DIUMENGE QUINT PASQUA

 

5º diumenge de Pasqua (C)

EVANGELI

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat...

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 13,31-33a. 34-35

Quan Judes va ser fora, Jesús digué:

--Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir." Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.

Paraula de Déu

NO PERDRE LA IDENTITAT

Com jo us he estimat.

Jesús s'acomiada dels deixebles. De aquí a poc, ja no el tindran amb ells. Jesús els parla amb tendresa: «Fillets meus, em queda poc d'estar amb vosaltres». La comunitat és petita i fràgil. Acaba de néixer. Els deixebles són com nens petits. ¿Què passarà sense el Mestre?

Jesús els fa un regal: «Us dono un mandat nou: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». Si s'estimen mútuament amb l'amor amb què Jesús els ha estimat, no deixaran de sentir-lo viu al mig. L'amor que han rebut de Jesús es continuarà difonent entre els seus.

Per això, Jesús afegeix: «El senyal per on coneixeran tots que sou deixebles meus serà que us estimeu els uns als altres». El que permetrà descobrir que una comunitat cristiana és de Jesús, no serà la confessió d'una doctrina, ni l'observança d'uns ritus, ni el compliment d'una disciplina, sinó l'amor viscut amb l'esperit de Jesús. En aquest amor hi ha la seva identitat.

Vivim en una societat on s'ha imposat la “cultura de l'intercanvi”. Les persones s'intercanvien objectes, serveis i prestacions. Sovint s'intercanvien sentiments, cossos i fins i tot amistat. Eric Fromm va arribar a dir que “l'amor és un fenomen marginal a la societat contemporània”. La gent capaç d'estimar és una excepció.

Pot ser sigui una anàlisi pessimista, però la veritat és que, per viure avui l'amor cristià, cal resistir-se a l'atmosfera que envolta la societat. No és possible viure un amor inspirat per Jesús sense distanciar-se de l'estil d'intercanvis interessats que sovint predomina entre nosaltres.

Si la Església “s'està diluint” al mig de la societat contemporània no és només per la profunda crisi de les institucions religioses. En el cas del cristianisme és, també, perquè moltes vegades no és fàcil veure a les nostres comunitats deixebles i deixebles de Jesús que es distingeixin per la seva capacitat d'estimar com estimava ell. Ens falta el distintiu cristià.

Els cristians hem parlat molt de l´amor. Tanmateix, no sempre hem encertat o gosem donar-li el seu veritable contingut a partir de l'esperit i de les actituds concretes de Jesús. Ens falta aprendre que ell va viure l'amor com un comportament actiu i creador que el portava a una actitud de servei i de lluita contra tot allò que deshumanitza i fa patir l'ésser humà.

AMISTAT DINS LA ESGLÉSIA

És la vigília de la seva execució. Jesús celebra el darrer sopar amb els seus. Acaba de rentar els peus als deixebles. Judes ha pres ja la seva tràgica decisió, i després de prendre l'últim mos de mans de Jesús, ha marxat a fer la seva feina. Jesús diu en veu alta allò que tots estan sentint: "Fills meus, ja em queda poc d'estar amb vosaltres". Els parla amb tendresa. Vol que romanguin gravats en el seu cor els seus últims gestos i paraules: "Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres; com jo us he estimat, estimeu-vos també entre vosaltres. El senyal pel qual us coneixeran tots que sou els meus deixebles serà que us estimeu els uns als altres”.

Aquest és el testament de Jesús.

Jesús parla d'un “manament nou”. ¿On és la novetat? La consigna d'estimar el proïsme ja és present en la tradició bíblica. També diversos filòsofs parlen de filantropia i d'amor a tot ésser humà. La novetat està en la forma d'estimar pròpia de Jesús:

“estimeu-vos com jo us he estimat”.

Així s'anirà difonent a través dels seguidors el seu estil d'estimar.

El primer que els deixebles han experimentat és que Jesús els ha estimat com a amics:

"No us dic servents... a vosaltres us he anomenat amics".

En la Església ens hem d'estimar com a amics i amigues. I entre amics es cuida la igualtat, la proximitat i el suport mutu. Ningú no està per sobre ningú. Cap amic és senyor dels seus amics.
Per això Jesús talla d'arrel les ambicions dels seus deixebles quan els veu discutint per ser els primers. La cerca de protagonismes interessats trenca l'amistat i la comunió. Jesús els recorda el seu estil: “no he vingut a ser servit sinó a servir”. Entre amics ningú no s'ha d'imposar. Tots han d'estar disposats a servir i col·laborar.

Aquesta amistat viscuda pels seguidors de Jesús no genera una comunitat tancada...el clima cordial i amable que es viu entre ells els disposa a acollir els que necessiten acolliment i amistat. Jesús els ha ensenyat a menjar amb pecadors i gent exclosa i menyspreada. Els ha renyit per apartar els nens. A la comunitat de Jesús no destorben els petits sinó els grans.

El mateix Jesús que assenyalà Pere com a "Roca" per construir la seva Església, cridà els Dotze, posà un nen al mig de ells, el va estrènyer entre els seus braços i els va dir: "El que acull un nen com aquest en nom meu, m'acull a mi". En la Església estimada per Jesús, els més petits, fràgils i vulnerables han de ser al centre de l'atenció i la cura de tots.

COMUNITAT D'AMISTAT

… que us estmeu uns als altres com jo us he estimat.

Jesús s'acomiada dels deixebles. De aquí poc, ja no ho tindran amb ells. ¿Qui omplirà el buit? Jesús els diu: Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. Si saben estimar-se com Jesús els ha volgut, no deixaran de sentir-ho viu al mig de ells.
L'evangelista Joan té la seva atenció posada a la comunitat cristiana. No pensa en els de fora. Quan falti Jesús, a la seva comunitat s'hauran d'estimar com a amics perquè així els ha volgut Jesús: vosaltres sou els meus amics; ja ens us dic servents, a vosaltres us he trucat amics. La comunitat de Jesús serà una comunitat d'amistat.

La imatge de la comunitat cristiana com a «comunitat d'amics» aviat s'oblidà. Durant molts segles, els cristians s'han vist a si mateixos com una «família» on alguns són pares: Papa, bisbes, sacerdots, els abats..; altres són fills fidels, i tots han de viure com a germans.

Entendre així la comunitat cristiana estimula la fraternitat, però té riscos. En la família cristiana es tendeix a subratllar el lloc que correspon a cadascú. Es destaca allò que ens diferencia, no allò que ens uneix; es dóna importància a l'autoritat, l'ordre, la unitat, la subordinació. I es risca de promoure la dependència, l'infantilisme i la irresponsabilitat de molts.
Una comunitat basada en «l'amistat cristiana» enriquiria i transformaria avui la Església de Jesús. L'amistat promou allò que ens uneix, no allò que ens diferencia. Entre amics es cultiva la igualtat, la reciprocitat i el suport mutu. Ningú no està per sobre de ningú. Cap amic no és superior a un altre. Es respecten les diferències, però es cuida la proximitat i la relació.
Entre amics i amigues és més fàcil sentir-se responsable i col·laborar-hi. I no és tan difícil estar oberts als estranys i diferents, els que necessiten acolliment i amistat. D'una comunitat d'amics és difícil marxar. D'una comunitat freda, rutinària i indiferent, la gent se'n va, i els que es queden, amb prou feines ho senten.

UN ESTIL D'ESTIMAR

Com jo us he estimat.

Els cristians van iniciar la seva expansió en una societat on hi havia diferents termes per expressar el que nosaltres anomenem avui amor. La paraula més usada era «philia» que designava l'afecte cap a una persona propera i es feia servir per parlar de l'amistat, l'afecte o l'amor als parents i amics. Es parlava també de eros per designar la inclinació plaent, l'amor apassionat o senzillament el desig orientat cap a qui produeix en nosaltres gaudi i satisfacció.
Els primers cristians van abandonar pràcticament aquesta terminologia i van posar de moda una altra paraula gairebé desconeguda, ἀγαπη “estimar” «àpat», a la qual van donar un contingut nou i original. No volien que es confongués amb res l'amor inspirat en Jesús. De aquí el seu interès a formular bé el «mandat nou l'amor»: «Us dono un mandat nou: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat».

L'estil d'estimar de Jesús és inconfusible. No s'acosta a les persones cercant el seu propi interès o satisfacció, seguretat o benestar. Només sembla interessar-se a fer el bé, acollir, regalar el millor que té, oferir amistat, ajudar a viure. Ho recordaran així anys més tard a les primeres comunitats cristianes: «Va passar tota la seva vida fent el bé». Per això, el seu amor té caràcter servicial. Jesús es posa al servei dels qui ho poden necessitar més. Fa lloc al seu cor i en la seva vida els qui no tenen lloc a la societat ni a la preocupació de la gent. Defensa els febles i petits, els que no tenen poder per defensar-se a si mateixos, els que no són grans o importants per a ningú. S'acosta als qui estan sols i desvalguts, els que no tenen ningú.

Entre nosaltres és habitual estimar els qui ens aprecien i volen de veritat, ser afectuosos i atents amb els nostres familiars i amics. Es normal viure indiferents envers els qui sentim com a estranys i aliens al nostre petit món d'interessos. Fins i tot sembla correcte viure rebutjant i excloent els que ens rebutgen o exclouen. Tanmateix, allò que distingeix el seguidor de Jesús no és qualsevol «amor», sinó precisament aquest estil d'estimar que consisteixen saber apropar-se als qui ens poden necessitar. No ho hauríem d'oblidar.

DAVANT DEL CINISME

Que us estimeu uns als altres.

Per molt que ens tapem els ulls i ens tanquem les orelles, les dades hi són amb tota la seva brutalitat. Nou milions d'éssers humans moren cada any de gana i desnutrició. Per entendre-ho millor, cada dia es produeix una tragèdia set vegades més horrorosa que la de les Torres Bessones, ja que moren de gana 25.000 persones. A Nova York van morir 2.792.
No cal que ningú no utilitzi bombes químiques. No calen armes de destrucció massiva. Nosaltres, els pobles més civilitzats del Planeta, en tenim prou per anar destruint massivament éssers humans, desenvolupant sense cap límit el nostre benestar a costa d'esprémer o ignorar els pobles més indefensos. Aquesta és avui la nostra vergonya. Tenim recursos per eliminar la fam, però seguim cecs la nostra carrera egoista cap a un benestar sempre més gran, mentre uns 840 milions de nens vénen al món només a patir i morir de desnutrició en pocs anys.

Els experts ens han alertat fa temps. Portem massa lluny la desigualtat i el desequilibri. Els exclosos de la vida ja no suporten tanta burla cruel. I a Occident comencem a sentir cada vegada més l'assetjament, la rebel·lió desesperada i fins i tot la reacció violenta dels que no es resignen a viure sense cap esperança.

Els teòlegs parlen d'introduir en el Planeta una «ètica de la compassió universal». Les ments lúcides criden a funcionar amb un altre concepte de desenvolupament sostenible per a tots els pobles. Però els poderosos de la Terra segueixen cecs i sords. No saben impulsar polítiques d'acostament, de cooperació i de solidaritat. Només pensen en endurir les fronteres, frenar la immigració, «guerres preventives», controlar el petroli, defensar el benestar.
Davant aquesta actitud cínica i temerària, les Esglésies cristianes han de reaccionar de manera enèrgica. Cal crear una altra consciència als pobles rics d'Occident. Els cristians hem de recordar més que mai les paraules de Jesús: «El senyal per on us coneixeran que sou deixebles meus, serà que us estimeu els uns als altres».

DÉU ESTIMA EL MÓN

Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat.

Hi ha al Evangeli frases que hauríem de gravar amb foc dins nostre, ja que podrien transformar d'arrel la nostra visió de Déu. Una és aquesta que llegim a l'evangeli de Joan: «Tant va estimar Déu el món, que va entregar el seu Fill únic... Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món se salvi per ell» ( Jn 3,16-17).

Mai no ha estat fàcil la relació dels cristians amb el món. De vegades ha predominat l'actitud pessimista que ha predicat el «menyspreu del món», la condemnació del món i la fugida del terreny per trobar-se amb Déu. Altres vegades, un optimisme frívol ha portat l'Església a viure un neo-paganisme mundà molt allunyat del Evangeli. ¿Quina és l'actitud de Déu?

Déu estima el món.

És el primer que hem de recordar. Déu no condemna, no exclou ningú, no discrimina. No abandona ningú en cap circumstància. Estima la humanitat, estima la història que van construint els humans, estima les cultures i les religions, estima els pobles. A tots. El vostre amor no depèn de les nostres classificacions i fronteres.

Déu vol salvar el món.

Déu estima el món no perquè el món és bo, sinó perquè arribi a ser-ho. Al món hi ha molta injustícia, mentida i indignitat. Déu estima per salvar, perquè el món arribi a ser més humà, més digne, més habitable. Orientar la vida cap a la veritable voluntat de Déu sempre porta a fer-la més sana, més responsable, més plenament humana.

Dos trets haurien de caracteritzar l'actitud del cristià davant del món. Primer de tot, el cristià estima el món i estima la vida. Vol la gent, gaudeix amb els avenços de la humanitat, gaudeix amb tot el bo i admirable que hi ha a la creació, li agrada viure intensament. Ho veu tot des de l´amor de Déu, i això el porta a viure en una actitud de simpatia universal, de misericòrdia i de perdó.

Alhora, sap que el món necessita ser transformat i salvat. Per això, la seva manera d'estar al món està marcada per l'afany de fer la vida més humana i el món més habitable. No es desentén de cap problema greu, pateix amb els pobles que pateixen, li fan mal les guerres i la violència criminal, lluita contra la xenofòbia i els racismes, es preocupa dels que no tenen un lloc digne a la societat, fa el que pot per que la vida sigui més suportable i més humana per a tothom. El cor és el d'un «fill de Déu». Per això, l'únic senyal decisiu pel qual se'l coneix el deixeble de Crist és sempre el mateix: sap estimar com ell ens ha estimat. Això és essencial. Sense això no hi ha cristianisme.

LA VIA PROFANA

Que us estimeu uns als altres...

Una tasca important avui dins del cristianisme és, sens dubte, alliberar-lo d'adherències i visions deformades, que amaguen la seva originalitat revolucionària i impedeixen captar on és Li veritable força de la fe cristiana. Per això són tan importants obres com la de J. Moingt, traduïda recentment amb el títol L'home que venia de Déu En aquest estudi,el teòleg francès fa aquesta afirmació central: «La gran revolució religiosa duta a terme per Jesús consisteix en haver obert als homes una altra via d'accés a Déu diferent a la del sagrat, la via profana de la relació amb el proïsme, la relació viscuda com a servei al proïsme.”

Aquest missatge substancial del cristianisme roman confirmat en la paràbola del judici final. El relat evangèlic és sorprenent. Són declarats «Beneïts del Pare» els qui han fet el bé als necessitats: famolencs, estrangers, nus, empresonats, malalts; no per raons religioses, sinó per compassió i solidaritat amb els qui pateixen. Els altres són declarats «maleïts» no per la seva incredulitat o manca de religió, sinó per la seva manca de cor davant del patiment de l'altre.

No solem captar, el canvi substancial que això introdueix a la història de la religió. Es pot formular així: la salvació ja no consisteix a cercar a través de la religió un Déu Salvador, sinó a preocupar-se dels qui pateixen necessitat. El que salva és l'amor a qui pateix. La religió no és requerida com una cosa indispensable, i no podrà mai suplir la manca d'aquest amor. Continuem pensant que el camí obligatori que condueix a Déu i porta a la salvació passa necessàriament pel temple i la religió. No és així. El cristianisme afirma que l'únic camí indispensable i decisiu cap a la salvació és el que porta a ajudar el necessitat. Aquesta és la gran revolució que introdueix Crist: Déu és amor gratuït i només s'hi troba qui s'obre a la necessitat del germà. En aquests temps de crisi religiosa en què molts viuen una fe vacil·lant i sense camins clars cap a Déu, aquesta és la Bona Notícia que ens arriba de Crist. Es pot dubtar de moltes coses, però no pas d'aquesta: hi ha un camí que sempre condueix fins a Déu, i és l'amor al necessitat. Les religions ja no tenen el monopoli de la salvació. Només salva l´amor. Aquest és el camí universal, la «via profana» accessible a tothom. Per ell pelegrinem cap al Déu veritable, creients i no creients.

Des de aquí hem d'entendre el mandat de Jesús:

Des de aquí hem d'entendre el mandat de Jesús: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. El senyal pel qual us coneixeran que sou deixebles meus, serà que us estimeu els uns als altres. »

MÉS QUE UN DEURE

La senyal per la qual us coneixeran...

La vida del ser humà té l'origen i el terme en el misteri d'un Déu que és amor infinit i insondable. Per això, la força vital que circula per cadascú de nosaltres prové de l'amor i recerca el desenvolupament i la plenitud en l'amor.

Això vol dir que l'amor és molt més que un deure que hem de complir o una tasca moral que ens hem de proposar. L´amor és la vida mateixa, orientada de manera sana. Només qui és a la vida des d'una postura d'amor està orientant la seva existència en la direcció encertada.
Els cristians hem parlat molt de les exigències i els sacrificis que comporta l'amor, i, sens dubte, és absolutament necessari fer-ho si no volem caure en falsos idealismes. Però no sempre hem recordat els efectes positius de l'amor com a força bàsica que ens pot dinamitzar i unificar la nostra vida de manera saludable.

En la mesura que encertem a viure estimant la vida, estimant-nos nosaltres mateixos i estimant les persones, la nostra vida creix, es desplega i es va alliberant de l'egoisme, de la indiferència i de tantes esclavituds i servituds que la poden ofegar. A més, l'amor estimula el millor que hi ha a la persona. L'amor desperta la ment donant-li més claredat de pensament. Fa créixer la vida interior. Desenvolupa la creativitat i fa viure allò quotidià, no de manera mecànica i rutinària, sinó des d'una actitud positiva i enriquidora.

Precisament perquè arrela l'home en el seu veritable ésser, l'amor posa a la vida color, alegria, sentit intern. Quan falta l'amor, la persona pot conèixer l'èxit, el plaer, la satisfacció de la feina ben feta, però no el goig i el sabor que només l'amor posa a l'ésser humà.

Cal no oblidar que l'amor satisfà la necessitat més essencial de la persona. Ja es pot organitzar la seva vida com vulgui, si acaba sense estimar ni ser estimat, la seva vida és un fracàs. Viure des de l'egoisme, el desamor, la indiferència o la insolidaritat és buidar la vida pròpia del seu veritable contingut.

Els creients sabem que l'amor és el mandat cristià per excel·lència i el veritable distintiu dels seguidors de Crist:

«El senyal per on us coneixeran que sou els meus deixebles serà que us estimeu els uns als altres.»

Però no hem d'oblidar que aquest amor no és una càrrega pesada que se'ns imposa per fer la nostra vida més difícil encara, sinó precisament l'experiència que pot portar a la nostra existència més goig i alliberament.

L'AMOR, UN FENOMEN MARGINAL

El senyal pel qual us coneixeran

Sens dubte, un dels principis que determina més les relacions i la convivència de la gent dins de la societat moderna és l'intercanvi. És el factor que ho condiciona gairebé tot.
Les persones s'intercanvien articles, objectes, serveis i favors. Però s'intercanvien, a més, els sentiments, els cossos i fins i tot l'amistat. Tot pot ser objecte de contracte. En aquesta cultura de l'intercanvi s'ha anat imposant una moral molt particular. Cadascú intenta aconseguir els màxims avantatges per a un mateix, dins d'aquest “mercat general”. L'honestedat consisteix en aconseguir-ho sense recórrer a la força o al frau.... En aquesta societat, els cristians correm el risc de pensar que ja estem vivint l'amor cristià per tal de no abusar dels altres o no enganyar-los injustament. Tanmateix, l'amor fratern de què parla Jesús és una cosa radicalment diferent.

L'amor cristià vol dir preocupar-me desinteressadament per l'altre, sentir-me responsable de la seva felicitat, acostar-me quan em necessita, compartir gratuïtament amb ell allò que jo tinc. L'intercanvi honest, al contrari, exigeix respectar els drets de l'altre, però no vol dir estimar-lo ni sentir-se responsable de la seva felicitat o preocupat per les seves necessitats. No és estrany que un home tan perspicaç en les anàlisis de la societat moderna, E. Fromm, hagi dit:

“La gent capaç d'estimar, en el sistema actual, constitueix per força l'excepció; l'amor és inevitablement un fenomen marginal a la societat occidental contemporània”.

Per viure l'amor cristià cal resistir-se a l'esperit que envaeix la nostra societat. L'amor fratern no es pot viure sense distanciar-se de l'estil de relacions que predominen avui entre nosaltres. Però el criteri per reconèixer també avui el deixeble de Jesús continua sent l'amor:

“El senyal per on coneixeran que sou deixebles meus, serà que us estimeu els uns als altres”.

Una pregunta senzilla però, alhora, aclaridora per detectar si aquest amor cristià creix avui en nosaltres és la següent:

¿Estimo jo a algú a qui no necessito per als meus fins o els meus interessos personals?
Aquest estil d'entendre i de viure la vida és el que caracteritza el veritable cristià per damunt d'altres criteris d'identitat basats en doctrines, observances o cultes

LA SENYAL

Com jo us he estimat.

Poques vegades s'haurà parlat tant de l'amor i se n'haurà falsejat alhora tant el contingut més profund i humà. Revistes d'amor, cançons d'amor, pel·lícules d'amor, cites d'amor, cartes d'amor, tècniques per fer l'amor...Però,

¿què és l'amor? ¿com es viu i s'alimenta l'amor?

Qualsevol observador serè de la nostra societat sap que tantes coses que avui s'anome«amor» no són en realitat sinó altres maneres de desintegrar el veritable amor.

N'hi ha que anomenen amor al contacte fugaç de dues persones que es «gaudeixen» mútuament buides de tendresa, afecte i entrega mútua. Per altres, amor no és sinó una manera hàbil de sotmetre un altre als seus interessos ocults i les seves satisfaccions egoistes. Molts creuen viure l'amor quan només busquen en realitat un refugi i remei per a una sensació de solitud que, altrament, els resultaria insuportable. Bastants creuen trobar l'amor en una relació satisfactòria on la mútua tolerància i l'intercanvi de satisfaccions els uneix davant d'un món hostil i amenaçador.

Però en aquesta societat on es corre amb freqüència després d'aquest ideal descrit per A. Huxley de l'home ben alimentat, ben vestit, sexualment satisfet i amb possibilitat de divertir-se intensament, ja són prou els que experimenten la veritat de la fina observació d'A. Saint -Exupéry: «Els homes compren coses fetes als mercaders. Però, com que no hi ha mercaders d'amics, els homes ja no tenen amics”

En aquesta societat on els creients hem d'escoltar l'actualitat de les paraules de Jesús: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. El senyal pel qual coneixeran que sou deixebles meus, serà que us estimeu els uns als altres».
Els cristians estem cridats a distingir no per un saber particular, per una doctrina ni per observar uns ritus o unes lleis. La nostra veritable identitat i distintiu es basa en la nostra manera d'estimar. Se'ns ha de conèixer pel nostre estil d'estimar que té com a criteri i punt de referència la manera d'estimar de Jesús.

Un amor,desinteressat, que sap acollir i posar-se al servei de l'altre, sense límits ni discriminacions  la vida, el creixement, la llibertat i la felicitat dels altres. Aquesta és la tasca joiosa del creient en aquesta societat on es falsifica tant l'amor. Desenvolupar la nostra capacitat d'estimar seguint l'estil de Jesús.

Qui s'endinsi per aquest camí descobrirà que només l'amor fa que la vida mereixi ser viscuda i que només des del veritable amor és possible experimentar la gran alegria de viure.

VERTADER TEST

Com jo us he estimat.

Mai no subratllarem prou que l'amor fratern és el veritable test per verificar l'autenticitat d'una comunitat que vol ser la de Jesús. El que permet descobrir la veritat d'una comunitat cristiana no és la formulació verbal d'un determinat credo ni la pràctica precisa d'uns ritus cultuals ni l'organització o la disciplina eclesial. El senyal pel qual s'haurà de conèixer també els veritables deixebles és l'amor viscut pràcticament amb l'esperit de Jesús. Els cristians hem parlat molt de l´amor. Però potser no sempre hem encertat o no gosem donar-el veritable contingut pràctic a partir de les actituds concretes de Jesús de Natzaret.

És cert que les exigències concretes de l'amor no es poden determinar per endavant amb la precisió amb què es poden fixar i delimitar les obligacions d'una llei. Segons Jesús, són les necessitats del germà les que ens ajudaran a descobrir com cal actuar en cada situació. Jesús concep l'amor al proïsme com un comportament actiu i creador que pren seriosament les necessitats del germà i s'atreveix a fer per ell tot allò que calgui per ajudar-lo a viure com a veritable home.

Això vol dir que per donar un contingut concret al nostre amor a l'home cal analitzar la realitat, detectar les opressions concretes que deshumanitzen l'home actual i estudiar les diverses estratègies que es poden seguir per assolir nivells més alts de justícia, fraternitat i humanitat.

Però, si volem estimar com ell ens va estimar, també cal descobrir des de la seva actuació concreta la manera concreta de viure l'amor. És sospitós referir-se a Jesús per recordar-lo com algú que confirma allò que ja venim fent des de postures prèviament preses.

Qui vol estimar «com ell ens va estimar», ha de valorar les diverses opcions possibles i assumir aquella que, tot i no ser la més còmoda, la més útil o la més fàcil, sigui, però, la més d'acord amb Aquell que va estimar els necessitats compartint la seva sort, va defensar els febles exposant-se a la injustícia dels forts, va estimar a tots sense ser neutral davant les desigualtats, va denunciar tota injustícia sense ser injust amb ningú.

DIUMENGE TERCER PASQUA

 

  3º diumenge de Pasqua (C)

EVANGELI

Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 21,1-19

Jesús s'apareix a un grup de deixebles

1 Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:

2Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més.3 Simó Pere els diu:

--Me'n vaig a pescar.

Els altres li diuen:

--Nosaltres també venim amb tu.

Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4 Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5 Llavors Jesús els digué:

--Nois, no teniu res per a menjar?

Li respongueren:

--No.

6 Ell els digué:

--Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.

Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7 Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

--És el Senyor.

Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua.8 Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9 Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. 10 Jesús els diu:

--Porteu peixos dels que acabeu de pescar.

11 Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12 Jesús els digué:

--Veniu a menjar.

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.

14 Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Jesús i Pere 15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: --Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests? Ell li respongué: --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: --Pastura els meus anyells. 16 Per segona vegada li pregunta: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Ell li respon: --Sí, Senyor, tu saps que t'estimo. Jesús li diu: --Pastura les meves ovelles. 17 Li pregunta Jesús per tercera vegada: --Simó, fill de Joan, m'estimes? Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: --Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo. Li diu Jesús: --Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols. 19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: --Segueix-me Paraula de Déu

SENSE JESÚS NO ÉS POSSIBLE

Aquella nit no van pescar res.

La trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles al costat del llac de Galilea està descrita amb clara intenció catequètica. Al relat subjau el simbolisme central de la pesca al mig de mar. El seu missatge no pot ser més actual per als cristians: només la presència de Jesús ressuscitat pot donar eficàcia a la feina evangelitzadora dels seus deixebles.

El relat ens descriu, en primer lloc, la feina que els deixebles duen a terme en la foscor de la nit. Tot comença amb una decisió de Simó Pere: «me'n vaig a pescar». Els altres deixebles s'hi adhereixen: «...nosaltres anem amb tu». Estan junts, però falta Jesús. Surten a pescar, però no s'embarquen escoltant la cridada, sinó seguint la iniciativa de Simó Pere.

El narrador deixa clar que aquesta feina es fa de nit i resulta infructuosa: «aquella nit no van agafar res». La nit significa en el llenguatge de l'evangelista l'absència de Jesús que és la Llum. Sense la presència de Jesús ressuscitat, sense el seu alè i la seva paraula orientadora, no hi ha evangelització fecunda.

A la matinada, es fa present Jesús. Des de la riba, es comunica per la Paraula. Els deixebles no saben què és Jesús. Només ho reconeixeran quan, seguint dòcilment les seves indicacions, tenen una pescada sorprenent. Allò només es pot deure a Jesús, el Profeta que un dia els va cridar a ser

“pescadors d'homes”.

La situació de moltes comunitats cristianes és crítica. Les forces disminueixen. Els cristians més compromesos es multipliquen per abastar tota mena de tasques: sempre els mateixos i els mateixos per a tot. ¿Hem de continuar intensificant els nostres esforços i cercar el rendiment a qualsevol preu, o aturar-nos a cuidar millor la presència viva del Ressuscitat en la nostra feina?

Per difondre la Bona Nova de Jesús i col·laborar eficaçment en son projecte, l'important no és “fer moltes coses”, sinó cuidar millor la qualitat humana i evangèlica del que fem. El que és decisiu no és l'activisme sinó el testimoni de vida que puguem irradiar els cristians.

No podem romandre a l'epidermis de la fe. Cal cuidar allò essencial. Omplim les nostres comunitats de paraules, textos i escrits, però el que és decisiu és que, entre nosaltres, s'escolti Jesús. Fem moltes reunions, però la més important és la que ens congrega cada diumenge per celebrar el Sopar del Senyor. Només s'hi alimenta la nostra força evangelitzadora.

DE MATINADA

A l'epíleg de l'evangeli de Joan es recull un relat de la trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles a la vora del llac Galilea. Quan es redacta, els cristians viven moments difícils de prova i persecució: alguns reneguen de la fe. El narrador vol revifar la fe dels seus lectors. A la nit i els deixebles surten a pescar. No hi ha els Dotze. El grup s'ha trencat en ser crucificat el seu Mestre. Estan de nou amb les barques i les xarxes que havien deixat per seguir Jesús. Tot s'ha acabat. De nou estan tots sols.

La pesca, un fracàs. El narrador ho subratlla: "Van sortir, es van embarcar i aquella nit no van agafar res". Tornen amb les xarxes buides. ¿No és aquesta l'experiència de no poques comunitats cristianes que veuen com es debiliten les forces i la capacitat evangelitzadora?

Sovint, els nostres esforços enmig d'una societat indiferent amb, no assoleixen resultats. També nosaltres constatem que les nostres xarxes són buides. És fàcil la temptació del desànim i la desesperança. ¿Com sostenir i revifar la nostra fe?

En aquest context de fracàs, el relat diu que "Quan va despuntar el dia Jesús es presentà vora el llac". Però, els deixebles no el reconeixen des de la barca. Potser és la distància, potser la boira de la matinada, i, sobretot, el seu cor entristit el que els impedeix veure'l. Jesús està parlant amb ells, però “no sabien que era Jesús”.

¿No és aquest un dels efectes més perniciosos de la crisi religiosa que estem patint? Preocupats per sobreviure, constatant cada cop més la nostra debilitat, no ens resulta fàcil reconèixer entre nosaltres la presència de Jesús ressuscitat, que ens parla des de l'Evangeli i ens alimenta en la celebració del sopar eucarístic.

És el deixeble més estimat per Jesús el primer que el reconeix: “És el Senyor!”. No estan sols. Tot pot començar de bell nou. Tot pot ser diferent. Amb humilitat però amb fe, Pere reconeixerà el seu pecat i confessarà el seu amor sincer a Jesús: "Senyor, tu saps que t'estimo". Els altres deixebles no poden sentir res més.

Als nostres grups i comunitats cristianes necessitem testimonis de Jesús. Creients que, amb la seva vida i la seva paraula, ens ajudin a descobrir en aquests moments la presència viva de Jesús enmig de la nostra experiència de fracàs i fragilitat. Els cristians sortirem d'aquesta crisi fent créixer la nostra confiança en Jesús. Avui no som capaços de sospitar la seva força per treure'ns del desànim i la desesperança.

NO SERVEIX QUALSEVOL

¿M'estimes?

Després de dinar amb els seus a la vora del llac, Jesús inicia una conversa amb Pere. El diàleg ha estat treballat acuradament, ja que té com a objectiu recordar a la comunitat cristiana: entre els seguidors de Jesús està capacitat per ser guia i pastor qui s'hi distingeix pel seu amor.
No hi ha hagut ocasió que Pere no hagi manifestat la seva adhesió absoluta a Jesús per sobre dels altres. Tot i això, en el moment de la veritat és el primer a negar-ho. ¿Què hi ha d'autèntic en la seva adhesió? ¿Pot ser guia i pastor dels seguidors de Jesús? Abans de confiar-li el seu ramat, Jesús li fa la pregunta fonamental:

¿M'estimes més que aquests?

No li pregunta: ¿Et sents amb forces? ¿Coneixes bé la meva doctrina? ¿Et veus capacitat per governar els meus? No. És l'amor a Jesús el que capacita per animar, orientar i alimentar els seus seguidors com ho feia ell.

Pere li respon amb humilitat i sense comparar-se amb ningú: Tu saps que t'estimo. Però Jesús li repeteix dues vegades més la seva pregunta de manera cada cop més incisiva: ¿M'estimes? ¿M'estimes de veres? La inseguretat de Pere va creixent. Cada cop gosa menys a proclamar-ne l'adhesió. Al final s'omple de tristesa. Ja no sap què respondre: Tu ho saps tot.

A mesura que Pere pren consciència de la importància de l'amor, Jesús li confia el seu ramat perquè tingui cura, alimenti i comuniqui vida als seus seguidors, començant pels més petits i necessitats: els anyells.

Sovint es relaciona a jerarques i pastors només amb la capacitat de governar amb autoritat o de predicar amb garantia la veritat. Hi ha, però, adhesions a Crist, fermes, segures i absolutes que, buides d'amor, no capaciten per cuidar i guiar els seguidors de Jesús.

Res és més decisiu per a la conversió de la Església que la conversió dels bisbes i pastors i dirigents religiosos a l'amor a Jesús. Són els primers que hem d'escoltar pregunta:

¿M'estimes més que aquests? Estimes els meus anyells i les meves ovelles?

¿M'ESTIMES?

¿M'estimes...?

Aquesta pregunta que el ressuscitat dirigeix a Pere ens recorda als qui ens diem creients que la vitalitat de la fe no és assumpte de comprensió intel·lectual sinó d'amor a Jesucrist.

És l'amor allò que permet a Pere entrar en una relació viva amb Crist ressuscitat i allò que ens pot introduir també a nosaltres en el misteri cristià. Qui no estima, amb prou feines pot «entendre» alguna cosa sobre la fe cristiana.

Cal no oblidar que l'amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a l'altra persona en una actitud de confiança i entrega que va més enllà de raons, proves i demostracions. D'alguna manera, estimar sempre és «aventurar-se» a l'altre.

Així passa també en la fe cristiana. Jo tinc raons que em conviden a creure en Jesucrist. Però si l'estimo, no és en darrer terme per les dades que em faciliten els investigadors ni per les explicacions que m'ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desperta una confiança radical en la seva persona. Hi ha més.,, Quan volem realment una persona concreta, hi pensem, la cerquem, l'escoltem, ens sentim a prop. D'alguna manera, tota nostra vida roman tocada i transformada per aquesta persona, per la seva vida i pel seu misteri.

La fe cristiana és una “experiència d'amor”. Creure en Jesucrist és més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure. Un teòleg com K. Rahner afirma que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».

Aquest amor a Jesucrist no reprimeix ni destrueix el nostre amor a les persones. Al contrari, és justament el que li pot donar la veritable profunditat, alliberant-lo de la mediocritat i la mentida. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil descobrir que això que anomenem tantes vegades «amor» no és sinó l'«egoisme assenyat i calculador» de qui sap comportar-se hàbilment sense arriscar-se mai a estimar amb desinterès ningú.

L'experiència de l'amor a Crist ens podria donar forces per alliberar la nostra existència de tanta sensatesa freda i calculadora, per estimar fins i tot sense esperar sempre algun guany, a petits i mesquins avantatges a favor d'un altre.

Potser alguna cosa realment nova es produiria en les nostres vides si fóssim capaços d'escoltar amb sinceritat la pregunta del ressuscitat:

«Tu, m'estimes?»

VIURE ENAMORAT

Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?

B. Lonergan ha estat el darrer teòleg que ha recordat de manera penetrant que

«creure és estar enamorat de Déu».

¿Què pot pensar avui algú que escolti aquesta afirmació? En general, els teòlegs no parlen d'aquestes coses, ni els predicadors no s'aturen en sentimentalismes d'aquest gènere. I, tanmateix, ¿què més pot ser confiar-se a un Déu que és només Amor?

Res no ens apropa més al nucli de la fe cristiana que l'experiència de l'enamorament. La idea no és la «genialitat» d'un teòleg piadós, sinó la tradició de la teologia mística que arrenca del quart evangeli:

«Com que el Pare m'ha estimat, així us he estimat jo: romaneu en el meu amor».
L'enamorament és probablement l'experiència cimera de l'existència humana. No hi ha res més joiós. Res no omple tant el cor. Res no allibera amb més força de la solitud i de l'egoisme. Res no il·lumina i potencia amb més plenitud la vida. Els místics ho saben. Per això, quan parlen de la fe i entrega a Déu, s'expressen com els enamorats.

Se senten tan atrets per Ell que Déu comença a ser el centre de la vida. El mateix que l'enamorat arriba a viure d'alguna manera en la persona estimada, així els passa a ells. No sabrien viure sense Déu. Ell omple la seva vida de joia i de llum. Sense Ell els envairia la tristesa i la pena. Res ni ningú no podria omplir el buit del seu cor.

Es podria pensar que això és per a persones dotades per viure el misteri de Déu. En realitat, aquests creients enamorats de Déu ens diuen cap on apunta la veritable fe. Ser creient no és viure sotmès a Déu i als seus mandats. Primer de tot, és viure «enamorat» de Déu.

Per l'enamorat no és pes recordar la persona estimada, sintonitzar amb ella, correspondre als seus desitjos. Pel creient enamorat de Déu no és cap càrrega estar en silenci davant ell, acollir-lo en oració, escoltar sa voluntat, viure del seu Esperit. Encara que l'oblidem un cop i un altre, la religió no és obligació, és enamorament.

En aquest context, l'escena evangèlica del quart evangeli cobra una profunditat especial. La pregunta de Jesús a Pere és decisiva: «Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?» La resposta de Pere és commovedora: «Senyor, vos ho sabeu tot, sabeu bé que us estimo».

                               

EXPERIÈNCIA DE DÉU

Vós sabeu que us estim.

Se cita avui sovint un text de Karl Rahner, considerat per ell mateix com el seu testament: «L'home religiós de demà serà un místic, una persona que hagi experimentat alguna cosa, o no podrà ser religiós, ja que la religiositat del demà ja no serà compartida en base a una convicció pública unànime i òbvia. » La idea del gran teòleg alemany és clara. En el futur, la religiositat no es podrà sustentar en l'ambient sociocultural com en temps passats. Serà religiosa la persona que conegui alguna experiència de Déu. Sense aquesta experiència no hi haurà fe religiosa.

En realitat, parlar d'“experiència de Déu” és idolatria. Déu no pot ésser objecte directe de cap coneixement o experiència. Déu no és una cosa o ens que pugui ser captat per nosaltres. Un «ésser diví» construït per nosaltres seria un ídol, encara que fos només de la nostra ment.

L'experiència de Déu no és tampoc una experiència del nostre “jo profund”. Es viu des del profund, però transcendeix el nostre “jo” i no es redueix a “psicologisme”. Ens obrim a Déu quan no ens parem en nosaltres mateixos. «Abstreure's» en un mateix no seria experiència de Déu, sinó un espantós narcisisme en què sempre pot caure una falsa religiositat.

L'experiència de Déu comença quan la persona percep la dimensió profunda i infinit que hi ha en tot. No esgoto el fons de la realitat. Jo no sóc, no puc ser ni existir des de mi mateix. Reconèixer els propis límits és fer-me conscient que hi ha «una mica més» més enllà de tot, el que se m'escapa, però que funda i sostén la realitat: una «Presència fundant».

Aquesta experiència de Déu no és patrimoni de cap religió o Església. Tot ésser humà la pot intuir si viu fins al fons les experiències humanes bàsiques del plaer, la bellesa, l'amor, la bondat, l'angoixa o el dolor. En tot podem percebre que no vivim fundats en nosaltres mateixos, sinó que vivim, ens movem i existim en Déu. La fe cristiana no fa sinó aprofundir des de Crist en aquesta experiència i donar-li un contingut més concret. Allò que fonamenta i sosté tota la realitat és l'amor infinit i insondable de Déu. Podem viure amb confiança. Estem sostinguts des de les nostres arrels per l'Amor. Qui s'obre a Déu es reconeix salvat.

Precisament per això, el relat evangèlic de Joan posa en boca de Jesús la pregunta a què hem de respondre cadascú des de la pròpia experiència: «Simó, fill de Joan, m'estimes?»

La resposta del creient és humil però sincera:

«Senyor tu ho saps tot, tu saps que t'estimo.»

¿ON ESTÀ DÉU ?

Simó, fill de Joan, ¿m'estimes ?

La crisi religiosa en deixa molts sense les seguretats sobre les quals es recolzava en altres temps la seva vida cristiana. Bastants tenen, fins i tot, la impressió que Déu ha desaparegut. D'aquella fe que veia Déu a tot arreu, s'està passant a “¿on és Déu?» De la religiositat que confessava «tot parla de Déu», s'arriba al silenci total.

Tot sembla conduir a l'«eclipsi de Déu». Es van esborrant a poc a poc les petjades de sa presència. Cada cop sembla més difícil escoltar la seva veu. La pregunta religiosa més radical dels nostres temps ha vingut a ser aquesta: ¿On és Déu? ¿On el podem trobar?

Déu continua estant present a la vida dels homes i dones d'aquest final de segle. Són moltes les coses que l'amaguen, però res tant com la nostra pròpia ceguesa. Molts sorolls apaguen la seva veu, però no tant com la nostra sordesa. Per això, per trobar-se amb ell, no n'hi ha prou de preguntar «on és Déu?» Cal també preguntar-se: «on som nosaltres?»

Déu no és trobat de qualsevol forma. La seva presència no aflora a qualsevol consciència. ¿ Com el podrà percebre qui viu fora de si, separat de la seva arrel, bolcat sobre les seves possessions, dispers en les seves tasques? La paràbola de Jesús segueix complint-se també avui: els convidats no escolten la invitació perquè estan «ocupats en les seves terres i negocis». La trobada amb Déu és possible quan la persona passa de la superficialitat a l'atenció interior, de la dispersió al centre del seu ésser, i sobretot de l'egoisme a l'amor. Qui viu sempre bolcat cap a l'exterior no pot percebre la presència de Déu. La primera cosa és recuperar el desig d'interpretar i viure la pròpia vida des de dins.

«No vulguis anar fora de tu, és a l'home interior on habita la veritat» (sant Agustí).

Tampoc es pot escoltar Déu quan es viu de manera dispersa i fragmentada, segons una agenda i no un projecte de vida. Cal arribar al centre de la persona. El gran teòleg suís, H. von Balthasar, diu que

«l'home és un ésser amb un misteri al seu cor, que és més gran que ell mateix». Aquí ressona de manera callada però permanent la veu de Déu. Però, sobretot, no pot pressentir Déu a la seva vida qui viu manipulant els altres, organitzant-ho tot en funció del seu benestar, dominat només pel seu propi interès. La raó és clara. Ho van veure des del principi els primers creients:

«Qui no estima, no coneix Déu, perquè Déu és Amor» (1 Joan 4, 7).

Qui viu de manera egoista i interessada, ¿ què pot entendre d'amor i gratuïtat?, ¿ com pressentirà el misteri últim de l'existència? Potser tots hem d'escoltar en el fons del cor la mateixa pregunta que va sentir Pere de llavis de Jesús:

«Simó, fill de Joan, m'estimes?»

¿ M'ESTIMES ?

¿M'estimes...?

La pregunta que el ressuscitat dirigeix a Pere ens recorda a tots els qui ens diem creients que la vitalitat de la fe no és un assumpte de comprensió intel·lectual sinó d'amor a Jesucrist.

És l'amor allò que permet a Pere entrar en una relació viva amb Crist ressuscitat i allò que ens pot introduir també a nosaltres en el misteri cristià. Qui no estima, amb prou feines pot «entendre» alguna cosa sobre la fe cristiana.Cal no oblidar que l'amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a una altra persona en una actitud de confiança i entrega que va sempre més enllà de raons, proves i demostracions. Estimar sempre és «aventurar-se» en l'altre.

Així passa en la fe cristiana. Jo tinc raons que em conviden a creure en Jesucrist. Però si l'estimo, no és per les dades que em faciliten els investigadors ni per les explicacions que m'ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desperta una confiança radical en la seva persona.

Però hi ha una mica més. Quan volem realment una persona concreta, hi pensem, la busquem, l'escoltem, ens sentim a prop. D'alguna manera, tota la nostra vida queda tocada i transformada per aquesta persona, per la vida i el misteri.

La fe cristiana és una experiència d'amor. Per això, creure en Jesucrist és molt més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en el centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure.

Un teòleg tan poc sospitós de frivolitats com K. Rahner no dubta a afirmar que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».

Aquest amor a Jesucrist no reprimeix ni destrueix el nostre amor a les persones. Al contrari, és justament el que li pot donar la veritable hondura, alliberant-lo de la mediocritat i la mentida. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil descobrir que això que anomenem tantes vegades «amor» no és sinó l'«egoisme assenyat i calculador» de qui sap comportar-se hàbilment sense arriscar-se mai a estimar amb desinterès ningú.

L'experiència de l'amor a Crist ens podria donar forces per alliberar la nostra existència de tanta sensatesa freda i calculadora, per estimar fins i tot sense esperar sempre algun guany, per renunciar almenys alguna vegada a petits i mesquins avantatges a favor d'un altre. Potser alguna cosa realment nova es produiria a les nostres vides si fóssim capaços d'escoltar amb sinceritat la pregunta del ressuscitat:

«Tu, m'estimes?»

EL GEST FINAL

Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac

Durant molts anys, Sartre ha estat a Europa el predicador més escoltat de l'existencialisme ateu. El missatge del seu ateisme va calar profundament a les generacions de la postguerra: Déu no existeix. L'home està sol, llançat a aquest món absurd, presoner de la seva pròpia llibertat, abocat al “res” final. Segons Sartre, “és absurd que hàgim nascut i és absurd que morim”. L'home no és sinó “una passió inútil” i la mort, un fet brutal i absurd que ens converteix en “despullament dels supervivents”. Aquest és el resultat de la seva devastadora anàlisi.
Tot i això, al final de la seva vida i després d'un intens contacte amb el seu amic jueu, Benny Levy, creient en Déu, escrivia així al Nou Observateur de París (març de 1980): “Jo em sento, no com una pols apareguda al món, sinó com un ésser esperat, provocat, prefigurat, com un ésser que no sembla poder venir sinó d'un Creador i aquesta idea d'una mà creadora que m'hagués creat em reenvia cap a Déu”. Naturalment, els seus amics més propers van protestar vivament. Simone de Beauvoir va parlar d'un Sartre malalt i acabat, fatigat, influenciable i sense lucidesa. El fet, però, és de gran importància. El representant màxim d'un ateisme desesperançat sembla haver preferit, al final, obrir-se al misteri i no quedar tancat a l'absurd.

Arriba a les meves mans un article del escriptor francès Jean Gitton a Le Figaro on comenta així el gest de Sartre: “Com hem d'interpretar les paraules de l'última hora, del darrer moment, quan alliberat del seu “personatge”, reduït a la seva sola persona, un és, per fi, ell mateix?... Jo m'inclino davant de l'últim gest de J.P. Sartre. Veig en aquest gest el rastre d'una valentia sobirana, que ens permet desmentir-nos per acabar-nos eternament”.

He recordat l'autor de “El ser o el no-res”, en tornar a llegir el meravellós relat de Sant Joan. Els homes ens sentim, sovint, pescadors que es fatiguen treballant “de nit” i sense pescar “res”. És fàcil sentir llavors la temptació que la vida és “una passió inútil”. Se'ns oblida que cadascú som “un ésser esperat” per Crist ressuscitat a la riba de la vida eterna.

És bo, abans de tancar els ulls i acomiadar-nos d'aquest món, sapiguem tots desmentir-nos dels nostres errors i equivocacions, per obrir-nos humilment al misteri sant d'un Déu que ens espera, encara que amb nosaltres hi hagi els qui ens titllin de feblesa. covardia o ceguesa.

ALGÚ ENS ESPERA

Veniu a menjar?

El veritable i decisiu problema que té plantejat la humanitat és “el problema del futur”. ¿Què serà de tots i cadascun de nosaltres? ¿Què serà de mi mateix, de la meva família, els meus projectes, les meves aspiracions? ¿Què serà dels meus fills, del meu poble, de la humanitat sencera? ¿En què acabaran les nostres lluites, treballs i esforços?

Molts són els que sentint-se «homes de ment moderna» rebutgen l'esperança cristiana com pura mitologia sense cap valor. Utopies fantàstiques pròpies d'una època encara no il·luminades per la raó. Els pensadors marxistes pretenen ensenyar-nos avui a viure amb un altre realisme, sense posar la nostra mirada en il·lusions buides i enganyoses. Hem d'acceptar amb resignació la nostra mort individual. Important és que la societat continua i és en el progrés i desenvolupament d'aquesta societat sempre millor on hem de posar la nostra esperança. Així escriu el marxista txec V. Gardaysky: «La meva sort és per a mi, la fi de les esperances, malgrat això constitueix una esperança pura obrar per a la societat». La mort és la derrota personal de cada individu, però gràcies a l'aportació de cadascun de nosaltres, la societat progressa i camina amb esperança cap al futur.

Potser avui són força els que, sense ser marxistes, tenen una concepció de la mort molt semblant a la d'aquest pensador. Però, ¿s'ha resolt així el problema del nostre futur? Aquesta és tota l'esperança que podem tenir? ¿Què dir, doncs, de tots els que han patit en el passat i han mort sense veure complertes les seves esperances? ¿Què dir de nosaltres mateixos que no trigarem a formar part d'aquell nombre de persones que no han vist satisfetes les seves ànsies infinites de felicitat? ¿Cal abandonar a la desesperació i l'absurd tots els febles, els vençuts, els tarats, els vells, i tots aquells que no poden contribuir al progrés de la societat, perquè no pertanyen a l'elit dels que empenyen la història cap a un futur feliç?

A més, ¿podem tenir la seguretat que la societat està progressant cap a aquest món feliç que l'home cerca com la seva veritable pàtria? Aquest món cada cop més dominat per l'home, ¿no és un món cada cop més ple d'amenaces? ¿No es perfila cada cop amb més claredat la possibilitat d'un final catastròfic més que no pas d'una consumació feliç?

Els cristians creiem que quan s'esvaeix l'esperança a la Resurrecció i la salvació de Déu, el món no s'enriqueix sinó que es buida de sentit i queda privat d'horitzó. Nosaltres creiem que només Crist ressuscitat, en qui Déu ens ha obert una esperança definitiva de futur, ens pot protegir de la desesperació, del buit, del sense sentit i de la tristesa, de la frustració final.
Per això, mentre ens afanyem «al mig del mar» de la vida, tenim posada la nostra mirada en aquest Ressuscitat que ens espera «a la riba» i ens convidarà a saciar a la fi tota la nostra gana de felicitat:

«Veniu a menjar».

L'ALTRA RIBA

Jesús se presentà vora el llac,

Ningú no ha confessat amb tanta fermesa i rotunditat el seu perfecte agnosticisme com el professor E. Tierno Galván. La seva actitud pot resultar molt escandalosa a més d'un creient poc acostumat a escoltar de prop la confessió d'un ateu. I, tanmateix, molts «cristians», fins i tot sense gosar confessar-ho explícitament, se sentin identificats amb les seves paraules «Jo visc perfectament a la finitud i no necessito més».

¿Per què cal plantejar tantes qüestions sobre Déu i l'altra vida? El que és important és aprendre a acceptar amb realisme aquesta vida sense «trobar a faltar Déu» ni somiar amb la vida del més enllà.

Parlar de «resurrecció» és infantilisme propi de qui encara viu en un estadi precientífic. El més assenyat és despreocupar-se de l'altra vida. Només existeix allò que tenim davant els nostres ulls. No n'hi ha més. Hem d'aprendre a viure ia morir sense refugiar-nos en il·lusions de pervivència i resurrecció. La postura de Tierno Galván, ¿no és massa segura i satisfeta per oferir-nos la veritable clau de la sort misteriosa que ens està reservada als homes? ¿ És aquesta la postura «més sensata», o la resignació de qui es rendeix davant del que és inevitable, mentre al seu interior tot és protesta?

Sens dubte, aquest món finit té un sentit vàlid i veritable. Té sentit l´amor d´uns esposos, el naixement d´uns fills, el treball per una humanitat nova, la lluita per uns temps millors. Però la veritat de les coses finites només es veu des del final. I si un dia tot morirà, sorgeixen en nosaltres preguntes que ens impedeixen viure i morir amb seguretat i satisfacció.

¿Per què la vida, la força i la salut han de caminar inevitablement cap al final? ¿Per què l'assassí ha de triomfar sobre la víctima? ¿Com es pot fer veritable justícia als qui al llarg de la història han mort per defensar-la? ¿Quin sentit té la vida infrahumana dels menys privilegiats de la nostra societat?

Els cristians creiem que la vida de l'home, sense l'horitzó de Crist ressuscitat, és

«treballar de nit sense aconseguir pescar res definitiu».

Però la nit té una matinada. Al mig del mar ens esforcem per entreveure la riba on Algú ens espera. A les palpentes, però amb fe, confiem el futur últim de la nostra història al Déu que ha ressuscitat Jesucrist.