DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY

        HOMILIA  EN  LA  FESTA  DE  LA  MARE  DE  DÉU  DELS  DOLORS

            Trepitjam terra sagrada. Aquest punt més alt de la nostra ciutat. Aquest extrem sud d’una petita serra que domina les terres fèrtils de l’actual Baix des Cos i els horts, com demostren les restes arqueològiques d’origen islàmic, és un lloc dedicat a Déu des de fa mil anys. Qui sap, si gratàssim, si no trobaríem una mesquita superposada a una basílica cristiana com les de Son Peretó o Sa Carrotja? Qui sap si no són 1.500 els anys que fa que els homes i les dones pugen aquí a cercar Déu.

Estam en un santuari perquè és un lloc d’unió amb Déu. Quanta humanitat s’ha encomanat aquí a Déu! Quants d’anhels, quants de projectes, quantes necessitats, quantes alegries, quants de dolors han duit aquí els manacorins de tants de segles per encomanar-los a la divinitat. I quantes gràcies de força, de llum, de consol ... han davallat del cel cap a totes aquelles persones. Quilograms d’exvots en altra temps, metres quadrats de fotografies avui en dia en donen testimoni. Però aquestes manifestacions no són més que un testimoni d’un fet espiritual invisible: tanta humanitat pujant i tanta gràcia baixant, com les gotes d’aigua fan a la nostra pedra calcària, han obert una encletxa que facilita el contacte entre la terra i el cel. Això volgué manifestar l’atrevit, i un poc temerari, rector Rubí aixecant la torre del nostre campanar que identifica i fa únic i reconeixible l’sky line, el perfil, de la nostra ciutat.

Aquest santuari, després de tots els vaivens de la història, ha acabat en aquesta gran església de la que encara no he tengut temps de recórrer els racons. Si l’observam, veim com els detalls ornamentals ja han tornat vells. Molts no tenen ni 100 anys. Però el projecte era molt gran i les entrades econòmiques sempre limitades. Això va provocar que no es poguessin fer aquests elements amb materials nobles. I, aviat, un darrera l’altre, van acabant la seva vida útil. Ja hem hagut de substituir el pinacle del campanar, ara l’arrambador de l’escala, i ja ho veureu: “suma y sigue”. És imatge de l’Església com a comunitat humana, a Manacor i al món, al manco a Europa Occidental. Basta mirar-nos. Tornam vells, molts dequeim en salut. Una de les tasques fonamentals que haurem de fer és endevinar com, encara que sigui en menor número, incorporam noves persones a la nostra comunitat cristiana per tenir substitució a les peces velles que anam caiguent.

Els detalls ornamentals van caiguent. Però si mirau les voltes, els murs, fins i tot la façana tan qüestionada, veureu que no hi ha cap crui. La pedra forta sobre la que es fonamenta l’església gran i l’estructura de marès que hi ha davall les floritures de pasta i fil de ferro rovellat se mantenen fermes. El nostre fonament és Jesucrist, en concret la seva Paraula i els sagraments que ens ha deixat. Això ens ha de dur a canviar tot el que sigui accessori però hem de saber que no es pot prescindir d’allò que no es veu, o al manco no és vistós, però que és lo que ho aguanta tot. Mai s’hagués inventat el cafè descafeïnat ni la cervesa sense alcohol. Poc durarien les dues coses en la història si no fos perquè existeix l’original. No ens podem descafeïnar. L’Església no és una ONG. Som una religió. Som una manera de veure i viure la vida lligada a la divinitat. Jesús no és sols un mestre, és Déu fet home. No ens convertiguem en el que el poble vol. Hem de ser lo que Déu vol. No ens descafeïnem. Duraríem lo que han durat els elements ornamentals del rector Rubí.

Un altre tret evident d’aquest temple que avui fa festa, és la seva presència. La seva mole és imponent al lloc més alt i al centre de la nostra ciutat. Això ens ha de recordar una de les missions fonamentals de l’Església humana: som aquí per fer present Jesús enmig dels nostres conciutadans. Tenim l’obligació de fer notori que aquest món no s’acaba en ell mateix, i que Déu ens ha parlat. Que, fins i tot, la seva Paraula s’ha fet home en Jesucrist.

I la peça més visíble: el campanar. Una ciutat centrada per una fletxa que senyala cap al cel. Lluitar perquè el món, en concret Manacor, sigui cada vegada millor. Proposar un camí perquè les persones siguem cada vegada més dignes de la paraula humà i fill de Déu, són dues de les missions més importants que tenim com a comunitat cristiana. Avui en dia, tal com ens ensenya el concili Vaticà II, ho hem de fer enmig d’una societat plural. Enmig i junt amb altres manacorins que lluiten des de les entitats socials i polítiques per millorar el món. Enmig i junt amb altres manacorins que intenten ser més persones usant el camí d’altres religions. Enmig i junt amb altres manacorins que cerquen la perfecció d’un aspecte de la humanitat en la ciència, la literatura, el teatre, l’esport ....

I el darrer tret d’aquesta església que avui fa festa és que és una obra inacabada. La nostra Església és una obra que encara és va fent. És un bon dia per demanar a Déu que ens doni llum per endevinar el camí per construir l’Església que ell vol i que ell envia en missió a aquesta ciutat del llevant de Mallorca.

Sé cert que més de dos pensen que no he parlat de la Mare de Déu. Però és que aquesta Església, al manco aquesta ubicació, és molt més antiga i més constant enmig nostre que l’advocació que li dóna nom. Fins i tot va néixer primer la parròquia que la festa de la Mare de Déu dels Dolors que avui celebram. Abans que es creàs aquesta festa dia 15 de setembre, aquí ja hi havia la parròquia de Santa Maria de Manacor. Més endavant, la força que agafà la devoció al Sant Crist va marcar la Mare de Déu que l’acompanya. I el fet d’estar devora Jesús crucificat, caracteritzà aquella Santa Maria de Manacor com a la Mare de Déu dels Dolors.

Continuem celebrant l’Eucaristia. Encomanem a Déu, per la intercessió de Maria, la nostra comunitat cristiana. I sobretot demanem a la Mare de Déu, que tal com va acompanyar el patiment del seu fill, acompanyi en els seus dolors a tantes persones que pateixen a Manacor.

Que així sigui.

PARRÒQUIA DELS DOLORS

"Jesús ens pot ensenyar, sobretot, un estil nou de vida"

Qui dieu vosaltres que sóc jo? Pregunta Jesús als deixebles.

No sé exactament com podem contestar a aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui.

A què ens pot ajudar Jesús?

A conèixer-nos millor. Perquè el seu evangeli fa pensar i ens obliga a plantejar-nos els interrogants més importants i decisius de la vida.

La seva manera de sentir i de viure l’existència.

La seva manera de reaccionar davant del sofriment humà.

La seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida.- és el millor que ha donat a la història humana.

Jesús ens pot ensenyar, sobretot, un estil nou de vida.

Qui s’apropa a Ell no se sent atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent

-viure més arrelat en la veritat

-viure amb un horitzó més gran, més digne, més esperançat.

Jesús ens pot alliberar també de formes poc sanes de viure la religió

-fanatismes cecs i agressius

-desviacions legalistes

-pors i egoismes.

I pot introduir en la nostra existència

-l’alegria de viure

-la mirada compassiva envers els que pateixen

-la creativitat del que viu estimant.

Jesús ens pot redimir d’imatges de Déu malaltisses que s’arrosseguen des de lluny.

Ens pot ensenyar a viure Déu com una Presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa.

Deixar-se conduir per Jesús és trobar-se amb un Déu diferent, més gran i més humà que totes les nostres teories juntes.

Ara bé: Per a trobar-lo a un nivell més autèntic hem de rompre amb la nostra inèrcia, amb el nostre immobilisme

-hem de recuperar la llibertat interior

-hem d’estar disposats a néixer de bell nou, deixant la religió

rutinària

avorrida

repetitiva

buida de continguts.

Jesús pot ser el guaridor i llibertador de molts que viuen atrapats per la indiferència

-distrets per la vida moderna

-paralitzats per una religió rutinària

-o seduïts pel benestar material, però

sense nord

sense sud

sense veritat

i sense vida.

Jesús és el nord veritable.

Jesús és la veritat que no enganya.

Jesús és la vida eterna.

Jesús és la Salvació plena i eterna.

Ho creiem nosaltres, això?

Ho fem vida de la nostra vida?

Josep Llunell

.DIUMENGE VINT I QUATRE
(Power-point)

24º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Vós sou el Messies... El Fill de l'home que ha de patir molt.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 8,27-35

Pere reconeix Jesús com a Messies

(Mt 16,13-20;Lc 9,18-21)

27 Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

--Qui diu la gent que sóc jo?

28Ells li respongueren:

--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.

29Llavors els preguntà:

--I vosaltres, qui dieu que sóc?

Pere li respon:

--Tu ets el Messies.

30Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

Jesús anuncia la seva mort i resurrecció

(Mt 16,21-28;Lc 9,22-27)

31Llavors començà a instruir-los dient:

--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.

32I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo33Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:

--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.

34Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.35Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà.

Paraula de Déu.

PRENDRE SERIOSAMENT A JESÚS

L'episodi de Cesarea de Felip té un lloc central dins l'evangeli de Marc. Després d'un temps de conviure amb ell, Jesús fa una pregunta decisiva als deixebles: “¿Qui dieu qui som?”. En nom de tots, Pere respons sense dubtar: “Vós sou el Messies”. A la fi sembla que tot està clar. Jesús és el Messies enviat per Déu, i els deixebles el segueixen per a col·laborar amb ell.

Però Jesús sap que no és així. Encara han d'aprendre una cosa molt important. És bo de fer confessar Jesús amb paraules, però encara no saben el que significa seguir-lo de prop compartint son projecte i son destí. Marc diu que Jesús “començà a instruir-los” dient que havia de patir molt. No és una ensenyança més, sinó quelcom fonamental que els deixebles hauran d'assimilar a poc a poc.

Des del començament els parla “ben clarament”. No vol amagar res. Han de saber que el sofriment l'acompanyarà sempre dins la tasca d'obrir camins al regne de Déu. Acabarà condemnat pel dirigents religiosos i morirà executat de manera violenta. Solament quan ressusciti es veurà que Déu era amb ell.

Pere es rebel.la davant el que sent. Sa reacció és increïble. Agafa Jesús a part per a “increpar-lo”. Havia estat el primer en cinfessar-lo com a Messies. Ara és el primer en rebutjar-lo. Vol fer veure a Jesús que el que diu és absurd. No està disposat a que segueixi el seu camí. Jesús ha de canviar aqueixa manera de pensar.

Jesús reacciona amb duresa insòlita. De cop veu en Pere els trets de Satanàs, el temptador del desert que cerca decantar les persones de la voluntat de Déu. Es gira als deixebles i “reprèn” literalment Pere amb aqueixes paraules: “Fuig de mi, Satanàs”: torna a posar-te al lloc de deixeble. No em temptis. ”No penses com Déu, sinó com els homes”.

Després crida la gent i els deixebles per a que escoltin bé les seves paraules. Les repetirà altres vegades. Mai les han d'oblidar. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per a mi i per l'Evangeli , la salvarà”.

Seguir a Jesús no és obligatori. És una decisió lliure de cada un. Però hem d'agafarJesús en sèrio. Confessions fàcils no basten. Si el volem seguir amb la seva tasca de fer un món més humà, més digne i feliç, hem d'estar disposats a dues coses. Primer, renunciar a projectes i propòsits que s'oposen al regne de Déu. Segon, acceptar els sofriments que enjs puguin arribar per seguir a Jesús i identificar-nos amb la seva causa.

José Antonio Pagola

Is 50, 5-9a Jm 2, 14-18 Mc 8, 27-35

1- A l’evangeli d’avui hem vist com Jesús s’interessa per saber què pensa d'Ell la gent. Queda clar que els seus contemporanis el tenen per un gran personatge.Però Jesús vol anar a fons i fa una pregunta molt més directa als seus deixebles. Una pregunta que avui ens fa també a cadascun dels qui som aquí: "I vosaltres, qui dieu que sóc jo?".

Ser cristià és, fonamentalment, creure i estar en íntima comunicació amb una persona: amb Jesús. Qui és, per a mi, Jesús? Me l’he fet mai, seriosament, aquesta pregunta? Per què?

Aquells de vosaltres que us hàgiu fet aquesta pregunta altres vegades, si mireu enrere en la vostra vida, us adonareu d’una cosa: que la resposta que heu donat, cada cop ha estat diferent.

I és natural que sigui així: mai no podrem donar una resposta definitiva a aquesta pregunta. Perquè la riquesa de la persona de Jesús és inexhaurible.
A Jesús l’anem descobrint progressivament. L’anem descobrint a mesura que ens esforcem per ser-li fidels, a mesura que fem l’esforç de comprometre la nostra vida, estimant com Ell ens ha estimat.

Si seguim aquest camí de fidelitat, anirem sentint cada dia d’una manera més clara, que Jesús és Aquell que dóna sentit a la nostra vida. Aquell que fa que jo no camini a les fosques, ni amb el cor encongit, ni tancat en les meves mesquineses.
Perquè Jesús és Aquell que obre nous horitzons a la meva vida fent-me descobrir que la donació generosa als altres és l’únic camí que porta joia i esperança. L’únic.

Preguntem-nos avui molt sincerament qui és per a mi Jesús i quina influència té en mi. Seria molt diferent la meva vida si jo no cregués en Jesús? Per què?

2- L’evangeli d’avui ens diu també que Pere va donar la seva pròpia resposta: "Vos sou el Messies". Es a dir, aquell que els profetes anunciaven com el qui havia de venir a salvar el món.

Nosaltres també creiem això: sabem que tenir fe és un tresor. I també sabem que aquest do no és fruit del nostre esforç: sinó gràcia de Déu. Per què jo tinc fe i d’altres, potser millors que jo, no en tenen? No ho sabem, és un misteri.
Sabem valorar la importància de creure? En donem gràcies a Déu? Que ens seria de diferent la meva vida si jo no tingués fe...!

Però fixem-nos en una cosa. La resposta de Pere va ser exacta: "Vós sou el Messies". És cert. Però es va equivocar del tot respecte a la manera com Crist ens salvaria.

Pere s’imaginava que Jesús seria un "triomfador", en sentit humà: que les seves doctrines s’imposarien perquè tindria un gran poder i tothom s’hauria de rendir davant d’ell.

Precisament perquè Pere creu això, Jesús el renya d’una forma molt dura, com potser no trobem en cap altre lloc de l’evangeli: “Fuig d’aquí Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes”. I llavors fa la gran revelació que deixa astorats als deixebles: Ell ens ve a salvar, no pas amb poder, sinó vivint amb senzillesa, com un home qualsevol i passant dificultats molt serioses.
Però, això sí, amb un gran esperit de fidelitat al Pare, amb una entrega generosa als altres, sense fer-se enrere en cap moment: ni davant la mateixa mort.
Certament, l’estil de Déu és molt diferent del nostre... Però qui en sap més, qui encerta, no som nosaltres, sinó Ell. En som conscients? Ho acceptem?

3- Aquest estil de Jesús, de fidelitat al Pare i d’entrega generosa als altres, és el que hem de saber imitar. Això és el que Ell ens vol dir quan afirma que, si volem seguir-lo, hem de renunciar-nos a nosaltres mateixos i prendre la nostra creu. 
No significa això que hàgim de buscar patir per patir. Això seria absurd. Perquè el nostre distintiu, com a creients, no és patir sinó estimar. Solament es tracta d’estimar. Però això sí, amb una estimació tan ferma que cap dificultat ens faci claudicar.
El que Jesús ens demana és que fonamentem la nostra vida en l’estimació sincera i generosa sense deixar-nos vèncer per l’egoisme.

Aquest és el sentit del renunciar-se un mateix. És a dir, Jesús ens demana que traguem del nostre cor tot allò que és negatiu: egoisme, autosuficiència, desig de venjança, covardia, pessimisme, por …

Però no pas per quedar-nos buits, sinó per poder-nos saturar més plenament de l’amor de Déu. Per tant, no és una renúncia que empobreixi, sinó l’elecció d’una cosa millor. És eliminar traves per poder estimar més plenament.
I no oblidem que l’estimació és la cosa més positiva que existeix perquè és portadora de vida: en mi i en els altres.

Reflexionem-hi

RECONÉIXER EN JESÚS EL CRIST

¿ Qui dieu qui som ?

L'episodi ocupa un lloc central i decisiu en el relat de Marc. Els deixebles duen un temps convivint amb Jesús. Ha arribat el moment en que s'han de pronunciar amb claretat. ¿ A qui segueixen ? ¿Que és el que descobreixen en Jesús? ¿Que captes de sa vida, son missatge i son projecte ?

Des de que s'han unit a ell, viuen demanant-se sobre la seva identitat. El que més els sorprèn és l'autoritat amb la qual parla, la força amb que guareix els malalts i l'amor amb que ofereix el perdó de Déu als pecadors. ¿ Qui és aquest home en el qual senten present i proper a Déu com a Amic de la vida i del perdó ?

Entre la gent que no ha conviscut amb ell corren rumors diferents, però a Jesús l'interessa la posició dels seus: “I vosaltres, ¿ Qui deieu qui som jo ?”. No basta que entre ells hi hagi opinions diferents mès o manco encertades. És fonamental que els que s'han compromès amb la seva causa, reconeguin el misteri que s'amaga dins ell. Si no és així, ¿qui mantindrà viu el seu missatge ? ¿ Què serà del seu projecte del regne de Déu ? ¿ En que acabarà aquell grup que tracta de posar en marxa ?

La qüestió és també vital per als deixebles. Els afecta radicalment. No és possible seguir Jesús de manera inconscient i lleugera. Cal conéixer-lo amb més profunditat. Pere, recollint les experiències que han viscut vora ell fins aleshores, respon en nom de tots: “Tu ets el Messies”.

La confessió de Pere és limitada. Els deixebles no coneixen encara la cruxificció de Jesús en mans dels seus enemics. Ni tan sols sospiten que serà ressuscitat pel Pare com a Fill estimat. No coneixen experiències que els permetin captar tot el que s'amaga en Jesús. Només seguint-lo de prop, ho descobriran amb fe creixent.

Per als cristians és vital reconéixer i confessar cada cop amb més profunditat el misteri de Jesús el Crist. Si ignora a Crist, l'Església viu ignorant-se a ella mateixa. Si no el coneix, no pot conéixer el més essencial i decisiu de sa tasca i missió. Però, per a conéixer i confessar a Jesucrist, no és suficient omplir la boca amb títols cristològics admirables. Cal seguir-lo de prop i col·laborar amb ell dia rera dia. Aquesta és la principal tasca que cal promoure dins els grups i comunitats cristianes.

¿ QUI ÉS PER A NOSALTRES ?

¿Qui deis qui som ?

Segons el relat evangèlic, Jesús feu la pregunta als seus deixebles mentre recorrien els llogarets de Cesarea de Felip, però, després de vint segles, ens segueix interpel·lant a tots els que ens diem cristians: “I vosaltres, ¿qui dieu que som?”.

En realitat, ¿ qui és Jesús per a nosaltres ? La seva persona ens arriba a través de molts segles d'imatges, fòrmules, dogmes, explicacions teològiques i interpretacions culturals que desvelen i, a voltes, velen també el seu misteri.

Per a respondre a la pregunta de Jesús podem acudir al que han dit els Concilis, escoltar el Magisteri de l'Església, llegir les reflexions dels teòlegs o repetir coses que hem sentit d'altres, però, ¿ no s'ens demana una resposta més personal i compromesa ?

De seguida afirmem que “Jesús és Déu”, però, després, no sabem què fer amb la “divinitat”. ¿Estimem a Jesús sobre totes les coses o està nostre cor ocupat per altres déus en els quals cerquem seguretat, benestar o prestigi ? ¿Per a que serveix confessar la “divinitat” de Jesús si, després no significa gran cosa en les nostres vides ?

Diem també que “Jesús és el Senyor”, però, ¿és ell qui dirigeix la nostra vida? Dobleguem el genoll davant el sagrari, però ¿li donem qualque vegada el nostre esser ? ¿De què serveix dir-li tantes vegades “Senyor, Senyor”, si no ens preocupa fer la seva voluntat?

Confessem que “Jesús és le Crist”, és a dir, el Messies enviat per Déu per a salvar l'esser humà, però ¿ què fem per a construir un món més humà seguint les seves petjades? Ens diem “cristians” o “messianistes”, però, ¿què fem per a sembrar llibertat, dignitat i esperança per als últims de la Terra?

Proclamem que “Jesús és la Paraula de Déu encarnada”, és a dir, Déu que ens parla en els gests, paraules i la vida sencera de Jesús. Si és així, ¿ per què dediquem poc temps a llegir, meditar i practicar l'Evangeli? ¿Per què escoltem tants missatges, consignes i magisteris abans que la paraula senzilla i inconfundible de Jesús ?

QUÈ ENS POT APORTAR

¿Qui dieu que som ?

“¿Qui dieu que som? No sé exactament com podem contestar a n'aquesta pregunta de Jesús els cristians d'avui, però, tal volta, podem intuir un poc el que pot ser per a nosaltres en aquests moments, si assolim trobar-nos amb ell amb més profunditat i veritat.

Jesús ens pot ajudar a coneixer-nos millor. El seu evangeli fa pensar i obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l'existència, el seu mode de reaccionar davant el sofriment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana.

Jesús ens pot ensenyar, sobretot, un nou estil de vida. Qui s'apropa a ell no es sent atret per una nova doctrina sinó convidat a viure de manera diferent, més arrelada en la veritat i amb un horitzó més gran, més digne i més esperançat.

Jesús ens pot alliberar de formes poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot introduir dins les nostres vides quelcom tan important com l'alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat del qui viu estimant.

Jesús ens pot redimir d'imatges malaltisses de Déu que rosseguem sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure a Déu com a persona propera i amistosa, font inagotable de vida i tendresa. Deixar-se menar per Jesús és trobar-se amb un Déu diferent, més gran i més humà que les teories.

Per a trobar-nos amb Jesús a nivell autèntic cal però que gosem sortir de la inèrcia i de l'immobilisme, retrobar la llibertat interior, estar disposats a “néixer de nou” i deixar l'observança tranquil·la i avorrida d'una religió.

Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de moltes persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió rutinària o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

José Antonio Pagola

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY

DIUMENGE XXIII

(Power-point)

23º diumenge del Temps ordinari (B)

EVANGELI

Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,31-37

Guarició d'un sord-mut

31 Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32,Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva.34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:

--Efatà ! —que vol dir: «Obre't!»

35A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien:

--Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

Paraula de Déu

CURAR LA SORDESA

La curació d'un sord-mut, a la regió pagana de Sidó és contada per Marc amb una intenció clarament pedagògica. És un malalt especial. No hi sent ni parla. Viu tancat dins ell mateix, sense comunicar-se amb ningú. No se n'adona de que Jesús passi a la vora ell. Són els altres que el porten al Profeta.

L'actuació de Jesús és també especial. No posa les mans damunt ell com li han demanat, sinó que l'agafa a part i el mena a un lloc retirat de la gent. Allà treballa intensament, primer l'oïda i després la llengua. Volt que el malalt senti son contacte guaridor. Sols una trobada profunda amb Jesús podrà sanar-lo d'una sordesa tan forta. Pel que sembla, no és suficient tot aquell esforç. La sordesa es resisteix. Llavors Jesús recorre al Pare, font de tota salvació: mirant al cel, sospira i crida al malalt una sola paraula: “Effetà”, és a dir, “Obre't”. Aquesta és l'única paraula que Jesús pronuncia en tot el relat. No va dirigida a les orelles del sord sinó al seu cor.

Sens dubte, Marc vol que aquesta paraula de Jesús ressoni amb força dins les comunitats cristianes que llegiran el seu relat. Sap que és bo de fer viure sords a la Paraula de Déu. Avui hi ha també cristians que no s'obrin a la Bona Nova de Jesús ni parlen de la seva fe. Comunitats sord-mudes que escolten poc l'Evangeli i el comuniquen de manera deficient.

Tal volta un dels pecats més greus dels cristians d'avui sigui aqueixa sordesa. No ens aturem a escoltar l'Evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per a acollir les seves paraules. Per això, no sabem escoltar amb paciència i compassió a tants que sofreixen sense rebre l'afecte ni l'atenció de ningú.

A voltes es diria que l'Església, nascuda de Jesús per a anunciar sa Bona Nova, fa son propi camí, oblidada sovint de la vida concreta de preocupacions, pors, treballs i esperances de la gent. Si no escoltem les cridades de Jesús, no posarem paraules d'esperança en la vida dels que sofreixen.

Paradoxa dels discursos de l'Església. Es diuen grans veritats, però no toquen el cor de les persones. Això passa en temps de crisi. La societat no espera “doctrina social” dels especialistes, però escolta amb atenció una paraula clarivident, inspirada en l'Evangeli de Jesús quan es dita per una Església sensible al sofriment de les víctimes, i que sap sortir instintivament en la seva defensa invitant a tots a estar prop dels qui més ajuda necessiten per a viure amb dignitat.

Is 35, 4-7a Jm 2, 1-5 Mc 7, 31-37

1- L’Evangeli ens parla d’un sord que a penes sabia parlar. És trist ser sord. Una persona que no hi sent, viu més aïllada encara que un cec. Té molt poca comunicació amb les persones que l’envolten. Està molt desconnectada d’aquells que l’envolten. No sap de què parlen.

A l'Escriptura, la sordesa sempre simbolitza la duresa de cor davant les crides i la gràcia de Déu. Per això convé recordar que hi ha hagut un moment de la nostra vida en què cadascun de nosaltres ha mantingut l’oïda oberta a la crida de Déu. Si no hagués estat així, nosaltres avui no seríem cristians.
Ens podríem preguntar, però, si ens mantenim oberts a les crides que Déu ens va fent o si, amb el temps, ens hem anat tancant. Si fos això darrer, m’aniria empobrint espiritualment. Em quedaria raquític. Seria llàstima perquè significaria que estic anant endarrere en la meva vida. M’estic obrint o m’estic tancant?2- Fixem-nos en una cosa: els miracles, a l’evangeli, sempre tenen un sentit simbòlic que va més enllà de la simple materialitat del fet que es narra. Són “signes”, que demostren que Jesús és el Salvador anunciat pels Profetes.
Amb aquesta curació del sord-mut, se’ns volia indicar que Jesús és Aquell que ve a destapar la nostra oïda interna i fer-nos així capaços d’obrir-nos a la veritat de Déu.

En tenim necessitat d’això. Perquè tots correm el perill de tancar-nos en nosaltres mateixos i d’orientar la nostra vida d’acord amb la nostra pròpia llum, que és molt feble, i d’acord amb els nostres propis criteris que són molt curts, molt egoistes.

Cal, sobretot durant l’eucaristia, que ens esforcem per posar-nos en contacte amb Jesús, perquè obri la nostra oïda interior i faci que la seva veritat ens penetri a fons i transformi els nostres cors.

Ens esforcem per fer-ho?

3- Una altra cosa important que ens diu l’evangeli d’avui, és que aquell home, un cop curat, comença a parlar “perfectament”, perquè entenguem que quan una persona s’obre a la veritat de Jesús, millora de manera radical la seva manera de comunicar-se amb els altres. Les seves paraules ja no seran portadores de tristesa, ni de desunió o de foscor o de rancúnia, sinó portadores d’amistat, de joia, de pau, de llum …

De vegades se sol dir: “Les paraules se les emporta el vent”. Però això no és del tot cert. Les nostres paraules penetren en el cor d’aquells que escolten i, allà dins, són llavor de sentiments. Que poden ser bons o dolents, positius o negatius. És a dir, que poden salvar o poden enfonsar la persona.
Què sembro en el cor d’aquells que m’escolten?

4- Finalment, la curació del sord-mut és també signe d’una altra realitat que ens toca molt de prop: ens fa veure que entre nosaltres hi ha poc diàleg. Almenys diàleg autèntic. Jesús vol, i ell ho fa possible, que les persones siguem capaces de comunicar-nos amb sinceritat i cordialitat.

Cada persona és un misteri que amaga en el seu cor unes riqueses immenses que Déu mateix hi ha posat. Quantes riqueses queden enterrades i es perden per una deficient comunicació entre les persones! Quina pèrdua més gran!
Jesús vol que hi hagi un autèntic diàleg, especialment a nivell familiar: entre marit i muller i entre pares i fills. Perquè la comunicació sincera i amable enriqueix, acosta les persones i fomenta la unió i l’estimació. I això és fer realitat entre nosaltres la salvació de Jesús.

Si tenim poca comunicació, és potser perquè ens manca el diàleg essencial: el que hi ha d’haver entre Déu i nosaltres. És a dir, perquè preguem poc. I, sense pregària, la nostra comunicació és pobra. No enriqueix els altres perquè estem buits per dins. I, fins i tot, pot arribar a fer mal.

5- L’evangeli acaba amb aquelles paraules tan significatives que deia la gent parlant de Jesús:”Tot ho ha fet bé”. Tant debò que, en arribar al terme de la nostra vida, se’ns pogués fer a tots nosaltres aquest elogi: “Tot ho ha fet bé”.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de fer bé les mil petites coses de cada dia. “Fer bé”, vol dir fer-les amb amor: fer-les perquè volem ajudar els altres, perquè volem ser un nou Jesús, enmig del nostre món.
Som conscients que si ens obrim a Déu, també ens obrirem als altres, i tot ho farem bé?

Reflexionem-hi.

GUARIR NOSTRA SORDESA

A l'instant, se li obriren les orelles.

Els profetes d'Israel usaven sovint la “sordesa” com una metàfora provocativa per a parlar de l'entossudiment i la resistència del poble al seu Déu. Israel “té orelles però no sent” el que Déu li diu. Per això, un profeta crida a tots a la conversió amb aquestes paraules: “Sords, escolteu i oïu”.

Dins aquest marc, les curacions de sords, contades pels evangelistes poden ser llegides com a “relats de conversió” que ens conviden a deixar-nos guarir per Jesús de sordeses i resistències que inpedeixen escoltar la seva crida a seguir-lo. En concret, Marc ofereix en el seu relat matisos suggerents ferm per a treballar aquesta conversió dins les comunitats cristianes.

El sord viu aliè als altres. No és conscient del seu estat. No fa res per apropar-se al qui el pot guarir. Per sort per a ell, uns amics s'interessen per ell i el duen a Jesús. Així ha de ser la comunitat cristiana: un grup de germans i germanes que s'ajuden mutuament per a viure en torn de Jesús i deixar-se sanar per ell.

La curació de la sordesa no és fàcil. Jesús pren a part el malalt, es retira i es concentra en ell. És necessari recolliment i relació personal. Cal dins els nostres grups cristians un clima que permeti el contacte més íntim i vital dels creients amb Jesús. La fe neix i creix en aquesta relació amb ell.

Jesús treballa intensament les orelles i la llengua del malalts, però no basta. És necessari que el sord col·labori. Per això, Jesús, després d'aixecar els ulls al cel, cercant que el Pare s'unesqui al treball guaridor, li crida al malalt la primera paraula que ha d'escoltar el que viu sord a Jesús i a l'Evangeli: “Obre't”.

Urgent és que els cristians escoltem també avui la crida de Jesús. Els temps per a la seva Església no són fàcils. S'ens demana actuar amb lucidesa i responsabilitat. Seria trist viure avui sords a la seva crida, no sentir les seves paraules de vida, viure tancats dins nostra sordera. La força guaridora de Jesús ens pot curar.

CONTRA L'AÏLLAMENT

Obre't.

Hi ha moltes classes de soledat. Uns viuen forçosament tots sols. Altres cerquen la soledat perquè desitgen “independència”, no volen estar “fermats” per res ni per ningú. Altres es senten marginats, no tenen a qui confiar sa vida, ningú espera res d'ells. Uns viuen en companyia de moltes persones, però es senten tots sols i incompresos. Altres viuen aficats en mil activitats, sense temps per a experimentar la soledat en que es troben.

Però la soledat més profunda es dóna quan manca la comunicació. Quan la persona no encerta a comunicar-se, quan a una família no els uneix quasi res, quan les persones només es parlen superficialment, quan l'individu s'aïlla i rebutja tot encontre vertader amb els altres.

La manca de comunicació pot ser deguda a moltes causes. Però hi ha una actitud que impedeix d'arrel tota comunicació perquè enfonsa la persona dins l'aïllament. És la por a confiar en els altres, el retraïment, la fuita, el fer-se enfora a poc a poc dels altres per a tancar-se dins un mateix.

Aquest retraïment impedeix créixer. La persona “es decanta” de la vida. Viu com “encongida”. No participa en la vida perquè es nega a la comunicació. El seu esser roman congelat, sense expansionar-se, sense desenvolupar les seves possibilitats.

La persona retreta no pot aprofundir en la vida, no pot assaborir-la. No coneix el goig de l'encontre, de la comunicació, de fruir compartit. Intenta “fer la seva vida”, una vida que no és seva ni és vida.

La persona, com més fomenta la soledat, més “s'aïlla” a nivells més profunds i s'incapacita interiorment per a tot encontre. A un punt no encerta a comunicar-se amb ell mateix ni amb Déu. No té accés al seu món interior, no cerca la vertadera identitat personal ni sap obrir-se confiadament a l'amor de Déu. La seva vida s'omple de fantasmes i problemes irreals.

La fe sempre és cridada a la comunicació i l'obertura. El retraïment i la incomunicació impedeixen el creixement. Significativa és la insistència dels evangelis en destacar l'activitat guaridora de Jesús que feia: “sentir els sords i parlar els muts”, i obria a les persones la comunicació i la confiança en Déu i l'amor fratern.

Primera passa per a revifar la vida i desvetllar la fe: obrir-se amb més confiança a Déu i als altres. Escoltar interiorment les paraules de Jesús al sord-mut: “Effeta”, és a dir, “Obre't”

José Antonio Pagola

UN SOL A MEDIANOCHE

(Escrit  de  MAGDALENA  BENNÀSSER)