dijous, 16 de novembre del 2017

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY



Trenta-tresè diumenge - Temps Ordinari

Pr 31,10-13.19-20.30-31
1 Te 5,1-6
Mt 25,14-30

Consideració homilètica


Estem a les portes del final de l'any litúrgic i les lectures del dia continuen insistint en una mena d'examen i de vigilància de final de la vida. L'assignatura a examinar és l'amor, tal com diu Joan de la Creu que "a la tarda de la vida ens examinaran en l'amor". Les tres paràboles de sant Mateu (c.25) que llegim els diumenges 32, 33 i 34 (Crist Rei) amaguen l'amor darrera unes assenyades verges, que volen l'èxit de la festa de noces de l'estimat, d'uns talents que poden ser doblement rendibles, o d'una generositat empàtica envers els marginats i empobrits. En tots tres casos la clau és l'amor o, si es prefereix, la correspondència a un primer amor, el del nuvi de les noces, el de l'amo dels talents, el de Jesús solidari del necessitat.



D'una manera atrevida i incisiva Sant Ignasi proposa pastar la vida diària a la llum d'aquest examen d'amor. Concep la vida com una correspondència, comparant què ha fet Crist per ell i què he de fer ell per Crist. La resposta que es dóna és la de comunicació de béns a desdir, de manera que si un té saviesa, consol, escalf, en doni al qui no en té i a la inversa.Així, la paràbola dels talents esdevé il·luminació quotidiana dels dons rebuts de Déu i la manera d'haver-los fet fructificar retornant-los a Déu. I també la seva presència arreu, i el seu treball en tot, i la difusió de la seva manera de ser, de manera que cada deixeble procura fer-se present i treballar i difondre a per tot el seu regne.
La primera lectura, aquest cant a l'esposa amatent i diligent seria un retrat d'aquesta correspondència divina, que no solament atén la família, sinó que "obre la mà a l'indigent i allarga el braç al pobre.



Els talents, que Déu ens dóna dia a dia, són llavor de creativitat, tant com perquè cinc en donin cinc més, o dos en donin dos. En cap cas viure esporuguit evitant el risc de donar la cara de la solidaritat.
Una anècdota d'aquest cap de setmana pot urgir-nos una consideració sobre el talent eucarístic. Un petit poble de l'Empordà, Millàs, celebra la festa major el tercer diumenge de novembre, sota el patronatge de sant Iscle i santa Victòria, dos germans màrtirs de l'època romana. Hi ha notícia del poblet des del segle IX. El fet és que només s'hi celebra missa un cop l'any i, els darrers anys, l'ha celebrada l'autor d'aquestes línies. Tothom que treu el nas al poblet s'emporta l'impacte d'una nota exultant ben ostensible en el petitíssim porxo de l'Església. Diu així:

EN AQUESTA ESGLESIA ES DIU MISSA UN COP L'ANY, EL TERCER DIUMENGE DE NOVEMBRE A LES 12.


Un poble ufanós i cofoi de la seva celebració eucarística anual, quan potser en altres indrets gairebé passi desapercebuda.

Aquesta nota en el context de la paràbola, que considerem avui, pot interpel·lar-nos sobre el fruit que en traiem del talent de l'eucaristia. En el cas de Jesús va ser explosiu, l'amor fins l'extrem, la donació absoluta. Si parlem de correspondència, quin fruit en multiplica la comunitat eclesial? I ben en particular, com fructifica en cada un de nosaltres. Ignasi ho resumeix en una petició cabal, que 
jo reconegui tant de bé rebut per en tot estimar i servir.
Santi Thió, sj.









RECERCA CREATIVA...
Malgrat la innocència aparent, la paràbola dels talents amaga una càrrega explosiva. El “servent tercer” és condemnat sense haver comès cap mala acció. L'únic erro és “no haver fet res”: no arrisca el seu talent, no el fa fructificar, el guarda a lloc segur.
El missatge de Jesús és clar: No al conservadurisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la resposta activa a Déu. No a l'obsessió per la seguretat, , si a l'esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada baix conformisme, sí al treball compromès a obrir camins al regne de Déu.
El pecat més gros dels seguidors de Jesús pot ser no arriscar-nos a seguir-lo de manera creativa. És significatiu observar el llenguatge que s'ha usat entre els cristians al llarg del temps per a veure en quines coses hem centrat l'atenció: conservar el depòsit de la fe; conservar els bons costums; conservar la tradició; conservar la gràcia; conservar la vocació...
Aquesta temptació de conservadurisme és més forta en temps de crisi religiosa. És bo de fer invocar la necessitat de controlar l'ortodoxia, reforçar la disciplina i la normativa; assegurar la pertinença a l'Església... Tot pot ser explicable, però ¿ no és sovint una manera de desvirtuar l'evangeli i congelar la creativitat de l'Esperit ?
Per als dirigents religiosos i els responsables de les comunitats cristianes pot ser més còmode “repetir” de manera monótona els camins heretats del passat, ignorant els interrogants, les contradiccions i els plantejaments de l'home modern, però ¿ de que serveix tot això si no som capaços de transmetre llum i esperança als problemes i sofriments que sacsegen els homes i dones del nostre temps ?
Les actituds de les quals cal tenir cura avui dins l'Església no es diuen “prudència”, “fidelitat al passat”, “resignació”... Tenen un altre nom: “recerca creativa”, “gosadia”, “capacitat de risc”, “escolta de l'Esperit” que tot ho renova.
El més greu pot ser que, com li passà al tercer servent de la paràbola, creguem nosaltres també que responem fidelment a Déu amb la nostra actitud conservadora, quan estem defraudant les seves expectatives. El quefer principal de l'Església avui no pot ser conservar el passat, sinó aprendre a comunicar la Bona Nova de Jesús en una societat sacsejada per canvis socioculturals sense precedents.
José Antonio Pagola




POR AL RISC...
La paràbola dels talents és molt coneguda entre els cristians. Segons el relat, un amo, abans d'anar de viatge, confia la gestió dels seus bens a tres criats. A un li dóna cinc talents, a un altre dos, i a un tercer, un talent: “a cadascú segons la seva capacitat”. De tots espera una resposta digna.
Els dos primers es posen “tot d'una” a negociar amb els talents. Treballen amb decisió, identificats amb el projecte del seu amo. No tenen por als riscs. Quan l'amo torna li donen amb goig els fruits: han duplicat els talents rebuts.
La reacció del tercer criat és molt rara. L'únic que pensa és “amagar baix terra” el talent rebut per a conservar-lo segur. Quan l'amo torna, es justifica amb aqueixes paraules: “Amo, sabia que ereu exigent i que segueu on no heu sembrat... Per això, vaig tenir por, i vaig amagar i el teu talent baix terra. Aquí tens lo teu”. L'amo el condemna per “negligent”.
En realitat, l'arrel del seu comportament és més fonda. Aquest criat té una imatge falsa del seu amo. Imagina que és egoista, injust i arbitrari. És exigent i no admet errors. Un no se'n pot fiar. És convenient defensar-se d'ell.
Aqueixa idea mesquina del seu amor el paralitza. No gosa córrer riscs. La por el bloqueja. No és lliure per a respondre de manera creativa a la responsabilitat que li han confiat. El més segur és “conservar” el talent. Això basta.
Amb tota probabilitat, els cristians de les primeres generacions entenien més que nosaltres la força interpel·ladora la paràbola. Jesús ha deixat en les nostres mans el Projecte del Pare de fer un món més just i humà. Ens ha deixat en heretat el manament de l'amor. Ens ha confiat la gran Nova d'un Déu amic de l'esser humà. ¿ Com responem avui els seguidors de Jesús ?
Quan no es viu la fe cristiana des de la confiança sinó des de la por, tot es desvirtua. La fe es conserva però no es contagia. La religió es converteix en un deure. L'evangeli és substituit per l'observança. La celebració roman dominada per la preocupació ritual.
Seria un error presentar-nos un dia davant el Senyor amb l'actitud del tercer criat: “Aquí tens lo teu. Aquí està el teu Evangeli, aquí està el projecte del teu regne i el teu missatge d'amor als que sofreixen. Ho hem conservat fidelment. Ho hem predicat correctement. No ha servit massa per a transformar la nostra vida. Tampoc per a obrir camins de justícia al teu regne. Però aquí el tens intacte”.
José Antonio Pagola









NO ENTERRAR LA NOSTRA RESPONSABILITAT

Vaig tenir por i vaig amagar el meu talent.
La paràbola dels talents és un relat obert que pot tenir diverses lectures. De fet, comentaristes i predicadors l'han interpretat sovint en un sentit al·legòric orientat en diferents direccions. És important centrar-nos en l'actuació del tercer servent, ja que pren la major atenció i espai de la paràbola.
La seva conducta és estranya. Mentre els altres servents es dediquen a fer fructificar els bens confiats pel senyor, el tercer només pensa en “amagar baix terra” el talent rebut per a conservar-lo segur. Quan el senyor torna, el condemna com a servent “negligent i gandul” que no ha entès res.. ¿ Com s'explica aquest comportament ?
Aquest servent no es sent identificat amb el seu senyor ni els seus interessos. En cap moment actua mogut per l'amor. No estima el seu senyor, li té por. I precisament és aqueixa por que el mena a actuar cercant seguretat. Ell mateix ho explica tot: “Vaig tenir por i vaig amagar el talent baix terra”.
Aquest servent no enten quina és la vertadera responsabilitat. Pensa que respon a les expectatives del seu senyor, guardant el talent segur, però improductiu. No sap que és una fidelitat activa i creativa. No s'implica en els projectes del seu senyor. Quan aquest torna, ho diu clarament: “Aquí tens lo teu”
Si el cristianisme ha arribat a un punt en el qual l'únic o primordial és “conservar” i no cercar, amb coratge i confiança en el Senyor, camins nous per a acollir, viure, i anunciar el projecte del regne de Déu... això és oblidar la vertadera responsabilitat.
Si no ens sentim cridats a seguir les exigències de Crist més enllà del que sempre s'ha dit i manat; si no arrisquem res per fer una Església més fidel a Jesús; si ens mantenim aliens a qualsevol conversió que ens compliqui la vida; si no assumim la responsabilitat del regne com feu Jesús, cercant “vi novell dins odres nous”, és que necessitem aprendre la fidelitat activa, creativa i arriscada a la qual convida la paràbola.
José Antonio Pagola






ARRISCAR-SE
Vaig amagar el talent baix terra.
Sovint s'ha entès la religió com un sistema de creences i pràctiques que serveixen per a protegir-se de Déu, però no ajuden a viure de manera creativa. Aquesta religió mena a una vida trista i estèril en la qual l'important és viure segurs davant Déu, però no hi ha alegria i falta dinamisme.
Cal dir-ho clar. En el fons d'aqueixa religió només hi ha por. Qui cerca defensar-se de Déu és que li té por. Aqueixa persona no estima Déu, no confia en ell, no frueix de la misericòrdia. Sols tem i per això cerca en la religió remeis per les seves pors i fantasmes.
Després de Jesús, no podem viure ni entendre així el religiós. Déu no és un tirà que faci por pel propi interés, sinó un Pare que confia a cadascú el do de la vida. Per això, Jesús imagina els seus seguidors no com a “observants piadosos” d'una religió, sinó com a creients agosarats i disposts a passar riscs i superar dificultats per a “inventar” una vida més digna i feliç per a tots. Un deixeble de Jesús és cridat a tot manco a enterrar la vida de manera estèril.
El tercer servent de la paràbola és condemnat, no per fer malfets sinó perquè, paralitzat per la por al seu Senyor, “enterra” els talents confiats. El missatge és clar. Per a Déu no val tornar la vida dient: “Aquí tens el teu. La vida que m'has donat no ha servit per a res”. És un error viure una vida “religiosament correcta” sense arriscar-se a viure l'amor de manera creativa i audaç.
El que només cerca tenir esment de sa vida, protegir-la i defensar-la, la perd. El que no segueix les aspiracions més nobles del seu cor per por al fracàs, ja ha fracassat. El que no agafa cap iniciativa per por a equivocar-se, ja s'ha equivocat. El que només es dedica a conservar la seva virtut i fe, arrisca d'enterrar la vida. Al final, no haurà comès errors, però no haurà viscut.
Jesús ens convida a viure amb intensitat. Sols hem de tèmer viure amb por a arriscar-nos, amb por a sortir del “correcte”, sense gosar renovar-nos, sense valor per a actualitzar l'evangeli, sense fantasia per a inventar l'amor cristià.
José Antonio Pagola













Búsqueda creativa



A pesar de su aparente inocencia, la parábola de los talentos encierra una carga explosiva. Es sorprendente ver que el tercer criado es condenado sin haber cometido ninguna acción mala. Su único error consiste en no hacer nada: no arriesga su talento, no lo hace fructificar, lo conserva intacto en un lugar seguro.
El mensaje de Jesús es claro. No al conservadurismo, sí a la creatividad. No a una vida estéril, sí a la respuesta activa a Dios. No a la obsesión por la seguridad, sí al esfuerzo arriesgado por transformar el mundo. No a la fe enterrada bajo el conformismo, sí al trabajo comprometido en abrir caminos al reino de Dios.
El gran pecado de los seguidores de Jesús puede ser siempre el no arriesgarnos a seguirlo de manera creativa. Es significativo observar el lenguaje que se ha empleado entre los cristianos a lo largo de los años para ver en qué hemos centrado con frecuencia la atención: conservar el depósito de la fe; conservar la tradición; conservar las buenas costumbres; conservar la gracia; conservar la vocación...
Esta tentación de conservadurismo es más fuerte en tiempos de crisis religiosa. Es fácil entonces invocar la necesidad de controlar la ortodoxia, reforzar la disciplina y la normativa, asegurar la pertenencia a la Iglesia... Todo puede ser explicable, pero, ¿no es con frecuencia una manera de desvirtuar el Evangelio y congelar la creatividad del Espíritu?
Para los dirigentes religiosos y los responsables de las comunidades cristianas puede ser más cómodo "repetir" de manera monótona los caminos heredados del pasado, ignorando los interrogantes, las contradicciones y los planteamientos del hombre moderno, pero ¿de qué sirve todo ello si no somos capaces de transmitir luz y esperanza a los problemas y sufrimientos que sacuden a los hombres y mujeres de nuestros días?
Las actitudes que hemos de cuidar hoy en el interior de la Iglesia no se llaman "prudencia", "fidelidad al pasado", "resignación"... Llevan más bien otro nombre: "búsqueda creativa", "audacia", "capacidad de riesgo", "escucha del Espíritu", que todo lo hace nuevo.
Lo más grave puede ser que, lo mismo que el tercer criado de la parábola, también nosotros creamos que estamos respondiendo fielmente a Dios con nuestra actitud conservadora, cuando en realidad estamos defraudando sus expectativas. El principal quehacer de la Iglesia hoy no puede ser conservar el pasado, sino aprender a comunicar la Buena Noticia de Jesús en una sociedad sacudida por cambios socioculturales sin precedentes.


33 Tiempo ordinario – A

(Mateo 25,14-30)

19 de noviembre 2017





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada