Trenta-tresè diumenge - Temps Ordinari
Pr
31,10-13.19-20.30-31
1
Te 5,1-6
Mt
25,14-30
Consideració
homilètica
Estem a les portes del final de l'any litúrgic i les lectures del dia continuen insistint en una mena d'examen i de vigilància de final de la vida. L'assignatura a examinar és l'amor, tal com diu Joan de la Creu que "a la tarda de la vida ens examinaran en l'amor". Les tres paràboles de sant Mateu (c.25) que llegim els diumenges 32, 33 i 34 (Crist Rei) amaguen l'amor darrera unes assenyades verges, que volen l'èxit de la festa de noces de l'estimat, d'uns talents que poden ser doblement rendibles, o d'una generositat empàtica envers els marginats i empobrits. En tots tres casos la clau és l'amor o, si es prefereix, la correspondència a un primer amor, el del nuvi de les noces, el de l'amo dels talents, el de Jesús solidari del necessitat.
D'una
manera atrevida i incisiva Sant Ignasi proposa pastar la vida diària
a la llum d'aquest examen d'amor. Concep la vida com una
correspondència, comparant què ha fet Crist per ell i què he de
fer ell per Crist. La resposta que es dóna és la de comunicació de
béns a desdir, de manera que si un té saviesa, consol, escalf, en
doni al qui no en té i a la inversa.Així, la paràbola dels
talents esdevé il·luminació quotidiana dels dons rebuts de Déu i
la manera d'haver-los fet fructificar retornant-los a Déu. I també
la seva presència arreu, i el seu treball en tot, i la difusió de
la seva manera de ser, de manera que cada deixeble procura fer-se
present i treballar i difondre a per tot el seu regne.
La
primera lectura, aquest cant a l'esposa amatent i diligent seria un
retrat d'aquesta correspondència divina, que no solament atén la
família, sinó que "obre la mà a l'indigent i allarga el braç
al pobre.
Els
talents, que Déu ens dóna dia a dia, són llavor de creativitat,
tant com perquè cinc en donin cinc més, o dos en donin dos. En cap
cas viure esporuguit evitant el risc de donar la cara de la
solidaritat.
Una
anècdota d'aquest cap de setmana pot urgir-nos una consideració
sobre el talent eucarístic. Un petit poble de l'Empordà, Millàs,
celebra la festa major el tercer diumenge de novembre, sota el
patronatge de sant Iscle i santa Victòria, dos germans màrtirs de
l'època romana. Hi ha notícia del poblet des del segle IX. El fet
és que només s'hi celebra missa un cop l'any i, els darrers anys,
l'ha celebrada l'autor d'aquestes línies. Tothom que treu el nas al
poblet s'emporta l'impacte d'una nota exultant ben ostensible en el
petitíssim porxo de l'Església. Diu així:
EN AQUESTA ESGLESIA ES DIU MISSA UN COP L'ANY, EL TERCER DIUMENGE DE NOVEMBRE A LES 12.
Un poble ufanós i cofoi de la seva celebració eucarística anual, quan potser en altres indrets gairebé passi desapercebuda.
Aquesta nota en el context de la paràbola, que considerem avui, pot interpel·lar-nos sobre el fruit que en traiem del talent de l'eucaristia. En el cas de Jesús va ser explosiu, l'amor fins l'extrem, la donació absoluta. Si parlem de correspondència, quin fruit en multiplica la comunitat eclesial? I ben en particular, com fructifica en cada un de nosaltres. Ignasi ho resumeix en una petició cabal, que jo reconegui tant de bé rebut per en tot estimar i servir.
Santi
Thió, sj.
RECERCA CREATIVA...
Malgrat
la innocència aparent, la paràbola dels talents amaga
una càrrega explosiva. El “servent tercer” és
condemnat sense haver comès cap mala acció. L'únic
erro és “no haver fet res”: no arrisca el seu
talent, no el fa fructificar, el guarda a lloc
segur.
El
missatge de Jesús és clar: No al conservadurisme,
sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí
a la resposta activa a Déu. No a l'obsessió per
la seguretat, , si a l'esforç arriscat per transformar
el món. No a la fe enterrada baix conformisme, sí
al treball compromès a obrir camins al regne de
Déu.
El
pecat més gros dels seguidors de Jesús pot ser
no arriscar-nos a seguir-lo de manera creativa. És
significatiu observar el llenguatge que s'ha usat
entre els cristians al llarg del temps per a veure
en quines coses hem centrat l'atenció: conservar el
depòsit de la fe; conservar els bons costums;
conservar la tradició; conservar la gràcia; conservar
la vocació...
Aquesta
temptació de conservadurisme és més forta en temps
de crisi religiosa. És bo de fer invocar la
necessitat de controlar l'ortodoxia, reforçar la
disciplina i la normativa; assegurar la pertinença a
l'Església... Tot pot ser explicable, però ¿ no és
sovint una manera de desvirtuar l'evangeli i congelar la
creativitat de l'Esperit ?
Per
als dirigents religiosos i els responsables de les
comunitats cristianes pot ser més còmode “repetir”
de manera monótona els camins heretats del passat,
ignorant els interrogants, les contradiccions i els
plantejaments de l'home modern, però ¿ de que serveix
tot això si no som capaços de transmetre llum i
esperança als problemes i sofriments que sacsegen els
homes i dones del nostre temps ?
Les
actituds de les quals cal tenir cura avui dins
l'Església no es diuen “prudència”, “fidelitat al
passat”, “resignació”... Tenen un altre nom:
“recerca creativa”, “gosadia”, “capacitat de risc”,
“escolta de l'Esperit” que tot ho renova.
El
més greu pot ser que, com li passà al tercer
servent de la paràbola, creguem nosaltres també que
responem fidelment a Déu amb la nostra actitud
conservadora, quan estem defraudant les seves
expectatives. El quefer principal de l'Església avui
no pot ser conservar el passat, sinó aprendre a
comunicar la Bona Nova de Jesús en una societat
sacsejada per canvis socioculturals sense precedents.
José
Antonio Pagola
POR
AL RISC...
La
paràbola dels talents és molt coneguda entre els
cristians. Segons el relat, un amo, abans d'anar de
viatge, confia la gestió dels seus bens a tres
criats. A un li dóna cinc talents, a un altre
dos, i a un tercer, un talent:
“a cadascú segons la seva capacitat”.
De tots espera una resposta digna.
Els
dos primers es posen “tot
d'una” a
negociar amb els talents. Treballen amb decisió,
identificats amb el projecte del seu amo. No tenen
por als riscs. Quan l'amo torna li donen amb goig
els fruits: han duplicat els talents rebuts.
La
reacció del tercer criat és molt rara. L'únic que
pensa és “amagar
baix terra” el
talent rebut per a conservar-lo segur. Quan l'amo torna,
es justifica amb aqueixes paraules: “Amo,
sabia que ereu exigent i que segueu on no heu
sembrat... Per això, vaig tenir por, i vaig amagar
i el teu talent baix terra. Aquí tens lo teu”.
L'amo
el condemna per “negligent”.
En
realitat, l'arrel del seu comportament és més fonda.
Aquest criat té una imatge falsa del seu amo.
Imagina que és egoista, injust i arbitrari. És
exigent i no admet errors. Un no se'n pot fiar. És
convenient defensar-se d'ell.
Aqueixa
idea mesquina del seu amor el paralitza. No gosa
córrer riscs. La por el bloqueja. No és lliure
per a respondre de manera creativa a la
responsabilitat que li han confiat. El més segur és
“conservar”
el
talent. Això basta.
Amb
tota probabilitat, els cristians de les primeres
generacions entenien més que nosaltres la força
interpel·ladora la paràbola. Jesús ha deixat en les
nostres mans el Projecte del Pare de fer un món
més just i humà. Ens ha deixat en heretat el
manament de l'amor. Ens ha confiat la gran Nova d'un
Déu amic de l'esser humà. ¿ Com responem avui els
seguidors de Jesús ?
Quan
no es viu la fe cristiana des de la confiança
sinó des de la por, tot es desvirtua. La fe es
conserva però no es contagia. La religió es
converteix en un deure. L'evangeli és substituit per
l'observança. La celebració roman dominada per la
preocupació ritual.
Seria
un error presentar-nos un dia davant el Senyor amb
l'actitud del tercer criat: “Aquí tens lo teu. Aquí
està el teu Evangeli, aquí està el projecte del
teu regne i el teu missatge d'amor als que
sofreixen. Ho hem conservat fidelment. Ho hem predicat
correctement. No ha servit massa per a transformar la
nostra vida. Tampoc per a obrir camins de justícia
al teu regne. Però aquí el tens intacte”.
José
Antonio Pagola
NO
ENTERRAR LA NOSTRA RESPONSABILITAT
Vaig
tenir por i vaig amagar el meu talent.
La
paràbola dels talents és un relat obert que pot
tenir diverses lectures. De fet, comentaristes i
predicadors l'han interpretat sovint en un sentit
al·legòric orientat en diferents direccions. És
important centrar-nos en l'actuació del tercer servent,
ja que pren la major atenció i espai de la
paràbola.
La
seva conducta és estranya. Mentre els altres servents
es dediquen a fer fructificar els bens confiats pel
senyor, el tercer només pensa en “amagar baix
terra” el talent rebut per a conservar-lo segur.
Quan el senyor torna, el condemna com a servent
“negligent i gandul” que no ha entès res.. ¿
Com s'explica aquest comportament ?
Aquest
servent no es sent identificat amb el seu senyor
ni els seus interessos. En cap moment actua mogut
per l'amor. No estima el seu senyor, li té por. I
precisament és aqueixa por que el mena a actuar
cercant seguretat. Ell mateix ho explica tot: “Vaig
tenir por i vaig amagar el talent baix terra”.
Aquest
servent no enten quina és la vertadera
responsabilitat. Pensa que respon a les expectatives del
seu senyor, guardant el talent segur, però
improductiu. No sap que és una fidelitat activa i
creativa. No s'implica en els projectes del seu
senyor. Quan aquest torna, ho diu clarament: “Aquí
tens lo teu”
Si
el cristianisme ha arribat a un punt en el qual
l'únic o primordial és “conservar” i no cercar,
amb coratge i confiança en el Senyor, camins nous
per a acollir, viure, i anunciar el projecte del
regne de Déu... això és oblidar la vertadera
responsabilitat.
Si
no ens sentim cridats a seguir les exigències de
Crist més enllà del que sempre s'ha dit i manat;
si no arrisquem res per fer una Església més
fidel a Jesús; si ens mantenim aliens a qualsevol
conversió que ens compliqui la vida; si no assumim
la responsabilitat del regne com feu Jesús,
cercant “vi novell dins odres nous”, és que
necessitem aprendre la fidelitat activa, creativa i
arriscada a la qual convida la paràbola.
José
Antonio Pagola
ARRISCAR-SE
Vaig
amagar el talent baix terra.
Sovint
s'ha entès la religió com un sistema de creences
i pràctiques que serveixen per a protegir-se de
Déu, però no ajuden a viure de manera creativa.
Aquesta religió mena a una vida trista i estèril
en la qual l'important és viure segurs davant Déu,
però no hi ha alegria i falta dinamisme.
Cal
dir-ho clar. En el fons d'aqueixa religió només
hi ha por. Qui cerca defensar-se de Déu és que
li té por. Aqueixa persona no estima Déu, no
confia en ell, no frueix de la misericòrdia. Sols
tem i per això cerca en la religió remeis per
les seves pors i fantasmes.
Després
de Jesús, no podem viure ni entendre així el
religiós. Déu no és un tirà que faci por pel
propi interés, sinó un Pare que confia a cadascú
el do de la vida. Per això, Jesús imagina els
seus seguidors no com a “observants piadosos” d'una
religió, sinó com a creients agosarats i disposts
a passar riscs i superar dificultats per a “inventar”
una vida més digna i feliç per a tots. Un
deixeble de Jesús és cridat a tot manco a
enterrar la vida de manera estèril.
El
tercer servent de la paràbola és condemnat, no per
fer malfets sinó perquè, paralitzat per la por
al seu Senyor, “enterra”
els talents confiats. El missatge és clar. Per a
Déu no val tornar la vida dient: “Aquí tens el
teu. La vida que m'has donat no ha servit per a
res”. És un error viure una vida “religiosament
correcta” sense arriscar-se a viure l'amor de manera
creativa i audaç.
El
que només cerca tenir esment de sa vida,
protegir-la i defensar-la, la perd. El que no segueix
les aspiracions més nobles del seu cor per por
al fracàs, ja ha fracassat. El que no agafa cap
iniciativa per por a equivocar-se, ja s'ha equivocat.
El que només es dedica a conservar la seva virtut
i fe, arrisca d'enterrar la vida. Al final, no haurà
comès errors, però no haurà viscut.
Jesús
ens convida a viure amb intensitat. Sols hem de
tèmer viure amb por a arriscar-nos, amb por a sortir
del “correcte”, sense gosar renovar-nos, sense
valor per a actualitzar l'evangeli, sense fantasia per
a inventar l'amor cristià.
José
Antonio Pagola
Búsqueda
creativa
A
pesar de su aparente inocencia, la
parábola de los talentos encierra una carga explosiva.
Es sorprendente ver que el tercer criado es condenado sin haber
cometido ninguna acción mala. Su único error consiste en no hacer
nada: no arriesga su talento, no lo hace fructificar, lo conserva
intacto en un lugar seguro.
El
mensaje de Jesús es claro. No
al conservadurismo, sí a la creatividad.
No a una vida estéril, sí a la respuesta activa a Dios. No a la
obsesión por la seguridad, sí al esfuerzo arriesgado por
transformar el mundo. No a la fe enterrada bajo el conformismo, sí
al trabajo comprometido en abrir caminos al reino de Dios.
El
gran pecado de los seguidores de Jesús puede ser siempre el no
arriesgarnos a seguirlo de manera creativa. Es significativo observar
el lenguaje que se ha empleado entre los cristianos a lo largo de los
años para ver en qué hemos centrado con frecuencia la atención:
conservar el depósito de la fe; conservar la tradición; conservar
las buenas costumbres; conservar la gracia; conservar la
vocación...
Esta
tentación de conservadurismo es más fuerte en tiempos de crisis
religiosa.
Es fácil entonces invocar la necesidad de controlar la ortodoxia,
reforzar la disciplina y la normativa, asegurar la pertenencia a la
Iglesia... Todo puede ser explicable, pero, ¿no es con frecuencia
una manera de desvirtuar el Evangelio y congelar la creatividad del
Espíritu?
Para
los dirigentes religiosos y los responsables de las comunidades
cristianas puede
ser más cómodo "repetir" de manera monótona los caminos
heredados del pasado,
ignorando los interrogantes, las contradicciones y los planteamientos
del hombre moderno, pero ¿de qué sirve todo ello si no somos
capaces de transmitir luz y esperanza a los problemas y sufrimientos
que sacuden a los hombres y mujeres de nuestros días?
Las
actitudes que hemos de cuidar hoy en el interior de la Iglesia no se
llaman "prudencia", "fidelidad al pasado",
"resignación"... Llevan más bien otro nombre: "búsqueda
creativa", "audacia", "capacidad de riesgo",
"escucha del Espíritu",
que todo lo hace nuevo.
Lo
más grave puede ser que, lo mismo que el tercer criado de la
parábola, también nosotros creamos que estamos respondiendo
fielmente a Dios con nuestra actitud conservadora, cuando
en realidad estamos defraudando sus expectativas.
El principal quehacer de la Iglesia hoy no puede ser conservar el
pasado, sino aprender a comunicar la Buena Noticia de Jesús en una
sociedad sacudida por cambios socioculturales sin precedentes.
33
Tiempo ordinario – A
(Mateo 25,14-30)
19 de noviembre 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada