Veient
una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se';n
sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu,
que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: No
tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.
Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.
Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.
EVANGELI
Ho
deixaren tot i el seguiren.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 5,1-11
Crida
dels primers deixebles
1En
una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent
s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu.Llavors
veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien
baixat i rentaven les xarxes.3Pujà en
una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una
mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.
4Quan
acabà de parlar, digué a Simó:
--Tira
llac endins i caleu les xarxes per pescar.
5Simó
li respongué:
--Mestre,
ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que
tu ho dius, calaré les xarxes.
6Ho
feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes
se'ls esquinçaven.7Llavors van fer
senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los.
Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi
s'enfonsaven.
8Simó
Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:
--Aparta't
de mi, Senyor, que sóc un pecador!
9Veient
una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n
sabien avenir,10i igualment passà amb
Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué
a Simó:
--No
tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.
11Ells
tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.
Paraula
de Déu.
Sant
Lluc ens presenta avui dos moments de la vida apostólica de Jesús,
al començament de la seva missió pastoral i itinerant.
Primer,
veiem Jesús vora el llac de Genesaret, un llac de la seva regió de
Galilea. Molta gent seguia el Senyor, fins a trobar-lo a la vora del
llac. I allà, ens diu l’evangelista, molts eren els qui
l’escoltaven a prop de l’aigua.
Hi
havia també uns pescadors que havien baixat de les seves barques per
rentar les xarxes. No coneixien gaire el Senyor, pero veien la
gentada que l’escoltava amb interés. I, vet aquí, que Jesús, tan
bon punt va acabar de parlar, va dir a Simó, un home vigorós que
semblava el cap del grup de pescadors: “Tira endins, i caleu les
xarxes per pescar”.
Simó
va pensar: aquest predicador no coneix gaire la nostra feina, no és
un home dels nostres; com es pot fer una bona pesca a ple dia? El bon
moment és durant la nit…però es va animar i va respondre:”Mestre,
ens hem escarrassat tota la nit i no em agafat res; però ja que vos
ho dieu, calaré les xarxes per pescar”.
I
ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes
s’ esquinçaven.
Paraula
molt important: Si ho dieu, ho faré; és a dir, tinc confianca en
vós, vós sabeu millor el que ens convé, no voleu més que el
nostre bé.
No
sempre els resultats són com ho desitgem, no hem d’esperar que tot
s’arregli pel fet de confiar en el Senyor. Pero sí que rebrem més
anims, una mica més de “moral”, de capacitat per lluitar contra
el desànim.
És
important que escoltem aquesta crida: “vine amb mí, veniu amb mi”.
És una invitació personal que cada día es renova, al començament
de la jornada. Quan ens llevem, i comencem les petites o grans
lluites del dia, saber que el Señor es a prop és d’una gran
importància, que pot fer que siguem millors en el dia a dia, y més
capaços de sobrepassar els moments de desànim o de malhumor. Ell és
el company que no ens deixa sols, ni abatuts.
“Amb
la vostra ajuda ho intentaré de nou”: ser més amable, pensar amb
els altres, amb el somriure, etc. Amb aquesta confiança renovada
dia a dia, podré anar endavant, trobaré la perseverança que em
falta. I això demana un temps breu o llarg de pregària cada dia, al
matí, a la tarda o al migdia. Una pregària sencilla, però fidel.
Que
Ell faci créixer al nostre cor la fe i la confiança. Amén.
LA
FORÇA DE L'EVANGELI
L'episodi
d'una pesca sorprenent i inesperada en el llac de
Galilea ha estat redactat per l'evangelista Lluc per a
infondre ànim a l'Església quan experimenta que els
esforços per a comunicar el seu missatge fracassen. El
que ens diu és molt clar: hem de posar la nostra
esperança en la força i l'atractiu de l'Evangeli.
Comença amb una escena insòlita. Jesús dempeus a la
vora del llac, i la gent amuntegada entorn d'ell per
escoltar la Paraula de Déu. No vénen per curiositat. No
s'acosten per a veure prodigis. Només volen escoltar la
Paraula de Déu.
No
és dissabte. No estan congregats en una sinagoga prop de
Cafarnaüm per a escoltar les lectures que es llegeixen
durant l'any. No han pujat a Jerusalem per a escoltar els
sacerdots del Temple. El que els estira és l'Evangeli del
Profeta Jesús, rebutjat pels veïnats de Natzaret.
L'escena de la pesca també és insòlita. Quan de nit,
en temps més favorable per a pescar, Pere i els seus companys que treballen, no agafen res.. Quan, ja
de dia, tiren les xarxes, confiats en la Paraula de
Jesús que dirigeix la feina, es dóna pesca abundant,
contra tota expectativa.
En
el rerefons de les dades que mostren cada cop més la
crisi del cristianisme entre nosaltres hi ha un fet
innegable: l'Església perd de manera imparable el poder
d'atracció i la credibilitat que tenia. No ens podem
enganyar. Els cristians experimentem que la nostra capacitat
per a transmetre la fe a les noves generacions cada cop és
més minsa. No manquen esforços i iniciatives. Però, no
es tracta d'inventar noves estratègies.
És
el moment de recordar que l'Evangeli de Jesús té una
força d'atracció que no està en nosaltres. És la qüestió
més decisiva: ¿ Seguim “fent coses” des d'una Església
que ha perdut atractiu i credebilitat o posem la nostra
energia en retrobar l'Evangeli com la única força capaç
d'engendrar fe en els homes i dones d'avui ?
¿
No cal posar l'Evangeli en primer pla ? El més important
en aquests moment crítics no són les doctrines elaborades
durant segles, sinó la vida i la persona de Jesús.
Decisiu no és que la gent participi en les nostres coses,
sinó que puguin entrar en contacte amb ell. La fe
cristiana només es desvetlla quan les persones es troben
com a testimonis que irradien el foc de Jesús.
RECONÉIXER
EL PECAT
Allunyeu-vos
de mi que som un pecador.
El
relat de “la pesca miraculosa” en el llac de Galilea
fou molt popular entre els primers cristians. Els
evangelistes recullen l'episodi, però només Lluc acaba
la narració amb una escena commovedora que té per
protagonista Simó Pere, deixeble creient i pecador alhora.
Pere
és un home de fe, seduït per Jesús. Les seves
paraules tenen més força que la pròpia experiència. Pere
sap qu ningú es posa a pescar a migdia en el
llac, i més si no ha agafat res en tota la nit.
Però Jesús ho ha dit i Pere confia totalment en ell:
“Ja que vós ho dieu calaré les xarxes”.
Pere
és, al mateix temps, un home de cor sincer. Corprès
per la gran pescada, “es llança als genolls de Jesús”
i amb una espontaneïtat admirable diu: “Allunyeu-vos
de mi, que som un pecador”. Pere reconeix
abans de res el seu pecat i l'absoluta indignitat per
a estar a prop de Jesús.
Jesús
no s'espanta per tenir a la vora un deixeble pecador.
Pere podrà comprendre millor son missatge de perdó per
a tots i s'acollida a pecadors i indesitjables. “No
tinguis por. Des d'ara, seràs pescador d'homes”.
Jesús li lleva la por a ser un deixeble pecador i
l'associa a sa missió de reunir i convocar homes i
dones de tota condició a entrar en projecte salvador
de Déu.
¿
Per què l'Església es resisteix tant a reconéixer els
seus pecats i confessar la necessitat de conversió ?
L'Església és de Jesucrist, però ella no és Jesucrist.
A ningú pot estranyar que dins ella hi hagi pecat:
l'Església és “santa” perquè viu animada per l'Esperit
Sant de Jesús, però és “pecadora” perquè sovint es
resisteix a aquest Esperit i s'allunya de l'evangeli. El
pecat està en els creients i en les institucions; en la
jerarquia i en el poble de Déu; en els pastors i en les
comunitats cristianes. Tots necessitem conversió.
És
greu avesar-nos a ocultar la veritat ja que ens
impideix comprometre'ns a una dinàmica de conversió i
renovació. A banda,
¿
no és més evangèlica una Església fràgil i vulnerable
que té el coratge de reconéixer son pecat, que una
institució entestada en amagar les seves misèries ?
¿
No són més creïbles les nostres comunitats quan
col·laborem amb Crist en la tasca evangelitzadora,
reconeixem els pecats i ens comprometem a una vida més
evangèlica ?
L'apòstol
Pere ens pot ensenyar molt.
José
Antonio Pagola
UNA
PARAULA DIFERENT
La
gent s'aglomerava...per a escoltar la Paraula de Déu.
Voltant
el llac Genesaret, Jesús viu una experiència molt diferent
a la viscuda al seu poble. La gent no el rebutja, sinó
que s'aglomera
sobre
ell.
Aquells pescadors no cerquen miracles com els veïnats de
Natzaret. Volen escoltar
la Paraula de Déu.
És el que necessiten.
L'escena
és captivadora. No passa dins la sinagoga, sino en plena
natura. La gent escolta des de la vorera; Jesús parla des
de la superficie serena del llac. No està assegut a una
càtedra, sinó dins una barca. Segons Lluc, en aquest
escenari humil i senzill ensenyava
Jesús a la gent.
Aquesta
multitud s'apropa a Jesús per a escoltar la Paraula
de
Déu.
Intueixen que el que diu ve de Déu. Jesús no repeteix
el que sent d'altres; no cita cap mestre de la llei.
Aquesta alegria i aquesta pau que senten dins el cor només
les pot desvetllar Déu. Jesús els posa en comunicació
amb ell.
Anys
més tard, en les primeres comunitats cristianres, es diu
que la gent s'apropa als deixebles de Jesús per a
escoltar la
Paraula de
Déu.
Lluc utilitza aquesta expressió audaç i misteriosa: la
gent no vol sentir d'ells una paraula qualsevol; esperen una
paraula diferent, nada de Déu. Una paraula com la de
Jesús.
És
el que s'ha d'esperar sempre d'un predicador cristià. Una
paraula dita amb fe. Una ensenyança arrelada en l'evangeli
de Jesús. Un missatge en el qual es percebi sense
dificultats la veritat de Déu i on es pugui escoltar el se
perdó, sa misericòrdia insondable i també sa crida a la
conversió.
Molts
esperen avui dels predicadors cristians aquesta paraula
humil, sentida, realista, extreta de l'evangeli, meditada
personalment dins el cor i pronunciada amb l'Esperit de
Jesús. Quan aquest Esperit manca, juguem a fer de profetes,
però, en realitat, no tenim res a comunicar. Sovint, acabem
repetint amb llenguatge religiós les “profecies” que
s'escolten dins la societat.
José
Antonio Pagola
TOT
ÉS GRÀCIA
Es
meravellaven de les paraules de gràcia.
Els
habitants de Cafarnaüm s'admiren de “les
paraules de
gràcia”
que brollen de la boca de Jesús ja que, quan llegeix en
la sinagoga el llibre d'Isaïes, només recull les paraules
que parlen de salvació i no les de venjança i càstig.
Abans,
els cristians parlaven de la gràcia més sovint. El dilema
decisiu de la vida es formulava en aquests termes: “estar
en gràcia” o “estar en pecat”. Avui això sembla
arraconat com a cosa secundària, i la paraula mateixa
“gràcia” tan sols no té cap significat especial.
Tanmateix,
la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada
per a expressar la bondat, l'estima i la misericòrdia de
Déu que impregnen i penetren la nostra existència entera.
L'home no és “desgraciat”. No està en “des-gràcia”
davant Déu. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre
amb sa gràcia. El més indigne, el més perdut, sempre
està envoltat per la gràcia de Déu que l'acull i estima
sense mida.
Malgrat
predicacions hagin pogut suggerir el contrari, no és que
els homes tinguem que ser bons per què Déu ens accepti
i ens estimi. Déu ens estima perquè és Amor i no pot
ser d'altra manera. I nosaltres som bons si ens deixem
transformar per aquest amor.
Malgrat
la nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa
d'oferir-se i comunicar-se. No es retira de nosaltres. El
nostre pecat no desfà la seva presència amorosa. Només
impedeix que aquesta presència ens alliberi i ens faci
persones.
Déu
és aquí, sosten i anima nostre ésser amb son amor,
respecta nostra llibertat, ens crida a una vida més
plena. Com escriví G
Bernanos “tot és gràcia”,
perquè tot, absolutament tot, està sostingut, envoltat i
penetrat pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, acollida
i perdó per a totes les criatures.
A
banda, seria una equivocació pensar que la gràcia és
“quelcom” que es rep de Déu només interiorment i de
manera invisible, en el profund de l'ànima. La gràcia és
presència salvadora de Déu que s'ens regala de mil maneres
a tots i a cada un de nosaltres a través de persones,
experiències i esdeveniments que mantenen nostra vida, ens
interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida definitiva.
La gràcia és present en tota nostra existència.
TEOLOGIA
DEL CUC
No
tinguis por.
La
culpa com a tal no és un invent de les religions,
sinó una de les experiències humanes més antigues i
universals. Abans que floreixi el sentiment religiós, es
pot observar dins l'ésser humà una sensació: “haver
fallat” en qualque cosa. El problema no està en
l'experiència de la culpa, sinó en la manera
d'afrontar-la. Una manera sana de viure la culpa.
La
persona humana assumeix la responsabilitat dels seus
actes “desencertats”, lamenta el mal que hagi pogut
causar i s'esforça per millorar en el futur sa
conducta. Viscuda així, l'experiència de la culpa ajuda
a ser una persona madura.
Hi
ha també maneres poc sanes de viure la culpa. La persona
es tanca en l'indignitat, fa créixer sentiments infantils
de taques i brutors, destrueix l'auto-estima i s'anul·la
per a créixer com a persona. L'individu se turnenta,
s'humilia i lluita amb ell mateix però, amb tots els
esforços, només troba la pròpia culpabilitat.
És
propi de la consciència cristiana de pecat viure
l'experiència de culpa davant un Déu que és amor i sols
amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest
amor infinit. Això dóna a sa culpa un pes i una serietat
absoluta. Però, al mateix temps, l'allibera de qualsevol
desesperança, ja que el creient sap que, inclús essent
pecador, és acceptat per Déu i en ell pot trobar sempre
la misericòrdia que salva de tot indignitat i fracàs.
J.V
Bobet, sicòleg,
ha publicat un llibre, Teologia
del “cuc”.
Autoestima
i evangeli,
en el qual denuncia aqueixa forma malsana i
pseudoreligiosa de viure la culpabilitat qu porta a molts
a sentir-se “cucs” menyspreables davant Déu i no
“fills estimats” amb amor insondable pel Pare.
El relat evagèlic (Lc 5,11ss) ens
parla de Pere, com un home afeixugat per s'indignitat, se
llança als peus de Jesùs i diu: “Allunyeu-vos
de mi qu som un pecador”. La
resposta de Jesús és: “No
temis”,
no tinguis por de ser pecador i estar
vora
meu. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador
però se sap acceptat, comprès i estimat
incondicionalment per Déu.
ADHESIÓ
RENOVADA
Pujà
a una de les barques, la de Simó.
La
crisi religiosa ha modificat profundament l'actitud de
la gent davant l'Església. Avui es poden observar entre
nosaltres les postures més diverses front a la
institució ecclesial.
Uns
viuen encallats en la nostàgia del passat. L'Església
ha canviat massa. Ja no és el que era. La unitat està
rompuda. Manca valentia per a predicar la doctrina i
la moral tradicional. L'Església s'ha acomodat a les
exigències del món i ha oblidat sa vertadera missió.
Altres,
més nombrosos i heterogènis, viuen de formna pacífica. No
demanen massa a l'Església ni als responsables: ni talant
evangèlic ni compromís social. Tot els sembla bé. No es
preocupen de la relació amb Déu. A l'Església només li
demanen que organirzi bé els serveis religiosos.
Hi
ha sectors que es senten incòmodes dins l'Església.
Critiquen la mediocritat i s'allunyen de certes actuacions
de la jerarquia. L'Església se'ls presenta poc sensible
als valors de la modernitat, sense esperit democràtic,
incapaç d'assumir els drets de la dona, tancada a
l'aportació dels teòlegs més renovadors, Tot els empeny a
viure sa fe cristiana “per lliure”.
Altres
s'han allunyat més. Senten indiferència i antipatia. No
conéixen massa la vida interna de l'Església ni els
interessa. La veuen com una gran “multinacional” que
defensa sos propis interessos i que, malgrat els retocs
renovadors, sempre afavoreix l'immobilisme i una moral poc
progressista.
Tanmateix,
hi ha sectors importants de cristians que viuen en
aquests moments una experiència nova de l'Església. La
senten més seva. Han descobert que el més important és
Jesucrist i son Evangeli. I això és el primer que
cerquen dins ella. Per això, no la magnifiquen
ingenuament, tampoc la desqualifiquen amb agressivitat.
Conéixen de prop llurs problemes i infidelitats. Els
sofreixen com a propis i, per això, la critiquen i
tracten de purificar-la des de dintre.
Per
a aquests, L'Església és una comunitat on celebren amb
goig llur fe i on escolten, junt a altres creients,
l'Evangeli de Crist que nodreix llur esperança. Però
també una comunitat cridada per Crist a fer un món més
fratern, més just i més humà. Per això, es comprometen
de forma activa.
Són
aquests creients els qui, amb sa crítica lúcida,
s'adhesió càlida i sa partipació responsable, poden
col·laborar en la conversió i renovació d'aquesta
Església que el Pares de l'Església vèien en
“la barca de Pere”
dels relats evangèlics.
ERROR
NEFAST
No
tinguis por.
Molts
pensen que la culpa és quelcom introduït per la
religió. Pensen que si Déu no hi fos, desaparéxeria
el sentiment de culpa, ja que no hi hauria manaments
i cadascú podria fer el que volgués.
La
realitat no és així. La culpa no és inventada pels
creients, sinó una experiència universal que viu tot
home. Ho recorden els filosòfs moderns ( Kant, Heidegger,
P. Ricouer). Creients i ateus, tots, ens enfrontem a
aquesta realitat dramàtica: ens sentim cridats a fer el
bé però, un cop i un altre, fem el mal.
Propi
del creient és viure l'experiència de la culpa davant
Déu. Però, ¿davant quin Déu? Si el creient es sent
culpable davant Déu ressentit i impecable, és
culpabilitzador i destructor. Si, per contra, experimenta a
Déu com qui ens acompanya amb amor, disposat sempre a
la comprensió i l'ajuda, és lluminós, guaridor i
alliberador.
Però,
¿ quina és l'actitud real de Déu davant nostre pecat
? Difícil respondre aquesta pregunta. A l'Antic Testament
es dóna un procés que els creients no capten bé.
P. Ricoeur
ens adverteix que “queda
encara molt camí fins que comprenguem o adivinem que la
cólera de Déu és solament la tristesa de son amor”.
És
deplorable que molts cristians no captin amb goig al Déu
de perdó i de gràcia revelat en Jesucrist. ¿ Com pot
haver-hi, després de Jesucrist, aqueixa imatge d'un Déu
ressentit i culpabilitzador ? Cal alliberar la gent d'aquesta
idea equivocada ?
Molts pensen que el pecat és un mal que es fa a
Déu, el qual “imposa” els manaments perquè li
convé; per això castiga el pecador. No entenem que l'únic
interés de Déu és evitar el mal de l'home. I que
el pecat és un mal per a l'home, i no per a Déu. Ho
explicava molt sant
Tomàs d'Aquino:
”Déu és ofès per nosaltres solament perquè obrem
contra nostre propi bé”
El
que, des de la culpa, només mira a Déu com a jutge
ressentit i castigador, no ha entès res d'aquest Pare
l'interés del qual únicament som nosaltres i el nostre
bé. En aquest Déu en el qual no hi ha absolutament
egoisme ni ressentiment, sols hi cap oferir perdó i
ajuda per a ser més humans. Som nosaltres els que
ens jutgem i rebutgem son amor.
L'escena
que ens descriu Lluc és significativa. Simó Pere es
llança als peus de Jesús, aclaparat pels seus sentiments
de culpa i indignitat: “Allunyeu-vos
de mi, Senyor, que som un pecador”.
La reacció de Jesús, encarnació d'un Déu d'amor i
perdó. És commovedora: ”No
tinguis por. Des d'ara, seràs pescador d'homes”
