DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY

DIUMENGE XXIII

(Power-point)

23º diumenge del Temps ordinari (B)

EVANGELI

Fa que hi sentin els sords i que els muts parlin

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 7,31-37

Guarició d'un sord-mut

31 Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. 32,Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. 33 Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva.34 Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:

--Efatà ! —que vol dir: «Obre't!»

35A l'instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. 36 Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. 37 Estaven completament admirats i deien:

--Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

Paraula de Déu

CURAR LA SORDESA

La curació d'un sord-mut, a la regió pagana de Sidó és contada per Marc amb una intenció clarament pedagògica. És un malalt especial. No hi sent ni parla. Viu tancat dins ell mateix, sense comunicar-se amb ningú. No se n'adona de que Jesús passi a la vora ell. Són els altres que el porten al Profeta.

L'actuació de Jesús és també especial. No posa les mans damunt ell com li han demanat, sinó que l'agafa a part i el mena a un lloc retirat de la gent. Allà treballa intensament, primer l'oïda i després la llengua. Volt que el malalt senti son contacte guaridor. Sols una trobada profunda amb Jesús podrà sanar-lo d'una sordesa tan forta. Pel que sembla, no és suficient tot aquell esforç. La sordesa es resisteix. Llavors Jesús recorre al Pare, font de tota salvació: mirant al cel, sospira i crida al malalt una sola paraula: “Effetà”, és a dir, “Obre't”. Aquesta és l'única paraula que Jesús pronuncia en tot el relat. No va dirigida a les orelles del sord sinó al seu cor.

Sens dubte, Marc vol que aquesta paraula de Jesús ressoni amb força dins les comunitats cristianes que llegiran el seu relat. Sap que és bo de fer viure sords a la Paraula de Déu. Avui hi ha també cristians que no s'obrin a la Bona Nova de Jesús ni parlen de la seva fe. Comunitats sord-mudes que escolten poc l'Evangeli i el comuniquen de manera deficient.

Tal volta un dels pecats més greus dels cristians d'avui sigui aqueixa sordesa. No ens aturem a escoltar l'Evangeli de Jesús. No vivim amb el cor obert per a acollir les seves paraules. Per això, no sabem escoltar amb paciència i compassió a tants que sofreixen sense rebre l'afecte ni l'atenció de ningú.

A voltes es diria que l'Església, nascuda de Jesús per a anunciar sa Bona Nova, fa son propi camí, oblidada sovint de la vida concreta de preocupacions, pors, treballs i esperances de la gent. Si no escoltem les cridades de Jesús, no posarem paraules d'esperança en la vida dels que sofreixen.

Paradoxa dels discursos de l'Església. Es diuen grans veritats, però no toquen el cor de les persones. Això passa en temps de crisi. La societat no espera “doctrina social” dels especialistes, però escolta amb atenció una paraula clarivident, inspirada en l'Evangeli de Jesús quan es dita per una Església sensible al sofriment de les víctimes, i que sap sortir instintivament en la seva defensa invitant a tots a estar prop dels qui més ajuda necessiten per a viure amb dignitat.

Is 35, 4-7a Jm 2, 1-5 Mc 7, 31-37

1- L’Evangeli ens parla d’un sord que a penes sabia parlar. És trist ser sord. Una persona que no hi sent, viu més aïllada encara que un cec. Té molt poca comunicació amb les persones que l’envolten. Està molt desconnectada d’aquells que l’envolten. No sap de què parlen.

A l'Escriptura, la sordesa sempre simbolitza la duresa de cor davant les crides i la gràcia de Déu. Per això convé recordar que hi ha hagut un moment de la nostra vida en què cadascun de nosaltres ha mantingut l’oïda oberta a la crida de Déu. Si no hagués estat així, nosaltres avui no seríem cristians.
Ens podríem preguntar, però, si ens mantenim oberts a les crides que Déu ens va fent o si, amb el temps, ens hem anat tancant. Si fos això darrer, m’aniria empobrint espiritualment. Em quedaria raquític. Seria llàstima perquè significaria que estic anant endarrere en la meva vida. M’estic obrint o m’estic tancant?2- Fixem-nos en una cosa: els miracles, a l’evangeli, sempre tenen un sentit simbòlic que va més enllà de la simple materialitat del fet que es narra. Són “signes”, que demostren que Jesús és el Salvador anunciat pels Profetes.
Amb aquesta curació del sord-mut, se’ns volia indicar que Jesús és Aquell que ve a destapar la nostra oïda interna i fer-nos així capaços d’obrir-nos a la veritat de Déu.

En tenim necessitat d’això. Perquè tots correm el perill de tancar-nos en nosaltres mateixos i d’orientar la nostra vida d’acord amb la nostra pròpia llum, que és molt feble, i d’acord amb els nostres propis criteris que són molt curts, molt egoistes.

Cal, sobretot durant l’eucaristia, que ens esforcem per posar-nos en contacte amb Jesús, perquè obri la nostra oïda interior i faci que la seva veritat ens penetri a fons i transformi els nostres cors.

Ens esforcem per fer-ho?

3- Una altra cosa important que ens diu l’evangeli d’avui, és que aquell home, un cop curat, comença a parlar “perfectament”, perquè entenguem que quan una persona s’obre a la veritat de Jesús, millora de manera radical la seva manera de comunicar-se amb els altres. Les seves paraules ja no seran portadores de tristesa, ni de desunió o de foscor o de rancúnia, sinó portadores d’amistat, de joia, de pau, de llum …

De vegades se sol dir: “Les paraules se les emporta el vent”. Però això no és del tot cert. Les nostres paraules penetren en el cor d’aquells que escolten i, allà dins, són llavor de sentiments. Que poden ser bons o dolents, positius o negatius. És a dir, que poden salvar o poden enfonsar la persona.
Què sembro en el cor d’aquells que m’escolten?

4- Finalment, la curació del sord-mut és també signe d’una altra realitat que ens toca molt de prop: ens fa veure que entre nosaltres hi ha poc diàleg. Almenys diàleg autèntic. Jesús vol, i ell ho fa possible, que les persones siguem capaces de comunicar-nos amb sinceritat i cordialitat.

Cada persona és un misteri que amaga en el seu cor unes riqueses immenses que Déu mateix hi ha posat. Quantes riqueses queden enterrades i es perden per una deficient comunicació entre les persones! Quina pèrdua més gran!
Jesús vol que hi hagi un autèntic diàleg, especialment a nivell familiar: entre marit i muller i entre pares i fills. Perquè la comunicació sincera i amable enriqueix, acosta les persones i fomenta la unió i l’estimació. I això és fer realitat entre nosaltres la salvació de Jesús.

Si tenim poca comunicació, és potser perquè ens manca el diàleg essencial: el que hi ha d’haver entre Déu i nosaltres. És a dir, perquè preguem poc. I, sense pregària, la nostra comunicació és pobra. No enriqueix els altres perquè estem buits per dins. I, fins i tot, pot arribar a fer mal.

5- L’evangeli acaba amb aquelles paraules tan significatives que deia la gent parlant de Jesús:”Tot ho ha fet bé”. Tant debò que, en arribar al terme de la nostra vida, se’ns pogués fer a tots nosaltres aquest elogi: “Tot ho ha fet bé”.
No es tracta pas de fer coses extraordinàries, sinó de fer bé les mil petites coses de cada dia. “Fer bé”, vol dir fer-les amb amor: fer-les perquè volem ajudar els altres, perquè volem ser un nou Jesús, enmig del nostre món.
Som conscients que si ens obrim a Déu, també ens obrirem als altres, i tot ho farem bé?

Reflexionem-hi.

GUARIR NOSTRA SORDESA

A l'instant, se li obriren les orelles.

Els profetes d'Israel usaven sovint la “sordesa” com una metàfora provocativa per a parlar de l'entossudiment i la resistència del poble al seu Déu. Israel “té orelles però no sent” el que Déu li diu. Per això, un profeta crida a tots a la conversió amb aquestes paraules: “Sords, escolteu i oïu”.

Dins aquest marc, les curacions de sords, contades pels evangelistes poden ser llegides com a “relats de conversió” que ens conviden a deixar-nos guarir per Jesús de sordeses i resistències que inpedeixen escoltar la seva crida a seguir-lo. En concret, Marc ofereix en el seu relat matisos suggerents ferm per a treballar aquesta conversió dins les comunitats cristianes.

El sord viu aliè als altres. No és conscient del seu estat. No fa res per apropar-se al qui el pot guarir. Per sort per a ell, uns amics s'interessen per ell i el duen a Jesús. Així ha de ser la comunitat cristiana: un grup de germans i germanes que s'ajuden mutuament per a viure en torn de Jesús i deixar-se sanar per ell.

La curació de la sordesa no és fàcil. Jesús pren a part el malalt, es retira i es concentra en ell. És necessari recolliment i relació personal. Cal dins els nostres grups cristians un clima que permeti el contacte més íntim i vital dels creients amb Jesús. La fe neix i creix en aquesta relació amb ell.

Jesús treballa intensament les orelles i la llengua del malalts, però no basta. És necessari que el sord col·labori. Per això, Jesús, després d'aixecar els ulls al cel, cercant que el Pare s'unesqui al treball guaridor, li crida al malalt la primera paraula que ha d'escoltar el que viu sord a Jesús i a l'Evangeli: “Obre't”.

Urgent és que els cristians escoltem també avui la crida de Jesús. Els temps per a la seva Església no són fàcils. S'ens demana actuar amb lucidesa i responsabilitat. Seria trist viure avui sords a la seva crida, no sentir les seves paraules de vida, viure tancats dins nostra sordera. La força guaridora de Jesús ens pot curar.

CONTRA L'AÏLLAMENT

Obre't.

Hi ha moltes classes de soledat. Uns viuen forçosament tots sols. Altres cerquen la soledat perquè desitgen “independència”, no volen estar “fermats” per res ni per ningú. Altres es senten marginats, no tenen a qui confiar sa vida, ningú espera res d'ells. Uns viuen en companyia de moltes persones, però es senten tots sols i incompresos. Altres viuen aficats en mil activitats, sense temps per a experimentar la soledat en que es troben.

Però la soledat més profunda es dóna quan manca la comunicació. Quan la persona no encerta a comunicar-se, quan a una família no els uneix quasi res, quan les persones només es parlen superficialment, quan l'individu s'aïlla i rebutja tot encontre vertader amb els altres.

La manca de comunicació pot ser deguda a moltes causes. Però hi ha una actitud que impedeix d'arrel tota comunicació perquè enfonsa la persona dins l'aïllament. És la por a confiar en els altres, el retraïment, la fuita, el fer-se enfora a poc a poc dels altres per a tancar-se dins un mateix.

Aquest retraïment impedeix créixer. La persona “es decanta” de la vida. Viu com “encongida”. No participa en la vida perquè es nega a la comunicació. El seu esser roman congelat, sense expansionar-se, sense desenvolupar les seves possibilitats.

La persona retreta no pot aprofundir en la vida, no pot assaborir-la. No coneix el goig de l'encontre, de la comunicació, de fruir compartit. Intenta “fer la seva vida”, una vida que no és seva ni és vida.

La persona, com més fomenta la soledat, més “s'aïlla” a nivells més profunds i s'incapacita interiorment per a tot encontre. A un punt no encerta a comunicar-se amb ell mateix ni amb Déu. No té accés al seu món interior, no cerca la vertadera identitat personal ni sap obrir-se confiadament a l'amor de Déu. La seva vida s'omple de fantasmes i problemes irreals.

La fe sempre és cridada a la comunicació i l'obertura. El retraïment i la incomunicació impedeixen el creixement. Significativa és la insistència dels evangelis en destacar l'activitat guaridora de Jesús que feia: “sentir els sords i parlar els muts”, i obria a les persones la comunicació i la confiança en Déu i l'amor fratern.

Primera passa per a revifar la vida i desvetllar la fe: obrir-se amb més confiança a Déu i als altres. Escoltar interiorment les paraules de Jesús al sord-mut: “Effeta”, és a dir, “Obre't”

José Antonio Pagola

UN SOL A MEDIANOCHE

(Escrit  de  MAGDALENA  BENNÀSSER)