DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY

        HOMILIA  EN  LA  FESTA  DE  LA  MARE  DE  DÉU  DELS  DOLORS

            Trepitjam terra sagrada. Aquest punt més alt de la nostra ciutat. Aquest extrem sud d’una petita serra que domina les terres fèrtils de l’actual Baix des Cos i els horts, com demostren les restes arqueològiques d’origen islàmic, és un lloc dedicat a Déu des de fa mil anys. Qui sap, si gratàssim, si no trobaríem una mesquita superposada a una basílica cristiana com les de Son Peretó o Sa Carrotja? Qui sap si no són 1.500 els anys que fa que els homes i les dones pugen aquí a cercar Déu.

Estam en un santuari perquè és un lloc d’unió amb Déu. Quanta humanitat s’ha encomanat aquí a Déu! Quants d’anhels, quants de projectes, quantes necessitats, quantes alegries, quants de dolors han duit aquí els manacorins de tants de segles per encomanar-los a la divinitat. I quantes gràcies de força, de llum, de consol ... han davallat del cel cap a totes aquelles persones. Quilograms d’exvots en altra temps, metres quadrats de fotografies avui en dia en donen testimoni. Però aquestes manifestacions no són més que un testimoni d’un fet espiritual invisible: tanta humanitat pujant i tanta gràcia baixant, com les gotes d’aigua fan a la nostra pedra calcària, han obert una encletxa que facilita el contacte entre la terra i el cel. Això volgué manifestar l’atrevit, i un poc temerari, rector Rubí aixecant la torre del nostre campanar que identifica i fa únic i reconeixible l’sky line, el perfil, de la nostra ciutat.

Aquest santuari, després de tots els vaivens de la història, ha acabat en aquesta gran església de la que encara no he tengut temps de recórrer els racons. Si l’observam, veim com els detalls ornamentals ja han tornat vells. Molts no tenen ni 100 anys. Però el projecte era molt gran i les entrades econòmiques sempre limitades. Això va provocar que no es poguessin fer aquests elements amb materials nobles. I, aviat, un darrera l’altre, van acabant la seva vida útil. Ja hem hagut de substituir el pinacle del campanar, ara l’arrambador de l’escala, i ja ho veureu: “suma y sigue”. És imatge de l’Església com a comunitat humana, a Manacor i al món, al manco a Europa Occidental. Basta mirar-nos. Tornam vells, molts dequeim en salut. Una de les tasques fonamentals que haurem de fer és endevinar com, encara que sigui en menor número, incorporam noves persones a la nostra comunitat cristiana per tenir substitució a les peces velles que anam caiguent.

Els detalls ornamentals van caiguent. Però si mirau les voltes, els murs, fins i tot la façana tan qüestionada, veureu que no hi ha cap crui. La pedra forta sobre la que es fonamenta l’església gran i l’estructura de marès que hi ha davall les floritures de pasta i fil de ferro rovellat se mantenen fermes. El nostre fonament és Jesucrist, en concret la seva Paraula i els sagraments que ens ha deixat. Això ens ha de dur a canviar tot el que sigui accessori però hem de saber que no es pot prescindir d’allò que no es veu, o al manco no és vistós, però que és lo que ho aguanta tot. Mai s’hagués inventat el cafè descafeïnat ni la cervesa sense alcohol. Poc durarien les dues coses en la història si no fos perquè existeix l’original. No ens podem descafeïnar. L’Església no és una ONG. Som una religió. Som una manera de veure i viure la vida lligada a la divinitat. Jesús no és sols un mestre, és Déu fet home. No ens convertiguem en el que el poble vol. Hem de ser lo que Déu vol. No ens descafeïnem. Duraríem lo que han durat els elements ornamentals del rector Rubí.

Un altre tret evident d’aquest temple que avui fa festa, és la seva presència. La seva mole és imponent al lloc més alt i al centre de la nostra ciutat. Això ens ha de recordar una de les missions fonamentals de l’Església humana: som aquí per fer present Jesús enmig dels nostres conciutadans. Tenim l’obligació de fer notori que aquest món no s’acaba en ell mateix, i que Déu ens ha parlat. Que, fins i tot, la seva Paraula s’ha fet home en Jesucrist.

I la peça més visíble: el campanar. Una ciutat centrada per una fletxa que senyala cap al cel. Lluitar perquè el món, en concret Manacor, sigui cada vegada millor. Proposar un camí perquè les persones siguem cada vegada més dignes de la paraula humà i fill de Déu, són dues de les missions més importants que tenim com a comunitat cristiana. Avui en dia, tal com ens ensenya el concili Vaticà II, ho hem de fer enmig d’una societat plural. Enmig i junt amb altres manacorins que lluiten des de les entitats socials i polítiques per millorar el món. Enmig i junt amb altres manacorins que intenten ser més persones usant el camí d’altres religions. Enmig i junt amb altres manacorins que cerquen la perfecció d’un aspecte de la humanitat en la ciència, la literatura, el teatre, l’esport ....

I el darrer tret d’aquesta església que avui fa festa és que és una obra inacabada. La nostra Església és una obra que encara és va fent. És un bon dia per demanar a Déu que ens doni llum per endevinar el camí per construir l’Església que ell vol i que ell envia en missió a aquesta ciutat del llevant de Mallorca.

Sé cert que més de dos pensen que no he parlat de la Mare de Déu. Però és que aquesta Església, al manco aquesta ubicació, és molt més antiga i més constant enmig nostre que l’advocació que li dóna nom. Fins i tot va néixer primer la parròquia que la festa de la Mare de Déu dels Dolors que avui celebram. Abans que es creàs aquesta festa dia 15 de setembre, aquí ja hi havia la parròquia de Santa Maria de Manacor. Més endavant, la força que agafà la devoció al Sant Crist va marcar la Mare de Déu que l’acompanya. I el fet d’estar devora Jesús crucificat, caracteritzà aquella Santa Maria de Manacor com a la Mare de Déu dels Dolors.

Continuem celebrant l’Eucaristia. Encomanem a Déu, per la intercessió de Maria, la nostra comunitat cristiana. I sobretot demanem a la Mare de Déu, que tal com va acompanyar el patiment del seu fill, acompanyi en els seus dolors a tantes persones que pateixen a Manacor.

Que així sigui.

PARRÒQUIA DELS DOLORS

"Jesús ens pot ensenyar, sobretot, un estil nou de vida"

Qui dieu vosaltres que sóc jo? Pregunta Jesús als deixebles.

No sé exactament com podem contestar a aquesta pregunta de Jesús els cristians d’avui.

A què ens pot ajudar Jesús?

A conèixer-nos millor. Perquè el seu evangeli fa pensar i ens obliga a plantejar-nos els interrogants més importants i decisius de la vida.

La seva manera de sentir i de viure l’existència.

La seva manera de reaccionar davant del sofriment humà.

La seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida.- és el millor que ha donat a la història humana.

Jesús ens pot ensenyar, sobretot, un estil nou de vida.

Qui s’apropa a Ell no se sent atret per una nova doctrina sinó convidat a viure d’una manera diferent

-viure més arrelat en la veritat

-viure amb un horitzó més gran, més digne, més esperançat.

Jesús ens pot alliberar també de formes poc sanes de viure la religió

-fanatismes cecs i agressius

-desviacions legalistes

-pors i egoismes.

I pot introduir en la nostra existència

-l’alegria de viure

-la mirada compassiva envers els que pateixen

-la creativitat del que viu estimant.

Jesús ens pot redimir d’imatges de Déu malaltisses que s’arrosseguen des de lluny.

Ens pot ensenyar a viure Déu com una Presència propera i amistosa, font inesgotable de vida i de tendresa.

Deixar-se conduir per Jesús és trobar-se amb un Déu diferent, més gran i més humà que totes les nostres teories juntes.

Ara bé: Per a trobar-lo a un nivell més autèntic hem de rompre amb la nostra inèrcia, amb el nostre immobilisme

-hem de recuperar la llibertat interior

-hem d’estar disposats a néixer de bell nou, deixant la religió

rutinària

avorrida

repetitiva

buida de continguts.

Jesús pot ser el guaridor i llibertador de molts que viuen atrapats per la indiferència

-distrets per la vida moderna

-paralitzats per una religió rutinària

-o seduïts pel benestar material, però

sense nord

sense sud

sense veritat

i sense vida.

Jesús és el nord veritable.

Jesús és la veritat que no enganya.

Jesús és la vida eterna.

Jesús és la Salvació plena i eterna.

Ho creiem nosaltres, això?

Ho fem vida de la nostra vida?

Josep Llunell

.DIUMENGE VINT I QUATRE
(Power-point)

24º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Vós sou el Messies... El Fill de l'home que ha de patir molt.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 8,27-35

Pere reconeix Jesús com a Messies

(Mt 16,13-20;Lc 9,18-21)

27 Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

--Qui diu la gent que sóc jo?

28Ells li respongueren:

--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.

29Llavors els preguntà:

--I vosaltres, qui dieu que sóc?

Pere li respon:

--Tu ets el Messies.

30Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

Jesús anuncia la seva mort i resurrecció

(Mt 16,21-28;Lc 9,22-27)

31Llavors començà a instruir-los dient:

--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.

32I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo33Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:

--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.

34Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.35Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà.

Paraula de Déu.

PRENDRE SERIOSAMENT A JESÚS

L'episodi de Cesarea de Felip té un lloc central dins l'evangeli de Marc. Després d'un temps de conviure amb ell, Jesús fa una pregunta decisiva als deixebles: “¿Qui dieu qui som?”. En nom de tots, Pere respons sense dubtar: “Vós sou el Messies”. A la fi sembla que tot està clar. Jesús és el Messies enviat per Déu, i els deixebles el segueixen per a col·laborar amb ell.

Però Jesús sap que no és així. Encara han d'aprendre una cosa molt important. És bo de fer confessar Jesús amb paraules, però encara no saben el que significa seguir-lo de prop compartint son projecte i son destí. Marc diu que Jesús “començà a instruir-los” dient que havia de patir molt. No és una ensenyança més, sinó quelcom fonamental que els deixebles hauran d'assimilar a poc a poc.

Des del començament els parla “ben clarament”. No vol amagar res. Han de saber que el sofriment l'acompanyarà sempre dins la tasca d'obrir camins al regne de Déu. Acabarà condemnat pel dirigents religiosos i morirà executat de manera violenta. Solament quan ressusciti es veurà que Déu era amb ell.

Pere es rebel.la davant el que sent. Sa reacció és increïble. Agafa Jesús a part per a “increpar-lo”. Havia estat el primer en cinfessar-lo com a Messies. Ara és el primer en rebutjar-lo. Vol fer veure a Jesús que el que diu és absurd. No està disposat a que segueixi el seu camí. Jesús ha de canviar aqueixa manera de pensar.

Jesús reacciona amb duresa insòlita. De cop veu en Pere els trets de Satanàs, el temptador del desert que cerca decantar les persones de la voluntat de Déu. Es gira als deixebles i “reprèn” literalment Pere amb aqueixes paraules: “Fuig de mi, Satanàs”: torna a posar-te al lloc de deixeble. No em temptis. ”No penses com Déu, sinó com els homes”.

Després crida la gent i els deixebles per a que escoltin bé les seves paraules. Les repetirà altres vegades. Mai les han d'oblidar. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per a mi i per l'Evangeli , la salvarà”.

Seguir a Jesús no és obligatori. És una decisió lliure de cada un. Però hem d'agafarJesús en sèrio. Confessions fàcils no basten. Si el volem seguir amb la seva tasca de fer un món més humà, més digne i feliç, hem d'estar disposats a dues coses. Primer, renunciar a projectes i propòsits que s'oposen al regne de Déu. Segon, acceptar els sofriments que enjs puguin arribar per seguir a Jesús i identificar-nos amb la seva causa.

José Antonio Pagola

Is 50, 5-9a Jm 2, 14-18 Mc 8, 27-35

1- A l’evangeli d’avui hem vist com Jesús s’interessa per saber què pensa d'Ell la gent. Queda clar que els seus contemporanis el tenen per un gran personatge.Però Jesús vol anar a fons i fa una pregunta molt més directa als seus deixebles. Una pregunta que avui ens fa també a cadascun dels qui som aquí: "I vosaltres, qui dieu que sóc jo?".

Ser cristià és, fonamentalment, creure i estar en íntima comunicació amb una persona: amb Jesús. Qui és, per a mi, Jesús? Me l’he fet mai, seriosament, aquesta pregunta? Per què?

Aquells de vosaltres que us hàgiu fet aquesta pregunta altres vegades, si mireu enrere en la vostra vida, us adonareu d’una cosa: que la resposta que heu donat, cada cop ha estat diferent.

I és natural que sigui així: mai no podrem donar una resposta definitiva a aquesta pregunta. Perquè la riquesa de la persona de Jesús és inexhaurible.
A Jesús l’anem descobrint progressivament. L’anem descobrint a mesura que ens esforcem per ser-li fidels, a mesura que fem l’esforç de comprometre la nostra vida, estimant com Ell ens ha estimat.

Si seguim aquest camí de fidelitat, anirem sentint cada dia d’una manera més clara, que Jesús és Aquell que dóna sentit a la nostra vida. Aquell que fa que jo no camini a les fosques, ni amb el cor encongit, ni tancat en les meves mesquineses.
Perquè Jesús és Aquell que obre nous horitzons a la meva vida fent-me descobrir que la donació generosa als altres és l’únic camí que porta joia i esperança. L’únic.

Preguntem-nos avui molt sincerament qui és per a mi Jesús i quina influència té en mi. Seria molt diferent la meva vida si jo no cregués en Jesús? Per què?

2- L’evangeli d’avui ens diu també que Pere va donar la seva pròpia resposta: "Vos sou el Messies". Es a dir, aquell que els profetes anunciaven com el qui havia de venir a salvar el món.

Nosaltres també creiem això: sabem que tenir fe és un tresor. I també sabem que aquest do no és fruit del nostre esforç: sinó gràcia de Déu. Per què jo tinc fe i d’altres, potser millors que jo, no en tenen? No ho sabem, és un misteri.
Sabem valorar la importància de creure? En donem gràcies a Déu? Que ens seria de diferent la meva vida si jo no tingués fe...!

Però fixem-nos en una cosa. La resposta de Pere va ser exacta: "Vós sou el Messies". És cert. Però es va equivocar del tot respecte a la manera com Crist ens salvaria.

Pere s’imaginava que Jesús seria un "triomfador", en sentit humà: que les seves doctrines s’imposarien perquè tindria un gran poder i tothom s’hauria de rendir davant d’ell.

Precisament perquè Pere creu això, Jesús el renya d’una forma molt dura, com potser no trobem en cap altre lloc de l’evangeli: “Fuig d’aquí Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes”. I llavors fa la gran revelació que deixa astorats als deixebles: Ell ens ve a salvar, no pas amb poder, sinó vivint amb senzillesa, com un home qualsevol i passant dificultats molt serioses.
Però, això sí, amb un gran esperit de fidelitat al Pare, amb una entrega generosa als altres, sense fer-se enrere en cap moment: ni davant la mateixa mort.
Certament, l’estil de Déu és molt diferent del nostre... Però qui en sap més, qui encerta, no som nosaltres, sinó Ell. En som conscients? Ho acceptem?

3- Aquest estil de Jesús, de fidelitat al Pare i d’entrega generosa als altres, és el que hem de saber imitar. Això és el que Ell ens vol dir quan afirma que, si volem seguir-lo, hem de renunciar-nos a nosaltres mateixos i prendre la nostra creu. 
No significa això que hàgim de buscar patir per patir. Això seria absurd. Perquè el nostre distintiu, com a creients, no és patir sinó estimar. Solament es tracta d’estimar. Però això sí, amb una estimació tan ferma que cap dificultat ens faci claudicar.
El que Jesús ens demana és que fonamentem la nostra vida en l’estimació sincera i generosa sense deixar-nos vèncer per l’egoisme.

Aquest és el sentit del renunciar-se un mateix. És a dir, Jesús ens demana que traguem del nostre cor tot allò que és negatiu: egoisme, autosuficiència, desig de venjança, covardia, pessimisme, por …

Però no pas per quedar-nos buits, sinó per poder-nos saturar més plenament de l’amor de Déu. Per tant, no és una renúncia que empobreixi, sinó l’elecció d’una cosa millor. És eliminar traves per poder estimar més plenament.
I no oblidem que l’estimació és la cosa més positiva que existeix perquè és portadora de vida: en mi i en els altres.

Reflexionem-hi

RECONÉIXER EN JESÚS EL CRIST

¿ Qui dieu qui som ?

L'episodi ocupa un lloc central i decisiu en el relat de Marc. Els deixebles duen un temps convivint amb Jesús. Ha arribat el moment en que s'han de pronunciar amb claretat. ¿ A qui segueixen ? ¿Que és el que descobreixen en Jesús? ¿Que captes de sa vida, son missatge i son projecte ?

Des de que s'han unit a ell, viuen demanant-se sobre la seva identitat. El que més els sorprèn és l'autoritat amb la qual parla, la força amb que guareix els malalts i l'amor amb que ofereix el perdó de Déu als pecadors. ¿ Qui és aquest home en el qual senten present i proper a Déu com a Amic de la vida i del perdó ?

Entre la gent que no ha conviscut amb ell corren rumors diferents, però a Jesús l'interessa la posició dels seus: “I vosaltres, ¿ Qui deieu qui som jo ?”. No basta que entre ells hi hagi opinions diferents mès o manco encertades. És fonamental que els que s'han compromès amb la seva causa, reconeguin el misteri que s'amaga dins ell. Si no és així, ¿qui mantindrà viu el seu missatge ? ¿ Què serà del seu projecte del regne de Déu ? ¿ En que acabarà aquell grup que tracta de posar en marxa ?

La qüestió és també vital per als deixebles. Els afecta radicalment. No és possible seguir Jesús de manera inconscient i lleugera. Cal conéixer-lo amb més profunditat. Pere, recollint les experiències que han viscut vora ell fins aleshores, respon en nom de tots: “Tu ets el Messies”.

La confessió de Pere és limitada. Els deixebles no coneixen encara la cruxificció de Jesús en mans dels seus enemics. Ni tan sols sospiten que serà ressuscitat pel Pare com a Fill estimat. No coneixen experiències que els permetin captar tot el que s'amaga en Jesús. Només seguint-lo de prop, ho descobriran amb fe creixent.

Per als cristians és vital reconéixer i confessar cada cop amb més profunditat el misteri de Jesús el Crist. Si ignora a Crist, l'Església viu ignorant-se a ella mateixa. Si no el coneix, no pot conéixer el més essencial i decisiu de sa tasca i missió. Però, per a conéixer i confessar a Jesucrist, no és suficient omplir la boca amb títols cristològics admirables. Cal seguir-lo de prop i col·laborar amb ell dia rera dia. Aquesta és la principal tasca que cal promoure dins els grups i comunitats cristianes.

¿ QUI ÉS PER A NOSALTRES ?

¿Qui deis qui som ?

Segons el relat evangèlic, Jesús feu la pregunta als seus deixebles mentre recorrien els llogarets de Cesarea de Felip, però, després de vint segles, ens segueix interpel·lant a tots els que ens diem cristians: “I vosaltres, ¿qui dieu que som?”.

En realitat, ¿ qui és Jesús per a nosaltres ? La seva persona ens arriba a través de molts segles d'imatges, fòrmules, dogmes, explicacions teològiques i interpretacions culturals que desvelen i, a voltes, velen també el seu misteri.

Per a respondre a la pregunta de Jesús podem acudir al que han dit els Concilis, escoltar el Magisteri de l'Església, llegir les reflexions dels teòlegs o repetir coses que hem sentit d'altres, però, ¿ no s'ens demana una resposta més personal i compromesa ?

De seguida afirmem que “Jesús és Déu”, però, després, no sabem què fer amb la “divinitat”. ¿Estimem a Jesús sobre totes les coses o està nostre cor ocupat per altres déus en els quals cerquem seguretat, benestar o prestigi ? ¿Per a que serveix confessar la “divinitat” de Jesús si, després no significa gran cosa en les nostres vides ?

Diem també que “Jesús és el Senyor”, però, ¿és ell qui dirigeix la nostra vida? Dobleguem el genoll davant el sagrari, però ¿li donem qualque vegada el nostre esser ? ¿De què serveix dir-li tantes vegades “Senyor, Senyor”, si no ens preocupa fer la seva voluntat?

Confessem que “Jesús és le Crist”, és a dir, el Messies enviat per Déu per a salvar l'esser humà, però ¿ què fem per a construir un món més humà seguint les seves petjades? Ens diem “cristians” o “messianistes”, però, ¿què fem per a sembrar llibertat, dignitat i esperança per als últims de la Terra?

Proclamem que “Jesús és la Paraula de Déu encarnada”, és a dir, Déu que ens parla en els gests, paraules i la vida sencera de Jesús. Si és així, ¿ per què dediquem poc temps a llegir, meditar i practicar l'Evangeli? ¿Per què escoltem tants missatges, consignes i magisteris abans que la paraula senzilla i inconfundible de Jesús ?

QUÈ ENS POT APORTAR

¿Qui dieu que som ?

“¿Qui dieu que som? No sé exactament com podem contestar a n'aquesta pregunta de Jesús els cristians d'avui, però, tal volta, podem intuir un poc el que pot ser per a nosaltres en aquests moments, si assolim trobar-nos amb ell amb més profunditat i veritat.

Jesús ens pot ajudar a coneixer-nos millor. El seu evangeli fa pensar i obliga a plantejar-nos les preguntes més importants i decisives de la vida. La seva manera de sentir i viure l'existència, el seu mode de reaccionar davant el sofriment humà, la seva confiança indestructible en un Déu amic de la vida és el millor que ha donat la història humana.

Jesús ens pot ensenyar, sobretot, un nou estil de vida. Qui s'apropa a ell no es sent atret per una nova doctrina sinó convidat a viure de manera diferent, més arrelada en la veritat i amb un horitzó més gran, més digne i més esperançat.

Jesús ens pot alliberar de formes poc sanes de viure la religió: fanatismes cecs, desviacions legalistes, pors egoistes. Pot introduir dins les nostres vides quelcom tan important com l'alegria de viure, la mirada compassiva cap a les persones, la creativitat del qui viu estimant.

Jesús ens pot redimir d'imatges malaltisses de Déu que rosseguem sense mesurar els efectes nocius que tenen en nosaltres. Ens pot ensenyar a viure a Déu com a persona propera i amistosa, font inagotable de vida i tendresa. Deixar-se menar per Jesús és trobar-se amb un Déu diferent, més gran i més humà que les teories.

Per a trobar-nos amb Jesús a nivell autèntic cal però que gosem sortir de la inèrcia i de l'immobilisme, retrobar la llibertat interior, estar disposats a “néixer de nou” i deixar l'observança tranquil·la i avorrida d'una religió.

Sé que Jesús pot ser el guaridor i alliberador de moltes persones que viuen agafades per la indiferència, distretes per la vida moderna, paralitzades per una religió rutinària o seduïdes pel benestar material, però sense camí, sense veritat i sense vida.

José Antonio Pagola