(POWER-POINT)
Mt 6, 16-18
Dimecres de cendra - Quaresma
I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma';t el cap i renta';t la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t';ho recompensarà.
* * * * * *
1º diumenge de Quaresma (C)
L'Esperit el conduïa pel desert i era temptat. + Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 4,1-13 Temptacions de Jesús (Mt 4,1-11;Mc 1,12-13) 1 Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert 2 durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. 3 El diable li digué: --Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa. 4 Però Jesús li va respondre: --L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa. 5 Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món 6 i li digué: --Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. 7 Adora'm i tot serà teu. 8 Jesús li respongué: --Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol. 9 Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué: --Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. 10 Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. 11 I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. 12 Jesús li contestà: --Diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. 13 Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú.
Paraula de Déu
Paraula de Déu
.
NO DESVIAR-NOS DE JESÚS... -
Les primeres generacions cristianes s'interessaven molt per les proves que Jesús havia superat per esser fidel a Déu i viure sempre en son projecte d'una vida més humana i digna per a tots. El relat de les temptacions de Jesús no és un episodi aïllat que passà a un moment i lloc determinats. Lluc ens adverteix que, en acabar les temptacions, “el diable s'allunyà d'ell fins al moment oportú”. Les temptacions tornaran en la vida de Jesús i en els seus seguidors,
Per això, els evangelistes posen el relat abans de narrar l'activitat profètica de Jesús. Els seus seguidors han de conéixer bé aquestes temptacions des del començament, ja que són les mateixes que hauran de superar sempre, si no es volen desviar d'ell. Primera temptació, es parla de pa. Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a satisfer sa pròpia fam: “L'home no viu només de pa”. Jesús cerca primer el regne de Déu i sa justícia: que hi hagi pa per a tots. Per això recorrerà un dia a Déu, però serà per a alimentar una multitud famolenca.
Avui també la nostra temptació és pensar només en nostre pa i preocupar-nos exclusivament de nostra crisi. Ens desviem de Jesús quan ens creiem en dret a tenir de tot i oblidem el drama, les pors i sofriments dels que no tenen res. Segona temptació, es parla de poder i glòria. Jesús renuncia a tot això. No es postrarà davant el diable que li ofereix imperi sobre tots els regnes del món. Jesús no cercarà mai ser servit sinó servir.
Avui també es desvetlla en cristians la temptació de mantenir, sigui com sigui, el poder que l'Església ha tingut en temps passats. Ens desviem de Jesús quan pressionem les consciències i imposem a la força les nostres creences. Al regne de Déu li obrim camins quan treballem per un món més compassiu i solidari.
Tercera temptació, es proposa a Jesús que davalli de manera prodigiosa davant el poble, sostingut pels àngels de Déu. Jesús no es deixa enganyar. Malgrat li demanin no farà mai un signe espectacular del cel. Farà signes de bondat per a alleugerir el sofriment i els dolors de la gent. Ens desviem de Jesús quan confonem la nostra ostentació amb la glòria de Déu. Les nostres exhibicions no revelen la grandesa de Déu. Només una vida de servei humil als necessitats manifesta i difon son amor.
Hem començat a recórrer el primer tram del camí de la Quaresma. Un camí d’aprenentatge on Crist és la inspiració, el referent i l’horitzó. Després de ser batejat per Joan al Jordà i sentir “Tu ets el meu Fill, l’estimat”, l’Esperit condueix Jesús pel desert durant quaranta dies. Al desert, és temptat pel diable.
Però també al desert, la Paraula de Déu ressona dins del cor, i esdevé brúixola que evita derives de mort i guia cap a la vida plena. Amb la primera temptació, després de respondre al diable “no sols de pa viu l’home”, Jesús trencaria el seu dejuni per alimentar-se com cal. Ell reconeix implícitament que l’home també viu de pa, encara que no solament.
Durant quaranta dies se n’ha estat perquè la seva sensibilitat s’enfoqués exclusivament en Déu. Amb la sensibilitat educada, Jesús donarà glòria al Pare fent el que més convé per a aquest fi. Seria molt difícil –per no dir impossible- fer aquest aprenentatge a la inversa. Vivint en l’abundància i en la saturació, costa descobrir que Déu és la finalitat darrera del ser humà. Els sentits embotats tendeixen a fer, del que és mitjà, una finalitat, i de Déu, un mitjà més. En canvi, pel camí del dejuni és més senzill reconèixer el que porta a Déu.
Sentir fam i set ens disposa a reconèixer el pa de vida i la font que treu la set per sempre. En la segona temptació, després de respondre al diable “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”, Jesús es disposa a gaudir de la Creació amb una nova sensibilitat. No la que es deixa fascinar pel món fins a idolatrar-lo, sinó la que reconeix en ell les llavors del Pare que tot ho ha creat.
I nosaltres? Sabrem estar en el món gaudint-ne sense apropiar-nos-en? Els que vivim en l’abundància, trobarem maneres de partir i repartir el que tenim en favor de les majories necessitades? Sabrem avançar des de l’austeritat fins a assolir el punt on Déu es valgui de cadascú segons la seva crida personal? Sols en l’equilibri que s’assoleix des del dejuni i l’abstinència, ens deixarem decantar cap al que Déu vol fer per la redempció del món a través nostre. Havent foragitat el diable per tercera vegada, Jesús serà presència inqüestionable de Déu entre la gent. A partir d’ara podrà haver-se-les amb tot i tothom, arrelat en la llibertat de saber-se Fill de Déu. La de saber que tot és a les seves mans i que Déu vol irrompre allà on passi. Una vida en Crist com la que se’ns proposa, ens duu a ser les mans, els peus i les paraules del Mestre. N’haurem d’aprendre esquivant la temptació de conquerir poders i abraçant la invitació a desprendre’ns del que no mena a Déu. Que aquest bonic temps de Quaresma ens dugui a ressuscitar amb Ell.
Per això, els evangelistes posen el relat abans de narrar l'activitat profètica de Jesús. Els seus seguidors han de conéixer bé aquestes temptacions des del començament, ja que són les mateixes que hauran de superar sempre, si no es volen desviar d'ell. Primera temptació, es parla de pa. Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a satisfer sa pròpia fam: “L'home no viu només de pa”. Jesús cerca primer el regne de Déu i sa justícia: que hi hagi pa per a tots. Per això recorrerà un dia a Déu, però serà per a alimentar una multitud famolenca.
Avui també la nostra temptació és pensar només en nostre pa i preocupar-nos exclusivament de nostra crisi. Ens desviem de Jesús quan ens creiem en dret a tenir de tot i oblidem el drama, les pors i sofriments dels que no tenen res. Segona temptació, es parla de poder i glòria. Jesús renuncia a tot això. No es postrarà davant el diable que li ofereix imperi sobre tots els regnes del món. Jesús no cercarà mai ser servit sinó servir.
Avui també es desvetlla en cristians la temptació de mantenir, sigui com sigui, el poder que l'Església ha tingut en temps passats. Ens desviem de Jesús quan pressionem les consciències i imposem a la força les nostres creences. Al regne de Déu li obrim camins quan treballem per un món més compassiu i solidari.
Tercera temptació, es proposa a Jesús que davalli de manera prodigiosa davant el poble, sostingut pels àngels de Déu. Jesús no es deixa enganyar. Malgrat li demanin no farà mai un signe espectacular del cel. Farà signes de bondat per a alleugerir el sofriment i els dolors de la gent. Ens desviem de Jesús quan confonem la nostra ostentació amb la glòria de Déu. Les nostres exhibicions no revelen la grandesa de Déu. Només una vida de servei humil als necessitats manifesta i difon son amor.
Dt 26,4-10 Rm 10,8-13 Lc 4,1-13
Hem començat a recórrer el primer tram del camí de la Quaresma. Un camí d’aprenentatge on Crist és la inspiració, el referent i l’horitzó. Després de ser batejat per Joan al Jordà i sentir “Tu ets el meu Fill, l’estimat”, l’Esperit condueix Jesús pel desert durant quaranta dies. Al desert, és temptat pel diable.
Però també al desert, la Paraula de Déu ressona dins del cor, i esdevé brúixola que evita derives de mort i guia cap a la vida plena. Amb la primera temptació, després de respondre al diable “no sols de pa viu l’home”, Jesús trencaria el seu dejuni per alimentar-se com cal. Ell reconeix implícitament que l’home també viu de pa, encara que no solament.
Durant quaranta dies se n’ha estat perquè la seva sensibilitat s’enfoqués exclusivament en Déu. Amb la sensibilitat educada, Jesús donarà glòria al Pare fent el que més convé per a aquest fi. Seria molt difícil –per no dir impossible- fer aquest aprenentatge a la inversa. Vivint en l’abundància i en la saturació, costa descobrir que Déu és la finalitat darrera del ser humà. Els sentits embotats tendeixen a fer, del que és mitjà, una finalitat, i de Déu, un mitjà més. En canvi, pel camí del dejuni és més senzill reconèixer el que porta a Déu.
Sentir fam i set ens disposa a reconèixer el pa de vida i la font que treu la set per sempre. En la segona temptació, després de respondre al diable “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”, Jesús es disposa a gaudir de la Creació amb una nova sensibilitat. No la que es deixa fascinar pel món fins a idolatrar-lo, sinó la que reconeix en ell les llavors del Pare que tot ho ha creat.
I nosaltres? Sabrem estar en el món gaudint-ne sense apropiar-nos-en? Els que vivim en l’abundància, trobarem maneres de partir i repartir el que tenim en favor de les majories necessitades? Sabrem avançar des de l’austeritat fins a assolir el punt on Déu es valgui de cadascú segons la seva crida personal? Sols en l’equilibri que s’assoleix des del dejuni i l’abstinència, ens deixarem decantar cap al que Déu vol fer per la redempció del món a través nostre. Havent foragitat el diable per tercera vegada, Jesús serà presència inqüestionable de Déu entre la gent. A partir d’ara podrà haver-se-les amb tot i tothom, arrelat en la llibertat de saber-se Fill de Déu. La de saber que tot és a les seves mans i que Déu vol irrompre allà on passi. Una vida en Crist com la que se’ns proposa, ens duu a ser les mans, els peus i les paraules del Mestre. N’haurem d’aprendre esquivant la temptació de conquerir poders i abraçant la invitació a desprendre’ns del que no mena a Déu. Que aquest bonic temps de Quaresma ens dugui a ressuscitar amb Ell.
TEMPTACIONS
Era temptat pel diable.
Els cristians de la primera generació s'interessaren prest per les temptacions de Jesús. No volien oblidar els conflictes i lluites que tingué que superar per a manifestar-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint les petjades de Jesús. El relat és colpidor. En el desert se pot escoltar la veu de Déu, però es pot sentir també l'atracció de forces obscures que ens allunyen d'ell.
El diable tempta Jesús usant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel. Dins l'interior de la religió es pot amagar la temptació de l'allunyament de Déu. A la primera, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a convertir les pedres en pa. El primer que necessita una persona és menjar, però no només de pa viu l'home. El desig de l'esser humà no s'apaga alimentant son cos. Necessita molt més.
Per a alliberar de la misèria, de la fam i de la mort als que no tenen pa, hem de desvetllar la fam de justícia i amor dins nostre món deshumanitzat d'egoistes satisfets.
La segona escena és impressionant. Jesús contempla el món des d'una muntanya alta. A sos peus es mostren tots els regnes amb conflictes, guerres i injustícies. Aquí ell vol introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, li ofereix poder i glòria si es sotmet.
La reacció de Jesús és immediata: Adoraràs al Senyor, el teu Déu. El món no s'humanitza amb la força del poder. No és possible imposar el poder damunt els altres sense servir el diable. Els que segueixen a Jesús cercant glòria i poder viuen agenollats davant el diable. No adoren al Déu vertader.
Després, dalt la cornisa del temple, el diable suggereix a Jesús cercar en Déu seguretat. Podrà viure tranquil, sostingut per les seves mans i caminar sense ensopegades i riscs de cap mena. Jesús reacciona: No temptaràs al Senyor, el teu Déu.
És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cada un dins sa pròpia religió. Cal assolir a voltes compromissos arriscats, confiant en Déu com Jesús.
Els cristians de la primera generació s'interessaren prest per les temptacions de Jesús. No volien oblidar els conflictes i lluites que tingué que superar per a manifestar-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de la seva única tasca: construir un món més humà seguint les petjades de Jesús. El relat és colpidor. En el desert se pot escoltar la veu de Déu, però es pot sentir també l'atracció de forces obscures que ens allunyen d'ell.
El diable tempta Jesús usant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que es resen a Israel. Dins l'interior de la religió es pot amagar la temptació de l'allunyament de Déu. A la primera, Jesús es resisteix a utilitzar Déu per a convertir les pedres en pa. El primer que necessita una persona és menjar, però no només de pa viu l'home. El desig de l'esser humà no s'apaga alimentant son cos. Necessita molt més.
Per a alliberar de la misèria, de la fam i de la mort als que no tenen pa, hem de desvetllar la fam de justícia i amor dins nostre món deshumanitzat d'egoistes satisfets.
La segona escena és impressionant. Jesús contempla el món des d'una muntanya alta. A sos peus es mostren tots els regnes amb conflictes, guerres i injustícies. Aquí ell vol introduir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, li ofereix poder i glòria si es sotmet.
La reacció de Jesús és immediata: Adoraràs al Senyor, el teu Déu. El món no s'humanitza amb la força del poder. No és possible imposar el poder damunt els altres sense servir el diable. Els que segueixen a Jesús cercant glòria i poder viuen agenollats davant el diable. No adoren al Déu vertader.
Després, dalt la cornisa del temple, el diable suggereix a Jesús cercar en Déu seguretat. Podrà viure tranquil, sostingut per les seves mans i caminar sense ensopegades i riscs de cap mena. Jesús reacciona: No temptaràs al Senyor, el teu Déu.
És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No es construeix un món més humà refugiant-se cada un dins sa pròpia religió. Cal assolir a voltes compromissos arriscats, confiant en Déu com Jesús.
EQUIVOCAR-SE
Era temptat pel diable.
Tota persona que no vulgui viure alienada, s'ha de mantenir lúcida i vigilant davant possibles equivocacions que pot cometre dins la vida. Tal volta una aportació molt vàlida de Jesús de Natzaret és poder oferir a qui el coneix i segueix, la possibilitat de ser cada dia més humà. En Jesús podem trobar el crit d'atenció davant les greus equivocacions que sotgen sempre a la persona.
La primera equivocació és considerar la satisfacció de les necessitats materials com l'objectiu últim i absolut. Pensar que la felicitat última de l'home es troba en la possessió i fruició dels bens. Segons Jesús, aquesta satisfacció de les necessitats materials és important però no suficient.
L'home es fa humà quan aprén a escoltar la Paraula del Pare que el crida a viure com a germà. Aleshores, descobreix que ser humà és compartir, i no posseir, donar, i no acaparar; crear vida, i no explotar al germà.
La segona equivocació és cercar el poder, l'èxit i el triumf personal, part damunt de tot i a qualsevol preu. Inclús essent infidel a la pròpia missió i devenint esclau de les idolatries més ridícules. Segons Jesús, l'home encerta, no quan cerca son propi prestigi i poder, en la competència i la rivalitat amb els altres, sinó quan és capaç de viure en el servei generós i desinteressat als germans.
La tercera equivocació és voler resoldre el problema últim de la vida, sense riscs, lluites ni esforços, utilitzant interessadament Déu de manera màgica i egoista. Segons Jesús, entendre així la religió és destruir-la. La vertadera fe no porta a la passivitat, l'evasió de la realitat i l'absentisme devant els problemes. Per contra, el que ha entès un poc el que és ser fidel a un Déu, Pare de tots, s'arrisca cada dia més en l'esforç per a assolir una societat d'homes més lliures i més germans.
La primera equivocació és considerar la satisfacció de les necessitats materials com l'objectiu últim i absolut. Pensar que la felicitat última de l'home es troba en la possessió i fruició dels bens. Segons Jesús, aquesta satisfacció de les necessitats materials és important però no suficient.
L'home es fa humà quan aprén a escoltar la Paraula del Pare que el crida a viure com a germà. Aleshores, descobreix que ser humà és compartir, i no posseir, donar, i no acaparar; crear vida, i no explotar al germà.
La segona equivocació és cercar el poder, l'èxit i el triumf personal, part damunt de tot i a qualsevol preu. Inclús essent infidel a la pròpia missió i devenint esclau de les idolatries més ridícules. Segons Jesús, l'home encerta, no quan cerca son propi prestigi i poder, en la competència i la rivalitat amb els altres, sinó quan és capaç de viure en el servei generós i desinteressat als germans.
La tercera equivocació és voler resoldre el problema últim de la vida, sense riscs, lluites ni esforços, utilitzant interessadament Déu de manera màgica i egoista. Segons Jesús, entendre així la religió és destruir-la. La vertadera fe no porta a la passivitat, l'evasió de la realitat i l'absentisme devant els problemes. Per contra, el que ha entès un poc el que és ser fidel a un Déu, Pare de tots, s'arrisca cada dia més en l'esforç per a assolir una societat d'homes més lliures i més germans.
PERDRE O GUANYAR
Era temptat pel diable.
En la vida no tot és créixer, avançar i guanyar. Hi ha moments en els quals la persona coneix la crisi sicològica, la malaltia física o l'obscuriment de llum. Qualque cosa se romp dins nosaltres. Experimentem la vida com a pèrdua, limitació o disminució. No estem segurs de res. Manca alegria dins nostre cor. No som nosaltres mateixos. Podem rebelar-nos i viure aquests moments com a negatius que en fan mal i mutilen el nostre esser.
Però podem també viure'ls d'una altra manera, com a desprendiment o pèrdua que ens portarà a assentar nostra vida sobre bases més fermes. Jesús parlaria d'una poda necessària per a donar més fruit. Si sabem recórrer un itinerari humil i confiat, “perdre” ens pot portar a “guanyar”.
Comencem per acceptar la nostra situació. No negar el que ens passa, ni disimular-ho davant nosaltres mateixos i davant els altres. És millor reconéixer la nostra limitació i fragilitat. Aqueix esser fràgil i insegur, poc avesat a sofrir, també som jo.
La crisi ens obliga a demanar-nos per les nostres arrels: ¿ quina és la veritat última que ens mou i inspira ?, ¿ on es recolza realment la nostra vida ? Hi ha una veritat rutinària que ens manté en el dia a dia, però hi ha una veritat més profunda que, tal volta, només sura en nosaltres en moments de crisi i debilitat. El creient viu aquest procés com una experiència de salvació.
Aquí està Déu guarint el nostre esser. I el millor signe de sa presència salvadora és aquesta alegria interior humil que a poc a poc es desvetlla dins nosaltres. Una alegria que brolla del centre de la persona quan s'obri a la llum de Déu.
Tal volta aquestes experiències ens poden ajudar a entendre aquest llenguatge difícil de Jesús que, en contra de tota lògica d'apropiació i seguretat, proposa la desapropiació i la pèrdua com a camí vers una vida més plena: “Qui s'estima a ell mateix, es perd, i el qui s'odia en aquest món, es guarda per a la vida eterna”. El relat evangèlic ens presenta a Jesús com l'home que, en el moment de la temptació o la crisi, sap “perdre” per a “guanyar” la vida.
En la vida no tot és créixer, avançar i guanyar. Hi ha moments en els quals la persona coneix la crisi sicològica, la malaltia física o l'obscuriment de llum. Qualque cosa se romp dins nosaltres. Experimentem la vida com a pèrdua, limitació o disminució. No estem segurs de res. Manca alegria dins nostre cor. No som nosaltres mateixos. Podem rebelar-nos i viure aquests moments com a negatius que en fan mal i mutilen el nostre esser.
Però podem també viure'ls d'una altra manera, com a desprendiment o pèrdua que ens portarà a assentar nostra vida sobre bases més fermes. Jesús parlaria d'una poda necessària per a donar més fruit. Si sabem recórrer un itinerari humil i confiat, “perdre” ens pot portar a “guanyar”.
Comencem per acceptar la nostra situació. No negar el que ens passa, ni disimular-ho davant nosaltres mateixos i davant els altres. És millor reconéixer la nostra limitació i fragilitat. Aqueix esser fràgil i insegur, poc avesat a sofrir, també som jo.
La crisi ens obliga a demanar-nos per les nostres arrels: ¿ quina és la veritat última que ens mou i inspira ?, ¿ on es recolza realment la nostra vida ? Hi ha una veritat rutinària que ens manté en el dia a dia, però hi ha una veritat més profunda que, tal volta, només sura en nosaltres en moments de crisi i debilitat. El creient viu aquest procés com una experiència de salvació.
Aquí està Déu guarint el nostre esser. I el millor signe de sa presència salvadora és aquesta alegria interior humil que a poc a poc es desvetlla dins nosaltres. Una alegria que brolla del centre de la persona quan s'obri a la llum de Déu.
Tal volta aquestes experiències ens poden ajudar a entendre aquest llenguatge difícil de Jesús que, en contra de tota lògica d'apropiació i seguretat, proposa la desapropiació i la pèrdua com a camí vers una vida més plena: “Qui s'estima a ell mateix, es perd, i el qui s'odia en aquest món, es guarda per a la vida eterna”. El relat evangèlic ens presenta a Jesús com l'home que, en el moment de la temptació o la crisi, sap “perdre” per a “guanyar” la vida.
José Antonio Pagola
HOMO VIDENS
L'home no viu només de pa.
La revolució de la telecomunicació està canviant els hàbits de la societat, la manera de viure de les persones i fins i tot la forma de pensar. Els experts ens adverteixen que l'home contemporani comença a moure's en unes coordenades distintes de les que imperaven fins no fa gaire.
Hi ha qui pàrla ja del naixement del “homo videns”. Fa uns anys R.Guberm ( El simi informatitzat, ) parlava de la televisió com a “una fàbrica de consens social” i alineació massiva. Ella és qui dicta les idees, els centres d'interés social, els gusts i les expectatives de la gent. Des de la petita pantalla se'ns imposa la imatge del món que cal tenir, els temes dels quals cal parlar, els esdeveniments pels quals ens he m d'interessar. Ara, G. Sartori ( Homo videns.
La societat teledirigida ) ens posa en guàrdia davant un canvi cultural que pot transformar radicalment la personalitat de l'home modern. Segons l'analista italià, “l'homo sapiens” s'ha desenvolupat fins ara en l'esfera del “intel·ligible” i de la reflexió. Avui, per contra, sorgeix “l'homo videns” configurat per l'atracció del “sensible”.
La televisió produeix imatges i anul·la conceptes, desenvolupa l'acte de veure i atrofia la capacitat de reflexió. Es dóna primacia a la visió sobre el raciocini, l'espectacle sobre l'explicació, l'insòlit sobre el real. Dins la societat moderna s'emmagtzema informació, però cada cop es reflexiona i medita manco.
Malgrat els estudis crítics i pessimistes, seria un error “demonitzar” la cultura de la televisió, però també deixar-nos engolir per ella. L'esser humà es disol quan es deixa arrossegar només per una visió de l'exterior.
Per a créixer com a persones és necessària l'atenció a l'interior, la reflexió, la capacitat d'interpretar i viure la pròpia vida des de dintre. És significatiu el llenguatge bíblic: a Déu no se'l veu, se l'escolta.
Per a trobar-nos amb ell, és necessari davallar al fons d'un mateix i escoltar el misteri que s'amaga dins el nostre cor. En aqueixa direcció apunta també l'invitació evangèlica: “L'home no viu només de pa”.
Per a viure no basta alimentar-se des de fora. És necessari escoltar el misteri de la vida en nosaltres, És necessari escoltar la presència de Déu dins nostre cor.
Hi ha qui pàrla ja del naixement del “homo videns”. Fa uns anys R.Guberm ( El simi informatitzat, ) parlava de la televisió com a “una fàbrica de consens social” i alineació massiva. Ella és qui dicta les idees, els centres d'interés social, els gusts i les expectatives de la gent. Des de la petita pantalla se'ns imposa la imatge del món que cal tenir, els temes dels quals cal parlar, els esdeveniments pels quals ens he m d'interessar. Ara, G. Sartori ( Homo videns.
La societat teledirigida ) ens posa en guàrdia davant un canvi cultural que pot transformar radicalment la personalitat de l'home modern. Segons l'analista italià, “l'homo sapiens” s'ha desenvolupat fins ara en l'esfera del “intel·ligible” i de la reflexió. Avui, per contra, sorgeix “l'homo videns” configurat per l'atracció del “sensible”.
La televisió produeix imatges i anul·la conceptes, desenvolupa l'acte de veure i atrofia la capacitat de reflexió. Es dóna primacia a la visió sobre el raciocini, l'espectacle sobre l'explicació, l'insòlit sobre el real. Dins la societat moderna s'emmagtzema informació, però cada cop es reflexiona i medita manco.
Malgrat els estudis crítics i pessimistes, seria un error “demonitzar” la cultura de la televisió, però també deixar-nos engolir per ella. L'esser humà es disol quan es deixa arrossegar només per una visió de l'exterior.
Per a créixer com a persones és necessària l'atenció a l'interior, la reflexió, la capacitat d'interpretar i viure la pròpia vida des de dintre. És significatiu el llenguatge bíblic: a Déu no se'l veu, se l'escolta.
Per a trobar-nos amb ell, és necessari davallar al fons d'un mateix i escoltar el misteri que s'amaga dins el nostre cor. En aqueixa direcció apunta també l'invitació evangèlica: “L'home no viu només de pa”.
Per a viure no basta alimentar-se des de fora. És necessari escoltar el misteri de la vida en nosaltres, És necessari escoltar la presència de Déu dins nostre cor.
NO ÉS FÀCIL
L'home no viu només de pa.
Es dóna importància a l'estructura política de la societat. S'insisteix, un cop i un altre, en els “valors democràtics”, que han de constituir el marc indiscutible per a la convivència. Però, com advertia el savi J. Krishnamurti, s'atén manco a “l'estructura sicològica” de la societat, que és la que emmotlla realment el comportament de les persones.
Tanmateix, en aquest nivell més profund és on es produeixen avui els canvis de repercussions més greus. Sense adonar-nos, la manera d'entendre i de viure l'existència ha canviat substancialment i no es preveuen totes les conseqüències.
Així, per a moltes persones, la vida no és ja sinó un breu trajecte que mena al no res. Poc serveix proclamar els grans valors. El que mou les vides són els interessos de cadascú. Només interessa allò que serveix a la seguretat egotista.
A banda, bastants són els que buiden la vida de tot el que tingui un significat transcendent. No perceben en l'existència res sant i sagrat. Tot és igual. Cal alliberar-se d'estranyes invencions religioses i morals. Cal viure l'immediat. Res més. No estranya que la vida de molts esdevengui més insconscient i vulnerable. Molts avui no troben seguretat a fora -en la política, l'economia, la societat- però tampoc la poden trobar en son món interior.
La vida de molts avui és buida. L'omplen amb notícies i informació, amb música o “videos”, amb coses i relacions. Però no és fàcil. Molts cerquen quelcom “diferent” enmig de lluites i treballs.
La sentència de Jesús: “L'home no viu només de pa, sinó de tota paraula que surti de la boca de Déu”, segueix en vigència. L'home actual s'afanya per a alimentar l'existència de moltes coses, però ho fa sovint suprimint de la vida la religió. No vol sentir-se “relligat” a Déu, però tampoc sap com substituir dignament la seva absència.
No encertem en alimentar la nostra vida interior. No som capaços de viure oberts a Déu. No tenim temps per a sentir-nos estimats amb amor infinit. Estem incomunicats amb el transcendent. I, tanmateix, pretenim conéixer una vida plena i gratificant. No és bo de fer.
¿ VIDA HUMANA O SIMPLE BENESTAR ?
L'home no viu només de pa.
L'home d'avui ansia viure cada cop més, cada vegada millor, cada cop més intensament. Però, ¿viure què?, ¿ viure per què ? Es diu que estem més equipats que mai per a viure una vida sana i de qualitat. Però, ¿ què és un home sà? ¿ Què és una vida de qualitat humana?
Hem assolit la vida més llarga, més còmoda i plaent, però, ¿no l'hem feta també més buida, superficial i absurda ? ¿És aquest el camí per a satisfer la necessitat profunda de vida que enclou l'esser humà ? Endemés, és un fet cultural: sembla haver-hi una conspiració de silenci i manco meditació sobre el sentit últim de la vida.
Desconectada de tota relació amb el Creador, privada de destí transcendent, la vida de l'home contemporani es converteix en un episodi irrelevant que cal omplir de benestar i d'experiències plaents.
Tanmateix, ¿és vertader progrés entendre i viure la vida de manera rudimentària i pobre de contingut, d'horitzó i de sentit, com fan avui molts homes i dones? A banda, per a molts, “bo” és el que dóna benestar, i “dolent” el que dòna malestar. Però el concepte de benestar és ambigu i no necessariàment coincideix amb la vertadera realització de l'esser humà. Un jove pot prendre alcohol o droga per a sentir “benestar”, però, evidentment, la seva actuació no és sana. Una persona pot trobar-se bé enmig d'una societat injusta, ocupant-se de son benestar i oblidant el softriment dels més dèbils i marginats, però no podrà dir que aquesta insensibilitat sigui sana. Per això, és bo demanar-se quin benestar cerquem, quin contingut donem al desig de qualitat de vida i en què fem consistir el progrés de l'esser humà. Són qüestions i interrogants a les quals Bisbes han volgut donar resposta des de la fe cristiana . Carta Pastoral de Quaresma-Pasqua, “Al servei d'una vida més humana”.
La vertadera qualitat de vida no s'ha de confondre amb “l'index de renta nacional”, el desenvolupament industrial o el creixement del consum. No és bo tot el que augmenta el benestar material, ni dolent el contrari. És bo allò que ajuda a l'home a créixer com a persona en totes llurs dimensions. “L'home no viu només de pa”. Qualitat de vida per a tots, no només per als meus. Qualitat de vida per als sense feina, no nomes per als instal·lats. Qualitat de vida no només per als “europeus”....
Hem assolit la vida més llarga, més còmoda i plaent, però, ¿no l'hem feta també més buida, superficial i absurda ? ¿És aquest el camí per a satisfer la necessitat profunda de vida que enclou l'esser humà ? Endemés, és un fet cultural: sembla haver-hi una conspiració de silenci i manco meditació sobre el sentit últim de la vida.
Desconectada de tota relació amb el Creador, privada de destí transcendent, la vida de l'home contemporani es converteix en un episodi irrelevant que cal omplir de benestar i d'experiències plaents.
Tanmateix, ¿és vertader progrés entendre i viure la vida de manera rudimentària i pobre de contingut, d'horitzó i de sentit, com fan avui molts homes i dones? A banda, per a molts, “bo” és el que dóna benestar, i “dolent” el que dòna malestar. Però el concepte de benestar és ambigu i no necessariàment coincideix amb la vertadera realització de l'esser humà. Un jove pot prendre alcohol o droga per a sentir “benestar”, però, evidentment, la seva actuació no és sana. Una persona pot trobar-se bé enmig d'una societat injusta, ocupant-se de son benestar i oblidant el softriment dels més dèbils i marginats, però no podrà dir que aquesta insensibilitat sigui sana. Per això, és bo demanar-se quin benestar cerquem, quin contingut donem al desig de qualitat de vida i en què fem consistir el progrés de l'esser humà. Són qüestions i interrogants a les quals Bisbes han volgut donar resposta des de la fe cristiana . Carta Pastoral de Quaresma-Pasqua, “Al servei d'una vida més humana”.
La vertadera qualitat de vida no s'ha de confondre amb “l'index de renta nacional”, el desenvolupament industrial o el creixement del consum. No és bo tot el que augmenta el benestar material, ni dolent el contrari. És bo allò que ajuda a l'home a créixer com a persona en totes llurs dimensions. “L'home no viu només de pa”. Qualitat de vida per a tots, no només per als meus. Qualitat de vida per als sense feina, no nomes per als instal·lats. Qualitat de vida no només per als “europeus”....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada