DIUMENGE X X X I

BONES   NOTÍCIES

Trenta-unè diumenge - Temps Ordinari

Ml 1, 14b-2,2b.8-10
1 Te 2,7b-9,13
Mt 23,1-12

AVUI VA DE “FATXENDES”, DE GENT QUE ES CREU FORTA I TREPITJA FORT...

Gent que dogmatitza a tort i a dret, que es creu “no sé pas què” i que de retruc maltracta els “petits”, trencant les relacions igualitàries de la comunitat! De persones que sempre “són forts amb els dèbils, però dèbils amb els forts”.

1. Jesús s’hi troba fortament incòmode

I parla d’ells i els fustiga amb una duresa extrema que fins i tot “fereix la nostra sensibilitat” de persones benpensants, que imaginem, “per defecte”, un Jesús bonàs, mansuet, mig ensucrat.

El Jesús de Mateu assenyala amb el dit persones molt concretes: els escribes i fariseus dels dies de Jesús, als anys 30. Coneix per pròpia experiència aquest “mundillo”. Escribes: els intel·lectuals, teòlegs... homes amb una intensa formació que reben el títol “acadèmic” en una cerimònia, que els concedia autoritat de successors de Moisès, d’intèrprets oficials. La seva influència abastava totes les dimensions de la vida dels jueus. Fariseus: associació de fidels, bona gent, la majoria laics (amb alguns escribes), força fonamentalistes en la interpretació de la llei, rigoristes i legalistes. Immensa influència social i religiosa

Però al mateix temps el lector sap que Mateu es refereix als fariseus dels anys 80, dels dies en que escriu l’evangeli. I intueix que aquesta mirada de Jesús travessa els segles. Infinitat de persones: des de jerarques de la primera església, que poden tenir la temptació de caure en el que avui Jesús fustiga, fins a qualsevol mena de masclisme, de gent fatxenda, de gent que vol imposar maneres de fer i de pensar, que vol dominar el pensament... Cadascú sap els etcèteres que s’hi podrien afegir. L’evangelista ens ha dit que Jesús, en aquests discurs, s’adreça a la gent (tot el món) i als deixebles (les esglésies). Avui ens cal estar ben atents...!

2.“Y lo que había de pasar, pasó”: del “servei” als fills de Déu al “monopoli” de Déu

De la gran experiència de religió “alliberament” a la religió “feixuga”, fardell pesant. Han teixit un espès codi de normes i ritus. I per sarcasme, de fet, resulta que ha estat per a llurs propis interessos: a) enriquir-se, b) enaltir-se, posar-se per damunt dels altres, ser tinguts. “Diuen i no fan, posen càrregues pesades i insuportables a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent, els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre”.

Han arribat a un nivell de rigorisme i fonamentalisme tan singular que fins i tot els ha portat a fer-se caixetes on hi han posat textos de la llei, i les porten enganxades als seus caps i braços (fent una lectura al peu de la lletra dels llibres de la Llei).
3. L’estil de Jesús

El defineix molt bé la lectura de Pau que hem fet: “ens férem amables com les mares, volíem donar-vos Bones Notícies!, no posar-vos càrregues, per això fins i tot treballàvem nit i dia”.

Que l’estil de Jesús se’ns encomani. Mirem sempre què fa i què diu Jesús. Guardem avui en el cor cinc trets de les seves paraules, que ens conviden a ser com ell és.

1. Però vosaltres no us feu dir "rabí" / perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.

2. Ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra / perquè de pare només
en teniu un, que és el del cel.

3. Ni us feu dir "guies" / perquè de guia només en teniu un, que és el Crist.
Dit amb altres paraules.

4. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor.
5. El qui s'enalteixi, serà humiliat, però el qui s'humiliï, serà enaltit.

4. Jesús una altra mena d’autoritat, ben diversa dels fariseus
Ep! sap dir les coses pel seu nom, no és de caramel barat! Però, per resumir-ho com ho fa Joan: renta els peus dels deixebles i els demana que facin com ell, car “el primer és l’últim” (servus servorum Dei). Aquest “estil” fa “tocar Déu”, ens connecta amb Déu: Déu deu ser així...! Aquest estil porta el Regne, la Humanitat nova. Però, atenció, no anem d’ingenus: a aquest estil, el crucificaran! Avui se’ns fa un gran “ep!, compte!”: que Déu ens en deslliuri de la fatxenderia, de creure’ns forts, del dogmatisme, d’estar sobre dels altres, creient-nos sempre amb raó. “Hipòcrita, que no veus la biga del teu ull?”.

Francesc Riera, sj.

ACTITUD DE CONVERSIÓ

Jesús parla amb indignació profètica. El seu discurs dirigit a la gent i als deixebles és una crítica forta als dirigents religiosos d'Israel. Mateu ho recolleix allà pels anys vuitanta per als dirigents de l'Església cristiana perquè no caiguin en el mateix.

¿ Podem recordar avui les recriminacions de Jesús amb pau, en actitud de conversió, sense ànims de polèmiques estérils? Les seves paraules són una invitació per a bisbes, preveres i tots quants tenen qualque responsabilitat eclesial a fer una revisió de la nostra actuació.

“No fan el que diuen”.

El pecat nostre més gros és la incoherència. No vivim el  que prediquem. Tenim poder però ens manca autoritat. La nostra conducta ens desacredita. El nostre exemple de vida més evangèlic canviaria el clima de moltes comunitats cristianes.

“Carreguen feixos feixucs damunt les espatlles dels altres... però ells no volen ni moure'ls amb el dit”.

És cert. Freqüentment, som exigents i severs amb els altres, comprensius i indulgents amb nosaltres. Afeixuguem a les persones senzilles amb exigències però no els facilitem l'acollida de l'evangeli. No som com Jesús que té cura de fer la càrrega lleugera ja que és senzill i humil de cor.

“En tot obren per fer-se veure de la gent”.

No podem negar que és més fàcil viure pendents de la nostra imatge, cercant quasi sempre “quedar bé” davant els altres. No vivim davant aquest Déu que veu dins el secret. Posem més atenció al nostre prestigi personal.

“Els agrada ocupar el primer lloc als convits i els primers seients a les sinagogues, i que la gent e ls saludi a les places....”  

Ens dóna vergonya confessar-ho però ens agrada. Cerquem esser tractats de manera especial, no com un germà més. ¿Hi ha res més ridícul que un deixeble de Jesús cerqui ser distingit i reverenciat per la comunitat cristiana?

“No us heu de fer dir mestres...., ni us heu de fer dir guies... perquè de mestre, de guia només en teniu un que és el Crist”.

El mandat evangèlic no pot ser més clar: renuncieu als títols per no fer ombra a Crist; orienteu l'atenció dels creients només cap a ell. ¿ Per què l'Església no fa res per a suprimir títols, prerrogatives, honors i dignitats per a millor mostrar el rostre humil i proper de Jesús ?

“No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de Pare només en teniu un que és el del cel”.

Per a Jesús el títol de Pare és tan únic, profund i  entranyable que no s'ha d'utilitzar per ningú en la comunitat cristiana. ¿ Per què ho permetem ?

José Antonio Pagola

DIUEN I NO FAN

Diuen i no fan.

Jesús sempre ha desemmascarat la mentida que ha trobat dins el seu caminar, però mai amb més violència que quan s'ha enfrontat als dirigents de la societat.

No soporta l'actuació d'aquells que “han pontificat” enmig del poble per a exigir als altres el que ells no viuen. Jesús condemna la seva descarada incoherència. “Diuen i no fan”.

Hi ha divisió profunda entre el que ensenyen i el que practiquen, entre el que pretenen dels altres i el que s'exigeixen a ells mateixos.

Les paraules de Jesús no han perdut actualitat. El poble segueix escoltant dirigents que “no fan el que diuen”.

Defensors de l'orde de vida desordenada. Proclamadors de justícia amb actuacions al marge de tota cosa justa. Educadors de conducta que deseduca als qui els coneixen.

Reformadors incapaços de reformar la pròpia vida. Revolucionaris que no es plantegen una transformació de la seva existència. Socialistes de vida no “socialitzada”, ni mínimament.

Però, no hem d'oblidar que la invectiva de Jesús es dirigeix de manera directa als dirigents religiosos.

Perquè també dins la nostra Església n'hi ha que viuen obsessionats per aplicar a altres la llei amb rigorisme sense tenir cura de viure la radicalitat el seguiment a Jesús. Avui   s'aixequen també mestres que detecten “heretgies amagades” i diagnostiquen perills suposats per a l'ortodòxia, sense després ajudar positivament a viure amb fidelitat l'adhesió a Jesucrist. Avui també es condemna amb rigor des de certes càtedres el pecat dels petits i dèbils, i s'obliden escandalosament les injustícies dels poderosos.

La nostra societat no necessita predicadors de paraules belles, sinó dirigents que, amb la seva pròpia conducta, impulsin una vertadera transformació social.

La nostra Església no necessita moralistes minuciosos i teòlegs ortodoxes sinó creents vertaders que amb la seva vida donin aires més evangèlics.

Homes i dones que viuen la fe. Necessitem “mestres de vida”. Creents d'existència convincent.

   

No hacen lo que dicen

Jesús habla con indignación profética. Su discurso, dirigido a la gente y a sus discípulos, es una dura crítica a los dirigentes religiosos de Israel. Mateo lo recoge hacia los años ochenta para que los dirigentes de la Iglesia cristiana no caigan en conductas parecidas.

¿Podremos recordar hoy las recriminaciones de Jesús con paz, en actitud de conversión, sin ánimo alguno de polémicas estériles? Sus palabras son una invitación para que obispos, presbíteros y cuantos tenemos alguna responsabilidad eclesial hagamos una revisión de nuestra actuación.

"No hacen lo que dicen". Nuestro mayor pecado es la incoherencia. No vivimos lo que predicamos. Tenemos poder, pero nos falta autoridad. Nuestra conducta nos desacredita. Un ejemplo de vida más evangélica de los dirigentes cambiaría el clima en muchas comunidades cristianas.

"Atan cargas pesadas e insoportables y las ponen sobres las espaldas de los hombres; pero ellos no mueven ni un dedo para llevarlas". Es cierto. Con frecuencia somos exigentes y severos con los demás, comprensivos e indulgentes con nosotros. Agobiamos a la gente sencilla con nuestras exigencias, pero no les facilitamos la acogida del Evangelio. No somos como Jesús, que se preocupa de hacer ligera su carga, pues es humilde y de corazón sencillo.

"Todo lo hacen para que los vea la gente". No podemos negar que es muy fácil vivir pendientes de nuestra imagen, buscando casi siempre "quedar bien" ante los demás. No vivimos ante ese Dios que ve en lo secreto. Estamos más atentos a nuestro prestigio personal.

"Les gusta el primer puesto y los primeros asientos [...] y que les saluden por la calle y los llamen maestros". Nos da vergüenza confesarlo, pero nos gusta. Buscamos ser tratados de manera especial, no como un hermano más. ¿Hay algo más ridículo que un testigo de Jesús buscando ser distinguido y reverenciado por la comunidad cristiana?

"No os dejéis llamar maestro [...] ni preceptor [...] porque uno solo es vuestro Maestro y vuestro Preceptor: Cristo". El mandato evangélico no puede ser más claro: renunciad a los títulos para no hacer sombra a Cristo; orientad la atención de los creyentes solo hacia él. ¿Por qué la Iglesia no hace nada por suprimir tantos títulos, prerrogativas, honores y dignidades para mostrar mejor el rostro humilde y cercano de Jesús?

"No llaméis a nadie padre vuestro en la tierra, porque uno solo es vuestro Padre: el del cielo". Para Jesús, el título de Padre es tan único, profundo y entrañable que no ha de ser utilizado por nadie en la comunidad cristiana. ¿Por qué lo permitimos?

31 Tiempo ordinario - A(Mateo 23,1-12)
5 de noviembre 2017

"En el moviment de Jesús no hi ha ‘pares’. Només el del cel"

Diumenge XXXI de durant l’any. Cicle A

Per Josep Llunell.

L’Evangeli de S. Mateu ens ha transmès unes paraules de caràcter fortament antijeràrquic de Jesús

**demana als seus seguidors que es resisteixin a la temptació de convertir el seu grup en un moviment dirigit

-per savis rabins

-per pares autoritaris

-o per dirigents superiors als altres.

Què diu Jesús?

“Però vosaltres no us feu dir rabins, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans.”

A la comunitat de Jesús ningú no és prioritari del seu ensenyament.

Què vol dir això?

Que ningú no ha de sotmetre doctrinalment els altres. Tots són germans que s’ajuden a viure l’experiència d’un Déu Pare a qui, precisament, li agrada manifestar-se als petits.

Diu Jesús: “Ni doneu a ningú el nom de ‘pare’ aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel.”

En el moviment de Jesús no hi ha ‘pares’. Només el del cel.

Ningú no ha d’ocupar el seu lloc. Ningú no s’ha d’imposar des de dalt sobre els demés.

Qualsevol títol que introdueixi superioritat sobre els altres va contra la fraternitat.

Poques exhortacions evangèliques han estat ignorades o desobeïdes tan frontalment com aquesta, al llarg dels segles.

Encara avui, l’Església viu en flagrant contradicció amb l’Evangeli.

És tal el nombre de títols, prerrogatives, honors i dignitats que no sempre és fàcil viure l’experiència d’autèntics germans.

Jesús pensava en una Església on no hi hagués ‘els de dalt’ i ‘els de baix’: una Església de germans iguals i solidaris.

No és qüestió de paraules sinó d’un esperit nou de servei mutu, amistós i fraternal.

És o no és possible crear una atmosfera

-més senzilla

-més fraternal

-i més amable a l’Església?

Ho és, o no ho és?

Què ho impedeix?

Qui ho impedeix?