(Power-Point)
A
Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar
i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell.
Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: Mestre,
és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu,
una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s';esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una veu que deia: Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
2º
diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Mentre
Jesús pregava, es trasmudà l'aspecte de la seva cara.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,28b-36
Transfiguració
de Jesús
28
Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús
va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar.
29 Mentre
pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es
tornà d'una blancor esclatant. 30
Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren
Moisès i Elies, 31
que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la
partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. 32 A
Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar
i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33
Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
--Mestre,
és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu,
una per a Moisès i una altra per a Elies.
No
sabia què deia. 34
Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que
els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el
núvol.
35 Llavors
va sortir del núvol una veu que deia:
--Aquest
és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
36
Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot
sol.
Ells
guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del
que havien vist.
Paraula
de Déu.
ESCOLTAR
NOMÉS A JESÚS
Escolteu-lo.
L'escena
està considerada tradicionalment com
“la transfiguració de Jesús”.
No és possible reconstruir amb certesa l'experiència que
originà aquest relat sorprenent. Només sabem que els
evangelistes li donen molta importància ja que, segons el
relat, és una experiència que deixa albirar quelcom de la
vertadera identitat de Jesús.
En
un primer moment, el relat destaca la transformació del
seu rostre i, encara que venguin a conversar amb ell Moisès
i Elies, com a representants de la Llei i els Profetes,
només el rostre de Jesús roman transfigurat i resplandent
en el centre de l'escena.
Sembla
que els deixebles no capten el contingut profund del que
viuen, ja que en Pere diu a Jesús: “Mestre, que
n'estem de bé aqui dalt. Fem-hi tres cabanes: una
per a tu, una altra per en Moisès i una
altra per n'Elies”. Posa a Jesús en el mateix pla i
nivell que els dos grans personatges bíblics. A cada un
sa cabana. Jesús no ocupa encara un lloc central i
absolut dins son cor.
La
veu de Déu el corregeix, revelant la vertadera identitat
de Jesús: “Aquest
és el meu Fill, el meu escollit”,
el que té el rostre transfigurat. No confondre'l amb els
d'en Moisès o n'Elies, que estan apagats.
“Escolteu-lo a ell”.
A ningú més. Sa Paraula és la única decisiva. Les
altres porten cap a ell.
Cal
recobrar dins l'Església actual la importància decisiva que
en els inicis tingué l'experiència d'escoltar dins les
comunitats cristianes el relat de Jesús recollit als
evangelis. Aquests quatre escrits constitueixen una obra
única que no es pot equiparar als altres escrits bíblics.
Una
cosa que només en ells podem trobar-hi: l'impacte causat
per Jesús als primers que foren atrets per ell i el
seguiren. Els evangelis no són llibres didàctics que
exposen una doctrina acadèmica sobre Jesús. No són
tampoc biografies redactades per a informar amb detall la
trajectòria històrica. Són “relats de conversió”
que conviden al canvi, al seguiment de Jesús i a la
identificació amb son projecte.
Per
això han de ser escoltats en actitud de conversió. I en
aquesta actitud ha de ser llegits, predicats, meditats i
guardats dins el cor de cada creient i cada comunitat. Una
comunitat cristiana que sap escoltar cada diumenge el relat
evangèlic de Jesús en actitud de conversió, comença a
tranformar-se. L'Església no té potencial més vigorós de
renovació que el que hi ha dins aquests quatre llibres.
Alguna
cosa, de diferent, té la muntanya perquè Jesús i els seus anessin
a buscar-la. Ell, perquè en tenia necessitat; els altres tres perquè
havien de descobrir, ni que fos com un llampec, la grandesa d’aquell
Jesús, que dia rere dia, els “sorprenia.”
Jesús,
sense ni sospitar-ho, ja ens anticipava que la quaresma és una
ascensió, una sublimació, una pujada cap als nivells de les
atmosferes netes, purificades; la revelació lluminosa de qui era
aquell Jesús. Que no hi ha quaresma sense els camins trepitjats pels
nostres peus, que ens duran fins al Calvari, fins a la pedra del
sepulcre i fins a la Vida Ressuscitada de Jesús.
1. Es transfigurà mentre pregava
Així
ens ho diu Lluc. Una bella descripció de la veritable pregària,
aquella que és molt més que pensar, reflexionar, parlar, callar,
respirar profundament (per altra banda absolutament necessaris en la
nostra manera natural i sincera de comunicar-nos amb el Senyor). No,
“allò” havia de ser inefable, que no es pot expressar. Veure
“les coses de Déu” amb els seus ulls, el seu tarannà, la
lluminositat amb què l’Esperit ens comunica el seu criteri, és un
do i un regal que a Jesús li va servir per seguir un camí que només
es va enterbolir a Getsemaní...i al Gòlgota.
Penso
que la Quaresma és aquest temps fort en què la pregària ha de
guarir les ferides que la vida ens va causant. Unes ferides que
arriben a “desfigurar-nos” i allunyar-nos poc a poc de la imatge
i semblança de Déu que som totes i tots. No perdem la imatge (que
és marca de fàbrica, però sí una mica de la semblança). Si em
permeteu la comparació: així com hi ha un cafè - cafè, que
és molt més que “el cafè nostre de cada dia”, també goso dir
que hi ha una pregària-pregària que ha d’esdevenir un tonificant
espiritual, capaç de mantenir-nos vius i desperts per a descobrir
els plans de Déu sobre la nostra vida. Una mena de telepatia entre
l’Esperit de Déu i el nostre esperit.
2.
La creu, no eliminada, però sí il·luminada
Il.luminada
des de l’interior de Jesús, perquè va viure la identitat de Fill
que ell era, un Jesús que duia a terme i a plenitud la Llei i els
Profetes. I el núvol aquí no era cap mena d’amenaça de tempesta,
sinó de la transcendència. Jesús s’hi havia de trobar bé en
aquella atmosfera que l’orientava cap al Pare. Però no s’apartava
del camí cap a Jerusalem on l’esperaven tots els llamps i trons de
la seva mort. La suor de la pujada al Tabor serà després la sang
d’una fidelitat al seu programa, un programa que el Pare “li
havia dictat” en una altra muntanya, la de les Benaurances. Tots
sabem que el dia que les va pronunciar, signava, a la curta o a la
llarga, la seva sentència de mort...
Acabem
amb un desig: que aquesta quaresma esdevingui per a nosaltres un camí
que fa pujada, un camí d’acompliment de desitjos, de viure
intensos (no tensos!), conscients i alegres, les petjades de Jesús,
viu, mort i ressuscitat.
EXPERIÈNCIA
NOVA
Aquest
és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo.
Per
a captar la vertadera identitat de Jesús, no és decisiu
esudiar, sinó viure una experiència diferent: pujar amb
ell dalt
la muntanya.
Alçar l'esperit, mirar la vida des d'un horitzó més
elevat i no deixar-nos rossegar sempre per la rutina
i la inèrcia que estiren cap avall. És el primer que
ens diu el relat de la “transfiguració
de Jesús”.
L'escena
és atractiva. Mentre Jesús “prega”, l'aspecte del
seu rostre canvia. Els deixebles que preguen amb ell,
comencen a veure'l d'una altra manera. És Jesús, son
mestre estimat de sempre, però la seva cara desprèn
llampejos de cosa nova.
Tanmateix,
devora ell veuen dos personatges molt estimats per la
tradició jueva. Moisés, l'home que menà el poble fins al
país de la llibertat i li donà lleis i normes per
a viure en pau. I Elies, el profeta de foc, que lluità
contra ídols que sorgien en Israel.
Els
deixebles no acaben d'entendre-ho. Estan atabalats per la
son. En Pere proposa fer tres cabanes, una per a cada un.
No ha captat la novetat de Jesús. El posa al mateix
nivell que en Moisès i n'Elies.
La
veu que es sent des del núvol ho aclareix tot: “Aquest
és
el
meu Fill, el meu estimat”;
escolteu-lo a ell. No escolteu Moisès ni Elies, escolteu
Jesús. Només ell és el Fill. Escolliu-lo a ell perquè
és
l'escollit
per Déu.
Els
cristians hem de posar en el centre de nostra fe a Jesús,
no a Moisès. Deixar-nos conduir per Jesús cap a l'amor,
no cap a la llei. És un error confondre a Déu amb un
conjunt d'obligacions interioritzades durant anys dins
nostra consciència. Déu està més enllà d'aqueixes lleis.
Qui escolta Jesús el troba com a font d'Amor.
Hem
de posar en el centre de nostre cor a Jesús, no a
Elies. Ningú com ell pot alliberar-nos dels ídols que
cobegem dins nosaltres. Ídols construïts per les nostres
pors, fantasmes i desitjos de seguretat i benestar. És
difícil prendre-li a cada un sos “deus”, ja que es
queda com a buit i indefens. Qui escolta Jesús s'omple de
la força i la vida que Déu dóna.
¿A
QUI ESCOLTAR ?
Escolteu-lo..
Els
cristians hem sentit parlar des de petits d'una escena
evangèlica anomenada tradicionalment “la
transfiguració de Jesús”.
Ja no és possible saber amb seguretat com s'originà el
relat. Quedà recollit en la tradició cristiana per dos
motius: els ajudava a recordar la “realitat oculta”
amagada en Jesús i els convidava a “escoltat-lo” només
a ell.
Al
cim d'una “muntanya alta” els deixebles més propers
veuen a Jesús amb el rostre “transfigurat”.
L'acompanyen dos personatges llegendaris de la història
d'Israel: Moisès, el gran legislador del poble, i Elies,
el profeta de foc, que defensà Déu amb zel abrasador.
L'escena
és suggerent. Els dos personatges, representants de la Llei
i els Profetes, tenen el rostre apagat: sols Jesús
irradia llum. A banda, no proclamen cap missatge, vénen a
“conversar”
amb Jesús: només aquest té la darrera paraula. Només
ell és la clau per a llegir qualsevol altre missatge.
En
Pere sembla no haver-ho entès. Proposa fer “tres
cabanes”,
una per a cada un. Posa els tres en el mateix nivell. La
Llei i el Profetes segueixen ocupant el lloc de sempre. No
ha captat la novetat de Jesús. La veu sortida del núvol
aclara les coses: “Aquest
és
el meu Filll estimat.
Escolteu-lo”.
No
cal escoltar Moisès ni Elies sinó a Jesús, el “Fill
estimat”. Només les seves paraules i la seva vida ens
descobreixen la veritat de Déu.
Viure
escoltant Jesús és una experiència única. Estàs
escoltant al qui diu la veritat. El qui sap perquè i per
a què viure. El qui ofereix les claus per a construir un
món més just i més digne de l'esser humà.
Entre
els seguidors de Jesús no es viu de qualsevol creença,
norma o ritus. Una comunitat es fa cristiana quan posa en
el centre l'evangeli i només l'evangeli. Aquí es juga la
nostra identitat. No és fàcil imaginar un fet col·lectiu
més humanitzador que un grup de creients escoltant junts
el “relat de Jesús”. Cada diumenge podran sentir la
seva crida a mirar la vida amb ulls diferents i a
viure-la amb més sentit i responsabilitat, construint un
món més habitable.
PERDUTS
Escolteu-lo
Una
dada important de l'home contemporani és el que els
experts anomenen “pèrdua de referents”. Tots ho podem
comprovar: la religió perd força en les consciències; la
moral tradicional es dilueix; no se sap en certesa qui pot
tenir les claus que orientin l'existència.
Molts
educadors no saben que dir ni en nom de qui parlar als
seus alumnes sobre la vida. Els pares no saben quina
“herència espiritual” deixar als seus fills. La cultura
es transforma en modes successives. Els valors del passat
interessen menys que la informació de l'immediat.
Molts
són els que no saben bé on fonamentar sa vida ni a qui
anar per a orientar-la. No se sap on trobar els criteris
que puguin regir la manera de viure, pensar, treballar,
estimar o morir. Tot roman sotmès al canvi constant de
les modes o dels gustos del moment.
Fàcil
és constatar ja les conseqüències. Si no hi ha a qui
acudir, cadascú s'ha de defensar com pugui i construir tot
sol l'existència.
Uns
viuen amb “personalitat manllevada” nodrint-se de la
cultura de la informació. Altres cerquen succedanis en les
sectes o en el món seductor del “virtual”. A banda,
cada cop són més els que viuen perduts i indefensos
davant l'existència. No tenen meta ni projecte. Es
converteixen en pressa fàcil de qualsevol que pugui cobrir
els seus desitjos immediats.
Cal
reaccionar. Viure amb un cor més atent a la veritat
última de la vida; aturar-nos per a escoltar les
necessitats més profundes del nostre esser; sintonitzar amb
el nostre autèntic jo. Tal volta es desvetlli dins
nosaltres la necessitat d'escoltar un missatge diferent. Tal
volta facem un espai a Déu.
L'escena
evangèlica de Lluc recobra un sentit profund en nostre
temps. Segons el relat, els deixebles “s'esglàien” quan
es veuen coberts per un núvol. Es senten tots sols i
perduts. Emmig del núvol escolten una veu que els diu:
“Aquest és el meu Fill, el meu estimat.
Escolteu-lo”. És difícil viure sense escoltar una veu
que posi llum i esperança en nostre cor.
ESCOLTEU-LO
Aquest
és el meu Fill...escolteu-lo
Els
homes i dones d'avui absorts en una civilització
d'immisericòrdia, en la qual manen els diners, el mercat, la
competivitat, el fracàs dels dèbils i el triumf dels
forts, risquem d'oblidar que vol dir ser “humà”. Cada
cop ens sembla més normal viure per a guanyar, posseir i
triumfar. ¿ Qui pensa en créixer com a persona i ser
cada dia millor en una cultura on sembla prohibida la
pietat, el perdó o qualsevol signe de debilitat pel que
sofreix?
Esglaia escoltar assagistes lúcids com Jean Onimus quan ens fan veure com emergeig una societat mecanitzada i sense esperit que, arruinada per la set de consum i esclavitzada per la pròpia tècnica, “fa callar els poetes... transforma la música en soroll, la dansa en gimnàsia esportiva, i l'amor en proeses fisiològiques”.
Esglaia escoltar assagistes lúcids com Jean Onimus quan ens fan veure com emergeig una societat mecanitzada i sense esperit que, arruinada per la set de consum i esclavitzada per la pròpia tècnica, “fa callar els poetes... transforma la música en soroll, la dansa en gimnàsia esportiva, i l'amor en proeses fisiològiques”.
Emergeix
entre nosaltres un home intel·ligent, hàbil, organitzat,
però sense cor, sense consciència i sense profunditat. Un
home sense inquietut espiritual i sense preguntes. “L'home
ideal” per a una societat organitzada i programada on el
principal objectiu és que la vida “funcioni”.
Tanmateix,
seria un error quedar-nos en visions catàstròfiques. És
fàcil apreciar ara el desig creixent per a trobar una llum
nova. ¿On hi ha un sentit, un ideal capaç d'il·luminar
l'horitzó? ¿On trobar una utopia que ens mantengui dempeus ?
¿Qui pot fer a aquest home més humà ? ¿ Qui pot
desvetllar de bell nou l'esperança?
Les
Esglésies no semblen respondre al que espera i necessita
l'home modern. Les seves doctrines es converteixen sovint en
abstraccions que no interessen gaire. Els seus esquemes
mentals, els seus costums i tradicions pertanyen al passat.
La seva paraula sembla seca. Necessiten elles també qui
desvetlli son esperit.
Avui
hem d'orientar el nostre cor vers el Crist. Ell és l'únic
que pot dir-nos quelcom nou i diferent. El relat evangèlic
ens recorda la invitació divina: “Aquest és el meu
Fill, el meu estimat, escolteu-lo”.
LECTIO
DIVINA
Escolteu-lo.
Entre
tots els métodes possibles de llegir la Bíblia des de
la fe es revaloritza, cada cop més en sectors cristians, el
que anomenen “lectio
divina”
molt apreciat altre temps, sobre tot en els monestirs.
Fonamentalment és una lectura meditada de la Bíblia,
dirigida a suscitar l'encontre amb Déu i sa Paraula en el
fons del cor. Aquesta forma de llegir el text bíblic
exigeix diverses passes.
Primer,
llegir el text i captar el sentit original i evitar
qualsevol interpretació arbitrària o subjectiva. No val fer
dir a la Bíblia qualsevol cosa, tergiversar el seu sentit
real. Comprendre el text i usar totes les ajudes que es
tenen a mà: bona traducció, les notes de la Bíblia.
Qualque comentari senzill.
La
meditació
suposa una passa més. Escollir la Paraula de Déu i
meditar-la al fons del cor. Per això, repetir a poc a poc
les paraules fonamentals del text i assimilar son missatge
i fer-lo nostre. Els antics deien que és necessari
“mastegar”
i “remugar”
el text bíblic, “fer-lo
davallar del cap al cor”.
Aquest moment demana recolliment i silenci interior, fe en
Déu que em parla, obertura dòcil a la seva veu.
Tercer
moment és la pregària. El lector passa ara d'una actitud
d'escolta a una postura de resposta. Aquesta pregària és
necessària per a establir el diàleg entre el creient i
Déu. No és necessari per a això fer grans esforços
d'imaginació ni inventar discursos eloqüents. Basta demanar
amb sinceritat. “Senyor, ¿què em vols dir amb aquest
text?, ¿què em demanes ?, ¿quina confiança vols sembrar
dins mon cor ?”
Es
pot donar un quart pas que es designa com a contemplació
o
silenci davant Déu.
El creient reposa en Déu i acalla altres veus. És el
moment d'estar davant ell i escoltar només el seu amor i
la seva misericòrdia, sense cap altra preocupació o
interés.
Per
últim, recordar que la vertadera lectura de la Bíblia
acaba en el vida concreta i que el criteri per a verificar
si hem escoltat Déu és la nostra conversió. Per això
és necessari passar de la “Paraula
escrita”
a la “Paraula
viscuda”
i pensar quin canvi o tranformació ens exigeix la Paraula
de Déu que hem escoltat. Sant Nil, venerable Pare del
desert, deia: “Jo
interpreto l'Escriptura amb ma
vida”.
Segons
el relat de Lluc de l'escena del Tabor, els deixebles
escolten aquesta invitació: “Aquest
és el meu Fill, l'estimat; escolteu-lo”.
Una manera de fer-ho és aprendre a llegir l'evangeli de
Jesús amb aquest métode de lectura.
POR
AL SILENCI
S'esglaiaren
quan entraren en el núvol
L'home
del nostre temps no viu gaire el silenci. El renou és
present en tots els ambients i llars, en les ments i els
cors, impedint a les persones viure en pau i harmonia.
Ingenu
seria pensar que el renou està fora de nosaltres, en el
soroll d'una moto que passa o en l'aldarull del pis de
veïnat. El renou està dins cada un de nosaltres, en
aqueixa agitació i confusió que regna dins nostra interior
o en aquesta pressa i ansietat que ens destrueix per
dintre.
Podem
dir també que crispacions i problemes externs que
aclaparen a molts són, sovint, una projeccció de problemes
i desequilibris que no estan resolts en el silenci del cor.
Per
això, el silenci no es recobra només insonoritzant les
habitacions de la llar o retirant-se al camp els caps de
setmana. És necessari aprendre a entrar dins un mateix i
crear aquest clima de recolliment personal indispensable per
a reconstruir nostre interior.
La
persona agafada pel renou i l'agitació risca de
conéixer-se a ella mateixa de manera superficial. Per això,
tal volta, primer és retrobar-nos amb nosaltres mateixos.
Conéixer millor aquest personatge estrany que es belluga
durant tot el dia i que som “jo” mateix.
Això
és possible quan es gosa posar en ordre aqueixa
confusió interior, fer-se les preguntes fonamentals de tot
esser humà: “ ¿ Què cerco en la vida ? ¿Per què
m'afanyo? ¿Què estimo ? ¿ On la felicitat ?”.
Preguntes
que s'ens fan insoportables ja que fàcilment desvetllen
dins nosaltres sensacions de fracàs, mediocritat , pecat o
desesperança. Aleshores els silenci és obscur i tenebrós.
Fa por entrar dins un mateix i penetrar en el fons de
l'existència.
Així
es trobaven aquells deixebles a qui Jesús havia allunyat
del soroll i l'agitació, per a menar-los al cim d'una
muntanya a pregar. S'esglaien quan entren en el núvol que
els cobreix. La seva por només desapareix quan, des de
l'interior del núvol, escolten una veu que els diu: “Aquest
és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo”.
El
creient mai es troba tot sol dins el silenci. Algú
l'acompanya i sosté des de dintre. Sempre pot escoltar
aquesta veu de Jesucrist que compren les nostres
equivocacions, perdona nostre pecat i desvetlla de nou
l'esperança.
CARICATURES
DE DÉU
Escolteu-lo
a Ell.
Un
risc del creient és omplir la paraula “Déu” de
qualsevol contingut i pensar que creu i invoca al Déu
vertader. Més encara. Sovint, la nostra imatge deformada de
Déu pot ser, inconscient, l'obstacle més gros per a
descobrir el vertader rostre de Déu.
Deformacions
més usuals entre nosaltres, autèntiques caricatures:
El
“Déu intimista” que compensa nostres frustracions,
ens consola en nostres tribulacions i ens tranquilitza en
l'ansietat, però no ens estimula a viure la fraternitat i
solidaritat amb el necessitat.
El
“Déu
de nostres interessos”
al servei de croades i estratègies polítiques diferents,
utilitzat per a “rearmaments religiosos” interessats i
recolzament d'ideologies d'un o altre signe.
El
“Déu
popular”
amb el qual es negocien favors temporals i eterns a base
de promeses, ritus i pregàries.
El
“Déu rigorós i terrible”
, reflexe d'una societat autoritària , en el qual és
difícil confiar o el “Déu
permisiu”
i complaent dels nous temps, que no exigeix ni inquieta
perquè li fem dir només el que volem sentir d'Ell.
El
“Déu tancat” a una parcel·la privada de la
nostra vida, que no té influència en les esferes importants
com els negocis, la professió, l'activitat pública o el
comportament sexual.
El
“Déu
irrevelant” que
no impacta en la vida real de cada dia i si no hi fos,
res canviaria en l'existència dels que es diuen
creients.
¿
On purificar les nostres imatges deformades de Déu i
descobrir cada cop amb més puresa el rostre vertader de Déu
?
El
vertader camí és Jesucrist. Els deixebles han escoltat la
invitació: “Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo
a Ell”.
Per
a acollir el vertader Déu és necessari seguir a Jesús,
escoltar son missatge, viure la seva experiència, deixar-se
animar per son Esperit. Una tasca de tota generació
cristiana és purificar la fe d'adherències i
deformacions, i tornar sempre a Jesucrist.
VIURE
DAVANT EL MISTERI
Aquest
és el meu Fill...Escolteu-lo.
L'home modern experimenta la insatisfacció que dóna a son
cor el buit interior, la banalitat del quotidià, la
superficialitat de nostra societat, la incomunicació amb el
misteri.
Molts
de manera vaga i confusa, altres de manera clara i
precisa, senten decepció i desencant inconfessables davant
una societat que despersonalitza els homes, els aliena i
buida interiorment i els incapacita per a obrir-se al
Transcendent.
L'home
actual ha absolutitzat el poder de la raó i no tolera
res que li fugi del domini totpoderós.
La
trajectòria seguida per la humanitat és bona de descriure.
L'home ha après a utilitzar amb eficàcia cada cop més
gran l'nstrument de la raó.
Ha
acumulat un nombre cada cop major de dades. Ha
sistematitzat els seus coneixements en ciències cada cop
més complexes. Ha transformat les ciències en tècniques
més potents per a dominar el món i la vida.
Aquest
caminar apassionant de l'home al llarg dels segles té un
risc. Inconscient ha arribat a creure que la raó ens durà
a l'alliberació total.
L'home
actual no accepta el misteri. I, tanmateix, el misteri
està present en el més pregon de nostra existència.
L'home
pot conéixer i dominar-ho tot. Però no pot conéixer i
dominar son origen ni son últim destí. I el més racional
seria reconéixer que estem envoltats en quelcom que ens
transcendeix i que la vida de l'home s'ha de moure
húmilment en un horitzó de misteri.
En
el missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa
per les orelles modernes: No tot es redueix a la raó.
L'home ha d'apendre a viure davant el misteri. I el
misteri té un nom: Déu, nostre Pare, que ens acull i
accepta radicalment i ens crida a viure com a germans.
Tal
volta, el major problema de l'home contemporani sigui
haver-se incapacitat per a pregar i dialogar amb un Pare.
Estem orfes i no encertem a entendre's com homes
radicalment germans.
També
avui, enmig de núvols i obscuritat, es pot sentir una
veu que ens segueix esglaiant als homes: “Aquest és el
meu Fill...Escolteu-lo”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada