EL BETLEM DE SANT JOSEP

ENGUANY   L'HEM   FET   NOU

(2017)

PRIMER   PAS...

SEGON   PAS... 

Dia   10   de   desembre

Autors:   Antoni   Rosselló   Melis   i   Sebastià   Rosselló   Nadal

ADVENT,,,SEGON DIUMENGE ....

Evangeli Mc 1,1-8

Aplaneu el camí per al Senyor

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». Complint això, Joan començà a batejar en el desert.

Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell a la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l'Esperit Sant».

Paraula de Déu.

Segon diumenge - Advent

Is 40,1-5.9-11
2 Pe 3,8-14
Mc 1,1-8

Pessimisme? optimisme? evasió? ... realisme??

Quan per alguna cosa, per a alguns, a cops, la vida pesa -i pesa molt- no valen gaire frases fetes ni eslògans fàcils. No valen mecanismes de defensa ni evitacions intencionades.I, reconeixem-ho obertament, per a alguns, la vida pesa molt.

Consoleu el meu poble!! Consoleu-lo. Parleu al cor.

Un primer encàrrec, ple de responsabilitat i de futur. Consolar un poble al qui se li roba la vida. Ens atrevim a assumir-lo, personal i comunitàriament??
Perquè consolar no és –torno al inici- repetir paraules boniques i tòpics sabuts.
Potser consolar s’assembli més al realisme esperançat. Acceptar la realitat, i posar-la al seu lloc. Distingir entre el que és i el que serà. Entre la realitat que toco –i em toca!- i la realitat definitiva.

Parleu-li al cor per tal que acaroni i intueixi el que serà. Que li entrin ben dins el cor aquelles raons per a l’esperança.

El Déu de Jesús és el Déu de la vida. El qui porta a coll els petits. El qui cuida els cansats.
Potser sigui, avui, aquesta, una de les primeres missions dels cristians. I val la pena que ens ho prenguem seriosament. Realisme esperançat. Al costat dels abatuts. Consol que dóna força a peus cansats.

Espereu i feu que arribi aviat.

Tampoc no en sabem massa, d’esperar com cal. A cops, al adormir-nos en diem esperar. I, més sovint, senzillament, no suportem esperar. Ho volem ara. Immediatament. Instantani. Ara i prou.

Segon encàrrec: espereu i feu que arribi aviat. Espereu tot empenyent la història. Tot treballant el moment present i tots els moments. Fer-ho possible amb esperança. Amb audàcia esperançada. Amb laboriositat serena. ... Amb el ulls oberts! Ben desperts.

Perquè arribarà. Segur. Confiem en la promesa del Senyor. No pot ser d’una altra forma. Arribarà.

El ritme de Déu és un altre, diferent del nostre. Som nosaltres els qui portem rellotges i calendaris.

Prepareu camins!

Comença l’Evangeli de Jesucrist.

De sempre m’han impressionat, aquestes paraules. No tant, enteses com l’arrancada del relat de Marc... sinó dites en el moment actual. Comença la Bona Notícia de Jesús.
Certament, que va començar fa 2000 anys. I tant que sí. Però... comença. Ara i avui. Sí. Comença l’Evangeli. Cal deixar-lo entrar. Comença a caminar. Pas a pas. De fet, 2000 anys no són gaire. Encara està per fer. Encara l’hem de fer arrelar i créixer. Fer-lo possible. Tot esperant i treballant. Comença el Regne. Fa 2000 anys que podem dir que comença. I no ha fet altra cosa que començar. Tot just començar.
Tercer encàrrec: preparar camins i abaixar turons inaccessibles. Comunicació.

I comunicació en veritat. Fer possible, dia a dia. No pugem a la parra. Baixem ran de terra. Concret. Ben concret. El Regne és concret. I es concreta en realitats i fets concrets. On ens juguem la vida és en la nostra actuació de cada dia.
Preparar camins al Senyor. Perquè ve. Està venint. Cal que ens trobi en el camí.

Josep Miquel Esteban, sj.

CONFESSAR ELS NOSTRES PECATS

Preparau el camí al Senyor.

“Comença la Bona Nova de Jesucrist, Fill de Déu”. Aquest és l'inici solemne i gojós de l'evangeli de Marc. Però, a continuació, de manera trencada i sense cap advertiment, comença a parlar de la urgent conversió que necessita viure tot el poble per a acollir al Messies i Senyor.

Al desert compareix un profeta diferent. Ve a “preparar el camí del Senyor”. Aquest és el seu servei a Jesús. La seva crida no es dirigeix només a la consciència individual de cadascun. El que cerca Joan va més enllà de la conversió moral de cada persona. Es tracta de “preparar el camí del Senyor”, un camí concret i definit, el camí que va seguir Jesús defraudant les expectatives convencionals de molts.

La reacció del poble és commovedora. Segons l'evangelista, deixen Judea i Jerusalem i van cap al “desert” per a escoltar la veu que els crida. El desert els recorda l'antiga fidelitat a Déu, el seu amic i aliat, però, sobre tot, és el millor lloc per a escoltar la cridada a la conversió.

Allà el poble pren consciència de la situació en que viuen; experimenten la necessitat de canviar. Reconeixen els seus pecats sense donar culpa als altres; senten necessitat de salvació. Segons Marc, “confessaven els seus pecats” i Joan “els batejava.”.

La conversió que necessita la nostra manera de viure el cristianisme no es pot improvisar. Requereix un temps llarg de recolliment i treball interior. Passaran anys fins que facem més veritat dins l'Església i reconeguem la conversió que necessitem per a acollir més fidelment Jesucrist en el centre del nostre cristianisme.

Aquesta pot ser avui la nostra temptació. No anar “al desert”. Defugir la necessitat de conversió. No escoltar cap veu que ens convidi a canviar. Distreure'ns amb qualsevol cosa, per a oblidar les nostres pors i dissimular la manca de coratge per a acollir la veritat de Jesucrist.

La imatge del poble jueu “confessant els seus pecats” és admirable. ¿ No necessitem els cristians d'avui fer un examen de consciència col·lectiu, a tots nivells, per a reconéixer els nostres errors i pecats ? Sense aqueix reconeixement, ¿ és possible “preparar el camí del Senyor” ?

José Antonio Pagola

BONA NOVA

En aquest any litúrgic els cristians llegirem l'evangeli de Marc. Un petit escrit que comença amb aquest títol: “Comença la Bona Nova de Jesus, el Messies, Fill de Déu”. Aquestes paraules ens permeten evocar quelcom del que trobarem en el relat.

Amb Jesús “comença” qualque cosa nova. És el primer que Marc vol deixar clar. Tot allò d'abans pertany al passat. Jesús és el començament de quelcom nou i inconfundible. Dins el relat, Jesús dirà que “el temps s'ha complert”. Amb ell arriba la Bona Nova de Déu.

Això és el que experimenten els primers cristians. El qui es troba vitalment amb Jesús i entra dins el seu misteri, sap que comença una vida nova, una cosa que mai havia experimentat.

Allò que troben en Jesús és una “Bona Nova”. Quelcom nou i bo. La paraula “Evangeli” que empra Marc és freqüent entre els primers seguidors de Jesús i expressa el que senten quan es troben amb ell. Sensació d'alliberament, alegria, seguretat i fora por. En Jesús es troben amb “la salvació de Déu”.

Quan algú descobreix en Jesús a Déu amic de l'esser humà, Pare de tots els pobles, defensor dels darrers, esperança dels perduts, sap que no trobarà una nova millor. Quan coneix el projecte de Jesús: treballar per un món més humà, digne i feliç, sap que no podrà dedicar-se a res més gran.

Aquesta Bona Nova és Jesús mateix, el protagonista del relat que escriví Marc. Per això, la seva primera intenció no és oferir-nos doctrina sobre Jesús ni informació biogràfica, sinó seduir-nos per a que ens acollim a la Bona Nova que només en ell podrem trobar.

Marc dóna a Jesús dos títols: un típicament jueu, l'altre més universal: Tanmateix, guarda per als lectors qualque sorpresa. Jesús és el “Messies” que els jueus esperaven com a alliberador del seu poble. Però un Messies molt diferent del líder guerrer que molts desitjaven per a destruir els romans. En el relat, Jesús és descrit com a enviat per Déu per a humanitzar la vida i canalitzar la història cap a la salvació. Primera sorpresa.

Jesús és “Fill de Déu”, però sense el poder i la glòria que alguns havien imaginat. Un Fill de Déu profundament humà, tan humà que sols Déu pot ser així. Només quan acaba la vida de servei a tots, executat a una creu, un centurió romà confessa: “Vertaderament aquest home era Fill de Déu”. Segona sorpresa.

José Antonio Pagola

CONVERSIÓ SOSTINGUDA

Preparau-li el camí al Senyor.

Tardor de l'any 27 o primavera del 28, a l'horitzó de Palestina, un profeta original i independent compareix. Causa un gran impacte entre el poble. Nom Joan. Les primeres generacions cristianes el veren sempre com l'home que va preparar el camí a Jesús.

Quelcom nou i sorprenent hi ha en aquest profeta. No predica a Jerusalem, com Isaïes i altres profetes: viu apartat de l'elit del Temple. No és tampoc profeta de Cort; es mou lluny del palau d'Antipes. D'ell es diu que és “una veu que crida en el desert”, lloc on no pot ser gairebé controlat per cap poder.

No arriben al desert els decrets de Roma ni les ordres d'Antipes. No s'escolta allà l'enrenou del Temple. No es senten tampoc les discussions dels mestres de la Llei. A canvi, es pot escoltar Déu en el silenci i la soledat. És el millor lloc per a iniciar la conversió a Déu i preparar el camí a Jesús.

Aquest és el missatge de Joan: “Prepareu la ruta al Senyor, aplaneu els seus camins”. Aquest “ruta del Senyor” no són les calçades romanes on es mouen les legions de Tiberi. Aquests “camins” no són els camins que menen al Temple. Cal obrir camins nous al Déu que arriba amb Jesús.

Això és el que necessitem avui també: convertir-nos a Déu, tornar a Jesús, obrir-li camins dins el món i dins l'Església. No es tracta d'un “aggiornamento” ni d'una adaptació al moment actual. És més. És posar l'Església sencera en estat de conversió.

Serà necessari molt de temps per a posar la compassió en el centre dels cristianisme. No serà fàcil passar d'una “religió d'autoritat” a una “religió” de crida”. Passaran anys fins que les comunitats cristianes aprenguin a viure el regne de Déu i la seva justícia. Seran necessaris canvis profunds per a posar els pobres en el centre de la nostra religió.

Només podem seguir Jesús en estat de conversió. Necessitem alimentar una “conversió sostinguda”. Una actitud de conversió que cal transmetre a les generacions que vénen. Sols així l'Església és digna de Jesús.

José Antonio Pagola

CERCAR CAMINS

Preparau el camí del Senyor.

“Preparau el camí al Senyor “. Tal volta és la primera crida que hem d'escoltar avui els cristians. La més urgent i decisiva. Fem moltes coses, però ¿ com preparem nous camins al Senyor en les nostres comunitats ?

Abans de res, cal examinar quines zones de la nostra vida no estan il·luminades o conduïdes per l'Esperit de Jesús. Podem funcionar bé com a comunitat religiosa al voltant del culte, però seguir impermeables a aspectes essencials de l'Evangeli. ¿ En què ens reconeixeria avui Jesús com a deixebles i seguidors seus ?

A més a més, cal discernir la qualitat evangèlica del que fem. La paraula de Jesús ens pot alliberar d'alguns auto-enganys. No tot el que vivim ve de Galilea. Si no som un grup configurat pels trets essencials de Jesús, ¿ què som ?

És essencial “cercar el regne de Déu i la seva justícia”. Rebel·lar-nos davant la indiferència social que ens impedeix mirar la vida des dels que sofreixen. Resistir-nos a formes de vida que ens tanquen dins l'egoisme. Si no contagiem compassió i atenció als darrers, ¿ què difonem dins la nostra societat ?

Hi ha un “imperatiu cristià” que ens pot orientar en la recerca real de la justícia de Déu en el món: actuar entre nosaltres de tal manera que aquest comportament pogués convertir-se en norma universal per a tots els humans. Marcar testimonialment camins cap a un món més just, amable i esperançat. ¿ Canviaria molt la nostra societat si tots actuèssim com ho fem en la nostra petita comunitat ?

Seria enriquidor introduir entre nosaltres aquell lema incisiu i suggerent que va circular fa uns anys en comunitats cristianes d'Alemanya: “Pensa globalment i actua localment”. Cal obrir l'horitzó de les nostres comunitats cap al món sencer; aprendre a processar la informació que rebem des de la mirada compassiva de Déu cap a totes les criatures. Després, obrir camins de compassió i justícia dins el petit món en que ens mouem cada dia.

José Antonio Pagola

CAMÍ

Preparau-li el camí al Senyor.

Molts cristians practicants entenen la seva fe tan sols com una “obligació”. Hi ha un conjunt de creences que “s'han” d'acceptar malgrat no es conegui bé el contingut ni l'interés que puguin tenir per a la vida; hi ha un codi de lleis que “s'ha” d'observar malgrat no s'entengui bé tanta exigència de Déu, i hi ha, també, unes pràctiques religioses que “s'han” d'acomplir encara que sigui en rutina.

Aqueixa manera d'entendre i viure la fe genera un tipus de cristià avorrit, sense desig de Déu, sense creativitat ni cap passió per viure i contagiar la seva fe. Acomplir és suficient. Aqueixa religió no té atractiu; es torna un pes mal de suportar, a molts els dóna al·lèrgia. Bé ho entenia Simone Weil quan escrivia que “on manca el desig de trobar-se amb Déu allà no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que recorren a Déu per por o per interés”.

Dins les primeres comunitats cristianes es vivien les coses d'una altra manera. La fe cristiana no era entesa com un “sistema religiós”. Es deia “camí” i es proposava com a la via més encertada per a viure amb sentit i esperança. Es diu que és un “camí nou i viu” que “ha estat inaugurat per Jesús per a nosaltres”, un camí a recórrer “amb els ulls fixos en ell”.

És important prendre consciència de que la fe és un recorregut i no un sistema religiós. Dins un recorregut hi ha de tot: marxar amb goig i moments de recerca, proves a superar i retrocesos, decisions ineludibles, dubtes i interrogants. Tot forma part del camí, també les dubtes, que poden ser més estimulants que moltes certeses i seguretats tingudes de manera rutinària i simplista.

Cadascú ha de fer el recorregut propi. Cadascú és responsable de “l'aventura” de sa vida. Cadascú té el ritme propi. No cal forçar res. En el camí cristià hi ha etapes: les persones poden viure moments i situacions diferents. L'important és “caminar”, no aturar-se, escoltar la crida que a tots ens fa de viure de manera digna i feliç. Aquesta és la millor manera de “preparar el camí del Senyor”

José Antonio Pagola

Con Jesús comienza algo bueno

A lo largo de este nuevo año litúrgico, los cristianos iremos leyendo los domingos el evangelio de Marcos. Su pequeño escrito arranca con este título: «Comienzo de la buena noticia de Jesús, el Mesías, Hijo de Dios». Estas palabras nos permiten evocar algo de lo que encontraremos en su relato.

Con Jesús «comienza algo nuevo». Es lo primero que quiere dejar claro Marcos. Todo lo anterior pertenece al pasado. Jesús es el comienzo de algo nuevo e inconfundible. En el relato, Jesús dirá que «el tiempo se ha cumplido». Con él llega la buena noticia de Dios.

Esto es lo que están experimentando los primeros cristianos. Quien se encuentra vitalmente con Jesús y penetra un poco en su misterio sabe que con él empieza una vida nueva, algo que nunca había experimentado anteriormente.

Lo que encuentran en Jesús es una «Buena Noticia». Algo nuevo y bueno. La palabra «evangelio» que emplea Marcos es muy frecuente entre los primeros seguidores de Jesús y expresa lo que sienten al encontrarse con él. Una sensación de liberación, alegría, seguridad y desaparición de miedos. En Jesús se encuentran con «la salvación de Dios».

Cuando alguien descubre en Jesús al Dios amigo del ser humano, el Padre de todos los pueblos, el defensor de los últimos, la esperanza de los perdidos, sabe que no encontrará una noticia mejor. Cuando conoce el proyecto de Jesús de trabajar por un mundo más humano, digno y dichoso, sabe que no podrá dedicarse a nada más grande.

Esta Buena Noticia es Jesús mismo, el protagonista del relato que va a escribir Marcos. Por eso su intención primera no es ofrecernos doctrina sobre Jesús ni aportarnos información biográfica sobre él, sino seducirnos para que nos abramos a la Buena Noticia que solo podremos encontrar en él.

Marcos le atribuye a Jesús dos títulos: uno típicamente judío; el otro, más universal. Sin embargo, reserva a los lectores algunas sorpresas. Jesús es el «Mesías» al que los judíos esperaban como liberador de su pueblo. Pero un Mesías muy diferente del líder guerrero que muchos anhelaban para destruir a los romanos. En su relato, Jesús es descrito como enviado por Dios para humanizar la vida y encauzar la historia hacia su salvación definitiva. Es la primera sorpresa.

Jesús es «Hijo de Dios», pero no dotado del poder y la gloria que algunos hubieran imaginado. Un Hijo de Dios profundamente humano, tan humano que solo Dios puede ser así. Solo cuando termine su vida de servicio a todos, ejecutado en una cruz, un centurión romano confesará: «Verdaderamente este hombre era Hijo de Dios». Es la segunda sorpresa.

Domingo 2 Adviento – B

(Marcos 1,1-8)

10 de diciembre 2017

EXCURSIÓ "CATEQUESI"

DESEMBRE   2017    

DIUMENGE,   3   DESEMBRE   2017

A    CONSOLACIÓ    DE   SANTANYÍ

EXCURSIÓ    DELS   NINS   I   NINES    DE   "CATEQUESI"

AMB   LES   FAMÍLIES

       

ADVENT PRIMER DIUMENGE

Evangeli Mc 13,33-37

Vetlleu: No sabeu quan tornarà l'amo de casa

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L'home que se'n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli.

Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l'amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l'hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint.

I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».

Paraula de Déu

Primer diumenge - Advent

Is 63,16b-17.19;64,2b-7
1 Co 1,3-9
Mc 13,33-37

En bones mans

És una meravella veure com un mestre terrisser d’un tros amorf d’argila, amb la delicadesa de les seves mans, en fa una bella figura; fins i tot en pot fer una obra d’art. Avui Isaïes ens ha dit que nosaltres som com l’argila i Déu, el nostre pare, n’és el terrisser. I nosaltres, que sovint ens sentim febles, cal que ens deixem emmotllurar per les mans amoroses del nostre terrisser. Però és tan hàbil el nostre terrisser que per resseca i endurida que s'hagi fet la nostra argila, la nostra fe, ell sap fer-la de nou «emmotllurable».

Nova oportunitat

Comencem aquest nou any litúrgic potser amb el temor que sigui un advent més en els nostres advents de la vida. Però, cal considerar-lo com una nova oportunitat, i més encara per als que ja tenim uns quants anys, potser després de moltes oportunitats desaprofitades. Ens trobem en una nova oportunitat per creure de debò en el gran regal de la bondat de Déu; oportunitat de creure de debò que Déu s’ha volgut fer autènticament un de nosaltres.

Estem vivint uns moments històrics, en els que gran part de la societat (voldria creure que inconscientment) no compta o no creu necessari assumir res, que pretengui superar les vivències experimentades pels nostres sentits i per sensacions més o menys complaents. I, per tant, en aquest nostre món secularitzat, els cristians, perquè siguem creïbles i interpel·lants, hem de viure amb més autenticitat la bona nova de la vinguda de Déu al món.

Atents!
Per això, avui se’ns exhorta a estar atents, vetllant, perquè Jesús novament vol venir a nosaltres. Però cal que el deixem venir, cal que l’acollim. Ell vol venir en el marc de la nostra pregària senzilla i oberta, vol venir a través de la seva paraula, vol venir a través de les interpel·lacions que ens vénen de les necessitats de les persones i del dolor del nostre món ocasionat: per la violència de les guerres, la violència de gènere, la violència dels fanatismes religiosos, els abusos de menors, els dolors ocasionats pel tancament de fronteres i negatives o passivitats davant la demanda d’asil, per les penúries econòmiques, conseqüència de la manca de treball o de treball digne, per la manca de llibertat o de salut...el Senyor vol venir per moure’ns a una resposta

Deixem-lo venir

Aquest advent, doncs, és una oportunitat perquè, a través de la nostra pregària, la nostra escolta de la paraula de Déu i la interpel·lació dels fets, deixem que Déu, el terrisser, vagi amarant la nostra argila. I que la nostra terrissa vivent vagi expressant una mica més la figura i la persona de Jesús: la seva compassió, la seva bondat, el seu compromís per la causa dels necessitats.

Certament, molts estem molt lluny de expressar-ho, perquè la nostra terrissa s’ha endurit, s’ha anat ressecant al llarg dels anys per la fredor dels valors promoguts per la nostra societat del benestar, individualista i insensible a la injustícia, i impedim que ens deixen emmotllurar per les mans compassives i amoroses del nostre terrisser. Però sabem que, amb el nostre penediment i el seu perdó generós, la nostra argila resseca s’estova, o, com diu el profeta Ezequiel, el nostre cor de pedra es renova i es transforma en cor de carn.

Renovem-nos, doncs! No deixem passar l’oportunitat de l’advent ’17!. Que l’acollida que farem de Jesús en el pa de l’eucaristia, ens porti a acollir Jesús present en els homes i dones que viuen en qualsevol mena de dolor. Ell ho espera.

Francesc Xicoy s j

LA CASA DE JESÚS

Jesús és a Jerusalem, assegut a la muntanya de Les Oliveres, mirant el Temple i parlant confidencialment amb quatre deixebles: Pere, Jaume, Joan i Andreu. Els veu capficats per saber quan arribarà la fi del món. Ell, per contra, es preocupa per com viuran els seus quan ell no hi sigui.

Per això, descoberta la seva inquietud, els diu: “Mirau, viviu desperts”. Després, deixant a banda el llenguatge terrorífic dels visionaris apocalíptics, els conta una paràbola curteta que ha passat desapercebuda entre els primers cristians.

”Un amo anà de viatge i deixà la seva casa”. Però, abans de partir, “confià a cada un dels seus criats una tasca”. Quan s'acomiadava, només va remarcar una cosa: “Vigileu, ja que no sabeu quan tornarà l'amo”. No fos cosa que en tornar, us trobi adormits.

El relat suggereix que els seguidors de Jesús formen una família. L'Església és “la casa de Jesús” que substituirà “la casa d'Israel”. Dins ella tots som servidors. No hi ha amos ni senyors. Tots viuran esperant l'únic Senyor de la casa: Jesús el Crist. No ho oblidem mai.

A la casa de Jesús ningú roman passiu. Ningú se sent exclòs, sense responsabilitat. Tots són necessaris. Tots tenen qualque missió encomanada per ell. Tots estan cridats a contribuir a la tasca de viure com Jesús a qui han conegut sempre dedicat a servir el regne de Déu.

Els anys passaran. ¿Es mantindrà viu l'esperit de Jesús entre els seus ? ¿ Recordaran el seu estil servicial cap els més necessitats i desvalguts ? ¿ Seguiran pel camí obert per ell ? La seva preocupació és que l'Església no s'adormi. Per això, insisteix fins a tres pics: “viviu desperts”. No és una recomanació als quatre deixebles que l'escolten, sinó un manament als creents de sempre: “El que us dic a vosaltres, ho dic a tots: Vetllau”.

El tret més generalitzat dels cristians que hi ha dins l'Església és la passivitat. Durant segles hem educat als fidels per l'obediència i la submissió. A la casa de Jesús sols una minoria es senten amb reponsabiliat esclesial.

És moment de reaccionar. No podem seguir fent créixer la distància entre “els que manen” i “els que obeeixen”. Pecat és promoure el desafecte, la mutua exclusió o la passivitat. Jesús vol veure'ns a tots desperts, actius, col·laborant amb lucidesa i responsabilitat.

José Antonio Pagola

UNA ESGLÉSIA DESPERTA

Ho dic a tots: vetllau.

Les primeres generacions cristianes vivien obsessionades per la prompta vinguda de Jesús. El ressuscitat no podia trigar. Vivien tan atrets per ell que volien tornar-lo trobar quan més prest millor. Els problemes començaren quan veren que Prest se n'adonaren que aqueixa tardança amagava un perill greu: El primer entusiasme podia refredar-se Amb el temps, aquelles petites comunitats podien tombar a poc a poc dins la indiferència i l'oblit. Una cosa els amoïnava: “Que quan Crist torni no ens trobi adormits”.

La vigilància es tornà una paraula clau. Els evangelis la repeteixen constantment: “vigilau”, “aneu alerta”, “viviu desperts”. Segons Marc, l'ordre de Jesús no és només per als deixebles que l'escoltaven. “El que us dic a vosaltres ho dic a tots: Vetllau”. No és una cridada més. L'ordre és per a tots els seguidors de tot temps.

Han passat vint segles de cristianisme. ¿ Què ha estat d'aquesta ordre de Jesús ? ¿ Com vivim els cristians d'avui ? ¿ Seguim desperts ? ¿ Es manté viva la nostra fe o es va apagant en la indiferència i la mediocritat ?

¿ No veim que l'Església necessita un cor nou ? ¿ No sentim necessitat de sacsar l'apatia i l'auto-engany ? ¿ No desvetllarem el millor que hi ha dins l'Església ? ¿ No revifarem aquesta fe humil i neta de tants creents senzills ?

Cal recobrar el rostre viu de Jesús, que atreu, crida, interpel·la i desvetlla... ¿ Podem parlar, escriure i discutir tant de Crist, si la seva persona no ens captiva i transforma més ? ¿ No ens adonem que una Església “dormida”, a la qual Jesucrist no sedueix ni toca el cor, és una Església sense futur, que s'apagarà i envellirà...?

¿ No sentim necessitat de desvetllar-nos i intensificar la nostra relació amb ell ? ¿ Qui com ell pot desvetllar el nostre cristianisme de la immobilitat, de la inèrcia, del pes del passat, de la manca de creativitat ? ¿ Qui podrà contagiar-nos la seva alegria ? ¿ Qui ens donarà la seva força creativa i la seva vitalitat ?

José Antonio Pagola

DESVETLLAR

Ho dic a tots: ¡vetllau!

La història apassionant dels homes acabarà un dia, com acaba inevitablement la vida de cadascun de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: “vigileu”, “esteu atents”, “viviu desperts”.

A les primeres generacions cristianes els importava molt aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan prest com alguns pensaven. Tenien por d'oblidar-se a poc a poc de Jesús i no desitjaven que els trobés “adormits”.

Han passat segles des de llavors. ¿Com vivim els cristians avui ? ¿ Estem desperts o ens hem adormit ? ¿ Vivim atrets per Jesús o distrets per qüestions secundàries ? ¿ El seguim o hem après a viure a l'estil de tothom ?

Vigilar és despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, els nostros interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aquest somni ens protegeix de cercar la conversió personal i la de l'Església. Sense “despertar”, seguirem enganyant-nos a nosaltres mateixos.

Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els gemecs dels que sofreixen. Sentir l'amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seva vinguda dins la nostra vida, dins la nostra societat i sobre la terra. Sense aquesta sensibilitat, no és possible caminar darrera les petjades de Jesús.

Vivim immunitzats a les crides de l'evangeli. Tenim cor, però està endurit. Tenim orelles obertes, però no escoltem el que Jesús escoltava. Tenim ulls oberts, però no veim la vida com la mirava ell, no mirem les persones com ell les mirava. Pot passar llavors el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure'ls com a “cecs que guien altres cecs”.

Si no ens desvetllem, ens pot passar a tots el que a aquells de la paràbola que, encara al final dels temps, preguntaven: “Senyor, ¿ quan et vérem famolenc o assedegat o foraster o despullat o malalt o a la presó, i no t'assistirem ?”

José Antonio Pagola

DESIG DE QUALQUE COSA NOVA

¡ Vetlleu !

Un crit es repeteix en el missatge evangèlic i es condensa en una sola paraula: “Vetlleu¡”. És una crida a viure de manera lúcida, sense deixar-nos rossegar per la insensatesa que sembla envair-ho tot. Una invitació a mantenir desperta la nostra resistència i rebel·lia, a no actuar com tothom, a ser diferents, a no identificar-nos amb la mediocritat.

¿ És possible ?

Primer, aprendre a mirar la realitat amb ulls nous. Les coses no són com apareixen en els mitjans de comunicació. En el cor de les persones hi ha més bondat i tendresa que la que captem a primer cop d'ull. Cal reeducar la nostra mirada, fer-la més positiva i benèvola. Tot canvia quan mirem les persones amb simpatia, procurant comprendre les limitacions i possibilitats.

Important és no deixar que s'extingeixi dins nosaltres el gust per la vida i el desig del que és bo. Aprendre a viure amb cor i estimar les persones cencant el seu bé. No cedir a la indiferència. Viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre'ns dels problemes de la gent: sofrir amb els que sofreixen, alegrar-se amb el que estan alegres.

Per altra banda, és decisiu donar vertadera importància a aquests petits gests que aparentment no serveixen per a res, però aguanten la vida de les persones. Jo no puc canviar el món però puc fer que al meu costat la vida sigui més amable i soportable, que les persones respirin i es sentin acompanyades i menys totes soles.

¿ Obrir-se al misteri darrer de la vida que els creients nomenem “Déu”... és tan difícil ? No és una adhesió de caràcter doctrinal a un conjunt de veritats religioses, sinó la recerca serena de la veritat úlrima i un desig confiat d'amor ple que apunta, de qualque manera, a Déu. Passats els anys, tinc la impressió de ser més profundament creent i, al mateix temps, cada cop tinc manco “creences”.

José Antonio Pagola