan es deixa arrossegar només per una visió de l'exterior.
         Per a créixer com a persones és necessària l'atenció a l'interior, la reflexió, la capacitat d'interpretar i viure la pròpia vida des de dintre. És significatiu el llenguatge bíblic: a Déu no se'l veu, se l'escolta.
        Per a trobar-nos amb ell, és necessari davallar al fons d'un mateix i escoltar el misteri que s'amaga dins el nostre cor. En aqueixa direcció apunta també l'invitació evangèlica: “L'home no viu només de pa”.
        Per a viure no basta alimentar-se des de fora. És necessari escoltar el misteri de la vida en nosaltres, És necessari escoltar la presència de Déu dins nostre cor.

 

NO ÉS FÀCIL 

 L'home no viu només de pa. 

 Es dóna importància a l'estructura política de la societat. S'insisteix, un cop i un altre, en els “valors democràtics”, que han de constituir el marc indiscutible per a la convivència. Però, com advertia el savi J. Krishnamurti, s'atén manco a “l'estructura sicològica” de la societat, que és la que emmotlla realment el comportament de les persones. Tanmateix, en aquest nivell més profund és on es produeixen avui els canvis de repercussions més greus. Sense adonar-nos, la manera d'entendre i de viure l'existència ha canviat substancialment i no es preveuen totes les conseqüències. Així, per a moltes persones, la vida no és ja sinó un breu trajecte que mena al no res. Poc serveix proclamar els grans valors. El que mou les vides són els interessos de cadascú. Només interessa allò que serveix a la seguretat egotista. A banda, bastants són els que buiden la vida de tot el que tingui un significat transcendent. No perceben en l'existència res sant i sagrat. Tot és igual. Cal alliberar-se d'estranyes invencions religioses i morals. Cal viure l'immediat. Res més. No estranya que la vida de molts esdevengui més insconscient i vulnerable. Molts avui no troben seguretat a fora -en la política, l'economia, la societat- però tampoc la poden trobar en son món interior. La vida de molts avui és buida. L'omplen amb notícies i informació, amb música o “videos”, amb coses i relacions. Però no és fàcil. Molts cerquen quelcom “diferent” enmig de lluites i treballs. La sentència de Jesús: “L'home no viu només de pa, sinó de tota paraula que surti de la boca de Déu”, segueix en vigència. L'home actual s'afanya per a alimentar l'existència de moltes coses, però ho fa sovint suprimint de la vida la religió. No vol sentir-se “relligat” a Déu, però tampoc sap com substituir dignament la seva absència. No encertem en alimentar la nostra vida interior. No som capaços de viure oberts a Déu. No tenim temps per a sentir-nos estimats amb amor infinit. Estem incomunicats amb el transcendent. I, tanmateix, pretenim conéixer una vida plena i gratificant. No és bo de fer.

 

 ¿ VIDA HUMANA O SIMPLE BENESTAR ? 

 L'home no viu només de pa. 

 L'home d'avui ansia viure cada cop més, cada vegada millor, cada cop més intensament. Però, ¿viure què?, ¿ viure per què ? Es diu que estem més equipats que mai per a viure una vida sana i de qualitat. Però, ¿ què és un home sà? ¿ Què és una vida de qualitat humana?
   Hem assolit la vida més llarga, més còmoda i plaent, però, ¿no l'hem feta també més buida, superficial i absurda ? ¿És aquest el camí per a satisfer la necessitat profunda de vida que enclou l'esser humà ? Endemés, és un fet cultural: sembla haver-hi una conspiració de silenci i manco meditació sobre el sentit últim de la vida. 
   Desconectada de tota relació amb el Creador, privada de destí transcendent, la vida de l'home contemporani es converteix en un episodi irrelevant que cal omplir de benestar i d'experiències plaents. 
     Tanmateix, ¿és vertader progrés entendre i viure la vida de manera rudimentària i pobre de contingut, d'horitzó i de sentit, com fan avui molts homes i dones? A banda, per a molts, “bo” és el que dóna benestar, i “dolent” el que dòna malestar. Però el concepte de benestar és ambigu i no necessariàment coincideix amb la vertadera realització de l'esser humà. Un jove pot prendre alcohol o droga per a sentir “benestar”, però, evidentment, la seva actuació no és sana. Una persona pot trobar-se bé enmig d'una societat injusta, ocupant-se de son benestar i oblidant el softriment dels més dèbils i marginats, però no podrà dir que aquesta insensibilitat sigui sana. Per això, és bo demanar-se quin benestar cerquem, quin contingut donem al desig de qualitat de vida i en què fem consistir el progrés de l'esser humà. Són qüestions i interrogants a les quals Bisbes han volgut donar resposta des de la fe cristiana . Carta Pastoral de Quaresma-Pasqua, “Al servei d'una vida més humana”.
   La vertadera qualitat de vida no s'ha de confondre amb “l'index de renta nacional”, el desenvolupament industrial o el creixement del consum. No és bo tot el que augmenta el benestar material, ni dolent el contrari. És bo allò que ajuda a l'home a créixer com a persona en totes llurs dimensions. “L'home no viu només de pa”. Qualitat de vida per a tots, no només per als meus. Qualitat de vida per als sense feina, no nomes per als instal·lats. Qualitat de vida no només per als “europeus”....

 



PAGOLA

(POWER-POINT)