3º
diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Convertiu-vos
i creieu en la Bona Nova.
Lectura
del sant evangeli segons sant Marc 1, 14-20
Inici
de la predicació a Galilea
(Mt
4,12-1
Lc
4,14-15)
14
Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i
anunciava la bona nova de Déu. 15 Deia:
--S'ha
complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i
creieu en la bona nova.
16
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu
germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. 17
Jesús els digué:
--Veniu
amb mi i us faré pescadors d'homes.
18
Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
19
Una mica més
enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a
la barca repassant les xarxes, 20
i tot seguit els
va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la
barca i se n'anaren amb Jesús.
Paraula
de Déu.
UN
ALTRE MÓN
ÉS POSSIBLE
No
sabem amb certesa com van reaccionar els deixebles del Baptista quan
Herodes Antipes el va empresonar a la fortalesa de Maqueront.
Coneixem la reacció de Jesús. No es quedà al desert. Tampoc es
refugià entre els seus familiars de Natzaret. Començà a recórrer
els pobles de Galilea predicant un missatge original i sorprenent.
L'evangelista
Marc ho resumeix dient que «anà
a Galilea i anunciava la bona nova de
Déu ».
Jesús no repeteix la predicació del Baptista ni parla del seu
baptisme en el Jordà. Anuncia a Déu com una cosa nova i bona.
Aquest és el seu missatge.
«S'ha
complert el temps »
El
temps d'espera que es viu a Israel ha acabat. Ha acabat també el
temps del Baptista. Amb Jesús comença una era nova. Déu no vol
deixar-nos sols davant nostres problemes, patiments i desafiaments.
Vol construir junt amb nosaltres un món més humà.
«El
Regne de Déu és a prop.»
Amb
una audàcia desconeguda, Jesús sorprèn a tots anunciant el que cap
profeta havia gosat declarar: «Ja és aquí Déu, amb la força
creadora de sa justicia, tractant de regnar entre nosaltres». Jesús
experimenta a Déu com una Presència bona i amistosa que cerca
obrir-se camí entre nosaltres per humanitzar nostra vida.
Per
això tota la vida de Jesús és una crida a l'esperança. Hi ha
alternativa. No és ver que la història hagi de discórrer
pels
camins d'injustícia que li tracen els poderosos de la terra. És
possible un món més just i fratern. Podem modificar la trajectòria
de la història.
«Convertiu-vos»
Ja
no és possible viure com si no passés res. Déu demana als seus
fills col·laboració. Per això crida Jesús: «Canvieu de manera
de pensar i actuar». Som les persones les que primer hem de canviar.
Déu no imposa res per la força, però sempre atreu nostres
consciències vers una vida més humana.
«Creieu
en aquesta bona nova»
Preneu de debò. Desperteu de la
indiferència. Mobilitzeu vostres energies. Creieu que és possible
humanitzar el món. Creieu en la força alliberadora del Evangeli.
Creieu que és possible la transformació. Introduïu en el món la
confiança.
¿Què
n'hem fet d'aquest missatge apassionant de Jesús? ¿Com l'hem pogut
oblidar? ¿Amb què l'hem substituït? ¿En què ens entretenim si el
primer és «cercar el regne de Déu i sa justícia»? ¿Com podem
viure tranquils observant que el projecte creador de Déu d'una terra
plena de pau i de justícia és aniquilat pels homes?
ANAR
DARRERA JESÚS
Veniu
amb mi.
Quan
el Baptista va ser detingut, Jesús anà a Galilea i començà a
«proclamar
la
Bona
Nova de Déu».
Segons Marc, no ensenya pròpiament una doctrina per què els seus
deixebles l'aprenguin i difonguin correctament. Jesús anuncia un
esdeveniment que està passant. Ell el viu i vol compartir la seva
experiència amb tots.
Marc
resumeix així son missatge: «Se
ha cumplido el plazo»:
ya no hay que mirar hacia atrás. «
S'ha complert el temps
»:
ja
que vol construir un món més humà. «Convertiu-vos»:
no podeu seguir com si no passés res; canvieu vostra manera de
pensar i actuar. «Creieu
aquesta Bona Nova».
Aquest projecte de Déu és el millor que podeu escoltar.
Després
d'aquest solemne resumen, la primera actuació de Jesús és cercar
col·laboradors per dur endavant el seu projecte. Jesús «passa
pel costat del llac de
Galilea».
Ha començat el seu camí. És un profeta itinerant que cerca
seguidors per fer amb ells un recorregut apassionant: viure obrint
camins al regne de Déu. No És un rabí assegut a la seva càtedra,
que cerca alumnes per formar una escola religiosa. Ser cristià no és
aprendre doctrines, sinó seguir a Jesús en son projecte de vida.
Qui
pren la iniciativa és sempre Jesús. S'apropa, fixa la mirada en
aquells quatre pescadors i els crida a donar una orientació nova a
les seves vides. Sense la seva intervenció, no neix mai un vertader
cristià. Els creients hem de viure amb més fe la presència viva de
Crist i sa mirada sobre cada un de nosaltres. Si no és ell, ¿qui
pot donar una nova orientació a nostres vides?
Però
el més decisiu és escoltar des de dins la seva crida: «Veniu
amb mi».
No és tasca d'un dia. Escoltar aquesta cridada significa despertar
la confiança en Jesús, revifar nostra adhesió personal a ell,
tenir fe en el seu projecte, identificar-nos amb el seu programa,
reproduir en nosaltres les seves actituds…i, així, guanyar més
persones pel seu projecte.
Aquest
podría ser un lema bo per una comunitat cristiana: anar darrera
Jesús.
Posar-lo
al front de tots. Recordar-lo cada diumenge com el líder que va per
davant de nosaltres. Generar una nova dinàmica. Centrar-lo tot en
seguir més de prop a Jesucrist. Nostres comunitats cristianes es
transformarien. La Església seria diferent.
LA
RESTA ÉS RELATIU
El
regne de Déu és a prop.
S'ha
escrit per definir on està «l'essència
del cristianisme». Tanmateix per conèixer el centre
de la fe cristiana, no cal acudir a cap teoria teològica. El primer
és captar quin l'objectiu de Jesús, el centre de sa vida a què es
dedicà en cos i ànima.
L'evangeli
de Marc ho resumeix així: «El
regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i
creieu la Bona Nova». L'objectiu
de Jesús fou introduir en el món el que ell deia «el
regne de Déu»:
una societat més justa i digna per a tots, tal com la vol Déu.
Quan
Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia,
solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A això es dedicà Jesús
amb vertadera passió. Per això fou perseguit, torturat i executat.
«El regne de Déu» va ser l'absolut per a ell.
La
conclusió és evident: la força, el motor, l'objectiu, la raó i el
sentit últim del cristianisme és «el
regne de Déu». El criteri per a
mesurar la identitat dels cristians, la veritat
d'una espiritualitat o el valor del que fa la Església és «el
regne de Déu».
L'única
manera de mirar la vida com la mirava Jesús, l'única forma de
sentir les coses com les sentia ell, l'únic mode d'actuar com ell
actuava, és orientar la vida a construir un món més humà.
Tanmateix, molts cristians no han sentit parlar així del «regne
de Déu». I no pocs teòlegs ho
hem descobert a poc a poc durant nostra vida.
Una
heretgia greu que s'ha introduït en el cristianisme és fer de la
Església l'absolut. Pensar que la Església és el central, la
realitat davant la qual tota la resta ha de quedar subordinat; fer de
la Església el «substitutiu»
del regne de Déu; treballar per la Església i preocupar-nos dels
seus problemes, oblidant el patiment que hi ha en el món i la lluita
per una organització més justa de la vida.
No
és fàcil un cristianisme orientat segons el regne de Déu, però
quan es treballa en aqueixa direcció, la fe se transforma, és més
creativa i més cristiana.
SIGUEU
ITINERANTS
Anà
a Galilea i anunciava la bona nova de Déu.
Jesús
va ser un profeta itinerant. No va romandre predicant en el desert
del Jordà. No es quedà a Natzaret. Tampoc es va instal·lar en
Cafarnaum on va viure algun temps. El seu estil era un altre:
recórrer els pobles i comunicar la seva experiència d'un Déu bo.
Aquesta manera d'actuar no era casual. Responia a una estratègia ben
pensada i tenía un profund significat que tractem avui captar.
Jesús
no volia que el poble anés al Jordà a preparar-se pel judici
imminent de Déu. Ell seria qui els visitaria, per pobles, convidant
a tots a acollir Déu que entrava en les seves vides. No calia
peregrinar enlloc. Era Déu qui venia a les seves cases.
Jesús
va recórrer els petits pobles de Galilea però, sembla, no entrà
mai a les grans ciutats com Séforis o Tiberíades. L'anunci de Déu
havia de començar allà on el poble estava malalt i abatut,
despullat del dret a fruir dignament de la seva terra.
La
sea vida itinerant enmig d'aquelles gents era símbol de la seva
llibertat. Jesús no té casa ni terra. No porta cap moneda amb la
imatge del César. No ha de respondre davant cap recaptador. Ell és
el primer que s'ha sortit de l'imperi de Roma per a entrar
confiadament en el regne Déu. Ho diu obertament:
« No
tinc on reposar el cap ».
Jesús
no s'instal·la en cap lloc. El regne de Déu no tindrà un centre
geogràfic de poder des d'on pugui ser controlat. No és com l'imperi
governat per Tiberi des de Roma ni com la religió jueva vigilada
pels grans sacerdots des del Temple de Jerusalem.
El
Déu de Jesús només pot ser anunciat en contacte - directe i estret
- amb les gents més necessitades de vida i dignitat, des d'una
estratègia llluny del poder, per homes i dones que se mouen amb
llibertat enfront de qualsevol sistema imperialista.
L'evangeli
apòcrif de Tomàs atribueix a Jesús aquestes paraules:«Sieu
itinerants».
Segons
alguns autors, seria un dita autèntica de Jesús. ¿És possible
tornar al moviment itinerant creat per Jesús?
ALLIBERAR
LA VIDA
Convertiu-vos.
«Convertiu-vos
perquè és a prop el Regne de Déu».
¿Què
poden dir-li aquestes paraules a un home o una dona de nostres dies?
A ningú atreu una cridada a la conversió. Pensem de seguida en
quelcom costós i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una
vida poc atractiva i desitjable, plena de sacrificis i renuncia. ¿És
així realment ?
Per
a començar, el verb grec que es tradueix per «convertir-se»
significa en realidad «posar-se
a pensar», «revisar el enfocament de nostra vida», «reajustar la
perspectiva».
Les paraules de Jesús se podrien escoltar així: «Mireu
si no teniu
qualque
cosa a revisar i reajustar en vostra manera de pensar i d'actuar per
què es compleixin en vosaltres els somnis de Déu».
Si
això és així, el primer que cal que revisar és allò que bloqueja
nostra vida. Convertir-se és «alliberar
la vida» eliminar
pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de
manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria
no és autèntica. No ens acosta a Déu.
Hem
de revisar després si tenim cura de les arrels. Les grans decisions
no serveixen
de
res si no alimentem les fonts. No se'ns demana una fe sublim ni una
vida perfecta; sols que visquem confiant en la grandesa de l'amor que
Déu ens té. Convertir-se no és obstinar-se en ser sant, sinó
aprendre a viure distès i en pau amb
Déu.
Sols llavors pot començar en nosaltres una vertadera transformació.
La
vida mai és plenitud ni èxit total. Hem d'acceptar allò «no
acabat»,
allò que ens humilia, allò que no encertem a corregir. Important és
mantenir el desig, no cedir al desànim, no dir
«no val la pena», «sempre ho
espatllo
tot».
Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del
perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció
pel que tindríem que ser i no som. Així diu el Senyor en el llibre
de Isaïes: «Trobareu
la força en la calma i en la confiança»
(Is
30, 15).
¿
POR O ALEGRIA ?
… a
proclamar l' Evangeli de Déu.
Avui
el terme «evangeli»
fa pensar espontàniament
en un dels quatre llibres que recullen el missatge i actuació de
Jesús. No era així per les primeres generacions cristianes que
coneixien bé el significat d'aquesta paraula grega: «bona nova».
En el Nou Testament s'usen expressions com
«l'evangeli de Déu»
(Pau),
«l'evangeli de
Jesucrist»
(Marc) o «l'evangeli
del Regne»
(Mateu)
per
dir que el Déu del que parla Jesús és una «bona
nova»,
quelcom «nou
i bo»
per a l'ésser humà.
Conec
no poques persones per a les quals Déu no és quelcom bo. La seva
religió s'ha alimentat durant molts anys de la por a Déu. Senten
parlar de la seva misericòrdia infinita, però no poden sostreure's
a un gran temor a la justícia divina. Tenen por a trobar-se amb Déu
després de la mort. No gosen confiar en la seva misericòrdia
frenats, potser, per la imatge de Déu que ha quedat en la
consciència.
Per
això, pot ser important donar a conèixer el missatge central de
Teresa
de Lisieux,
declarada recentment «doctora
de la Església»
pel Papa. Sorprèn i commou l'audàcia de la seva confiança en la
misericòrdia infinita de Déu. «A
través d'ella contemplo i
adoro
les altres perfeccions divines.., aleshores totes se'm presenten
radiants d'amor; fins i
tot la
justícia,
i potser aquesta més encara que les altres) em sembla revestida
d'amor.»
Per
a Teresa
de Lisieux,
la «justícia
de Déu»
no té res a veure amb els tribunals humans. És la justícia d' algú
que és amor i misericòrdia infinita. Per això, la justícia de Déu
que a tants espanta, constitueix per a ella motiu d'alegria i de
confiança. Escoltem les seves paraules: «Jo
sé que cal estar molt purs per a comparèixer
davant
el Déu de tota santedat, però sé també que el Senyor és
infinitament just. I aquesta justícia, que espanta a tantes ànimes,
és precisament el que constitueix el motiu de la meva alegria i
confiança... Precisament perquè és just, és compassiu I
misericordiós.., es recorda
que
som fang.»
Teresa
s'alegra
en pensar en la justícia de Déu: «Quina
alegria pensar que Déu és just!, és a dir, que
té en compta nostres debilitats...Sent així, ¿de què tindré por?
El Déu infinitament just, que es dignà perdonar amb bondat les
culpes del fill pròdig, ¿no serà just també amb mi ?»
Segons
el cèlebre escriptor G.
Bernanos,
la invitació de la santa de Lisieux a confiar totalment en la
misericòrdia de Déu no és una recepta més de «confiteria
devota»,
sinó «un
dels missatges més misteriosos i urgents que mai hagi rebut el
món».
El missatge del mateix Jesús oblidat molts cops pels seus.
L
A N O V A
Creieu
la Bona Nova.
Hi
ha persones a les quals el cristianisme se'ls presenta com una
religió complicada i sobrecarregada. No saben com expressar-ho, però
senten la necessitat de redescobrir quin és el nucli elemental i
bàsic que els permeti comprendre millor on està la novetat de la fe
cristiana. D'aquí el interés excepcional d'aquests versicles en que
l'evangeli més antic ofereix el resumen que es va formular de la
predicació de Jesús.
L'evangelista
Marc
ens
diu que tot el que Jesús predicava se pot sintetitzar en això:
Jesús proclamava «la
Bona Nova de Déu».
Aquí està la substància de tot el missatge. Pròpiament Jesús no
ensenyava una doctrina ni exposava una filosofia. La seva
originalitat és anunciar la nova de que Déu és cosa bona per als
homes.
A
continuació, l'evangelista ens resumeix això en unes paraules que
són analitzades minuciosament pels exegetes: “
-S'ha
complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i
creieu en la bona nova »
¿Se
pot explicar de manera senzilla i elemental aquest missatge?
«S'ha
complert el temps »
Comença ara quelcom nou i definitiu. És el primer que afirma Jesús.
No cal esperar més. Ha arribat ja el moment decisiu de revelar als
éssers humans cosa important. Quelcom que exigeix la màxima
atenció.
«El
Regne de Déu és a prop
»
Aquest és l'esdeveniment. Déu vol intervenir en la vida de les
persones. I això és el millor que ens podia ocórrer. Perquè
aquest Déu no és com els falsos déus, que menen a l'egoisme, la
injustícia i la mutua destrucció. És un Déu Pare que vol la vida,
la felicitat i la salvació de tots i cada un dels homes i dones
perquè ell els ha creat i els sent com a fills.
Ningú
está exclòs, ni tan sols els pecadors. Quan Déu regni plenament,
tot serà al revés. Els últims seran els primers. Les prostitutes
aniran per davant dels que semblen sants. I els pobres que ara ploren
i passen fam descobriran que Déu és bo, sobre tot, per a ells, no
perquè són millors, sinó perquè Déu no pot regnar sense fer
justícia als que ningú en fa.
«Convertiu-vos
i creieu en la Bona Nova.» Cal
canviar. Aquesta notícia exigeix un gir total. Cal prendre una altra
postura. Entendre a Déu d'una altra manera. Confiar en la seva
bondat. Orientar nostra vida segons les exigències d'aquest Déu que
vol el millor per a tots.
El
primer és creure aquesta bona nova. Acollir-la amb alegría. Creure
en aquest Déu revelat i encarnat en Jesús. Creure en son amor
increïble i sorprenent. Viure amb la confiança absoluta de que
nostra salvació està en aquest Déu. Ser cristià és deixar-se
impactar pel «misteri
del Regne»
(Mc 4, 11) i saber que la teva vida es decideix en la postura que
adoptes davant aqueixa Bona Nova proclamada per Jesús.
ANUNCIAR
A DÉU
Proclamar
l' Evangeli de Déu.
Hi
ha persones que, en escoltar el nom de Déu, reaccionen quasi
instintivament amb una actitud de rebuig: “Déu?
No m'interessa. Bastant tinc amb els meus
problemes”.
Altres semblen adoptar una postura més vacil·lant:
“Tal
volta sigui
important,
però no tinc temps per a ocupar-me d'aqueixes coses. No
veig per què
pot
servir Déu”.
A algú li he sentit dir aquestes paraules: “Tant
de bo Déu no existís.
Tots
viuríem millor i més tranquils, sense por a caure un dia en les
seves mans”.
¿Per
què ha deixat Déu de ser Bona Nova per a tantes persones? ¿Per què
son nom no és pronunciat amb més amor i més goig pels homes de
avui? ¿Per què ha quedat buit d'atractiu ? ¿És que Déu els ha
defraudat?
Qui
s'ha trobat amb Ell, encara
que sigui
de manera humil i modesta, sap que Déu no decep. Els que decebem un
cop i un altre som els que diem creure en Ell.
S'ha
escrit molt sobre les causes que estan en l'arrel de la indiferència
religiosa i del ateisme contemporanis. Però no sempre es recorda la
possible responsabilitat dels que pretenem ser els seus missatgers.
I,
tanmateix, quants s'allunyen de Déu decebuts per la mediocritat
dels que parlem de Ell. Ch.
Chabanis
ha
afirmat que “la
gran crisi religiosa de nostre temps és manco una desafecció vers
Déu que una desafecció cap a les institucions religioses”.
No
hi ha que confondre mai a Déu amb els homes que l'anuncien o les
institucions que el representen. Però, dins les Esglésies, hem de
prendre consciència de la frustració que podem provocar en els que
cerquen sincerament a Déu.
¿Com
podran escoltar la seva veu enmig de nostra xerrameca? ¿Com
descobriran el seu rostre baix idees mesquines d'un Déu al servei de
tants interessos i quimeres? ¿Com es sentiran atrets per son misteri
si no perceben més amor entre els que l'adoren? ¿Com experimentaran
baix una religió complicada, sobrecarregada i trista, la presència
d'un Déu proper i bo, capaç d'alleujar son cor fatigat?
L'evangelista
Marc resumeix l'activitat de Jesús dient que
“anunciava la Bona
Nova
de Déu”.
Trobar-se amb Jesús era trobar-se amb algú que acostava a Déu,
transparentava son misteri de bondat, contagiava la seva alegria i el
seu perdó.
Sols
una vida com la de Jesús pot anunciar a Déu com Bona Nova. Per
contra, per molt que parlem de Ell, no serem testimonis sinó
pantalla que oculta son rostre.
S
U Ï C I D I
Creieu
la Bona Nova.
Ho
hem vist esglaiats en el televisor. Un home encara jove llançar-se
al buit davant les càmeres,... un espectacle entre morbós i tràgic.
Matar-se
ja no és cosa rara entre nosaltres. A poc a poc el suïcidi ha
deixat de ser aquell fet més o menys vergonyant que familiars i
amics disfressaven de mort accidental. Avui podem veure morir “en
directe”.
La
premsa diària ens ha habituat a notícies d'aqueix tipus: “Home de
56 anys se tira al tren en l'estació de Sant
Sebastià”; “Mor una dona vella a Eibar en caure des del sext
pis”; “Jove mort en disparar-se un tret d'escopeta».
Segons
les estadístiques, 115 persones van acabar amb la seva vida a
Euskadi el passat any, d'ellas 42 guipuzcoans. Només a la Residència
donostiarra atengueren 350 urgències per intent de suïcidi.
Quasi
tots els dies hi ha a Guipúzcoa una persona que intenta suïcidar-se.
¿Què pensar davant aquests fets?
Els
psiquiatres ens parlen dels factors d'alt risc de suïcidi que poden
conduir a la tràgica decisió: la mort del cònjuge, una malaltia
incurable, la soledat, problemes conjugals, la depressió.
Per
altra banda, des dels estudis de E.
Durkheim,
el suïcidi viene interessa cada cop més a sociòlegs i observadors
de la societat. De fet encara que el factor desencadenant sigui una
crisi personal, els suïcidis ens descobreixen també, de qualque
manera, la crisi i el fracàs d'una societat on els individus poden
arribar fàcilment a sa desintegració.
És
aquí on sorgeix la pregunta inquietant. Aqueix suïcidi cada cop més
freqüent entre nosaltres, ¿és només problema d'alguns individus o
símptoma d'una «cultura
suïcida” promoguda inconscientment
per tots?
¿Per
què són tantes les persones que se queden sense una raó per a
seguir vivint ? ¿Què és el que els manca i no troben en aquesta
societat? ¿Per què acaben no creient en res ni en ningú?
No
se pot respondre de manera simplista. Cada persona és un misteri.
Però cert és que l'home modern sembla cada vegada més necessitat
de sentit, esperança i pau interior.
¿No
necessitarà avui més que mai escoltar la cridada decisiva de Jesús:
«Déu és a prop.
Canvieu i creieu en aquesta Bona Nova?”.
DESCOBRIR
LA BONA NOVA
Creieu
en la Bona Nova.
Molts
cristians romandrien una mica sorpresos
si
se'ls digués que el cristianisme consisteix en descobrir una Bona
Nova.
Per
a ells, les coses han succeït d'una altra manera. S'han trobat en la
vida sent «cristians», sense haver-se plantejat mai per què creuen
i sense que la fe els hagi ajudat a experimentar res especialment
joiós en la vida.
La
seva fe no ha crescut. Ha quedat esmussada i buida. Més tost, la
religió ha estat un pes del qual s'han anat desprenent poc a poc,
més que per raons convincents, por comoditat, cansament o
avorriment.
És
bo de fer abandonar així la fe, abandonant-se a la superficialitat i
a l'oblit, però no suposa més coratge, més veritat ni més
alegria.
Altres
han reduït la fe al mínim. La seva religió està impregnada de
desconfiança i sospita, més que de fe joiosa i entregada. Per a
ells, Déu és qualsevol cosa menys una Bona Nova capaç d'alegrar la
seva existència.
¿És
possible descobrir sota un cristianisme aparentment complex,
complicat, sobrecarregat, desfigurat i trist, quelcom senzill,
elemental i bo, que pugui il·luminar nostre cor fatigat i trist?
Karl
Rahner
en
el llibret «Creus
en Déu?”
escriu així: «Déu
és i segueix
essent
el
misteri inefable. L'únic que se sap de Déu és la experiència del
misteri
obtinguda
en l'adoració. L'únic mitjà d'acostar-se a Ell es la humilitat, és
a dir, la veritat de nostra existència humana».
¿No
estarà aquí tot el secret? Quants homes i dones senzills saben de
Déu més que teòlegs i dogmàtics il·lustrats. Gent que no fan
gala d'una fe gran i pura, però que se confien humilment al misteri
de Déu.
Persones
que viuen l'amor al proïsme sense escarafalls ni cap ostentació.
Cristians humils, molt conscients de les seves limitacions i pecat,
però que se saben habitats per la presència bondadosa de Déu.
No
sabran dir-nos grans coses de Ell, pero han encertat en el més
important. L'han acollit com a gràcia. Saben viure davant Ell. Han
respost a la cridada de Jesús: «Creieu
en la Bona Nova».
DÉU,
¿BONA NOVA?
A
proclamar l'evangeli de Déu.
No
hi ha dubte que, quan Marc ens diu que Jesús «proclamava
la bona nova de
Déu»,
recull una experiència que la gent va viure, d'alguna manera, junt a
Jesús.
I
un que viu en aquesta societat, tan indiferent i freda davant Déu,
s'ha de preguntar: ¿Com va poder Jesús entusiasmar als seus oients?
¿Com van poder aquells homes percebre a Déu com a bona nova?
El
teòleg francès J.
Rostand
ha
expressat el malestar que molts contemporanis senten avui davant la
fe religiosa. «Jo
soc incapaç d'acceptar una “revelació” feta a
avantpassats
nostres en temps ja passats de nostra història, per respectable que
em sembli aquest gènere de tradicions i el paper que han pogut jugar
en nostre passat moral... Als meus ulls valen les creences que
recreem constantement en nostra intel·ligència, i poden formar-se
de
novo
en
l'esperit de l'home, a partir de materials provinents de la ciència
i la lliure reflexió».
Si
ser cristià fos acceptar un conjunt de doctrines i afirmacions que
ens arriben de temps passats, Rostand
tindria
raó. Però la fe cristiana no és només això. La fe ens posa als
creients en contacte con Algú
viu, que
impulsa la vida de l'home cap a son compliment.
A
voltes oblidem que Jesús no ha parlat de Déu, sinó del «regne
de Déu».
Jesús no ha estat el teòleg preocupat d'expressar teòricament una
doctrina sobre Déu, sinó l'home habitat per un Déu viu, que ha
cercat amb totes les seves forces que Déu sigui acollit pels homes i
que el seu regnat s'imposi
a
les
entranyes
de
la història.
Déu
comença a ser bona nova per a nosaltres, no quan pretenem
comprendre'l amb nostra intel·ligència, sinó quan l'acollim
humilment en nostra existència, i podem experimentar que la seva
proximitat ens fa més humans, més lliures, més capaços d'estimar,
viure i crear.
Maurice
Blondel
va saber expressar una cosa que pot succeir entre nosaltres: «Quan
se mira a Déu des de fora com un objecte de coneixement, sense
joventut de cor ni inquietud d'amor, no es té entre les mans sinó
un fantasma o un ídol».
Potser
són molts els que porten avui en el fons de les seves ànimes aqueix
fantasma o aqueix ídol de Déu. Homes i dones que esperen la bona
nova d'un Déu diferent. ¿On són els creients que la puguin
contagiar?
