DIUMENGE QUINT DURANT L'ANY

Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se';n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.
Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

5º diumenge  Temps ordinari (C)

EVANGELI

Ho deixaren tot i el seguiren.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 5,1-11

Crida dels primers deixebles

1En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu.Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes.3Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant.

4Quan acabà de parlar, digué a Simó:

--Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar.

5Simó li respongué:

--Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes.

6Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven.7Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

8Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient:

--Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador!

9Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir,10i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó:

--No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes.

11Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

Paraula de Déu.

Is 6,1-2a.3-8 1Co 15,1-11 Lc 5,1-11

Sant Lluc ens presenta avui dos moments de la vida apostólica de Jesús, al començament de la seva missió pastoral i itinerant.

Primer, veiem Jesús vora el llac de Genesaret, un llac de la seva regió de Galilea. Molta gent seguia el Senyor, fins a trobar-lo a la vora del llac. I allà, ens diu l’evangelista, molts eren els qui l’escoltaven a prop de l’aigua.

Hi havia també uns pescadors que havien baixat de les seves barques per rentar les xarxes. No coneixien gaire el Senyor, pero veien la gentada que l’escoltava amb interés. I, vet aquí, que Jesús, tan bon punt va acabar de parlar, va dir a Simó, un home vigorós que semblava el cap del grup de pescadors: “Tira endins, i caleu les xarxes per pescar”.

Simó va pensar: aquest predicador no coneix gaire la nostra feina, no és un home dels nostres; com es pot fer una bona pesca a ple dia? El bon moment és durant la nit…però es va animar i va respondre:”Mestre, ens hem escarrassat tota la nit i no em agafat res; però ja que vos ho dieu, calaré les xarxes per pescar”.

I ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes s’ esquinçaven.

Paraula molt important: Si ho dieu, ho faré; és a dir, tinc confianca en vós, vós sabeu millor el que ens convé, no voleu  més que el nostre bé.

No sempre els resultats són com ho desitgem, no hem d’esperar que tot s’arregli pel fet de confiar en el Senyor. Pero sí que rebrem més anims, una mica més de “moral”, de capacitat per lluitar contra el desànim.

 És important que escoltem aquesta crida: “vine amb mí, veniu amb mi”. És una invitació personal que cada día es renova, al començament de la jornada. Quan ens llevem, i comencem les petites o grans lluites del dia, saber que el Señor es a prop és d’una gran importància, que pot fer que siguem millors en el dia a dia, y més capaços de sobrepassar els moments de desànim o de malhumor. Ell és el company que no ens deixa sols, ni abatuts.

“Amb la vostra ajuda ho intentaré de nou”: ser més amable, pensar amb els altres, amb el somriure, etc. Amb aquesta confiança renovada dia a dia, podré anar endavant, trobaré la perseverança que em falta. I això demana un temps breu o llarg de pregària cada dia, al matí, a la tarda o al migdia. Una pregària sencilla, però fidel.

Que Ell faci créixer al nostre cor la fe i la confiança. Amén.

LA FORÇA DE L'EVANGELI

L'episodi d'una pesca sorprenent i inesperada en el llac de Galilea ha estat redactat per l'evangelista Lluc per a infondre ànim a l'Església quan experimenta que els esforços per a comunicar el seu missatge fracassen. El que ens diu és molt clar: hem de posar la nostra esperança en la força i l'atractiu de l'Evangeli. Comença amb una escena insòlita. Jesús dempeus a la vora del llac, i la gent amuntegada entorn d'ell per escoltar la Paraula de Déu. No vénen per curiositat. No s'acosten per a veure prodigis. Només volen escoltar la Paraula de Déu.

No és dissabte. No estan congregats en una sinagoga prop de Cafarnaüm per a escoltar les lectures que es llegeixen durant l'any. No han pujat a Jerusalem per a escoltar els sacerdots del Temple. El que els estira és l'Evangeli del Profeta Jesús, rebutjat pels veïnats de Natzaret.

L'escena de la pesca també és insòlita. Quan de nit, en temps més favorable per a pescar, Pere i els seus  companys que treballen, no agafen res.. Quan, ja de dia, tiren les xarxes, confiats en la Paraula de Jesús que dirigeix la feina, es dóna pesca abundant, contra tota expectativa.

En el rerefons de les dades que mostren cada cop més la crisi del cristianisme entre nosaltres hi ha un fet innegable: l'Església perd de manera imparable el poder d'atracció i la credibilitat que tenia. No ens podem enganyar. Els cristians experimentem que la nostra capacitat per a transmetre la fe a les noves generacions cada cop és més minsa. No manquen esforços i iniciatives. Però, no es tracta d'inventar noves estratègies.

És el moment de recordar que l'Evangeli de Jesús té una força d'atracció que no està en nosaltres. És la qüestió més decisiva: ¿ Seguim “fent coses” des d'una Església que ha perdut atractiu i credebilitat o posem la nostra energia en retrobar l'Evangeli com la única força capaç d'engendrar fe en els homes i dones d'avui ?

¿ No cal posar l'Evangeli en primer pla ? El més important en aquests moment crítics no són les doctrines elaborades durant segles, sinó la vida i la persona de Jesús. Decisiu no és que la gent participi en les nostres coses, sinó que puguin entrar en contacte amb ell. La fe cristiana només es desvetlla quan les persones es troben com a testimonis que irradien el foc de Jesús.

RECONÉIXER EL PECAT

Allunyeu-vos de mi que som un pecador.

El relat de “la pesca miraculosa” en el llac de Galilea fou molt popular entre els primers cristians. Els evangelistes recullen l'episodi, però només Lluc acaba la narració amb una escena commovedora que té per protagonista Simó Pere, deixeble creient i pecador alhora.

Pere és un home de fe, seduït per Jesús. Les seves paraules tenen més força que la pròpia experiència. Pere sap qu ningú es posa a pescar a migdia en el llac, i més si no ha agafat res en tota la nit. Però Jesús ho ha dit i Pere confia totalment en ell: “Ja que vós ho dieu calaré les xarxes”.

Pere és, al mateix temps, un home de cor sincer. Corprès per la gran pescada, “es llança als genolls de Jesús” i amb una espontaneïtat admirable diu: “Allunyeu-vos de mi, que som un pecador”. Pere reconeix abans de res el seu pecat i l'absoluta indignitat per a estar a prop de Jesús.

Jesús no s'espanta per tenir a la vora un deixeble pecador. Pere podrà comprendre millor son missatge de perdó per a tots i s'acollida a pecadors i indesitjables. “No tinguis por. Des d'ara, seràs pescador d'homes”. Jesús li lleva la por a ser un deixeble pecador i l'associa a sa missió de reunir i convocar homes i dones de tota condició a entrar en projecte salvador de Déu.

¿ Per què l'Església es resisteix tant a reconéixer els seus pecats i confessar la necessitat de conversió ? L'Església és de Jesucrist, però ella no és Jesucrist. A ningú pot estranyar que dins ella hi hagi pecat: l'Església és “santa” perquè viu animada per l'Esperit Sant de Jesús, però és “pecadora” perquè sovint es resisteix a aquest Esperit i s'allunya de l'evangeli. El pecat està en els creients i en les institucions; en la jerarquia i en el poble de Déu; en els pastors i en les comunitats cristianes. Tots necessitem conversió.

És greu avesar-nos a ocultar la veritat ja que ens impideix comprometre'ns a una dinàmica de conversió i renovació. A banda,

¿ no és més evangèlica una Església fràgil i vulnerable que té el coratge de reconéixer son pecat, que una institució entestada en amagar les seves misèries ?

¿ No són més creïbles les nostres comunitats quan col·laborem amb Crist en la tasca evangelitzadora, reconeixem els pecats i ens comprometem a una vida més evangèlica ?

L'apòstol Pere ens pot ensenyar molt.

José Antonio Pagola

UNA PARAULA DIFERENT

La gent s'aglomerava...per a escoltar la Paraula de Déu.

Voltant el llac Genesaret, Jesús viu una experiència molt diferent a la viscuda al seu poble. La gent no el rebutja, sinó que s'aglomera sobre ell. Aquells pescadors no cerquen miracles com els veïnats de Natzaret. Volen escoltar la Paraula de Déu. És el que necessiten.

L'escena és captivadora. No passa dins la sinagoga, sino en plena natura. La gent escolta des de la vorera; Jesús parla des de la superficie serena del llac. No està assegut a una càtedra, sinó dins una barca. Segons Lluc, en aquest escenari humil i senzill ensenyava Jesús a la gent.

Aquesta multitud s'apropa a Jesús per a escoltar la Paraula de Déu. Intueixen que el que diu ve de Déu. Jesús no repeteix el que sent d'altres; no cita cap mestre de la llei. Aquesta alegria i aquesta pau que senten dins el cor només les pot desvetllar Déu. Jesús els posa en comunicació amb ell.

Anys més tard, en les primeres comunitats cristianres, es diu que la gent s'apropa als deixebles de Jesús per a escoltar la Paraula de Déu. Lluc utilitza aquesta expressió audaç i misteriosa: la gent no vol sentir d'ells una paraula qualsevol; esperen una paraula diferent, nada de Déu. Una paraula com la de Jesús.

És el que s'ha d'esperar sempre d'un predicador cristià. Una paraula dita amb fe. Una ensenyança arrelada en l'evangeli de Jesús. Un missatge en el qual es percebi sense dificultats la veritat de Déu i on es pugui escoltar el se perdó, sa misericòrdia insondable i també sa crida a la conversió.

Molts esperen avui dels predicadors cristians aquesta paraula humil, sentida, realista, extreta de l'evangeli, meditada personalment dins el cor i pronunciada amb l'Esperit de Jesús. Quan aquest Esperit manca, juguem a fer de profetes, però, en realitat, no tenim res a comunicar. Sovint, acabem repetint amb llenguatge religiós les “profecies” que s'escolten dins la societat.

José Antonio Pagola

TOT ÉS GRÀCIA

Es meravellaven de les paraules de gràcia.

Els habitants de Cafarnaüm s'admiren de “les paraules de gràcia” que brollen de la boca de Jesús ja que, quan llegeix en la sinagoga el llibre d'Isaïes, només recull les paraules que parlen de salvació i no les de venjança i càstig.

Abans, els cristians parlaven de la gràcia més sovint. El dilema decisiu de la vida es formulava en aquests termes: “estar en gràcia” o “estar en pecat”. Avui això sembla arraconat com a cosa secundària, i la paraula mateixa “gràcia” tan sols no té cap significat especial.

Tanmateix, la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada per a expressar la bondat, l'estima i la misericòrdia de Déu que impregnen i penetren la nostra existència entera. L'home no és “desgraciat”. No està en “des-gràcia” davant Déu. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre amb sa gràcia. El més indigne, el més perdut, sempre està envoltat per la gràcia de Déu que l'acull i estima sense mida.

Malgrat predicacions hagin pogut suggerir el contrari, no és que els homes tinguem que ser bons per què Déu ens accepti i ens estimi. Déu ens estima perquè és Amor i no pot ser d'altra manera. I nosaltres som bons si ens deixem transformar per aquest amor.

Malgrat la nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa d'oferir-se i comunicar-se. No es retira de nosaltres. El nostre pecat no desfà la seva presència amorosa. Només impedeix que aquesta presència ens alliberi i ens faci persones.

Déu és aquí, sosten i anima nostre ésser amb son amor, respecta nostra llibertat, ens crida a una vida més plena. Com escriví G Bernanos “tot és gràcia”, perquè tot, absolutament tot, està sostingut, envoltat i penetrat pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, acollida i perdó per a totes les criatures.

A banda, seria una equivocació pensar que la gràcia és “quelcom” que es rep de Déu només interiorment i de manera invisible, en el profund de l'ànima. La gràcia és presència salvadora de Déu que s'ens regala de mil maneres a tots i a cada un de nosaltres a través de persones, experiències i esdeveniments que mantenen nostra vida, ens interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida definitiva. La gràcia és present en tota nostra existència.

TEOLOGIA DEL CUC

No tinguis por.

La culpa com a tal no és un invent de les religions, sinó una de les experiències humanes més antigues i universals. Abans que floreixi el sentiment religiós, es pot observar dins l'ésser humà una sensació: “haver fallat” en qualque cosa. El problema no està en l'experiència de la culpa, sinó en la manera d'afrontar-la. Una manera sana de viure la culpa.

La persona humana assumeix la responsabilitat dels seus actes “desencertats”, lamenta el mal que hagi pogut causar i s'esforça per millorar en el futur sa conducta. Viscuda així, l'experiència de la culpa ajuda a ser una persona madura.

Hi ha també maneres poc sanes de viure la culpa. La persona es tanca en l'indignitat, fa créixer sentiments infantils de taques i brutors, destrueix l'auto-estima i s'anul·la per a créixer com a persona. L'individu se turnenta, s'humilia i lluita amb ell mateix però, amb tots els esforços, només troba la pròpia culpabilitat.

És propi de la consciència cristiana de pecat viure l'experiència de culpa davant un Déu que és amor i sols amor. El creient reconeix que ha estat infidel a aquest amor infinit. Això dóna a sa culpa un pes i una serietat absoluta. Però, al mateix temps, l'allibera de qualsevol desesperança, ja que el creient sap que, inclús essent pecador, és acceptat per Déu i en ell pot trobar sempre la misericòrdia que salva de tot indignitat i fracàs.

J.V Bobet, sicòleg, ha publicat un llibre, Teologia del “cuc”. Autoestima i evangeli, en el qual denuncia aqueixa forma malsana i pseudoreligiosa de viure la culpabilitat qu porta a molts a sentir-se “cucs” menyspreables davant Déu i no “fills estimats” amb amor insondable pel Pare. El relat evagèlic (Lc 5,11ss) ens parla de Pere, com un home afeixugat per s'indignitat, se llança als peus de Jesùs i diu: “Allunyeu-vos de mi qu som un pecador”. La resposta de Jesús és: “No temis”, no tinguis por de ser pecador i estar vora meu. Aquesta és la sort del creient: se sap pecador però se sap acceptat, comprès i estimat incondicionalment per Déu.

ADHESIÓ RENOVADA

Pujà a una de les barques, la de Simó.

La crisi religiosa ha modificat profundament l'actitud de la gent davant l'Església. Avui es poden observar entre nosaltres les postures més diverses front a la institució ecclesial.

Uns viuen encallats en la nostàgia del passat. L'Església ha canviat massa. Ja no és el que era. La unitat està rompuda. Manca valentia per a predicar la doctrina i la moral tradicional. L'Església s'ha acomodat a les exigències del món i ha oblidat sa vertadera missió.

Altres, més nombrosos i heterogènis, viuen de formna pacífica. No demanen massa a l'Església ni als responsables: ni talant evangèlic ni compromís social. Tot els sembla bé. No es preocupen de la relació amb Déu. A l'Església només li demanen que organirzi bé els serveis religiosos.

Hi ha sectors que es senten incòmodes dins l'Església. Critiquen la mediocritat i s'allunyen de certes actuacions de la jerarquia. L'Església se'ls presenta poc sensible als valors de la modernitat, sense esperit democràtic, incapaç d'assumir els drets de la dona, tancada a l'aportació dels teòlegs més renovadors, Tot els empeny a viure sa fe cristiana “per lliure”.

Altres s'han allunyat més. Senten indiferència i antipatia. No conéixen massa la vida interna de l'Església ni els interessa. La veuen com una gran “multinacional” que defensa sos propis interessos i que, malgrat els retocs renovadors, sempre afavoreix l'immobilisme i una moral poc progressista.

Tanmateix, hi ha sectors importants de cristians que viuen en aquests moments una experiència nova de l'Església. La senten més seva. Han descobert que el més important és Jesucrist i son Evangeli. I això és el primer que cerquen dins ella. Per això, no la magnifiquen ingenuament, tampoc la desqualifiquen amb agressivitat. Conéixen de prop llurs problemes i infidelitats. Els sofreixen com a propis i, per això, la critiquen i tracten de purificar-la des de dintre.

Per a aquests, L'Església és una comunitat on celebren amb goig llur fe i on escolten, junt a altres creients, l'Evangeli de Crist que nodreix llur esperança. Però també una comunitat cridada per Crist a fer un món més fratern, més just i més humà. Per això, es comprometen de forma activa.

Són aquests creients els qui, amb sa crítica lúcida, s'adhesió càlida i sa partipació responsable, poden col·laborar en la conversió i renovació d'aquesta Església que el Pares de l'Església vèien en “la barca de Pere” dels relats evangèlics.

ERROR NEFAST

No tinguis por.

Molts pensen que la culpa és quelcom introduït per la religió. Pensen que si Déu no hi fos, desaparéxeria el sentiment de culpa, ja que no hi hauria manaments i cadascú podria fer el que volgués.

La realitat no és així. La culpa no és inventada pels creients, sinó una experiència universal que viu tot home. Ho recorden els filosòfs moderns ( Kant, Heidegger, P. Ricouer). Creients i ateus, tots, ens enfrontem a aquesta realitat dramàtica: ens sentim cridats a fer el bé però, un cop i un altre, fem el mal.

Propi del creient és viure l'experiència de la culpa davant Déu. Però, ¿davant quin Déu? Si el creient es sent culpable davant Déu ressentit i impecable, és culpabilitzador i destructor. Si, per contra, experimenta a Déu com qui ens acompanya amb amor, disposat sempre a la comprensió i l'ajuda, és lluminós, guaridor i alliberador.

Però, ¿ quina és l'actitud real de Déu davant nostre pecat ? Difícil respondre aquesta pregunta. A l'Antic Testament es dóna un procés que els creients no capten bé. P. Ricoeur ens adverteix que “queda encara molt camí fins que comprenguem o adivinem que la cólera de Déu és solament la tristesa de son amor”.

És deplorable que molts cristians no captin amb goig al Déu de perdó i de gràcia revelat en Jesucrist. ¿ Com pot haver-hi, després de Jesucrist, aqueixa imatge d'un Déu ressentit i culpabilitzador ? Cal alliberar la gent d'aquesta idea equivocada ?

Molts pensen que el pecat és un mal que es fa a Déu, el qual “imposa” els manaments perquè li convé; per això castiga el pecador. No entenem que l'únic interés de Déu és evitar el mal de l'home. I que el pecat és un mal per a l'home, i no per a Déu. Ho explicava molt sant Tomàs d'Aquino: ”Déu és ofès per nosaltres solament perquè obrem contra nostre propi bé”

El que, des de la culpa, només mira a Déu com a jutge ressentit i castigador, no ha entès res d'aquest Pare l'interés del qual únicament som nosaltres i el nostre bé. En aquest Déu en el qual no hi ha absolutament egoisme ni ressentiment, sols hi cap oferir perdó i ajuda per a ser més humans. Som nosaltres els que ens jutgem i rebutgem son amor.

L'escena que ens descriu Lluc és significativa. Simó Pere es llança als peus de Jesús, aclaparat pels seus sentiments de culpa i indignitat: “Allunyeu-vos de mi, Senyor, que som un pecador”. La reacció de Jesús, encarnació d'un Déu d'amor i perdó. És commovedora: ”No tinguis por. Des d'ara, seràs pescador d'homes”