3º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 1, 14-20
Inici de la predicació a Galilea
14 Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. 15 Deia:
--S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.
16 Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. 17 Jesús els digué:
--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.
18 Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
19 Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, 20 i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.
Paraula de Déu.
No sabem amb certesa com van reaccionar els deixebles del Baptista quan Herodes Antipes el va empresonar a la fortalesa de Maqueront. Coneixem la reacció de Jesús. No es quedà al desert. Tampoc es refugià entre els seus familiars de Natzaret. Començà a recórrer els pobles de Galilea predicant un missatge original i sorprenent.
L'evangelista Marc ho resumeix dient que «anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu ». Jesús no repeteix la predicació del Baptista ni parla del seu baptisme en el Jordà. Anuncia a Déu com una cosa nova i bona. Aquest és el seu missatge.
«S'ha complert el temps »
El temps d'espera que es viu a Israel ha acabat. Ha acabat també el temps del Baptista. Amb Jesús comença una era nova. Déu no vol deixar-nos sols davant nostres problemes, patiments i desafiaments. Vol construir junt amb nosaltres un món més humà.
«El Regne de Déu és a prop.»
Amb una audàcia desconeguda, Jesús sorprèn a tots anunciant el que cap profeta havia gosat declarar: «Ja és aquí Déu, amb la força creadora de sa justicia, tractant de regnar entre nosaltres». Jesús experimenta a Déu com una Presència bona i amistosa que cerca obrir-se camí entre nosaltres per humanitzar nostra vida.
Per això tota la vida de Jesús és una crida a l'esperança. Hi ha alternativa. No és ver que la història hagi de discórrer pels camins d'injustícia que li tracen els poderosos de la terra. És possible un món més just i fratern. Podem modificar la trajectòria de la història.
«Convertiu-vos»
Ja no és possible viure com si no passés res. Déu demana als seus fills col·laboració. Per això crida Jesús: «Canvieu de manera de pensar i actuar». Som les persones les que primer hem de canviar. Déu no imposa res per la força, però sempre atreu nostres consciències vers una vida més humana.
«Creieu en aquesta bona nova»
Preneu de debò. Desperteu de la indiferència. Mobilitzeu vostres energies. Creieu que és possible humanitzar el món. Creieu en la força alliberadora del Evangeli. Creieu que és possible la transformació. Introduïu en el món la confiança.
¿Què n'hem fet d'aquest missatge apassionant de Jesús? ¿Com l'hem pogut oblidar? ¿Amb què l'hem substituït? ¿En què ens entretenim si el primer és «cercar el regne de Déu i sa justícia»? ¿Com podem viure tranquils observant que el projecte creador de Déu d'una terra plena de pau i de justícia és aniquilat pels homes?
ANAR DARRERA JESÚS
Veniu amb mi.
Quan el Baptista va ser detingut, Jesús anà a Galilea i començà a «proclamar la Bona Nova de Déu». Segons Marc, no ensenya pròpiament una doctrina per què els seus deixebles l'aprenguin i difonguin correctament. Jesús anuncia un esdeveniment que està passant. Ell el viu i vol compartir la seva experiència amb tots.
Marc resumeix així son missatge: «Se ha cumplido el plazo»: ya no hay que mirar hacia atrás. « S'ha complert el temps »: ja que vol construir un món més humà. «Convertiu-vos»: no podeu seguir com si no passés res; canvieu vostra manera de pensar i actuar. «Creieu aquesta Bona Nova». Aquest projecte de Déu és el millor que podeu escoltar.
Després d'aquest solemne resumen, la primera actuació de Jesús és cercar col·laboradors per dur endavant el seu projecte. Jesús «passa pel costat del llac de Galilea». Ha començat el seu camí. És un profeta itinerant que cerca seguidors per fer amb ells un recorregut apassionant: viure obrint camins al regne de Déu. No És un rabí assegut a la seva càtedra, que cerca alumnes per formar una escola religiosa. Ser cristià no és aprendre doctrines, sinó seguir a Jesús en son projecte de vida.
Qui pren la iniciativa és sempre Jesús. S'apropa, fixa la mirada en aquells quatre pescadors i els crida a donar una orientació nova a les seves vides. Sense la seva intervenció, no neix mai un vertader cristià. Els creients hem de viure amb més fe la presència viva de Crist i sa mirada sobre cada un de nosaltres. Si no és ell, ¿qui pot donar una nova orientació a nostres vides?
Però el més decisiu és escoltar des de dins la seva crida: «Veniu amb mi». No és tasca d'un dia. Escoltar aquesta cridada significa despertar la confiança en Jesús, revifar nostra adhesió personal a ell, tenir fe en el seu projecte, identificar-nos amb el seu programa, reproduir en nosaltres les seves actituds…i, així, guanyar més persones pel seu projecte.
Aquest podría ser un lema bo per una comunitat cristiana: anar darrera Jesús. Posar-lo al front de tots. Recordar-lo cada diumenge com el líder que va per davant de nosaltres. Generar una nova dinàmica. Centrar-lo tot en seguir més de prop a Jesucrist. Nostres comunitats cristianes es transformarien. La Església seria diferent.
LA RESTA ÉS RELATIU
El regne de Déu és a prop.
S'ha escrit per definir on està «l'essència del cristianisme». Tanmateix per conèixer el centre de la fe cristiana, no cal acudir a cap teoria teològica. El primer és captar quin l'objectiu de Jesús, el centre de sa vida a què es dedicà en cos i ànima.
L'evangeli de Marc ho resumeix així: «El regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu la Bona Nova». L'objectiu de Jesús fou introduir en el món el que ell deia «el regne de Déu»: una societat més justa i digna per a tots, tal com la vol Déu.
Quan Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A això es dedicà Jesús amb vertadera passió. Per això fou perseguit, torturat i executat. «El regne de Déu» va ser l'absolut per a ell.
La conclusió és evident: la força, el motor, l'objectiu, la raó i el sentit últim del cristianisme és «el regne de Déu». El criteri per a mesurar la identitat dels cristians, la veritat d'una espiritualitat o el valor del que fa la Església és «el regne de Déu».
L'única manera de mirar la vida com la mirava Jesús, l'única forma de sentir les coses com les sentia ell, l'únic mode d'actuar com ell actuava, és orientar la vida a construir un món més humà. Tanmateix, molts cristians no han sentit parlar així del «regne de Déu». I no pocs teòlegs ho hem descobert a poc a poc durant nostra vida.
Una heretgia greu que s'ha introduït en el cristianisme és fer de la Església l'absolut. Pensar que la Església és el central, la realitat davant la qual tota la resta ha de quedar subordinat; fer de la Església el «substitutiu» del regne de Déu; treballar per la Església i preocupar-nos dels seus problemes, oblidant el patiment que hi ha en el món i la lluita per una organització més justa de la vida.
No és fàcil un cristianisme orientat segons el regne de Déu, però quan es treballa en aqueixa direcció, la fe se transforma, és més creativa i més cristiana.
SIGUEU ITINERANTS
Anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu.
Jesús va ser un profeta itinerant. No va romandre predicant en el desert del Jordà. No es quedà a Natzaret. Tampoc es va instal·lar en Cafarnaum on va viure algun temps. El seu estil era un altre: recórrer els pobles i comunicar la seva experiència d'un Déu bo. Aquesta manera d'actuar no era casual. Responia a una estratègia ben pensada i tenía un profund significat que tractem avui captar.
Jesús no volia que el poble anés al Jordà a preparar-se pel judici imminent de Déu. Ell seria qui els visitaria, per pobles, convidant a tots a acollir Déu que entrava en les seves vides. No calia peregrinar enlloc. Era Déu qui venia a les seves cases.
Jesús va recórrer els petits pobles de Galilea però, sembla, no entrà mai a les grans ciutats com Séforis o Tiberíades. L'anunci de Déu havia de començar allà on el poble estava malalt i abatut, despullat del dret a fruir dignament de la seva terra.
La sea vida itinerant enmig d'aquelles gents era símbol de la seva llibertat. Jesús no té casa ni terra. No porta cap moneda amb la imatge del César. No ha de respondre davant cap recaptador. Ell és el primer que s'ha sortit de l'imperi de Roma per a entrar confiadament en el regne Déu. Ho diu obertament: « No tinc on reposar el cap ».
Jesús no s'instal·la en cap lloc. El regne de Déu no tindrà un centre geogràfic de poder des d'on pugui ser controlat. No és com l'imperi governat per Tiberi des de Roma ni com la religió jueva vigilada pels grans sacerdots des del Temple de Jerusalem.
El Déu de Jesús només pot ser anunciat en contacte - directe i estret - amb les gents més necessitades de vida i dignitat, des d'una estratègia llluny del poder, per homes i dones que se mouen amb llibertat enfront de qualsevol sistema imperialista.
L'evangeli apòcrif de Tomàs atribueix a Jesús aquestes paraules:«Sieu itinerants». Segons alguns autors, seria un dita autèntica de Jesús. ¿És possible tornar al moviment itinerant creat per Jesús?
ALLIBERAR LA VIDA
Convertiu-vos.
«Convertiu-vos perquè és a prop el Regne de Déu».
¿Què poden dir-li aquestes paraules a un home o una dona de nostres dies? A ningú atreu una cridada a la conversió. Pensem de seguida en quelcom costós i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena de sacrificis i renuncia. ¿És així realment ?
Per a començar, el verb grec que es tradueix per «convertir-se» significa en realidad «posar-se a pensar», «revisar el enfocament de nostra vida», «reajustar la perspectiva». Les paraules de Jesús se podrien escoltar així: «Mireu si no teniu qualque cosa a revisar i reajustar en vostra manera de pensar i d'actuar per què es compleixin en vosaltres els somnis de Déu».
Si això és així, el primer que cal que revisar és allò que bloqueja nostra vida. Convertir-se és «alliberar la vida» eliminar pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és autèntica. No ens acosta a Déu.
Hem de revisar després si tenim cura de les arrels. Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se'ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; sols que visquem confiant en la grandesa de l'amor que Déu ens té. Convertir-se no és obstinar-se en ser sant, sinó aprendre a viure distès i en pau amb Déu. Sols llavors pot començar en nosaltres una vertadera transformació.
La vida mai és plenitud ni èxit total. Hem d'acceptar allò «no acabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a corregir. Important és mantenir el desig, no cedir al desànim, no dir «no val la pena», «sempre ho espatllo tot». Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que tindríem que ser i no som. Així diu el Senyor en el llibre de Isaïes: «Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30, 15).
¿ POR O ALEGRIA ?
… a proclamar l' Evangeli de Déu.
Avui el terme «evangeli» fa pensar espontàniament en un dels quatre llibres que recullen el missatge i actuació de Jesús. No era així per les primeres generacions cristianes que coneixien bé el significat d'aquesta paraula grega: «bona nova». En el Nou Testament s'usen expressions com «l'evangeli de Déu» (Pau), «l'evangeli de Jesucrist» (Marc) o «l'evangeli del Regne» (Mateu) per dir que el Déu del que parla Jesús és una «bona nova», quelcom «nou i bo» per a l'ésser humà.
Conec no poques persones per a les quals Déu no és quelcom bo. La seva religió s'ha alimentat durant molts anys de la por a Déu. Senten parlar de la seva misericòrdia infinita, però no poden sostreure's a un gran temor a la justícia divina. Tenen por a trobar-se amb Déu després de la mort. No gosen confiar en la seva misericòrdia frenats, potser, per la imatge de Déu que ha quedat en la consciència.
Per això, pot ser important donar a conèixer el missatge central de Teresa de Lisieux, declarada recentment «doctora de la Església» pel Papa. Sorprèn i commou l'audàcia de la seva confiança en la misericòrdia infinita de Déu. «A través d'ella contemplo i adoro les altres perfeccions divines.., aleshores totes se'm presenten radiants d'amor; fins i tot la justícia, i potser aquesta més encara que les altres) em sembla revestida d'amor.»
Per a Teresa de Lisieux, la «justícia de Déu» no té res a veure amb els tribunals humans. És la justícia d' algú que és amor i misericòrdia infinita. Per això, la justícia de Déu que a tants espanta, constitueix per a ella motiu d'alegria i de confiança. Escoltem les seves paraules: «Jo sé que cal estar molt purs per a comparèixer davant el Déu de tota santedat, però sé també que el Senyor és infinitament just. I aquesta justícia, que espanta a tantes ànimes, és precisament el que constitueix el motiu de la meva alegria i confiança... Precisament perquè és just, és compassiu I misericordiós.., es recorda que som fang.» Teresa s'alegra en pensar en la justícia de Déu: «Quina alegria pensar que Déu és just!, és a dir, que té en compta nostres debilitats...Sent així, ¿de què tindré por? El Déu infinitament just, que es dignà perdonar amb bondat les culpes del fill pròdig, ¿no serà just també amb mi ?»
Segons el cèlebre escriptor G. Bernanos, la invitació de la santa de Lisieux a confiar totalment en la misericòrdia de Déu no és una recepta més de «confiteria devota», sinó «un dels missatges més misteriosos i urgents que mai hagi rebut el món». El missatge del mateix Jesús oblidat molts cops pels seus.
L A N O V A
Creieu la Bona Nova.
Hi ha persones a les quals el cristianisme se'ls presenta com una religió complicada i sobrecarregada. No saben com expressar-ho, però senten la necessitat de redescobrir quin és el nucli elemental i bàsic que els permeti comprendre millor on està la novetat de la fe cristiana. D'aquí el interés excepcional d'aquests versicles en que l'evangeli més antic ofereix el resumen que es va formular de la predicació de Jesús.
L'evangelista Marc ens diu que tot el que Jesús predicava se pot sintetitzar en això: Jesús proclamava «la Bona Nova de Déu». Aquí està la substància de tot el missatge. Pròpiament Jesús no ensenyava una doctrina ni exposava una filosofia. La seva originalitat és anunciar la nova de que Déu és cosa bona per als homes.
A continuació, l'evangelista ens resumeix això en unes paraules que són analitzades minuciosament pels exegetes: “ -S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova » ¿Se pot explicar de manera senzilla i elemental aquest missatge?
«S'ha complert el temps » Comença ara quelcom nou i definitiu. És el primer que afirma Jesús. No cal esperar més. Ha arribat ja el moment decisiu de revelar als éssers humans cosa important. Quelcom que exigeix la màxima atenció.
«El Regne de Déu és a prop » Aquest és l'esdeveniment. Déu vol intervenir en la vida de les persones. I això és el millor que ens podia ocórrer. Perquè aquest Déu no és com els falsos déus, que menen a l'egoisme, la injustícia i la mutua destrucció. És un Déu Pare que vol la vida, la felicitat i la salvació de tots i cada un dels homes i dones perquè ell els ha creat i els sent com a fills.
Ningú está exclòs, ni tan sols els pecadors. Quan Déu regni plenament, tot serà al revés. Els últims seran els primers. Les prostitutes aniran per davant dels que semblen sants. I els pobres que ara ploren i passen fam descobriran que Déu és bo, sobre tot, per a ells, no perquè són millors, sinó perquè Déu no pot regnar sense fer justícia als que ningú en fa.
«Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Cal canviar. Aquesta notícia exigeix un gir total. Cal prendre una altra postura. Entendre a Déu d'una altra manera. Confiar en la seva bondat. Orientar nostra vida segons les exigències d'aquest Déu que vol el millor per a tots.
El primer és creure aquesta bona nova. Acollir-la amb alegría. Creure en aquest Déu revelat i encarnat en Jesús. Creure en son amor increïble i sorprenent. Viure amb la confiança absoluta de que nostra salvació està en aquest Déu. Ser cristià és deixar-se impactar pel «misteri del Regne» (Mc 4, 11) i saber que la teva vida es decideix en la postura que adoptes davant aqueixa Bona Nova proclamada per Jesús.
ANUNCIAR A DÉU
Proclamar l' Evangeli de Déu.
Hi ha persones que, en escoltar el nom de Déu, reaccionen quasi instintivament amb una actitud de rebuig: “Déu? No m'interessa. Bastant tinc amb els meus problemes”. Altres semblen adoptar una postura més vacil·lant: “Tal volta sigui important, però no tinc temps per a ocupar-me d'aqueixes coses. No veig per què pot servir Déu”. A algú li he sentit dir aquestes paraules: “Tant de bo Déu no existís. Tots viuríem millor i més tranquils, sense por a caure un dia en les seves mans”.
¿Per què ha deixat Déu de ser Bona Nova per a tantes persones? ¿Per què son nom no és pronunciat amb més amor i més goig pels homes de avui? ¿Per què ha quedat buit d'atractiu ? ¿És que Déu els ha defraudat?
Qui s'ha trobat amb Ell, encara que sigui de manera humil i modesta, sap que Déu no decep. Els que decebem un cop i un altre som els que diem creure en Ell.
S'ha escrit molt sobre les causes que estan en l'arrel de la indiferència religiosa i del ateisme contemporanis. Però no sempre es recorda la possible responsabilitat dels que pretenem ser els seus missatgers.
I, tanmateix, quants s'allunyen de Déu decebuts per la mediocritat dels que parlem de Ell. Ch. Chabanis ha afirmat que “la gran crisi religiosa de nostre temps és manco una desafecció vers Déu que una desafecció cap a les institucions religioses”.
No hi ha que confondre mai a Déu amb els homes que l'anuncien o les institucions que el representen. Però, dins les Esglésies, hem de prendre consciència de la frustració que podem provocar en els que cerquen sincerament a Déu.
¿Com podran escoltar la seva veu enmig de nostra xerrameca? ¿Com descobriran el seu rostre baix idees mesquines d'un Déu al servei de tants interessos i quimeres? ¿Com es sentiran atrets per son misteri si no perceben més amor entre els que l'adoren? ¿Com experimentaran baix una religió complicada, sobrecarregada i trista, la presència d'un Déu proper i bo, capaç d'alleujar son cor fatigat?
L'evangelista Marc resumeix l'activitat de Jesús dient que “anunciava la Bona Nova de Déu”. Trobar-se amb Jesús era trobar-se amb algú que acostava a Déu, transparentava son misteri de bondat, contagiava la seva alegria i el seu perdó.
Sols una vida com la de Jesús pot anunciar a Déu com Bona Nova. Per contra, per molt que parlem de Ell, no serem testimonis sinó pantalla que oculta son rostre.
S U Ï C I D I
Creieu la Bona Nova.
Ho hem vist esglaiats en el televisor. Un home encara jove llançar-se al buit davant les càmeres,... un espectacle entre morbós i tràgic.
Matar-se ja no és cosa rara entre nosaltres. A poc a poc el suïcidi ha deixat de ser aquell fet més o menys vergonyant que familiars i amics disfressaven de mort accidental. Avui podem veure morir “en directe”.
La premsa diària ens ha habituat a notícies d'aqueix tipus: “Home de 56 anys se tira al tren en l'estació de Sant Sebastià”; “Mor una dona vella a Eibar en caure des del sext pis”; “Jove mort en disparar-se un tret d'escopeta».
Segons les estadístiques, 115 persones van acabar amb la seva vida a Euskadi el passat any, d'ellas 42 guipuzcoans. Només a la Residència donostiarra atengueren 350 urgències per intent de suïcidi.
Quasi tots els dies hi ha a Guipúzcoa una persona que intenta suïcidar-se. ¿Què pensar davant aquests fets?
Els psiquiatres ens parlen dels factors d'alt risc de suïcidi que poden conduir a la tràgica decisió: la mort del cònjuge, una malaltia incurable, la soledat, problemes conjugals, la depressió.
Per altra banda, des dels estudis de E. Durkheim, el suïcidi viene interessa cada cop més a sociòlegs i observadors de la societat. De fet encara que el factor desencadenant sigui una crisi personal, els suïcidis ens descobreixen també, de qualque manera, la crisi i el fracàs d'una societat on els individus poden arribar fàcilment a sa desintegració.
És aquí on sorgeix la pregunta inquietant. Aqueix suïcidi cada cop més freqüent entre nosaltres, ¿és només problema d'alguns individus o símptoma d'una «cultura suïcida” promoguda inconscientment per tots?
¿Per què són tantes les persones que se queden sense una raó per a seguir vivint ? ¿Què és el que els manca i no troben en aquesta societat? ¿Per què acaben no creient en res ni en ningú?
No se pot respondre de manera simplista. Cada persona és un misteri. Però cert és que l'home modern sembla cada vegada més necessitat de sentit, esperança i pau interior.
¿No necessitarà avui més que mai escoltar la cridada decisiva de Jesús: «Déu és a prop. Canvieu i creieu en aquesta Bona Nova?”.
DESCOBRIR LA BONA NOVA
Creieu en la Bona Nova.
Molts cristians romandrien una mica sorpresos si se'ls digués que el cristianisme consisteix en descobrir una Bona Nova.
Per a ells, les coses han succeït d'una altra manera. S'han trobat en la vida sent «cristians», sense haver-se plantejat mai per què creuen i sense que la fe els hagi ajudat a experimentar res especialment joiós en la vida.
La seva fe no ha crescut. Ha quedat esmussada i buida. Més tost, la religió ha estat un pes del qual s'han anat desprenent poc a poc, més que per raons convincents, por comoditat, cansament o avorriment.
És bo de fer abandonar així la fe, abandonant-se a la superficialitat i a l'oblit, però no suposa més coratge, més veritat ni més alegria.
Altres han reduït la fe al mínim. La seva religió està impregnada de desconfiança i sospita, més que de fe joiosa i entregada. Per a ells, Déu és qualsevol cosa menys una Bona Nova capaç d'alegrar la seva existència.
¿És possible descobrir sota un cristianisme aparentment complex, complicat, sobrecarregat, desfigurat i trist, quelcom senzill, elemental i bo, que pugui il·luminar nostre cor fatigat i trist?
Karl Rahner en el llibret «Creus en Déu?” escriu així: «Déu és i segueix essent el misteri inefable. L'únic que se sap de Déu és la experiència del misteri obtinguda en l'adoració. L'únic mitjà d'acostar-se a Ell es la humilitat, és a dir, la veritat de nostra existència humana».
¿No estarà aquí tot el secret? Quants homes i dones senzills saben de Déu més que teòlegs i dogmàtics il·lustrats. Gent que no fan gala d'una fe gran i pura, però que se confien humilment al misteri de Déu.
Persones que viuen l'amor al proïsme sense escarafalls ni cap ostentació. Cristians humils, molt conscients de les seves limitacions i pecat, però que se saben habitats per la presència bondadosa de Déu.
No sabran dir-nos grans coses de Ell, pero han encertat en el més important. L'han acollit com a gràcia. Saben viure davant Ell. Han respost a la cridada de Jesús: «Creieu en la Bona Nova».
DÉU, ¿BONA NOVA?
A proclamar l'evangeli de Déu.
No hi ha dubte que, quan Marc ens diu que Jesús «proclamava la bona nova de Déu», recull una experiència que la gent va viure, d'alguna manera, junt a Jesús.
I un que viu en aquesta societat, tan indiferent i freda davant Déu, s'ha de preguntar: ¿Com va poder Jesús entusiasmar als seus oients? ¿Com van poder aquells homes percebre a Déu com a bona nova?
El teòleg francès J. Rostand ha expressat el malestar que molts contemporanis senten avui davant la fe religiosa. «Jo soc incapaç d'acceptar una “revelació” feta a avantpassats nostres en temps ja passats de nostra història, per respectable que em sembli aquest gènere de tradicions i el paper que han pogut jugar en nostre passat moral... Als meus ulls valen les creences que recreem constantement en nostra intel·ligència, i poden formar-se de novo en l'esperit de l'home, a partir de materials provinents de la ciència i la lliure reflexió».
Si ser cristià fos acceptar un conjunt de doctrines i afirmacions que ens arriben de temps passats, Rostand tindria raó. Però la fe cristiana no és només això. La fe ens posa als creients en contacte con Algú viu, que impulsa la vida de l'home cap a son compliment.
A voltes oblidem que Jesús no ha parlat de Déu, sinó del «regne de Déu». Jesús no ha estat el teòleg preocupat d'expressar teòricament una doctrina sobre Déu, sinó l'home habitat per un Déu viu, que ha cercat amb totes les seves forces que Déu sigui acollit pels homes i que el seu regnat s'imposi a les entranyes de la història.
Déu comença a ser bona nova per a nosaltres, no quan pretenem comprendre'l amb nostra intel·ligència, sinó quan l'acollim humilment en nostra existència, i podem experimentar que la seva proximitat ens fa més humans, més lliures, més capaços d'estimar, viure i crear.
Maurice Blondel va saber expressar una cosa que pot succeir entre nosaltres: «Quan se mira a Déu des de fora com un objecte de coneixement, sense joventut de cor ni inquietud d'amor, no es té entre les mans sinó un fantasma o un ídol».
Potser són molts els que porten avui en el fons de les seves ànimes aqueix fantasma o aqueix ídol de Déu. Homes i dones que esperen la bona nova d'un Déu diferent. ¿On són els creients que la puguin contagiar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada