ADVENT PRIMER DIUMENGE

Evangeli Mc 13,33-37

Vetlleu: No sabeu quan tornarà l'amo de casa

Lectura de l'evangeli segons sant Marc

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L'home que se'n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli.

Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l'amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l'hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint.

I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».

Paraula de Déu

Primer diumenge - Advent

Is 63,16b-17.19;64,2b-7
1 Co 1,3-9
Mc 13,33-37

En bones mans

És una meravella veure com un mestre terrisser d’un tros amorf d’argila, amb la delicadesa de les seves mans, en fa una bella figura; fins i tot en pot fer una obra d’art. Avui Isaïes ens ha dit que nosaltres som com l’argila i Déu, el nostre pare, n’és el terrisser. I nosaltres, que sovint ens sentim febles, cal que ens deixem emmotllurar per les mans amoroses del nostre terrisser. Però és tan hàbil el nostre terrisser que per resseca i endurida que s'hagi fet la nostra argila, la nostra fe, ell sap fer-la de nou «emmotllurable».

Nova oportunitat

Comencem aquest nou any litúrgic potser amb el temor que sigui un advent més en els nostres advents de la vida. Però, cal considerar-lo com una nova oportunitat, i més encara per als que ja tenim uns quants anys, potser després de moltes oportunitats desaprofitades. Ens trobem en una nova oportunitat per creure de debò en el gran regal de la bondat de Déu; oportunitat de creure de debò que Déu s’ha volgut fer autènticament un de nosaltres.

Estem vivint uns moments històrics, en els que gran part de la societat (voldria creure que inconscientment) no compta o no creu necessari assumir res, que pretengui superar les vivències experimentades pels nostres sentits i per sensacions més o menys complaents. I, per tant, en aquest nostre món secularitzat, els cristians, perquè siguem creïbles i interpel·lants, hem de viure amb més autenticitat la bona nova de la vinguda de Déu al món.

Atents!
Per això, avui se’ns exhorta a estar atents, vetllant, perquè Jesús novament vol venir a nosaltres. Però cal que el deixem venir, cal que l’acollim. Ell vol venir en el marc de la nostra pregària senzilla i oberta, vol venir a través de la seva paraula, vol venir a través de les interpel·lacions que ens vénen de les necessitats de les persones i del dolor del nostre món ocasionat: per la violència de les guerres, la violència de gènere, la violència dels fanatismes religiosos, els abusos de menors, els dolors ocasionats pel tancament de fronteres i negatives o passivitats davant la demanda d’asil, per les penúries econòmiques, conseqüència de la manca de treball o de treball digne, per la manca de llibertat o de salut...el Senyor vol venir per moure’ns a una resposta

Deixem-lo venir

Aquest advent, doncs, és una oportunitat perquè, a través de la nostra pregària, la nostra escolta de la paraula de Déu i la interpel·lació dels fets, deixem que Déu, el terrisser, vagi amarant la nostra argila. I que la nostra terrissa vivent vagi expressant una mica més la figura i la persona de Jesús: la seva compassió, la seva bondat, el seu compromís per la causa dels necessitats.

Certament, molts estem molt lluny de expressar-ho, perquè la nostra terrissa s’ha endurit, s’ha anat ressecant al llarg dels anys per la fredor dels valors promoguts per la nostra societat del benestar, individualista i insensible a la injustícia, i impedim que ens deixen emmotllurar per les mans compassives i amoroses del nostre terrisser. Però sabem que, amb el nostre penediment i el seu perdó generós, la nostra argila resseca s’estova, o, com diu el profeta Ezequiel, el nostre cor de pedra es renova i es transforma en cor de carn.

Renovem-nos, doncs! No deixem passar l’oportunitat de l’advent ’17!. Que l’acollida que farem de Jesús en el pa de l’eucaristia, ens porti a acollir Jesús present en els homes i dones que viuen en qualsevol mena de dolor. Ell ho espera.

Francesc Xicoy s j

LA CASA DE JESÚS

Jesús és a Jerusalem, assegut a la muntanya de Les Oliveres, mirant el Temple i parlant confidencialment amb quatre deixebles: Pere, Jaume, Joan i Andreu. Els veu capficats per saber quan arribarà la fi del món. Ell, per contra, es preocupa per com viuran els seus quan ell no hi sigui.

Per això, descoberta la seva inquietud, els diu: “Mirau, viviu desperts”. Després, deixant a banda el llenguatge terrorífic dels visionaris apocalíptics, els conta una paràbola curteta que ha passat desapercebuda entre els primers cristians.

”Un amo anà de viatge i deixà la seva casa”. Però, abans de partir, “confià a cada un dels seus criats una tasca”. Quan s'acomiadava, només va remarcar una cosa: “Vigileu, ja que no sabeu quan tornarà l'amo”. No fos cosa que en tornar, us trobi adormits.

El relat suggereix que els seguidors de Jesús formen una família. L'Església és “la casa de Jesús” que substituirà “la casa d'Israel”. Dins ella tots som servidors. No hi ha amos ni senyors. Tots viuran esperant l'únic Senyor de la casa: Jesús el Crist. No ho oblidem mai.

A la casa de Jesús ningú roman passiu. Ningú se sent exclòs, sense responsabilitat. Tots són necessaris. Tots tenen qualque missió encomanada per ell. Tots estan cridats a contribuir a la tasca de viure com Jesús a qui han conegut sempre dedicat a servir el regne de Déu.

Els anys passaran. ¿Es mantindrà viu l'esperit de Jesús entre els seus ? ¿ Recordaran el seu estil servicial cap els més necessitats i desvalguts ? ¿ Seguiran pel camí obert per ell ? La seva preocupació és que l'Església no s'adormi. Per això, insisteix fins a tres pics: “viviu desperts”. No és una recomanació als quatre deixebles que l'escolten, sinó un manament als creents de sempre: “El que us dic a vosaltres, ho dic a tots: Vetllau”.

El tret més generalitzat dels cristians que hi ha dins l'Església és la passivitat. Durant segles hem educat als fidels per l'obediència i la submissió. A la casa de Jesús sols una minoria es senten amb reponsabiliat esclesial.

És moment de reaccionar. No podem seguir fent créixer la distància entre “els que manen” i “els que obeeixen”. Pecat és promoure el desafecte, la mutua exclusió o la passivitat. Jesús vol veure'ns a tots desperts, actius, col·laborant amb lucidesa i responsabilitat.

José Antonio Pagola

UNA ESGLÉSIA DESPERTA

Ho dic a tots: vetllau.

Les primeres generacions cristianes vivien obsessionades per la prompta vinguda de Jesús. El ressuscitat no podia trigar. Vivien tan atrets per ell que volien tornar-lo trobar quan més prest millor. Els problemes començaren quan veren que Prest se n'adonaren que aqueixa tardança amagava un perill greu: El primer entusiasme podia refredar-se Amb el temps, aquelles petites comunitats podien tombar a poc a poc dins la indiferència i l'oblit. Una cosa els amoïnava: “Que quan Crist torni no ens trobi adormits”.

La vigilància es tornà una paraula clau. Els evangelis la repeteixen constantment: “vigilau”, “aneu alerta”, “viviu desperts”. Segons Marc, l'ordre de Jesús no és només per als deixebles que l'escoltaven. “El que us dic a vosaltres ho dic a tots: Vetllau”. No és una cridada més. L'ordre és per a tots els seguidors de tot temps.

Han passat vint segles de cristianisme. ¿ Què ha estat d'aquesta ordre de Jesús ? ¿ Com vivim els cristians d'avui ? ¿ Seguim desperts ? ¿ Es manté viva la nostra fe o es va apagant en la indiferència i la mediocritat ?

¿ No veim que l'Església necessita un cor nou ? ¿ No sentim necessitat de sacsar l'apatia i l'auto-engany ? ¿ No desvetllarem el millor que hi ha dins l'Església ? ¿ No revifarem aquesta fe humil i neta de tants creents senzills ?

Cal recobrar el rostre viu de Jesús, que atreu, crida, interpel·la i desvetlla... ¿ Podem parlar, escriure i discutir tant de Crist, si la seva persona no ens captiva i transforma més ? ¿ No ens adonem que una Església “dormida”, a la qual Jesucrist no sedueix ni toca el cor, és una Església sense futur, que s'apagarà i envellirà...?

¿ No sentim necessitat de desvetllar-nos i intensificar la nostra relació amb ell ? ¿ Qui com ell pot desvetllar el nostre cristianisme de la immobilitat, de la inèrcia, del pes del passat, de la manca de creativitat ? ¿ Qui podrà contagiar-nos la seva alegria ? ¿ Qui ens donarà la seva força creativa i la seva vitalitat ?

José Antonio Pagola

DESVETLLAR

Ho dic a tots: ¡vetllau!

La història apassionant dels homes acabarà un dia, com acaba inevitablement la vida de cadascun de nosaltres. Els evangelis posen en boca de Jesús un discurs sobre aquest final, i sempre destaquen una exhortació: “vigileu”, “esteu atents”, “viviu desperts”.

A les primeres generacions cristianes els importava molt aquesta vigilància. La fi del món no arribava tan prest com alguns pensaven. Tenien por d'oblidar-se a poc a poc de Jesús i no desitjaven que els trobés “adormits”.

Han passat segles des de llavors. ¿Com vivim els cristians avui ? ¿ Estem desperts o ens hem adormit ? ¿ Vivim atrets per Jesús o distrets per qüestions secundàries ? ¿ El seguim o hem après a viure a l'estil de tothom ?

Vigilar és despertar de la inconsciència. Vivim el somni de ser cristians quan, en realitat, els nostros interessos, actituds i estil de viure no són els de Jesús. Aquest somni ens protegeix de cercar la conversió personal i la de l'Església. Sense “despertar”, seguirem enganyant-nos a nosaltres mateixos.

Vigilar és viure atents a la realitat. Escoltar els gemecs dels que sofreixen. Sentir l'amor de Déu a la vida. Viure més atents a la seva vinguda dins la nostra vida, dins la nostra societat i sobre la terra. Sense aquesta sensibilitat, no és possible caminar darrera les petjades de Jesús.

Vivim immunitzats a les crides de l'evangeli. Tenim cor, però està endurit. Tenim orelles obertes, però no escoltem el que Jesús escoltava. Tenim ulls oberts, però no veim la vida com la mirava ell, no mirem les persones com ell les mirava. Pot passar llavors el que Jesús volia evitar entre els seus seguidors: veure'ls com a “cecs que guien altres cecs”.

Si no ens desvetllem, ens pot passar a tots el que a aquells de la paràbola que, encara al final dels temps, preguntaven: “Senyor, ¿ quan et vérem famolenc o assedegat o foraster o despullat o malalt o a la presó, i no t'assistirem ?”

José Antonio Pagola

DESIG DE QUALQUE COSA NOVA

¡ Vetlleu !

Un crit es repeteix en el missatge evangèlic i es condensa en una sola paraula: “Vetlleu¡”. És una crida a viure de manera lúcida, sense deixar-nos rossegar per la insensatesa que sembla envair-ho tot. Una invitació a mantenir desperta la nostra resistència i rebel·lia, a no actuar com tothom, a ser diferents, a no identificar-nos amb la mediocritat.

¿ És possible ?

Primer, aprendre a mirar la realitat amb ulls nous. Les coses no són com apareixen en els mitjans de comunicació. En el cor de les persones hi ha més bondat i tendresa que la que captem a primer cop d'ull. Cal reeducar la nostra mirada, fer-la més positiva i benèvola. Tot canvia quan mirem les persones amb simpatia, procurant comprendre les limitacions i possibilitats.

Important és no deixar que s'extingeixi dins nosaltres el gust per la vida i el desig del que és bo. Aprendre a viure amb cor i estimar les persones cencant el seu bé. No cedir a la indiferència. Viure amb passió la petita aventura de cada dia. No desentendre'ns dels problemes de la gent: sofrir amb els que sofreixen, alegrar-se amb el que estan alegres.

Per altra banda, és decisiu donar vertadera importància a aquests petits gests que aparentment no serveixen per a res, però aguanten la vida de les persones. Jo no puc canviar el món però puc fer que al meu costat la vida sigui més amable i soportable, que les persones respirin i es sentin acompanyades i menys totes soles.

¿ Obrir-se al misteri darrer de la vida que els creients nomenem “Déu”... és tan difícil ? No és una adhesió de caràcter doctrinal a un conjunt de veritats religioses, sinó la recerca serena de la veritat úlrima i un desig confiat d'amor ple que apunta, de qualque manera, a Déu. Passats els anys, tinc la impressió de ser més profundament creent i, al mateix temps, cada cop tinc manco “creences”.

José Antonio Pagola