DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY

Trenta-tresè diumenge - Temps Ordinari

Pr 31,10-13.19-20.30-31
1 Te 5,1-6
Mt 25,14-30

Consideració homilètica

Estem a les portes del final de l'any litúrgic i les lectures del dia continuen insistint en una mena d'examen i de vigilància de final de la vida. L'assignatura a examinar és l'amor, tal com diu Joan de la Creu que "a la tarda de la vida ens examinaran en l'amor". Les tres paràboles de sant Mateu (c.25) que llegim els diumenges 32, 33 i 34 (Crist Rei) amaguen l'amor darrera unes assenyades verges, que volen l'èxit de la festa de noces de l'estimat, d'uns talents que poden ser doblement rendibles, o d'una generositat empàtica envers els marginats i empobrits. En tots tres casos la clau és l'amor o, si es prefereix, la correspondència a un primer amor, el del nuvi de les noces, el de l'amo dels talents, el de Jesús solidari del necessitat.

D'una manera atrevida i incisiva Sant Ignasi proposa pastar la vida diària a la llum d'aquest examen d'amor. Concep la vida com una correspondència, comparant què ha fet Crist per ell i què he de fer ell per Crist. La resposta que es dóna és la de comunicació de béns a desdir, de manera que si un té saviesa, consol, escalf, en doni al qui no en té i a la inversa.Així, la paràbola dels talents esdevé il·luminació quotidiana dels dons rebuts de Déu i la manera d'haver-los fet fructificar retornant-los a Déu. I també la seva presència arreu, i el seu treball en tot, i la difusió de la seva manera de ser, de manera que cada deixeble procura fer-se present i treballar i difondre a per tot el seu regne.
La primera lectura, aquest cant a l'esposa amatent i diligent seria un retrat d'aquesta correspondència divina, que no solament atén la família, sinó que "obre la mà a l'indigent i allarga el braç al pobre.

Els talents, que Déu ens dóna dia a dia, són llavor de creativitat, tant com perquè cinc en donin cinc més, o dos en donin dos. En cap cas viure esporuguit evitant el risc de donar la cara de la solidaritat.
Una anècdota d'aquest cap de setmana pot urgir-nos una consideració sobre el talent eucarístic. Un petit poble de l'Empordà, Millàs, celebra la festa major el tercer diumenge de novembre, sota el patronatge de sant Iscle i santa Victòria, dos germans màrtirs de l'època romana. Hi ha notícia del poblet des del segle IX. El fet és que només s'hi celebra missa un cop l'any i, els darrers anys, l'ha celebrada l'autor d'aquestes línies. Tothom que treu el nas al poblet s'emporta l'impacte d'una nota exultant ben ostensible en el petitíssim porxo de l'Església. Diu així:

EN AQUESTA ESGLESIA ES DIU MISSA UN COP L'ANY, EL TERCER DIUMENGE DE NOVEMBRE A LES 12.

Un poble ufanós i cofoi de la seva celebració eucarística anual, quan potser en altres indrets gairebé passi desapercebuda.

Aquesta nota en el context de la paràbola, que considerem avui, pot interpel·lar-nos sobre el fruit que en traiem del talent de l'eucaristia. En el cas de Jesús va ser explosiu, l'amor fins l'extrem, la donació absoluta. Si parlem de correspondència, quin fruit en multiplica la comunitat eclesial? I ben en particular, com fructifica en cada un de nosaltres. Ignasi ho resumeix en una petició cabal, que jo reconegui tant de bé rebut per en tot estimar i servir.

Santi Thió, sj.

RECERCA CREATIVA...

Malgrat la innocència aparent, la paràbola dels talents amaga una càrrega explosiva. El “servent tercer” és condemnat sense haver comès cap mala acció. L'únic erro és “no haver fet res”: no arrisca el seu talent, no el fa fructificar, el guarda a lloc segur.

El missatge de Jesús és clar: No al conservadurisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la resposta activa a Déu. No a l'obsessió per la seguretat, , si a l'esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada baix conformisme, sí al treball compromès a obrir camins al regne de Déu.

El pecat més gros dels seguidors de Jesús pot ser no arriscar-nos a seguir-lo de manera creativa. És significatiu observar el llenguatge que s'ha usat entre els cristians al llarg del temps per a veure en quines coses hem centrat l'atenció: conservar el depòsit de la fe; conservar els bons costums; conservar la tradició; conservar la gràcia; conservar la vocació...

Aquesta temptació de conservadurisme és més forta en temps de crisi religiosa. És bo de fer invocar la necessitat de controlar l'ortodoxia, reforçar la disciplina i la normativa; assegurar la pertinença a l'Església... Tot pot ser explicable, però ¿ no és sovint una manera de desvirtuar l'evangeli i congelar la creativitat de l'Esperit ?

Per als dirigents religiosos i els responsables de les comunitats cristianes pot ser més còmode “repetir” de manera monótona els camins heretats del passat, ignorant els interrogants, les contradiccions i els plantejaments de l'home modern, però ¿ de que serveix tot això si no som capaços de transmetre llum i esperança als problemes i sofriments que sacsegen els homes i dones del nostre temps ?

Les actituds de les quals cal tenir cura avui dins l'Església no es diuen “prudència”, “fidelitat al passat”, “resignació”... Tenen un altre nom: “recerca creativa”, “gosadia”, “capacitat de risc”, “escolta de l'Esperit” que tot ho renova.

El més greu pot ser que, com li passà al tercer servent de la paràbola, creguem nosaltres també que responem fidelment a Déu amb la nostra actitud conservadora, quan estem defraudant les seves expectatives. El quefer principal de l'Església avui no pot ser conservar el passat, sinó aprendre a comunicar la Bona Nova de Jesús en una societat sacsejada per canvis socioculturals sense precedents.

José Antonio Pagola

POR AL RISC...

La paràbola dels talents és molt coneguda entre els cristians. Segons el relat, un amo, abans d'anar de viatge, confia la gestió dels seus bens a tres criats. A un li dóna cinc talents, a un altre dos, i a un tercer, un talent: “a cadascú segons la seva capacitat”. De tots espera una resposta digna.

Els dos primers es posen “tot d'una” a negociar amb els talents. Treballen amb decisió, identificats amb el projecte del seu amo. No tenen por als riscs. Quan l'amo torna li donen amb goig els fruits: han duplicat els talents rebuts.

La reacció del tercer criat és molt rara. L'únic que pensa és “amagar baix terra” el talent rebut per a conservar-lo segur. Quan l'amo torna, es justifica amb aqueixes paraules: “Amo, sabia que ereu exigent i que segueu on no heu sembrat... Per això, vaig tenir por, i vaig amagar i el teu talent baix terra. Aquí tens lo teu”. L'amo el condemna per “negligent”.

En realitat, l'arrel del seu comportament és més fonda. Aquest criat té una imatge falsa del seu amo. Imagina que és egoista, injust i arbitrari. És exigent i no admet errors. Un no se'n pot fiar. És convenient defensar-se d'ell.

Aqueixa idea mesquina del seu amor el paralitza. No gosa córrer riscs. La por el bloqueja. No és lliure per a respondre de manera creativa a la responsabilitat que li han confiat. El més segur és “conservar” el talent. Això basta.

Amb tota probabilitat, els cristians de les primeres generacions entenien més que nosaltres la força interpel·ladora la paràbola. Jesús ha deixat en les nostres mans el Projecte del Pare de fer un món més just i humà. Ens ha deixat en heretat el manament de l'amor. Ens ha confiat la gran Nova d'un Déu amic de l'esser humà. ¿ Com responem avui els seguidors de Jesús ?

Quan no es viu la fe cristiana des de la confiança sinó des de la por, tot es desvirtua. La fe es conserva però no es contagia. La religió es converteix en un deure. L'evangeli és substituit per l'observança. La celebració roman dominada per la preocupació ritual.

Seria un error presentar-nos un dia davant el Senyor amb l'actitud del tercer criat: “Aquí tens lo teu. Aquí està el teu Evangeli, aquí està el projecte del teu regne i el teu missatge d'amor als que sofreixen. Ho hem conservat fidelment. Ho hem predicat correctement. No ha servit massa per a transformar la nostra vida. Tampoc per a obrir camins de justícia al teu regne. Però aquí el tens intacte”.

José Antonio Pagola

NO ENTERRAR LA NOSTRA RESPONSABILITAT

Vaig tenir por i vaig amagar el meu talent.

La paràbola dels talents és un relat obert que pot tenir diverses lectures. De fet, comentaristes i predicadors l'han interpretat sovint en un sentit al·legòric orientat en diferents direccions. És important centrar-nos en l'actuació del tercer servent, ja que pren la major atenció i espai de la paràbola.

La seva conducta és estranya. Mentre els altres servents es dediquen a fer fructificar els bens confiats pel senyor, el tercer només pensa en “amagar baix terra” el talent rebut per a conservar-lo segur. Quan el senyor torna, el condemna com a servent “negligent i gandul” que no ha entès res.. ¿ Com s'explica aquest comportament ?

Aquest servent no es sent identificat amb el seu senyor ni els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor. No estima el seu senyor, li té por. I precisament és aqueixa por que el mena a actuar cercant seguretat. Ell mateix ho explica tot: “Vaig tenir por i vaig amagar el talent baix terra”.

Aquest servent no enten quina és la vertadera responsabilitat. Pensa que respon a les expectatives del seu senyor, guardant el talent segur, però improductiu. No sap que és una fidelitat activa i creativa. No s'implica en els projectes del seu senyor. Quan aquest torna, ho diu clarament: “Aquí tens lo teu”

Si el cristianisme ha arribat a un punt en el qual l'únic o primordial és “conservar” i no cercar, amb coratge i confiança en el Senyor, camins nous per a acollir, viure, i anunciar el projecte del regne de Déu... això és oblidar la vertadera responsabilitat.

Si no ens sentim cridats a seguir les exigències de Crist més enllà del que sempre s'ha dit i manat; si no arrisquem res per fer una Església més fidel a Jesús; si ens mantenim aliens a qualsevol conversió que ens compliqui la vida; si no assumim la responsabilitat del regne com feu Jesús, cercant “vi novell dins odres nous”, és que necessitem aprendre la fidelitat activa, creativa i arriscada a la qual convida la paràbola.

José Antonio Pagola

ARRISCAR-SE

Vaig amagar el talent baix terra.

Sovint s'ha entès la religió com un sistema de creences i pràctiques que serveixen per a protegir-se de Déu, però no ajuden a viure de manera creativa. Aquesta religió mena a una vida trista i estèril en la qual l'important és viure segurs davant Déu, però no hi ha alegria i falta dinamisme.

Cal dir-ho clar. En el fons d'aqueixa religió només hi ha por. Qui cerca defensar-se de Déu és que li té por. Aqueixa persona no estima Déu, no confia en ell, no frueix de la misericòrdia. Sols tem i per això cerca en la religió remeis per les seves pors i fantasmes.

Després de Jesús, no podem viure ni entendre així el religiós. Déu no és un tirà que faci por pel propi interés, sinó un Pare que confia a cadascú el do de la vida. Per això, Jesús imagina els seus seguidors no com a “observants piadosos” d'una religió, sinó com a creients agosarats i disposts a passar riscs i superar dificultats per a “inventar” una vida més digna i feliç per a tots. Un deixeble de Jesús és cridat a tot manco a enterrar la vida de manera estèril.

El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer malfets sinó perquè, paralitzat per la por al seu Senyor, “enterra” els talents confiats. El missatge és clar. Per a Déu no val tornar la vida dient: “Aquí tens el teu. La vida que m'has donat no ha servit per a res”. És un error viure una vida “religiosament correcta” sense arriscar-se a viure l'amor de manera creativa i audaç.

El que només cerca tenir esment de sa vida, protegir-la i defensar-la, la perd. El que no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por al fracàs, ja ha fracassat. El que no agafa cap iniciativa per por a equivocar-se, ja s'ha equivocat. El que només es dedica a conservar la seva virtut i fe, arrisca d'enterrar la vida. Al final, no haurà comès errors, però no haurà viscut.

Jesús ens convida a viure amb intensitat. Sols hem de tèmer viure amb por a arriscar-nos, amb por a sortir del “correcte”, sense gosar renovar-nos, sense valor per a actualitzar l'evangeli, sense fantasia per a inventar l'amor cristià.

José Antonio Pagola

Búsqueda creativa

A pesar de su aparente inocencia, la parábola de los talentos encierra una carga explosiva. Es sorprendente ver que el tercer criado es condenado sin haber cometido ninguna acción mala. Su único error consiste en no hacer nada: no arriesga su talento, no lo hace fructificar, lo conserva intacto en un lugar seguro.

El mensaje de Jesús es claro. No al conservadurismo, sí a la creatividad. No a una vida estéril, sí a la respuesta activa a Dios. No a la obsesión por la seguridad, sí al esfuerzo arriesgado por transformar el mundo. No a la fe enterrada bajo el conformismo, sí al trabajo comprometido en abrir caminos al reino de Dios.

El gran pecado de los seguidores de Jesús puede ser siempre el no arriesgarnos a seguirlo de manera creativa. Es significativo observar el lenguaje que se ha empleado entre los cristianos a lo largo de los años para ver en qué hemos centrado con frecuencia la atención: conservar el depósito de la fe; conservar la tradición; conservar las buenas costumbres; conservar la gracia; conservar la vocación...

Esta tentación de conservadurismo es más fuerte en tiempos de crisis religiosa. Es fácil entonces invocar la necesidad de controlar la ortodoxia, reforzar la disciplina y la normativa, asegurar la pertenencia a la Iglesia... Todo puede ser explicable, pero, ¿no es con frecuencia una manera de desvirtuar el Evangelio y congelar la creatividad del Espíritu?

Para los dirigentes religiosos y los responsables de las comunidades cristianas puede ser más cómodo "repetir" de manera monótona los caminos heredados del pasado, ignorando los interrogantes, las contradicciones y los planteamientos del hombre moderno, pero ¿de qué sirve todo ello si no somos capaces de transmitir luz y esperanza a los problemas y sufrimientos que sacuden a los hombres y mujeres de nuestros días?

Las actitudes que hemos de cuidar hoy en el interior de la Iglesia no se llaman "prudencia", "fidelidad al pasado", "resignación"... Llevan más bien otro nombre: "búsqueda creativa", "audacia", "capacidad de riesgo", "escucha del Espíritu", que todo lo hace nuevo.

Lo más grave puede ser que, lo mismo que el tercer criado de la parábola, también nosotros creamos que estamos respondiendo fielmente a Dios con nuestra actitud conservadora, cuando en realidad estamos defraudando sus expectativas. El principal quehacer de la Iglesia hoy no puede ser conservar el pasado, sino aprender a comunicar la Buena Noticia de Jesús en una sociedad sacudida por cambios socioculturales sin precedentes.

33 Tiempo ordinario – A

(Mateo 25,14-30)

19 de noviembre 2017

DIUMENGE TRENTA DOS DURANT L'ANY...

Trenta-dosè diumenge - Temps Ordinari

Sav 6,12-16

1 Te 4,13-18

Mt 25, 1-13

Aquest diumenge certament la paraula que el Déu de la vida ens proposa perquè la vida sigui vida, i sigui en abundància, és la saviesa. El gran problema és que nosaltres l'hem disfressat amb tantes coses, que no ens deixa veure el seu profund sentit, tal com Déu ens les revela. La saviesa de ser savis. Cordeu-vos perquè vénen corbes, com dirien a les típiques atraccions d'aventura.

a) La saviesa de ser savis

La saviesa revela l'estupidesa. Aquesta darrera és disfressada d'entreteniment i producte cultural a on tots condemnen i tafanegen de tot i de tots. Ser savis no és tenir molts coneixements. En canvi, té a veure amb ser subjectes de la nostra vida, i no simplement objectes de vida, la qual va sacsejant segons les persones i els esdeveniments que ens passen.

La Saviesa en els llibres sapiencials de l'Antic Testament és descrita com una dona. Sempre es troba fora, pels carrers per la qual cosa no és tan inaccessible per a nosaltres. En el llibre de la Saviesa ens diu que està a la cruïlla de camins, de carrers i de muntanyes. És significatiu, la saviesa, ser savis és per a tothom. No és elitista, per als que tenen molts títols universitaris o coneixements, doctorats, o llegeix molt. Sinó és l'oportunitat per a totes les persones en la seva vida diària. La descripció ens diu que es troba a les portes de les cases. Per tant, la Saviesa, la possibilitat de ser savis hi és on viu l'home i la dona en el seu ésser relacional, relacions públiques o privades, és el lloc de les accions humanes. I la Saviesa porta a la veritat i a la justícia. Un bé inestimable. La Saviesa sempre té a veure amb la paraula i amb l'escolta (cf. Sir 24: “Jo he nascut de la boca de l'Altíssim”). I ¿a què es deu això? Perquè la Saviesa, ser savis, és tenir un cor obert, capaç de reconèixer el valor del que se'ns diu i el que se'ns dóna en la vida quotidiana, en les persones i en els fets, ja siguin d'alegria o ja siguin de tristesa. En tots ells i en les persones, hi ha la gran invitació de distanciar-se del que ens passa per passar-ho pel nostre cor i davant Déu reconèixer el valor que hi ha darrere d'això. Ens posa en actitud d'escolta i en l’escola de l’escolta. Per això la Saviesa és ser savis. No és una cosa abstracte. És reconèixer i ser reconeguts. Recordo la frase de Merleau-Ponty: “si toco l'arbre la meva mà és tocada, però si toco la mà d'un altre aquesta és tocada i tocant”.

Ser savis és, per tant, sentir la paraula de Déu que toca els cors al costat dels nostres esdeveniments del dia a dia, distanciar-se d'ells per reconèixer el seu valor vivint i actuant el bé, perquè és bé. Com veieu, res d’intel·lectual, sinó de disposició afectiva, d'obrir-se i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb Déu.

b) El seny, signe de la Saviesa

Així és. Demanem i demanem, preguntem i preguntem per obtenir una resposta i, en no trobar-la, desistim resignats a viure en l'amargor de qui sent el tracte amb Déu com un pur mercader. La paràbola de les verges assenyades ens convida a la saviesa. Les noces és l’apertura del seny. No perdre l’oportunitat que el pecat i la separació de Déu ens faci desgraciats. No deixar que la llàntia s’apagui. Aquelles dones desassenyades van tenir la voluntat dormida. El nuvi ja no els va treure la son. Ens treu l’Evangeli el son? La llàntia es va secant, el cor resta infèrtil, sense passió i oblida l’amor primer. La nostra vocació és l’oli que ha de cremar i de renovar-se. Siguem “Amics en el Senyor”, homes i dones savis, capaços de reconèixer el nostre nuvi, Crist, el Senyor; distanciar-se per actuar des de i pel Bé. Humanitzats perquè hem estat divinitzats fins i tot en els moments més foscos i penosos. Viure a les alegries i en les penes diuen en els matrimonis, no? Viure les alegries i les penes amb Déu, ja és el moment de relació amb Ell.

Eduard López, sj.

* * * * * *

   

ENCENDRE UNA FE GASTADA

La primera generació cristiana va viure convençuda de que Jesús, el Senyor ressuscitat, tornaria prest ple de vida. No fou així. A poc a poc, els seguidors de Jesús tingueren que preparar-se per a una llarga espera.

És fàcil imaginar les preguntes que es feien entre ells. ¿ Com mantenir viu l'esperit dels començaments ? ¿ Com viure desperts mentre arriba el Senyor ? ¿ Com nodrir la fe sense deixar que s'apagui ? Un relat de Jesús sobre el que passa a unes noces els ajudava a trobar la resposta:

Déu al·lotes, amigues de la novia, encenen les torxes i es preparen per a rebre l'espòs. Quan, a posta de sol, arribi a prendre l'esposa, els acompanyaran a ambdós en el seguici que els portarà fins a la casa del novii on celebraran el banquet nupcial.

El narrador destaca un detall. Entre les “al·lotes n'hi ha cinc “assenyades” i previsores que porten oli per impregnar les torxes a mesura que es consumeixi la flama. Les altres cinc són “capbuits” i desassenyades que obliden agafar oli, arriscant que s'apaguin les torxes.

Aviat se n'adonaran del seu erro. El novii tarda i quan arriba ja és mitjanit. Quan senten la crida per anar a rebre'l, les assenyades alimenten d'oli la flama de les torxes i aconpanyen l'espòs fins entrar a la festa. Les desassenyades només saben lamentar-se: “Que s'apaguen les torxes”. Ocupades cercant oli, arriben al banquet quan la porta està ja tancada. Massa tard.

Molts comentaristes cerquen un significat al símbol de “l'oli”. ¿ Parla Jesús del fervor espiritual, de l'amor, de la gràcia baptismal...? Tal volta és més senzill recordar el seu desig: “Jo he vingut a portar foc a la terra, i ¿què he de voler sinó que s'encengui?”. ¿Què pot encendre més la nostra fe que el contacte viu amb ell?

Insensatesa és pretendre conservar la fe gastada sense revifar-la amb el foc de Jesús. Contradicció és creure'ns cristians sense conéixer el seu projecte i sentir-nos atrets pel  seu estil de vida:

Necessitem urgentment una qualitat nova en la nostra relació amb ell. Tenir cura de tot el que ens ajudi a centrar la nostra vida en la seva persona. No malgastar energies en el que ens distregui o desvii del seu Evangeli. Encendre la nostra fe rumiant les seves paraules i combregant vitalmen amb ell. Ningú com Jesús pot trasnsformar les nostres comunitats.

ENCENDRE LES TORXES

S'ens apaguen les torxes.

Entre els primers cristians hi havia, sens dubte, deixebles “bons” i deixebles “dolents”. Tanmateix, quan Mateu escriu l'evangeli té cura sobretot per recordar que, dins la comunitat cristiana, hi ha deixebles “assenyats” que actuen amb responsabilitat, i deixebles “capbuits”, que actuen amb lleugeresa. ¿ Què vol dir això ?

Mateu ho explica recollint dues paràboles de Jesús. La primera és molt clara. N'hi ha que “escolten les paraules de Jesús”, i “les posen en pràctica”. Agafen l'Evangeli seriosament i al tradueixen a la vida. Són com “l'home assenyat” que construeix la casa damunt roca. És el sector més responsable: els que construeixen la vida i l'Església damunt l'autenticitat i la veritat de Jesús.

Però n'hi ha també que escolten les paraules de Jesús, i “no les posen en pràctica”. Són tan “capbuits” com l'home que “edifica la casa damunt arena”. Llur vida és un disbarat. Construeixen en buit. Si només fos per ells, el cristianisme seria només façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta paràbola ens ajuda a captar el missatge fonamental d'un altre relat en el qual un grup de joves surten, totes alegres, a esperar el novii, per a acompanyar-lo a la festa de noces. Des de l'inici s'ens adverteix que unes són “assenyades”· i altres “capbuits”.

Les “assenyades” porten oli per a mantenir enceses les torxes; les “capsbuits” no hi pensen gens ni mica. El novii fa tard, però arriba a mitjanit. Les “assenyades” surten amb les seves torxes a fer llum pel camí, acompanyant l'espòs i “entren amb ell” a la festa. Les “capsbuits”, a la seva banda, no saben resoldre el problema: “les torxes apagades”, no poden acompanyar el novii. Quan arriben és tard. La porta està tancada.

El missatge és clar i urgent. És una capbuidada seguir escoltant l'Evangeli sense fer un esforç més gran per a convertir-lo en vida: és construir un cristianisme damunt arena. I és una insensatesa confessar a Jesucrist amb un vida apagada, buida del seu esperit i la seva veritat: és esperar a Jesús amb les “torxes apagades”. Jesús pot tardar, però no podem fer esperar més la nostra conversió.

José Antonio Pagola

ABANS QUE ES FACI TARD

S'ens apaguen les torxes.

Mateu va escriure el seu evangeli en un moment crític per als seguidors de Jesús. La vinguda del Crist trigava massa. La fe de no pocs es relaxava. Era necessari revifar de bell nou la conversió primera.

Mogut per aqueixa preocupació, recollí tres paràboles de Jesús i les elaborà profundament per a cridar a tots a la responsabilitat:

“No esperis que altres et donin “oli” per a encendre la teva “torxa”, tu mateix has de tenir cura de la teva fe.

No et conformis en conservar el teu “talent” baix terra; t'has d'arriscar a fer-lo fructificar.

No esperis a que apareixi Crist, el pots anar a trobar en tota persona sofrent”.

La primera paràbola ens parla d'una festa de noces. Pletòriques, unes al·lotes “surten a esperar el novii”. No totes van ben preparades. Unes porten oli a bastament per encendre les torxes; les altres ni hi pensen. Només pensen a portar les torxes a les mans.

Com que l'espòs triga, “a totes els agafa son i se dormen”. Els problemes comencen quan s'anuncia l'arribada del novii. Les al·lotes previsores encenen les torxes i entren amb ell al banquet. Les insconscients han d'anar a comprar-ne. Però quan tornen “la porta està tancada”. Ja és massa tard.

És un error cercar un significat secret a “l'oli”: ¿ Una al·legoria per parlar del fervor espiritual, de la vida interior, de les bones obres, de l'amor...?

La paràbola és senzillament una crida a viure units a Crist de manera responsable i lúcida ara, abans que es faci tard. Cadascú sabrà de que li cal tenir cura.

Es una irresponsabilidad llamarnos cristianos y vivir la propia religión, sin És irresponsabilitat dir-nos cristians i viure la pròpia religió sense esforçar-nos per a semblar-nos a Crist. És un error viure amb auto-complaença, dins la pròpia Església, i no plantejar-nos una vertadera conversió als valors evangèlics. És d'insconscients sentir-nos seguidors de Jesús i no “entrar” en el projecte de Déu que ell vol promoure.

En aquests moments en que és tan bo de fer “relaxar-se”, caure en l'escepticisme o “anar tirant” pels camins segurs de sempre, penso que sols hi ha una manera d'estar en l'Església: convertir-me a Jesucrist.

   

DIUMENGE X X X I

BONES   NOTÍCIES

Trenta-unè diumenge - Temps Ordinari

Ml 1, 14b-2,2b.8-10
1 Te 2,7b-9,13
Mt 23,1-12

AVUI VA DE “FATXENDES”, DE GENT QUE ES CREU FORTA I TREPITJA FORT...

Gent que dogmatitza a tort i a dret, que es creu “no sé pas què” i que de retruc maltracta els “petits”, trencant les relacions igualitàries de la comunitat! De persones que sempre “són forts amb els dèbils, però dèbils amb els forts”.

1. Jesús s’hi troba fortament incòmode

I parla d’ells i els fustiga amb una duresa extrema que fins i tot “fereix la nostra sensibilitat” de persones benpensants, que imaginem, “per defecte”, un Jesús bonàs, mansuet, mig ensucrat.

El Jesús de Mateu assenyala amb el dit persones molt concretes: els escribes i fariseus dels dies de Jesús, als anys 30. Coneix per pròpia experiència aquest “mundillo”. Escribes: els intel·lectuals, teòlegs... homes amb una intensa formació que reben el títol “acadèmic” en una cerimònia, que els concedia autoritat de successors de Moisès, d’intèrprets oficials. La seva influència abastava totes les dimensions de la vida dels jueus. Fariseus: associació de fidels, bona gent, la majoria laics (amb alguns escribes), força fonamentalistes en la interpretació de la llei, rigoristes i legalistes. Immensa influència social i religiosa

Però al mateix temps el lector sap que Mateu es refereix als fariseus dels anys 80, dels dies en que escriu l’evangeli. I intueix que aquesta mirada de Jesús travessa els segles. Infinitat de persones: des de jerarques de la primera església, que poden tenir la temptació de caure en el que avui Jesús fustiga, fins a qualsevol mena de masclisme, de gent fatxenda, de gent que vol imposar maneres de fer i de pensar, que vol dominar el pensament... Cadascú sap els etcèteres que s’hi podrien afegir. L’evangelista ens ha dit que Jesús, en aquests discurs, s’adreça a la gent (tot el món) i als deixebles (les esglésies). Avui ens cal estar ben atents...!

2.“Y lo que había de pasar, pasó”: del “servei” als fills de Déu al “monopoli” de Déu

De la gran experiència de religió “alliberament” a la religió “feixuga”, fardell pesant. Han teixit un espès codi de normes i ritus. I per sarcasme, de fet, resulta que ha estat per a llurs propis interessos: a) enriquir-se, b) enaltir-se, posar-se per damunt dels altres, ser tinguts. “Diuen i no fan, posen càrregues pesades i insuportables a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent, els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre”.

Han arribat a un nivell de rigorisme i fonamentalisme tan singular que fins i tot els ha portat a fer-se caixetes on hi han posat textos de la llei, i les porten enganxades als seus caps i braços (fent una lectura al peu de la lletra dels llibres de la Llei).
3. L’estil de Jesús

El defineix molt bé la lectura de Pau que hem fet: “ens férem amables com les mares, volíem donar-vos Bones Notícies!, no posar-vos càrregues, per això fins i tot treballàvem nit i dia”.

Que l’estil de Jesús se’ns encomani. Mirem sempre què fa i què diu Jesús. Guardem avui en el cor cinc trets de les seves paraules, que ens conviden a ser com ell és.

1. Però vosaltres no us feu dir "rabí" / perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.

2. Ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra / perquè de pare només
en teniu un, que és el del cel.

3. Ni us feu dir "guies" / perquè de guia només en teniu un, que és el Crist.
Dit amb altres paraules.

4. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.
5. El qui s'enalteixi, serà humiliat, però el qui s'humiliï, serà enaltit.

4. Jesús una altra mena d’autoritat, ben diversa dels fariseus
Ep! sap dir les coses pel seu nom, no és de caramel barat! Però, per resumir-ho com ho fa Joan: renta els peus dels deixebles i els demana que facin com ell, car “el primer és l’últim” (servus servorum Dei). Aquest “estil” fa “tocar Déu”, ens connecta amb Déu: Déu deu ser així...! Aquest estil porta el Regne, la Humanitat nova. Però, atenció, no anem d’ingenus: a aquest estil, el crucificaran! Avui se’ns fa un gran “ep!, compte!”: que Déu ens en deslliuri de la fatxenderia, de creure’ns forts, del dogmatisme, d’estar sobre dels altres, creient-nos sempre amb raó. “Hipòcrita, que no veus la biga del teu ull?”.

Francesc Riera, sj.

ACTITUD DE CONVERSIÓ

Jesús parla amb indignació profètica. El seu discurs dirigit a la gent i als deixebles és una crítica forta als dirigents religiosos d'Israel. Mateu ho recolleix allà pels anys vuitanta per als dirigents de l'Església cristiana perquè no caiguin en el mateix.

¿ Podem recordar avui les recriminacions de Jesús amb pau, en actitud de conversió, sense ànims de polèmiques estérils? Les seves paraules són una invitació per a bisbes, preveres i tots quants tenen qualque responsabilitat eclesial a fer una revisió de la nostra actuació.

“No fan el que diuen”.

El pecat nostre més gros és la incoherència. No vivim el  que prediquem. Tenim poder però ens manca autoritat. La nostra conducta ens desacredita. El nostre exemple de vida més evangèlic canviaria el clima de moltes comunitats cristianes.

“Carreguen feixos feixucs damunt les espatlles dels altres... però ells no volen ni moure'ls amb el dit”.

És cert. Freqüentment, som exigents i severs amb els altres, comprensius i indulgents amb nosaltres. Afeixuguem a les persones senzilles amb exigències però no els facilitem l'acollida de l'evangeli. No som com Jesús que té cura de fer la càrrega lleugera ja que és senzill i humil de cor.

“En tot obren per fer-se veure de la gent”.

No podem negar que és més fàcil viure pendents de la nostra imatge, cercant quasi sempre “quedar bé” davant els altres. No vivim davant aquest Déu que veu dins el secret. Posem més atenció al nostre prestigi personal.

“Els agrada ocupar el primer lloc als convits i els primers seients a les sinagogues, i que la gent e ls saludi a les places....”  

Ens dóna vergonya confessar-ho però ens agrada. Cerquem esser tractats de manera especial, no com un germà més. ¿Hi ha res més ridícul que un deixeble de Jesús cerqui ser distingit i reverenciat per la comunitat cristiana?

“No us heu de fer dir mestres...., ni us heu de fer dir guies... perquè de mestre, de guia només en teniu un que és el Crist”.

El mandat evangèlic no pot ser més clar: renuncieu als títols per no fer ombra a Crist; orienteu l'atenció dels creients només cap a ell. ¿ Per què l'Església no fa res per a suprimir títols, prerrogatives, honors i dignitats per a millor mostrar el rostre humil i proper de Jesús ?

“No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de Pare només en teniu un que és el del cel”.

Per a Jesús el títol de Pare és tan únic, profund i  entranyable que no s'ha d'utilitzar per ningú en la comunitat cristiana. ¿ Per què ho permetem ?

José Antonio Pagola

DIUEN I NO FAN

Diuen i no fan.

Jesús sempre ha desemmascarat la mentida que ha trobat dins el seu caminar, però mai amb més violència que quan s'ha enfrontat als dirigents de la societat.

No soporta l'actuació d'aquells que “han pontificat” enmig del poble per a exigir als altres el que ells no viuen. Jesús condemna la seva descarada incoherència. “Diuen i no fan”.

Hi ha divisió profunda entre el que ensenyen i el que practiquen, entre el que pretenen dels altres i el que s'exigeixen a ells mateixos.

Les paraules de Jesús no han perdut actualitat. El poble segueix escoltant dirigents que “no fan el que diuen”.

Defensors de l'orde de vida desordenada. Proclamadors de justícia amb actuacions al marge de tota cosa justa. Educadors de conducta que deseduca als qui els coneixen.

Reformadors incapaços de reformar la pròpia vida. Revolucionaris que no es plantegen una transformació de la seva existència. Socialistes de vida no “socialitzada”, ni mínimament.

Però, no hem d'oblidar que la invectiva de Jesús es dirigeix de manera directa als dirigents religiosos.

Perquè també dins la nostra Església n'hi ha que viuen obsessionats per aplicar a altres la llei amb rigorisme sense tenir cura de viure la radicalitat el seguiment a Jesús. Avui   s'aixequen també mestres que detecten “heretgies amagades” i diagnostiquen perills suposats per a l'ortodòxia, sense després ajudar positivament a viure amb fidelitat l'adhesió a Jesucrist. Avui també es condemna amb rigor des de certes càtedres el pecat dels petits i dèbils, i s'obliden escandalosament les injustícies dels poderosos.

La nostra societat no necessita predicadors de paraules belles, sinó dirigents que, amb la seva pròpia conducta, impulsin una vertadera transformació social.

La nostra Església no necessita moralistes minuciosos i teòlegs ortodoxes sinó creents vertaders que amb la seva vida donin aires més evangèlics.

Homes i dones que viuen la fe. Necessitem “mestres de vida”. Creents d'existència convincent.

   

No hacen lo que dicen

Jesús habla con indignación profética. Su discurso, dirigido a la gente y a sus discípulos, es una dura crítica a los dirigentes religiosos de Israel. Mateo lo recoge hacia los años ochenta para que los dirigentes de la Iglesia cristiana no caigan en conductas parecidas.

¿Podremos recordar hoy las recriminaciones de Jesús con paz, en actitud de conversión, sin ánimo alguno de polémicas estériles? Sus palabras son una invitación para que obispos, presbíteros y cuantos tenemos alguna responsabilidad eclesial hagamos una revisión de nuestra actuación.

"No hacen lo que dicen". Nuestro mayor pecado es la incoherencia. No vivimos lo que predicamos. Tenemos poder, pero nos falta autoridad. Nuestra conducta nos desacredita. Un ejemplo de vida más evangélica de los dirigentes cambiaría el clima en muchas comunidades cristianas.

"Atan cargas pesadas e insoportables y las ponen sobres las espaldas de los hombres; pero ellos no mueven ni un dedo para llevarlas". Es cierto. Con frecuencia somos exigentes y severos con los demás, comprensivos e indulgentes con nosotros. Agobiamos a la gente sencilla con nuestras exigencias, pero no les facilitamos la acogida del Evangelio. No somos como Jesús, que se preocupa de hacer ligera su carga, pues es humilde y de corazón sencillo.

"Todo lo hacen para que los vea la gente". No podemos negar que es muy fácil vivir pendientes de nuestra imagen, buscando casi siempre "quedar bien" ante los demás. No vivimos ante ese Dios que ve en lo secreto. Estamos más atentos a nuestro prestigio personal.

"Les gusta el primer puesto y los primeros asientos [...] y que les saluden por la calle y los llamen maestros". Nos da vergüenza confesarlo, pero nos gusta. Buscamos ser tratados de manera especial, no como un hermano más. ¿Hay algo más ridículo que un testigo de Jesús buscando ser distinguido y reverenciado por la comunidad cristiana?

"No os dejéis llamar maestro [...] ni preceptor [...] porque uno solo es vuestro Maestro y vuestro Preceptor: Cristo". El mandato evangélico no puede ser más claro: renunciad a los títulos para no hacer sombra a Cristo; orientad la atención de los creyentes solo hacia él. ¿Por qué la Iglesia no hace nada por suprimir tantos títulos, prerrogativas, honores y dignidades para mostrar mejor el rostro humilde y cercano de Jesús?

"No llaméis a nadie padre vuestro en la tierra, porque uno solo es vuestro Padre: el del cielo". Para Jesús, el título de Padre es tan único, profundo y entrañable que no ha de ser utilizado por nadie en la comunidad cristiana. ¿Por qué lo permitimos?

31 Tiempo ordinario - A(Mateo 23,1-12)
5 de noviembre 2017

"En el moviment de Jesús no hi ha ‘pares’. Només el del cel"

Diumenge XXXI de durant l’any. Cicle A

Per Josep Llunell.

L’Evangeli de S. Mateu ens ha transmès unes paraules de caràcter fortament antijeràrquic de Jesús

**demana als seus seguidors que es resisteixin a la temptació de convertir el seu grup en un moviment dirigit

-per savis rabins

-per pares autoritaris

-o per dirigents superiors als altres.

Què diu Jesús?

“Però vosaltres no us feu dir rabins, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.”

A la comunitat de Jesús ningú no és prioritari del seu ensenyament.

Què vol dir això?

Que ningú no ha de sotmetre doctrinalment els altres. Tots són germans que s’ajuden a viure l’experiència d’un Déu Pare a qui, precisament, li agrada manifestar-se als petits.

Diu Jesús: “Ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel.”

En el moviment de Jesús no hi ha ‘pares’. Només el del cel.

Ningú no ha d’ocupar el seu lloc. Ningú no s’ha d’imposar des de dalt sobre els demés.

Qualsevol títol que introdueixi superioritat sobre els altres va contra la fraternitat.

Poques exhortacions evangèliques han estat ignorades o desobeïdes tan frontalment com aquesta, al llarg dels segles.

Encara avui, l’Església viu en flagrant contradicció amb l’Evangeli.

És tal el nombre de títols, prerrogatives, honors i dignitats que no sempre és fàcil viure l’experiència d’autèntics germans.

Jesús pensava en una Església on no hi hagués ‘els de dalt’ i ‘els de baix’: una Església de germans iguals i solidaris.

No és qüestió de paraules sinó d’un esperit nou de servei mutu, amistós i fraternal.

És o no és possible crear una atmosfera

-més senzilla

-més fraternal

-i més amable a l’Església?

Ho és, o no ho és?

Què ho impedeix?

Qui ho impedeix?